One Piece 884 – Qui

Praliné, la seductora de bavoses marines

Feia temps que una minihistoria no aprofitava epr aprofundir en un problema de rerefons. I és quan millor funcionen.

I sembla que per fi les tornes del combat es giren. En Luffy comença a donar un cop rere un altre mentre en Katakuri no pot més que retrocedir. L’acció és visceral i intensa, de les millors que hem vist últimament. I quasi em fan venir ganes de veure-ho animat (quasi, per que detesto l’animació de One Piece amb totes les meves forces). I així Oda s’esplaia durant quasi sis pagines en simplement deixar fluir a l’acció. En Luffy colpeja, colpeja i colpeja i sembla que el Charlotte no pugui fer res al respecte. Fins que ho fa. I quan ho fa, s’acaba la festa. Però durant mig capítol, un quasi s’arriba a creure que en Luffy podia guanyar. I durant mig capítol et permets gaudir com un nen veient el dinamisme d’una acció pura i dura que poques vegades Oda ens ensenya de forma tan explicita.

Però les tornes canvien és clar. La fúria d’en Katakuri li impedia concentrar-se al màxim. I sense aquesta concentració la seva habilitat de predir el futur es veia alterada per la imprecisió. I sense aquesta habilitat present en Luffy semblava portar el control. Però un cop pren aire i s’asserena la seva habilitat torna i podent llegir els moviments del seu adversari el seu talent esdevé quasi invencible. I per molt que ho intenta, en Luffy no aconsegueix encertar cap cop. I per molt que ho intenta, en Luffy no aconsegueix evitar cap cop. I així en dues pagines, Katakuri aconsegueix desmuntar la superioritat il·lusòria que en Luffy ens havia aconseguit transmetre.

Mentrestant a les portes de la cuina de l’illa xocolata el pare de la Lola suplica per veure a la seva filla mentre a dins en Sanji i el seu equip suen de valent per acabar el pastis a temps. En Sanji al seu temps, aprofita per espiar els moviments de l’enemic. Però al esdevenir sabedor dels problemes que el seu capità està passant simplement deixa anar un somriure. Per que en Luffy és el seu capità i la seva confiança és absoluta. I si ell no pot, és per que ningú més pot fer-ho.

Però el meu moment preferit del capítol arriba a l’ultima pagina. El misteri de les bavoses de mar transmissores desaparegudes seguia en peu. Una sola imatge és prou per desvetllar-lo. Tal com vaig deduir la tripulació d’en Jimbe havia fet alguna cosa al respecte amb les bavoses marines. Però no és tant el que ho hagin fet si no el com. I potser més que el com, el bonica que és l’escena.

Per que Praline, la mig-sirena-tauró (amb el que és possiblement el meu disseny sirenil preferit) canta amb alegria per hipnotitzar a les bavoses i allunyar-les de la seva tasca. I sense elles la intel·ligència dels Charlotte es queda cega i els seus enemics tenen via lliure per actuar. La imatge de la preciosa sirena cantant a tot cor amb un enorme i radiant somriure a la cara mentre els centenars de bavoses dansen alegrement en bandades al seu voltant és sincerament d’una bellesa encomiable. Després de tants anys Oda segueix sorprenent amb la seva capacitat indubtable per revelar-nos paisatges màgics de bellesa i fantasia.

Deixa un comentari: