One Piece 887 – Algun lloc, algú desitja la teva felicitat

Amor de Pare

A la ressenya passada vaig parlar sobre la família i com Oda ha utilitzat a Capone per representar aquest concepte des d’una nova perspectiva. Sempre ho havia fet amb la banda, però aquí ho ha fet amb una aproximació al concepte més tradicional de família. Aquí Oda torna al tema per evocar novament una nova perspectiva, un nou punt de vista. Mentrestant la historia avança. Però com podria dir-ne res amb el mestratge amb que Oda s’atreveix a parlar dels temes que parla? En l’episodi anterior Oda acabava d’explorar els misteris que envoltaven a Chiffon i Capone. Aquí continua estirant el fil d’aquests misteris amb un personatge que en forma part i que s’estén cap a noves direccions. Efectivament, parlem del pare de les bessones Chiffon i Lola.

Oda és donat a hiperbolitzar els sacrificis de maneres molt accentuades. És quelcom al que ell dona molt de valor i al que sap donar molta carrega dramàtica. Llàstima, i és una de les grans pegues d’Oda (potser el seu major defecte), que mai hagi sabut portar-los fins al final. Parlo de les morts és clar. Els personatges que crea solen ser herois efusius disposats a donar la seva vida amb epiquisme per a la causa en la que creuen. Però per molt disposats que estiguin a donar la vida, Oda mai pot resistir la temptació d’exercir com a deux ex machina i salvar-los el cul amb un miracle inesperat. Tot i que de vegades pot fins i tot quedar decent, la majoria de vegades només fa que empal·lidir un sacrifici que, a mans d’un deu tan benvolent, acaba per no ser tal.

Be, amor de pare i d’avi de fet

En aquest cas però el fet que sobrevisqui o no a l’aparent final dels seus dies no crec que resti força al missatge que Oda ens ha portat amb aquest home. Per que si en capítols anteriors ens demostrava que la família significa estar units fins al final i afrontar junts el que estigui per venir, aquí ens parla del que significa ser pare i l’amor que es sent cap a un fill. I tot i que com sempre peca d’hiperbòlic, crec que expressa amb aguda intensitat el que això vol dir. Per que l’amor d’un pare és un amor sense reserves, un amor que estima sense esperar res a canvi, sovint fins i tot sense desitjar res a canvi. És un amor que només espera i desitja que l’altre estigui be. Que faria el que fos per que així fos i seria feliç havent-ho fet encara que ho perdés tot, encara que hi perdés la vida.

Com plasma Oda la idea del sacrifici desinteressat que un pare estaria disposat a fer sense reserves per la felicitat del seu fill és quelcom que me fa entendrir. Aquest era un personatge tret del no res. Un personatge que tenia un secret però que tampoc despertava gaire interès. Però Oda ha sabut extraure’n un potencial més enllà del que podríem haver-li  imaginat elevant-lo en tan sols un parell de pagines a un dels missatges més emotius de la sèrie. Per que ser pare és quelcom que et canvia. Que et transforma. I com molt be ha expressat al·legòricament el nostre Oda. Quan un es para passa de ser rei, a ser servent. Abans era un home que portava corona i vestia sedes. La Big Mom el va capturar i el va fer seu. I d’aquest horror va emergir els seus bastags. I tot i l’horror i la tragèdia que hagi pogut passar. Tot i passar de ser rei a captaire. Tot i passar de tenir-ho tot a no tenir res, ell és feliç per que ha donat als seus fills una oportunitat.

Deixa un comentari: