One Piece 889 – Mama desconeguda

Trastorn Alimentari

Em fan mandra els enanets

Quan l’Oda va adjudicar per primera vegada el mot trastorn alimentari a l’estrambòtica conducta de la Big Mom em va fer molta gracia. Vaig torbar que el mot estava molt ben torbat i era molt enginyós. Es podria haver limitat a donar a entendre que formaven part d’un peculiar personatge. Però en canvi ho ha tractat com una malaltia, una obsessió embogidora que li fa perdre el cap. I m’agrada. Per que li aporta una capa de sensibilitat. Els trastorns alimentaris son un tema molt dur i delicat en la societat moderna (no se com està la cosa al japó, però imagino que tot i parlar-se’n menys, és quelcom que està allà). Que Oda s’atrevís a tocar-los era un arma de doble fil. Per un costat  era un matis que podia donar molta profunditat a la historia, enviar missatges molt enriquidors de rere fons elevant així el missatge de la historia. Però per altre banda corria el risc d’acabar resultant ofensiu, fer les coses malament i acabar perjudicant o simplement tractant malament un tema tan delicat. Sobretot si tenim en compte que la trastornada és una emperadriu pirata que es menja els seus fills.  Però Cronos també es menjava als seus fills i és un clàssic literari per excel·lència  (toma al·legoria entre la Big Mom i la mitologia grega que m’acabo de muntar aquí, podria no ser casual). Però tot i el delicat del tema jo vaig confiar en Oda. Per que sempre ha sabut tractar els temes delicats  (recordem: esclavitud, racisme, explotació infantil, opressió monàrquica…) amb la delicadesa pertinent. I per que quan Oda s’hi posa, el resultat mai és decebedor, si no tot al contrari.

Cada cop la veig més com a nou tripulant. Només falta el passat traumatic.

Però abans d’anar en matèria vull parlar de l’enfrontament entre en Sanji i en Bege. Era evident que el mafiós voldria aprofitar l’oportunitat per atacar de nou a l’emperadriu. I era evident que  en Sanji es negaria a tacar el noble art de la cuina amb una argúcia com aquesta (em pregunto si s’hagués negat a fer explotar un pastís tant magnífic com el que els seus companys han fet explotar per tal de salvar-lo). Però també era evident que Oda hi torbaria alguna solució. Tal com s’han plantejat les coses, un enverinament o una explosió embrutiria l’enorme batalla culinària que Oda ens ha vingut preparant des del principi de la saga, allà quan es va conèixer la Puding i se’ns van presentar les seves habilitats xocolateres. Que la manera de convèncer a l’impertorbable Bege sigui fent-lo provar la del·liciositat culinària rendint-lo inevitablement als seus peus és… be sincerament no se m’havia acudit i ho torbo genial. Una decisió àgil que es treu de sobre el problema amb un cop de mà i ho fa amb clau d’humor  (molt bona per cert), permetent als personatges llançar-se a l’objectiu final: derrotar a l’emperadriu amb el talent de la cuina. Per que en Sanji necessita guanyar aquesta batalla amb les seves mans. La narrativa ho demana, la historia ho demana i en Sanji ho mereix. Per que és l’any d’en Sanji (tot i que ja s’ha acabat l’any) i aquest pastís és la culminació màxima del seu homenatge. En aquest pastís culmina tota la filosofia del cuiner, tots els seus anys de lluita, aquest moment és el seu moment. I igual que a Thriller Barck en Zoro va tenir el seu Gran Moment en aquell sacrifici contra en Kuma, ara és el torn d’en Sanji de brillar amb el seu pastís.

No creia que aquesta dona pogués molar tant

Per altre banda es confirmen les suposicions esmentades en la ressneya anterior. El limitant: morir fins a l’extenuació. Em sembla un limitant molt ben trobat. Dona profunditat no sols a la pròpia Carrot si no a la raça en si. Sobretot quan s’esmenta que tot i la força de l’habilitat, aquesta podria ser l’extinció de tota la raça si no es maneja amb compte. El fet que en Brook serveixi de salvador d’una extenuada fins al límit Carrot (m’ha agradat molt el temps que ha manejat Oda aquí pel que fa a la seva extenuació, trobo que molt ben trobat. Ni massa breu si massa perllongat, el just per donar a entendre’n la força i donar-ne a entendre la debilitat) trobo que és una decisió exquisida que rendeix homenatge altre cop a aquest gran personatge (de fet, diria que de moment (falta la traca final d’en Sanji) és el personatge que ha sortit més ben parat d’aquesta saga i menyspreat com estava no puc si no alegrar-me’n).

Imponent

Però el que realment brilla en aquest capítol és la transformació de l’emperadriu. La seva ràbia incontrolable es fa palesa en el dibuix d’Oda com mai ho havia fet. El terror  es sent en cada traç. L’amenaça en cada vinyeta. Aquí està el monstre que se’ns havia promès.  La pirata s’ha aprimat. És fa evident en el dibuix (no crec que calgués que Oda ho reiterés, però ja coneixem la industria del manga). Però que significa això? El seu estat està arribant a nivells mai abans vistos.  Crec que amb això Oda expressa la gravetat real del que havia comentat abans: el trastorn alimentari. És un problema seriós. Un problema que pateixen moltes joves. Un problema que no es pot considerar a la lleugera. I amb aquesta facilitat s’estableix el paral·lelisme: La Big Mom encarna el mateix concepte de trastorn alimentari. Ella és imponent i inabastable, és poderosa, terrorífica i res pot contra ella, ella és l’anorèxia, la bulímia o qualsevol trastorn que un pugui patir, absorbent i insaciable, que et xucla la vida sense miraments, siguis la seva parella o el seu fill. Però hi ha esperances, per que si la Big Mom és el trastorn alimentari, la tripulació és la víctima d’aquest. I per molt desesperada que sembli la situació, sempre hi ha un raig d’esperança. Se’n poden sortir, poden lluitar. Sabem que al final venceran, per que son els protagonistes, però la batalla serà dura. I fins i tot quan vencin, al final, dubto que arribin a vèncer del tot. Escaparan de les urpes de l’emperadriu però no durant gaire temps, per que les malalties d’aquesta indole no es guanyen mai per sempre. Doncs sempre poden tornar. És una lluita constant, on s’ha de guanyar dia a dia. Així doncs, One Piece és un cop més un far de lluita contra les causes que mereixen fer-se so.

Deixa un comentari: