One Piece 890 – Big Mom

M’he adonat que eren els signes del Zodiac abans de llegir-ho. El que no tinc clar és que és cada un.

Resistir contra un Yonko

IMPONENT

En l’episodi anterior deia que la Big Mom era imponent (també feia un paral·lelisme entre la seva persona i el concepte de trastorn alimentari(veure aquí), però be). Però el posat que allà mostrava es queda curt en comparació amb el que demostra en aquest episodi. Sembla una força de la naturalesa, sembla invencible i impossible d’aturar. I tot i així… quasi sembla que l’aturin amb facilitat. No és realment així, però no puc evitar quedar-me amb aquesta sensació i… és estrany. Per que el capítol no em podria haver agradat més, però a l’hora… és com que no els hi ha costat tant. I això m’ha fet venir al cap varies idees.

La batalla és dura

La situació no deixa de ser desesperada. Els nostres tripulants ho han de donar tot en tot moment per no ja plantar cara, si no aturar a una Big Mam que de fet, ni tan sols els fa cas. L’emperadriu busca el pastís i la veritat és que li sua una mica els tripulants del Thousand. Al menys en la mesura del que no li impedeixin trobar el pastís. És clar que el pastís no hi és i això vol dir que l’emperadriu ja pot convertir el vaixell en pols que no el trobarà. Però tot i així, encara que no els faci ni cas fins a finals de capítol, encara que  ells ho hagin de donar tot, encara que hi hagi entre ells combatents de la talla d’en Jimbe (recordem que en el seu moment era dels més forts coneguts al manga) no puc evitar deixar de sentir que tampoc els hi ha costat tant. Se n’han sortit prou be. I potser això vol dir que… han madurat.

En Chopper

I em trobo aquí fent-me aquesta pregunta. Realment han madurat? Sabíem que havien madurat després dels dos anys. Que eren més forts. Però no havíem tingut cap saga que els permetés demostrar-ho. Fins ara. Dresrossa va ser un intent de ser-ho, però no ho va aconseguir. Potser aquí està el problema. Dresrossa havia de ser el trampolí de creixement que ens portés fins aquí. La parada que ens  permetés veure quan forts havien esdevingut per que aquí ens ho poguessin demostrar amb totes les de la llei. Però… Dresrossa va ser un fracàs. De totes les sagues de One Piece és de les que menys m’agrada. I ho és per que podria haver estat molt, volia ser molt, però al final, ho va fer tot malament. Per culpa d’això i Gear 4 a part no vam sentir realment el creixement que hauríem d’haver sentit. Però que Oda no fos capaç de transmetre-ho no volia dir que no haguessin crescut. I la historia ha de continuar. En part m’agradaria que Oda es pogués donar més temps quan una saga no li acaba d’encaixar, és evident que les presses i la pressió del món del manga és el que fan dolentes a les males sagues de One Piece. SI tingués el temps  que necessités Dresrossa podria haver estat una saga que brillés i l’illa submarina podria haver destacat per molt més que el seu passat. Però Oda te el temps que te i la historia que ens queda és aquesta. I el cas és que, els nostres personatges han crescut.

En Jimbe

En Chopper que abans no podia ni fer front a un almirall amb el seu Chopper monster ha aturat en aquest episodi un cop d’un Yonko i n’ha sortit relativament il·lès. En Brook tan menyspreat fins ara no només ha aturat amb el seu cos l’atac d’un Yonko si no que acte seguit ha passat a través d’aquest sense ser aturat per assestar-li no sols un cop, si no el cop final de l’episodi. I la Nami, be la Nami és una dona, i ja sabem que a Oda això de ferir a les dones no li agrada gaire (una llàstima que el pensament masclista de la tradició japonesa quedi imprès en la seva obra. Però tu, al menys tenim a la Big Mom, l’oponent més fort que hem vist al manga fins ara, i és una dona!), així que la Nami només ha aprofitat l’atac d’en Brook per afegir-s’hi i executar la tècnica final que de debò ha aconseguit fer mal a l’emperadriu. D’en Jimbe no cal parlar-ne. És ell el que més ha fet. Però ja sabíem de la seva força. Però, no sabíem fins on arribava. Ara sí. Si alguna cosa ens ha permès aquest episodi és  mostrar-nos la magnitud de la força del tritó tauró-balena. Sabíem que era fort, però Oda mai s’havia posat realment a mostrar-nos quant. Ara sabem que pot plantar cara a un Yonko i tot i que no vèncer-lo, sí sobreviure’l el suficient per aturar-lo i fins i tot assestar-li algun cop (impressionant el cop d’en JImbe).

En Brook

Els nostres personatges han crescut, aquí es fa evident. Ara poden plantar cara a un Yonko quan abans queien esclafats sota la força d’un almirall (i tot i que a la par, potser els Yonko estan un pèl per sobre?). Potser encara no poden derrotar-lo. Potser. Però poden estar allà i plantar batalla. I això que cap dels tres combatents principals de la banda estava present (tot i que hi havia en Jimbe per compensar). Que podran fer amb la banda al complet?

I la Nami que no te cap imatge epica

Però tot i que frenada la Big Mom no ha estat derrotada. Ni de bon tros. Abans no els feia cas. Però després de ser capaços de sabotejar una de les seves tres armes principals l’emperadriu ha canviat el rostre. Se n’ha adonat. Els barret de palla no son piratets qualsevol del nou món. Els barret de palla son adversaris. Potser no son tan forts com ella. Però els ha de tenir en compte, els ha d’esclafar.  I ara que la Big Mom està concentrada en ells, hom es pregunta que podran fer per aturar-la. Inevitablement en Sanji haurà d’entrar en escena.

Contra el monstre

Deixa un comentari: