Projecte Atrapa Somriures: V

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç:http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

La Flor de primavera

06/05/2016

Diuen els bards que en la senzillesa d’una flor silvestre hi viu una bellesa inescrutable. I d’una flor vinc a parlar jo avui. Una flor que romania a l’espera d’un destí incert que només la meva imaginació pot atrevir-se a completar.

Estava jo sortint de la boca del metro a Fontana, sense cap intenció d’entregar el meu darrer sobre. De la primera tongada de cinc sobres aquest era el darrer que duia a sobre i tot i que tampoc és que volgués reservar-lo per a quelcom especial, tampoc em dedicava a buscar possibles candidates per a la entrega de les meves paraules. Simplement el blog havia tingut una setmana activa i les ressenyes que havia publicat dos dies enrere semblaven ja dilapidades i enterrades en l’oblit. I al cap i a la fi si publico aquí el que escric és per què algú ho llegeixi. Així que diguem que el meu condicionament m’empenyia més aviat  a no fer entrega de la meva ultima carta. I per un instant, a punt ha estat de vèncer aquesta idea. Per un instant, he vist una noia de bellesa indubtable i he passat de llarg. Però llavors m’he aturat, plantat en sec en mig del carrer, amb la gentada fluint al meu voltant. I m’he girat. I l’he vist, una flor solitària arrelada en el temps. Amb la seva bellesa inamovible entre el fluir incessant d’ànimes en pena que, consumides per la pressa, cauen en el pou de la intercadència. Però allà estava ella, sense por, amb un somriure els llavis i amb la dolça mirada d’aquell qui sembla assaborir la vida que li ha estat regalada. Una flor de primavera.

Aquesta entrada no pot evitar fer-me rememorar el ja quasi llunyà atrapasomrirues II, doncs igual que en aquella ocasió aquí tenim una noia que esperava a l’estació. No obstant, ambdues belleses no podrien ser més diferents.  Recordo que aquella evocava melancolia, salvatge seducció, l’agressiva sensualitat d’una bellesa dura i l’enigmàtica incògnita d’una espera desconeguda. En canvi avui el panorama és molt diferent. La noia d’avui espera, però sembla amb la seva presencia donar calidesa a l’indret que l’acompanya. No hi ha melancolia, ni tristesa, ni enyorança, tot en ella radia com el sol de bon matí. Perquè ella és la flor radiant de primavera que amb la seva bellesa exultant porta alegria aquells qui joiosos cauen en el privilegi de poder contemplar-la. No passa amb angoixa el compte dels minuts i els segons, nerviosa davant l’incògnita d’un futur desconegut. Si no que balla amb les possibilitats, dansa amb alegria sobre les ones del temps, perquè el temps és per viure’l, no per esperar a que passi. Així doncs per ella l’espera no és el temps fútil que mor i es perd entre un moment i un altre, si no el temps que es viu i es sent abans  que arribi el proper moment.

Però no ens perdem en ficcions agosarades sobre una percepció de la vida que sols puc imaginar per ella. Jo havia passat de llarg, ja uns metres em separaven de la seva persona, recolzada contra la paret amb posat relaxat. Així que com es savi fer a vegades vaig retrocedir, vaig retrocedir i vaig tornar enrere perquè la seva bellesa n’era mereixedora. Me li vaig plantar al davant i la vaig mirar a aquells ulls encisadors, que radiaven alegria.

Portava uns pantalons amples de color negre, amb fines filigranes verticals d’un gris apagat que dotaven a la seva figura d’un magnetisme estilitzat. Els pantalons, de tall elegant anaven cenyits ben amunt engolint els malucs i la cintura i adaptant-se amb gracia a les seves corbes encisadores. Acabaven suspesos en la seva amplitud a pocs centímetres dels turmells, deixant entreveure una franja de fina pell que precedia als llargs mitjons també negres.  Enfundats sobre els mitjons hi vivien unes sabates també fosques, d’aspecte antic i desgastat  que traspuaven l’elegància senzilla i carinyosa d’aquells objectes que perduren a través del temps. Sabates d’aspecte arrodonit i de factura antiga, que inspiren amb certa elegància tendresa i alegria. Els cordons, vells i desgastats s’aixecaven sobre el cuir de la sabata fent curiosos tirabuixons irregulars, retallant la insípida perfecció per entra en els camps de la peculialitat, de l’asimetria, de la raresa en el desequilibri, que sens dubte, alberga molta més bellesa. El dels cordons podrà semblar un detall subtil, intranscendent, però aquests filaments de caire quasi deixat estampats sobre les polides sabates d’aspecte indulgent completen el quadre d’una simpàtica asimetria que alberga en ella un missatge secret. El missatge antròpic d’una bellesa extraordinària que germina de l’ordinari amb olor a llibre vell.

El seu tors el vestia una samarreta de color fosc, potser morat, potser negre, la transcendència del fet queda dilapida pel que hi duia a sobre. Doncs guarnint les seves espatlles una llarga jaqueta texana l’embolcallava amb fragància a quotidià. De color blau clar i textura desgastada, la llarga jaqueta la vestia amb alegria caient tors avall fins quasi arribar als genolls En una de les enormes butxaques d’aquella alegre jaqueta hi havia desat al menys un llibre de color verd intens. I no dic al menys en va, doncs hauria jurat que n’hi vivia un al seu darrere de més primet. Així doncs aquesta bella flor que il·lumina els carrers de gracia no cultiva tan sols la gràcil bellesa a l’exterior si no que gaudeix en el seu interior d’una ment cultivada. Més perspicaç que jo al menys, te l’agudesa de triar un conjunt amb enormes butxaques on poder desar-hi amb comoditat els llibres que il·luminen el seu món. No és d’estranyar que la seva bellesa m’evoqués olor a llibre vell.

Però anem a contemplar el bell rostre d’aquesta flor urbana. Que tenim més enllà del sempre encisador somriure perpetu? La cara ovalada, el rostre afable i la mirada perduda en la contemplació d’alguna cosa perduda en el temps. Però sota els seus ulls viu una ombra de cansament, unes ulleres caigudes potser per falta de son. Serà que la dolça flor de primavera ha plorat aquesta nit? O potser la festa i la disbauxa li han arrancat el son? Potser ha estat un llibre qui li ha robat el temps? Dubtes? Lamentacions? Cavil·lacions? L’incògnita d’un possible passat em mata. Quanta belles alberga el desconegut, quantes histories poden amagar els petits detalls. Per que d’unes cansades ulleres en poden néixer mil relats i mil passats. Però més que la bellesa del misteri que guarda, el que la fa bella és el somriure que es dibuixa permanent tot i l’esgotament que es perfila sota els ulls, el radiant de la seva mirada tot i el caigut de les conques cansades. Perquè fins i tot en la tristor, ella es capaç de donar alegria al món. Perquè és llum, perquè és goig.

Els seus cabells castanys descansen llisos sobre les seves espatlles, corbant-se amb elegància al final de la caiguda per descansar amb parsimònia sobre la corba del seu coll. Son cabells deixats caure amb senzillesa, prou llargs per descansar sobre les espatlles però no el suficient per caure-hi en cascada. Apartats del seu rostre deixen veure amb claredat la pell relluent il·luminada per l’encís del seu somriure. A les orelles, descobertes sobre els cabells recollits al seu darrere, hi du dues petites anelles de color platejat. Potser amb una forma més complexa que jo no puc recordar, decoren les menudes orelles que s’alcen bufones sobre el tapis de cabells. Oh, qui pogués xiuxiuejar paraules d’amor a aquestes orelles i recollir els cabells sedosos al seu darrere per acaronar el deu rostre i besar-li el front. Qui pogués….

El seu nas es perfila arrodonit,  no és menut, com tampoc boterut. És un nas bufó, dret i llis. Un nas perfecte en el rostre que l’emmarca.  Amb un coll elegant que es deixa intuir a través dels seus cabells, conjunta la gracia establerta de la seva figura. Però són les seves celles perfilades el que donen un toc d’atenció sobre el perfil. Rectes i fines, curades, transmeten el deix d’elegància final, el toc màgic que emmarca el seu rostre i transforma la seva dolçor en elegància seductora.

Però parlem dels seus llavis, doncs sobre això hi ha molt a dir. Pintats d’un roig intens, indiquen l’espera d’un bes. El llavi superior és fi, traçant amb elegància les corbes delicades que el caracteritzen, que tot i menudes destil·len una pronunciada bellesa marcada pel roig que els vesteix. El llavi inferior en canvi, es corba generós com un somriure gentil, mostrant la carnositat objecte de desig que el composa. Qui pogués ser aire per passar entre els seus llavis i besar amb el vent aquest niu de capritx. Però no és de fet el seu aspecte temptador on rau la bellesa d’aquests llavis, si no l’anècdota que per a mi els caracteritza. I és que quan m’he acostat per entregar-li el sobre que du la carta que afirma que ella és la dona més bonica del món, ella ha somrigut ensenyant les seves dents blanques, perfectes, quasi impol·lutes. Quasi. Doncs una taca de carmí tacava amb timidesa el blanc de les seves dents. Podrà semblar un detall ridícul, antiestètic. Però és per a mi una petita vivència personal dotada d’una gran bellesa, que confereix de forma accidental a aquest retrat més bellesa de la que podria haver imaginat. Però que te d’especial? Us preguntareu. Doncs aquesta taca maldestre en el retrat perfecte, aquesta petita imperfecció en el seu rostre de subtil elegància, aquesta asimetria en el seu posat harmoniós pinta un tint de realitat. Igual que feien els cordons a les seves sabates, la taca de carmí a les seves dents apropa la figura onírica al món terrenal, la fa palpable, real, carnosa. A més, hi ha quelcom absolutament entranyable en el petit detall d’imperfecció. Doncs el petit error no pot evitar fer que hom perfili un somriure davant la tendresa del descuit. Així dons jo l’he avisada i ella s’ha encongit tapant-se la boca amb cert rubor. No el rubor de la timidesa absoluta d’aquella qui pugna per amagar-se del món. Més aviat el rubor quasi trapella d’aquella qui ha estat descoberta cometent alguna petita transgressió. Un rubor pàl·lid i quasi imperceptible, cortès. Doncs ella és bonica i sap que una taca de carmí no tacarà el seu expedient ni farà nimbar la seva bellesa. El que potser no s’esperava, és que la fes créixer.

Sembla aquí que tot està dit, que el seu retrat no pot amagar ja més bellesa. Que anar més enllà seria submergir-se en la subtilesa de les subtileses. Però de fet, encara queda un petit detall. Un petit detall que esdevé gran. I és que com els mestres, m’he guardat el millor per el final.

Doncs sí estimats lectors, queda encara en ella un últim detall que realça la seva bellesa per sobre del que pugueu imaginar. És un detall petit, poètic, una metàfora adequada que dona un sentit a la seva bellesa i ho canvia tot. Doncs el que ella duia entre les mans, confereix a aquest retrat un conjunt de significats que van més enllà del fins ara establert. És senzill, menut, un detall mins, però que ho omple tot de significat. Un detall de fet ja anunciat.

Amb les seves mans fines, emergides de la fibra de texà blau cel de la seva jaqueta. Que rauen una sobre el braç de l’altre, en un descans quasi renaixentista, permetent-me veure la finor estètica del seu avantbraç. Amb aquestes mans sosté l’objecte que completa el quadre. En aquestes mans sosté un test, un test amb tres flors.

Pobre, diran alguns. Tanta espera, tanta especiació, per un simple test amb tres flors? Doncs sí. Un simple test amb tres flors que impregna de significat la resta del retrat. Era un test senzill, de ceràmica. Un test dels autèntics, del color del fang i la terra. Vivia mig amagat dins una petita bossa de plàstic que semblava envoltar-lo amb posat protector, tot i que poc podria fer el plàstic per protegir l’argila. Del seu interior en brollaven tres flors. Que amb fulles verdes creixien vives cap al cel, pugnant per nodrir-se de la llum resplendent que el sol emanava. I potser, també la llum del seu somriure. Eren d’un to ataronjat, molt viu. El color del curri, alegre i energètic. Un gran nombre de pètals acarbassats guarnia els seus capolls continguts en la mida del puny d’un infant. Aquelles tres flors de bellesa senzilla, que s’alçaven orgulloses en mig de la ciutat, eren estrelles. Estrelles ardents que giraven al voltant d’una flor de primavera, doncs el magnetisme que emanava era capaç de sotmetre la força dels astres. Oh, joiosos foren els sospirs que pogueren rondar-la. Tres senzilles flors, que amb colors vius completaven el significat místic d’un retrat gens ordinari. Tres senzilles flors que feien créixer en l’escenari urbà un toc rústic i despreocupat. Tres senzilles flors que amb la seva harmonia eren capaces d’aturar el temps i fer germinar la bellesa escampant al seu voltant espores d’alegria. De no ser per les flors, potser els meus ulls no s’haguessin parat davant semblant bellesa. De no ser per les flors, potser mai hagués escrit aquestes paraules. I és per això que aquestes flors més que vitals, són imprescindibles.

Qui esperava la flor de primavera a la boca del metro? Mai ho sabrem. Potser havia de fer entrega de la flor  que emmarca aquest retrat. Potser esperava un amant, o un amic. Les possibilitats són temptadores, infinites. Això sens dubte, forma part de la seva bellesa. El misteri de la flor de Fontana. Però oh parada a l’estació, veient passar la gent, no s’imaginava la dolça flor de primavera que uns ulls la mirarien amb un posat especial. Uns ulls que la contemplarien i la creurien per un moment, la dona més bonica del món.

Tweet