Vinsmoke súper Sayan 3
Ens trobem amb un bon capítol que sense portar res de nou retorna a coses que havia deixat a mitges. En la primera part continua immediatament allà on ho havia deixat en l’episodi anterior. És la part més extensa del capítol i consisteix resumint-ho molt en una sèrie de corre-quites amunt i avall que acaben per portar als nostres protagonistes al mateix lloc d’on havien sortit. És una part que no em pararé gaire a comentar, doncs tot i avançar lleument en la trama no aporta res que no hagués mencionat en l’anterior ressenya (veure ressenya). Els nostres personatges estan perduts en mig d’un bosc sense sortida, en aquest capítol simplement ho descobreixen.
Hi ha peròdos elements interessants. EL primer és la mestressa del bosc Charlotte Brulée, vuitena filla de l’infame emperadriu. Amb un espectacular disseny que em recorda a la bruixa escandinava BabaYaga sembla tenir l’habilitat o be de crear miratges o be de copiar aparences. És una de les filles més grans de l’emperadriu i tal com la lògica sembla indicar ocupa un càrrec important en els dominis de la pirata. Encara està per veure si és realment un ens poderós o simplement te un poder problemàtic. L’altre incògnita per veure és on està el Luffy real. És aquest la copia que no ha sortit corrents? O cap de les dues era l’autèntic capità, el qual estarà perdut en algun indret del bosc liant-la parda i sodomitzant els arbres amb una rialla als llavis? O potser per ordres de l’emperadriu aquest ha estat conduit fins al seu palau on presenciarà el càstig d’en Jinbe? Qui sap, les perspectives però són interessants.
Pel que fa a la segona part, molt més interessant, resol la incògnita del funcionament del Germa com a nació. Sabíem que era un regne sense terres. Una potencia militar amb un títol monàrquic i la guerra com a única llar. Ara però coneixem amb exactitud la mecànica d’aquest organisme. Amb una posada en escena que sincerament, m’ha semblat molt original. El Germa és un país mòbil, que muntat sobre una versió gegant dels carismàtics cargols radio recorre el mar desmembrant-se en petits rectangles per sembrar la guerra al seu pas. Cada rectangle és un vaixell i un fragment de país, que de tant en tant, s’uneixen per reunir de nou a la gran família. Però per molt país que siguin i per molta família que siguin, no deixen de ser una nació dedicada a la guerra on la rutina establerta és l’entrenament militar. Aquesta és una mecànica nacional força peculiar, una nació guerrera com poques s’han vist. L’exemple per excel·lència de nació guerrera sempre ha estat l’infame Esparta. Però molt lluny de l’edat antiga One Piece ens situa en un món de pistoles i pirateria. Però si per quelcom es defineix una nació totalitarista és pels seus governants i per primer cop aquest episodi ens dona un cop d’ull al patriarca dels Vinsmoke.
Ja coneixem de sobres l’estat de presoner voluntari inconforme en que es troba en Sanji, però aquí el podem veure per primer cop interactuant amb els seus familiars que tants anys feia que no veia. La germana gran que tan simpàtica va caure en la seva primera aparició sembla conservar envers al cuiner un afecte divertit que l’allunya una mica dels rancors que part de la família sembla guardar cap a en Sanji. Amb una actitud relaxada i cordial convida a en Sanji amb dones boniques i paraules amables a relaxar-se ara que ha tornat. Però tot i les dones boniques, l’actitud d’en Sanji és contundent. No vol tenir res a veure amb el Germa ni els seus integrants, per a ell no existeix més família que la seva tripulació. Però tot i les boniques paraules del cuiner del barret de palla, se’ns presenta a un imponent pare, rei i general que resulta difícil de passar per alt.
Amb una estètica imponent (acompanyat com és usual en el manga d’una envergadura imponent) i un pentinat que recorda molt a aquell Ors que vam veure a Thriller Barck (o al súper sayan 3 com vulgueu) l’individu promet ser un oponent perillós. Un formidable adversari digne de la força del nou món. Però al oposar-se a la unió que li ha estat concertada i rebutjar els vincles amb el Germa, en Sanji s’enfronta directament amb l’autoritat d’aquest home. I abans de pare o rei aquest individu és un general. I una insubordinació com aquesta només la pot resoldre amb els punys. Abans de la seva aparició Oda ens ha narrat molt astutament n fragment d’història del Germa que evidenciava el seu poder. Amb una gràfica imatge de tres monarques decapitats als seus peus. Una imatge poderosa que sens dubte esdevé una perfecte presentació del que l’individu suposa. Sembla ser que el nostre estimat Sanji ha donat una petita pallissa al petit dels germans Vinsmoke. Però tot i que de ben segur te un gran poder, com afirma el seu pare, no deixa de ser el més dèbil dels prínceps. I en Sanji sembla voler-los enfrontar a tots. Ara però el conflicte sembla inevitable i la confrontació amb el pare imminent. Sincerament ni crec ni m’agradaria que el cuiner sigui capaç de derrotar al seu pare. No només per què aquest sembli increïblement fort, si no per que el fet destrossaria una mica l’escala de poder establerta. El líder dels Vinsmoke, amb un poder similar als seus fills més grans, hauria de tenir un poder a l’alçada d’un segon o tercer d’un emperador, tal com el que en Jack ens va demostrar. Que en Sanji aconseguís derrotar-lo em semblaria no només prematur si no buit, doncs destruiria totes les possibilitats que planteja la historia.
En definitiva el capítol ens planteja definitivament el conflicte i panorama del Germa i acaba de plantejar el panorama del bosc seductor. Un capítol que tot i no avançar gaire en la trama ens deixa molts detalls interessants i unes perspectives seductores. One Piece torna amb força després del parón preparat per donar canya en els següents episodis. Impacient per veure que ens te guardats.
Tot i que l’art gràfic és senzill gaudeix d’un estil molt particular i molt expressiu que d’alguna manera aconsegueix encaixar molt be amb una historia que es va enfosquint seqüència rere seqüència. Com el narrador enllaça les imatges amb un diàleg constant és un altre tret que magnifica l’obra. Doncs amb un ritme cada cop més frenètic aquest no para de parlar en tot el curt fins assolir el moment final de sepulcral silenci que no pot evitar deixar-te amb una sensació estranya al cos. És potser també en les rimes molt ben aconseguides (que curiosament m’han agradat més en la versió espanyola que en l’original) que l’obra fica un granet més en la seva rodona confecció.
Fa temps vaig buscar en obres com Cirera (
El llibre està dividit en capítols força breus on cada un exposa un fet molt concret acompanyat d’una escena sexual, les quals evoquen majoritàriament un gran erotisme. Però si alguna cosa m’agradaria destacar del seu format episòdic és sens dubte l’art gràfic que l’acompanya. Quasi cada episodi va acompanyat d’un dibuix representant alguna escena succeïda en el capítol els quals estan dotats d’una bellesa peculiar, dolça i embriagadora. Amb un erotisme natural, suggerent i generós els dibuixos ens ofereixen en blanc i negre retrats fugaços d’escenes suggerents que semblen trets dels mateixos records del protagonista. Amb contorns difuminats i enquadres desencaixats les imatges aconsegueixen transmetre la naturalitat pròpia d’una fantasia inexacte aconseguint ser un motor estètic i bell sense limitar per això la imaginació del lector.
Crec que precisament degut al seu format episòdic molt marcat aquesta és una bona novel·la per prendre-se-la amb lleugeresa. Els capítols es fan molt fàcils de llegir i no te n’adones abans n’has llegit un parell o tres. Sumant això al diferenciats d’aquests, la fan la novel·la ideal per anar llegint sense temor a perdre’s per la distancia temporal entre lectures. No costa comprendre un capítol deslligant-lo dels altres, fet que fa a la lectura quelcom senzill i despreocupat ideal per a les persones que no tenen gaire temps lliure per a dedicar-lo a la lectura.
Però no es pot parlar d’aquest llibre sense parlar del seu protagonista, que n’és l’eix principal. Es tracta d’un jove atractiu, que sense pensar massa es deixa emportar per la vida. És un individu amb una gran passió sexual que tot sovint el porta a posar-se en algun que altre problema. Però no és ningú que imposi el seu sexe com fan molts pervertits. Al contrari, mai sol prendre la iniciativa ni iniciar les peripècies sexuals en les que es veu embolicat. De fet quasi és un instrument de plaer a mans de les dones que l’envolten. Per què el nostre protagonista és algú atractiu, molt atractiu. Un individu que te alguna cosa especial, un no se què que fa que les noies se li llencin al damunt. I ell despreocupat com és, no sap pas dir que no. Ell és la fantasia masculina feta realitat. Un home al que totes les dones se li llencen al damunt i que no pot ensopegar amb una pedra sense trobar-se una casual escena eròtica amb la femella de torn, ja sigui en un magatzem, uns lavabos, el despatx de la seva cap o el pis de la seva ex.
El llibre inicia quan un cop acabat els estudis i les oposicions el nostre protagonista és seleccionat per ocupar una plaça en un institut públic com a professor. El nou entorn sumat al seu magnètic atractiu quasi hormonal produirà tot un seguit d’aventures amb alumnes, professores, conegudes i desconegudes que tot i no semblar seguir cap ordre ni patró sorprendran al lector havent construït al final una historia solida on cap escena sobrava i on cada peripècia era una petita peça per a formar un conjunt. Un dolç puzle on tot i que les peces no semblen tenir res a veure les unes amb les altres acaben encaixant de manera quasi màgica en la seva recta final.
La novel·la és dolça i somiadora. Tenim un protagonista impulsiu i despreocupat, però no estúpid. Es tracta d’un home amb conviccions i remordiments, amant dels impossibles i les causes perdudes. Un ferm defensor del valencià (és una novel·la escrita en aquesta llengua), que sorprenentment fa en aquesta novel·la eròtica una reivindicació de la llengua. El llibre resulta ser també cap al seu final una protesta contra la manipulació de la informació a mans dels mitjans i els politics i un avis sobre el perill de les drogues. Essent també una Oda a la lliure sexualitat i a l’acceptació, a l’amor liberal sempre que sigui acordat i al sexe lliure i natural. És un llibre que tot i no reivindicar-les amb força no te por a mostrar les seves opinions i te les va deixant lentament fins a fer-te-les explotar a la cara al seu final. Un llibre amb el qual assenteixes satisfet al llarg de la seva lectura pensant que és una novel·la lleugera i simpaticona amb un erotisme dolç i suggerent però amb la que acabes descobrint molt més. Una gran historia d’amor i acceptació amb protestes i reivindicacions que lluiten per causes perdudes (com la llengua i la llibertat).
Tot i que no 
Abans de començar amb aquesta ressenya em veig obligat a comentar que de fet del món del Warcraft només en coneixia l’existència fins abans d’informar-me del context per a la pel·lícula. No he jugat a cap videojoc de la sèrie i definitivament no sóc pas cap fanàtic de la franquícia. És quelcom que per desgracia un es veu obligat a deixar clar d’entrada per possibles “faltes de respecte” a l’obra original. La pel·lícula és una adaptació, però no la puc jutjar com a tal essent un complet desconeixedor de l’obra original. L’únic que se és que es basa en una historia més extensa que te en els seus inicis el format narratiu d’un videojoc d’estratègia.
Tècnicament aquesta és una passada. Amb uns efectes especials al·lucinants la pel·lícula aconsegueix crear una sensació d’immersió molt ben projectada sense renunciar per això a un toc característic que li dona personalitat pròpia. Els escenaris són increïbles, però si alguna cosa cal destacar respecte a l’apartat visual és el realisme dels orcs. El senyor dels anells va marcar un abans i un després respecte al realisme en la caracterització de la fantasia. Amb aquell colossal treball de fa ja tants anys que sembla no haver envellit. Els orcs representats al senyor dels anells eren un dels obstacles més grans per a l’apartat visual d’aquesta pel·lícula. Aquells essers de mida humanoide estaven fets sobretot amb maquillatge i tenien el realisme dels moviments d’actors reals. Aquí en canvi el maquillatge era una opció impossible degut a la constitució dels orcs en qüestió. Per tant el CGI era l’única alternativa. I aquest ha estat terriblement ben implementat. No són els efectes especials més al·lucinants que haguem vist en la gran pantalla, però sí estan molt ben aplicats en el col·lectiu que representen i resulten més orgànics fins i tot que els mateixos humans (més que res per les aparatoses armadures d’aquests, que es veuen més irealistes que els mateixos orcs). He de dir no obstant que deixant de banda orcs i humans no m’ha agradat la caracterització de les altres especies. Els nans tot i que ben fet es veien massa caricaturescos i els elfs directament es veien falsos i ridículs. Entenc que la franquícia volgués donar un aspecte cartoon-realista basat en l’estètica del videojoc i era una bona idea. Però el disseny no ha sabut quallar en la caracterització d’aquestes dues especies. Semblaria que els humans no necessiten gaire caracterització, però aquesta viu en el seu vestuari. I tot i que m’agrada com encaixa el to cartoon de l’exagerat de les armadures, amb les grans proporcions característiques dels dissenys de la saga, el que no m’ha agradat és la seva textura. En paraules simples les armadures es veien massa llises i impol·lutes, no se si eren reals o fetes per ordinador però es veien tot sovint falses donant una sensació que a estones em treia de l’experiència (de fet igual que el golem excessivament llis) però be, son defectes menors que al cap i a la fi poden ser molt personals.
Però com no podia ser d’altre manera no tot són virtuts, tot i que crec que ne aquest cas les virtuts pesen molt més. Si la historia encerta presentant l’escenari i la situació, desenvolupant el conflicte i movent els fils de la historia; falla amb alguns personatges. La relació amorosa que tenen els dos protagonistes tot i que no s’acaba de carnalitzar en cap moment em provoca sentiments contradictoris. En part està ben portada i en part és errònia en la seva concepció. És forçat el fet de que hi hagi d’haver una relació necessariament amorosa entre els dos protagonistes de races diferents per emfatitzar la acceptació mútua. No era necessari i no acabava d’encaixar amb la brevetat del conflicte (imagino que amb un conflicte més allargat aquesta sí hagués tingut sentit), la relació és simplement rara. Per altre banda la relació d’apreci i respecte mutu, que fins i tot pot arribar a la intimitat, sí sorgeix de manera natural i està ben construïda. Així que al meu parer haurien d’haver deixat la relació com estava però sense ficar-hi pel mig reflexions inspirades sobre l’amor i alguna que altre escena més intima del necessari (quan certa mort afecta el protagonista, a part de raro pel fet de que sigui a través de la mort d’un altre es rara ja en si l’escena).
Per altre banda s’ha de parlar de les dues grans morts de la pel·lícula (morts dels personatges no antagònics), ambdues molt rapides i insubstancials. S’entén la necessitat d’aquelles morts per moure la historia, però en la primera el personatge no estava prou desenvolupat (tampoc hi havia temps) per causar certa empatia i en la segona la seva mort és literalment insubstancial per a la resolució de la trama (tot i ser de fet un sacrifici fet precisament per a resoldre-la). El primer cas no és pas massa greu, la mort serveix com a motor per fer avançar un altre personatge i tot i que no afecta directament a l’espectador si ho fa a través del pare d’aquest, resultant un potent motor per a la seva historia. El segon cas és més complicat, la mort en qüestió és en si un sacrifici voluntari en pos de la salvació del seu poble. L’únic problema es que el sacrifici acaba per ser inútils i ignorat i el poble se salva per altres motius que no hi tenen res a veure. L’influencia de la mort és nul·la i tot i que la idea era bona, està mal executada. Això és degut altre cop al poc temps que te un metratge d’aquestes característiques per desenvolupar aquesta mena de conflictes. Una autentica llàstima, doncs s’elimina al personatge més interessant i profund de la pel·lícula en pos de res en concret i sense cap motiu de pes significatiu.
En l’anterior episodi em queixava del fet que quedessin tan sols quatre guàrdies a part d’en Kurapika I del poc joc que donava això. El primer que m’ha sorprès d’aquest episodi és que de fet n’hi quedaven cinc i simplement un no havia sortit a la vinyeta. És clar que el capítol no triga en fer que això no importi en absolut. L’episodi arranca amb les conseqüències de l’explicació d’en Kurapika respecte a la realitat de la seva feina en aquell vaixell. La reacció com no podria ser d’altre manera és d’incredulitat i sorpresa. Ja sigui real o fingida. Per sort Kurapika te una habilitat que l’alerta de la mentida i te el poder d’una pistola a les seves mans (tot i que més tard acaba admetent que poc farà una bala contra un autèntic caçador). Amb això no triga a fer confessar a dos dels guàrdies que son en realitat espies d’altres prínceps (be, d’altres reines tècnicament). Després de calmar a una exaltada reina que no sembla poder amb l’angoixa d’aquesta guerra monàrquica. Kurapika aconsegueix interrogar els dos guàrdies per acabar descobrint que tots els guàrdies morts eren en realitat agents dobles d’una o altre reina. Els quals poden haver mort per l’habilitat nen parasitaria de la princesa que li va concedir el gerro (ja ho vaig dir a la ressenya passada, no em tenia massa convençut però les explicacions donades en aquest episodi dissipen tots els meus dubtes). A partir d’aquí tot és burocràcia. Ni tan sols els guàrdies saben del cert a qui deuen la seva fidelitat. Les normes d’aquest joc ni estan escrites ni es poden dir i són de fet ambigües. Per què això és el joc de trons, i aquí o mates o mors.
És durant les conseqüències de l’explicació dels dos gaudies traïdors quan un dels tres guàrdies restants sobresurt d’entre la resta coneixent més sobre el tema que el propi Kurapika. I és que sembla tenir al menys les nocions bàsiques del nen de tipus paràsit. Personalment l’individu en concret amb el seu nas boterut i els seus cabells en forma de flames resulta tenir el disseny que més em crida l’atenció (tinc molta curiositat per saber com vesteixen normalment, a HxH la gent sol vestir robes força característiques en ocasions, però aquí van tots d’esmòquing. Deu resultar gaire estrafolari amb la seva roba ordinària?). A més em recorda molt al tigre del Zodíac. Segurament l’individu es convertirà en un nou personatge de suport per a en Kurapika, el qual tot sigui dit ja te una renglera de secundaris força considerable (potser més que el propi Gon el qual ha tingut molt més temps per a adquirir-los).
És després d’aclarir lleugerament l’embolic conceptual en el que s’havien ficat quan de cop i sense avisar comencen a aparèixer criatures nen de totes bandes. Se’n poden distingir cinc de diferents, tres de les quals tenen un cos únic mentre que les altres dues semblen expandir-se de manera colonial. Els primers en aparèixer, a jutjar pel seu aspecte semblen ser una mena d’insectes càmera capaços de colar-se a tot arreu i vigilar-ho tot (tot i que els altres no semblem molt diferents en aquest aspecte). Sens dubte a nivell d’espionatge és una habilitat molt potent. És clar que qualsevol usuari de nen pot distingir quan l’observen i quan no. A més, podria tenir la debilitat de només veure i no sentir. Per altre banda essent una criatura de nen parasitaria no tinc molt clar si aquestes podrien transmetre la informació del que veuen al seu usuari. És clar que tornem a estar en el camp de l’especulació i el seu aspecte podria tenir res a veure amb la seva funció.
És quan la reina i els dos únics guàrdies aparentment capacitats per la seva feina estant debatin quan se senten els crits i pam. Ens trobem amb que de cop tres guàrdies més han estat assassinats. Aquest cop però, a mans de l’únic guàrdia que ens quedava en l’equació. Això d’assassinats són paraules majors. Doncs amb una ferida de ganivet no necessariament es causa la mort, així que de fet podrien estar tots tres vius. Però fins que no ens diguin el contrari presumirem que estan morts o incapacitats. I aquí és quan se’ns mostra per primer cop l’habilitat nen d’una de les besties nen parasitaries (m’apostaria a que la criatura és d’una princesa, potser de la rossa repel·lent de l’episodi anterior?). Aquesta mena de koala-rata-totoro sembla tenir el poder de dominar de forma subtil la teva voluntat. Segons sembla ell emet una pregunta: “que estàs ocupat?”. La manera de treure-se’l de sobre és ignorar la seva pregunta. Però si li respons la criatura t’assetjarà fins que li diguis que no. I ai si li dius que no estàs ocupat. Si no estàs ocupat la criatura et llançarà una petició que tu compliràs de forma quasi inconscient. Una habilitat sens dubte escabrosa i molt interessant, però que un cop sobre avis sembla fàcil d’eludir. La qüestió aquí és que si només la poden veure usuaris nen, això implica que només pot controlar usuaris nen? Sigui com sigui l’habilitat te molt de potencial, la classe de potencial que Togashi sap aprofitar a la perfecció. Em moro de ganes de veure quines habilitats tenen les altres criatures nen que hem vist, a qui corresponen i les dels prínceps que falten per veure.
