atrapasomrriures – Pàgina 38 – El Bell cant d'un Somriure

Hunter X Hunter 351 – Duel a Mort

Hisoka vs Chrollo (part 1 de n)

M’he posat a llegir aquest capítol amb moltes ganes. Havia sentit de molta gent que deia que era genial. L’anterior m’ho va semblar i la gent no en deia el mateix, però això només feia que indicar-me que hi hauria acció o grans revelacions, que és el que sempre acontenta a les masses. També hi ha contribuït el fet que m’haguessin dit el mateix del capítol d’aquesta setmana de One Piece (veure ressenya), tots l’havien pintat genial abans que el llegís i efectivament ha estat un dels millors capítols que he vist darrerament superant totes les meves expectatives. Desgraciadament HxH no ha patit el mateix destí. Sincerament el capítol m’ha semblat una gran decepció.

No vull dir que el capítol hagi estat dolent, noimolt menys. Ha estat un bon capítol, però per si sol… no és res. Una mera presentació. Perquè de fet, a part de presentar-nos la batalla, no hi passa res. Suposo que la culpa és de les expectatives. Sincerament, esperava quelcom intricat, quelcom realment complex que m’obligués a llegir-me el capítol tres vegades per entendre-ho. M’havien dit que el capítol no tenia res a veure amb l’anterior i tenia ganes d’esbrinar quina trama se’ns presentava a continuació, quina complicació. I resulta que res de trames, un simple i ordinari combat. Potser el combat més esperat del manga per alguns, però a mi personalment Chrollo mai em va caure massa be. Sempre vaig ser més fan de les potes de l’aranya que del seu cap. La eterna persecució de Hisoka per lluitar amb Chrollo era el més interessant del personatge, però ara la persecució ha acabat i be… sincerament no em genera massa emoció.

Chrollo Lucifer és un home intel·ligent. Un home que sabia que no podria defugir per sempre l’amenaça de l’harlequin. Que es preparés per a l’ocasió no és només lògic si no que és l’única acció que el personatge essent com és podia emprendre. Essent com és adorat per les potes de l’aranya, la opció més evident hagués estat reunir-los a tots per afrontar el duel contra Hisoka. Però suposo que el personatge en el fons te el seu orgull i te confiança en les seves possibilitats. El detall que pot portar més discussió és el fet que decideixi enfrontar-lo dins la torre coliseu. Personalment m’agrada el fet que l’autor hagi decidit anar, sense posar masses floretes a l’assumpte, directament a l’enfrontament. I la torre era la manera més directa i fàcil de presentar-ho. Entenc perfectament els seus motius, narrativament és el més senzill i efectiu, però crec que alguna floreta presentativa no hagués sobrat. És clar que aquest detall que em genera certa picor es veurà solucionat si en futurs capítols veiem a mode de flasback una mena de preparació anterior a l’enfrontament. De ser així la manera en com s’ha presentat el combat, directe al gra, és la millor opció narrativa i la que més m’agrada. Però deixant de banda aspectes de narrativa: per que Chrollo hauria de triar la torre per enfrontar-se al nostre estimat Hisoka? Sincerament espero que hi hagi algun motiu al darrere que ho justifiqui més enllà de l’adequat que resulta ser. Podríem argumentar que després de tant de temps el duel requereix un enfrontament formal i que la torre és el millor lloc per dur-lo a terme, però Chrollo és un calculador i que es deixi dur per sentiments d’aquesta manera no m’encaixa en la seva personalitat. Per tant auguro que o be forma part del seu pla (amb que l’escenari li donés un petit avantatge en una de els seves habilitats seria suficient, al cap i a la fi també te orgull per molt que no deixi que aquest el cegui), o be te alguna cosa a veure amb les seves restriccions.

Però parlem de Hisoka. Hem vist al llarg del manga tota mena d’habilitats, algunes de les quals s’alcen a nivells quasi divins. Però quina és la habilitat de Hisoka? Per que la seva peculiar manera de controlar el nen no és pas la seva tècnica especial, per molt us que li doni. Hisoka és un individu que mai ha lluitat amb tot, que mai ha ensenyat les seves cartes. I el que més m’emociona d’aquest combat és la possibilitat que l’obligui a ensenyar el seu autèntic potencial, que ens demostri d’una vegada quina carta te amagada sota la màniga. No obstant, per molt interessant i esperat que sigui el combat, el fet que no tingui cap rellevància en cap trama, que sigui sols pel fet de ser no pot evitar decebre’m. Per què tal com s’ha presentat m’ha donat la sensació que aquest enfrontament és més aviat una cosa que l’autor s’havia de treure de sobre abans de viatjar al continent fosc. Altre cop des del punt de vista narratiu intercalar l’acció amb la complicació de les trames que se’ns presenten per davant és un encert. Però una cosa és la qualitat narrativa i l’altre és la coherència i la riquesa de la historia, no m’agradaria que sacrifiqués unes en pos de les altres. Potser em sorprèn i a posteriori l’enfrontament resulta tenir una importància amagada i uns motius més fundats, però ara mateix el context em tremola una mica i això és una llàstima. L’entrada d’en Luffy al coliseu de Dressrosa era pràcticament el mateix pla argumental però funcionava de sobre manera, potser per això no puc evitar pensar que l’autor podria haver-ho fet millor.

Però deixem els contextos a part. Tot el criticat anteriorment pot ser transformat en virtut en posteriors capítols amb relativa facilitat si l’autor pren els camins adequats. Centrem-nos doncs en literalment l’únic que passa en el capítol: el combat. Potser està influenciat pels possibles defectes que he trobat en la presentació, o per l’intricat del capítol anterior, però l’encontre m’ha semblat pecar de simplista per als estendards de la sèrie. A nivell combatiu el que em semblava més interessant de Chrollo era el fet que hagués de combatre amb una sola ma quan emprava la seva tramposa habilitat. Ara aquesta limitació ha estat extirpada en pos d’altres limitacions de moment desconegudes. Potser el problema del capítol és que realment no han arribat a lluitar, només es provaven mútuament, es testaven i mesuraven per calcular la millor ruta d’acció per al combat que s’acosta. Això doncs, tampoc és en si un fallo, si no un resultat del fet de que es tracti d’un material episòdic que forma part d’un enfrontament més extens, sols una introducció.

Un dels fets que més em neguitegen d’aquest enfrontament és que dubto molt que l’autor es desfaci així com així d’en Chrollo i molt menys que ho faci d’en Hisoka. No al menys sense una mica més de suc al darrere. Que el duel fos a mort és quelcom que quasi no te impacte, era quasi evident, però és una constatació sana. Però això vol dir que un d’ambdós morirà? M’imagino a Chrollo perdonant la vida a Hisoka si aquest pot ser-li útil, però em costa més de veure a l’inversa si aquest ja ha aconseguit la seva victòria. Sigui com sigui em costa imaginar que l’autor trií desfer-se de qualsevol d’ambdós personatges. Potser estem davant una planejada falsa mort de Chrollo per tal que Hisoka el deixi en pau una temporada mentre prepara els seus verdaders plans. Si realment fos així sembla una idea molt interessant que justificaria totes les petites incoherències del capítol.

Entrem en un dels punts més interessants del combat. Chrollo ha narrat a Hisoka el funcionament de les seves habilitats. HxH no es caracteritza pel topic del manga d’explicar als adversaris les habilitats que posseeixen per que puguin contrarestar-les, normalment els personatges s’han d’esforçar per deduir-les i això és el que caracteritza a un bon caçador. Però Chrollo sembla haver-ho deixat anar tot. Per que? Per simple orgull? Si fos així realment em decebria, no sembla el personatge que es deixa emportar per l’orgull i la confiança. El que m’atreveixo a augurar és que es tracta d’una de les esmentades restriccions de la seva nova habilitat. Doncs tan bon punt ha guardat el llibre per emprar ambdues mans ha començat a narrar del tiron el funcionament de les seves cartes. És una mena de restricció que ja havíem vist abans i que en el cas de Chrollo no el perjudica especialment com ho podia fer per exemple amb el bombarder de Greed Island. Però està clar que no pot pas ser l’única restricció de la nova habilitat de Chrollo. Estic impacient per saber quines seran aquestes i veure com afecten el combat on espero que ambdós oponents mostrin totes les seves cartes (M’he fixat en que Chrollo li ha preguntat al harlequin si volia continuar, serà aquesta un altre de les seves restriccions?).

Per què… surt un tio raro a l’extrem superior de la foto? Serà una habilitat d’en Chrollo?

En definitiva el capítol m’ha decebut però m’ha agradat. El problema cau que en un capítol de 19 pagines ple d’acció i grans presentacions no queda espai per explicar gaires coses. Aquest capítol forma part d’un combat més extens que només podrem jutjar com a conjunt. La pregunta que em queda al final d’aquest episodi és: Seguirà el següent episodi amb el combat? O tornarà a la trama d’en Kurapika? Ens donarà un altre tast del Zodiac? O potser anirà a visitar en Gon (dubto que visiti en Killua més que de passada, però potser si que ens mostra algun Zoldyck)? O potser ens presentarà un altre nova trama que ningú s’esperava? Només el temps ho dirà. De moment només podem esperar amb ànsies el proper capítol i desitjar que el combat que se’ns introdueix en aquest sigui tan èpic com s’augura.

Projecte Atrapa Somriures: II

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

La Noia que esperava a l’estació

23/04/2016

Aquest matí la radiant ciutat de Barcelona m’ha donat la primera víctima d’aquest petit projecte. És dia de llibres i roses. La diada de sant Jordi omple els carrers emplenant-los de perfumada literatura. L’escenari perfecte per a topar-me amb la bellesa poètica destinatari d’aquestes paraules. Però no ha estat a Barcelona on la segona revelació m’ha succeït ni tampoc ha estat sota un sol radiant. Sento que en certa manera, no hagués estat l’adequat. Girona m’ha acollit com sempre ho fa, amb l’alegre de nostàlgia que només pot concedir la ciutat que em va veure néixer. Girona és la ciutat inexpugnable, també serà inexpugnable el seu cor?

Contràriament al sol matiner de la meva Gràcia, Girona m’ha acollit amb un xàfec dens i pesat. Pobres els llibres que s’hagin trobat al descobert quan la pluja ha decidit de visitar-los. La pluja és un esdeveniment trist el dia de sant Jordi, doncs tot i que les roses poden agrair l’aigua que cau del cel, per a les pagines de paper el destí no és tan propici. Ella estava asseguda, esperant com jo a l’estació. A qui esperava? Aquesta pregunta indubtablement forma part de la bellesa que m’ha sobtat.

El primer que he vist d’ella han estat les mitges, esquinçades, retallades, agressives, eròtiques. Les seves cames m’han inspirat morbositat en un sentit en que només els meus instints sexuals podrien definir. Tenia a la cama esquerra un gran tatuatge que es filtrava a través de les mitges esquinçades i que no he pogut distingir, però l’anonimat d’aquest, el misteri que viu en no saber que era no fa si no augmentar la bellesa que evoca el seu misticisme. Recordo perfectament l’instant en que s’ha creuat de cames, dues vegades, segurament buscant una posició més còmode. La sensualitat que m’ha evocat aquest moment, ha sobtat en mi un trasbals quasi carnal. Per que si el sol d’aquest matí m’ha portat una bellesa dolça, la pluja d’aquesta tarda me n’ha dut una d’agressiva i melancòlica. Per què sí, la seva era una bellesa esquiva, arisca, provocativa.

Portava unes botes negres, rudes i tacades de fang, que feien joc amb una jaqueta que rememoro de cuir, però que probablement no ho era. Aquestes botes dures i brutes, han estat un detall que ha captivat especialment la meva atenció. Junt amb les mitges esguerrades sumaven a la seva agressiva faceta un aspecte rude i temerari. Un aura adrenalinica, com si respirar els seus llavis fos respirar el perill. I sí, l’aura que transmet una persona al seu voltant és un element imprescindible de la bellesa que la descriu. Doncs la bellesa es sols una impressió. La bellesa no és un cos o un físic, la bellesa es una impressió, un estat que es respira i es viu amb delit. I aquesta noia amb la seva agressivitat era indubtablement bella.

Mentre jo la mirava ella escoltava musica pels seus auriculars. Aliena no sols a la meva mirada si no a tot el món que l’envoltava, el qual imagino que imaginava intranscendent. Potser escoltava musica dura i agressiva, o potser una relaxant i lenta melodia, qualsevol d’ambdós casos em semblaria encaixar amb la fictícia imatge que d’ella he rebut. El que no imagino és que escoltés pop comercial. A la mà hi sostenia dos llibres, però no els típics llibres que la gent es regala per compromís el dia de sant Jordi i deixa aparcats per a tota l’eternitat. Eren llibres de tapa gastada, sense il·lustracions en la portada. Potser mundans per fora, però els imagino rics per dins. Per què per moda, es regalen llibres amb portades boniques i aquests no eren aquells llibres. Per tant, no m’ha costat assumir que aquells dos llibres formaven part del seu esser, i sens dubte, formaven part del quadre de la seva bellesa. Una dona rude i agressiva, perillosa, amant de la musica i la literatura. Indubtablement bella no trobeu?

El seu rostre era afilat i angulós. Amb una barbeta acabada en punta de fletxa i uns ulls quasi felins que vivien de conjunt amb la seva pell clara. Duia un pentinat escalat. Com era d’esperar d’ella, poc convencional. Per que la noia que esperava a l’estació no és una dona convencional. És una dona de veritat, forta i independent, agressiva i aventurera, encara que només sigui una ficció. La meitat esquerra del seu cap mostrava uns cabells castany foscos deixats caure lànguidament en un harmònic desordre. No és la classe de noia que es preocupa meticulosament dels seus cabells, no li importa portar-los desordenats i la veritat és que és més atractiva així. La meitat esquerre duia uns cabells més curts, que segurament havia dut rapats temps ençà. Ara però el conjunt mostra un desequilibri escalonat i particular que crida l’atenció i fa que un es fixi en aquesta bellesa amagada, esperant a l’estació amb els llibres, la musica i la seva pell dura.

Però el més atractiu, el més bell d’aquesta dona és la incògnita que viu en ella. El misteri mai resolt de a qui esperava. L’he vist observar els horaris de trens, no esperava que la vinguessin a buscar, esperava a algú que encara havia d’arribar. Per la impaciència amb que ha elevat la graciosa barbeta al observar els horaris no em costa endevinar que és algú molt especial, un amic, un amor, un amant… Qui sap, el misteri forma part de la seva bellesa. No obstant, imaginaré una historia per ella, doncs les múltiples histories també formen part de la bellesa mística que l’envolta. Aquesta és la que ronda pel meu cap:

La noia que esperava a l’estació esperava un tren amb un passatger estimat, un amant vingut de lluny, potser com jo, de la ciutat comptal. No era aquest un amor establert, era un amor aventurer, poques vegades s’havien vist però les espurnes havien estat evidents en l’aire. I ara, el dia de sant Jordi havien quedat per trobar-se i regalar-se tan un llibre com una rosa. En contrast a la noia que esperava, la noia que arribava era dolça menuda i de cobres bufones, amb un somriure dòcil als llavis i un cor bondadós. Géneros el seu somriure, generosos els seus pits i generós en el tracte que ofereix a la gent que l’envolta. Però tot i no ser desencertat, ella és molt més que una noia dolça i bonica i sovint la gent no ho sap veure. Ella frisa per viure l’aventura, per descobrir l’inexplorat i per ser un xic perversa de tant en tant, sempre que no faci mal a ningú. El seu somriure amable i bondadós amaga un matis trapella que ella somia que algú pugui trobar. I ella està enamorada de la noia que espera a l’estació, tot i que encara no ho sap. Per que no pensa en allò que encara no ha arribat, no te presses per viure la vida que encara no toca. Viu el moment, l’instant, amb la serenor de qui sap amb alegria gaudir de les coses. Aquesta és la historia. Una d’elles. Cap és la correcta, cap està equivocada. Totes són histories d’una possible realitat. I totes les possibles realitats formen part de la bellesa d’aquella noia que esperava a l’estació de tren. La noia que, mentre esperava, va rebre la carta d’un desconegut que li deia que era la noia més bonica de l’indret.

Projecte Atrapa Somriures: I

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

La Primera

23/04/2016

Sant Jordi és un dels meus dies preferits de l’any. Com podria ser d’altre manera en el dia català de l’amor i la literatura, potser les dues coses que més em realcen d’aquest món. Que el dia de l’amor sigui també el dia dels llibres obra una porta a la bellesa poètica que circula pel carrer i disposat a trobar-la ha caigut la primera víctima d’aquest projecte. Diuen que la primera vegada és la més especial. Potser tinguin raó.

He estat molt de temps pensant en aquest projecte, elucubrant com dur a terme les meves descripcions, però ara que m’hi trobo, les paraules no flueixen com voldria. Per què, com narrar tanta bellesa? Com descriure un moment que t’ofusca els sentits i emplena tot el teu món? Impossible. Només em resta l’intent. Desitjant que al menys part de l’essència del que m’ha colpit pugui ser transmesa als que llegeixin les meves paraules.

Roig. Roig passió. Aquesta es la paraula que em be a la ment quan intento evocar el moment d’avui. El roig de la sang, de l’amor, del dolor i de l’eufòria. El color de la vida. Que bella és la vida quan t’aventures a contemplar-la en els seus entramats més poètics. Una cara rodona es la protagonista del relat d’avui. Una cara rodona i dolça, afable, amb un somriure radiant al bell mig. M’enamoren els somriures, sempre ho han fet. És tot el que necessita una dona per captivar-me en el primer instant. El seu era un somriure enigmàtic, captivador, banyat amb el regust amarg de la distancia. No se si els llavis eren carnosos, però així els evoco. Per que aquesta no es la descripció d’una persona si no d’un sentiment. Els seus ulls brillaven darrere unes olleres de pasta, engrossint la radiant mirada d’una deessa. Les ulleres li conferien un toc interessant, un polsim de possibilitats, com podia ser d’altre manera el dia de sant Jordi, rodejats de llibres i d’amor? Ella m’ha mirat, m’ha regalat el seu somriure i jo el guardaré per sempre dins el meu cor. Però aquesta cara rodona amb un somriure excels i una mirada brillant engrandida rere les seves ulleres de pasta no venia pas sola. Doncs vivia emmarcada en el roig passió dels seus cabells, que respiraven un color resplendent i passional il·luminat per l’alegre sol de Gracia. Fent conjunt, sense saber-ho, amb els milers de roses que inunden els carrers. Aquest color intens i brillant, el color dels pètals de rosa, podria ser un detall sense menys importància en un altre dia. Però el dia d’avui, cobra una transcendència poètica que realça la figura de la bellesa que intento descriure a conceptes inexplorats i que les paraules mai seran capaces de descriure. Aquests cabells roig passió fluïen amb elegància esdevenint el marc perfecte d’aquell tendre rostre rodó, aturant-se amb subtil naturalitat a ram del pit, com la sang fluint a través de la vida.

Acariciat pels cabells s’alçava un bust poderós, orgullós de ser sense reserva la descripció de la generositat. Igual que pels somriures també em veig fascinat pels pits. Però no sols amb la bellesa morbosa que enverina la ment de l’home i engendra en ell el desig d’amassar-los. Hi ha en la meva admiració un teixit més subtil, una apreciació quasi ascètica de la bellesa que les corbes de la dona evoquen. Per que és en la corba dels pits on resideix la bellesa poètica capaç de consumir-me. No importa si són grans o petits, el que transcendeix és la corba que viu en ells, per què aquesta corba porta en si tota la força i la bellesa que la natura ens pot donar. La dels pits és, sense cap mena de dubte, la reina de les corbes. Els pits d’avui vivien orgullosos, alçant-se en una corba superba, conscient de si mateixa i de l’atracció que és capaç de generar. Són pits altius, pits serens i generosos i com el somriure que els roba tota l’atenció, són dolços.

És la d’avui doncs, una figura de corbes, una figura femenina i de sana voluptuositat. Sempre he estat més donat a la clàssica bellesa de l’abundància i la fecunditat que als models esquelètics de les passarel·les de l’alta costura. Per a mi l’abundància generosa de les cobres definides és sens dubte el parangó de la feminitat. Doncs és en la naturalitat d’un cos sense reserves on viu la bellesa natural que podria adorar com a una deïtat. Ja ho sabien els antics que les corbes eren la clau de la fecunditat.

Rostre rodó, mirada espurnejant i somriure captivador, rius de passió corrent pels seus cabells i la generositat donada en uns pits orgullosos d’alçar-se en aquest món. Dolçor, passió, tendresa i sensualitat es barregen avui per mostrar-nos el quadre d’una deessa que passejant amb humilitat circula pels carrers de Barcelona sense saber que és la dona més bonica del món.

Presentació Projecte Atrapa Somriures

El Projecte Atrapa Somriures, que va donar nom al blog, va néixer com una senzilla idea sorgida el dia que em vaig plantejar obrir aquesta pàgina al veure una noia bonica al metro. En aquell instant, en aquell petit lapse de temps en que els meus ulls van descobrir la seva figura, vaig tenir la certesa que aquella era la dona més bonica del món. L’instant va passar i la sensació es va esvair. No se si la bellesa es pot quantificar, no se si realment era tan bonica. Però durant un instant hi va semblar. I aquell instant, amics meus, és art. O al menys a mi m’ho sembla. La bellesa d’una revelació inesperada i brutal que et colpeja amb tota la seva força. Visc a Barcelona i freqüento el metro, veig milers de persones cada dia ja sigui per sota terra o pel carrer. I de tant en tant, m’assola aquesta sensació, la revelació d’haver vist una bellesa excelsa que no te parangó. Però la bellesa es perd en el moment i desapareix morint en l’oblit. Em sembla un fet trist. Moltes vegades he volgut parlar a la noia, expressar-li les meves impressions, robar-li un somriure i marxar deixant una empenta de satisfacció en el seu rostre. Però mai he sabut trobar les paraules en el moment. Però ara les paraules ja són escrites i les revelacions estan preparades per ser compartides. Qui sap, potser li alegri el dia. I això em proposo. Retratar la bellesa fugaç d’una revelació onírica cada vegada que aquesta em succeeixi. És per això que he escrit una carta (que adjuntaré a continuació) on declaro aquesta revelació per a totes aquelles que me la facin sorgir. Això és en part un agraïment a totes aquelles belleses anònimes que m’arranquen un somriure en dies solitaris i és perden en el món de les possibilitats. Però és també una manera d’immortalitzar aquest moment fugaç i al menys en part, no deixar que mori.

I quin millor dia per començar amb aquest projecte que Sant Jordi? On la bellesa poètica circula pels carrers de pobles i ciutats. Així doncs, os convido a descobrir amb mi els somriures perduts.

La carta:

Projecte Atrapa Somriures

Et preguntaràs què és això i per què has rebut aquesta carta. Suposo que és una pregunta normal. La resposta, en paraules senzilles, és que has estat escollida. D’entre totes les dones que veus al teu voltant, tu ets la més bonica. No em refereixo a les simples convencions estètiques d’una moda passatgera. No vull dir que encaixis en un cànon establert. Tampoc em refereixo a quelcom objectiu o estipulat. No tinc cap Deu que m’inspira en la meva elecció, o potser sí. Si l’hi tinc, només ell ho sap. La cosa és molt més burda i senzilla. Em sembles bonica a mi. M’és indiferent el que pensin els altres. T’he mirat i durant un instant alguna cosa s’ha pres dins el meu cap, potser dins el meu cor. Una llum, una guspira que amb la sola imatge de la teva bellesa ha encès en mi una espurna de fugaç felicitat.

Podríem dir que he vist en tu la perfecció. O al menys, una mena de perfecció. T’he mirat durant un instant i he tingut la certesa ineludible de que eres bonica. I durant aquest instant, durant aquest lapse infinitesimal de temps, has ofuscat el meu món i no hi ha hagut res més per mi que la teva contemplació. Perquè la bellesa és efímera, és una impressió. Jo provo d’atrapar-la, immortalitzar-la en un petit relat, en un llenç de paraules, en una prosa deficient que mai podran arribar a transmetre el que he vist en tu. Però que més puc fer? L’alternativa és resignar-me a deixar que aquesta bellesa s’esfumi en el moment i mori per sempre com un estel fugaç. Podríem dir que al veure’t he tingut una revelació i la necessitat d’expressar el que els meus ulls han vist en tu ha donat lloc a aquest projecte.

Em proposo atrapar la teva bellesa. Em proposo atrapar el teu somriure.

Hi ha moltes menes de belleses al món. Moltes d’elles mereixedores de paraules boniques. El món és ple de belleses subtils, amagades, que t’has d’esforçar per descobrir. Potser aquestes són les que més valen la pena. Potser tu també la tens. Però el que narraré avui de tu és pura ficció, simple fantasia. La descripció d’un desconegut que durant un instant va veure en tu la dona més bonica del món. No és a tu a qui descriuré estimada lectora, si no a aquest instant, que ja és mort, però que amb sort, podré fer reviure.

Descobreix el que les meves paraules poden dir d’aquest instant a:

http://atrapasomrriures.blog.cat/

One Piece 824 – Jocs de Pirates

Mans que no cuinen, ulls que se’n van.

Capítol on en contrast amb l’anterior, passen un munt de coses. L’anterior es podria perfectament haver resumit en tres línies, amb aquest, no sabria com. L’episodi comença immediatament on ho va deixar l’anterior amb un Luffy amb barret de xef (a ningú se li va acudir que podia ser una mala idea?) rebent la noticia de la caiguda de Baltigo. En la ressenya anterior vaig postular que la silueta que es veia al costat d’en Dragon em semblava en Rob Lucci i de fet m’ho continua semblant, però si realment fos ell els tripulants n’haguessin fet alguna menció, així que m’hauré d’acomiadar de la temptadora idea. Bàsicament se’ns confirma el que havíem pogut imaginar sense entrar en masses detalls, recalcant l’obvi (com que en Dragon i en Sabo segueixen en peu) i recordant-nos el que ja sabem. Però el que importa aquí més que les noticies és com els personatges reaccionen a elles. I com reaccionen. Darrerament havíem tingut capítols molt bons, capítols amb bombes informatives, capítols trepidants, capítols importants, però feia temps que un capítol de One Piece no em feia riure tant. Per que aquest capítol està ple d’humor, i no l’humor tranquil i quotidià que impregna la sèrie i que li dona vida. Si no aquell humor que hi apareix de tant en tant i que si t’enganxa, et fa aixecar de la cadira. I per a mi la reacció d’en Luffy al veure el seu pare per primera vegada ha estat un d’aquests moments. No tan per la exagerada reacció en veure’l, que no deixa de ser graciosa, si no que pel fet que en tot aquest temps mai hagués vist ni s’hagués molestat a veure com podia ser el seu pare. Està clar que en Luffy ha tingut alguna imatge del seu pare a la seva disposició si la curiositat li picava, però fins ara no l’havia vist mai bàsicament… per què li suava la polla. I això, aquesta actitud tan natural d’intercadència envers el seu pare, és el que m’ha fet aixecar de la cadira i posar-me a riure. Per què és Luffy 100% i m’encanta(la carrot rosegant alguna cosa a cada vinyeta és quasi igual de brutal). Però si la reacció d’en Luffy davant el seu pare no era suficient… resulta que el molt tanoca ha calat foc al vaixell (s’haurien d’haver endut en Franky, no em puc imaginar com acabarà el Suny). Aquest detall també ha estat tan natural i inherent del personatge que mira, tocava riure. Tot seguit ha entrat en joc la tempesta de torn per apagar el foc i recordar-nos que estem a la Grand Line (algú ha notat que el nou món fos gaire més salvatge que la resta de la Grand Line des de Punk Hazard? No? Ok).

El capítol segueix tancant amb un altre gag la desaparició de la Carrot, la conilleta senzillament havia subornat al mico amb dos plàtans ( enserio, m’encanten els Mink). Aquesta escena no feia falta, era prescindible, no cal justificar la desaparició de la conilleta, podrien parlar-ne en qualsevol altre moment en que hi hagués algun altre cosa a dir. Però el petit detall del plàtan fa que l’escena valgui el seu pes en or. Una tonteria al cap i a la fi, humor descarat i sense complexos. Un acudit dolent podrien dir alguns, però així és One Piece, i segueix fent gracia.

El que se’ns mostra a continuació és un dels moments que més m’ha cridat l’atenció de tot el capítol. En Jack irritat sota l’aigua esperant a que algú el rescati. El molt cabró no s’ofega. Tenia curiositat per saber com l’Oda resoldria la situació d’haver tirat en Jack al mar i he de dir que sincerament aquesta no me l’esperava. Oda, ens has tornat a sorprendre. És en Jack un tritó? Segurament, a jutjar per les dents afilades això sembla. Però si ho és, de quin peix? Seria el segon tritó que apareix amb una fruita del diable. Sigui com sigui dubto que ningú s’esperés aquest detall.

L’expressió més intimidant que recordo a la serie

I d’en Jack passem el torn a en Kaidoh que fa la seva intimidant demostració de força grandiloqüent. Però el més interessant d’aquí és que se’ns mostren dos nous trets de la personalitat del personatge que fins ara era força pla (un tio agressiu i molon que no te por a les altures). Resulta que Kaidoh és posa dramàtic quan beu (i suposo que beu sovint), o agressiu, una de dues. Una d’aquelles particularitats dels grans personatges de One Piece, aquelles manies exagerades (com l’Ace, que s’adormia menjant R.I.P.) que donen una comicitat superlativa als personatges extravagants. La segona característica de la seva personalitat és que Kaidoh és un tipus capriciós. Kaidoh estava reunint un exercit de usuaris de fruites del diable i tots vam assumir que era un pla dantesc per reunir un enorme poder militar. Però no, res d’això, Kaidoh només tenia el capritx de tenir una tripulació d’usuaris, per què sí, per què mola i no cal donar-li més voltes. I ara que els seus plans per veure complert el seu desig s’han enfonsat es posa a beure i a plorar (i a matar gent) amb un tint melodramàtic com pràcticament un nen petit. Kaidoh estava reunint un colossal poder militar, però només ho feia per diversió, per tenir un ordre complert, com qui munta un castell de cartes, volia veure el seu projecte acabat. Però en Luffy ha exterminat les seves il·lusions i ara haurà d’enfrontar-se a la seva ràbia.

I després de demostrar el seu inqüestionable poder, Kaidoh ens confirma el que molts ja van saber veure pocs capitols endarrere. Apoo va trair a Kid i ara aquest està empresonat en mans de l’emperador (segueixo trencant-me el cap per dilucidar quin paper haurà jugat Hawkins en tot això). La imatge d’en Kid postrat amb les cadenes i to ensangonat hauria estat un perfecte tancament de capítol. Però aquest episodi no es podia pas conformar amb tanta epicitat. Ens havia de donar més, doncs més.

L’episodi continua amb el gag que en Luffy havia deixat a mitges. Doncs passada la tempesta toca menjar-se el que el capità havia preparat a la seva tripulació a costa de cremar la cuina. Se que el menjà fastigosament horrible és un topic del manga sobre explotat i hiperrecurrent. Però acostumats a les delícies que preparava en Sanji, no recordo haver vist mai aquesta broma a One Piece i sincerament, se sent fresca i al menys a mi m’ha semblat tremendament divertida. Però és clar, la cosa no podia acabar aquí. S’havia d’acabar el menjà, però sí o sí. Fins i tot amb la ferrea vigilància d’en Sanji en Luffy i companyia se les enginyaven per acabar amb les provisions molt abans de que toqués, auto condemnant-se a passar gana. Qui havia pensat doncs que seria bona idea deixar les provisions en mans d’en Luffy?(qui més pensa que mentre cuinava se n’ha endrapat la meitat?). Així doncs Luffy i companyia parteixen a l’aventura havent esgotat totes les provisions a les poques hores de salpar i el que és pitjor, sense haver-se-les menjat.

Però definitivament qui es roba el capítol és en Sanji amb la seva elegància. Fumant contra la brisa marina amb el seu posat dur i seré. Sanji és un tipos elegant i aqui ho demostra amb tota naturalitat. És un presoner, però es passeja amb tota la tranquil·litat del món per la coberta, completament seré. Sanji dialoga una estona amb el cames llargues i després de donar-nos alguna informació sobre els dominis de l’emperadriu, ens deixa clara la postura del cuiner dels barret de palla amb un èpic missatge: He passat per un infern d’Okamas per estar amb els meus amics, aquestes mans només cuinaran per ells! Una declaració èpica com les que més que se suma a la llarga llista de frasetes del personatge (la majoria tenen a veure amb dones). Però tot això queda eclipsat quan a en Sanji se li mostra la imatge de la dona amb qui s’ha de casar i se li en van els ulls i s’oblida de tot el que acaba de dir. Simplement brutal, un dels grans moments còmics del personatge, per emmarcar. Sembla ser que la noia és la mateixa bufona secretaria de tres ulls que vam veure amb la primera aparició de l’emperadriu. En aquesta foto el seu tercer ull estava astutament amagat sota el serrell, tot i que sincerament dubto molt que en Sanji li faci cap fastig a un tercer ull. Sigui com sigui el disseny de la fotografia és entendridorament sexy i bufó. Un dels millors retrats femenins que Oda ha deixat al seu pas. L’expressió de la Charlotte està definitivament molt ben aconseguida. Només em queda preguntar-me si aquesta expressió es merament una ficció per enganyar als que la rodegen (en Sanji) o si realment s’escau amb la personalitat del personatge.

En definitiva el capítol està carregat d’humor fins als topes. Un humor vibrant i revitalitzador que pot fer-te deixar anar més d’una rialla. Però no per això el capítol renuncia a un també alt contingut d’epicitat. Oda ens te acostumats a capítols superlatius darrerament i això m’agrada. Però no puc evitar sentir un regust amarg al pensar que lo fàcilment que es pot esfondrar aquesta fins ara perfecte construcció de la saga. Només espero que pugui mantenir aquest nivell durant la saga que s’acosta. Per que si realment és així, no crec que tingui problemes per convertir-se indiscutiblement en una de les millors sagues que hem vist. Sens dubte la millor del nou món.