“L’Aurora” de Núria Tió és sens dubte la novel·la eròtica més dolça que he tingut el plaer de llegir. En si el llibre és un viatge de descobriment a través dels anys en la sexualitat d’una adolescent. Però la tendresa amb que es tracta és tan alegre i esponjosa que un no pot evitar encarinyar-se amb els personatges. Darrerament la literatura juvenil em causa certa incomoditat, potser per la simplicitat del raciocini adolescent que s’hi exposa. Aquest llibre tot i versar sobre adolescents i tractar el descobriment de la sexualitat d’aquests no m’ha provocat cap sensació similar. Això sí, tot i que per la historia podria semblar-ho, no el catalogaria com a juvenil.
Aurora és la deïtat romana equivalent a Eos en la mitologia grega, que cada matí s’encarrega d’anunciar l’arribada del seu germà, la deïficació del sol. Aquesta similitud no és pas casualitat. I es que un dels elements més característics de la novel·la és aquest. Cada personatge te un homònim en la mitologia grecoromana. I el nom no és l’únic que comparteixen. De manera senzilla podríem tractar aquesta novel·la com una recreació de les dramàtiques aventures amoroses d’aquestes mitologies portades a temps més moderns i a sols menys divins. Cada personatge te un nom (Afrodita, Ares, Aurora, Babis, Diana, Dionís, Hèlios, Hipòlita) i aquest nom no només defineix basant-se en la mitologia la personalitat del personatge, si no la relació que guarda amb la resta en un teixit molt ben lligat que tot i la seva complexitat es mostra amb una senzillesa dolça i sense pretensions.
Al meu parer és una novel·la que al menys s’hauria de recomanar a qualsevol adolescent en plena revolució sexual. Doncs tracta aquesta de manera seriosa i honesta. Natural i sense capficar-se massa en lo educativa que pugui ser. És com he dit una historia de descobriment de la sexualitat i crec que ho borda. La novel·la comença amb una nena de dotze anys descobrint entre murmuris que és la masturbació i acaba amb una dona feta i dreta amb prou feines sortida de la majoria d’edat. La maduració del personatge és una mica prematura (amb 15 anys s’emparella amb un individu d’edat indeterminada amb qui comparteix pis pràcticament), però no se sent entranya dins el context de la novel·la. Aquesta és sobre tot un procés de maduració que es cou poc a poc per a donar al món una dona com el món es mereix.
El llibre te una sèrie de personatges molt carismàtics i potents que acompanyen amb alegria les peripècies de la protagonista. Amb una narració sexual vigorosa i enèrgica a la part que dolça i tendre. No te por a parlar sobre vergues colossals o fluïts ejectats. No te por de ser moralment incorrecte per que defineix la seva pròpia moralitat. La descobreix. Amb un ambient que viu entre Barcelona i París, la novel·la defineix un ambient que tot i ser senzill te un fort component intel·lectual avesat sobretot a les arts dramàtiques. S’actua, es balla i es contemplen pintures d’innegable dot artístic. I és clar, es contorsionen cossos, també amb un art sublime.
Temes com la menstruació, la masturbació, l’homosexualitat, les ruptures amoroses o la mort (sí la mort, sense connotacions sexuals) es tracten amb tota naturalitat integrant-se a la historia com una part fluida d’aquesta. El viure i deixar-se portar, fer cas dels teus impulsos, fer-te amb el que el teu desig et dicta i trobar el teu lloc al món son els temes sobre els que versa la novel·la. Gaudint d’escenes tan suggerents com un trio entre dos alumnes i una monja en una escola de monges (el qual estranyament no es fa estrany). Aniversaris familiars (amb avis i germans) de temàtica sexual (que no, no vol dir que facin marranades entre ells, simplement aprecien l’erotisme com un art estètic, la novel·la esta carregada de connotacions artístiques cap a l’art eròtic) o fins i tot una escena d’incest (sí, incest, no n’hi ha per tant, pensa en la mitologia). Com la novel·la integra tot això i a més ho relaciona amb la mitologia clàssica em sembla una petita obra mestre de coordinació i elegància. En definitiva una fantàstica novel·la.
Pel que fa a la meva recomanació, totalment imprescindible si ets un(o sobretot una) adolescent descobrint el seu món. I especialment recomanable si ja has passat aquesta etapa. Una novel·la que es queda a les portes d’esdevenir imprescindible però que sens dubte esdevé memorable.
“Mañana Todavia” És una antologia de dotze novel•les breus escrites per autors espanyols que decideixen retratar cada un una pròpia distòpia. És la meva primera antologia escrita per varis autors. Havia llegit “Histories de Terramar” i “ Contes de Terramar” (
Ensenyant-nos que podem seguir essent nosaltres mateixos si no ens deixem arrossegar absurdament pel que les tendències esperen de nosaltres i ens mantenim acordes a com som en realitat. Una de les reflexions més immediates i encertades. A més d’una de les novel•les que m’ha agradat més de l’antologia.
3)»2084. Después de la Revolucion» Fent honor al llegendari «1984» mostra un futur distòpic on s’ha reinstaurat la societat de castes i on el consumisme és adorat pràcticament com una deïtat. On els politics campen lliurement enganyant a tothom sense que a ningú li importi una merda i on es deprecia lo natural en pos de l’artificial. L’única esperança, un grup de «terroristes» pirinencs que pugnen per reinstaurar conceptes obsolets com la democràcia, la llibertat i el reciclatge. Al final, tot acaba en un fatídic missatge sobre la mesquinesa de l’home i l’absolut del poder d’aquells qui mouen els fils. El més terrorífic però, és que tot això que acabo de descriure no difereix gaire del panorama actual.
6)»Limpieza de Sangre» de juan Miguel Aguilera mostra un futur distòpic on l’Europa del sud ha estat exterminada pel letal virus de l’ebola i on les nacions musulmanes s’han apoderat de les cosetes anunciant la malaltia com un càstig de Deu per als infidels. En aquesta situació un metge resident a Valencia ens mostra una societat on la nul•litat de la dona és extrema i on és precisament això el seu punt més dèbil. Reivindicant la figura de la dona en la societat i reflexionant sobre les versions històriques de vençuts i vencedors, se’ns presenta una historia on tot i ser terriblement letal, la malaltia no és més que una eina política i propagandística. Una brutal reflexió sobre la deriva social i com ens deixem emportar per la propaganda d’aquesta.
8)»En el atico» de Rodolfo Martínez ens presenta un futur distòpic amb una societat organitzada en enormes gratacels on cada planta és una classe més baixa que l’anterior. En aquest context una veterana de guerra que no tornarà a tenir una oportunitat és contractada per a servir a l’amo de l’àtic d’un d’aquests gratacels (pràcticament un emperador). El qual rere la mort del seu pare, allargada durant set anys de coma i inestabilitat política, ha esdevingut el líder absolut de milions de persones. Ella es convertirà en el seu executor i la seva joguina sexual. Encarregant-se d’eliminar els 16 clons de si mateix que el seu pare havia distribuït al llarg de tots els pisos per tal d’assegurar la seva perpetuïtat, els quals fan perillar el domini absolut del nou emperador. Un cop conclosa la matança, li serà revelat que tot plegat era encara molt més complicat del que semblava… Sens dubte la novel•la més agressiva i vibrant de l’antologia.
«El Castell en l’Aire» és no només una digna continuació de «El Castell Ambulant»(
“El Castell Ambulant” de Diana Wynne Jones és una novel·la dolça, màgica i reconfortant. És un petit relat alegre sobre la vida. Un relat senzill, però que no per això renuncia a la profunditat. El més probable és que es reconegui el títol per la pel·lícula de Hayao Miyazaki que l’adapta. I tot i que crec que és segurament una de les millors adaptacions de la historia (que no la més fidel). Per sorpresa meva la novel·la em va encantar moltíssim més que la seva adaptació.
Howl, és l’estrella que brilla sobre totes les demés. En un món de personatges innocents i entranyables, propis d’un conte de fades, ell resulta esser tot el contrari. Egoista, faldiller, malcarat, infantil, complicat i terriblement seductor. Un dels personatges més interessants i ben aconseguits de la literatura fantàstica. També podem destacar el malcarat i entranyable Calcifer, obligat forçosament a moure el castell. L’alegre i simpàtic Michael. O les germanes de la nostra protagonista, les trames de rebel·lia contra un destí imposat que la pel·lícula decideix ometre molt sàviament, però que donen a la novel·la un gir molt més interessant i una complexitat molt més disfrutable. I finalment tenim a la Sophie, una dolça i resignada somiadora en el fons del seu cor. Que convertida en anciana decideix amagar-se rere la faceta d’una malcarada vella queixica que ha d’imposar ordre a un sistema caòtic. El duo que formen els dos protagonistes és sens dubte un dels més entranyables de la ficció.
<<El meu sexe és com una cova on vénen a morir les bestioles d’aquests senyors… Com en un cementiri d’elefants, els sexes mascles arriben i hi entren, esbufegant, a vegades ja quasi sense forces. Moren i ja està, tinc al meu damunt, o al meu darrere, o sota meu, un altre homenot també prop de la mort, esgotat, encara que no ho sembli. El meu sexe és un cementiri d’ereccions.>> Així comença el llibre. Una entrada magistral, tot i que en cert sentit, potser un pèl desencertada per anunciar-lo. Doncs sembla ser bastant pessimista per al que la virilitat de l’home suposa. I el llibre està plegat sens dubte d’un optimisme i una passió per l’instrument masculí i els fluïts que ejecta que a vegades em deixa atonit. Sobretot al adonar-me que el mateix autor és un mascle.
