“La Carretera” de Cormac McCarthy presenta un futur distòpic, un holocaust nuclear on tot rastre de vida ha estat eradicat i on els darrers supervivents lluiten per endarrerir fútilment la seva mort. En un món assolat per la violència, on la fam dona lloc al canibalisme i el fred més imbatible és capaç de “trencar roques”, un pare i un fill recorren la carretera cercant una salvació. En un viatge cap al sud, fugint del fred, fugint de tot.
La novel·la va guanyar un Pulitzer(2007) i la veritat és que no m’estranya. No m’estranya en absolut. És a falta de paraules millors una autentica i verídica obra mestre. Si jo hagués estat capaç d’escriure quelcom mínimament semblant, puc afirmar amb rotunditat que podria morir tranquil ara mateix. No se si és el millor llibre que he llegit mai, això seria molt dir. Però que em sorgeixi el dubte, hauria de ser prou enunciat per si sol.
El que més crida l’atenció i segurament el més destacable és el format amb el que està escrit. Doncs el llibre no te particions, o be en te tantes que es fan difícils de comptar. La novel·la està composada de petits apunts, narracions puntuals que solen rondar el quart de pagina. Narracions que tot i seguir una cronòloga no estan lligades les unes amb les altres. De vegades recorre al recurs d’explicar un pedaç de passat, sense avisar, recurs que si el lector està un pel despistat pot marejar, però que resulta excel·lentment portat i dona molta qualitat dramàtica a la trama. Tot aquest conjunt de petites parts forma un mosaic, un mil·lenari mosaic de petites intervencions que construeixen una gran historia. Però que sobretot construeixen un ambient, una situació. Un mosaic de milers de petits apunts que poc a poc se’t van ficant dins el cos. Et devoren i t’atrapen fins que pots sentir la desesperació dels personatges quasi com si fos teva.
Si hagués d’anomenar als protagonistes de la novel·la. No anomenaria al pare ni al fill ( i no per que no tinguin nom, que no en tenen). Anomenaria al fred, a la fam, a la desesperació i sobretot: a la por. Per que aquests són els autèntics protagonistes d’aquesta historia. Els personatges no són més que mers escenaris on aquests es passegen executant les seves magistrals actuacions. En aquest llibre, no son les emocions les que viuen en els personatges, son els personatges els que viuen en les emocions.
Es presenta a un pare, que vol morir. Un home que ho ha perdut tot. La dona del qual es va suïcidar per que no suportava més aquest món. Un home que veu a la mort a diari i sent l’impuls de besar-la. Un home que te un fill. Un fill que és l’únic motiu que te per a seguir endavant. Un fill al que la seva mare va intentar emportar-se amb ella a la mort per què no hagués de viure un món tan terrible. On aquesta mateixa mare va acusar al pare de covard per no tenir el valor d’evitar al seu fill aquesta terrible existència. Un fill que també desitja morir, però que no pot, per què estima al seu pare i aquest no pot suportar-ne la idea. Un fill que s’aferra destructivament a un irrisori ideal de justícia que mai ha pogut veure complert. Un fill que pràcticament és un cadàver, però que inexplicablement, aconsegueix viure un dia més.
Realment el llibre no te molta historia a explicar. És un llarg viatge, amb els seus perills i penalitats. Un llarg viatge on el viatge no importa en absolut. On l’únic que importa és la excel·lència amb que la novel·la és capaç de plasmar la desesperació absoluta de les seves idees. L’home es condemna a si mateix, hem de lluitar per un món millor si no volem que els nostres fills protagonitzin algú dia aquest llarg viatge per la carretera.
Finalment només puc dir que considero d’aquesta novel·la una lectura indubtablement imprescindible i que ningú hauria de perdre’s l’oportunitat de gaudir. Sens dubte es postula per a la millor novel·la de l’any.
«Play Room» És la tercera novel·la eròtica que tinc el plaer de llegir. I en aquest cas, la pitjor de totes tres. Cosa que no vol dir que sigui dolenta. Però al contrari que les dues anteriors, no resulta una genialitat.
No és una gran obra d’art però diria que és una bona novel·la. Senzilla però coherent dins la seva pròpia lògica. I la incoherència era una de les coses que m’espantaven al endinsar-me en aquest món. No fa gala de grans proeses literàries però encerta en no caure en intents fallits d’aquestes. No aporta grans missatges, però tampoc cau en absurds topics ni flagrants anacronismes. No brilla per la seva originalitat, però tampoc fica la pota. L’únic que li podria retreure a aquesta novel·la és que sense entrar en topics ( i a vegades sortint d’ells) hagi anat sobre segur. La novel·la tenia unes idees molt clares de l’univers que volia plasmar i ho ha fet a la perfecció, però res més.
capacitat heretada de somiar el que els altres somien d’ella. Quan algú somia en ella, ella ho somia la seu temps. Tractant-se d’una dona amb un potent atractiu sexual, la seva ment s’omple de mons onírics i fantasies recargolades amb les persones i els indrets més insospitats. Qualsevol lloc és bo. Qualsevol persona que la rodeja, pot somiar-la. D’entrada aquest do sembla ser un avantatge, un avis de com realment són les persones que la rodegen. Però a la fi, acaba per esdevenir un mal són. La condueix a la paranoia i la desconfiança, al terror. Destrueix la seva vida. Mentre al seu temps, records amagats del seu passat afloren aportant més dubtes a una vida ja de per si caòtica i destructiva.
I crec que aquest punt és un dels més interessants de l’obra. El trastorn de la protagonista és exquisit. Avança lentament, acompanyat per la seva personalitat fins a portar-la a la paranoia i al frenètic terror. I això sens dubte flueix de manera natural i queda perfectament plasmat. Amb la lleugeresa justa que aquest assumpte mereix.
