El dia que el xiclet quasi guanya a la galeta
Capítol que com l’anterior segueix amb un combat trepidant i que ha superat àmpliament les meves expectatives respecte al que vaig comentar en la passada ressenya. Deia que tot i un combat aferrissat el nostre capità no portava la veu cantant, però les tornes s’invertirien lleugerament amb la nova transformació. Però sorprenentment fins i tot amb el gear forth les coses semblen difícils per al nostre protagonista.
Després del contundent cop d’en Luffy la batalla semblava prop del final. Amb un Cracker al que costava esforços aixecar-se i que amb prou feines podia rivalitzar els poderosos cops del seu oponent. Però tot i l’aparent avantatge Oda encara ens tenia una sorpresa preparada. I és que aquest capítol no està mancat de revelacions. Tot i ser un capítol tan dedicat a l’acció com l’anterior s’allunya una mica de l’exhibició purament marcial que aquest ens va mostrar i atorga tints més estratègics en el que s’ensuma un altre contundent demostració d’una habilitat poderosament emprada.
Resulta ser doncs que el temible adversari que tants problemes causava al nostre protagonista no era més en realitat que una simple armadura. Tot i que dubto que simple sigui el que millor la defineix. Doncs amb una armadura ordinària ens trobaríem que amb un cop destruïda l’autèntic objectiu s’amaga al seu darrere, però en aquest cas tenim una armadura que no només es pot regenerar, si no que es pot multiplicar amb vida pròpia. Com se sent un al descobrir que l’adversari que tants esforços li ha costat vèncer no és més que una armadura immortal que tornarà a alçar-se cada cop que sigui destruïda? Per sort o per desgracia en Luffy no és un individu qualsevol i no cau amb facilitat en els braços de la desesperació, però potser tampoc és el més indicat per intentar abordar alternatives més eficaces amb un poder com aquest. Aparentment aquest nou adversari te pràcticament l’habilitat de multiplicar-se i regenerar les seves copies per lo que l’única manera de veure’l derrotat seria atacar l’original. Tot i que l’estratègia més evident seria intentar eludir les copies i anar a per el cos principal, dubto que el combat es desenvolupi d’aquesta manera. En primer lloc per que en Luffy és més d’anar a lo bestia que de oferir un combat amb tints estratègics i en segon per què el seu adversari empra les copies pràcticament com una defensa impenetrable i sembla difícil eludir-les amb facilitat. Precisament per això, si hagués d’apostar, diria que el nostre capità anirà amb totes destruint tot al seu pas i que tal com va fer amb l’arca de l’illa submarina atacarà incansablement i sense pietat fins que del seu enemic no quedin mes que cendres.
I mentre la Nami realitza els seus cruels xantatges l’escena ens porta amb un Choper que en comptes de proposar-se trobar el punt dèbil de l’habilitat que el te pres n’esbrina el punt fort per emprar-lo en el seu benefici. I és que tancat dins el món dels miralls potser és un pres sí, però també és un perillós espia que no dubto aviat es comunicarà amb algú. Però amb qui? Les opcions son tantes, podrí ser l’equip d’en Pedro i en Brook, tot i que aquestes alçades poca informació poden intercanviar ja. Potser amb la mateixa Purin, aquest encontre sí podria revelar més d’un secret interessant que fes avançar la trama. O fins i tot amb un Jinbe en parador desconegut que podria unir-se degut això als conflictes causats pels barret de palla. Però sens dubte la troballa més suggerent seria l’emotiu intercanvi de paraules que podria tenir el ren del nas blau amb en Sanji. Només el futur ho sap, però d’aquí neixen moltes possibilitats.
Finalment per fi veiem arribar als germans grans d’en Sanji, en el que confio serà el que comenci a fer avançar a un ritme més trepidant la trama de la família Vinsmoke i al seu temps la relació que guarda amb l’emperadriu. Tot i no avançar gaire en la trama el capítol si ens regala la intensitat d’un combat que avança per moments cap a un climàtic desenllaç. Sens dubte un episodi trepidant digne del seu antecessor.
Capítol impressionant. Però com sol passar amb els de combat no m’esplaiaré molt a ressenyar-lo. Combat a part hi han algunes escenes amb la Nami, però sincerament no són dignes de massa menció. Mentre en Luffy s’enfronta en un combat èpic a un oponent digne d’aquest nom la Nami mig fuig espantadissa d’un enemic amb tints paròdics que no mostra el seu poder i abaixa la guàrdia de manera absurda per donar a la navegant una oportunitat per lluir-se davant la càmera. Però amb l’espectacularitat del gran combat que paral·lelament es desenvolupa, qualsevol acció de la tripulant resulta quasi una molèstia i es veu mancada d’espectacularitat. Sincerament tinc ganes de veure seriosa a la Nami com poques vegades l’hem vist lluitar però tots sabem que si arriba, encara no es el moment.
Però les coses es posen serioses per al nostre protagonista. Els enemics són més i poderosos i ell és l’únic escut que separa els seus companys de la captura. O això podria pensar un, fins que es descobreix que aquella vibre card que la Lola va donar a la Nami per algun motiu, al ser part de l’emperadriu repèl a les seves creacions. El motiu d’això difícilment no serà rocambolesc, però ara mateix llança unes perspectives molt interessants. Perquè els objectes vivents no semblaven sentir el mateix efecte per l’autentica Big Mom. El misteri doncs de l’efecte de la vivre card resta per a mi inescrutable. Però de moment crec que ens torcarà preparar-nos per gaudir d’aquest combat que s’acosta i que no promet facilitats al nostre protagonista.
El més interessant del capítol però és el que ens plantegen les seves primeres pagines i que més tard l’episodi s’encarrega d’especificar. Tal com cita el títol ens trobem en una nació d’ànimes on l’anima es el l’impost a pagar. Podríem estendre’ns en comparacions amb l’illa de les joguines de Donflamingo, però és important apreciar una diferencia crucial amb les dues cares fosques dels respectius dominis. Aquí la gent no viu enganyada ni obligada. Don Flamingo amagava sota falsa alegria aquella fosca nació de joguines esclaves de les que ningú res sabia. Aquí la gent paga amb la seva anima, però ho fa de manera conscient i voluntària. Paguen per què ho prefereixen a marxar. Obligar a la gent a donar la seva vida és quelcom molt lleig, però aquí ningú obliga a ningú. Potser la cosa és una mica sinistre. Potser els habitants no tenen moltes més alternatives. Però no sembla pas obligatori que es quedin a viure a l’arxipèlag. Dubto que la Big Mom sotmeti a tothom que vulgui marxar dels seus dominis al mateix tracte que en Jinbe (tot i que podria ser). Ja en el seu temps vaig parlar sobre les criaturetes fosques que semblen ser les recol·lectores d’ànimes i vaig apostar precisament per això. Sembla ser que aquesta vegada vaig encertar. Avui se’ns defineix definitivament l’habilitat de la Big Mom. Sembla ser que la vida que roba només pot conferir-la a objectes inanimats. Suposo que el fet no es més que una trampa per defugir conflictes amb l’eterna joventut que una habilitat així podria conferir al seu usuari. Però el cert és que funciona. El més curiós i rocambolesc de tot plegat és que amb una habilitat com aquesta la Big Mom sembli emprar-la únicament per crear el seu paisatge idíl·lic d’essers de fantasia. No sembla per a ella una necessitat, si no un simple capritx, la decoració que vol per al seu gran jardí. I és que aparentment l’emperadriu es mou a favor dels seus interessos estètics. Te el somni de viure en una illa decorada amb un estil particular on , no sols el paisatge si no que els seus habitants són part d’aquest paisatge que somia. Així doncs ella roba la vida d ela gent per satisfer el seu caprici personal de veure arbres vivents en el seu capriciós domini.
La resta del capítol es dedica a narrar les com ja he dit reiteratives aventures de la Nami abans de retrobar-se amb el seu capità, gaire res a destacar d’aquesta part a banda d’una impulsiva Caarrot que en les seves presses ha quedat atrapada dins el mirall màgic de la reina del bosc seductor. Encara no estic molt segur de l’autèntic potencial de batalla de la petita conilla, és quelcom que s’haurà de descobrir en algun moment en aquesta saga. Fins ara les seves demostracions de força han estat força ambigües, però va creuar un atac amb l0infame Zoro i això per si sol ja hauria de ser una prova de que el seu poder no és precisament baix. El futur ens ho dirà si Oda es digna a donar-li un adversari decent i no cau en la seva mania de deixar les fèmines fora dels combats importants. L’altre element que em sembla interessant és com destaca la bruixa del bosc seductor la peculiaritat d’en Chopper i com aquesta serà de l’agrad de sa mare. El fet que l’emperadriu col·leccioni criatures estranyes per al seu caprici suma un tant a la seva ja ben definida obsessió. Pel que fa al sacrifici del Chopper monstre… be. La forma de monstre del nostre doctor va ser una de les coses més impactants del manga en el seu moment. Però ha envellit malament amb l’absurda decisió de donar-li un tint més jovial i amable (deixant de ser literalment un monstre). L’aterradora forma de monstre del passat inspirava quelcom poderós, l’actual en sembla una mala copia. Tot i així el sacrifici del ren no deixa de tenir el seu dramatisme aconseguit. Si hagués d’apostar, apostaria per que serà capturat un cop resti immòbil per a ser entregat a les mans de la capriciosa Linlin a mode de peluix mascota kawai.
Però el que més m’ha sorprès del capítol (positivament) és la revelació final de qui era realment el cap enterrat en mig del bosc. Era un personatge purament anecdòtic que quasi sobrava més que fer gracia. Relegat a mer element paisatgístic. Però sorpresivament l’home (no tenia molt clar el seu sexe jo) resulta tenir més importància de la que prometia. No tan sols es presenta com a un dels marits de la Lilin (un marit marginat, cosa que li pinta de meravella), si no que es presenta com el pare de la carismàtica Lola (ell li diu així, de manera que suposo que deu ser una mena de mot afectiu o algo). Això dona a un personatge del tot oblidable una rellevància i una presencia realment sorprenent. L’individu en si sembla un poruc mitja merda, però si l’emperadriu el va triar, alguna cosa devia tenir. Però la Lola no va ser l’única prole que aquest marginat va engendrar. Ens topem amb el disseny d’un fill que contrastant amb l’aspecte del seu pare tot i ser de fet molt similar sembla poderós. No podem endevinar fins a quin nivell, però pel seu títol (comandant dolç) un podria suposar que no és un mitja merda. Si són o no suposicions fundades espero que no triguem molt a descobrir-ho. Fins llavors, tocarà esperar.
Capítol variat que torna amb energia al caràcter multi front al que ens anava acostumant al començament de la saga. L’episodi enceta recordant-nos vagament les implicacions del capítol passat amb un torturat Sanji que comença a ser conscient de l’embolic en el que s’ha arrossegat. Sense dir-nos res de nou el capítol es trasllada per primer cop al front d’espionatge d’en Brook i en Pedro que sorprenentment i quasi per accident acaben essent millors espies del que un podia esperar. Amb un simple passeig per la ciutat s’assabenten de la sospitosa rendició d’en Jinbe davant l’emperadriu (els rumors del poble pla sovint són una poderosa eina d’espionatge). Respecte a aquest punt em costa de creure que el tritó hagi claudicat tant fàcilment i veig aquí alguna mena de joc polític que se’ns mostrarà més endavant. Narrativament però, el fet d’esmentar-ho indirectament a través de l’espionatge em sembla una petita genialitat doncs ens explica amb la situació però ens deixa amb la incertesa de si es certa o no.
Pel que fa al pobre Pekoms tots dubtem que mori realment. Qui sap amb que ens sortirà Oda, potser és secretament amic dels taurons o potser algun aliat secret el salva a l’últim moment (o tal com va demostrar el carismàtic Jack potser és mig tritó i sobreviu a les profunditats. Seria el colmo, mig mink mig tritó amb una Zoan, seria la combinació de tres animals… brutal). Però sigui com sigui, la seva mort sembla improbable.
I de les possibilitats d’una traïció secreta passem a les peripècies de l’egòlatra Cèsar Clown. El científic sembla ser el perfecte candidat per participar en les eleccions de qualsevol país que es faci de preuar. Corrupte, mentider, irresponsable i despreocupat. No va dubtar en gastar-se els diners que la seva patrocinadora li enviava en barcos i putes mentre vivia la vida sota la protecció del Joker. Però ara Don Flamingo ha caigut i el Joker ha deixat d’existir. No te protecció alguna i si tenir l’enemistat d’en Kaidoh no era suficient, ha de rendir comptes a l’emperadriu golosa. El més interessant de tot plegat però és que justifica moltes coses de la mediocre saga de Punk Hazard que havien quedat mig penjades i inconcluses. Però les menties han portat a Cesar a un corredor sense sortida. La Big Mom ansiosa pel seu somni de tolerància i acceptació ha preparat per a Cesar els mitjans per a replicar l’experiment que segons ell estava a punt d’esdevenir exitós. Enredat en les seves pròpies mentides Cesar ha fet una promesa impossible a una ansiosa intolerant. El més probable és que d’alguna manera acabi essent salvat pel barret de palla o utilitzat de nou com a moneda de canvi en alguna intriga secreta. Però sens dubte la seva situació és suggerent i promet esdevenir un petit detall que enriquirà la trama i potser fins i tot serà important per al desenvolupament d’aquesta.
Després de presentar-nos al primer fill de l’emperadriu (que acaba per no ser més que un disseny sense pena ni gloria) el capítol ens deixa amb el nostre protagonista desorientat en mig del bosc. Que com no sap gaire que fer amb les múltiples repliques dels seus companys opta per lligar-les totes, acumular-les i quan no es puguin escapar ja veurem el que fem. Una opció molt intel·ligent tenint en compte el cap d’on ha sortit. Per desgracia però no sembla pas que això l’ajudi en gaire res. Sembla ser doncs que el barret de palla està tan perdut com els seus companys en mig del bosc. El seu futur és incert, tan incert com el que ens espera. En aquest moment Oda pot tirar cap a tantes bandes que es temptador posar-se a divagar cap als possibles futurs de la trama. Però si hagués d’apostar, apostaria per quelcom explosiu i destructor. No m’estranyaria que cansat de donar voltes al cerrut del barret de palla li donés per anar directe al gra i destruir el bosc a cops de puny per trobar amb claredat la sortida. Només el futur ho dirà.