La por porta al costat fosc
Amb un retruny exultant el capítol comença fent gala de la indubtable derrota del bo d’en Cracker. Va ser un combat intens però aquest ha arribat a la seva fi. És moment de seguir endavant i els fronts que protagonitzaven aquesta saga corren perillosament a prop d’empaitar-se. Una boda s’acosta amb una Big Mom jovialment ufana. Però si una norma hi ha a One Piece és que els plans no casen amb un barret de palla i si alguna cosa pot sortir malament en un esdeveniment, hi sortirà sempre que l’home de goma rondi per allà. Així que deslliurat dels murs que el retenien el nostre capità es llança de caps cap al seu objectiu amb l’optimisme quasi perpetu que viu en la seva determinació.
Quan cert Crocodile va caure derrotat tot van ser exclamacions i perjures, sorpreses davant el fet que un nyicris qualsevol sortit d’enlloc s’hagués alçat amb tal proesa. La proesa es va repetir, un cop i un altre. Però cada cop els seus adversaris el menystenien, pensant que fins aquí havia arribat, que no podia anar tant lluny, que aquest cop tastaria l’amarg gust de la derrota. Així que confiats es lliuraven als seus plans menystenint-lo per què ell pogués desbaratar-los. Així ha passat un cop i un altre i així continua passant avui en dia. En Cracker n’és la mostra. Tot són sorpreses i exclamacions quan l’home galeta impacta derrotat molt lluny del seu camp de batalla perillosament a prop d’encendre els nervis d’una mare furibunda si és descoberta la seva derrota. Ningú esperava que pogués esser vençut. Donaven per fet que era impossible el contrari. Però ara jau derrotat i tot és pànic. Per què la minúcia resultava ser més que això i no hi ha cap pla de contingència per contenir-la. Per què la minúcia pudirà esfondrar-ho tot.
En Luffy i companyia es llancen rere el seu objectiu cavalcant la soca d’un arbre vivent, ni tant sols parant a recuperar-se de les ferides infligides pel camí. No hi ha temps. Un pot córrer i sanar si munta un carruatge. Ràpid, veloç. És aquest un capítol àgil. Un riu desbordant. Després de la contenció dels episodis anteriors totes les peces estan el lloc per a rebre la furiosa envestida dels esdeveniments. Tot estava preparat. Oda havia construït una presa, fent-nos contenir la respiració sense saber-ho mentre ens entretenia amb combats aferrissats i passats traumàtics, mentre ho posava tot a lloc. Però junt a Cracker la presa ha rebentat i l’aigua es desborda veloç cap al seu objectiu, la mar.
Així doncs quasi sense tenir temps d’assimilar que està passant arriba el xoc. I el maltractat Sanji topa amb l’únic que te el poder per salvar-lo. Però a vegades la cura fa més por que la malaltia. A vegades perdre les mans per salvar la vida el terroritza a un més que perdre la vida per salvar les mans. A vegades un està confús i no sap cap a on tirar, cap a on girar el timó del seu vaixell. En Luffy alegre i efusiu salta sobre el gatruatge feixista d’un Germa sorprès. Els Vinsmoke se’l miren, entre fastigejats i estupefactes (al menys els que no estan distrets amb l’escot de la Nami). En Luffy l’ha vingut a salvar, a aquell que un cop va estar a punt de ser una princesa travolo. Es preparen per actuar mentre en Luffy li estén la mà. Però en Sanji ja ha pres una decisió. Masses coses en joc. Els seus amics podran continuar sense ell, no es tan important. Oblida que el viatge no te cap sentit sense els companys que en formen part. Que guardi el que guardi el One Piece el més gran valor de la seva cerca és l’amistat, la camaraderia. Oblida qui és en Luffy i el que va demostrar a l’illa de la justícia. Per què està espantat i carrega sobre les seves espatlles la responsabilitat de les vides d’aquells qui estima. Així que es posa la mascara de la fredor. Es vesteix amb un narcisisme fingit que és el que més odia al món i ataca. Clava una puntada de peu al seu capità i l’insulta, l’allunya, el rebutja. Te l’esperança de que el seu capità s’ompli d’odi i rebutg, però com podia fer-ho? Així que en Sanji adopta el nom del que més odia, es posa la capa d’allò que mai gosaria tocar per protegir als seus amics. Triaria qualsevol altre opció abans que aquesta, però no veu sortida. Per salvar allò que estima del que més odia, s’ha de convertir en el que més odia per acabar amb el que més estima. Si ho pogués veure quan absurd sona. Però aquesta és la historia de l’home. Eterna i llegendària. Per que com va dir un savi en una galàxia molt molt llunyana: La por porta a la ira, la ira porta a l’odi, l’odi porta al sofriment, el sofriment porta al costat fosc.
Tot i que circumstancialment el títol del capítol cobra tot el sentit del món a mans d’en Luffy, abogant a una comicitat senzilla i eficaç, crec que aquest titular faria més goig amb una interpretació més filosòfica amb en Sanji com a protagonista. El poder de l’estomac ple, d’alimentar als famolencs i portar al món la felicitat d’un estomac ple. És un bon títol, un títol còmic i simpàtic, però en un altre context, les mateixes paraules podrien haver esdevingut un títol grandiós.
Però després d’aquest breu passeig pels nostres protagonistes la historia torna al nostre cuiner preferit i la seva angoixant situació familiar. En primer lloc se’ns regala un breu contacte amb l’avançada tecnologia del Germa (una desoladora mostra de com la guerra fa avançar a la ciència) i se’ns aclareix finalment la figura ambigua de la única germana del nostre cuiner. La nena dels Vinsmoke simpatitza amb el pobre Sanji amb un vincle empatic quasi entendridor, però no fins al punt d’esdevenir un aliat. No farà res per aportar-li més mal, però tampoc l’ajudarà un altre vegada, ja va desaprofitar el seu ajut en una ocasió.
Ja havia expressat en els inicis d’aquest que la tensió i la sensació de perill real plasmades en aquesta lluita eren vivaces i es feien sentir. Tots sabíem que en Luffy acabaria guanyant, no obstant l’acció ens feia témer el contrari. L’atmosfera era seriosa i medida, en un tens equilibri difícil de trobar, el recurs de menjar galetes l’havia alleugerida però m’havia semblat un recurs obvi i encertat que com només passa a One Piece sabia mantindre la seriositat tot i en la comèdia més absurda. Però crec que el Gear Forth versió estadounidense ha anat més enllà diluint definitivament aquest ambient. Trobo genial que Oda hagi volgut autoparodiar-se a si mateix fent una versió obesa i satírica de la seva pròpia ploma, fins i tot podríem interpretar-la com una sàtira a certa obesa potencia mundial que te tanta força com quilos te el ciutadà mitjà, o fins i tot també un petit homenatge a l’esport nacional del país del sol naixent protagonitzat per robustos homes panxuts. Però crec que no era el moment. El Gear Forth era encara una transformació massa recent com per rebaixar-la amb una parodia similar i aquest un combat massa ben aconseguit com per rebaixar-li el to amb un exercici semblant. M’hagués agradat veure aquesta mateixa broma amb un altre adversari més donat a l’humor, però es aquí on Oda ha trobat la seva oportunitat i l’ha aprofitat. Això no converteix a l’encontre en un mal combat, es un bon combat i m’ha agradat. Te un final espectacular on roman encara gran part de la èpica que havia aconseguit construir. Però no es el combat que m’hagués agradat veure. Tot i així un cop més un adversari formidable ha sortit volant pels cels (Team Rocket) per la força propulsora del nostre capità i auguro que aquest no serà l’últim a fer-ho en aquesta illa.
Era evident que la seva germana no compartia la crueltat dels germans de ventrada d’en Sanji. Ella era distant i potser no l’ajudava directament, però era evident que des de la fredor de la distancia sentia certa repugnància per el tracte que li propinaven a en Sanji. No es que fos com ell, simplement no veia sentit aquella crueltat gratuïta. No es que respectés en Sanji, simplement ell no havia fet res per merèixer el que tenia. Tot i així havia romàs en silenci i sense involucrar-se no fos cas que aquell tracte l’esquitxés. Freda indiferència era el seu escut contra els terrors que aquell tracte li inspirava, doncs si no aconseguia estar a l’alçada ella seria la següent. Així que quan ha vist la desesperació del seu germà i donar-li una oportunitat d’allunyar-se d’allà ha estat a la seva mà. Ha decidit que si ningú se n’adonava no passaria res. Altre cop Oda aconsegueix transmetre a fets tan senzills una profunditat vibrant i entendridora que ens fa emfatitzar amb la humanitat dels personatges. Però sens dubte la germana que pateix el tracte amb silenci temorosa de veure’s esquitxada pel seu dolor ha estat una de les joies del capítol.
Però la joia de la corona no ha estat ni la germana ni la mare, si no el pare que ho governa tot. Que amb el seu caire despietat declara a en Sanji com una molèstia inútil, despreciable i vergonyosa. De la qual no s’ha desfet únicament per la seva “humanitat”. Però ara que se li presenta la oportunitat de deixar-lo escapar per que mori tot solet no podria si no sentir alegria per treure’s un problema de sobre. La fredor amb que Oda presenta al pare autoritari i despietat transcendeix les barreres de la ficció per quedar plasmada com a figura d’un pare mal tractador. Oda ens presenta una critica esfereïdora contra la paternitat freda i severa que regeix la societat japonesa, presentant-nos a un arquetip familiar que no està tant lluny del que allà es la norma. Amb una mare dolça i amable, però dèbil i sense cap poder que res te a dir a les decisions del seu pare que regeix la casa amb mà de ferro y es pren l’educació amb una fredor imperiosa que no podria si no atemorir a qualsevol infant. Com sempre Oda ofereix més lliçons de les que aparenta rere la seva obra d’aspecte innocent.
El capítol segueix la historia immediatament on l’havia deixat l’anterior confirmant les sospites del que ja era evident. Podria haver apostar per súper soldats modificats, però ha decantat per la idea d’una granja genètica de clons súper capacitats. La idea en si no em desagrada en el context de la trama que es maneja, però no em sembla encaixar massa en el context global que és One Piece en sí. És una bona idea però no per a One Piece. Oda sempre ens sorprèn encaixant coses aparentment inconcebibles en el seu manga amb tota naturalitat, potser ens sorprèn de nou, però em dona la sensació que no serà així aquest cop.
Realment es un capítol amb poc a comentar. La trama avança lenta per que ho necessita, però això es sent pesat en contrast amb la lleugeresa trepidant de les aventures d’en Luffy. Jo no sabria trobar un balanç millor que el que ofereix Oda, però sens dubte la historia d’en Sanji tot i que interessant es sent quasi arrossegada. Oda es veu obligat a explicar calmadament coses que per a molts resulten obvies per a portar el ritme correcte i construir adequadament l’entorn dels esdeveniments. Per això l’episodi gasta un terç de les seves pagines en explicar el que un podia deduir en l’ultima imatge del capítol anterior.
Però el més interessant de tot plegat és sens dubte el flashcbak. Igual que les dues pars anteriors no ens diu res de nou. I és curiós trobar un capítol que no ofereix res de nou respecte a l’anterior. Normalment aquests capítols venen marcats per una revelació final que (més o menys impactant) trenca amb el ritme per encarar a un nou episodi amb ganes. Aquest capítol no ho fa i això és sens dubte valent. Valent per què el món del manga és un món terriblement comercial. Acabar els episodis amb un clímax que t’enganxi amb el següent resulta sovint molt més important que la qualitat de l’historia que maneja. L’important son les vendes, per què si no vens, no publiques. Fins i tot el més gran mangaka està encadenat a aquesta llei. I crec que ningú gosaria dir el contrari si digués que al menys pel que fa a les vendes Oda és el més gran. Però tot i això, el fet de permetre’s el seu ritme per a explicar la historia com ell vol fer-ho sense vendre la narrativa en pos d’un ganxo final és quelcom notori. Oda te la capacitat d’integrar amb facilitat aquests ganxos, diria sense por que és un geni del format de 18 pagines tot i que més d’un cop aquest li faci una mala passada. En aquest cas la qualitat no empitjora a causa del format, però crec que sens dubte si milloraria en una lectura seguida que no depengués de l’expectativa que genera una setmana d’espera. Així doncs, crec que aquest episodi seria molt més disfrutable en una relectura calmada que en una entusiasmada lectura setmanal.
