Categoria: One Piece

Vinsmoke vs Vinsmoke Mugiwara

Capítol que ha encès molt de rèbol a la xarxa pel que jo crec que no ha estat tanta cosa. Entenc que s’ha desvetllat el passat d’un protagonista que ja pensàvem que no tenia gaire res a mostrar. Que la il·lusió de milers de fans  que volien per als nakamas igual que va ser per en Luffy un doble passat traumàtic s’ha vist complerta i que el hype i les teories brollen sense aturador com en una corrida riera desbordant. Però al cap i a la fi el que se’ns ha mostrat és molt poca cosa i no és res que no haguéssim llegit ja entre línees. Per què el capítol simplement ens mostra un èpic combat amb un final previsible (quasi obligatori) i  un petit fragment de passat que sense desvetllar res important (a part de que els germans són fruit d’una sola ventrada) puntualitza sobre coses que ja sabíem. No dic que no sigui un gran capítol, però no és la gran revelació que resol el grans misteris de la sèrie tal com la xarxa sembla apuntar.

Primer de tot veiem un Yonji deformat que molt a l’estil de la mítica cirurgia estètica d’en Sanji ha quedat renovat després del combat contra aquest. Sabíem que el cuiner li havia donat un bon cop, però és divertit veure els efectes de l’encontre. El que resulta interessant aquí és com aquest arregla els desperfectes de l’enfrontament i les conseqüències que implica el fet en si. La tecnòloga emprada sembla suggerir que els Vinsmoke estan millorats tecnològicament, i les escenes posteriors amb el pare pràcticament ho confirmen. Però de fet podria tractar-se de quelcom molt més senzill com és el haki. No oblidem la tendència a deformar-se del cap de Don Chinjao sota les altes pressions  dels punys dels Monkey. Però si hagués de teoritzar sincerament diria que ambdós factors juguen un paper important en la recuperació pneumàtica de la cara d’en Yonji.

Però anem al que realment  importa en aquest capítol, el combat. És un combat emotiu i vibrant, on dos grans besties s’enfronten amb set de sang i tota la potencia que tenen les seves mans (o peus). És espectacular, vibrant i emotiu i per una vegada no recorre a l’elisió que tant abunda a One Piece aquests últims anys. Se’ns permet gaudir plenament del combat i és espectacular. Això si, l’acció està plagada de diàlegs intranscendents. Diàlegs que ja s’havien repetit varies vegades en l’episodi anterior i que es tornen a repetir en aquest.  Tampoc és que sobrin, son necessaris, però la veritat és que són més aviat una música de fons que no pas un autèntic duel dialèctic. Cada un te una postura i cap dels dos pensa canviar d’opinió. Així que els punys són l’única solució. Només que no semblen solucionar res. Etern conflicte de l’esser humà.

Més enllà dels diàlegs però, el combat serveix per mostrar-nos de forma directe i sense contencions l’estil de lluita dels Vinsmoke amb aquest combat cyberpunk que els caracteritza. Vegapunk (i Franky) a part, la tecnòloga sempre havia estat quelcom força inútil a One Piece. Ni les pistoles ni els canons servien per gaire cosa a l’hora de la veritat i tot acabava per resoldre’s de manera tradicional. Aquest cop però l’analògic deixa pas al tecnològic i ens porta una autentica demostració del que son millores tecnològiques en una armadura de combat. Un podria pensar que no sentaria gaire be a OnePiece, però el cert és que amb l’estranya màgia d’Oda tot sembla combinar. Pots ficar pirates espacials, cyborgs que llencen rajos laser, samurais, pirates, zombies, fantasmes, illes voladores i híbrids furry i a sobre aconseguir portar pel mig una trama seriosa (entre rialla i rialla). Per que a One Piece tot sembla tenir cabuda d’una manera increïblement orgànica que meravella sens dubte a aquell que s’ho pari a pensar.

Però parlem del que més expectativa ha causat i són les descases dues pagines de flasback que ens ha regalat el capítol. I la veritat poc mostra la narració. Ens detalla que tots els germans van néixer de forma simultània i ens deixa intuir que aquests puguin estar ja modificatsdes de la seva infància (contràriament a en Sanji, per dèbil s’assumeix). El més important però és que se’ns detalla el per què dels rancors que van fer marxar a en Sanji d’aquell ambient abusiu. Se’ns mostra com la de la cuina era una passió arrelada que tenia ja de ben petit i com això no va fer si no que empitjorar la seva situació familiar. Sanji era el germà dèbil de la ventrada, l’inútil, el desgraciat. Era l’indigne i tots es burlaven d’ell. El seu pare el repudiava, els seus germans n’abusaven i la seva germana es reia de tot . La imatge de un Sanji emmascarat ens suggereix una sèrie de tortures segurament de part del seu pare amb l’objectiu de enfortir al nen. No obstant per la sorpresiva força d’en Sanji tot sembla indicar que res va fer efecte i que en Sanji va fugir del seu cognom essent encara una criatura dèbil i incompresa. Com va evolucionar el conflicte del petit Sanji fins a aconseguir fugir cap a l’East-Blue em sembla quelcom interessant que valdrà la pena explorar. No obstant, tot i que suggerent, el capítol no ens dona molta més informació amb la que treballar. Coneixem alguns matisos, però encara anem amb els ulls tapats al que el passat del nostre cuiner respecta.

Però el combat finalitza amb una jugada mestre que ens deixa en una posició ambigua molt interessant. Crec que no podria haver acabat d’una millor manera. Ja vaig dir en la ressenya passada que em preocupava que en Sanji guanyés per què això destrossaria l’escala de poder, però a l’hora una derrota esclafadora semblaria fer menys al personatge. Al final el pare ha guanyat, però qui és més fort segueix sense estar clar. El pare semblava tenir un avantatge lleugerament superior, però la victòria del cuiner tampoc semblava impossible. Al final la falta d’escrúpols del patriarca dels Vinsmoke ha estat el que ha decidit el combat. Sacrificant un dels seus homes per fer unadoble demostració de poder. No obstant queda present que el pare és superior al fill. Tingui o no més força, te més poder. Ja sigui el poder de la falta d’escrúpols, de la tecnologia o dels escuts humans ell guanya. Així doncs tot i que la victòria es del pare, no queda del tot clar si el seu nivell de força és superior al del nostre cuiner. Aquesta ambigüitat permet respectar l’escala de poder i a l’hora magnificar la força d’un Sanji que essent un dels tres monstres dels barret de palla hauria de estar a l’alçada dels més grans.

Amb en Sanji derrotat però ens trobem amb que tot es exactament igual que abans. La demostració de poder ha estat del tot inútil. El cuiner prohibit segueix tenint les mateixes conviccions, tal com el pare empedreït. Així que en una petita jugada mestre en la política dels Vinsmoke la aparentment dolça i inofensiva Reiju col·loca als canells d’en Sanji una versió reduïda dels infames collars d’esclau. Una argúcia narrativa que obligarà al cuiner a esperar esser rescatat. I és que és la mateixa Big Mom l’única que te les claus per alliberar al nostre cuiner. Això suggereix un inevitable enfrontament entre l’emperadriu i el futur rei dels pirates. Per què tal com van les coses dubto molt que la negociació esdevingui una opció viable (a no ser que es posi en joc  la derrota d’en Kaidoh sobre la taula i la Big Mom decideixi aliar-se a en Luffy amb aquest fi), i el furt no sembla tampoc una opció massa viable (prou en tenen en Pedro i en Brook amb robar la pedrota). Així doncs amb un moviment tan simple Oda acaba de segellar d’invertibilitat del conflicte. Tots sabem que no hi ha res més preuat per a en Sanji que les seves mans. Obligar-lo a renunciar a aquestes seria com obligar-lo a renunciar a la polla vida. Però deixant de banda l’evident dramatisme del fet això impedeix al cuiner abandonar l’illa com si res si se li dona l’ocasió. Com ja vaig dir, la saga promet allargar-se més del que teníem pensat.

Tweet

Vinsmoke súper Sayan 3

Ens trobem amb un bon capítol que sense portar res de nou retorna a coses que havia deixat a mitges. En la primera part continua immediatament allà on ho havia deixat en l’episodi anterior. És la part més extensa del capítol i consisteix resumint-ho molt en una sèrie de corre-quites amunt i avall que acaben per portar als nostres protagonistes al mateix lloc d’on havien sortit. És una part que no em pararé gaire a comentar, doncs tot i avançar lleument en la trama no aporta res que no hagués mencionat en l’anterior ressenya (veure ressenya). Els nostres personatges estan perduts en mig d’un bosc sense sortida, en aquest capítol simplement ho descobreixen.

Hi ha peròdos elements interessants. EL primer és la mestressa del bosc Charlotte Brulée, vuitena filla de l’infame emperadriu. Amb un espectacular disseny que em recorda a la bruixa escandinava BabaYaga sembla tenir l’habilitat o be de crear miratges o be de copiar aparences. És una de les filles més grans de l’emperadriu i tal com la lògica sembla indicar ocupa un càrrec important en els dominis de la pirata. Encara està per veure si és realment un ens poderós o simplement te un poder problemàtic. L’altre incògnita per veure és on està el Luffy real. És aquest la copia que no ha sortit corrents? O cap de les dues era l’autèntic capità, el qual estarà perdut en algun indret del bosc liant-la parda i sodomitzant els arbres amb una rialla als llavis? O potser per ordres de l’emperadriu aquest ha estat conduit fins al seu palau on presenciarà el càstig d’en Jinbe? Qui sap, les perspectives però són interessants.

Pel que fa a la segona part, molt més interessant, resol la incògnita del funcionament del Germa com a nació. Sabíem que era un regne sense terres. Una potencia militar amb un títol monàrquic i la guerra com a única llar. Ara però coneixem amb exactitud la mecànica d’aquest organisme. Amb una posada en escena que sincerament, m’ha semblat molt original. El Germa és un país mòbil, que muntat sobre una versió gegant dels carismàtics cargols radio recorre el mar desmembrant-se en petits rectangles per sembrar la guerra al seu pas. Cada rectangle és un vaixell i un fragment de país, que de tant en tant, s’uneixen per reunir de nou a la gran família. Però per molt país que siguin i per molta família que siguin, no deixen de ser una nació dedicada a la guerra on la rutina establerta és l’entrenament militar. Aquesta és una mecànica nacional força peculiar, una nació guerrera com poques s’han vist. L’exemple per excel·lència de nació guerrera sempre ha estat l’infame Esparta. Però molt lluny de l’edat antiga One Piece ens situa en un món de pistoles i pirateria. Però si per quelcom es defineix una nació totalitarista és pels seus governants i per primer cop aquest episodi ens dona un cop d’ull al patriarca dels Vinsmoke.

Ja coneixem de sobres l’estat de presoner voluntari inconforme en que es troba en Sanji, però aquí el podem veure per primer cop interactuant amb els seus familiars que tants anys feia que no veia. La germana gran que tan simpàtica va caure en la seva primera aparició sembla conservar envers al cuiner un afecte divertit que l’allunya una mica dels rancors que part de la família sembla guardar cap a en Sanji. Amb una actitud relaxada i cordial convida a en Sanji amb dones boniques i paraules amables a relaxar-se ara que ha tornat. Però tot i les dones boniques, l’actitud  d’en Sanji és contundent. No vol tenir res a veure amb el Germa ni els seus integrants, per a ell no existeix més família que la seva tripulació. Però tot i les boniques paraules del cuiner del barret de palla, se’ns presenta a un imponent pare, rei i general que resulta difícil de passar per alt.

Amb una estètica imponent  (acompanyat com és usual en el manga d’una envergadura imponent) i un pentinat que recorda molt a aquell Ors que vam veure a Thriller Barck (o al súper sayan 3 com vulgueu) l’individu promet ser un oponent perillós. Un formidable adversari digne de la força del nou món. Però al oposar-se a la unió que li ha estat concertada i rebutjar els vincles amb el Germa, en Sanji s’enfronta directament amb l’autoritat d’aquest home. I abans de pare o rei aquest individu és un general. I una insubordinació com aquesta només la pot resoldre amb els punys. Abans de la seva aparició Oda ens ha narrat molt astutament n fragment d’història del Germa que evidenciava el seu poder. Amb una gràfica imatge de tres monarques decapitats als seus peus. Una imatge poderosa que sens dubte esdevé una perfecte presentació del que l’individu suposa. Sembla ser que el nostre estimat Sanji ha donat una petita pallissa al petit dels germans Vinsmoke. Però tot i que de ben segur te un gran poder, com afirma el seu pare, no deixa de ser el més dèbil dels prínceps. I en Sanji sembla voler-los enfrontar a tots. Ara però el conflicte sembla inevitable i la confrontació amb el pare imminent. Sincerament ni crec ni m’agradaria que el cuiner sigui capaç de derrotar al seu pare. No només per què aquest sembli increïblement fort, si no per que el fet destrossaria una mica l’escala de poder establerta. El líder dels Vinsmoke, amb un poder similar als seus fills més grans, hauria de tenir un poder a l’alçada d’un segon o tercer d’un emperador, tal com el que en Jack ens va demostrar. Que en Sanji aconseguís derrotar-lo em semblaria no només prematur si no buit, doncs destruiria totes les possibilitats que planteja la historia.

En definitiva el capítol ens planteja definitivament el conflicte i panorama del Germa i acaba de plantejar el panorama del bosc seductor. Un capítol que tot i no avançar gaire en la trama ens deixa molts detalls interessants i unes perspectives seductores. One Piece torna amb força després del parón preparat per donar canya en els següents episodis. Impacient per veure que ens te guardats.

Tweet

Alice Luffy in Wonderland Candyland

Capítol d’aventura i exploració com fa temps que no en trobàvem cap. Quan feia que en Luffy i companyia no s’endinsaven en una illa misteriosa a explorar el desconegut? Ara que m’hi paro a pensar diria que la darrera vegada va ser Punk Hazard, i abans d’això només recordo Triller Bark, amb aquella boira misteriosa i aquelles criatures que no acabaves de saber ben be que eren. Aquí de criatures que no acabes de saber ben be que son també n’hi ha, però canviem la boira i l’ambient tètric per un imaginari de llamineria i dolçor estrafolària. Doncs sí, igual que Dressrosa ho era d’Alabasta I Zou (en menys mesura) del cel, trobem aqui una mena de paralelisme amb la saga dels zombies vivents. Així doncs deixem enrere intrigues i conspiracions, deixem enrere societats curioses per descobrir i passem a la pura exploració natural d’un nou ecosistema. En aquets cas un dels més particulars de la sèrie. Ja vaig dir que la Big Mom era sens dubte la reina de cors del país de les meravelles. El que hem vist en aquest capítol vindria a ser l’equivalent de la primera vegada que Alicia va entrar a l’icònic món de l’impossible. Com al país de les meravelles dins el Bosc Seductor res sembla tenir sentit.

One Piece és moltes coses, però per sobre de tot és una aventura. I no sols una historia d’aventures, una aventura per al mateix lector que junt als seus protagonistes viatja per paratges inimaginables i plens de fantasia. Aquest capítol ens recorda que és trobar-nos amb un escenari fantàstic que no podíem imaginar: Water 7, el cel, l’illa submarina, Zou, Punk Hazard, Enies Lobby, Sabaody, Amazon Lily, Thriller Bark… la llista és llarga i promet allargar-se encara més. One Piece ens ha ofert un munt d’escenaris espectaculars que difícilment hauríem pogut imaginar i que difícilment podrem oblidar. Mirar enrere i parar-te a pensar en tots ja és un exercici plegat de nostàlgia i meravella, però Oda un cop més ens demostra que la cosa encara no s’ha acabat, que li queda molt més per oferir.

El cert és que tot i ser un gran capítol no hi ha molt a comentar al respecte. Ja de bon començament en Pedro se separa del grup en la seva missió especial a bord del submarí i acompanyat de l’autoproclamat expert en infiltració Brook. Quin destí els espera a aquesta parella ja ho veurem. Fins ara no semblaven haver interactuat molt l’un amb l’altre, però crec que els dos espadatxins tenen potencial. Tot i que és possible que no els veiem aparèixer en un temps fins arribar d’improvist per salvar la situació. Em segueix intrigant quin és el context exacte d’en Pedro en tot plegat i si te més a amagar del que diu.

Desplaçant-nos a l’altre meitat del grup però (o meitat del terç del grup), m’intriga no saber res de la silueta que vaig veure en l’episodi passat amagada darrere la carrot, no se molt be que pensar al respecte. Sembla ser que l’episodi l’ignora. Qui sap, potser és un personatge que només pot veure el lector (o només jo). Sigui com sigui en Luffy i la resta desembarquen sense deixar ningú vigilant el vaixell (excepte la silueta misteriosa es clar). Pel que fa al que hi passa al bosc tot i ser estrany i estrambòtic te una explicació força senzilla. Tots es que han menjat de l’illa pastis veuen en Sanji, mentre que la Nami que no ho ha fet no. Que els ensucrats pastissos tinguessin en realitat un verí al·lucinogen que et fa veure allò que desitges per fer-te córrer bosc endins on et perdis per a l’eternitat és quelcom molt macabre i completament acord amb la sàdica dolçor de la nostre emperadriu. No és un recurs especialment novedós però si fantàsticament executat. Amb tot de situacions estrambòtiques i moments irreverents. Pel que fa a la copia d’en Luffy que apareix encara no en tinc massa explicació. Podria ser una al·lucinació? No ho se del cert, la Nami també sembla haver-lo vist. Però d’altre manera sembla difícil que algú aguantés amb facilitat els cops d’en Luffy, és clar que també se’ns ha omès astutament el que ha passat després de la batalla de punys descontrolats. El més provable és que en Luffy acabi per trencar els esquemes del bosc igual que ho va fer a Thriller Bark domant a la força aquelles criatures Zombie que el poblaven. Però mentrestant és un gust molt gratificant veure a en Luffy passant-ho malament amb les aventures del desconegut.

Però em segueix quedant un dubte respecte la Purin. Realment és bona com transmetia? A jutjar pel lloc on els ha manat desembarcar tot sembla apuntar cap a que els ha conduit de pet a una trampa. Serà doncs com deia una titella de la mama que sap ficar cara de nena bona quan li convé? A contra cor he de dir que la possibilitat creix amb aquest capítol. De ser així implicaria que tampoc ens podem fiar de la mig sirena-tauró que tan simpàtica em va caure en el darrer episodi. Només el temps ens dirà si realment va ser una trampa premeditada o és fruit d’alguna casualitat. Per el moment però gaudim de l’excel·lència del gust a aventura que ha deixat aquest capítol.

En definitiva ha estat un dels millors capítols de les ultimes setmanes. Senzill però fresc, tot i que no feia avançar gaire la trama ens donava un petit descans després de l’interminable esllavissada de successos que ens han abordat en aquests darrers capítols. Una mica de descans per alleugerir la historia i retornar amb més frescor. Això sí, per desgracia el manga descansa la setmana que be i haurem d’esperar una mica abans de tornar a gaudir de les aventures dels barret de palla i les seves peripècies per el bosc misteriós. Jo personalment ja ho estic desitjant.

Tweet

El puto nàufrag de l’armadura

Un capítol fluix de One Piece. Amb detalls molt interessants i petits moments entranyables, però amb un conjunt que sense saber ben be per que coixeja d’alguna manera. La saga és presenta gran, espero que amb sort una de les més grans que ha vist One Piece. Però està tenint un començament irregular on s’entremesclen capítols genials amb altres d’irregulars. Aquest ha estat un d’ells. No és pas un mal capítol. D’aquests One Piece en te pocs. Però si un capítol amb un ritme estrany. Potser l’arrel d’això és el flashback la longitud del qual era innecessària.

El capítol comença amb mal peu obrint amb el que m’ha semblat el pitjor d’aquest. El discurs d’en Jinbe està molt be, per em sembla molt forçat. Seria un discurs molt emotiu si no fos per què surt del no res i pensant-ho be te unes terribles conseqüències. Està molt be que en Jinbe vegi a en Luffy com el veu, però la devoció sembla en aquest discurs excessiva i injustificada. Exagerada en pos d’un dramatisme que fa més pena que gloria. Està molt be que en Jinbe vulgui seguir a en Luffy, tots ho sabíem, no calia aquest discurs tan forçat per demostrar-ho. En Jinbe és un home de conviccions i de poques paraules. Un individu seré i amb un gran honor. No calia enganxar-li un discurs melodramàtic. Per altre banda puc comprendre les reaccions jovials de la seva tripulació a l’hora d’acceptar els seus desitjos. Però la cosa no es tan fàcil. Posant en perill el seu cap no només posa en perill a la seva tripulació, si no a tota l’illa d eles sirenes i a l’espècie per extensió. Ja vaig dir que Jinbe sempre ha estat un individu pactista. Però ho ha estat per què sempre ha viscut en situacions complicades que requerien de la política per a fer sobreviure a la seva gent. No podia simplement anar per solitari i deixar el seu poble a la seva sort. Una cosa es ser egoista i arrossegar amb el pes de les través decisions a tota una tripulació que ha escollit seguir-te i l’altre és arrossegar a tot un poble amb aquest. Era un pas necessari però crec que per desgracia Oda no ha sabut portar-lo aquest cop. Una pena, perquè el conflicte polític de l’illa submarina és un dels més interessants del manga.

La segona part del flashback però sí em sembla més interessant I ben executada. Encara que potser una mic amés allargada del compte. En aquesta se’ns demostra el que es deia feia pocs capítols de que l’imperi de la Big Mom es basa en els matrimonis. Se’ns descobreix que el segon d’abord del nostre ex-Shishibukai està feliçment casat amb una carismàtica sirena filla de la Big Mom que te el que és a partir d’avui el meu disseny de sirena preferit. Però deixant de banda el seu aspecte terriblement molon condimentat amb una mena d’estil victorià molt afavoridor m’encanta com el seu rostre resulta fresc en comparació amb els sempre clònics rostres femenins i com aquest ressalta la seva personalitat sadica-kawai. Tindrem una yandere sirena-tauró? Seria genial. Això ens diu que un dels marits de la Big Mom és un sireno (a no ser que estigui mort, cosa que no seria estranya), un sireno tauró presumiblement. El que no entenc molt be encara és com la noia essent mig humana és tan sirena i tan poc humana. Suposo que li posaran la pell de color carn o alguna cosa per l’estil. El que encara no està molt clar és el paper que jugarà la filla-sirena-tauró de la Big Mom en aquesta historia. De banda de qui estarà la seva fidelitat? De la mare que la va concebre o del home amb qui la van casar? Aparentment sembla que l’amor és més fort que la sang. Però serà realment així la cosa en una situació compromesa? Només el futur ho dirà, però de moment la Praline és igual que la Purin, una potencial aliada en aquesta batalla. Encantat, rebo amb els braços oberts aquest encisador personatge amb rostre de jocosa crueltat.

És interessant fixar-se en la pagina que succeeix al flash-back. Un membre de la banda de la Big Mom s’encarrega de recollir el cadàver del fill assassinat en l’episodi anterior, acte que per altre banda no sembla sorprendre massa a ningú. En aquesta mateixa vinyeta apareixen una mena d’ombres expectants que semblen obeir les ordres de l’home. La seva aparició és anecdòtica i no se’ns en diu res. Les especulacions son infinites, però amb tan poca informació és impossible deixar res clar. És probable que també estigui relacionat amb el poder de la Big Mom, tot i que també podria tractar-se del d’algun dels seus familiars (tants que en te, més d’un ha de ser usuari). Però de moment no són més que això, ombres. Ombres amb un disseny molt entranyable que recorda força a certes criatures de la Ghibli.

La següent part no te res d’especial. En Jimbei parlant fermament i amb convicció amb una Big Mom menys furiosa del que m’esperava que tranquil·lament però sense deixar de ser terroríficament imponent conversa amb l’ex-Shishibukai mentre per variar s’emporta alguna cosa a la boca (com deu ser aquesta dona al llit? Imagineu-vos-ho per un moment… apa, ja teniu un nou trauma a la colecció. I amb el munt de fills que ha fet la dona ha de ser activa per força en aquest sentit). Era una escena que tot i necessària, ja podíem esperar. Res de nou o sorprenent en ella, la Big Mom intimidant i en Jimbei resistint ferm  i honorable. Però no tot era d’esperar, un element nou apareix per dignificar aquesta escena. La ruleta de la mort, les normes de la qual encara no coneixem exactament. Aparentment aquesta et doni l’alternativa de perdre un braç, una cama, el cap o una opció sorpresa amb igual probabilitat. La lògica ens diria que la quarta opció suposa conservar la vida i la integritat, però tractant-se de la Big Mom pot ser que aquesta sigui encara una cosa pitjor que alguna de les anteriors (que la Big Mom et tregui l’esperança de vida potser?). Segur que no triguem gaire a veure-ho.

El capítol prossegueix amb unes entranyables escenes de quotidianitat del viatge on els nostres tripulants treballen de valent per descongelar el mar que els ha deixat atrapats (un procediment per cert molt ben aconseguit i expressant en l’art gràfic) mentre un grup de formigues devoradores assassines jauen adormides gracies a en Brook a pocs metres de distancia. Des del moment que veiem que estan adormides sabem que despertaran i posaran a córrer als nostres tripulants, però tot i saber-ho és una delícia gaudir d’aquesta comicitat encara fresca a aquestes alçades. Però no conformes amb la comicitat, Pedro ens regala uns bocins del seu passat (que de fet són tan ambigus que no fan que plantejar més preguntes, aquí s’ensuma un flashback de totes totes) i s’ofereix per recuperar el Poneglyph en solitari mentre la resta rescaten al cellut (i pel que sembla potser en Jinbe de passada). Tot i que la idea és interessant la manera com està executada em sembla estranya, fins i tot sospitosa. Podria ser Pedro un traïdor? No m’ho havia plantejat abans, però ara els dubtes comencen a sorgir. La seva actitud és una mica exagerada quasi com si més que voler assumir la responsabilitat per si sol la companyia representés una molèstia per als seus plans. Potser simplement és un individu solitari, o algú amb una culpa a sobre que l’empeny a creure merèixer la solitud d’haver d’afrontar per si sol aquesta aventura. Però també podria ser que d’alguna manera estigués aliat amb la Big Mom, al cap i a la fi va ser pirata i va trepitjar aquestes terres. Fundades o no les sospites, és una possibilitat que no perdré de vista en els següents capítols.

El capítol finalitza com no podria ser d’altre manera amb el primer cop d’ull dels nostres protagonistes a l’espectacular illa pastis. I amb alegres mirades, els nostres protagonistes (excepte en Pedro que ja l’havia vist) contemplen meravellats el prodigi arquitectònic que l’illa en si resulta. La imatge és espectacular. Segueix sorprenent la gran capacitat que te Echiro Oda per sorprendre amb els seus meravellosos i espectaculars escenaris. Ja sabíem com era l’illa, un enorme pastis abordable. Tot i així la bellesa del disseny orgànic de les seves costes transmet una sensació de naturalitat que ens fa creure que realment allò sigui una illa i no un castell abordable flotant en mig del mar El més destacable d’aquesta seqüència potser i fins i tot el capítol és la pregunta que em planteja. Qui cony és l’individu que hi ha darrera la Carrot en la seva vinyeta? En serio no tinc ni puta idea de qui és, va armat amb armadura i dues llances i te una pose femenina. També sembla meravellat pel paisatge i per l’aparença sembla molt poc provable que sigui la Purin. Per tant m’atreveixo a afirmar que després de l’atac de les formigues la tripulació s’ha topat amb algun nàufrag o quelcom per l’estil que s’ha sumat al grup. Ja ho veurem. Amb sort el proper capítol ens regali alguna explicació a mode de mini flashback. No imagino que podria representar aquest nou personatge en la nostre historia, però estic segur que són bastants els que no s’han fixat en aquest petit detall al marge de l’espectacularitat de l’illa pastis.

En definitiva es un capítol irregular sense res massa destacable i alguns moments estranys o forçats. Un capítol necessari de transició que  fa un salt ineludible en la historia, quelcom que tot i no ser massa apassionant calia explicar. No serà un capítol recordat pels temps dels temps, però sens dubte es un capítol que tot i no oferir-nos moments memorables prepara l’escenari per al devenir d’alguns que sí ho seran.

 

 

Tweet

El dia que en Jinbe va penetrar a la Linlin

Com be diu el títol de l’episodi aquest està dedicat plenament a l’emperadriu. Els pirates del barret de palla tenen una petita aparició inicial que amb prou feines mereix menció. Es fan a la mar amb un company de viatge menys amb el que havien desembarcat i s’enfronten a la navegació per aigües hostils, amb tot el que això comporta. Bromes senzilles i anodines: com una tripulació que vol fer una parada tant si o no a la illa plena de dolços meravellosos que es veuen obligats a bordejar. Com dic no es res que algú no pogués esperar. Fins i tot diria que la seqüència és força innecessària, no ens diu res que no sabéssim i no ens porta de fet gaire enlloc. Pràcticament són pagines obligatòries que mostren el transcurs de la travessia per què no sigui un: apa, ja hem arribat! No obstant, i és quelcom molt personal, hi ha un detall en aquesta part que sí m’ha cridat l’atenció. I és el clàssic però sempre èpic enfrontament contra una criatura marina. Se que és quelcom que s’ha vist mil vegades, però aquest posicionament en vinyetes segueix desprenent una acció quasi més potent que les escenes d’acció en si de l’encontre que encertadament no arribem a veure. Aquí es veu accentuat per la nova alineació dels enemics de la pobre criatura marina, on es veuen substituïts en Zoro i en Sanji per la Carrot i en Pedro, donant una mica de frescor a un moment que tot i ser tan petit per a mi segueix tenint molt d’impacte.

Però anem al que importa del capítol. I és que aquest capítol està totalment dedicat a la Big Mom. Últimament Echiro Oda recorre molt a això de fer varies presentacions d’un personatge on cada una mostri més que l’anterior. Aquesta diria que és la definitiva. Primer se’ns va presentar aquella silueta en les ombres que era la Big Mom acompanyada de la Purin i després de varies mencions indirectes  vam sortir amb la sàdica alegria de l’entusiasme per una boda que no era seva. Aquella va ser una presentació més extensa, no només de la seva persona i el seu disseny si no del món colorit pel que li agrada envoltar-se. Però si la cara alegre de la Big Mom ja feia por, en aquest capítol ens ha tocat veure la cara més tenebrosa de l’emperadriu. I és que el pitjor que pot passar a l’illa pastis és que a la Big Mom li vingui de cop un capritx insaciable. Per que si la Big Mom vol una cosa, renegarà i maleirà sense parar. Proferirà una rabieta incontrolable i inesgotable fins que el seu capritx sigui saciat. Però la Big Mam no és una nena i les seves rabietes no són com les de tal. Si la Big Mom s’enrabia, destruirà i devorarà tot al seu pas, sense importar-li de qui o de que es tracti fins que d’una manera o altre el que ella desitja acabi en les seves mans.

En aquest episodi veiem com una colèrica Charlotte Linlin destrueix sense cap mirament l’alegre paradís que tants esforços ha dedicat a construir mentre els seus fills i subordinats prefereixen romandre (encertadament) apartats mentre fan tot el possible per trobar el que la Big Mom desitja, no sigui que la fúria els esquitxi a ells. Veiem una Big Mom a la que no li importa destruir sense contemplacions els alegres objectes parlants que sempre l’acompanyen, que no dubta en derrocar la seva pròpia ciutat a queixalades en un intent vacu de saciar la seva fam. Una Big Mom a la que fins i tot, no li importa assassinar al seu propi fill. Echiro Oda ha sigut intel·ligent a l’hora de narrar la crueltat de l’emperadriu. Primer ens va mostrar l’amor que sent la pirata per la seva família, convertint els lligams de sang en la base estructural del seu imperi. Només després d’ensenyar-nos com en són d’importants i preuats els seus descendents, Oda ens mostra com l’emperadriu n’assassina un sense miraments. Per què per a la Big Mom no hi ha res més important que la seva  gula i pobre del que es posi en mig d’ella i el seu àpat. Els fills de la Big Mom són potser la segona cosa més preuada de l’emperadriu, però oh qui gosi comparar-los amb la gula insaciable de Charlotte Linlin.

Junt amb l’aparent mort del 16é fill de la pirata se’ns mostren els primers indicis del que podria ser la fruita del diable de l’emperadriu. Ningú ens havia dit que en tingués alguna, però tenint en compte les obeses característiques físiques de la pirata era un fet quasi confirmat. Pel que sembla, la mare Charlotte te l’habilitat de treure la vida (esperança de vida) a les seves víctimes i, presumiblement, atorgar aquesta mateixa vida a altres objectes inanimats o potser fins i tot a si mateixa. Els tecnicismes d’aquesta habilitat encara estan per desvetllar, però això és One Piece i tot i que estranyes, les paramecia mai han tingut habilitats amb condicions massa complexes. Oda aposta per la simplicitat com Togashi ho fa per la complexitat, i en ambdós casos el resultat és una obra mestre. Així doncs tenim en unes poques vinyetes el que resulta l’explicació més plausible de l’allau d’objectes inanimats que circumden el territori de l’emperadriu. Un dels germans de la pobre víctima de l’episodi comenta que no mostri por, que si no sa mare li prendrà l’esperança de vida. Això em fa sorgir el dubte: és la por necessària per que la Yonkou prengui la vida a les seves víctimes? És un requisit del poder de la fruita? O és tan sols el fet ineludible que mostrar por davant una bestia salvatge és el camí més ràpid cap a la mort? Suposo que els dubtes al respecte no trigaran gaire a veure’s resolts.

Però si alguna cosa ha posat pells de gallina en aquest capítol és l’aparició estel·lar de l’ex-Shishibukai. En Jinbe apareix per salvar el dia convertint-se en l’heroi momentani de la quotidianitat dels habitants de la ciutat. Però potser no per gaire temps. Ja vaig dir durant l’aparició capítols enrere del seu tripulant, que Jinbe apareixeria no per ajudar en Luffy (no al menys directament) si no per intentar d’alguna manera arreglar les coses amb la Big Mam procurant causar el menor mal possible. En Jinbe com queda confirmat en aquest capítol continua formant part encara (al menys nominalment) de la extensa tripulació de l’emperadriu. Però com ja va declarar a l’illa de les sirenes, te la intenció de donar suport al ja no tant novell barret de palla. Tenint en compte com n’és ja de delicada la situació política de l’illa submarina amb la Big Mom (o sense) després de la destrucció de la fabrica de dolços en Jinbe ha de medir les seves paraules amb màxima cura i tractar el tema amb tota la delicadesa possible. Agafant, de ser possible, a l’emperadriu de màximes bones. Com vaig dir, Jinbe haurà (si hi arriba) de fer malabars a la festa del té. Doncs segurament d’una manera o d’un altre acabarà ajudant en Luffy d’amagat mentre a l’hora intenta distreure a la Big Mom i escindint-se’n amb tota la cura possible. Una situació que no desitjaria a ningú i menys al bo d’en Jinbe. Amb la seva personalitat amable i el seu posat pactista el tritó sembla condemnat a suportar sense clemència la política exhaustiva de tots els embolics en que el barret de palla es veurà arrossegat d’ara en endavant. Però qui sap com decidirà l’Oda tancar aquest fil argumental. Jo pensava que veuríem els malabars politics del tritó mentre en Luffy rescatava la princesa en Sanji. Però vist el prematur de l’encontre entre els dos pirates potser l’Oda vagi per altres senders. Per que a jutjar per les sospites de la Big Mom, la possibilitat que aquesta es dediqui a intentar esclafar a en Jinbe per la seva traïció sembla molt real. Sigui com sigui el com serà el caire de les coses són sols especulacions i l’Oda sempre ens sol sortir per on menys esperem (sense renunciar per això a la qualitat, no com altres).

Però siguin quins siguin els plans del tauró balena, i abordi com abordi a la devoradora de dolços. El que no es pot negar es que la seva aparició ha estat espectacular. Quan la situació semblava no poder ser més desesperada, quan l’única alternativa semblava la resignació a veure destruïda la ciutat, quan l’emperadriu havia acabat amb la vida fins i tot d’un fill que s’havia ficat pel mig, quan no hi havia esperança, ha aparegut Jinbe amb la seva capa portant a les seves mans la deliciosa solució vivent de l’encarnissat conflicte. I el que més por em fa és que en Jinbe cregui propici aquest moment per revelar les seves intencions perdent així els malabars abans mencionats que tant de joc donarien a la saga. De moment però, limitem-nos a gaudir de l’enorme muntanya de boletes vivents que en Jinbe ha entaforat a l’enorme bocota de l’emperadriu (això podria ser una metàfora d’una… ja sabeu una fel·lació).

Serà doncs Jinbe el salvador que ajudi al barret de palla a resoldre la seva missió? O potser serà una princesa més que rescatar en la seva llista? Tindrà en Sanji els collons de no voler consumar el matrimoni abans de fugir amb el seu capità? I a tot plegat, si la Big Mom i en Luffy es posen a lluitar no acabarà esdevenint la batalla sense saber com ni per què un concurs de veure qui menja més edificis? Encara no m’atreveixo a augurar com de llarga serà aquesta saga, però el que queda clar és que hi ha moltes coses per veure.

Tweet