«1 i 2» per al cul t’entrarà tos Pedro Rules
Essent sincers, crec que Oda està una mica vago amb aquests títols (1 i 2 ? en serio no hi havia res més original que 1 i 2 ?). Però portar 828 capítols i fer títols frescos es una cosa que no lliga gaire (tot i que les mini histories de les portades tan fresques temps enrere es comencen a fer una mica repetitives, últimament no explica cap historia, només fa que repassar cíclicament una vegada i un altre tots els personatges que ha deixat enrere. Jo vull un altre mini historia de veritat, que l’ultima va ser d’en Caribou i em va deixar bastant fred), de totes maneres els títols mai han estat el fort del mangaka. És senzill i directe (només cal veure els títols de les seves pel·lícules: Strong World, Z, Gold) i això està be, lliga amb el seu estil narratiu. Però en certa manera una mica més d’originalitat en els titulars que encapçalen els episodis no aniria malament. Deixant nimietats a part el capítol és bastant correcte, segueix el desenvolupament de l’anterior i no te cap falla narrativa o moment forçat com si tenia l’anterior i vaig pensar que tindria aquest. No obstant el que més m’ha agradat del capítol (a part de la conya d’en Sanji rebutjant a una dona) ha estat en Pedro i això diu molt del capítol. Un capítol bastant ben portat però que m’ha deixat una mica tebi. No se exactament per què.
La Purin continua amb el seu recital d’adorabilitat fent cada cop menys plausible el fet de que la seva aparició sigui un pla de la seva mare. Dubti molt que Oda recorri a reconvertir-la en un personatge tan mesquí com per haver fingit la seva innocència i ser davant els del barret de palla una simple actriu que els deia el que volien sentir. Però no em sorprendria que com vaig dir la Big Mom l’hagués enviat coneixent-la i sabent que es faria amic dels pirates i que els aconsellaria seguir cert camí. Deixant de banda possibles conspiracions (que em semblen ja força poc probables) la Purin sembla disposada a trencar totes les barreres de l’adorabilitat i convertir-se en qüestió de quatre pagines en el personatge més mono i adorable de la historia del manga. La seva barreja d’idealisme romàntic i ingenuïtat, amb la seva personalitat tímida i entusiasta. La seva convicció per trobar l’autèntic amor tot i esta resignada a viure la vida que sa mare ha escollit per ella. La seva alegria contagiosa que d’alguna manera aconsegueix travessar les pagines del manga i inundar al lector. La seva bondat inspiradora que d’alguna manera, manipulada o no, estén una mà amiga en territori enemic. Però sens dubte el millor d’aquesta noia és la visió romàntica i encisada que presenta del nostre cuiner pervertit. Còmicament la bona de la Purin ens regala els que són humoristicament els moments mes còmics del capítol. Ella esgrimint marejada un ganivet que no sembla saber fer servir. En Pedro despietat acostant-se-li per darrere amb l’espasa al coll i preguntant-li a en Luffy que ha de fer amb la noia mentre la Nami perd els estreps. Els seus constants enrogiments. La Carrot llançant-se-li al damunt dient que també estima en Sanji (m’he mort d’amor amb aquesta vinyeta). Però el millor, el millor sens dubte és quan tots es sorprenen al descobrir com en Sanji ha rebutjat a una dona.
I com només One Piece sap fer, aquest moment a banda de ser un dels moments més còmics i divertits de la historia del cuiner és també un dels més emotius i dramàtics. Per que Oda te una màgia especial per a fondre en una sola cosa la comèdia desenfadada amb el dramatisme més arraigat. Sincerament em costa comprendre com dues emocions tan diferents poden brollar en el mateix moment, però Oda ho fa a la perfecció i no és la primera vegada, ni la millor. La carrega dramàtica i l’eticitat que suposa el fet que en Sanji rebutgi a una dona (i no una dona qualsevol, la Purin, que sembla la dona ideal del cuiner) per els seus companys de viatge, per el seu capità i el seu somni és de fet més gran del que un podria esperar. I això de fet es precisament per l’exageració que suposa la comèdia d’Oda. Sanji és la parodia desenfadada del faldiller pervertit, però que sigui una exageració no significa que els sentiments i conviccions del personatge no siguin reals, precisament per què és una comèdia aquestes conviccions poden sostenir-se dins la lògica de la sèrie. Però precisament per que són conviccions exagerades que poden fregar el surrealisme, moments que en la seriositat d’un altre sèrie podrien semblar absurds a One Piece no són només naturals si no tremendament emotius. Per que el fet que en Sanji rebutgi a una dona que acaba de conèixer pels seus amics en un context de normalitat aliè a la sèrie no seria res sorprenent ni especialment emotiu, però a One Piece això és la caracterització quasi satírica del màxim esforç que un pot donar. Quasi al nivell (quasi, no os alarmeu, està clar que aquella escena és una de les més èpiques, si no la que més, de tot el manga) d’aquell Zoro a Thriller Bark renunciant a la vida pels somnis del seu capità i dient després al cuiner que no havia passat res (aquell moment és per cert el punt exacte on el respecte entre els dos monstres d ela tripulació es va consolidar, després d’allò la seva relació no va tornar a ser igual. I pensar que només uns pocs membres de la tripulació saben de la seva heroïcitat). Però deixant de banda aquesta seqüència puntual, la presentació d’en Sanji des dels ulls de la Purin és terriblement romàntica i idealitzada i quasi fa a un sentir-se culpable per no pensar que a part d’un pervertit en Sanji és un cavaller.
Abans he esmentat que, escena d’en Sanji a part, el que més m’ha agradat era en Pedro. Potser alguns os pregunteu per què. Doncs be, crec que el per què mereix un paràgraf a part. Pedro és un tipus seriós, en el darrer episodi la trobada amb un Mink de l’illa ja ens va alertar de que te més substancia de la esperada en primera instancia. Pedro no és un Mink qualsevol. Pedro és el típic subordinat disposat a fer la feina bruta del seu amo si és necessari. Diria que a qui més s’assembla és al nostre espadatxí. Però el que vull destacar d’aquesta escena es la fidelitat que Pedro ha demostrat. A la que s’ha presentat una amenaça per a en Luffy Pedro s’hi ha llençat l’ha desarmat i s’ha preparat per executar-la. Però Pedro no ha fet res més. Ha preguntat, ha preguntat directament a en Luffy que havia de fer amb la noia en lloc d’eliminar l’amenaça pel seu compte (cosa que per a ell semblava el més raonable). Pedro respecta a en Luffy, ja l’ha assimilat com el seu capità. No vull dir amb això que s’unirà a la tripulació, la Carrot veient el be que socialitza i lo simpàtica que cau em sembla tenir cada cop més números. A més a diferencia de Pedro no està lligat a cap altre lleialtat. Pedro és un servent del seu senyor Nekomamushi, Carrot és simplement una jove criada a Zou amb ganes de veure món i viure aventures. Però Pedro tot i que potser mai serà un integrant directe de la tripulació crec que demostrarà ser un personatge d’una lleialtat i carisma més notoris del que podríem haver imaginat. Per que Pedro, un personatge que tot i agradar-me molt estèticament m’havia deixat bastant tebi fins ara, amb aquesta simple pregunta cap al capità de que faig amb la noia s’ha guanyat tot el carisma necessari per entrar a les grans lligues de personatges carismàtics. Essent a moments d’ara el meu quart mink preferit (Inumashi, Carrot, Nekomamushi i Pedro per si os ho pregunteu). Esperem que el mink lleopard tingui molt més a donar-nos en aquesta saga i les que estan per venir.
Però passem d’un dels meus mink preferits a un dels que menys em convenç. Ja des de la seva presentació a l’illa de les sirenes la seva personalitat no em va acabar de quallar. El callat i estrafolari peus llargs que l’acompanyava, tot i tenir un disseny que m’agradava molt menys, em va deixar millors sensacions. Però amb la seva actuació a Zou Pekoms va empitjorar la seva presencia essent derrotat amb més facilitat que la Purin per enamorar en Sanji. La seva fidelitat sembla fràgil. Si està al servei de la Big Mom no pot dubtar per nostàlgia cap a la seva terra i menys si això implica ajudar a un dels enemics de la seva capitana. Un individu amb la posició que ell ostenta ha de tenir clares les seves lleialtats o no tenir-ne. Però Pekoms encara es pot redimir com a personatge. I l’única manera és que tal com vaig dir tot el seu paper fos en realitat una argúcia preparada per la Big Mom, llavors la seva derrota a mans de l’ex supernova no hagués estat una humiliació si no una jugada mestre. La seva lleialtat dubtosa no hagués estat això si no una lleialtat maquiavèl·lica i ferma i la seva personalitat de sensiblero amb pintes de xulo que no convenç a ningú hauria estat una actuació supèrbia per a servir a la seva capitana (no confondre amb en Franki, que no és un sensiblero que va de dur si no que es un sensiblero que a més és un tio dur). L’enigmàtic missatge que ha deixat podria ser degut a que l’han enxampat i la Big Mom l’ha fet tornar per castigar-lo. Però si fos així crec que el vaixell podria haver rebut alguns desperfectes, o no, al cap i a la fi la Big Mam vol veure en Luffy acostar-se. Però si se l’haguessin emportat a la força dubto que l’haguessin deixat escriure el missatge. Però jo em decanto més aviat per a que o be la Big Mom l’ha ordenat tornar doncs ja havia complert la seva part o be per què ha decidit tornar per si sol per no tenir res a veure amb el que passarà després. En ambdós casos el motiu del missatge seria el mateix, un destí terrible espera als del barret de palla i tot i estar decidir a complir les ordres de la seva capitana el mink lleó s’ha encarinyat amb la tripulació i els vol advertir en un intent desesperat per que no s’endinsin en la trampa que ell mateix ha preparat. Si realment fos així, si els hagués conduit des del principi fins a una trampa però al final s’hagués sentit culpable inspirat per al contagiós companyerisme dels mugiwara, el personatge es redimiria totalment i passaria a ser un mink força carismàtic.
Però deixant la primera part (i la millor) del capítol anem a la que injustament li ha donat el títol. I és que veure els dos germans que faltaven de la família Vinsmoke (els més grans i per ende els suposadament més poderosos) mola, però per algun motiu la seva presentació no m’ha acabat de convèncer. Al contrari dels dos germans més petits la seva entrada no es gens forçada. Ells estan fent les seves coses i després aniran a la boda, és natural, no s’han topat casualment amb els mugiwara tal i com li anava be al guió, però per algun motiu la seva presentació tot i ser més natural ha estat molt més pobre i ensopida. Després de veure els dissenys dels dos anteriors els dissenys d’aquest ja no sorprenen. En Yonji va sorprendre mostrant sense pudor i de fet amb orgull les seves celles informes, la seva germana essent la versió femenina de la família també va sorprendre amb el seu disseny sexy letal i estrafolari. Ambdós eren terriblement frescos i carismàtics només amb els seus dissenys. Els dons germans grans semblen terriblement seriosos amb tupes absurds i macares que tot i ser força molons mai podran superar a en Franki (mai ningú podrà superar els tupes d’en Franki, ha tingut pistoles, escarabats, balenes i ves a saber amb el que ens sorprendrà amb els anys que estan per venir). Però deixant de banda els seus dissenys ensopits (sabeu el que m’hagués sorprès? Un Vinsmoke calborota, sí, tot pelon i amb pinta de macarra, això m’hagués agradat, per que les necessiten tants cabells?) tenim una presentació que més que presentació resulta ser una confirmació del que ja sabíem (igual que la confirmació altre cop de que la Lola és la filla aventurera de la Big Mom). El Germa 66 és una organització paramilitar cruel i despietada que es dedica a anar finiquitant guerres allà on més beneficis els aporti. El germà gran resulta ser cruel i despietat, el líder sanguinari i mesquí sense escrúpols que el Germa necessita. La veritat es que no podia ser d’altre manera, Oda estava obligat a donar-li aquesta personalitat. El segon en canvi tenia més llibertat. Però el més probable era que fos un individu disposat a fer el que faci falta però amb més creativitat i ideals, amb la convicció de que les coses es poden fer d’un altre manera i que la crueltat gratuïta no és necessària. Com tenia total llibertat per crear als germans més petits, els grans estaven bastant subjectes a la historia del Germa. No se’ns ha mostrat gaire del segon, però sembla que els trets van per aquí. De fet el més interessant d’ambdós és la relació que aquests guarden amb en Sanji. El petit sembla tenir alguna mena de caire protector, no sabem en quines circumstancies va marxar en Sanji de la família, però si es va fugar, pot ser que ell fos qui l’ajudés. Pel que fa al gran sembla ser que li vol algun mal, possiblement el vol escarmentar per haver fugit. Com serà la relació ja ho veurem en un futur no gaire llunyà, però estic segur que el retrobament i contacte entre tots els membres familiars serà d’allò més interessant. Personalment el que més curiositat em dona és en Yonji, que segurament era massa petit per recordar en Sanji quan aquest va marxar així que trobarà en ell un germà que només ha sentit mencionat. Però no oblidem que encara falten per presentar els pares de tota aquesta quadrilla i fins i tot potser algun oncle. Però sens dubte el millor d’aquesta part i el que fa que valgui la pena són els maletins. El Germa no ha anat a acabar aquella guerra per diners, buscava quelcom en concret. I cap dins uns maletins (dubto que siguin diners, seria molt decebedor), m’atreveixo a sospitar que puguin ser una mena de regal de noces per a la Big Mom (per a ella i no per la Purin, encara que sigui ella la que es casa. Tots sabem que cada cop que una filla de la Charlotte es casa es com si fos la boda de la mare i no de la filla). L’alternativa seria una arma o recurs necessari per dur a terme algun pla, possiblement contra la Big Mom. Sigui com sigui, ja ho veurem.
En definitiva ha estat un capítol molt correcte, amb moltes coses interessants però que per algun motiu que no se explicar no m’ha acabat de convèncer del tot. M’ha deixat amb moltes ganes de veure més Pedro, de veure més Sanji de veure més Purin, però poca cosa més. La setmana vinent One Piece descansa, cosa que en part m’apena en part resulta un alleujament per al meu temps d’estudi. Però normalment quan Oda es pren una setmana de descans és per què el que s’acosta és bo de veritat. Impacient per veure que ens te preparat.
Una cosa extranya m’ha passat amb aquest capítol i és que fa no gaire vam presenciar l’arribada dels barret de palla a una illa (Zou) i en certa manera en fa tan poc que un encara te present l’arribada a Dresrossa com l’ultima arribada a una illa. Tenint recent a la memòria el record dels dos abordatges anteriors, aquest tot i tenir uns protagonistes molt diferenciats no ha pogut evitar donar-me la sensació de déjà vou. La presentació com sempre és meravellosa, amb quatre vinyetes Oda se les enginya per mostrar-nos les normes particulars de l’illa a la que ens enfrontem i dotar-la d’un carisma propi i particular. Però l’extravagància acolorida amb una societat aparentment tolerant i multicultural em recorda massa al encara recent entrada a l’illa on homes i joguines 
Després d’una setmana de descans el capítol es feia doblement desitjable. Tot i estar acostumat rere anys de seguir la sèrie (i rere anys de seguir HxH que be a ser el manual de l’espera) i als parons puntuals que aquesta presenta, cada cop que el manga s’atura una setmana l’expectació per veure el següent capítol s’incrementa notòriament. Aquesta no ha estat l’excepció. Doncs aquest capítol, gracies a Deu, ha estat doblement disfrutable.
Però si alguna cosa és important en aquest capítol aquesta és la família Vinsmoke. Sens explica que en algun moment van ser reis de tot un oceà, que van governar el North Blue. Ara però són reis d’enlloc, conservant tan sols un títol monàrquic sense terres sobre les que regnar, convertits en una organització paramilitar que poc sembla diferir de la pirateria. Però se’ns diuen coses importants. Tot i no tenir terres ni llar, el seu dret monàrquic segueix vigent. Son una nació sense terres. Amb poder militar y polític, encara que no geogràfic. I com a tal, tenen influencia en les altes esferes mundials. Fa poc se’ns va recordar el gran esdeveniment polític que era la Reviere. I molt astutament pocs capítols després se’ns presenta al que serà un dels assistents més interessants, la mateixa família d’en Sanji. El fet que un país que no es país tingui veu i vot en una reunió de països és en si una trampa política bestial en una organització de dimensions com és el govern mundial. Com utilitzarà això Oda encara no ho se, però em moro de ganes de veure-ho.
Tenim aquí un germà petit del nostre chef preferit. Molón, seriós, antipatic y molt badass. Amb el seu look de maton i el seu cabell engominat es presenta orgullós del seu llinatge ensenyant sense temor les celles en espiral informes i antisimètriques. Ell és un Vinsmoke i no podria estar més orgullós de ser-ho. Te mala llet, és despietat i no te problemes en fer el que s’ha de fer. Sembla la típica persona que s’ho pren tot massa seriosament. La feina és la feina, sols que en una empresa com la seva tot és la feina… tot excepte les dones és clar. Perquè és el germà d’en Sanji i no podria ser d’altre manera. Les dones el perden. Autoritari, malèvol i seriós es presenta com el perfecte sergent. La persona ideal per donar les ordres, però no per concebi-les. I la veritat, sembla mentida que es pugui treure tant de suc d’una aparició tan breu. Sembla ser, que al contrari que la seva germana gran el personatge no posseeix cap fruita del diable, doncs cau al mar i en surt pels seus propis mitjans. M’agrada que un equip com el Germa 66 aquest detall estigui balancejat. Una tripulació decent per simples motius estratègics sempre ha de tenir més d’un tripulant (els massilles no compten) no usuari duna fruita del diable. Definitivament el personatge aconsegueix contrastar sense problemes amb en Sanji i ser-ne a l’hora una versió alternativa. Amb personalitat pròpia però sense renunciar a certa essència conjunta. Un personatge magistralment presentat.
Sensual, elegant, mortífera i aguda, la germana gran del nostre cuiner és presenta com un personatge enigmàtic, potser més interessant i tot que la seva versió masculina i malhumorada. La qüestió que se’m presenta és si ella també perd els sentits davant els homes guapos. No ha semblat gaire afectada per en Luffy, però d’altre banda li a donat el primer morreig de la sèrie (ui si ho sabes la Hancock). Així que no sabria dir. M’agradaria veure-la perdent el cap per un noi. Per que darrere tot aquest aplom, tota aquesta elegància i control que desprèn, m’encantaria veure en el fons una pervertida com ho son els seus germans. Estèticament la mena d’ales que te al darrere em semblen genials i estilitzen la seva ja estilitzada figura (com la de totes les dones de One Piece admetem-ho) donant-li un toc d’elegància que d’alguna manera lliga amb l’extravagant indumentària del Germa 66. La seva capacitat per absorbir el verí sembla quasi de forma evident treta d’una fruita del diable, un apostaria per la fruita del verí, però al estar aquesta agafada ens queda el terrible interrogant de quina fuita posseeix la Vinsmoke. Auguro que serà una fruita tan curiosa i versàtil com la d’en Law. Però definitivament el que es roba el capítol és el vici de la noieta per succionar el verí d’en Luffy amb un peto libidos digne de Prision School.
Cal comentar que encara no estic segur de si el fer que a en Luffy l’afectés el verí m’ha encantat o no m’ha acabat de fer el pes. El fet que en Luffy sigui immune als verins gracies a en Magellan és una trama de guió molt ben col·locada i que personalment trobo molt encertada. No obstant no podem caure en l’error de fer-lo invencible. Que sigui immune a la majoria de verins no vol dir que ho sigui a tots. Així que m’agrada el fet que en Luffy hagi cedit davant el verí d’una cosa tan simple com un peix. O m’agradaria si això no fos una trampa de guió per mostrar les habilitats de la Vinsmoke i realçar la seva força en pos del nostre protagonista. Així que és un fet que en part m’agrada en part em grinyola una mica. Però be, recordant el petó tota molèstia s’esborra.
Però anem al que ha deixat a tothom impactat. I és l’aparició d’en Jimbei. O al menys l’aparició de l’únic sireno (que haguem vist) de la seva tripulació. De fet, no recordo cap altre personatge a destacar de la seva tripulació a part d’aquest. Tenim doncs el metge de la tripulació d’en Jimbei espiant els passos dels nostres protagonistes. Tothom que conec s’ha exaltat en sorpresa al veure la menció de l’ex Shishibukai. Però sincerament, ja m’ho esperava. No m’esperava que sortís en aquest capítol és clar. Però tenint en compte la situació política entre l’illa de les sirenes i la Big Mom i el fet que en Jimbei és pràcticament un ambaixador de l’illa submergida i un ministre d’exteriors el fet que aparegués en l’esdeveniment polític més important de la Big Mom era quasi una seguretat. Així doncs auguro que veure’m al seriós d’en Jimbei en l’incòmode posició d’ajudar a en Luffy a robar a la Big mom a l’hora que intenta asserenar la fúria d’aquesta. No semblen opcions gaire compatibles, així que estic segur que veurem al tritó suar (els tritons poden suar?). Coneixent en Luffy però, és força provable que tot surti malament i el veiem en fugida cap a Wano perseguit per la Big Mom i la seva cort. Traslladant així el conflicte a Wano i d’alguna manera acabant per enfrontar els dos emperadors. Això és clar son possibilitats molt llunyanes i coneixent la trajectòria de l’autor es poc provable que encerti a acostar-m’hi. Tot i això el futur de la sèrie em sembla suggerent. Molt més prometedor del que havia estat mai des del salt temporal. Sens dubte la cosa es posa interessant.
Un capítol on no passen gaires coses, però on les que passen estan narrades amb potencia. El capítol comença amb una àgil trama narrativa introduint-nos a través de la narració apassionada d’un fan boy la historia quasi llegendària que llegia en un diari durant la seva infància. Aquesta historia em fa rememorar d’alguna manera l’ambient de conte que va sorgir a l’illa de Jaya explicant una historia sobre un tal Norland el mentider. Igual que en aquella ocasió, un boig somiador (que en aquest cas és un antagonista) ha somiat des de la seva infància amb trobar-se amb els herois onírics dels contes que tant adora (tot i que en aquest cas en comptes del llegat de l’heroi que buscava Montblanc Cricket, Vito busca el llegat dels malvats de la historia, que no deixen de ser els seus herois particulars). La historia no deixa de ser una xorrada simplista típica de una historieta infantil dels anys de la picor, que és precisament el que ha de ser. Però com va fer Oda amb Norland, auguro la possibilitat d’un flashback explicant l’autèntic passat de Sora i la seva lluita contra el Germa 66, que amb el temps va derivar en llegenda la qual es va convertir en una historieta d’un diari (un diari per cert d’economia, el World Economic Times. No hauria de publicar articles econòmics i no historietes?). Un flashback que a l’hora servirà per conèixer les arrels del passat d’en Sanji. Doncs resulta que el Germa 66 que Vito idolatra és la organització que la família Vinsmoke (la d’en Sanji, per qui encara no se n’hagi enterat) regenta. Estava cantat des del principi del capítol que el Germa 66 i els Vinsmoke serien el mateix, en Sanji ja en donava els seus indicis, però com va demostrar amb Norland, Oda pot esplaiar-se a explicar les histories que li vinguin de gust quan li ve de gust, però mai seran irrellevants ni intranscendents. Introduir-nos en forma de conte llegendari la família ja profetitzada dels Vinsmoke, per no revelar-nos fins al final del capítol que Germa 66 i Vinsmoke són el mateix és sens dubte una arma narrativa que tot i la gran simplesa atorga un magistral resultat. El millor del capítol, la dualitat narrativa que aquesta argúcia ha suposat.
La comicitat ja quotidiana del capítol anterior segueix impregnant al d’aquesta setmana amb la inevitable continuació de l’esgotament de les reserves. La fam assetja a la nostre tripulació i el temps sempre trapella sembla regalar-los un clima desèrtic i abrasador per que gaudeixin encara més d’aquest petit infern. Tots sabíem que en Chopper no resistia massa be els climes càlids, però ara resulta que els animals humanoides amb pelatge representen 4/7 de la tripulació, més de la meitat. Les implicacions humorístiques del fet són obvies i com sempre la canya de pescar és la darrera solució quan assetja la fam. Aquesta part del capítol està inundada dels petits guinys humorístics que tan desfruito i que mantenen en vida el manga (les revistes PORNO d’en Sanji, la broma de momificació d’en Brook, en Chopper amb el cotó de sucre… i la pell resseca d’en Luffy és genial, en l’apartat de dibuix el que més m’ha agradat del capítol). Així que com no podia ser d’altre manera quan per fi aconsegueixen pescar un peix, en Luffy el devora abans de poder comprovar si l’animal és verinós (i jo pensant, tenint en compte que el mar estava bullint pràcticament, no hauria d’haver sortit ja mig cuinat el peix?). Òbviament no li passarà res al nostre capità, tots ho sabem. En Maguellan es va assegurar sense saber-ho que cap verí pogués acabar amb el nostre capità. Però sí que el mantindrà immobilitzat durant una interessant estona. Però la comicitat del moment queda interrompuda per la gran revelació. El Germa 66 existeix!(notición!)
Havíem hagut d’esperar una setmana de més per aquest capítol, sembla que tocarà esperar una setmana de més també per el següent. El meu fan boy intern crida d’exasperació, però be, sempre tindrem a HxH…. Vale aquest sempre ha sobrat. En definitiva el capítol és merament de transició, passa poca cosa més enllà d’alguna petita revelació. Però compleix el seu objectiu, divertit, interessant, entretingut i una font infinita d’especulacions
