Etiqueta: manga

El problema de la narrativa setmanal

Com l’anterior aquest és un capítol on no passa gaire res. La narrativa porta preparant-nos tota la saga per al moment que està succeint: l’encontre entre en Luffy i en Sanji i després del simulacre que va ser el primer i fugaç intercanvi d’ideals entre tripulants. Ara ha arribat el moment i és moment de prendre-s’ho amb calma. És una lentitud necessària i en absolut fora de lloc, però per als que gaudim dels episodis de manera setmanal la llarga espera ens juga una mala passada brindant-nos de menys informació de la que Oda ens te acostumats. Capítols com aquest es gaudeixen més llegits del tiron on la lentitud narrativa forma un tot i no està fragmentada entre varies setmanes. Aquest es un dels mals del format de la industria del manga. La publicació setmanal fa que per força, en algun moment, les bones histories es trobin en moments com aquest. Després hi ha els moments oposats, amb capítols carregats de detalls, sorpreses i informació, que guanyen amb l’espera setmanal. Però precisament per aquesta lentitud narrativa que tant be fa a la historia en el seu conjunt però que tant difícil d’apreciar és en el seu seguiment setmanal em torbo amb que en aquesta ressenya tinc poc a comentar. No obstant, es l’excusa perfecte per reflexionar sobre les narratives favorables i desfavorables a la publicació setmanal, no trobeu?

 

El capítol comença mostrant la ja coneguda situació del grup de tripulants del barret de palla que a base de diàlegs comencen a donar sentit i organitzar la seva situació. Molt interessant es la menció d’en Pekoms que la veritat sigui dita m’esperava veure aparèixer per sorpresa. Potser el personatge encara te més joc del que m’esperava. Creuaré els dits per què sigui així.

Mentre el mig estabornit Bobbin cau al terra restant importància a la seva aparició en el capítol anterior, els Vinsmoke celebren la seva “victòria” mentre es burlen del fill petit de la família, aparentment inconscients de que en aquest país les parets tenen, literalment, orelles. La seva actitud em sembla fins i tot exageradament confiada. Així que potser ens surten amb un sorprenen contraplà que ningú coneixia. Qui sap, seria força interessant.

Però el que importa del capítol i al que el primer paràgraf d’aquesta ressenya refereix és el tan esperat retrobament entre en Sanji i en Luffy i la sinceritat punyent del primer. Com en Luffy aconsegueix amb efectiva simplicitat i ferma camaraderia traspassar totes les barreres del cuiner per arribar al seu cor és brutalment entendridor. La narrativa és impecable, barrejant l’humor tendre que caracteritza la sèrie i que miraculosament no treu seriositat a l’assumpte  (una de les habilitats més envejables d’Oda i que mai he vist portar a nivells tan elevats com ho fa ell i menys de manera tan orgànica) i la colpidora emotivitat del dramatisme imperant.

Així que davant aquesta lluita de voluntats guanya com no la tossuderia d’en Luffy, sempre és així, no obstant és quelcom que no deixa d’emocionar-nos. A un se li posa el pèl de punta quan veu a l’agosarat Luffy alçar-se i desafiar al món un cop més per un amic. A un s li trenca el cor quan veu al pobre Sanji defallir i confessar els desitjos reprimits de tornar a casa. No obstant les conseqüències del que  succeeix son dignes de tenir en consideració. En Luffy decideix destruir la boda. Tenen en Sanji, tenen el calc de la pedra. Podrien fugir perfectament, acabar aquí aquesta saga i deixar a la Big Mom en suspensió. Una amenaça latent que seria molt emocionant de veure. Crec que la saga seria perfecte truncada aquí. Però Oda ha decidit prendre un altre camí. Ha decidit que el segon acte d’aquesta saga serà immediat al primer. Podria haver-lo posposat, partint una saga amb un altre per mig com no ho havia fet mai. Potser ho farà més endavant de totes maneres després d’espatllar la boda. Al cap i a la fi que  destrossin la boda no implica que no puguin fugir després cames ajudeu-me. Sincerament m’agradaria veure aquesta suspensió. Per ara però, sembla que encara queda saga per uns quants capítols i la veritat, estic emocionat per veure que succeirà. En Luffy és sempre imprevisible destrossant coses.

Tweet

El somriure de la redempció

El capítol comença amb un desconcertat Bobbin (un dels primers personatges associats a l’emperadriu que vam veure i del qual encara sabem més aviat poc, espero que es desenvolupi en els següents episodis, em v a cridar molt l’atenció en la seva aparició) que deixa adormits a tots els que l’emboten sense tenir clar si és una habilitat pròpia o del cuiner. Tindria sentit que en Sanji hagués proferit una patada al pirata que el fes marejar-se tant que adormis als que l’envolten (no està gaire lluny de la cirurgia estètica), però potser sona més factible que sigui més aviat una habilitat pròpia (lliga força amb el personatge i aquesta manera que te de moure el cap), el qual després de veure’s ultratjat per la derrota a peus del cuiner decideix arreglar el problema amb les seves pròpies mans i sense requerir l’ajuda de ningú.

El capítol continua amb una escena que tot i tenir la seva gracia s’allarga més del compte i esdevé força cansina. Com a anècdota és mig graciosa, però raptar a en Brook mentre la Big Mom dorm (esdevenint aquesta fins i tot inconscient una trampa assassina) no em sembla un gag que mereixi gaire més que una pagina. I aquí n’ocupa 8. Pràcticament la meitat del capítol està dedicat a aquesta broma poc efectiva que no pot evitar deixar un mal gust de boca. Però així és Oda, sovint excèntric en l’infantilisme del seu humor. No em costa imaginar-lo morint-se de riure amb la seqüència en la seva imaginació. Per desgracia un cop plasmada no ha esta gens digna de menció i el pitjor de tot, ha acabat per esdevenir avorrida.

L’escena que be després de el soporífer (sí, és un acudit dolent) recat d’en Brook però, sí que val més la pena. Després de l’aparent derrota d’en Brook a mans de l’emperadriu ens trobem amb que resulta que aquest no havia caigut tan derrotat com semblava. Doncs sense que ningú se n’adonés havia guanyat. I amb una simple però mítica obertura cranial que en recorda amb nostàlgia a les primeres aparicions de l’esquelet vivent, en Brook  desvela les copies de la pedra sagrada que ha aconseguit calcar. Tot i ser pres i apallissat ha complert amb el seu objectiu. I el millor de tot és que ara els enemics desconeixen que s’ha sortit amb la seva. Amb aquest petit detall emergint del seu crani en Brook ha redimit completament la seva falta de presencia respecte la resta de membres de la tripulació. Amb aquesta senzilla obertura de crani en Brook s’ha guanyat un moment senzillament èpic, doncs com qui no vol la cosa el music deixa anar una prova vivent de la seva determinació i la voluntat per complir amb les responsabilitats que el seu capità li confereix. Per fi en Brook ha demostrat el seu potencial. Doncs l’esquelet vivent no sols ha robat a un dels quatre pirates més perillosos dels oceans si no que ho ha fet davant dels seus nassos sense aixecar cap sospita (podríem dir que fins i tot han compartit el llit jeje, un amant traïdor en Brook).

El capítol ha estat poc destacable. A part de l’obertura cranial d’en Brook te poc que valgui la pena rescatar i això per als estendards de One Piece és un capítol pobre. No obstant, fent gala del seu poder visual Oda ha tornat a recórrer  a la narrativa silenciosa per mostrar-nos les emotives escenes d’en Sanji buscant entre una muntanya de cossos al del seu capità. Després de tots els dubtes, de tot el dolor suportat i les traïcions infligides, el somriure d’en Sanji al trobar al seu capità compensen amb escreix l’escàs contingut que aquest capítol hagi pogut oferir.

Tweet

Agafeu-vos que venen corbes.

Amb la intrèpida fuga del seu capità la Nami i en Jimbe no tenen més remei que seguir els seus passos buscant una escapatòria. Quan la noticia de la traïció del tauró balena encara no s’ha escampat com la pólvora pel palau imperial (sí, és l’adjectiu correcte per a una emperadriu) sembla el moment perfecte per que els fugitius desapareguin sense deixar rastre. Qui els buscarà si ningú sap que han desaparegut? Sembla doncs el moment perfecte perquè tal i com va succeir amb en Pedro (succeint una falsa mort) desapareixien dins el món dels miralls sense deixar rastre. Oda tenia molt clar això des de fa temps, només ha estat esperant el moment on fos més propici narrativament per desencadenar aquest succés. Amb en Luffy alliberat i camí al compliment del seu jurament i en Sanji enfonsat en sendes reflexions semblava el moment indicat per a que una sèrie d’acció externa als protagonistes deixés descarregar una mica de tensió dramàtica. Ës clar que Oda no s’ha limitat a desenvolupar la necessària acció afegint a través del diàleg els fragments d’informació que vol que el lector conegui. Perquè no hi ha millor manera de descarregar tensions que amb l’humor i Oda és un geni trencant el gel. Se’ns ha plantat amb una evident però graciosa escena on una fugitiva Nami electrocuta per accident a un Chopper que apareixia del no res al seu rescat. Ben mirat com podia ser d’altre manera apareixent del no res? Però tot i així l’escena no deixa de ser una petita joia còmica que tot i que probablement no recordarem demà és capaç de deixar-te anar una rialla avui.

Mentrestant en Brook ha aconseguit no tan sols fer front a la Big Mom si no ferir a les armes vivents d’aquesta per primer cop en la seva historia. Segurament l’habilitat de l’esquelet cantant hi tingui força a veure. Però no per això deixa de ser una gesta meritòria dels més grans elogis. No obstant sembla ser que l’enfrontament ha posat de bon humor a l’emperadriu gracies a la nova adquisició que resulta el membre més lleuger de la tripulació. Però que en Brook hagi caigut derrotat no implica que deixi de tenir sentits i oïdes (tot i que ben mirat, no en te pas d’oïdes, yohohohohoho) amb els que obtenir informació d’una Big Mom cada cop més carinyosa. No deixa de ser l’últim membre de la tripulació que s’assabenta de la maldat de la Purin (suposem que la Nami els ho ha explicat a tots), però el dramàtic del descobriment encara impacta al lector tot i estar-ne assabentat.

Però sens dubte el més interessant del capítol és com s’esfondra tot el complex sistema que la Big Mom regeix amb la por precisament per la por. La Big Mom regeix a través de la por, s’assegura que tots l’obeeixin a través d’ella, recordant contínuament lo proper a la mort que resulta el fracàs. Per això tots la temen i l’obeeixen. Però l’altre cara de la moneda és que un cop fallat, sabent que de ser descobert el destí que t’espera és la mort, amagar els teus errors i fer com si no hagués passat res sembla l’única sortida. I aquí neix l’ironia dramàtica. Doncs precisament el que l’erigeix serà el que enfonsi l’imperi de l’emperadriu. Una sèrie d’afortunades coincidències ha propiciat que es creguin presos o eliminats tots els membres del grup del barret de palla, quan el cert és que l’únic en mans de l’enemic és el pobre Brook. Aquesta desinformació per dins la banda de la Big Mom de ben segur propiciarà que la banda del barret de palla se surti amb la seva. Doncs l’element sorpresa serà la clau per sortir de l’illa amb la victòria a les mans. Segueixo pensant que fugiran d’aquí sense arribar a un enfrontament directe i total amb les forces de l’emperadriu. I crec que precisament aquest capítol és la clau per determinar com aconseguiran fugir de Tootland d’una peça.

Però el que es roba el capítol i el que sens dubte resulta més emocionant és el gir sentimental que es produeix dins el dubitatiu Sanji. Sembla ser que per fi el seu cor ha explotat i les seves emocions han vessat l’enorme dic que la seva ment havia construït. Ara que la presa ha caigut i el torrent dels seus sentiments flueix amb força veig molt difícil que res pugui impedir que compleixi el seu objectiu. Aquest, tots sabem quin és. Amb la decisió d’en Sanji presa i tot l’equip dels barret de palla  (excepte el capità) reunit crec que totes les peces estan col·locades al taulell per a desencadenar la recta final de la saga i iniciar un curs d’acció impetrable que arrasarà amb tot fins al final. Agafeu-vos que venen corbes.

Tweet

El barret seleccionador

L’episodi comença tancant de definitivament els dubtes que quedaven sobre l’habilitat d ela Big Mom. Molt he parlat al respecte, que si era robar les animes que si no. Oda ens va marejar amb una afirmació d’un dels seus fills que deia que l’emperadriu tenia el poder de controlar el clima. Això ens feia preguntar que si ella tenia aquest poder, qui era el que posseïa la fruita de les animes? Després de veure aquest núvol i aquest sol que sempre rondaven al seu voltant vaig formular la teoria que havia dipositat animes dins de fenòmens meteorològics. Però tot i encaixar no acabava de quallar. Perquè era una teoria incompleta. Que pogués controlar qualsevol objecte vivent, inclòs els fenòmens naturals dipositant-hi un anima era un poder excessiu. Seria com posseir múltiples fruites del diable en una sempre que poguessis posseir prou animes. I amb els imposts de vida a la nombrosa població de l’arxipèlag de l’emperadriu això no sembla difícil. Oda podria haver ficat algun límit a aquest nivell de poder fent que per exemple es necessitessin mil anys de vida per donar vida a una força de la naturalesa. Però tot i això seria quelcom no massa difícil per a la poderosa emperadriu. No obstant Oda ha superat aquest petit conflicte d’excessos en el poder fent que  l’anima que posseeixi el fenomen hagi de pertànyer a la pròpia Big Mom. I els anys que aquesta pugui cedir han de ser per força limitats (a no ser és clar que es pugui ficar anys de vida d’altres persones a si mateixa).

No obstant més enllà de veure confirmades les meves sospites d’una manera molt millor executada de la que havia imaginat el que m’ha sorprès d’aquest capítol és el barret de la Big Mom. Amb la seva vida ha donat vida a tres objectes, un sol, un núvol i un barret (el núvol pot ser un núvol real, però el sol: que és el sol? Una bola de foc gegant? Em te encuriosit). I el barret és la clau, és evident els poders que el sol i el núvol presenten, però quin poder alberga el barret dins de si? M’agradaria posar-me a especular, però no em veig capaç de deduir quin podria ser. La capacitat de triar per a l’alumne la casa seleccionada?  Sigui quin sigui el seu poder, em te intrigat i tinc ganes de descobrir-ho.

Un detall interessant que he vist durant la conversa amb el maltractat Brook (que tot i això segueix reunint informació en silenci per a ser útil al seu capità. En Brook era un personatge força poc carismàtic dins de la banda, però en aquesta saga ho està petant molt fort, cada cop es nota menys la barrera que suposa haver-se unit tan tard a la tripulació i m’encanta, m’encanta molt) és la menció indirecta de l’edat de l’emperadriu. Ella vivia en temps de Roger, no només això, ja era llavors una pirata important. Ella formava part d’aquells grans pirates de temps ençà com Roger, Newgate o Shiki. Menciona que Roger ja li va robar la informació que el mateix Brook volia robar. Fins i tot menciona que li podria haver robat el poder traient-li l’anima (molt interessant això, procurem recordar-ho). Però Roger la va derrotar i va trobar Raftel. Decades després ella encara segueix en la cerca de l’illa misteriosa. La
historia es repetirà amb el nostre capità? Ho veurem.

La historia segueix amb el carismàtic Pedro i l’estrany Tamago que com era evident no va morir després d’aquell tall. Una habilitat curiosa la seva que crec que necessita d’una millor explicació per a ser compresa.  De moment ens quedarem en que es un home ou-gallina, capaç de seguir el cicle ou gallina cada cop que és derrotat i evolucionar en el procés. Tot i la ja còmica superioritat de Pedro sobre el temible Tamago, aquest es veu cada cop més entre les cordes. Així que decideix acabar amb tot amb una enorme explosió que elimini d’una vegada per totes a Tamago i els seus seguidors. Encara que ell es vegi inclòs entre les baixes (un acte heroic si no fos per que a One Piece mai ningú ha mort per una explosió). No obstant el mink és salvat de l’explosió a través d’un oportú mirall que hi havia per allà (recordem que estava en un jardí. Ho perdonaré per que han respectat el detall que el mirall hagi rebentat després de l’explosió: genial).

Així que de manera enginyosa i fluida Pedro s’integra a l’equip dins el món dels miralls augmentant notòriament el seu potencial. M’agrada que aquest equip hagi actuat abans de fer la seva aparició definitiva que salvi el dia. Demostrar que estan ocupats fent alguna cosa resol les incoherències temporals de per que tal personatge ha fet tantíssimes coses mentre que un altre només ha fet l’aparició que salva el dia. Es un fallo petit ho se, però a Dressrossa em va molestar molt (la batalla d’en Zoro contra en Picas que va durar pràcticament tota la saga per acabar en poca cosa). Fantàstic l’humor d’Oda quan fa que els seus personatges es dibuixin a si mateixos amb aquest estil Shojo de la mink que ho admeto, m’ha fet riure una estona.

El capítol tanca amb el protagonista d’aquesta longeva sèrie que com ha fet i sempre farà es manté fidel als seus ideals fins a l’ultima gota de sang. Perquè quan ell fa una promesa, la compleix. Així que tal com va prometre s’encamina cap al lloc on va ser derrotat a esperar al seu cuiner, encara que per arribar-hi s’hagi d’obrir pas amb ungles i dents. Per sort seva, la nostre estimada Reiju (soc molt fan de com Oda ha portat a aquest personatge) l’intercepta i li comunica el descobriment d’en Sani vers la Purin (la pobre pensa que ningú sap el seu secret. A aquest pas mig castell el sabrà). En Luffy alleujat per que en Sanji ja no estigui enganyat es veu lliurat d ela carrega d’haver de dir la veritat al seu cuiner i s’encamina a complir la seva promesa sense intercanviar una paraula més davant la sorpresa Reiju vers l’habitual comportament del barret de palla.

Però so hi ha un petit detall que m’ha il·lusionat i m’ha cridat l’atenció és el de la menció d’una nova raça. Des de l’aparició d’aquella llista a l’arxipèlag esclavista pensàvem que coneixíem totes les races hagudes. Però sembla ser que no només els àngels són l’excepció a la regla si no que hi ha més races per descobrir. Aquest cop se’ns present a ala tribu dels tres ulls que sembla ser guarden una habilitat especial. Potser alguna mena de clarividència? (a veure, dubto que llancin rajos laser pel tercer ull). Dubto que Oda trigui gaire a revelar-ho. Quina serà aquesta habilitat misteriosa? Quedaran més races per descobrir? Serà la Carrot el nou tripulant? Aviat ho descobrirem.

Tweet

La covardia dels tirans

Moltes vegades he repetit ja que aquesta saga va guanyant números i cada vegada amb més força si no per convertir-se en la millor saga de One Piece, sí en la que a mi m’ho sembla. Quasi fa por tirar la vista enrere i veure el gran numero d’episodis que em semblaven d’una excel·lència inusitada. De fet, si vaig començar a fer aquestes ressenyes va ser animat per la qualitat dels capítols que finalitzaven amb la petita saga dels mink i que s’ha mantingut o fins i tot incrementat fins ara. El capítol d’avui, entre tota aquesta excel·lència és un cas excepcional, un dels millors capítols de la saga i el millor de tot és que de fet, no passa res de nou. L’episodi anterior estava dotat d’una carrega dramàtica de les més intenses que hem vist a la sèrie, només superada per situacions com la mort de l’Ace, la separació dels barret de palla, la mort del Merry (tot fan digne de tal nom ha plorat en aquesta escena) o el vull viure de la Nico Robin. Oda aconseguia transmetre una desolació sense parangó que enfonsava fins al propi espectador. Ho feia amb un mestratge digne d’elogi i amb una intensitat tal que la èpica aparició d’en Jimbe al rescat quedava empetitida fins a deixar d’importar-nos. Però tot i el gran talent demostrat a l’episodi anterior, crec que aquest és millor i això que de fet, no passa res.

El capítol comença amb una hospitalitzada Reiju a la que diuen que convé guardar repòs i a la que la situació que li sembla recordar no li acaba de quadrar. Tot i la tranquil·la i aparent passivitat del personatge, les pagines aconsegueixen transmetre les seves sospites, recels i fins i tot d’alguna manera els sentiments i morals que guarda rere el seu rostre impertèrrit. Això diu molt, tant d’Oda com de la pròpia Reiju. Diu de la Reiju per que ens mostra quan intel·ligent és i com de conscient arriba a ser de la situació que l’envolta, per que tot i la prova que li mostren els records és capaç d’adonar-se que alguna cosa no encaixa. Però diu més de l’Oda doncs és capaç de transmetre sense paraules aquests matisos tan fins. Últimament Oda ens te acostumat a la narrativa visual tan potent que te el seu traç, però ni ha estat sempre així, ni aconsegueix ser-ho en la majoria de obres gràfiques. La majoria requereixen com a  mínim un context previ per situar al lector i fer que comprengui els sentiments que es volen transmetre en el dibuix. Oda aconsegueix d’alguna manera prescindir del context i transmetre en poques imatges un gran significat.

Sanji no triga en aparèixer i desvelar a la poca sorpresa Reiju la veritat que oculten els seus falsos records. Turmentat per les decisions preses i les amenaces que pesen sobre la seva persona en Sanji pateix compartint el seu dolor amb l’únic membre de la seva família per a qui sent alguna cosa propera a l’afecte. Perquè tot i no voler-hi tenir res a veure, perquè tot i no voler saber-ne res, no es capaç de guardar en silenci la seva traïció i deixar-los morir, perquè és una bona persona. Diuen que en les situacions més extremes és quan de debò surt a relluir com és una persona de veritat. Ja ho va fer en Zerf en aquella roca perduda en mig de l’oceà, renunciant a tot per la possibilitat de salvar a un nen que cap culpa tenia dels seus actes. Ara és el torn del cames negres enfrontant-se a la que segurament sigui la situació més dura que hagi de passar al llarg de la sèrie. Però Sanji fa un pas endavant i ens mostra amb sincera desesperació la bondat que guarda el seu cor.

Però deixant en Sanji a un costat el capítol segueix amb en Jimbe alliberant a en Luffy en una irònica dualitat amb aquell escenari a Impel Down on ambdós pirates han intercanviat els rols de pres i alliberador. I la situació no deixa de ser molt similar, doncs no és sols a en Luffy a qui en tritóha alliberat. M’agrada i m’agrada molt que la debilitat de l’habilitat dels llibres sigui el foc. Semblava una habilitat exageradament poderosa i amb límits insospitats. Però el foc és una debilitat tan comú i fàcil de crear que un podria pensar que les debilitats fàcilment superen els avantatges que suposa. Un cop conegut el foc que la crema l’habilitat deixa de ser tan atemoridora. Per variar Oda resol amb simplicitat els petits problemes que el seu univers li planteja. Quin paper tindran els presos fugitius ho desconec, de moment no te pinta que gaire, però tot podria ser. Per la seva banda Jimbe confessa a en Luffy la seva afiliació a la banda de l’emperadriu mentre aquest, per variar , ignora les explicacions i es llença a l’acció. Per que no importa que hagi estat a punt d’arrancar-se les mans, no importa que hagi estat apallissat per un exercit de criatures sobrehumanes poques hores abans, un amic esta en perill i no existeixen més opcions que salvar-lo amb la força de la seva voluntat.

Però el que ha fet gran a aquest capítol és la Reiju i com aquesta ho ha girat tot. Per començar se’ns mostra la seva conformitat amb l’aniquilació del Germa. No només li sembla be, li sembla el correcte, el que ha de passar. Sense el Germa el món serà un lloc millor. Cada cop més la Reiju es perfila com un personatge fort amagat a les ombres, que un cop descobert serà difícil d’oblidar. Reiju és d’alguna manera aquell Sabo fill de nobles que es va adonar de quan corrompuda estava la societat en la que vivia i que plorava d’impotència al no poder canviar res, Reiju és aquella Nico Robin conscient de les maldats del món que l’envolta però que dèbil i indefensa davant de tals poders no podia més que participar en el sistema que menyspreava, viure entre el crim pestilent de la societat que odiava per a sobreviure. Perquè la Reiju és una nena que viu amb por de que descobreixin la seva escassa humanitat. Una nena que es menysprea a si mateixa per formar part d’una aberració i un atemptat contra la vida i que només vol veure derrocat aquest imperi del terror per poder veure somriure aquelles persones que saben que és la felicitat. Perquè la Reiju va ajudar a en Sanji una vegada, doncs per un cop va veure una oportunitat d’actuar i canviar les coses de veritat.

Però no es la voluntat de la Reiju vers la seva família el que fa bo a aquest capítol. No es la crueltat malaltissa amb la que s’obliga a viure, ni el menyspreu cap a la seva vida, ni tan sols aquesta comunió màgica que Oda aconsegueix crear entre els dos personatges amb unes poques paraules. No, el màgic d’aquest capítol és com Oda aconsegueix reescriure una historia que ja semblava perfecta i fer-la millor, molt, molt millor. I Reiju és la que ho fa possible. No tan sols reescriu la historia del passat d‘en Sanji de la millor manera que podia fer-ho si no essent la millor narradora que podia haver. L’amargor dels seus propis sentiments, l’anhel vibrant d’una humanitat que se li escapa, el desig amagat de poder ser com aquell germà al que tots consideraven inútil però que era l’unic que aconseguia fer somriure a la seva mare moribunda.

La historia semblava rodona. Amb un Sanji marginat i odiat per un pare que el detestava per dèbil i uns germans que li feien bullyng pel mateix. Però la Reiju dona un gir a la historia de la millor manera que ho podia fer. Eliminant els negres i convertint-los en grisos. Els seus malvats germans no eren tal, eren les víctimes de l’ambició del seu pare que els avia convertit en maquines sense sentiments, autòmats incapaços de sentir i obligats a obeir les ordres d’un dictador tirànic i sentir-se joiosos pel fet de fer-ho. Ella mateixa esdevé una hibrida entre home i maquina, capaç de sentir en el fons del seu cor però obligada a servir ambla mateixa fredor a un home al que deprecia i al que no pot desobeir. Una mare que no agonitzava per debilitat si no per fortalesa. Que conscient de l’aberració en que el líder del Germa volia convertir als seus fills va prendre un verí renunciant a la seva pròpia vida per tal de donar als seus infants la possibilitat de sentir, de ser humans i experimentar el meravellós de la vida. Però sens dubte el que gira completament la historia i converteix aquest episodi en una petita obre mestre és el pare. El tirànic dictador amb ambicions de conquesta a escala mundial. Semblava un tirà menyspreable i l’és. Però no tant com ens pensàvem. Per què en el fons ell mateix es una víctima de les seves ambicions, un home que pateix per la incompatibilitat entre l’amor i els seus somnis. Perquè si maltractava amb aquesta brutalitat al seu fill més dèbil no era per inútil si no per un odi contingut derivat d’un amor molt humà. Perquè la seva estimada moria i agonitzava per un verí del que ell n’era la conseqüència. I com no podia ser d’altre manera culpava al pobre Sanji d’aquell horror, el culpava de la lenta i progressiva mort de la seva estimada. Segurament si no acabava ambla seva misèria per respecte a aquesta i a l’amor que i professava. L’odiava i el culpava per que era la seva única alternativa a admetre que ell era l’únic culpable d’aquella mort, perquè admetre la seva innocència era admetre que la crueltat d’arrencar la humanitat als seus propis fills era el que havia llançat la seva estimada a un sacrifici proper al suïcidi. Perquè essent ell un home d’ambicions com les seves, admetre que estava equivocat hagués enfonsat tot el seu imperi, tota la seva ideologia, tot el seu esser. Culpava a en Sanji perquè era un covard i culpar-lo era la única alternativa a admetre que estava equivocat.

Tweet