Etiqueta: manga

Desbaratadament a lloc

Vaig dir en el seu moment que em feia por. Que no m’agradava el retorçat que s’estava tornant el pla. Que no feia per One Piece. Que molt em temia que la saga es veuria perjudicada per la complicació argumental que un intricat pla suposava. Aquest capítol m’ha demostrat que potser (i de moment només potser) m’equivocava. I ho agraeixo sincerament. Com? Doncs essent One Piece totalment. Hi ha un pla traçat, un pla elaborat i sofisticat, ple de complicacions i requisits. Però d’alguna manera tot surt malament i tot salta pels aires acabant al final i de manera inexplicable a favor dels protagonistes. És un despropòsit, però és One Piece i crec que no podria haver sortit millor.

El capítol comença marcant el to amb força amb un Luffy adormit que es veu incapaç d’aixecar-se i un Jimbe histèric (que segueix sense conèixer realment a en Luffy) que pensava que ho tenia tot controlat i que s’adona un cop més de com de difícil es tenir-ho tot controlat amb en Luffy de pel mig. L’escena és graciosa. Però això és el de menys. Serveix per avisar-nos, per donar-nos un cop al cap i dir-nos. Eh, que això és One Piece, que os pensàveu que alguna cosa sortiria segons el planejat? I si això no fos prou recordatori Oda ens dona un altre cop de realitat amb un Sanji que tan embadalit com està amb la seva pròpia boda comença a dubtar si no es deixarà matar. Un Luffy que no es desperta, un Sanji que no intenta evitar la seva mort. Res surt com hauria, però a l’hora tot surt fantàsticament, per que potser el pla no es segueix, però l’essènica de One Piece es manté intacte. I si realment aconsegueixen mantenir-ho així durant aquesta segona part de la saga. Potser aquesta serà la meva preferida de la historia.

I la boda comença amb un pastis de boda gegant i espectacular (m’ha encantat el disseny), un pastis que més tard descobrirem que amaga més del que sembla. L’ambient és festiu, però una tensió  s’endevina entre els presents. Molts preparats per escometre un sanguinari pla d’acció, d’altres preparats per aturar-lo, d’altres sense saber-ho preparats per ser-ne les víctimes i d’altres preparats per a ser espectadors. Per que això és una festa de La Big Mom i això implica tant embafadora dolçor com desenfrenat sadisme. Però la tensió s’eleva al seu màxim exponent quan arriba el moment de fer palesos els vots sagrats i els dos nuvis pugen a l’altar (una acció que ha arribat amb grata celeritat i que esperava que s’allargués molt més del necessari). I llavors és quan tot se’n va a noris.

Oda comença a desenvolupar la seva màgica narrativa amb el màgic recurs de l’anticipació. Ens avança que passarà però sense dir-nos com arribaran els esdeveniments allà. Amb un segon fill de l’emperadriu que veu amb el seu haki extra sensorial una Purin plorant al terra. I igual que ell es pregunta que pot haver passat, Oda fa que s’ho pregunti el lector. Plora pel seu fracàs? Plora potser de dolor? Algun desastre inesperat ha acabat amb quelcom estimat per a ella? La incertesa alimenta el dubte i el cervell fa la seva feina especulant opcions impossibles acabant amb l’inevitable resultat de l’ànsia per descobrir el desconegut. Oda aconsegueix alimentar la nostra curiositat a nivells molt elevats, inspirant-nos a estar especialment atents, pendents del que passarà a continuació. I la senzillesa del que te per mostrar-nos és aclaparadora.

Personalment no m’ha agradat la decisió d’Oda. Queda magistralment be en el moment. Que la sinceritat d’en Sanji desmunti les defenses de la Purin provocant així el seu plor. És senzill, elegant i fantàstic, una jugada mestre. El que no m’ha agradat és que un recurs tan senzill acabés amb la Purin. Fa increïblement per en Sanji. Però la Purin era un personatge complex i sanguinari, un personatge completament submergit en sàdiques tenebres, que caigui així de fàcil no fa per ella. Crec que hagués estat més elegant el dubte a l’hora de prémer el gallet. Que llavors el seu germà hagués disparat i la Purin hagués acabat plorant part pel complit part per haver estat incapaç d’escometre el seu destí. Aquesta hagués estat una solució elegant que m’hagués encaixat a la perfecció sense provocar-me picors de cap mena. Però no em queixaré. L’unic dolent de la solució que Oda ha aportat és que no acaba d’encaixar amb la Purin tant be com m’agradaria. Oda tracta de justificar-ho amb un petit flashback força emotiu que suma el bulling a les lluites socials contra les que ataca el manga (tot i que de fet ja ho va fer abans amb el passat d’en Sanji). El flashback, com ho solen ser els de Oda és concís però expressiu i exposa sense necessitat de masses pagines la profunditat del problema. Però la qüestió no és aquesta, la qüestió és que Purin ha crescut i ja no es una nena indefensa, ara es una assassina, una espia sense pietat que enganya a tothom amb el seu fals somriure. I Oda la torna a convertir una nena amb sols unes paraules i sense un context previ de ruptura emocional. És massa sobtat. La podria haver afectat? Sí és clar, però no prou com per ensorrar la seva mascara essent ella la reina de les mascares. No obstant la escena no deixa de ser terriblement emotiva i amb el punt de realisme màgic que tant caracteritza a One Piece. Un punt més que encamina el final d’aquesta saga a ser tan bo com la seva primera meitat.

Però que una peça falli, encara que sigui la principal, no implica que fallin els plans. La Big Mom és una maquinadora, sempre te un pla d’emergència sota la màniga. I si la inútil de la seva filla no és capaç de fer el que li pertoca, el sacerdot que oficiava la cerimònia ho farà. Per desgracia, el germà endeví traça plans de contingència propi i dispara un arma letal contra el cuiner, que tot i tenir aparença de babau està totalment previngut contra atacs d’aquesta mena. Així que en Sanji esquiva la bala amb facilitat fent que aquesta acabi accidentalment amb el sacerdot que l’havia d’executar. Tot surt tan enrevessadament malament que és genial. I ho fa de manera tan orgànica i natural que sembla mentida que Oda ho hagi ideat en lloc de ser un relat d’un fet tal com va succeir. Se sent real i orgànic (òbviament amb les lleis de l’univers en que viu), desbarata completament la rigidesa anti-Onepiciesca del pla original dotant-lo d’una llibertat que olora a One Piece. Màgia és l’única paraula que se m’acut per descriure el que Oda aconsegueix amb tan poques pagines.

Però el capítol encara te preparada una sorpresa. En Luffy ja ens va avisar, prepararia una entrada triomfal. El seu riure trapella ja ens feia patir per la integritat del pla. Per sort tot ha sortit ja malament abans que ell ho pogués desbaratar. Però a l’hora el pla segueix d’alguna manera el seu curs. Tot ha sortit malament, però a l’hora tot és encara possible. Així que com si de Naruto es tractés (m’agradaria pensar que és una mena d’homenatge al manga) centenars de Luffys surten volant del pastis (òbviament devorant-lo en el seu transcurs. A la Big Mom li encantarà, li destrossen i a l’hora devoren el seu pastis, genial). En un primer moment m’ha desconcertat. Miles de Luffys? Com? Però pensant-hi una mica i veient els plors de la bruixa del mirall és evident que sn en realitat copies fetes per ella, segurament d’animals del mateix bosc. El que més em sorprèn no és l’espectacular de l’escena (molt, molt espectacular), ni el sorprenent que resulta el pla en si. Si no que aquest, se li hagi acudit a en Luffy. A vegades te bones idees. I tot i que podria semblar que el pla és massa bo per la ment simple del capità pirata, d’alguna manera se sent natural i orgànic. Doncs tot i ser efectiu i brillant, no és de fet res gaire complicat. És senzill i efectiu, brutalment efectiu.

Així doncs One Piece torna a posar a lloc els seus passos després de la preocupació que em va produir l’intricat pla per acabar amb l’emperadriu. Eren fundades les meves pors? No ho se. Però espero que Oda segueixi amb la resta de la saga com amb aquest capítol i em segueixi sorprenent tant gratament amb la que pot ser la millor

Tweet

Una harpia i un Bobalicó

Capítol particularment anecdòtic on la pompositat de la cerimònia que narra obliga a refrenar el ritme dels esdeveniments fins que aquests es disposin a explotar. És inevitable, ens trobem en una espècie de transició entre dos sagues dins una mateixa saga. Teníem el rescat d’en Sanji, un cop conclòs aquest i alliberada la tensió era imprescindible per a la narrativa prendre’s uns capítols de descans per a construir al ritme adequat el que vindrà. No me’n queixo, simplement no em deixa molt a ressenyar. Capítols com aquest semblen doncs el moment idoni per mirar enrere i reflexionar sobre el que tenim a les nostres espatlles. La saga em prometia ser en un bon principi la millor saga vista en el manga. Ho ha complert? Doncs estic indecís, ha estat quasi tan bona com podia ser, fallant a les meves expectatives en molt poques ocasions i superant-les en la majoria. Però no em veig capaç d’emetre un judici encara. Doncs per molt que sigui una saga partida (tal com ho va ser water 7 i Enies Lobby), forma un conjunt en aquest cas difícil de separar. Així doncs depèn de com acabi aquest segon acte de la saga l’elevarà fins al meu podi personal de sagues o la deixarà simplement com una de les millors. Per desgracia l cosa no pinta com m’agradaria. Ja vaig dir fa unes poques ressenyes, que l’enrevessat del pla no fa amb l’esperit del manga, que a Oda la jugada li pot sortir malament. Sincerament espero que no. Sigui com sigui la saga ja s’ha guanyat un lloc en el meu cor.

La mama de la mama. Un misteri colossal que sincerament no m’esperava que Oda sabés col·locar a aquestes alçades de la saga. La deducció més senzilla és que es tracta de la mare de l’emperadriu. Potser l’amor que sentir aquesta per ella és el motiu de la fantasia demencial de la Big Mom de crear una gran família. Potser és aquesta mama misteriosa una anima caritativa que va acollir a una orfe Linlin i li va donar amor i dolçor tot  i les seves diferencies, que sense importar-li qui fos o don vingués va donar-li una família? (de així, m’atreviria a augurar que el nom de la mama és Charlotte i que d’aquí va treure el cognom l’emperadriu). Fent que l’emperadriu traslladés més tard aquest sentiment a un somni per crear una família plural i diversa, de totes les races i colors? Qui sap, és un misteri. Però el misteri més gran és per què aquesta dona representa per a l’emperadriu una flaquesa tan gran? Tenint en compte que si no la satisfà la dolçor del pastis per berenar és capaç d’assassinar el seu fill sense miraments només per que estava pel mig…. Be, algú molt important haurà d’esser aquesta dona. Potser això ens mostrarà el primer flasback del passat d’un Yonko? (exceptuant és clar el que comparteixen en Luffy i en Shanks).

En la següent escena se’ns mostra com tothom obsequia a l’emperadriu amb un sense fi de cofres pirates (falten referències com els tresors pirates a One Piece, a part del One Peice mateix i el que en Buggy buscava), demostrant-nos un cop més com de pagada de si mateixa està l’emperadriu (molt a l’estil de la reialesa victoriana) i com adora infantilment les sorpreses que un cofre pirata representen. Però la Big Mom és més que ningú i per això te un cofre molt especial que supera de lluny a qualsevol que li hagin portat. Per que si alguna cosa adora Big Mom per sobre de ser consentida amb quantitats ingents de regals és fer-se ella mateixa el més gran dels regals, guanyar, ser el centre de totes les mirades. I la Big Mom te el que segurament és el cofre més llegendari de l’univers de One Piece (per que suposem que le One Piece no està en un cofre, o si?), però molt em temo que a dins li espera quelcom molt diferent del que es pensa. Que pot guardar el cofre? Es un misteri potser més gran que la mama que tan venera la Linlin. Però no pot ser pas res de bo.

Que els Vinsmoke parlessin despreocupadament dels seus plans davant el mobiliari vivent era una cosa, però que el Capone, desprès d’anys de servir a l’emperadriu també ho fes semblava descabdelladament flagrant. Per sort Oda s’ha encarregat de solucionar-ho eliminant l’objecte, com si aquest fos conscient des del principi que l’escoltaven. Tot i això que Capone s’exposi d’aquesta manera em treu una mica de context davant la personalitat que Oda li ha construït. Entenc que l’escena es xula i que Oda volia evidenciar que Capone ho te tot controlat i que sap que les parets tenen oïdes. Però per desgracia crec que en el meu cas, ha aconseguit l’efecte contrari. Si realment fos bo, no necessitaria evidenciar-ho.

Que el preocupat Capone es trobi als del barret de palla dormint mentre s’assegura que totes les peces del seu pla estan preparades és quelcom que no sorprèn a ningú. Però segueix essent no obstant un acudit que fa gracia i que si no hi fos, trobaríem a faltar. Si un dels seus no està en perill, en Luffy no coneix la preocupació, i aquesta és una actitud que es contagia i de la que els sues tripulants no poden evitar veure’s impregnats.

I finalment tenim a un incorregible Sanji que tot i ser conscient que viu una farsa de matrimoni. Que està emparellat amb una harpia disfressada de conillet. S’enamora perdudament de la dona que sap que te intenció d’assassinar-lo. Així que ens torbem amb un Sanji entusiasmat, dirigint-se al altar patíbul amb un somriure bobalicó, fent que el lector es pregunti si serà capaç de complir amb la seva part del pla. Així doncs per fi els engranatges comencen a girar i el moment culminant s’apropa. Sortirà tot segons el previst? Segurament no. Però serà un plaer descobrir com de descarrilat acabarà el pla. Fins llavors només ens queda estar a l’expectativa i gaudir de com n’és de tensa aquesta gran festa del te.

Tweet

Oda no és Sanderson

No parlaré gaire d’aquest capítol perquè crec que és la mena de capítol que mostra els defectes de la jovial narrativa de One Piece. No és que no m’hagi agradat, simplement per tot el construït anteriorment durant els molts anys de publicació no es podia fer gaire millor sense trair a l’estil que caracteritza a la sèrie i que permet la seva longevitat. One piece sempre s’ha caracteritzat per la seva simplicitat. Te un dels mons més complexos del mundillo, però  és un mon construït a poc a poc al llarg de molts anys. One Piece avarca a través de trames senzilles reflexions profundes sobre la moralitat, sobre l’amistat, sobre la bondat, però sempre des d’una senzillesa que li permet parlar de tu a tu amb el lector amb una contundència difícil d’ignorar. No obstant és quan One Piece intenta elucubrar trames massa arrabassades que surten a relluir els seus defectes. Pot aportar trames complexes, sempre que Oda trobi la manera d’abordar-les amb la simplicitat pertinent. Però quan es fica en un pla en excés complex, més propi de la sobre complicació de les maquinacions del manga modern… be simplement un no pot evitar sentir que alguna cosa no acaba d’encaixar, que no brilla com hauria. Aquest capítol per desgracia, n’és un perfecte exemple.

Capone planteja a la Big Mom com una força monstruosa, quasi un element de la naturalesa invencible i infranquejable. Un deu totpoderós impossible de vèncer. I es proposa el contrari. No amb força bruta, si no amb astúcia. Emprant els seus dots d’observació i les seves enginyoses tàctiques per trobar un diminut punt feble i explotar-lo per fer caure al gegant. Aquesta mena d’escenari no és res de nou. Un escenari que el meu estimat Brandon Sanderson sap explotar com ningú i en el que crec que explota tot el seu potencial. Però Oda no és Sanderson ni One Piece és cap de les obres del cèlebre autor de fantasia. I precisament per això no encaixa. One Piece sempre s’ha caracteritzat per emprar de manera senzilla les habilitats de les que disposa, sense usos recargolats, ni elaboradíssimes batalles plenes de requisits. Efectiva senzillesa que sempre ha donat uns fruits molt més que saborosos. No obstant ara es posa amb un pla per lluitar  amb una força enemiga ple de requisits i condicions per a complir de forma mil·limètrica i simplement no acaba d’encaixar.

La idea que Oda desenvolupa és bona. El pla m’ha sorprès, és interessant i juga amb idees molt prometedores, senzillament no acaba d’encaixar amb l’essència del manga i això li fa perdre gran part del potencial. No obstant confio en que Oda ens sabrà sorprendre amb una reinvenció del concepte que doni la volta a les meves paraules. Això espero.

Ignorant però tot el mencionat, sembla un bon pla, menys per la part de tenir en Luffy com una clau tan centra d’aquest  (tot i que això sí que encaixa amb l’esperit del manga i lluny de ser un defecte és una virtut). No obstant hi ha una cosa que tampoc rutlla dins aquest. I és la necessària participació d’en Cesar que veig de tot menys necessària. El pla consisteix en crear un moment de debilitat per atacar a l’emperadriu, que l’arma sigui un verí mortal o un altre cosa sembla força indiferent. En quant al pla de fugida, no veig per que no ho podria fer qualsevol altre. La imprescriptibilitat del científic sembla ficada amb calçador. Suposo que Oda el vol aquí per que te un paper que jugar en la trama que ha pensat. No obstant tot i que la manera com l’ha col·locat dins l’equip de Capone és mereixedora d’aplaudiments, no puc dir el mateix de el paper que juga en tot el pla. I si el paper que juga és innecessari, tal com sembla, és desmunta per conseqüència l’esmenta’t, doncs Capone no hauria de tenir cap interès per rescatar-lo (a no se que tingués intencions de treure’n profit d’altres maneres).

En definitiva no és un mal capítol. Senzillament no encaixa massa amb el que és One Piece. Ens regala una mica del cinisme pervers de la Purin (unes línies genials les seves, per desgracia també innecessàries, no aporten res que no sabéssim ja), els esplendorosos dissenys d’algunes illes més de l’archipelag de Totland (l’hamburguesa gourmet m’ha matat) i un fugaç cop de vista als Vinsmoke a l’espera amb un Yonji que exhibeix el seu molt afavoridor tatuatge. Potser no és el millor capítol de tots, però està plagat d’humor i avança en la trama amb una agilitat força a tenir en compte. Només ens queda esperar com surt al final tot aquest pla.

Tweet

El pla perfecte perfectament abocat al desastre

Abans d’abordar el plat principal d’aquest capítol, Oda ens presenta un parell de pagines amb el convalescent Pekoms adés pels tripulants d’en Jimbe (per fi tornem a veure la meva estimada semi sirena preferida, espero que tingui algun paper significatiu en algun moment de la historia). Aquest procuren mantenir-lo allunyat de les conspiracions que s’estan duent a terme. Pekoms pot ser la clau que esfondri la gran conspiració que s’ha comença a forjar contra l’emperadriu. Mantenir-lo amb vida és un risc, donades les seves lleialtats. No obstant matar-lo no faria pels bons que representen els pirates d’en Jimbe (i a One Piece ni pels dolents de fet). Ja vaig dir que temia per la reintroducció d’en Pekoms al joc. Segueixo tement. De moment m’agrada la seva entrada, senzilla, còmica, però augurant possibilitats. Crec però que el més trist seria que tal com va passar amb el pobre Bobin aquestes possibilitats es quedessin en res. A veure quin paper acaba per jugar.

L’episodi continua amb una potser en excés relaxada Nami (estan en territori enemic i el Capone no el veig jo com un hoste sota el sostre del qual relaxar-se), que conserva amb una Lola que no és la Lola. Vaig augurar molt per sobre la teoria de que aquella Lola que veiem no fos la Lola si no una germana bessona, però ni jo mateix li vaig donar gaire suport. Al final ha resultat ser certa. En retrospectiva sembla el més lògic, sabent el que sabem ara no te massa sentit que fos la Lola la que s’hagués casat amb el mafiós. Però en certa manera si que m’agafa lleugerament desprevingut. No crec que sigui un gir argumental especialment bo, però tampoc és dolent. Potser la situació ha estat més sostinguda del necessari, però la narrativa va amb els temps justos en aquesta saga i coses com aquestes són inevitables. Lleugerament forçat potser, però prou satisfactori. Pel que fa als aclariments que aquesta ofereix són sincerament força interessants. Se’ns permet conèixer per primera vegada l’autèntic passat de l’enigmàtica Lola que des que va confessar a la Nami el seu parentesc amb una gran pirata ens tenia a tots intrigats. Al final els enigmes han quedat resolts i al menys en el meu cas estic satisfet. A vegades costa fer que un secret arrossegat durant tant de temps sigui satisfactori. Crec que aquesta vegada tot i no brillar amb la revelació Oda ha anotat un discret èxit en una historia senzilla i sense masses complicacions.

La Lola és simplement una somiadora, una nena eixelebrada que somiava amb la llibertat, que tot i compartir la il·lusió de la seva mare per trobar un espòs, desitjava amb fervor que aquest pogués ser de la seva elecció. I per això va marxar, a la cerca de l’amor, sense pensar en cap moment que la seva implacable i rancorosa mare li pogués voler cap mal… Senzilla però efectiva, una historia que encaixa a la perfecció amb el personatge i no pot evitar arrencar-me un somriure.

Però el que de debò importa en aquest episodi és el xoc de voluntats que la reunió entre pirates suposa. D’entrada l’escena és impressionant, digne de la mítica Strong World, amb els del barret de palla trajats i elegants front als mafiosos pirates. Un cop dur d’elegància al que poc ens te acostumats l’alegre banda dels barret de palla. És clar que la seriositat no es podia mantenir durant gaire estona, no hi ha motius suficients per a mantenir a en Luffy assegut al seient sense embolicar-la. El que no m’esperava és que fos en Cesar qui trenqués aquesta harmoniosa elegància i molt menys que tot succeís de forma tan original. Cesar s’ha convertit des de fa temps en una joguina que passa d’unes mans a unes altres sense poder-hi fer res. No gaire diferent a els homes convertits en joguines que emplenava el seu primer amo. He de reconèixer que jo al menys, no havia reconegut la figura d’en Cesar entre els asseguts a la reunió. He de dir que amb el seu estrafolari pentinat és una figura en la que em vaig fixar i em va cridar l’atenció però en la qual no vaig endevinar en absolut ningú familiar. Però un cop revelada la seva identitat i tirant enrere és indiscutible que es tracta d’ell. Precisament per això és d’admirar el treball d’Oda per disfressar de manera tan encertada i efectiva al personatge. Amb un look a més que li dona un aire molt interessant, fins i tot intimidant.

Però l’important aquí es que una petita confrontació acaba en una batalla desmesurada d’egos.  Tenim a un Luffy tossut i obstinat que no sap fer concessions i que moriria abans de cedir davant del que ha decidit. A un Capone fatxenda i orgullós que vol tenir-ho tot sota control i manar sobre els altres o destruir-los sense pietat i finalment.. be tenim a en Cesar, que és fatxenda i orgullós, però també un cagacalces que mai se surt amb la seva per excedir-se en les seves ambicions. Un geni sí, però mandrós, egòlatra i egoista. Un individu que tot i bordar molt, no te molta mandíbula. Però a vegades només fa falta bordar per engegar-ho tot a volar pels aires. La qüestió és que a l’hora de bordar, sempre que no arribin a les mans, en Cesar grunyirà com el que més. I aquí està la gracia d’aquesta falsa batalla d’egos. On tenim a un Luffy vs Capone amb un Cesar pel mig que no hi pinta res però hi pinta molt. Així doncs inicia amb friccions una aliança mantinguda per el mateix ego que la fa esdevenir fràgil. Amb un home malvat i escrupolós que te un pla mil·limètric on hi inclou a un eixelebrat, impulsiu, bondadós i amb tendències suïcides (sobretot a suïcidar qualsevol pla que se li posi pel davant) i a un científic boig traïdor i despietat, amb tendències a trair els seus aliats a la mínima de canvi. En resum la companyia perfecte per que tot surti segons l’acorda’t. Oi?

Tweet

Plans + Luffy = Descontrol

La veritat, no tinc molt a dir de la primera part del capítol. Una mena de reintegració d’en Sanji entre les files del barret de palla que, establertes les personalitats de tots els components del grup, no podia ser de moltes maneres. El que sí és interessant és la manera com s’ha produït aquest contacte. Un tros de vidre trencat deixat per la mateixa Brullee  quan va tancar a Chopper i companyia al món dels miralls. El fet que allò estigués allà des del principi, tot i no deixar de ser senzill esdevé un recurs molt poderós que m’obliga a preguntar-me si Oda ho ha improvisat sobre la marxa, aprofitant enginyosament un recurs que havia deixat sense saber-ho o si per el contrari ho tenia tot planejat.

Pel que  fa a les paraules entre en Sanji i companyia, be, res que no poguéssim esperar. Crits, plors, exigències, una allau de sentiments que copsen a l’espectador amb tota naturalitat i que tot i ser força previsibles no deixen d’entendrir-nos. Divertit, emotiu i familiar, que més podríem demanar? Pel que fa a la resignada acceptació de les habituals decisions demencials del seu capità, queda poc a dir, doncs queda en molt segon pla front a l’emocionant retrobament amb el nostre cuiner cellut.

L’important d’aquest capítol, no obstant, és el que be després. La traïció del vell Capone era un fet conegut per tots. Però les formes d’aquesta eren totalment una incògnita. Sols es podia endevinar la seva fam de poder i influencies, el potser somni de coronar-se amb el poder de l’emperadriu, o el que li permetessin esgarrapar les seves restes. Però la realitat ha anat  més enllà de les nostres suposicions plantejant l’interessant panorama d’un dement assedegat de caos.

Jimbe ens narra amb la seva habitual seriositat la maquiavèl·lica historia d’un dels supernoves menys populars de la generació. No se si aquest nou acostament al personatge i el que se’ns en descobreix augmentarà la seva popularitat, però sens dubte el farà molt més interessant. Criat en una societat de màfies Bang Capone era un dement  anarquista que sols volia veure el món sagnar. Una espècie de Joker de One Piece, que amb sociopata demència gaudeix veient caure els poderosos a mans de les seves intrigues. No l’interessa el poder ni la fama, sols vol veure trencades les joguines d’aquells que l’envolten. No busca més que el propi plaer que li proporciona el caos i la destrucció.Un dels detallets que tant m’agrada comentar i que em va cridar força l’atenció es el peculiar recurs per salvar al pobre d’en Pekoms. Vaig dir en el seu moment que quan Oda decidís salvar-lo miraculosament, donades les circumstancies era molt provable que quedés cutre. Però sortosament m’he equivocat. Que els taurons assassins que havien d’acabar amb el lleó tortuga fossin en realitats amics de l’home tauró balena es tan congruent que fa que un s’avergonyeixi de no haver-ho vist clar abans. Sigui com sigui, una d’aquelles petites trampes narratius que a Oda li surten tan be quan li surten be (que per desgracia no és sempre precisament).

Però el que realment promet aquí no és ni el maquiavèl·lic desencarcarament d’en Capone ni la petita trampa narrativa d’en Pekoms. Aquí el que promet és la petita aliança entre el mafiós i el barret de palla per assolir objectius en la mateixa línea. Luffy i companyia sempre han tingut la màgica habilitat de fotre’s en mig dels fregats dels altres. Arriben a una illa i per una cosa o un altre fan explotar mil revolucions latents que portavent coent-se temps ençà. En Luffy és un desencadenant d’esdeveniments. Però en poques ocasions n’és la causa. No obstant com a desencadenant final, els dits sempre l’assenyalaran com a culpable. Ell sols te l’habilitat de ficar-se pel mig en el pitjor moment possible, però ja que ho fa, ho fa fins al fons. Aliar-se amb el bo pèrfid d’en Capone sembla la única oportunitat de tenir alguna cosa  a fer amb el poderós sistema d’influències de l’emperadriu. No obstant no estic segur que en Capone hi surti guanyant tant com es podrà pensar (ja li va succeir a en Jimbe, li va succeir a en Law i ara li succeirà al mafiós castell). Sembla que te un elaboradíssim traçat per a dur a terme la seva empresa de destrucció. Vol utilitzar a en Luffy i integrar-lo al seu pla per augmentar l’efectivitat d’aquest. I en general podria ser una estratègia intel·ligent. Si no fos per que en Luffy i els plans duts a terme al peu de la lletra són més immiscibles que l’oli i l’aigua. Mort de ganes per descobrir quin és l’elaboradíssima pla del mafiós de somriure sinistre i com se les enginyarà el nostre capità per destarotar-lo de dalt a baix sense remei. Impacient estic.

Tweet