Etiqueta: manga

Coolest Batlle: Brook vs Jimbe

Ens trobem amb un inici d’episodi que com comença a ser costum continua on ho havíem deixat però que en aquest cas no ens aporta res de nou. No vull dir amb això que sobri o que sigui una mala part, simplement serveix per recalcar coses que al menys jo ja vaig tenir clares en el darrer episodi. És clar que jo ja ho havia previst, així que no ho he d’assimilar. Sigui com sigui la part s’encarrega d’aprofundir en la macabrament psicòpata personalitat de la Purin en el que és segurament el personatge de la saga que més adequa a aquests adjectius. Però mentre la Purin es deleita en el jubil de la seva pròpia crueltat en Sanji pateix. En Sanji veu enfonsada i trepitjada l’única esperança que el mantenia dempeus, l’únic raig desparença que il·luminava el seu món. Com aconsegueix expressar Oda aquest enfonsament, las dantesques dimensions que l’autor aconsegueix donar a aquesta depressió, són el que val la pena d’aquesta part. Tot plegat es veu poèticament sintetitzat en el títol de l’episodi que expressa d’alguna manera tot el que queda d’en Sanji després d’aquesta revelació. Gran Oda.

I deixem el cuiner per anar fins a l’altre muguiwara que sembla ser que rebrà el protagonisme merescut per fi en aquesta saga. Tant en Sanji com en Brook s’havien vist relegats de combats dignes del seu nom, el primer des de fa molt de temps i el segon des del principi dels temps. Però ara sembla que per fi Oda s’ha decidit a redimir a en Brook amb un enfrontament  contra la Big Mom que res te que envejar a aquell intercanvi de patades que va tenir en Sanji contra en Donflamingo. Amb una sola pagina (doble) el rei del soul fa tota una declaració d’intencions al nivell de les més èpiques de la sèrie. No realçant sols la seva figura si no la del seu cuiner i capità. En Brook, sovint etiquetat dins el grup de porucs de la tripulació s’enfronta ara contra la Big Mom sense temor, perquè aquesta és la missió que se li ha estat encomanada i la complirà o morirà (ah no, que ja està mort, yohohohohoho) en l’intent.

Hi ha una cosa que m’ha cridat l’atenció veient la imatge de l’emperadriu i és que potser la seva habilitat de controlar el temps deriva de la misteriosa habilitat d’absorbir les animes. Tot plegat encaixaria millor que no pas que fos una habilitat d’un altre usuari. Com? Doncs simplement la pirata ha dipositat els anys de vida robats en fenòmens meteorològics per tal de controlar-los a la seva voluntat. Dubto que sigui el primer que pensa en aquesta possibilitat, però em sembla la més viable i he cregut interessant el fet de comentar-ho.

Pel que fa a l’aventura d’en Chopper i la Carrot al món dels miralls no crec que tingui més rellevància que la màgica referència a la blanca neus que es marca Oda. Potser era senzilla, quasi evident, però tot i així és bonic veure aquesta cura pels detalls que te l’autor. No obstant la revelació d’aquest mecanisme junt amb la inesperada habilitat (que ja veurem si és tal) de la Carrot per dibuixar retrats obre noves possibilitats a la seva cerca. Amb aquesta nova informació a les seves mans el grupet no hauria de trigar gaire a localitzar a qui sigui pertinent. Les possibilitats que obre aquest fet son immenses, ja veurem en que es tradueix.

Però el capítol torna amb la Purin en una seqüència que a diferencia de la primera si aporta nova informació. En els darrers temps Oda ha començat a canviar la manera en que utilitza el poder de les fruites del diable. Cada cop més aquestes es fan servir fora d’un marc combatiu, ja sigui amb fins politics o d’espionatge. Aquí, com no podia ser d’altre manera amb la Purin ens trobem amb aquest cas. Tenim doncs una interessantíssima habilitat que sincerament, em costa de veure amb fins combatius. Serà doncs realitzat el meu desig de que la Purin obtingui tot el seu poder de la manipulació i les mentides i careixi de poder combatiu? Això encara està per veure, però de moment va per molt bon camí. Tots hem somiat alguna vegada amb editar un fragment de la nostre vida. Esborrar-lo, canviar-lo, manipular-lo. No volem realment reviure’l per corregir els nostres errors, doncs això canviaria el nostre present, si no simplement fer que romangui en el record de tots com a quelcom diferent del que va ser. Aquesta és l’habilitat de la Purin. Pot manipular la percepció de la realitat d’aquells qui estiguin subjectes al seu poder. Les limitacions però són evidents. Necessita tocar-los i tenir-los en certa manera immobilitzats. Per si sola no seria una arma massa temible en un món com el de One Piece. Però tenint tot el poder de l’emperadriu al darrere, constitueix una arma colossal per a l’engranatge del poder. Només necessita capturar a tothom que vol que oblidi, qualsevol persona a qui vulgui editar els records. No obstant tot plegat pot fallar estrepitosament si algú que ella desconegués hagués estat testimoni de la realitat que ha editat. I aquest és el cas. Però que farà el pobre Sanji després de rebre aquest trauma? Ajudarà als seus familiars? Els abandonarà a la seva sort? EL cert és que ell sembla ser la seva única esperança. I el poder d’aquests potser és la única possibilitat que tenen els barrets de palla per sortir amb vida d’aquesta. Ja ho veurem.
Però si en aquest episodi hi ha quelcom d’emocionant aquest és el retorn contundent d’en Jimbe. Per fi el tritó fa acte de presencia i s’incorpora directament a l’aventura. Veurem com juga les seves fitxes. Ens trobàvem amb en Luffy i la Nami en una situació critica de la que difícilment semblaven capaços d’escapar per si sols. L’aparició del turó balena canvia les tornes del joc, però fins a quin punt? Cada cop més em dona la sensació que la suma d’esdeveniments culminaran en un resultat explosiu del que ningú, ni el mateix Oda, en podria preveure res. De moment Jimbe s’incorpora al còctel que Oda ens està preparant. Potser un Sanji venjatiu i rancorós pugna per pagar l’afronta i avisa al seus germans per despertar tot el poder del Germa, potser cert ren i certa conilla desvelen els secrets de Tootland i fins i tot salven a un quasi finiquitat Brook. Potser, potser, potser, potser…. qui sap el que passarà al país dels dolços parlants.

 

Tweet

TENIA RAÓ

Doncs sí, ja ho podeu llegir al títol, tenia raó. Els que em seguiu i hagueu llegit el capítol aquí ressenyat segurament ja sabreu a que em refereixo. Potser només havent llegit el capítol ja ho sabreu.  El cas és que en certa ressenya (mes o menys aquesta) vaig fer una sèrie de suposicions que finalment, just quan havia començat a creure que no eren certes s’han vist complertes. Fa tan sols un parell o tres d’episodis encara creia en aquesta possibilitat, però en els darrers capítols els esdeveniments i la narrativa l’havien anat diluint. Però aquí ha arribat i al final, quan havia deixat de tenir-hi esperances, resulta que tenia raó.

El capítol inicia amb un Chopper i una Carrot que anodinament passegen per l’apropiat món dels miralls buscant com ajudar als seus companys. L’escena no te gaire rellevància i només serveix per mostrar el que estan fent per quan en un punt apareixien al rescat d’algun personatge. Simple narrativa. Però no deixa de ser molt graciós veure com han esclavitzat al pobre home locomotora que  es veu obligat a traslladar-los pel món invertit. Molt dels barrets de palla això d’obligar a la gent a ser el seu vehicle.

I mentre en Chopper corre, en Sanji cuina per la seva enamorada i s’encamina cap a la seva cerca. En Luffy per la seva banda pugna en un intent desesperat per fugir  de la seva presó amb totes les seves forces i més. Perquè com tots sabem quan un amic està en perill, el rei és imparable. Molt a l’estil d’aquell Zoro a Little Garden que no dubtava en tallar-se els peus abans de que quedar pres de la cera, en Luffy no dubta en pretendre arrancar-se les mans abans que deixar morir els seus amics. Per desgracia seva (o sort més aviat) ser un home de goma no és sempre el més útil.  Aquesta mena de sacrificis hiperbòlics, aquesta determinació  sense fissures a l’hora de sacrificar-ho tot pels teus amics, per la teva causa, per al que estimes és un dels segells distintius més notoris de One Piece. Per què Oda aconsegueix crear un ambient on aquest sacrificis són èpics, però també son creïbles, naturals i orgànics. Aconsegueix agafar la hipèrbola i fer-la realitat i això no és quelcom del que qualsevol pugui presumir.

Però no és només el petit intent de sacrifici el que exemplifica de meravella aquesta superba habilitat d’Oda per fer néixer la èpica del sacrifici amb magistral naturalitat. Si no que un molt millor exemple ens el trobem en la epiquissima batalla entre Pedro i Tamago, o més concretament en el seu flasback. La batalla és èpica, àgil i electritzant (sí, ho se, mal joc de paraules). Dona plaer gaudir del traç àgil, de les seqüències d’acció, quan l’ambient les justifica. Aquest és el cas. Es respira èpica en aquest enfrontament entre enemics que es tenen mutu respecte. I mentre intercanvien cops amb passió se’ns revela al seu temps la batalla que van tenir en el passat i que va quedar marcada al seu cos en forma de cicatrius. Pensàvem que s’haurien infligit les ferides mútuament, que tant un com l’altre s’haguessin arrancat l’ull. Que equivocats estàvem, tant un ull com l’altre va ser Pedro qui els va treure, empès per la seva honorable determinació. Pedro no tan sols va estar a l’altura de Tamago en el passat si no que el va derrotar. A cada pedaç de passat que Oda ens regala d’aquest personatge més fort sembla el mink. No crec que s’uneixi a la tripulació, crec que aquest paper està reservat a la Carrot, però si crec que com ja va fer temps ençà liderarà una banda de pirates mink subordinada a la d’en Luffy, independent del propi recolzament que la nació dels mink li donarà al seu temps. Però això ja és anar molt endavant. Per ara se’ns explica la historia d’un bessó de l’os d’en Law que va morir a mans de la reina Linlin. Un personatge fugaçment entranyable (més per ser una versió rockera de l’os mink que per mèrits propis) que recolza la fortalesa de la determinació del jaguar amb el dramatisme absolut de la mort d’un company. Encara ens falta molt per saber d’aquest mink misteriosa que és en Pedro. Però sols l’èpica escena d’ell arrancant-se l’ull gustós per esgarrapar una possibilitat de tornar viu a casa i poder fer honor a la seva missió diu més del personatge que qualsevol descripció, regalant-nos l’escena de sacrifici més èpica que veurem en molt de temps.

Al final Pedro torna a guanyar, doncs no és un mink qualsevol. Tot i això encara li quedarà seguir fugint d’un exercit d’adversaris ara doblement furiosos per la derrota del seu capità (a no ser que Tamago ens sorprengui amb una habilitat que anul·li l’aparent victòria del mink).  Però mentre tota aquesta epicitat succeeix en Sanji camina alegrement camí a contemplar la seva enamorada. Alegre i animat somia amb el seu encontre a qui considera, com diu el títol, el seu únic raig d’esperança. Camina joiós, sense saber l’horror que l’espera. I és que per desgracia d’en Sanji, tenia raó. Poques coses hi ha més gratificants que veure confirmada una teoria d’aquesta magnitud, sobretot quan com en aquest cas ja començaves a veure perdudes les esperances. I me n’alegro, per què dramàticament el gir argumental és molt potent. Tot i que ho vaig veure venir, no crec que fos gaire previsible (ja dic que ja havia deixat de creure força en la meva pròpia teoria). Dota al dolç personatge de la Purin d’un caire molt més interessant (i el seu ull satànic sembla tenir vida pròpia, que algú li doni un premi a aquet ull). Com ja vaig dir temps enrere, el fet que aquest dolç personatge sigui en realitat una mala puta traïdora a part de fer-lo, als meus ulls, molt més adorable que abans dona a la historia matisos de profunditat i l’enriqueix convertint-la en un producte indubtablement millor. Perquè Purin no és tan sols una harpia traïdora i taimada que compleix amb les odres de la seva mare. És també una persona retorçada i sàdica que gaudeix del paper que exerceix, gaudeix causant dolor als altres. Ja havíem vist personatges sàdics a Impel Down (la Sadi-chan ho anunciava fins i tot en el nom) però es tractava de masoquistes que sense gaire profunditat parodiaven el sadisme. Aquí tenim un sadisme intens i psicològic d’una profunditat inusitada en el manga. Una dona intel·ligent i manipuladora capaç de fer molt de mal i que demostra que no tot és força en aquest món. La pregunta que em sorgeix d’aquí és si realment serà la dama indefensa que fingeix ser. Sabem ja que no és innocent. Però tindrà algun element de poder a banda d ela seva ment perversa i els sues dots d’actuació? Personalment preferiria que no. Preferiria que Oda ens ensenyes que fins i tot en un shonen no tot el poder recau en la força bruta. Que la burocràcia i l’engany sovint poden ser armes igual de temibles.

Amb mestratge Oda ha resolt dues de les incògnites recents més interessants del manga. El sacrifici de la Purin (que al final no resultava ser tal) i les ferides de la Reiju. Tots podem deduir com ha anat la cosa. La Reiju s’ha posat a investigar i ha acabat per descobrir la veritat, així que les Linlin no han tingut més remei que acabar amb ella. Però abans la Purin vol jugar una estona i traure’s la mascara per torturar a la pobre Vinsmoke. Els Linlin no acabaran amb els Vinsmoke fins al final de la cerimònia és clar. La Mama vol la seva boda i la tindrà. Després… be, tindrem un altre boda roja. Un bany de sang. Això és clar si algú no ho impedeix i salta al rescat dels Vinsmoke. Són varies les possibilitats. La Reiju podria aconseguir escapar d’alguna manera (que el seu germà l’ajudes és l’únic que em sembla factible), o els Vinsmoke podrien sospirar d ela seva absència i reaccionar a temps per fugir cames ajudeu-me (estant tant endinsats com estan en el territori de la Mama ho dubto bastant). Podria ser qe en Luffy o un dels seus acompanyants irrompis per accident  en els plans de la Big Mom (o que directament es llencessin a lo loco per salvar a en Sanji) ajudant als Vinsmoke o impedint la seva execució. O podria, és clar, aparèixer en Sanji al rescat. Sempre ha estat perfilat com un príncep blau. Però ajudarà a la família que el deprecia ara que sap la veritat? No se que pensar. Te un honor molt arraigat, potser al final la família és la família. Però la seva família està amb els barret de palla. No dubto en que rescatarà a la Reiju si en te l’ocasió, igual que ella va fer un cop. Però probablement la seva intervenció s’acabarà aquí. Potser  un cop salvada aquesta avisi als seus germans i aconsegueixi que el Germa actuí a temps creant la distracció perfecte per a la fugida dels barret de palla. Seria el camí més lògic tenint en compte que aquesta saga estava pensada per a ser breu. De ser així un  pensaria que la Big Mom, enfurismada, fugiria en persona a perseguir al barret de palla i que o be intervindria en mitja batalla contra en Kaidoh, aprofitant per intentar abatre’l també. O be apareixeria un cop derrotat aquest molt a l’estil d’en Kuma quan en Moria va ser derrotat. Però això no són més que especulacions. Qui sap, potser es compleixin també.

Però que farà en Sanji. El més evident és que torni amb en Luffy i li demani disculpes. Veient que no pot protegir-lo de cap altre manera més que amb la seva pròpia força. Però potser la vergonya i l’honor l’empenyeran a sacrificar-se en solitari pel seu capità, o fins i tot a ajudar a la família que odia. No ho podem endevinar, són tan i tan prometedors els camins que Oda podria prendre. Per variar nomé el temps ho dirà. Haurem d’esperar doncs, més impacients que mai.

Tweet

Un home jaguar d’honor

Trobo que tenim en aquest cas un títol no molt encertant tenint en compte el que ens ofereix l’episodi. Ens trobem en aquest cas amb l’allargada confrontació entre en Chopper I la Carrot amb els seus captors. Arriba una mica tard, però com sembla comú en aquesta saga hi han tantes coses a explicar que si hagués arribat abans hauria tallat la narrativa d’esdeveniments més importants o hagués, per contra, arribat excessivament aviat. Així doncs que tot i ser un xic tard, no deixa de ser el millor moment possible.

És una bona batalla, senzilla i amb una àgil resolució. El problema és que no deixa de ser poca cosa per a l’espera que l’ha precedit. Tant de temps esperant per al final escometre un pla tan senzill  sembla poca cosa. Però potser el més decebedor és el gir argumental que fa possible la ràpida i efectiva confrontació amb els enemics. La Carrot no era la Carrot. És una trampa argumental que ja s’havia utilitzat abans (Donflamigo) i que com en aquella ocasió no funciona. El problema es que en aquest cas sí tenia una bona justificació. Però tal com s’ha exposat sembla que s’ho hagi tret de la màniga a l’últim moment, que no ho tenia pensat. Com a lector un sent que s’han aprofitat de la suspensió de l’incredulitat i que li han pres una mica el pèl. I el pitjor de tot és que es podria haver solucionat perfectament anunciant que l’autentica Carrot no corria perill en el capítol anterior en lloc d’aquest. De ser així la trampa no hagués estat tant rastrera. L’anticipació ens hagués permès no sentir que això està fora de lloc i hagués donat a l’escena la petita grandesa que mereixia. No obstant trampes a part  el combat es força bo en la seva agilitat. Consistint en deixar-los a tots inconscients en un atac sorpresa abans que tinguin temps a reaccionar. Soc plenament partidari d’aquesta mena de combats poc shonen. One Piece ha demostrat varies vegades que hi ha d’haver diversitat en els combats i reservar els encontres èpicament allargats per a ocasions especials a fi de no saturar a l’espectador. Però en aquest cas, desgraciadament, la trampa que li ha donat grandesa també l’ha enfonsat en la mediocritat.

És un capítol de preocupacions. Primer se’ns mostra a uns Vinsmoke preocupant-se primer per la política dels seus plans d’extorsió i mostrant la seva ja coneguda despreocupació per la vida d’en Sanji (parlant una mica massa amb llibertat davant d’unes teteres vivents amb ulls, orelles amb una fidelitat cega cap a la seva emperadriu) i després per la absència de la dona de la família. Tenim un Sanji que viu també preocupat per l’absència d’una Purin, que de ben segur s’encamina a cometre alguna bogeria, mentre es permet uns instants de relax dedicant-se al noble art d ela cuina. Però de totes, és la preocupació menys considerada la que mereix més atenció. Doncs la pobre Reiju apareix dramàticament, esgotada i plena de sang. Que s’amaga darrere la seva aparició? Un misteri més que s’afegeix a l’extensa llista. De moment, només podem rendir-nos a contemplar una escena carregada de dramatisme i gran expressivitat, on el silenci diu tot el que necessitem saber. No calen paraules, doncs la mort per sempre resta en silenci i és la mes gran de les nostres pors.

I del silenci espectral passem a l’home immortal. El nostre music espadatxí escomet emb emotiva eficàcia la seva missió sense saber el perill que l’espera. Afirma la seva voluntat de ser mereixedor d’aquesta empresa, de ser mereixedor del sacrifici d’en Pedro i du a terme la seva missió a la perfecció. Però amb el que potser no contava era amb l’aparició de certa emperadriu. La Big Mom irromp a la sala plena de fúria  desmesurada vers el lladre que s’infiltra en la seva estança. Per sort o per desgracia per al nostre esquelet vivent la fúria desapareix del rostre de l’emperadriu en quant veu la raresa que se li planta al davant. Vol posseir-lo. Vol afegir al pobre Brook (i al pobre Chopper també) a la seva extensa col·lecció. Que podrà fer en Brook contra un adversari tan gran (mai millor dit)? Segurament res. Però si el podem veure resistir amb epicitat  els atacs demolidors de l’emperadriu ja tindrem amb nosaltres l’èpica confrontació que l’esquelet porta mereixent des de la seva aparició.

I acabem la ressenya com ja be essent costum amb la creixent epicitat d’un nou personatge que poc a poc es va perfilant com més i més gran. Cinquanta anys de vida és el que la Big Mom li va usurpar (això li fa pensar a un que en Brook no en te de vida, i que per tant és immune als atacs de l’habilitat, la meva pregunta es si podria estendre la seva habilitat a d’altres i fer-los immunes també), cinquanta anys que en lloc d’enfonsar-lo han enfortit la seva resolució. No menysprearà la vida que li resta compadint-se d’ell mateix. Acabarà la empresa que se li va encomanar i es redimirà emprant la poca vida que li resta per a complir amb el seu deure i impulsar ja de passada els somnis dels seus companys (la meva pregunta és que, si tal com va passar amb en Moria, un cop derrotada l’emperadriu els seus anys de vida tornaran a qui pertanyen). Però si alguna cosa demostra epicitat en l’episodi és la directa confrontació entre el cames llargues més important de la sèrie i el Mink. Amb un reconeixement que no deixa lloc a dubtes. Grans enemics que es mereixen un gran respecte. Que llueixen amb orgull les cicatrius infligides en els seus enfrontes del passat. Molt a l’estil d eles cicatrius d’en Shanks tant Pedro com Tamago llueixen les cicatrius que es van fer en el passat, elevant la figura d’en Pedro a un nivell de poder molt més elevat que el de la modesta posició en que l’havia deixat la seva discreció. Pedro és, cada cop amb més força, un home d’honor.

 

Tweet

La tragèdia dels amants

En tota saga amb un enemic de poder i fama desproporcionat en comparació al de la nostre tripulació en Luffy sempre és menyspreat. Ho va ser aquí en un bon principi i després de donar una lliçó d’humilitat derrotant a en Cricker ho torna a ser.  Sembla ser que els tripulants de la Big Mom no aprenen, hauran d’aprendre a les males. Era més poderós del que pensàvem, però només ha tingut sort. Això han pensat els enemics d’en Luffy des de temps immemorials. Aquí es torna a demostrar quan els pobres carcellers d’en Luffy es burlen davant l’aparent patetisme des seus grunys i amenaces. Tots sabem que en Luffy no diu mai res que no pensa complir. I tenint en compte que és el protagonista d’aquesta historia…. Be, és evident que els acabarà per demostrar que estan equivocats, un altre vegada.

Mentrestant tenim a una Big Mom molt més afectada per les paraules del barret de palla, que intenta mantenir la calma i no sucumbir a la irritació de la menyspreable insubordinació de l’home de goma. Doncs un esdeveniment magnífic l’espera i res pot espatllar aquest moment de gloriosa dolçor… Excepte és clar la possibilitat que algú es proposi arruïnar el casament que amb tanta il·lusió espera robant el gloriós present que serà el culmen de la celebració. Pobre Pedro, ell només volia robar un Poneglypg roig. Res de l’altre món.

Paral·lelament els dos amants es neguitegen. Mentre en Sanji no para quiet ple de nerviosisme pels amics que s’ha proposat abandonar, intentant convèncer-se de que la nova vida que l’espera no és tan dolenta al cap i a la fi; la seva amant decideix no voler imposar el seu destí  a un bon home i pren cartes en l’assumpte per posar fi a aquesta unió forçada d’alguna manera misteriosa que de ben segur tindrà una carrega dramàtica de les més memorables en els anys propers. Purin és perfila cada cop més com la bella flor que germina en la immundícia d’un món corrupte i ple d’hipocresia, aflorant amb dolça innocència en uns paratges que només faran que aportar-li dolor.

Però deixant l’adéu de la Purin que dona nom a l’episodi, si algú es roba el capítol, aquest és altre cop el nostre Pedro. Amb una de les seqüències de fugida més èpiques i àgils que recordo en el manga. Tot i que el dibuix d’Oda no ha destacat mai per ser el més realista ni agraciat: sí que destaca, i cada cop més, per la gran expressivitat en el seu traç. Amb pinzellades cada cop més fluides que transmeten millor el moviment i els sentiments dels personatges. Els anys dedicats a la industria es noten cada cop més en un dibuix que tot i no millorar potser en la seva vessant estètica si ho ha fet enormement en l’expressiva. Per què al cap i a la fi l’objectiu d’una historia és expressar un missatge, una emoció, un sentiment.

Però l’impressionant moviment d’en Pedro era tan sols una distracció per donar a en Brook la possibilitat d’afrontar la seva pròpia missió. Sempre ho he dit i ho seguiré dient fins que esdevingui realitat. En Brook no ha tingut mai un autèntic moment per brillar. Tots els altres tripulants han tingut grans combats que els defineixen com a personatges, no és el cas d’en brook. Sembla ser que amb l’enginyosa tàctica de reduir la tripulació a pocs membres esdevindrà l’oportunitat perfecte per donar a l’esquelet vivent el merescut protagonisme que venia demanant des de fa ja uns anys. De moment aquest capítol ens ha regalat ja una èpica escena (el grandiós pla portant les animes a l’infern) al nivell del més memorable que hem vist del personatge (aquell combat a l’illa de les sirenes on va demostrar el seu autèntic potencial, llàstima que l’adversari no fos digne d’aquell gran moment). Així doncs creuo els dits a l’espera que en Brook ens ensenyi més del que podem imaginar.

Tweet

Lola no facis enfadar a la Mama

Comencem el capítol amb una ploramiques Carrot que somica per finalment esser una nosa per a l’equip. Ella que es volia llençar a l’aventura i viure en camaraderia, es torba lligada  de mans i peus i a punt de ser cuinada. Aquestes protestes entusiastes representen el marc perfecte per a que en Choppet tregui el seu costat intel·ligent i comenci a ordir la manera de sortir d’allà. Però els enemics que els custodien no son simples massilles desamagats. Per tant el pobre Chopper haurà de ser ràpid i efectiu. Res de vacil·lacions, amb ganes de veure com se n’ensurt.

I per fi se’ns mostra la famosa col·lecció de criatures fantàstiques de la Big Mom, a la que presumptament vol afegir l’esmenta’t Chopper com a peça especial de la col·lecció. L’orgull amb que l’emperadriu mostra la col·lecció als Vinsmoke tot i la indiferència d’aquests (quasi repulsa) és palpable en cada vinyeta. Podem veure aquí un dels guinys més ben col·locats que he vist en molt de temps amb una de les mantícores d’Impel Down que no només serveix d’autoreferencia si no que dona cohesió a l’univers de One Piece a l’hora que completa una mica més els retalls d’informació sobre la fugida massiva d’Impel Down. Tan gran va esser aquell accident, que fins i tot les seves criatures guardianes en van fugir. Oda ens sorprèn un cop mes retornant amb un encant màgic a un escenari passat per demostrar que no oblida el lloc d’on ve per construir el lloc on va.

Però potser el més interessant de la Visita dels Vinsmoke a la biblioteca  és la menció dels gegants davant la qual l’emperadriu quasi sembla reaccionar amb fúria. Ja havíem vist abans que l’emperadriu desitjava amb especial fervor la presencia de gegants a l’illa. Per aquest motiu l’emperadriu ordenà la gegantificació al brillant però gandul Cesar. Però ara que sabem molt més d’ella podem dilucidar d’aquesta fúria que el fet te un matis més personal. Donat el tamany de l’emperadriu podríem dir que més que personal podria esser fins i tot paternofilial. No sabem encara quina historia hi ha darrere aquesta tensió entre Linlin i gegants, però s’augura una petita historia d’allò més interessant.

Però la reunió amb els Vinsmoke és interrompuda per la captura del barret de palla que igual que els animals presos dins les pagines del llibre ara rau pres dins un llibre presó. Sembla que l’habilitat del fill llibrer de la Big Mom cobra ara matisos més definits tot  i que segueix essent inexacte. I he de dir que m’agrada el rumb que esta prenent l’habilitat. Habilitat a part tenim un Luffy vençut i encadenat atrapat en una presó dins un llibre. La seva captura no podria esser més absoluta. Tot i això aquest no és motiu per a no mostrar signes de rebel·lió. Quan una Big Mom airada per la seva interrupció es presenta a través d¡un cargol telèfon per interrogar als presoners, aquest no dubta en reafirmar les declaracions de guerra i reincendiar els esculls de fúria que guardava l’emperadriu després dels esdeveniments de l’illa submarina. Aquí se’ns presenta el per què la fúria de l’emperadriu no ha estat tan temible com hagués calgut esperar. Tot i destruir la fabrica i apoderar-se del seu territori la Big Mom va rebre a canvi un regal que per a ella te més valor, convertint la pèrdua en pràcticament una simple transacció. Això unit al goig que la unió amb en Sanji li proporciona suposen pràcticament l’impensable, que l’emperadriu pugui oblidar un greuge (com ja va fer un cop amb en Pedro, tampoc és una cte sense precedents).

El més interessant però és potser la reacció que te l’emperadriu al sentir de la Lola. Fa no gaires capítols la vam veure acompanyant a en Sanji (a no ser és clar que tingui alguna mena de bessona). Però pel que se’n pot veure en aquest episodi sembla ser que la Big Mom no sap on para. Diu que va fugir d’un dels plans de boda més crucials del món que li hauria premés  acabar amb la resta de Yonko. Però això va ser abans o després d’anar a petar a Thriller Barck? L’últim que se’ns havia dit era que aquesta estava casada amb en Bang Capone, qui va portar a en Sanji fins la Big Mom. Es llavors el seu matrimoni un de secret? Està amagada la filla Charlotte dins el seu marit? Qui era aquest important matrimoni que podia aportar-li tant de poder? Molts dubtes en un embolic tan complex que sembla difícil de desentrellar. Però de ben segur Oda ens sorprendrà amb una trama ben filada que ho farà encaixar tot.

El capítol acaba amb les lamentacions d’un Sanji que prega absurdament per que el seu capità no emboliqui les coses més del compte (com si sabes fer altre cosa) i un Pedro fent d’esquer humà( be, tècnicament humà humà no, esquer mink no?) per a donar-li a en Brook la oportunitat de complir amb la seva preuada missió d’espionatge. Les trames es compliquen i cada cop tot es torna més complex i entrelligat. Vivim sense dubtes en la saga més complexa de One Piece, i això que segons sembla encara no s’ha acabat de desenvolupar el conflicte. Si la cosa segueix així, serà sense cap mena de dubte la meva saga preferida de tots els temps.

 

Tweet