manga – Pàgina 30 – El Bell cant d'un Somriure

Hunter X Hunter 354 – Cap

Hisoka vs Chrollo (part L’anorac que estava afilat de n)

Durant un moment, quan he vist la primera imatge, he pensat que el capítol no es centraria per quarta vegada en el combat entre els dos lluitadors. La primera sensació que m’ha assaltat amb aquest pensament ha estat la d’emoció. Nova trama! Però essent sincers tampoc podria definir com a decepció el que he sentit al abaixar els ulls i veure la prolongació de l’encarnissat combat. Amb això no vull dir que estigui cansat del combat, m’encanta. Simplement reitero la meva idea de que si el vol allargar gaire trobaria aconsellable fer-hi alguna parada al mig per mostrar-nos alguna trama. A poder ser després d’algun punt d’inflexió significatiu en el curs del duel.

Però anem al que ens interessa. Després del contundent cop de Hisoka, Chrollo es retira entre la multitud per deixar enrere l’agressivitat amb que aplicava la seva estratègia i donar lloc a la precaució. Emprant una horda de titelles assassins coma distracció aconsegueix perdre’s entre el públic i deixar a Hisoka amb la incògnita del seu parador. És llavors quan al aconseguir desfer-se de la distracció Hisoka es posa a buscar a Chrollo entre el públic i en el moment que el veu… en el moment que el veu ja he sabut com acabaria el capítol. Doncs ja vaig augurar fa dues setmanes que Chrollo empraria el canvi de forma combinat amb el control teledirigit per enviar falses versions d’ell mateix contra en Hisoka per crear una gran distracció mentre ell prepara els seus plans. De la mateixa manera que vaig dir que és probable que Chrollo adopti la forma d’un espectador qualsevol per atacar a un desprevingut Hisoka. De manera que de fet res del que ha passat en aquest capítol m’ha sorprès. Tot era no sols deduïble de l’exposició de les habilitats de Chrollo si no deduït de fet per mi (a grans traços). No obstant i ometent l’enorme satisfacció de veure complides les meves previsions estratègiques, el resultat m’ha semblat molt ben executat i disfrutable. M’ha semblat creïble que Hisoka caigués en la trampa. Aquesta era en certa manera obvia (coneixent com ell coneixia les habilitats de l’adversari), sobretot per algú que està acostumat a lidiar amb complexes habilitats de poderosos caçadors (tot i que encara que l’hagues vist a venir el resultat hagués estat el mateix, hauria hagut de perseguir el fals Chrollo fins a destruir-lo). Però tot succeeix molt ràpid, Hisoka lidia amb els titelles i de seguida veu al fals Chrollo i s’hi llença de cap. Durant el moment tot i que ja ho havia vist a venir el fet no m’ha molestat, però pensant-hi millor després de llegir l’episodi si que em sembla que no haver-se’n adonat ha estat una falta d’atenció per part de Hisoka (ell mateix ho ha admès al final del capítol de fet), que no de l’autor. Una falta que Chrollo segurament li farà pagar cara.

Però si alguna cosa m’agradaria destacar d’aquest capítol no és l’engany patit per en Hisoka que com ja he dit era en certa manera força previsible. Si no la sempre sorprenentment versàtil habilitat de manipulació del nen d’en Hisoka (curiós que m’hagi sorprès quelcom que de fet ja sabia i no ho hagi fet quelcom que de fet no sabia). Per un moment quasi m’he cregut que de veritat en Hisoka estava girant les tornes del combat. Per un moment he pensat que la meva intuïció m’ha fallat i que en Hisoka demostrava amb contundent simplicitat el seu potencial infinit. Però quan he vist amb quina facilitat derrotava al fals Chrollo ja no m’ha quedat cap dubte de la seva falsedat. Però el que realment destaca en aquest capítol és com Hisoka treu a relluir aquest potencial que te la goma gomu no. Mentre fa volar els caps a mode de maces giratòries, Hisoka enganxa al terra a varies persones (no es l’únic que pot utilitzar al públic com a arma) per fer-les sortir ejectades cap al seu adversari en el moment més precís. Però en les ja habituals fintes dins les fintes, aquests eren només una distracció i un obstacle per poder llençar un atac que era al seu temps una distracció per poder enganxar a Chrollo el seu nen. I com ha demostrar el capítol, si Hisoka t’enganxa directament amb el seu nen, estàs acabat. Aquest cop ha estat sols una demostració. Chrollo ha estat més astut i tot plegat no ha estat més que una maniobra seva per guanyar temps, amagar-se i poder preparar millor els materials per al següent atac. Chrollo ha guanyat la ronda. Però Hisoka ha demostrat amb contundència, que si aquest Chrollo hagués estat el real, el combat hagués acabat aquí. Sí, segurament aquest cop no hagués acabat amb Chrollo. Però Hisoka no s’hagués pas aturat aquí, el tindria atrapat i seria tot seu. Un festival de sadisme s’hagués desencadenat si aquest Chrollo hagués estat el real.

Per sort nostre (amb l’expectació que ha produït la llarga presentació el combat no podia ser tan breu) Chrollo es u tipus taimat i calculador. Juga lentament, prenent tantes precaucions com sigui possible. Sobretot després que en el final del darrer capítol Hisoka quasi l’atrapi amb el seu joc de caps. Si Chrollo ja sol ser meticulós i cautelós, després d’allò el doble. Però després del que acaba de passar, el triple. Ara mateix Chrollo acaba de cobrar consciencia (un pensament seu ho revela, astutament col·locat en un quadre fosc que ja ens indicava que el Chrollo real no era dins el que Hisoka estava atacant) de la seva fragilitat. El seu és un pla de desgast molt elaborat. Però si Hisoka l’atrapa ell està acabat. No em costa imaginar en un futur no gaire llunyà a Chrollo tallant-se un braç o una cama per escapar al poder de la goma d’en Luffy Hisoka. Sens dubte seria digne de veure.

Sembla que hagin picat massa d’arros a la seva panxa

M’agradaria abans de donar la ressenya per conclosa comentar un petit detall molt minç que potser a la resta li sembla insignificant però a mi m’ha semblat molt enginyós i ha estat el detall més disfrutable del capítol. I és el fet de que Hisoka pensi que Chrollo podria tenir el llibre obert dins l’anorac fent pensar que el te guardat i que per tant només pot fer servir una habilitat quan en realitat en pot fer servir dues. És un detall ridícul ho se, però m’ha semblat d’una astúcia prominent. El fet que la roba que portin sigui de fet una arma a aquests nivells és quelcom poc usual en l’anime on la roba només és una arma quan es una armadura màgica o quelcom per l’estil. La roba no sol ser més que simple decoració. En canvi aquí, com en les pelis d’espies la roba es un lloc on amagar coses. Però anant més enllà el fet de poder amagar-hi coses pot reconvertir l’estratègia i fer-la esdevenir quelcom completament diferent. Si va amb robes molt tapades Chrollo pot fer veure que te el llibre tancat i tenir-lo obert, pot fer veure que no fa res i estar controlant teledirigidament a un dels seus titelles. La roba, tot i no ser una habilitat nen ni un arma especifica, tot i ser roba normal i corrent sense res especial es converteix de fet en un arma letal de potencial difícil d’estimar. I detalls com aquests són els que fan a Hunter X Hunter d’un manga tan gran.

En definitiva com els que el precedeixen hi ha poc a comentar, un combat intens que comença a mostrar les evidencies de la seva complicació. En aquest Hisoka s’ha redimit de la seva aparent passivitat en les entregues anteriors, semblant per un moment que estava a prop de la victòria per a ser enganyat pel mestre Chrollo. No obstant, tot i que Chrollo ha guanyat la batalla, tot i que ha sigut el vencedor indubtable d’aquest assalt. No puc evitar pensar que amb la demostració de poder d’en Hisoka l’arlequí ha guanyat més terreny que el seu adversari, que tot i perdre la batalla en certa manera sembla que hagi obtingut més avantatge en la guerra. Tal com va fer el conegut Rob Stark, auguro que Chrollo guanyarà totes les batalles però acabarà per perdre la guerra. Les complicacions comencen a matisar-se, si el manga fa un parell de capítols sortia d ela seva presentació ara comença a ascendir cap al clímax. Les capes dins les capes comencen a ser revelades i no sembla faltar gaire per que les armes més poderoses surtin al camp de batalla. Definitivament el que s’acosta serà digne de veure.

One Piece 826 – “0 & 4”

El Primer Petó

Després d’una setmana de descans el capítol es feia doblement desitjable. Tot i estar acostumat rere anys de seguir la sèrie (i rere anys de seguir HxH que be a ser el manual de l’espera) i als parons puntuals que aquesta presenta, cada cop que el manga s’atura una setmana l’expectació per veure el següent capítol s’incrementa notòriament. Aquesta no ha estat l’excepció. Doncs aquest capítol, gracies a Deu, ha estat doblement disfrutable.

El capítol ens deixa exactament allà on ho va deixar, però aquest cop segueix amb això durant la resta del capítol. Feia ja un temps que un episodi no es centrava solament en un sol front i la veritat agraeixo que ho hagi fet. Quan els fronts es dispersen un no pot evitar sentir que el capítol no avança. En canvi amb 18 pagines dedicades enterament a un únic front, per fi podem sentir que la cosa tira endavant. I tira: se’ns presenta definitivament la família del nostre chef preferit, es clarifica la ja evident explicació del cartell d’en Sanji, es descobreix per fi que les celles d’en Sanji no son sols una anòmala puntual si no una característica familiar.

Però si alguna cosa és important en aquest capítol aquesta és la família Vinsmoke. Sens explica que en algun moment van ser reis de tot un oceà, que van governar el North Blue. Ara però són reis d’enlloc, conservant tan sols un títol monàrquic sense terres sobre les que regnar, convertits en una organització paramilitar que poc sembla diferir de la pirateria. Però se’ns diuen coses importants. Tot i no tenir terres ni llar, el seu dret monàrquic segueix vigent. Son una nació sense terres. Amb poder militar y polític, encara que no geogràfic. I com a tal, tenen influencia en les altes esferes mundials. Fa poc se’ns va recordar el gran esdeveniment polític que era la Reviere. I molt astutament pocs capítols després se’ns presenta al que serà un dels assistents més interessants, la mateixa família d’en Sanji. El fet que un país que no es país tingui veu i vot en una reunió de països és en si una trampa política bestial en una organització de dimensions com és el govern mundial. Com utilitzarà això Oda encara no ho se, però em moro de ganes de veure-ho.

Però si alguna cosa destaca en aquest episodi és la presentació dels dos membres de la família Vinsmoke. Així que sense més preàmbuls anem al que ens interessa:

Yonji Vinsmoke

Tenim aquí un germà petit del nostre chef preferit. Molón, seriós, antipatic y molt badass. Amb el seu look de maton i el seu cabell engominat es presenta orgullós del seu llinatge ensenyant sense temor les celles en espiral informes i antisimètriques. Ell és un Vinsmoke i no podria estar més orgullós de ser-ho. Te mala llet, és despietat i no te problemes en fer el que s’ha de fer. Sembla la típica persona que s’ho pren tot massa seriosament. La feina és la feina, sols que en una empresa com la seva tot és la feina… tot excepte les dones és clar. Perquè és el germà d’en Sanji i no podria ser d’altre manera. Les dones el perden. Autoritari, malèvol i seriós es presenta com el perfecte sergent. La persona ideal per donar les ordres, però no per concebi-les. I la veritat, sembla mentida que es pugui treure tant de suc d’una aparició tan breu. Sembla ser, que al contrari que la seva germana gran el personatge no posseeix cap fruita del diable, doncs cau al mar i en surt pels seus propis mitjans. M’agrada que un equip com el Germa 66 aquest detall estigui balancejat. Una tripulació decent per simples motius estratègics sempre ha de tenir més d’un tripulant (els massilles no compten) no usuari duna fruita del diable. Definitivament el personatge aconsegueix contrastar sense problemes amb en Sanji i ser-ne a l’hora una versió alternativa. Amb personalitat pròpia però sense renunciar a certa essència conjunta. Un personatge magistralment presentat.

Reiju Vinsmoke

Sensual, elegant, mortífera i aguda, la germana gran del nostre cuiner és presenta com un personatge enigmàtic, potser més interessant i tot que la seva versió masculina i malhumorada. La qüestió que se’m presenta és si ella també perd els sentits davant els homes guapos. No ha semblat gaire afectada per en Luffy, però d’altre banda li a donat el primer morreig de la sèrie (ui si ho sabes la Hancock). Així que no sabria dir. M’agradaria veure-la perdent el cap per un noi. Per que darrere tot aquest aplom, tota aquesta elegància i control que desprèn, m’encantaria veure en el fons una pervertida com ho son els seus germans. Estèticament la mena d’ales que te al darrere em semblen genials i estilitzen la seva ja estilitzada figura (com la de totes les dones de One Piece admetem-ho) donant-li un toc d’elegància que d’alguna manera lliga amb l’extravagant indumentària del Germa 66. La seva capacitat per absorbir el verí sembla quasi de forma evident treta d’una fruita del diable, un apostaria per la fruita del verí, però al estar aquesta agafada ens queda el terrible interrogant de quina fuita posseeix la Vinsmoke. Auguro que serà una fruita tan curiosa i versàtil com la d’en Law. Però definitivament el que es roba el capítol és el vici de la noieta per succionar el verí d’en Luffy amb un peto libidos digne de Prision School.

Molt es pot especular sobre els Vinsmoke. Per que van muntats sobre un cargol radio gegant? Son potser els creadors de l’invent? En tenen potser el monopoli comercial? M’agradaria veure això. Això que tenen als peus son bombolles com les de la Nami? Disposaran de més tecnologia similar per a la seva organització? Les preguntes són extenses i de ben segur obtindrem moltes respostes i molts més interrogants en els propers episodis. Però el més important aquí és quina intenció tenen els Vinsmoke al realitzar una unió política amb la Big Mom. Busquen més poder polític? Influencia per reforçar el seu poder en decadència? No fa perillar aquesta aliança la ja seva delicada posició al Govern Mundial? Al cap i a la fi els emperadors van en contra del govern. Tot plegat sembla un moviment polític força arriscat i tenint en compte la proximitat de la Reviere, hem d’assumir que aquesta hi te molt a veure. La Big mom vol influencies a la Reviere i els Vinsmoke influencies al nou món. O al menys això em sembla el més provable en un nivell més pla. En aquests darrers capítols One Piece està esdevenint molt més polític del que havia estat mai i sincerament, m’encanta.

Cal comentar que encara no estic segur de si el fer que a en Luffy l’afectés el verí m’ha encantat o no m’ha acabat de fer el pes. El fet que en Luffy sigui immune als verins gracies a en Magellan és una trama de guió molt ben col·locada i que personalment trobo molt encertada. No obstant no podem caure en l’error de fer-lo invencible. Que sigui immune a la majoria de verins no vol dir que ho sigui a tots. Així que m’agrada el fet que en Luffy hagi cedit davant el verí d’una cosa tan simple com un peix. O m’agradaria si això no fos una trampa de guió per mostrar les habilitats de la Vinsmoke i realçar la seva força en pos del nostre protagonista. Així que és un fet que en part m’agrada en part em grinyola una mica. Però be, recordant el petó tota molèstia s’esborra.

Però anem al que ha deixat a tothom impactat. I és l’aparició d’en Jimbei. O al menys l’aparició de l’únic sireno (que haguem vist) de la seva tripulació. De fet, no recordo cap altre personatge a destacar de la seva tripulació a part d’aquest. Tenim doncs el metge de la tripulació d’en Jimbei espiant els passos dels nostres protagonistes. Tothom que conec s’ha exaltat en sorpresa al veure la menció de l’ex Shishibukai. Però sincerament, ja m’ho esperava. No m’esperava que sortís en aquest capítol és clar. Però tenint en compte la situació política entre l’illa de les sirenes i la Big Mom i el fet que en Jimbei és pràcticament un ambaixador de l’illa submergida i un ministre d’exteriors el fet que aparegués en l’esdeveniment polític més important de la Big Mom era quasi una seguretat. Així doncs auguro que veure’m al seriós d’en Jimbei en l’incòmode posició d’ajudar a en Luffy a robar a la Big mom a l’hora que intenta asserenar la fúria d’aquesta. No semblen opcions gaire compatibles, així que estic segur que veurem al tritó suar (els tritons poden suar?). Coneixent en Luffy però, és força provable que tot surti malament i el veiem en fugida cap a Wano perseguit per la Big Mom i la seva cort. Traslladant així el conflicte a Wano i d’alguna manera acabant per enfrontar els dos emperadors. Això és clar son possibilitats molt llunyanes i coneixent la trajectòria de l’autor es poc provable que encerti a acostar-m’hi. Tot i això el futur de la sèrie em sembla suggerent. Molt més prometedor del que havia estat mai des del salt temporal. Sens dubte la cosa es posa interessant.

Hunter X Hunter 353 – Astut

Hisoka vs Chrollo (part jo ja ho vaig dir de n)

Capítol com els dos anteriors amb molta acció i sense cap intriga especial a comentar, a part és clar de les elaborades tècniques de batalla que en la mateixa acció es presenten. He de dir no obstant, que sense saber quan planeja l’autor allargar aquesta batalla, no m’agradaria veure-la durar més de quatre capítols de manera consecutiva. No vull dir amb això que no vull que sigui llarga, si l’autor creu que ha de ser-ho jo confio en ell. Però si la batalla s’allarga gaire, m’agradaria que l’autor aconseguís arribar a una mena de clímax i pauses la historia durant un o dos episodis per anar a explicar un altre cosa i després tornar a aquesta. Essent el tercer episodi dedicat a aquesta batalla ja començo a albirar certa monòtona en el visionat i m’agradaria que si la cosa s’allarga es pogués relaxar el ritme narratiu passant momentàniament a un altre tema. Només espero que si l’autor l’allarga, ens expliqui més coses de mentres (si continua amb tanta batalla les meves ressenyes es quedaran amb poc a dir, tot i que tenint en compte que ara venen exàmens… tampoc és mala cosa, tot i que per altre banda estic suposant que continuarà al ritme setmanal duran molt de temps… que fàcil es acostumar-se a la regularitat amb tan sols tres setmanes, em trencarà el cor quan torni a desaparèixer :’( ).

El capítol m’ha agradat força. Passades les presentacions que van concloure definitivament en l’episodi anterior toca anar a l’acció de veritat, i a això ha anat. El problema potser és que res del capítol m’ha sorprès. Tot el que ha passat és sols una petita part del que ja vaig augurar en la ressenya anterior (veure ressenya) sobre les tàctiques de combat d’en Chrollo. Sols que de moment a nivells molt basics. Suposo que l’autor, conscient que no tothom fa recerca per assabentar-se amb exactitud de les habilitats exposades, decideix començar a poc a poc i mostrar lentament l’estratègia que Chrollo te preparada. Donada la revista juvenil on publica el seu contingut i el gran nombre de lectors ingenus que ha arrossegat la sèrie, em sembla una bona estratègia a seguir, tot i que això allargarà més del compte el combat. Es clar que amb un combat tan intens i ben manejat suposo que no importa gaire. No?

Mmmm a Chrollo li agrada donar pel darrere

Se’ns mostra la facilitat de Chrollo per crear amb uns pocs instants fruits d’una simple distracció centenars de copies assassines disposades a atacar a Hisoka. Aquests simples titelles no tenen res a fer contra l’arlequí és clar, però sí son una distracció perfecte per què Chrollo apareixi en el seu punt cec i llenci el seu atac. I per molt simple que sigui la tàctica (tot i que la seva preparació és indubtablement elaborada) és tremendament efectiva. El que indubtablement més m’ha agradat del capítol es el fet que com a lector podia senti l’angoixa que els munts de titelles causaven en Hisoka (tot i que ell encantat). Se sentien realment com si li impedissin respirar, si es despistava un moment ja el tenien agafat. Tots sabem que res podrien fer ells contra Hisoka, però si l’agafen estaria indefens contra atacs més poderosos i en el temps en que se n’hagués de desfer (com ja ha demostrat aquest capítol) Chrollo tindria temps a aparèixer per darrere i llençar el seu atac per tornar-se a amagar en les ombres abans que el seu adversari pogués reaccionar. Com he dit, la tàctica és senzilla però efectiva i realment l’autor aconsegueix fer sentir el perill que corre Hisoka tot i l’aparent feblesa de les piles de copies de cadàvers que se li llancen a sobre. El combat és vibrant i opressiu i tot i que Hisoka se n’ensurt Chrollo sembla tenir les de guanyar. I això que no ha fet més que començar.

En aquest capítol queda més clar que mai que si Hisoka vol guanyar s’haurà de treure més d’un as a la màniga i mostrar les seves verdaderes cartes. Per què sí, amb un dels seus senzills però no per això menys magistrals cops ha mostrat una vegada més la maniobrabilitat de la seva manipulació del nen. Però aquesta versatilitat acabarà per trobar un límit i tots ho sabem. Per molt elàstica que sigui la goma no es pot estirar per sempre (adequada metàfora). Hisoka les ha passat putes i l’únic que ha aconseguit és un orgasme(alabat cia) i donar un cop a Chrollo amb un cap. I sabent com és Chrollo de poderós dubto que un cap li faci gaire mal. Però el més important de tot és que Chrollo ni tan sols ha fet servir les bombes, que són de fet l’arma més poderosa de la seva estratègia. I tot i no fer-les servir, sols amb els cops que li permeten la distracció dels cadàvers ja sembla portar l’avantatge en l’arena. Les perspectives pel combat es posen cada cop més i més interessants.

Però el fet que comenci suau no pot basar-se sols en un argument narratiu (ja ha demostrat varies vegades que sempre hi ha un motiu darrere les accions que s’emprenen a la sèrie). Crec que comença així d’intens per fer que Hisoka es concentri en evitar que l’enxampin els cadàvers i preveure les aparicions de Chrollo, de manera que quan se li acosti una de les bombes disfressades de cadàver… be, HIsoka ni tan sols la veurà a venir. Crec que aquesta és l’estratègia per el moment, submergir-lo en un hàbit de lluita repetint les mateixes tàctiques un cop i un altre cada vegada més opressives per sorprendre’l amb un canvi brusc quan ja s’hi estigui adaptant. Hem d’estar atents, per què auguro la primera explosió impressionant i potser dramàtica (podria Hisoka perdre un braç? En un combat com aquest semblaria molt només per començar, potser un dit?).

Però anem al que importa d’aquest capítol. La pagina final del contraatac d’en Hisoka. Un doble atac secret, fent servir el primer com a finta del segon, sembla una tècnica adequada per l’arlequí. Però el més inquietant aquí és que per a fer l’atac Hisoka ha rebut al seu temps (i sembla que tot content) el brutal atac de Chrollo. I a primera vista, sembla que l’atac resulta molt més perjudicial per Hisoka que per Chrollo. Els atacs realitzats abans d’aquest havien semblat contundents, però cap en comparació a la brutalitat d’aquest. No obstant Hisoka somriu, i sabem que Hisoka no somriu en va. Sembla difícil que el cap projectat hagi fet gaire mal a Chrollo, per al que em decanto més cap a la idea de que el seu somriure es deu més aviat a un altre cosa. En primer lloc, el primer que he pensat és que el cap ha atacat a la seva mà dreta (o això sembla, intel·ligentment no s’aprecia molt be). Mà on si un es fixa pot veure que sostenia el llibre una vinyeta abans. Sembla impossible que l’hagi guardat. Així doncs penso que l’atac podia anar més aviat dirigir contra el llibre que contra el Chrollo mateix. I si Hisoka aconseguís malmetre el llibre i fer-lo inservible? Això seria el final per a Chrollo, òbviament no veurem això en aquest capítol, però potser en un altre. La segona idea i que no es incompatible amb la primera. És que Hisoka te l’objectiu en realitat d’enganxar el seu nen o be a Chrollo o be al llibre. Imagineu que quan Chrollo està a punt de fer l’atac final Hisoka estira de la goma i li roba el llibre capgirant la situació i assestant ell el cop definitiu? Seria brutal. Sigui com sigui, estic segur que hi ha una estratègia amagada darrere aquest cop i que no es tracta sols d’un simple atac exitós. Sigui com sigui haurem d’esperar per veure-ho.

En serio, aquests capitols donen per fer molta conya gay

En definitiva el capítol ha estat emocionant. Continuació immediata del que vam veure i confirmació també immediata del que ja vaig augurar. El combat sembla encarrilar-se en bon camí. I el fet de que Hisoka vagi deduït a través de pensaments el procediment de Chrollo sense necessitat de recórrer al diàleg ja m’agrada més. De fet, comentarista a part, només intercanvien una sola línea en tot l’episodi (-T’he vist preparar la teva estratègia – Ho se). Això s’adequa molt més al estil de combat “realista” de HxH mancat de diàlegs durant el combat. Accentuant les meves esperances que el discurs inicial de Chrollo no fos més que una simple condició de les seves noves habilitats. Esperant amb ànsia el següent.

On Piece 825 – La historieta del WE TIMES

Lola l’exploradora

Un capítol on no passen gaires coses, però on les que passen estan narrades amb potencia. El capítol comença amb una àgil trama narrativa introduint-nos a través de la narració apassionada d’un fan boy la historia quasi llegendària que llegia en un diari durant la seva infància. Aquesta historia em fa rememorar d’alguna manera l’ambient de conte que va sorgir a l’illa de Jaya explicant una historia sobre un tal Norland el mentider. Igual que en aquella ocasió, un boig somiador (que en aquest cas és un antagonista) ha somiat des de la seva infància amb trobar-se amb els herois onírics dels contes que tant adora (tot i que en aquest cas en comptes del llegat de l’heroi que buscava Montblanc Cricket, Vito busca el llegat dels malvats de la historia, que no deixen de ser els seus herois particulars). La historia no deixa de ser una xorrada simplista típica de una historieta infantil dels anys de la picor, que és precisament el que ha de ser. Però com va fer Oda amb Norland, auguro la possibilitat d’un flashback explicant l’autèntic passat de Sora i la seva lluita contra el Germa 66, que amb el temps va derivar en llegenda la qual es va convertir en una historieta d’un diari (un diari per cert d’economia, el World Economic Times. No hauria de publicar articles econòmics i no historietes?). Un flashback que a l’hora servirà per conèixer les arrels del passat d’en Sanji. Doncs resulta que el Germa 66 que Vito idolatra és la organització que la família Vinsmoke (la d’en Sanji, per qui encara no se n’hagi enterat) regenta. Estava cantat des del principi del capítol que el Germa 66 i els Vinsmoke serien el mateix, en Sanji ja en donava els seus indicis, però com va demostrar amb Norland, Oda pot esplaiar-se a explicar les histories que li vinguin de gust quan li ve de gust, però mai seran irrellevants ni intranscendents. Introduir-nos en forma de conte llegendari la família ja profetitzada dels Vinsmoke, per no revelar-nos fins al final del capítol que Germa 66 i Vinsmoke són el mateix és sens dubte una arma narrativa que tot i la gran simplesa atorga un magistral resultat. El millor del capítol, la dualitat narrativa que aquesta argúcia ha suposat.

Però òbviament el capítol no només ens deixa la primer presentació del Germa 66 i la després revelació de que es tracta dels Vinsmoke. El capítol ens permet donar una primera fascinant ullada interior al vaixell de la Big Mom, que només havien vist per fora (el darrer capítol on va aparèixer en Sanji només sortia la barana de la coberta pràcticament). Sabíem que era un vaixell de proporcions gegantines (com la seva emperadriu), que cantava i estava recobert de dolços, però una ullada més propera ens permet veure que el vaixell guarda en el seu interior tot un nínxol ecològic, un ecosistema per descobrir. Ja se’ns n’havien donat pistes, però ara apareix la confirmació: la Big Mom encarna la versió gorda i llaminera de la reina roja d’Alicia al país de les meravelles(veure la meva pròpia versió). I és que amb la presentació que fa poc se’ns va donar d’una Big Mom que envia el cap dels familiars a aquells qui els porten la contraria, Oda ja ens feia una subtil referència a la mítica frase de la reina de cors: “que li Tallin el cap”. Però en aquest capítol ha aparegut la referència ineludible: els famosos soldats de cors que sempre acompanyen a la reina del país de les meravelles. Portes màgiques, cors per arreu i terres jaquelats són algunes de les mil referències al clàssic literari que hem vist en aquest capítol i que segurament continuarem veient en els següents.

Però és la reaparició de la Lola (suposo, sempre podria ser una germana bessona) la que es roba tot el capítol. O al menys aquesta part. Amb això queda confirmada Charlotte Lilin com la mare de la Lola, que suposo que es diu Charlotte Lola (no zona tan be Com Charlotte Lilin o Charlotte Pudin). El curiós és que no sembla reconèixer a en Sanji (o fa veure no reconèixer-lo) i en Sanji no sembla reconèixer a Lola (cosa que ja és més estranya… ah no, amb l’avia Kokoro ja se’ns va mostrar que en Sanji te una memòria selectiva, no recorda a les lletges). Junt amb ella se’ns presenta un tal Gotti (iracund secundari massilla que crec que no li importa a ningú, però que be… suposo que ens pot sorprendre), a més del “cruel” empresonament d’en Cesar (a mi el que em te encuriosit es la porta, és un home que ha menjat una fruita del diable? o una porta que ha menjat una fruita del diable? O potser la Big Mom ho va fer amb una porta i va néixer….).

La comicitat ja quotidiana del capítol anterior segueix impregnant al d’aquesta setmana amb la inevitable continuació de l’esgotament de les reserves. La fam assetja a la nostre tripulació i el temps sempre trapella sembla regalar-los un clima desèrtic i abrasador per que gaudeixin encara més d’aquest petit infern. Tots sabíem que en Chopper no resistia massa be els climes càlids, però ara resulta que els animals humanoides amb pelatge representen 4/7 de la tripulació, més de la meitat. Les implicacions humorístiques del fet són obvies i com sempre la canya de pescar és la darrera solució quan assetja la fam. Aquesta part del capítol està inundada dels petits guinys humorístics que tan desfruito i que mantenen en vida el manga (les revistes PORNO d’en Sanji, la broma de momificació d’en Brook, en Chopper amb el cotó de sucre… i la pell resseca d’en Luffy és genial, en l’apartat de dibuix el que més m’ha agradat del capítol). Així que com no podia ser d’altre manera quan per fi aconsegueixen pescar un peix, en Luffy el devora abans de poder comprovar si l’animal és verinós (i jo pensant, tenint en compte que el mar estava bullint pràcticament, no hauria d’haver sortit ja mig cuinat el peix?). Òbviament no li passarà res al nostre capità, tots ho sabem. En Maguellan es va assegurar sense saber-ho que cap verí pogués acabar amb el nostre capità. Però sí que el mantindrà immobilitzat durant una interessant estona. Però la comicitat del moment queda interrompuda per la gran revelació. El Germa 66 existeix!(notición!)

És quelcom que es veia a venir, però no m’ho esperava presentat d’aquesta manera. Més endavant a la festa, o amb algun altre mena d’introducció. Però no així. I és que convertir en inesperat quelcom anunciat és un petit art que Oda domina a la perfecció. Sembla inútil especular com acabarà la confrontació imminent entre els dos vaixells. Ho resoldrà tot Pokems com a membre de la banda de la Big Mom? Hi haurà una batalla? Li suarà completament la polla als tripulants del vaixell el que els del barret de palla facin? Faran un banquet? Suposo que al menys en això no trigarem a sortir de dubtes. Les especulacions sobre l’encaputxat ja corren per internet, el més evident sembla apuntar cap a un germà d’en Sanji (algú s’ha ficat en que la seva cara s’assembla a la d’en Zoro? Va jo aposto a que és un fill yaoy d’en Sanji i en Zoro que ha vingut del futur per alertar-los de l’amenaça imminent de l’Enel que baixarà del cel amb el seu exercit de robots petits però matons), però també podria ser un cosí, un tiet o fins i tot un pare. Tampoc crec que triguem massa a sortir de dubtes, si no fos perquè…. La setmana que be no hi ha One Piece!

Havíem hagut d’esperar una setmana de més per aquest capítol, sembla que tocarà esperar una setmana de més també per el següent. El meu fan boy intern crida d’exasperació, però be, sempre tindrem a HxH…. Vale aquest sempre ha sobrat. En definitiva el capítol és merament de transició, passa poca cosa més enllà d’alguna petita revelació. Però compleix el seu objectiu, divertit, interessant, entretingut i una font infinita d’especulacions

One Piece 824 – Jocs de Pirates

Mans que no cuinen, ulls que se’n van.

Capítol on en contrast amb l’anterior, passen un munt de coses. L’anterior es podria perfectament haver resumit en tres línies, amb aquest, no sabria com. L’episodi comença immediatament on ho va deixar l’anterior amb un Luffy amb barret de xef (a ningú se li va acudir que podia ser una mala idea?) rebent la noticia de la caiguda de Baltigo. En la ressenya anterior vaig postular que la silueta que es veia al costat d’en Dragon em semblava en Rob Lucci i de fet m’ho continua semblant, però si realment fos ell els tripulants n’haguessin fet alguna menció, així que m’hauré d’acomiadar de la temptadora idea. Bàsicament se’ns confirma el que havíem pogut imaginar sense entrar en masses detalls, recalcant l’obvi (com que en Dragon i en Sabo segueixen en peu) i recordant-nos el que ja sabem. Però el que importa aquí més que les noticies és com els personatges reaccionen a elles. I com reaccionen. Darrerament havíem tingut capítols molt bons, capítols amb bombes informatives, capítols trepidants, capítols importants, però feia temps que un capítol de One Piece no em feia riure tant. Per que aquest capítol està ple d’humor, i no l’humor tranquil i quotidià que impregna la sèrie i que li dona vida. Si no aquell humor que hi apareix de tant en tant i que si t’enganxa, et fa aixecar de la cadira. I per a mi la reacció d’en Luffy al veure el seu pare per primera vegada ha estat un d’aquests moments. No tan per la exagerada reacció en veure’l, que no deixa de ser graciosa, si no que pel fet que en tot aquest temps mai hagués vist ni s’hagués molestat a veure com podia ser el seu pare. Està clar que en Luffy ha tingut alguna imatge del seu pare a la seva disposició si la curiositat li picava, però fins ara no l’havia vist mai bàsicament… per què li suava la polla. I això, aquesta actitud tan natural d’intercadència envers el seu pare, és el que m’ha fet aixecar de la cadira i posar-me a riure. Per què és Luffy 100% i m’encanta(la carrot rosegant alguna cosa a cada vinyeta és quasi igual de brutal). Però si la reacció d’en Luffy davant el seu pare no era suficient… resulta que el molt tanoca ha calat foc al vaixell (s’haurien d’haver endut en Franky, no em puc imaginar com acabarà el Suny). Aquest detall també ha estat tan natural i inherent del personatge que mira, tocava riure. Tot seguit ha entrat en joc la tempesta de torn per apagar el foc i recordar-nos que estem a la Grand Line (algú ha notat que el nou món fos gaire més salvatge que la resta de la Grand Line des de Punk Hazard? No? Ok).

El capítol segueix tancant amb un altre gag la desaparició de la Carrot, la conilleta senzillament havia subornat al mico amb dos plàtans ( enserio, m’encanten els Mink). Aquesta escena no feia falta, era prescindible, no cal justificar la desaparició de la conilleta, podrien parlar-ne en qualsevol altre moment en que hi hagués algun altre cosa a dir. Però el petit detall del plàtan fa que l’escena valgui el seu pes en or. Una tonteria al cap i a la fi, humor descarat i sense complexos. Un acudit dolent podrien dir alguns, però així és One Piece, i segueix fent gracia.

El que se’ns mostra a continuació és un dels moments que més m’ha cridat l’atenció de tot el capítol. En Jack irritat sota l’aigua esperant a que algú el rescati. El molt cabró no s’ofega. Tenia curiositat per saber com l’Oda resoldria la situació d’haver tirat en Jack al mar i he de dir que sincerament aquesta no me l’esperava. Oda, ens has tornat a sorprendre. És en Jack un tritó? Segurament, a jutjar per les dents afilades això sembla. Però si ho és, de quin peix? Seria el segon tritó que apareix amb una fruita del diable. Sigui com sigui dubto que ningú s’esperés aquest detall.

L’expressió més intimidant que recordo a la serie

I d’en Jack passem el torn a en Kaidoh que fa la seva intimidant demostració de força grandiloqüent. Però el més interessant d’aquí és que se’ns mostren dos nous trets de la personalitat del personatge que fins ara era força pla (un tio agressiu i molon que no te por a les altures). Resulta que Kaidoh és posa dramàtic quan beu (i suposo que beu sovint), o agressiu, una de dues. Una d’aquelles particularitats dels grans personatges de One Piece, aquelles manies exagerades (com l’Ace, que s’adormia menjant R.I.P.) que donen una comicitat superlativa als personatges extravagants. La segona característica de la seva personalitat és que Kaidoh és un tipus capriciós. Kaidoh estava reunint un exercit de usuaris de fruites del diable i tots vam assumir que era un pla dantesc per reunir un enorme poder militar. Però no, res d’això, Kaidoh només tenia el capritx de tenir una tripulació d’usuaris, per què sí, per què mola i no cal donar-li més voltes. I ara que els seus plans per veure complert el seu desig s’han enfonsat es posa a beure i a plorar (i a matar gent) amb un tint melodramàtic com pràcticament un nen petit. Kaidoh estava reunint un colossal poder militar, però només ho feia per diversió, per tenir un ordre complert, com qui munta un castell de cartes, volia veure el seu projecte acabat. Però en Luffy ha exterminat les seves il·lusions i ara haurà d’enfrontar-se a la seva ràbia.

I després de demostrar el seu inqüestionable poder, Kaidoh ens confirma el que molts ja van saber veure pocs capitols endarrere. Apoo va trair a Kid i ara aquest està empresonat en mans de l’emperador (segueixo trencant-me el cap per dilucidar quin paper haurà jugat Hawkins en tot això). La imatge d’en Kid postrat amb les cadenes i to ensangonat hauria estat un perfecte tancament de capítol. Però aquest episodi no es podia pas conformar amb tanta epicitat. Ens havia de donar més, doncs més.

L’episodi continua amb el gag que en Luffy havia deixat a mitges. Doncs passada la tempesta toca menjar-se el que el capità havia preparat a la seva tripulació a costa de cremar la cuina. Se que el menjà fastigosament horrible és un topic del manga sobre explotat i hiperrecurrent. Però acostumats a les delícies que preparava en Sanji, no recordo haver vist mai aquesta broma a One Piece i sincerament, se sent fresca i al menys a mi m’ha semblat tremendament divertida. Però és clar, la cosa no podia acabar aquí. S’havia d’acabar el menjà, però sí o sí. Fins i tot amb la ferrea vigilància d’en Sanji en Luffy i companyia se les enginyaven per acabar amb les provisions molt abans de que toqués, auto condemnant-se a passar gana. Qui havia pensat doncs que seria bona idea deixar les provisions en mans d’en Luffy?(qui més pensa que mentre cuinava se n’ha endrapat la meitat?). Així doncs Luffy i companyia parteixen a l’aventura havent esgotat totes les provisions a les poques hores de salpar i el que és pitjor, sense haver-se-les menjat.

Però definitivament qui es roba el capítol és en Sanji amb la seva elegància. Fumant contra la brisa marina amb el seu posat dur i seré. Sanji és un tipos elegant i aqui ho demostra amb tota naturalitat. És un presoner, però es passeja amb tota la tranquil·litat del món per la coberta, completament seré. Sanji dialoga una estona amb el cames llargues i després de donar-nos alguna informació sobre els dominis de l’emperadriu, ens deixa clara la postura del cuiner dels barret de palla amb un èpic missatge: He passat per un infern d’Okamas per estar amb els meus amics, aquestes mans només cuinaran per ells! Una declaració èpica com les que més que se suma a la llarga llista de frasetes del personatge (la majoria tenen a veure amb dones). Però tot això queda eclipsat quan a en Sanji se li mostra la imatge de la dona amb qui s’ha de casar i se li en van els ulls i s’oblida de tot el que acaba de dir. Simplement brutal, un dels grans moments còmics del personatge, per emmarcar. Sembla ser que la noia és la mateixa bufona secretaria de tres ulls que vam veure amb la primera aparició de l’emperadriu. En aquesta foto el seu tercer ull estava astutament amagat sota el serrell, tot i que sincerament dubto molt que en Sanji li faci cap fastig a un tercer ull. Sigui com sigui el disseny de la fotografia és entendridorament sexy i bufó. Un dels millors retrats femenins que Oda ha deixat al seu pas. L’expressió de la Charlotte està definitivament molt ben aconseguida. Només em queda preguntar-me si aquesta expressió es merament una ficció per enganyar als que la rodegen (en Sanji) o si realment s’escau amb la personalitat del personatge.

En definitiva el capítol està carregat d’humor fins als topes. Un humor vibrant i revitalitzador que pot fer-te deixar anar més d’una rialla. Però no per això el capítol renuncia a un també alt contingut d’epicitat. Oda ens te acostumats a capítols superlatius darrerament i això m’agrada. Però no puc evitar sentir un regust amarg al pensar que lo fàcilment que es pot esfondrar aquesta fins ara perfecte construcció de la saga. Només espero que pugui mantenir aquest nivell durant la saga que s’acosta. Per que si realment és així, no crec que tingui problemes per convertir-se indiscutiblement en una de les millors sagues que hem vist. Sens dubte la millor del nou món.