Aturador
L’episodi va a per totes. En Luffy va a per totes. Es llancen junts a una espiral desenfrenada d’acció visceral que podria haver estat una molt, molt mala decisió. Podria. Per sort no ho ha estat. Oda sosté l’escena en tot moment preparat per a tallar-la amb contundència quan sigui el moment, quan arribi al final. Però fins llavors l’allarga, desferma la violència. Per que el propòsit d’aquest episodi és desfermar-la, donar a en Luffy la dosi d’acció desenfrenada que necessita, fer semblar per un moment que te alguna cosa a fer contra el drac.
Però si no et deixes arrossegar per la pròpia emoció del protagonista, podràs notar que hi passa alguna cosa que per molts cops que doni no sembla en absolut estar guanyant. I és que en Kaido més que altre cosa sembla distret. Com si l’impacte per sorpresa i la borratxera no el deixessin concentrar-se del tot, recordar que és exactament el que ha de fer. Per altre banda l’emperador sembla tenir una personalitat similar a la d’en barbanegra: primer es deixa colpejar, resisteix el primer cop, i després ataca. Però mentre en Teach ho fa per orgull, per provocar i per posar-se un repte a si mateix, en Kaido sembla fer-ho per… resignació? Ja vam veure que l’emperador era invulnerable, que buscava la mort. Però més que la mort, crec que busca un repte, alguna cosa que li faci bullir la sang, alguna cosa capaç de ferir-lo. Alguna cosa que potser no el mati, però que pugui fer-ho. En Kaido viu al cim, i al cim, l’emoció és difícil de trobar. I per això en Kaido sembla inpassiu, ni tan sols reacciona mentre en Luffy el colpeja de valent.
Per això Oda ha pres la decisió de presentar-lo borratxo. Representa un escenari que permet accentuar encara més aquesta vessant de la personalitat del personatge, que permetia fer-nos creure per uns segons que en Luffy de veritat estava estovant a l’emperador. Però no ho estava fent és clar. La idea és en realitat la del fan service. Oda ens volia donar el gust de veure en Luffy estovant a l’emperador. Donar-nos-el per treure’ns-el a continuació. I no sols és un acte de fan service, d’omplir la fantasia quasi eròtica de poder que això implica. És també la forma més efectiva de posar en Luffy al seu lloc, de dir-li: sí, has millorat, però no, encara no ets aquí. Amb aquest acte Oda constitueix en petita escala el que va fer aquell cop a Sabaody: un avis visceral de l’avall que està encara de l’escala de poder. El que queda per veure és quan avall està realment.
Oda va defugir el tema a la saga passada. Els nostres protagonistes van tocar-li els nassos a l’emperadriu sí, però realment no s’hi van enfrontar en cap moment. La van defugir, la van esquivar, la van marejar. Però mai la van enfrontar, mai van comprovar quan lluny estaven del seu poder. Katakuri va ser una aproximació. Si en Luffy guanya a en Katakuri pels pèls i en Katakuri és el més fort després de l’emperadriu, això converteix a en Luffy a viure aprop del seu poder. Però quan d’aprop realment? La majoria comparteix que la victòria de’n Luffy contra en Katakuri va ser un error d’Oda. Una derrota ajustada crec que era el terme adequat. Derrotat, però donant guerra. Aconseguint fugir d’un Katakuri debilitat gracies a algun aliat inesperat. Però Oda pensava ja en en Kaido i si volia que en Luffy arribes al final del següent arc amb el poder per enfrontar-lo, necessitava que al menys aconseguís derrotar a en Katakuri. Així que ho va fer, més pensant en el següent arc que en el present. Per altre banda aquest increment semi-artificiós del poder del protagonista necessitava un aturador, una marca que digués: fins aquí i prou. I per això, en Luffy ha enfrontat al drac.
El que em pregunto ara és: i com sortirà el barret de palla d’aquesta? No sembla tenir moltes opcions. Potser s’aixeca de nou, però està derrotat. Com se’n sortirà? Suposo que alguna distracció estrafolària farà de bomba de fum i permetrà a en Law emportar-se a en Luffy d’alguna manera deixant a l’ebri emperador encara més enfurismat. Però com? És el que més m’intriga.
El que més m’ha agradat a aquest respecte ha estat la manera en com ella ha fet que el príncep no desenfoqués la seva atenció sota cap circumstancia. Tot i que des de la seva perspectiva no deixava de ser tens, des de fora el fet de trencar una tassa per posar a prova la seva concentració era completament natural. Però més m’ha agradat com el príncep ha semblat prendre’s aquesta evidencia de la seva lleugeresa de concentració com un repte que ha atacat amb ferocitat. A partir d’aquell moment res el podria desconcentrar. Ni tan sols la mort. Quelcom massa convenient, massa convenient per a ser cert. Però que podia fer si no tirar endavant?
Oda va recórrer a una tàctica similar en la saga passada. Un dels pocs errors que vaig trobar a la saga, ja en la seva recta final. Quan la Big Mom, un altre força de la naturalesa, en la seva carrera inexorable per devorar als fugitius muguiwara… queia del núvol. Era ridícul. Servia al mateix propòsit, però es carregava l’escena i la tensió fen-la difícil de recuperar. Aquí no passa el mateix. Per que el fet que en Kaido estigui borratxo no ridiculitza el personatge (tot i que faci el ridícul), li confereix personalitat, li aporta matisos. Per que un emperador pirata estigui borratxo fa per un emperador pirata. En aquella ocasió teníem a l’emperadriu sumida en una ràbia incontenible, no hi havia lloc per trencar amb la tensió. Aquí tenim un emperador borratxo que ha decidit que era bon moment per presentar-se a fer el paripè. Només que les seves passes retomben com terratrèmols al seu pas. Aquí Oda fa be el que va fer malament en la saga passada. Voldria pensar que aprèn dels seus errors. Que la seva narrativa madura refinant-se pas a pas. Però podria ser simplement que fos una mala coincidència. En qualsevol cas l’element trencador és fantàstic i serveix perfectament al seu propòsit d’alleujar la tensió per no sobrecarregar l’ambient.
Però tanta densitat burocràtica hagués estat massa per a ocupar la totalitat d’un episodi així que Togashi ho alterna tornant a un escenari que tot i viure a les cobertes superiors no guarda absolutament cap vincle amb el vist en l’episodi passat. L’escena comença amb impacte visceral: uns criats escombrant unes visceres (eh, eh, eh) sanguinolentes escampades pel terra. És un avis visual del personatge que se’ns apropa i un recordatori de la seva crueltat, de la seva maldat. Amb aquesta intensitat Togashi equilibra el pesat del diàleg burocràtic per donar balanç a l’episodi amb unes línies d’intensitat silenciosa.
Però després de varies bromes i explicacions apareix un personatge que es dedica a robar el que en Luffy ha donat als vilatans. En aparença un secundari de poca rellevància que està destinat a caure sota les urpes dels més poderosos. En aparença. M’agrada com Oda juga amb l’aspecte del personatge fent-nos veure que és un vago que es queda assegut en el seu toro bevent mentre son els seus homes els que saquegen el botí. M’agrada com el presenta com a un home de moral qüestionable tot i esser segurament un futur aliat. M’agrada per que juga amb les primeres impressions i ho fa molt be. I això és quelcom que sempre dona reculats interessants.
Quan en Jack apareix per aturar el saqueig del menjar saquejat s’estén la confrontació i… apareix la sorpresa. No només l’home pot combatre al temible Jack, un dels homes més forts que hem vist al nou món, si no que… sembla portar-li la capdavantera. Potser hagués acabat per esser derrotat, però ha estat ell qui ha fet vessar la primera sang. L’impacte d’aquesta escena d’expectativa vs realitat és fulminant. Ja ho sabeu nens, mai et fiïs de les aparences. En qualsevol cas sembla que no podrem esbrinar qui hagués estat el vencedor. Per que abans que l’encontre es resolgui el cel s’ennegreix i una enorme figura apareix per opacar no només la vastedat celest, si no l’episodi sencer. Kaido.
Crec que hi havia forces teories que apuntaven cap a el fet de que l’emperador posseís una zoan mitològica del drac i vista la transforació les reminiscències draconianes en la seva estètica l’hi fan evident. Podria ser perfectament el millor disseny de zoan que hem vist en el que portem de sèrie (i deixa una mica en ridícul al drac d’en Momonosuke). En qualsevol cas apareix la bestia i només la seva presencia sembla fer pensar que tot està acabat. Ominós és la paraula que el descriu i amb una sola aparició el seu fulgor ja exigeix a crits esser proclamat com l’enemic més poderós que ha vist mai la sèrie.
