Etiqueta: One Piece

Aturador

L’episodi va a per totes. En Luffy va a per totes. Es llancen junts a una espiral desenfrenada d’acció visceral que podria haver estat una molt, molt mala decisió. Podria. Per sort no ho ha estat. Oda sosté l’escena en tot moment preparat per a tallar-la amb contundència quan sigui el moment, quan arribi al final. Però fins llavors l’allarga, desferma la violència. Per que el propòsit d’aquest episodi és desfermar-la, donar a en Luffy la dosi d’acció desenfrenada que necessita, fer semblar per un moment que te alguna cosa a fer contra el drac.

Però si no et deixes arrossegar per la pròpia emoció del protagonista, podràs notar que hi passa alguna cosa que per molts cops que doni no sembla en absolut estar guanyant. I és que en Kaido més que altre cosa sembla distret. Com si l’impacte per sorpresa i la borratxera no el deixessin concentrar-se del tot, recordar que és exactament el que ha de fer. Per altre banda l’emperador sembla tenir una personalitat similar a la d’en barbanegra: primer es deixa colpejar, resisteix el primer cop, i després ataca.  Però mentre en Teach ho fa per orgull, per provocar i per posar-se un repte a si mateix, en Kaido sembla fer-ho per… resignació? Ja vam veure que l’emperador era invulnerable, que buscava la mort. Però més que la mort, crec que busca un repte, alguna cosa que li faci bullir la sang, alguna cosa capaç de ferir-lo. Alguna cosa que potser no el mati, però que pugui fer-ho. En Kaido viu al cim, i al cim, l’emoció és difícil de trobar. I per això en Kaido sembla inpassiu, ni tan sols reacciona mentre en Luffy el colpeja de valent.

Per això Oda ha pres la decisió de presentar-lo borratxo. Representa un escenari que permet accentuar encara més aquesta vessant de la personalitat del personatge, que permetia fer-nos creure per uns segons que en Luffy de veritat estava estovant a l’emperador. Però no ho estava fent és clar. La idea és en realitat la del fan service. Oda ens volia donar el gust de veure en Luffy estovant a l’emperador. Donar-nos-el per treure’ns-el a continuació. I no sols és un acte de fan service, d’omplir la fantasia quasi eròtica de poder que això implica. És també la forma més efectiva de posar en Luffy al seu lloc, de dir-li: sí, has millorat, però no, encara no ets aquí. Amb aquest acte Oda constitueix en petita escala el que va fer aquell cop a Sabaody: un avis visceral de l’avall que està encara de l’escala de poder. El que queda per veure és quan avall està realment.

Oda va defugir el tema a la saga passada. Els nostres protagonistes van tocar-li els nassos a l’emperadriu sí, però  realment no s’hi van enfrontar en cap moment. La van defugir, la van esquivar, la van marejar. Però mai la van enfrontar, mai van comprovar quan lluny estaven del seu poder. Katakuri va ser una aproximació. Si en Luffy guanya a en Katakuri pels pèls i en Katakuri és el més fort després de l’emperadriu, això converteix a en Luffy a viure aprop del seu poder. Però quan d’aprop realment? La majoria comparteix que la victòria de’n Luffy contra en Katakuri va ser un error d’Oda. Una derrota ajustada crec que era el terme adequat. Derrotat, però donant guerra. Aconseguint fugir d’un Katakuri debilitat gracies a algun aliat inesperat. Però Oda pensava ja en en Kaido i si volia que en Luffy arribes al final del següent arc amb el poder per enfrontar-lo, necessitava que al menys aconseguís derrotar a en Katakuri. Així que ho va fer, més pensant en el següent arc que en el present. Per altre banda aquest increment semi-artificiós del poder del protagonista necessitava un aturador, una marca que digués: fins aquí i prou. I per això, en Luffy ha enfrontat al drac.

El que em pregunto ara és: i com sortirà el barret de palla d’aquesta? No sembla tenir moltes opcions. Potser s’aixeca de nou, però està derrotat. Com se’n sortirà? Suposo que alguna distracció estrafolària farà de bomba de fum i permetrà a en Law emportar-se a en Luffy d’alguna manera deixant a l’ebri emperador encara més enfurismat. Però com? És el que més m’intriga.

Tweet

Si te’n vas de borratxera que no et sorprengui la bufera

L’aparició d’en Kaido en la seva ominosa forma draconiana era sobradament apoteòsica com per permetre un salt en la narrativa que ens traslladés a un altre indret i mantingués viva l’expectativa fins a potser dos o tres episodis. Podria haver aprofitat per traslladar-se a la reviere o repassar algun altre assumpte pendent. Però Oda vol posar la marxa llarga, precipitar els fets, aquesta vegada sí amb un ritme adequat, convergint segurament en una estela de caos que podria fer estremir el món sencer. En Kaido és aquí i ja res tornarà a ser igual.

La seva aparició desperta estupefacció. L’arribada d’una força de la naturalesa mai entra en els plans de ningú. Tothom es queda garrativat. Tothom menys en Luffy, que corre sense pensar, amb l’objectiu clar. Els bandits que enfrontaven a en Jack no poden fer si no sortir corrents, quin altre opció els queda? Que més podrien fer si no? I llavors…. Oda aplica el contrast. L’ambient era massa ominós, massa catastrofista. Acabem de començar la saga i això ja semblava la fi del món. Necessitava un contrapunt. Quelcom intel·ligent que alleugés la situació i suavitzés la serietat. Quelcom…. ebri.

Oda va recórrer a una tàctica similar en la saga passada. Un dels pocs errors que vaig trobar a la saga, ja en la seva recta final. Quan la Big Mom, un altre força de la naturalesa, en la seva carrera  inexorable per devorar als fugitius muguiwara… queia del núvol. Era ridícul. Servia al mateix propòsit, però es carregava l’escena i la tensió fen-la difícil de recuperar. Aquí no passa el mateix. Per que el fet que en Kaido estigui borratxo no ridiculitza el personatge (tot i que faci el ridícul), li confereix personalitat, li aporta matisos. Per que un emperador pirata estigui borratxo fa per un emperador pirata. En aquella ocasió teníem a l’emperadriu sumida en una ràbia incontenible, no hi havia lloc per trencar amb la tensió. Aquí tenim un emperador borratxo que ha decidit que era bon moment per presentar-se a fer el paripè. Només que les seves passes retomben com terratrèmols al seu pas. Aquí Oda fa be el que va fer malament en la saga passada. Voldria pensar que aprèn dels seus errors. Que la seva narrativa madura refinant-se pas a pas. Però podria ser simplement que fos una mala coincidència. En qualsevol cas l’element trencador és fantàstic i serveix perfectament al seu propòsit d’alleujar la tensió per no sobrecarregar l’ambient.

Però un emperador ebri segueix sent un emperador. I quan apareix en Hawkins anunciant-li cap a on pot canalitzar el seu poder… ell el desferma. D’un sol atac el drac es carrega tota una muntanya, acabant amb tot dubte de la seva immensitat. Aquí Oda ens ensenya el cim, el capdamunt de l’escala de poder de la sèrie, aquest és el nivell màxim, aquest és l’objectiu a assolir.  L’impacte ens deixa astorats, servint altre cop de contrapunt. Oda primer relaxa l’escena d’un ambient massa carregat per a sorprendre. I després ens colpeja amb intensitat fent-nos pujar de nou a la tensió. Una muntanya russa d’emocions que canalitza a través d’una de les millors narratives de la saga. Però no tot està fet. Falta un últim impacte final.

I és que, que faria en Luffy veient aquest poder incommensurable? Com reaccionaria? Tots pensarien que aquí es veuria aturat, que aquí per fi abaixaria el cap derrotat davant l’ominós de l’escenari que se li presenta. Però… en Luffy, és en Luffy. I per molt que en Law no ho acabi de comprendre tot i les múltiples demostracions, a en Luffy no l’atura res. Així que sí, en Luffy colpeja amb força derrocant la testa gegantina de l’emperador drac. Un impacte que perdurarà en els anals de la historia. L’home que va tombar al drac.

I això és, un contrapunt excel·lent. Per que esdevé a l’hora un element de tensió i de relaxació. Per una banda en Luffy acaba de pegar ni més ni menys que al mateix Kaido! Per l’altre banda acaba de pegar… a un borratxo… Aquí Oda salta entre idees per equilibrar la balança i elevar la tensió sense saturar-la.

I arriben les preguntes: Que passarà a continuació? Dubto que Oda es llanci a desfermar una batalla d’aquestes dimensions a aquestes alçades. Això és tan sols un anticip. Seria estrany que es posessin a fugir un altre cop, ja es van passar la saga anterior fent-ho. Si m’ho pregunteu a mi, crec que la idea més plausible és que en Kaido caigui inconscient, més fruit de la seva ebrietat que de la força de l’impacte i que en aquest moment, llançant-se els seus subordinats a protegir-lo els aliats d’en Luffy aconsegueixin arrossegar-lo cap a una retirada. Però qui sap, tantes coses podrien passar…

Tweet

Kaido

One Piece fa en aquest episodi el que aparentava fer a l’anterior. Explicar-nos la situació. Ja em vaig queixar força, així que no ho faré més, però no cal mirar-s’hi gaire per adonar-se de que l’episodi anterior no ens ensenyava res que no sabéssim tot i manejar un discurs d’estar-nos explicant alguna cosa. En aquest, totes les imprecisions que feien que l’anterior no digués res, es solventen en una o altre direcció esdevenint per fi un plegat de pagines que es dediquen ara sí a aportar-nos una mica d’informació.

La primera part del capítol resulta en un recull d’informació més detallada sobre el pla que es durà a terme, amanit amb una bona dosi de bromes senzilles, recorrent sobretot a la perversió del pobre Kimemon. L’humor funciona, tot i que es fàcil notar que és allà per que l’explicació no es faci pesada. Tot i que el detall és important i interessant no ens revela gran cosa a banda de la mecànica dels successos que esdevindran. Però és agradable que ens recordin que fa la resta de la tripulació. Sens dubte però, el més interessant de tot plegat acaba per ser la bomba de la dona del samurai. Qui se l’imaginava casat?

Però després de varies bromes i explicacions apareix un personatge que es dedica  a robar el que en Luffy ha donat als vilatans. En aparença un secundari de poca rellevància que està destinat a caure sota les urpes dels més poderosos. En aparença. M’agrada com Oda juga amb l’aspecte del personatge fent-nos veure que és un vago que es queda assegut en el seu toro bevent mentre son els seus homes els que saquegen el botí. M’agrada com el presenta com a un home de moral qüestionable tot i esser segurament un futur aliat. M’agrada per que juga amb les primeres impressions i ho fa molt be. I això és quelcom que sempre dona reculats interessants.

Quan en Jack apareix per aturar el saqueig del menjar saquejat s’estén la confrontació i… apareix la sorpresa. No només l’home pot combatre al temible Jack, un dels homes més forts que hem vist al nou món, si no que… sembla portar-li la capdavantera. Potser hagués acabat per esser derrotat, però ha estat ell qui ha fet vessar la primera sang. L’impacte d’aquesta escena d’expectativa vs realitat és fulminant. Ja ho sabeu nens, mai et fiïs de les aparences. En qualsevol cas sembla que no podrem esbrinar qui hagués estat el vencedor. Per que abans que l’encontre es resolgui el cel s’ennegreix i una enorme figura apareix per opacar no només la vastedat celest, si no l’episodi sencer. Kaido.

Crec que hi havia forces teories que apuntaven cap a el fet de que l’emperador posseís una zoan mitològica del drac i vista la transforació les reminiscències draconianes en la seva estètica l’hi fan evident. Podria ser perfectament el millor disseny de zoan que hem vist en el que portem de sèrie (i deixa una mica en ridícul al drac d’en Momonosuke). En qualsevol cas apareix la bestia i només la seva presencia sembla fer pensar que tot està acabat. Ominós és la paraula que el descriu i amb una sola aparició el seu fulgor ja exigeix a crits esser proclamat com l’enemic més poderós que ha vist mai la sèrie.

I així, amb aquesta aparició, Oda proclama un nou nivell. Estem davant d’una nova era. Ara i aquí comença l’últim tram de l’aventura. El camí d’en Luffy per enfrontar-se als més poderosos i arribar al seu somni d’esdevenir rei dels pirates. Però abans, haurà de derrotar a l’ominós invencible.

Tweet

Oda també falla

Deia de l’anterior capítol que no hi havia gaire res a dir, que era un pas de transició que perdia la majoria del seu recorregut en comiats i presentacions acabant per resultar únicament en una declaració. Aquest capítol esdevé directament intranscendent. I se que alguns em matarien per dir això, però aquest podria ser un dels episodis més mal construïts del que portem de saga. Literalment no hi passa res. La acció més significativa és que en Zoro es perd. Per la resta, se’ns explica malament una historia que ja coneixíem en un intent poc fructuós per completar-la, se’ns anuncia la unió d’uns aliats que ja estaven units. L’únic rellevant de l’episodi és el flashback dels viatgers en el temps la meitat del qual es dedica a recordar-nos els fets recents de la sèrie i l’altre meitat del qual balla en una ambigüitat maliciosa que no fa més que aclarir-nos l’evident.

Però anem al que tothom volia saber i segurament el motiu per al qual a la gent li agradat un episodi que jo considero tan deficient. Viatges en el temps. Vaig encertar parcialment en la meva hipòtesis. En primer cas vaig deixar en clar que creia que els viatges en el temps només podrien fer-se cap endavant i vaig encertar. Crec que la dinàmica que implica retrocedir en el temps no casa amb  l’esperit de One Piece i seria un error per part d’Oda. Pel que fa a el mètode… be Oda ha tirat pel menys interessant i ha emprat una fruita del diable. Obvi i poc imaginatiu. M’agradava més la idea d’involucrar al misteriós Vegapunk. És clar que gran part d’aquesta  hipòtesi es basava en el fet d’haver descobert els personatges a l’antany laboratori del científic. Però és clar, oblidava que tot i haver estat descobert pels nostres protagonistes allà, venien de Dresrossa. Un petita omissió en els meus records que convertia a aquesta teoria en molt més inviable. Tenint en compte els fets doncs, tot i la decebedora absència d’implicació del científic, la fruita no és un mal recurs i com dic m’encanta que sols pugui viatjar endavant.

Però doncs, que hi ha en aquest capítol que el faci tan horrible? La narrativa. El com està narrat tot, a banda d’encorsetada i planificada la narració sembla entretallada, presentant sals en l’explicació del pore Kimemon que soc incapaç d’entendre a nivell narratiu. Podria ser perfectament un problema de traducció. Però la seva manera de narrar-ho és erràtica i arbitraria en ocasions. I quan no ho és resulta evident  i reiterativa. Entenc que Oda es vegi en la necessitat de recordar els esdeveniments succeïts fa mig centenar d’episodis quan hi apareix quelcom relacionat, però és que el que aquí ens recorda és el que ha passat fa res. Crec que sí era necessària una rexplicació dels fets, però era totalment innecessari que s’hi estengués com ho ha fet. La pagina que ha dedicat a explicar-nos els viatges del pobre Momonosuke des de Wano fins a Punk Hazard podria haver-se exposat en una sola vinyeta, dedicant la resta a fer la narració anterior molt aclaridora.

L’únic que fa be l’episodi és mostrar-nos la bondat i el carisma de l’Oden, però ho fa tan ràpid que amb prou feines dona temps a calar abans que se’ns anunci la seva dramàtica mort. La que per cert apareix del no res en la narrativa sense que vinguí a cuento de res i amb pretextos insuficients per justificar-la. Però el pitjor d’aquesta part és la distribució de les vinyetes, que et mostren els personatges plorant abans tan sols de que et mencionin indirectament que el personatge va trobar un dramàtic final. Hi ha massa omissió, i aquesta acaba per entorpir la narrativa en lloc d’impulsar-la.  El que passa a l’episodi ja és el que havia de passar, però crec que el com passa és quelcom que s’hauria de reescriure de dalt a baix.

En definitiva l’episodi és un desastre. Se’ns presenten nous personatges l’únic carismàtic dels quals és la mare viatgera en el temps d’en Momonosuke que es munta un sacrifici estúpida al nivell del pare d’en Superman  a man of steel. Vale, vol morir amb el seu marit i tal. Però collons està enviant al seu fill al futur sense explicar-li pràcticament res. Plora al teu marit després, però salva primer al teu fill collons. En definitiva el sacrifici també està mal plantejat, arrel d’una exposició pobre dels fets previs a la mort de l’Oden. Només espero que les coses s’aclareixin adequadament en endavant. Però en aquest capítol ja ho han espifiat.

Tweet

Viatges en el temps

L’episodi arranca amb un parell de pagines que consisteixen, bàsicament en desfer-se de la Tama. La nena tornarà és clar, però per algun motiu l’Oda la vol fora de la narrativa en aquests moments, així que l’envia a casa. Per aquest mateix motiu la conversió de l’Speed de bàndol resulta molt convenient. Tot i que resulta evident que la dona cavall no els podia acompanyar fins al castell, em sap greu que desaparegui d’escena per que tenia ganes de veure desenvolupar al personatge. A part del fet d’anunciar-nos que els personatges desapareixen d’escena aquest fragment no ens aporta molt més. I és que aquest és un capítol una mica buit en contingut. Parlen molt però realment passen poques coses. És un moment d’aquells de transició on la narrativa està massa ocupada canviant d’escenari com per que passi res. Oda és clar és plenament conscient d’això i precisament per aquest motiu sap com compensar-ho. En aquest cas amb unacalculada revelació final.

Així que després d’un calorós comiat ple d’efusius agraïments per la gent del poble (recordem que estaven a punt de matar els seus nens i suïcidar-se per fugir de la fam) per fi es decideixen a marxar cap a les ruïnes del castell Oden on en Law ja ens advertia que existia un secret. Que simplement fos la seva base d’operacions semblava l’opció més obvia. Però en la seva expedició s’uneix una recelosa Kiku que com ja podíem intuir sap més del que vol aparentar i no sap si resulta adequat que uns estrangers s’acostin a les ruïnes. Així que tots plegats arriben a les ruïnes i en Law comença a parlar del que allà s’hi amaga amb críptiques paraules, per que si no l’humor no funcionaria i per que convé anar amb compte amb el que es diu i encara no ha aprés que a en Luffy no li pots parlar així si vols que entengui res.

Abans d’això no obstant oda dedica unes vinyetes a ensenyar-nos el sistema educatiu de la capital on s’adoctrina als nens a creure en l’aïllacionisme del país i s’inculca un odi cap als anteriors governants mentre s’heroifica als actuals. Vaja, cosa que faria qualsevol governant d’aquella època (i potser de la nostre) amb dos dits de  front. Ja que hi som, també es mostra de passada les activitats de subtil espionatge de la Nico Robin on s’aprofita per introduir-nos la llegenda que se’ns exposarà més tard (aquesta introducció narrativa és un dels símbols del bon fer d’Oda, sembla que ja sí s’han tranquil·litzat les coses).

Així que finalment i sense sorprendre massa a ningú apareix en Kin’emon reprenent l’acudit diarreic del pobre os (no sisplau, espero que realment vulgui arribar a algun lloc amb aquestys acudits). El samurai apareix i tot son efusives benvingudes. La Kiku se li llança als braços presentant-se com la seva deixeble (havia pensat que podrien ser amants, però tenint en compte el que ve després, tot i que podria ser potser apostaria més que fos la seva filla 20 anys més crescudeta). I després sense donar-nos temps a respirar apareix en Momonosuke i abans que s’hagi acabat de presentar apareixen del no res la resta de tripulants que havien vingut amb en Luffy a l’illa. I tots se saluden efusivament i… Enteneu per on vaig?

Entre el comiat del principi i les benvingudes del mig el capítol és perd entre salutacions, salutacions necessàries i que Oda passa tan ràpid com pot, però que es mengen l’episodi  en un tres i no res. No em queixo del tot, em semblen ben executades i el seu ritme accelerat prové de la necessitat narrativa d’explicar alguna cosa en tot el capítol. Però n’hi ha una en concret que si m’ha desentonat una mica. Tot i que la dels samurais se m’han fet naturals, al aparèixer els tripulants d’en Luffy… tot m’ha semblat massa un hola que tal. Si jo hagués explicat la historia també ho hagués fet així, per estalviar-me de perdre més temps i introduir-los en un altre episodi. Però al final he tingut la sensació que estava en una cinta mecànica presentadora de personatges, com si fos una llista d’assistència. Potser això rau al fet de que esperava que Oda perdés una mica de temps en explicar-nos que havien fet la resta de tripulants  que s’havien separat d’en Luffy. Potser el més adequat seria haver exposat l’episodi com ho ha fet sense presentar-los i després aprofitar la tensió per fer un salt en el temps (si molt enginyós soc jo) i narrar-nos per sobre en un capítol que havien estat fent la resta per allargar la tensió, presentar-nos-els en el següent i llavors explicar-nos tot això del viatge en el temps. Però Oda volia tenir les presentacions enllestides en aquest capítol per que al cap i a la fi és una cosa que s’ha de fer però que tampoc resulta massa interessant de veure.

Però anem al que tothom vol saber. Viatges en el temps. D’entrada el concepte no m’agrada. Era una mica obvi i Oda ens n’anava donant pistes des de fa temps. Però jo em resistia a creure-ho per que crec que no va massa amb One Piece. Però pensem-hi un moment, Oda fica de tot a la seva historia, tot el que li dona la gana posar ho posa: zombies, àngels, cyborgs, samurais, tot elements gens típics de la cultura pirata. I si vol ficar viatges en el temps, doncs l’hi fica. Al cap i a la fi no es tracta d’una tecnologia gaire diferent a els rajos laser de destrucció massiva dels pacifistes. Però la pregunta que esdevé aquí és: es tracta d’un viatge tecnològic? Tenint en compte que es van despertar en un antic laboratori d’en Vegapunk les coses apuntarien per aquí. Però… realment han viatjat en el temps? Pensant-hi be viatjar en el temps es pot fer de dues maneres, la primera es anar pel riu del temps, tots ho fem, a 1s/s, si acceleréssim el temps podríem fer-ho més ràpid, avançar cap al temps endavant no és cap limitació física (com sí ho és retornar a menys que aconsegueixis masses negatives supermassives i… be, és igual), el cas és que fluir amb el temps és perfectament factible fins i tot en el nostre món. L’altre manera és fer un salt en el temps, o sigui passar directament d’un temps A a un temps B sense recórrer el temps que hi ha pel mig. Hi ha dues maneres de fer això, un salt real (el típic de la ciència ficció) i un pseudosalt. Que és un pseudosalt? Doncs saltar però no saltar. Os sona la criogenització? Exacte, si et congeles en un estat de preservació, passes el temps a 1s/s com la gent normal, només que tu no te n’adones i quan te n’adones ja ets al futur i segons la teva percepció has “saltat” tot i que no ho has fet realment. Si em pregunteu, trobo que aquesta és la opció que més em quadra amb l’esperit de One Piece. Que Vegapunk hi estigui relacionat és quasi una evidencia, però no tindria necessariament per que ser així. No obstant hem de tenir en compte altres possibilitats. Com el fet que simplement sigui el poder d’una fruita del diable i que s’amaguessin a Punk Hazard per que està lluny però a prop de Wano i després es construïssin allà els laboratoris. O que el científic sí hi tingués res a veure però empres una de les seves fruites artificials fent-los servir de conillets d’índies. Són possibilitats que cal tenir en compte. Però a mi sincerament, la criogenització Vegapunkiana em sembla molt factible.

En fi, que el capítol es perd en les presentacions i al final consisteix en dir únicament: VIATGE EN EL TEMPS! Així que acontentarà a la majoria per que coi, viatge en el temps. Però a mi, be m’ha deixat una mica fred, es un capítol sense massa contingut que es dedica merament a ser una amena transició entre escenaris i que ho compensa amb una revelació final que pretén deixar-nos a tots amb la boca oberta per que no recordem res més. Un recurs d’allò més ben empleat però que a mi no m’ha afectat tant com podria fer a altres suposo. En qualsevol cas esperant el següent capítol per veure cap a on vol portar tot això el bo de l’Oda.

 

Tweet