ressenya – Pàgina 12 – El Bell cant d'un Somriure

Hunter X Hunter 379 – Col•laboració

Màfies i coses xungues

Sembla ser que Togashi s’ha oblidat definitivament de Kurapika i companyia i ha decidit enfocar-se definitivament en les altres trames del vaixell. I vaja que si ho ha fet. Els que pensaven que el vaixell es limitava a la venjança d’en Kurapika i la cerimònia de successió amb alguns trets potser de l’aranya ja podeu veure que això només era una part de l’iceberg. Sí, tot el rotllo dinàstic segueix semblant la part principal de la saga. Però aquest front es presenta ara molt més profund del que es semblava endevinar. En tenim per estona nois. I aquesta només es la saga que ens portarà al nou continent. El qual ni tan sols és el continent fosc. O sigui que… Be, el manga no promet acabar aviat. Em pregunto si acabar tan sols…

El capítol enceta revelant-nos els fets de la matança del nou adversari del Ryodan que abans només se’ns havia esbossat. I ho fa des de la traumatitzada perspectiva de l’únic testimoni dels fets. A mi, ja des del principi. Alguna cosa em semblava no encaixar. M’havia cregut lo del testimoni viu. Però presentant els fets que es presenten la cosa és diferent. Sabent el que sabem nosaltres dels vint punts sembla estrany que deixi viure a un només per que ja te els vint punts que necessitava. Podria ser un maniàtic obsessiu amb l’ordre al que li molesta tenir sobrepassar els vint un cop completats, però veient la personalitat de l’home i les característiques de l’habilitat era agafar-ho amb pinces. Per que 21 està més a prop de 100 que no pas 20 i ja que hi ets… És clar que això el zodíac no ho sap pas. Tot i això hi havia alguna cosa que picava en el testimoni. I efectivament alguna cosa passava.

Togashi no triga a desvetllar que el testimoni és en realitat una farsa. Un membre més de la màfia que busca jugar amb el zodiac per veure fins on poden arribar. És una manera molt enginyosa de presentar-nos a l’hora l’habilitat del membre que ja coneixíem i la personalitat del nou. I tot i que la jugada es força bona, no em convenç. No em convenç per que tot i que li regalen informació al Zodiac per obtenir informació a canvi (veure del que son capaços), li estan regalant una informació massa valuosa. El zodiac no podia haver deduït per si sol lo de les 20 morts, ell els ha regalat la informació sense més. Amb això està un pas més a prop de la derrota, no de la victòria. Em sembla un excés de confiança en les seves capacitats (sobre tot tenint en compte que encara no te habilitat). Però més que això em sembla una negligència que no encaixa amb el caràcter metòdic del personatge. En tot cas em sembla una argúcia interessant i tinc ganes de veure com l’explora Togashi.

És brutal com l’amburqguessa li cap al polze

Per altre banda els tres membres del Ryodan segueixen la pista que el membre que sí te poders els ha deixat per provocar-los. La provocació ha sortit un efecte nul i ha resultat contraproduent, per que ara el Ryodan ha pogut deduir quasi totalment l’habilitat nen del seu adversari. Però l’autèntic objectiu de l’assassí semblava ser provocar tant la màfia com el Ryodan per enfrontar-los. I be… evidentment no ha sortit efecte. Per que ni el Ryodan es tonto, ni la màfia ho és. Eren plans precipitats i improvisats llençats contra organitzacions criminals acostumades a les intrigues i les conspiracions. Sincerament, que esperava? Narrativament sembla ser que aquest assassí no serà més que l’objecte de presentació d’aquesta trama contra la màfia del pis de dalt (no m’aprendré els noms de les tres màfies en la vida). Però a efectes de trama segurament l’home acabi per esdevenir intranscendent en els esdeveniments més enllà que com el detonant de l’aliança entre el Ryodan i la màfia. En tot cas la unió semblava ja mig plantejada i sembla consolidar-se ara del tot contra uns adversaris que només semblen posar-se les coses més difícils.

One Piece 900 – Bad end musical

La cara de la felicitat

Portàvem temps esperant aquest episodi. En certa manera, des de molt abans que comencés aquesta saga. Per que des que el coneixem, sabíem que en Sanji algun dia enfrontaria un gran duel culinari, un repte de proporcions gegantines que alçaria el seu talent fins a barems insospitats. Ha arribat aquest dia. I des que sabíem que s’acostava només podíem esperar nerviosos el moment en que l’emperadriu tastés el pastís i es fongués en l’onada de del·licositat que l’embargaria. Dubto que cap lector temés per la possibilitat d’un fracàs en aquesta missió. En Sanji aconseguiria l’èxit, això estava clar. I això resta una mica d’emoció a l’assumpte, per que sabut que passarà, no hi cap el neguit de la incertesa. Però tot i que sabíem la conclusió d’aquesta prova, encara ens faltava saber-ne el com. Oda ha optat per la poesia.

Oda necessitava centrar un episodi en aquest moment. I això ha fet. Però part de l’atenció ha caigut també sobre la fugida del barret de palla. I m’agrada el que ha fet amb això. Ha fet una comparació poètica entre el goig celestial de l’emperadriu al tastar el pastís i l’aniquilació dels membres del barret de palla. Òbviament dubto molt que hagin estat eliminats, crec que pocs es creguin l’ardit. Però Oda ha sembrat el dubte. I tot i que potser no eliminats, sí semblen derrotats. O al menys parcialment. M’agrada, per que tot i el sacrifici del Germa per retenir les forces de l’emperadriu i fonar una via de fugida als barret de palla. Tot i els esforços dels pirates del sol per obrir-los pas entre les naus de la flota enemiga. No ha servit de res. La bandera del barret de palla roman socarrimada entre les aigües. Però que la bandera les hagi caigut no vol dir que hagin estat derrotats, això tots ho sabem. Es pot haver després simplement. Tot i que seria decebedor que Oda recorres a un recurs tan obvi i descarat. Els salvarà és clar. Però espero que aguditzi l’enginy per a fer-ho. Si algú més ha d’acudir al seu rescat, no m’imagino qui podria ser. Podrien ser els mink, o algun dels tripulants que no son a la missió de rescat. O fins i tot algun membre de les tripulacions aliades. Però dubti que Oda recorri a l’eina del rescatador heroic tres vegades seguides. No se quins plans te per a rescatar-los. I si no estiguessin ben executats podrien tirar per terra el gran efecte que ha fet en aquest episodi. Però ara mateix, sense saber que passarà. Dic sense temor que m’encanta que tot i els esforços requerits per a escapar de les urpes de l’emperadriu, els nostres protagonistes segueixin veient-se derrotats.

Però parlem de l’emperadriu, que per alguna cosa és la protagonista. El capítol es dedica a exaltar el seu sentiment de plenitud absoluta, un sentiment (que molt al rotllo ratatuille) la retorna a aquella idíl·lica infància on va catar una del·licositat que no havia tornat a sentir mai més. Aquest recurs del retorn a la infància és molt poderós. Com ho és també el recurs de la cantarella sinistre que entona l’emperadriu mentre els membres i aliats del barret de palla van essent destruït, associa ambdós actes com si la seva derrota fos producte de la felicitat de la Charlotte. Com si sols la seva presencia tingué se’l poder per decidir el destí. Però més que qualsevol d’aquests dos recursos i dels molts que Oda utilitza en aquest episodi, el que a mi més m’ha transmès és el seu dibuix. Això és art gràfic i tot i que Oda no te potser el dibuix més bonic, si que te un dels més expressius. I aquí la cara de desfent-se en la felicitat de l’emperadriu no te desperdici. És intensa i radiant i realment et fa sentir amb intensitat el que potser les paraules estan més lluny d’aconseguir. L’emperadriu fa moltes ganyotes i Oda empara molts recursos visuals per expressar el seu èxtasi. Però els que hagueu llegit l’episodi estic segur que tindreu una cara en ment.

One Piece 899 – L’ultima baralla

Jimbe new nakama

El comandant Peros està debilitat. I això m’agrada. La ferida que el suïcidi tàctic d’en Pedro li va provocar només li va fer perdre una mà. Per que Peros, per molt poca mesquí que sigui, segueix essent un dels més forts i en Pedro simplement no estava a la seva alçada. Però que el sacrifici d’en Pedro sigui per res… Així doncs Oda ha trobat en aquest episodi l’equilibri perfecte entre no fer de menys el poder den Peros i no fer tampoc de menys el sacrifici d’en Pedro. Sí, l’explosió només li va arrencar una mà. Sí, una mà perduda no li impedeix al pobre Peros seguir endavant, ni tan sols limita les seves habilitats més enllà d’una petita molèstia. Però després d’una llarga i intensa persecució d’hores al costat d’una Mama que el volia assassinar a estones… La fatiga fa acte de presencia i ningú ha atès el monyó encara. I sense atenció medica immediata, aquella ferida per la que no n’hi havia tant, ara ha drenat les seves forces i el te a les portes de la derrota (no direm mort perquè… be, tots sabem que ni en Pedro ha mort així que…). Així doncs, amb efecte retardat, en Pedro ha complert el seu objectiu.

Mentres tant la Big Mom no sembla menys. Està famolenca, esgotada i desesperada. Però ja podria quedar-se fins als ossos que res l’aturaria en la seva determinació. Seguirà endavant fins a la mort. I més enllà segurament. L’emperadriu finalment ha arribat fins al pastís, ara només queda que el provi. Morirà de del•licositat. Però això els seus fills no poden saber-ho. Així que es preparen. I les perspectives no semblen bones. Si el pastis no li agrada, res podrà aturar la seva rabieta i ho destruirà tot, els destruirà a tots. Si el pastís està enverinat, potser n’alterarà el gust fent que no li agradi i matant-los a tots, o potser la matarà fent que el seu imperi construït sobre la figura d’ella s’esfondri i acabi amb tots. I creient que hi ha un verí, el més provable sembla ser o be que mori o be que no ho faci però el pastis no estigui bo. Però encara que no hi hagués verí, cosa de la que estan segurs, com podria superar un pastis les expectatives il•limitades de l’emperadriu? Sembla impossible. Però és la seva única esperança. No poden fer res més que alçar les mans i resar. Haurà escoltat en Sanji les seves supliques?

Però tot i la intervenció del Germa, els barret de palla no estan segurs. Estan en territori de l’emperadriu i simplement hi ha masses enemics. Els persegueixen per totes bandes i el Germa només pot cobrir un flanc. Després d’unes emotives paraules d’un pare que es veu incapaç d’admetre el respecte que ha crescut vers al seu fill ens trobem davant una situació desesperada. I és que el Germa no podia ser suficient per sortir d’aquesta. Això era evident. Com també era força evident qui seria el segon salvador sorpresa (tot i que ni de lluny tan evident com el Germa). Si t’ho pensaves una mica només podien ser ells. La banda d’en Jimbe no podia abandonar al seu capità així com així. L’aparició és espectacular, amb detalls entranyables sobre la banda com la reaparició del simpàtic Wadatsumi. Però hi ha una cosa que em molesta. I és que sembla definitiva l’entrada d’en Jimbe a la banda. I com alguns sabreu, això no m’agrada.

No m’agrada per que no crec que en JImbe hagi d’entrar a la banda. No crec que hi encaixi. Els tripulants han de ser desconeguts, noves personalitats per explorar. I està be que Oda canviï les seves pròpies formules. Però en Jimbe no m’agrada. No m’entengueu malament. M’encanta el personatge, és un dels meus personatges preferits. Però no m‘agrada com a membre. Te la seva pròpia tripulació i no em sembla be que l’abandoni. En Brook també l’hi tenia, però per que va assumir el lloc de capità després de morir l’anterior capità i tota la seva tripulació va acabar morint entre les ones. Però en Jimbe te homes que creuen en ell, el suficient com per arriscar la seva vida contra emperadriu per un home que els ha abandonat. Per mi en Jimbe hauria de ser membre honorífic de la banda com ho és la Vivi. Estar dins en el cor, però no viatjar amb ells. Viatjar amb la seva pròpia tripulació i acompanyar-los unes quantes sagues com ha fet en Law. Convertir-se en una sub-tripulació dels barret de palla i per que no? Convertir-se en el comandant de les tripulacions aliades del barret de palla, competint amb el fanàtic Bartolomeo. Per mi això seria el rol ideal. Oda podria utilitzar-lo tant com volgués, però no per això alteraria la química dins el vaixell com a tripulant ni hauria de malgastar la carismàtica tripulació de tritons que va deixar en Tiger Fish al morir. Això és el que crec que hauria de passar. I encara pot passar. Però no crec que Oda faci cas a les meves pregaries. A massa gent li agrada aquesta unió i dubto que Oda s’adoni del que jo veig. Si es que ho veu igual que jo. En tot cas, no m’agrada i no em puc sentir satisfet amb aquest canvi. Tot i així sempre és bona noticia saber una mica més dels tritons i les sirenes.

Hunter X Hunter 378 – Equilibri

Màfies

Feia uns capítols deia que m’agradaria que Togashi escoltés les meves supliques i donés a la màfia una presencia més rellevant que la de meres titelles sense voluntat. Deia també que volia veure descansar una mica a en Kurapika del seu pes protagonic i deixar reposar la fatigosa i complexa trama dels prínceps. Sembla ser doncs que Togashi ha escoltat les meves plegaries. Per que tenim aquí, per segon episodi consecutiu (tampoc crec que s’hagi d’allargar molts episodis més ara tampoc) un episodi centrat aquest cop totalment en el Ryodan. Però sense deixar de centrar la seva mirada en l’organització criminal Togashi aprofita la seva baixada a les cobertes inferiors per desenvolupar per fi de forma més amplia el context de les màfies.

Molt se’ns havia parlat de les diferents plantes del vaixell. S’endevinava una forta desigualtat social entre elles i tot i que no es desenvolupa aquest factor en concret en aquest episodi si que se’ns ofereix un cop d’ull a l’organització real d’aquestes plantes. Togashi s’ho ha posat fàcil. Tres plantes, tres màfies, una planta per màfia. És la manera més simple i efectista d’organitzar les coses, tot i que amb organitzacions criminals de per mig les coses sovint acaben per complicar-se quan un estira més el braç que la màniga. I tot i que s’endevina parcialment un possible desequilibri en aquest sentit sembla que per ara les coses estan bastant ordenades.

Parlem primer de les dues primeres màfies. Ambdues, tradicionals i pragmàtiques veuen en el Ryodan tan una oportunitat com una amenaça i per això sabedores de el que desitgen ,saben que la seva oportunitat de treure’n benefici és torbar-ho abans que ells, o be per congraciar-s’hi entregant-los el que desitgen, o be rentenint-lo per contrariar-los o fins i tot aliant-s’hi per derrotar-los. Trobo que és una decisió molt astuta per part de Togashi ja que introdueix a les màfies en el conflicte del Ryodan d’una manera molt més profunda i orgànica que com ho havia fet. Tenint en compte la inferioritat aparent d’en Hisoka crec que el més provable és que les màfies es converteixin més aviat en el seu aliat. Des del punt de vista d’aquestes també sembla el més adequat, doncs el Ryodan és una organització criminal que no poden controlar i liquidar-la és la manera més segura de continuar amb els seus negocis. Per això crec que una aliança amb el desaparegut Hisoka és l’escenari més provable de moment.

Però per si la cosa no fos prou complicada apareix un tercer factor. Doncs la tercera de les màfies, la associada al nostre estimat i pertorbador quart príncep, no és com les altres. Aquesta es postula de manera subtil com una amenaça per les altres dues faccions. Els altres líders son conservadors i tradicionals, corruptes i assentats en la seva manera de fer. La tercera màfia en canvi està liderada per una jove i desconeguda líder que amb aires de fanatisme mou la organització amb certa puresa maligne. No es mou per interessos ni beneficis, es mou per retorçades conviccions. I això és una amenaça per l’equilibri de les mafies.

Classe magistral de Togashi-Sensei sobre com presentar 23 personatges

Aquí Togashi juga a un joc molt interessant amb l’equilibri del numero tres. Un joc que ja va saber jugar de meravella en el seu anterior manga amb els tres reis dimonis que governaven l’infern. El tres és un numero màgic d’equilibri. Per que si un es fa massa poderós, els altres dos s’aliaran per posar-lo a lloc. I si un es fa més dèbil, qualsevol dels altres dos podria anar-hi per acabar-lo, però si ho fes, el tercer esperaria pacientment al final de la batalla per acabar amb el debilitat vencedor i alçar-se amb el poder absolut. Així doncs existeix en el tres un precari equilibri. Una preciosa i delicada simetria que conserva les forces de tots els bàndols mentre les manté en tensió. Sempre alerta.

Però en aquesta tercera màfia hi viu un sistema molt interessant, que esdevé al seu temps una incongruència. Totes les màfies son coneixedores del nen. Però aquesta en concret està estructurada a partir d’una habilitat nen. Essent això així, com es possible que el quart príncep no en fos coneixedor? És fàcil donar-ne una explicació, però no una que no sigui agafada amb pinces. No se si Togashi taparà aquest forat amb algun argument sòlid o el deixarà fent veure que no hi passa res. Ho haurem de veure. Pel que fa a la màfia s’organitza com si fos una mena de videojoc. Hi ha un líder, que a través de la saliva pot infectar als seus subordinats, quan un infectat mata a algú puja de nivell. Si arriba al nivell 20, aconsegueix una habilitat nen única. Si arriba al nivell 100 es converteix en un líder amb la capacitat d’infectar al seu temps a altres portadors. Tenient en compte els territoris en els que ens movíem, matar 20 o fins i tot 100 persones no em sembla tan difícil essent com és una màfia. Però la clau de l’assumpte és que els usuaris nen pugen els nivells de deu en deu, en comptes d’un en un. I això, em sembla un error. Per que un usuari ja te una habilitat pròpia. Per a un usuari matar resulta molt més senzill, a l’hora que més innecessària. Això crea una diferencia devastadora entre ambdós grups en aquest joc, com si la diferencia entre ells no fos ja grossa d’abans. Crec que en tot cas, d’haver-hi diferencia, als usuaris nen els hauria de costar el doble avançar i no pas deu vegades menys. Sigui com sigui l’habilitat em sembla excessivament poderosa dins una organització criminal organitzada. No tinc molt clar com l’emprarà Togahi, però si no va en compte aquest poder tan interessant podria anar-se-li de les mans.

La tia fa por, però és que el món realment està fotut

També trobo interessant parlar d’un altre punt que se’ns presenta en aquest episodi en relació a les màfies (sí, està bastant petat d’informació). I és el fet dels fills legítims de l’emperador. Els bastards. Era un recurs massa lògic i suculent com per no fer-ne us. La idea de marcar-los per sempre com a membres il·legítims de la reialesa és molt interessant, tot i que no massa original. Fer-los esdevenir líders de les màfies que mouen el país des de les ombres és no obstant un jugada mestre. És inevitable que el baix mon prosperi en qualsevol imperi, quina millor solució doncs que a través de la corrupció fer que tot quedi en família? Que els fills legítims controlin la legalitat del país i els il·legítims… la il·legalitat. Ja que hi ha d’haver lladres, que al menys siguin de la família. Així un s’assegura de no robar-se a si mateix. Obté el poder absolut, doncs controla lle llei, com controla el crim. Controla el poder, com controla la oposició. Poder absolut.

Sempre m’encanta quan els autors es montem mapes i esquemes

Però si no en tingués prou amb tot aquest plantejament l’episodi ens llança directe a l’acció amb un Ryodan que amb la intenció de recuperar les seves armes es tanca directament cap a una trampa. I s’hi tanca amb despreocupació. Dubto que en surtin mal parats. Tot i que una amenaça, l’home no sembla una amenaça per a ells. Però la seva presencia i la seva intenció assassina ens dona possibles pistes sobre les intencions de aquest tercer grup de mafiosos. En primer lloc podem deduir a partir de la informació ja esmentada i del fet que un home amb una cicatriu de mitja lluna (quan el testimoni diu lo de la lluna, vaig pensar que es referiria a en Hisoka i el seu maquillatge, no es tan diferent) ha semblat assassinar una vintena de persones. Que aquest individu és un dels nous integrants de la màfia sectària i que ha intentat escalar posicions pel dret i arribar al nivell vint per aconseguir la seva habilitat especial. Però tal com demostren les seves presses, és un nen amb una joguina nova. No es pot estar de fer-la servir. Els membres del Ryodan son usuaris experimentats acostumats a enfrontar-se a tota mena d’habilitats estrambòtiques. L’home es creu molt poderós, però segurament caigui víctima de les seves pròpies presses. Pel que fa a l’habilitat, sembla alguna mena de capacitat per travessar les parets o crear portals a través d’aquestes pels que poder moure’s. Una habilitat molt profitosa en un vaixell on les diferents plantes estan aïllades, sobretot per a una màfia que es lucra amb el tràfic entre plantes. Sigui o no aquesta habilitat, segurament no l’arribi a aprofitar. El més provable és que només serveixi d’advertència al Ryodan i com una mena de barem amb el que mesurar la resta d’habilitats que vindran. Per altre banda, aquest atac directe al Rydan… Em fa pensar que potser una de les tres màfies ja sap on para en Hisoka… qui sap.

One Piece 898 – Definitivament tornarem

El Germa salvador

Em sobra molt que Oda es dediqui a presentar tots els gegants de la tripulació

One Piece porta uns capítols que no m’acaben de fer el pes. La fugida d’en Luffy és un pas necessari per arribar al final, però em sembla un mal tràngol. No és tant que Oda no ho sàpiga portar si no que no m’agrada com ho està fent. Tenint en compte el camí que ha escollit l’execució és força impecable. Però simplement no m’agrada aquest camí i no puc estar-hi més en desacord. Els que em llegeixin ja sabreu que vull dir. Porto un parell de ressenyes parlant-ne. La derrota d’en Katakuri em sembla una mala decisió i tot i que l’aparició del Germa és bona em sembla fins i tot previsible en excés. Aquesta prometia ser la meva saga preferida de One Piece, i tot i que segueix essent sens dubte de les millors, l’acumulació de petits errors de judici culminen ara en el meu dubte. Oda encara és a temps però, si dona un final digne a aquesta saga, potser sí acabi sent la meva preferida. Per ara però, aquesta afirmació sembla que s’allunya.

El Germa mola. Això no t’ho negaré. Te una presencia colpidora que t’arrossega sense que hi puguis fer res. Però un ha d’admetre que les seves forces estan un pèl sobre dimensionades en aquesta aparició. Be, més que un pèl, una cabellera. Fa no gaires episodis semblava que la força de la resta dels Vinsmoke es veia superada per la del propi Sanji. En aquest, en Sanji sembla estar a dècades del poder dels seus germans. Rajos pels ulls, pell metàl·lica, les seves característiques em recorden tant a una versió àgil d’en Franky que no puc evitar sentir-los certa falta d’originalitat. Oda necessitava fer fugir a en Luffy, estic d’acord amb això. I per que això fos plausible, el Germa havia de demostrar un poder suficient per permetre una cortina de fum a en Sanji amb la que poder escapar. Però sento que les coses no son correctes. Els Vinsmoke estan massa implicats. Oda vol ensenyar-nos que fan com que no els importa quan sí els importa. Però és massa evident. Jo crec que el missatge ja quedava del tot clar amb la seva aparició sense necessitat de creuar una paraula. Però en canvi carreguen en Sanji i en Luffy directament cap a la fugida. És cert que no sembla haver-hi cap general especialment poderós a la plaça a excepció feta d’un Oven que sembla massa lent per fer res al respecte. Però tot i així les urpes del Germa cobren tal sobre dimensionament que em pregunto com no van escapar ells solets de la boda.

Podríem resumir el capítol en un seguit de pagines d’acció dedicades al lluïment del Germa i els seus integrants. I és que de fet no hi passa res més a banda d’una ridícula confirmació de la derrota d’en Katakuri. Les escenes d’acció son espectaculars. Però no puc evitar sentir que no m’emocionen com haurien. Trobo tot el fil de la fugida d’en Luffy força apagat. Suposo que son les conseqüències inevitables d’una derrota d’en Katakuri que és ben sabut que no em va agradar. Ara, el que tinc ganes de veure, és com la Mama es menja el pastís.