ressenya – Pàgina 11 – El Bell cant d'un Somriure

One Piece 903 – El cinquè emperador

1.000.000.000
Aquest és el típic capítol de cartells de recompensa que Oda ens brinda després de cada gran saga. Només que aquí el concepte cobra dimensions de molt major escala. Després de Dressrossa s’endevinava que en Luffy ja no era un piratet qualsevol solcant els mars, que la seva trajectòria començava a tenir importància i ressonància a escala mundial. Fa centenars d’episodis que els seus actes despertaven ja l’integrés mundial. Però tot i el rebombori que aixecava era sols una goteta en un oceà. Una goteta de la que passat un temps la gent s’oblidava. Però ara la rellevància del barret de palla ha arribat a un punt tal que la més petita de les seves passes cobrarà una importància agegantada en la ressonància del món. Nosaltres estàvem allà des del principi, però ara el món el comença a mirar amb respecte. Ja no és un novell embolicant la troca, no és ni tan sols un jugador rellevant, ara ha entrat a lligues majors, ara és una de les mans que mouen les fitxes al taulell, una de les forces que influeixen en el món. Aquest és el canvi que viu en aquest episodi. En Luffy ha passat de ser una peça del taulell a ser un dels jugadors.

L’episodi comença innocentment amb en Sanji rebutjant el que sembla un regal dels seus germans mentre ne Luffy i companyia fantasiegen amb veure en Sanji convertit en un robot. Suposo que la capseta acabarà en mans d’en Franky que d’alguna manera investigarà la tecnologia per aconseguir un power up. Però parlant de power ups el capítol ens mostra ufà un dels més grans que hem tingut fins ara i de les mans d’un membre que ja en va tenir un fa poc.

Fa poc la Nami va adquirir una nova i potent millora del climatack (me la sua si no s’escriu així), una eina que combinava la ciència del temps amb les habilitats tecnològiques d’en Franky i l’enginy de l’Ussop. Era el pas evident en l’ascens de la Nami en l’escala de poder, però no m’esperava que Oda li oferís pujar un escalafó més tan aviat. El núvol vivent de la Big Mom s’ha mudat dins el bastó de la Nami. I aquest era l’arma d’una emperadriu. I ara és l’arma de la Nami. El moviment em sembla terriblement astut. Un atac final definitiu que potser la navegant necessitava desesperadament. Per que no podem negar que el nivell de força de la pèl-roja estava molt lluny del dels seus companys. Amb això Oda aconsegueix igualar una mica el nivell dels tripulants en un desequilibri que a aquestes alçades del manga necessitava equiparar-se. L’atac no és poca cosa. Va aconseguir aturar a la mateixa Big Mom. Però ara en Luffy és un emperador més i el mínim que necessita dels seus tripulants és que siguin capaços d’estar a aquest nivell. Per que ara els adversaris del barret de palla son la resta d’emperadors. La batalla final pel One Piece comença avui.

Oda recorre altre cop a la típica depressió post cartells. Recurs humorístic que no trobo desgastar-se amb el temps i que trobo un dels enginys més destornillants d’Oda. Aquesta vegada en Sanji està deprimit per que al cartell s’anuncia el cognom del que renega i del que no vol saber res. Però cada cop que algú de fora l’esmenti no podrà evitar sentir. Contraposat a l’alegria viril d’haver superat a en Zoro (que estic segur que no trigarà a tornar-lo a avançar) en el preu de la recompensa. Però el recurs més interessant és el d’abaixar la recompensa d’en Luffy. Jo ja he vist a la primera de canvi que se li havia colat un zero (essent ell, és el més esperable) però al veure que ningú se n’adonava he començat a pensar que potser la cosa no anava per aquí. M’he embolicat en teories de per que li podrien haver abaixat el preu per devaluar-lo i… he arribat a la conclusió que nomes podia ser la meva hipòtesi inicial. Per força havien oblidat un zero. I efectivament ho havien fet. I nois, triplicar la recompensa d’un sol cop, a aquestes alçades, no està però gens que gens malament.

A en Helmeppo no l’estima gaire ningu pobre

Però no prou satisfet amb el que suposa pujar a en Luffy a la categoria de Yonko Oda decideix mostrar-nos els preparatius de la ja imminent Reviere. La reunió de països membres del govern mundial és imminent i entre ells es compten a no pocs aliats del barret de palla. No tinc ni idea de que pretén fer Oda amb aquesta reunió, però tal com la porta anunciant ha de ser una cosa gran. Es dona a entendre que la saga que vindrà ara és la pròpia Reviere, una saga curta de pocs capítols que deixarà descansar la totalitat de la tripulació. Potser intercalant-se amb l’estat de la resta de tripulants que havien quedat dispersats? Qui sap. El que si se sap és que aquest serà un esdeveniment dels grans, sense precedents en el manga. I sobre el que potser esbrinarem una mica més sobre el passat del món.

Però aprofitant que repassa per sobre la imminència de la reunió Oda decideix tornar a posar la mira en el nostre estimat Coby que tot i anar sempre passos endarrere d’en Luffy segueix semblar escalar a passos agegantats dins la jerarquia de l’armada. És un personatge que sempre resulta tendre veure i que t’infla d’orgull al veure créixer. Per que va començar essent un nen indefens amb un somni, no gaire diferent que els propis lectors. Un nen que ja no es tal i que ara avança inexorablement cap a la gloria del seu somni fet realitat. Quan Oda ens parla d’en Cobi, ens parla de somnis fets realitat. Ens parla dels nostres somnis, dels somnis de la gent normal. Cobi simbolitza en certa manera a la gent de peu. La gent que tot i les dificultats, pot lluitar per fer els seus somnis realitat. Llàstima que la vida no l’orquestri Oda. Seria molt bonic complir els nostres somnis.

El capítol acaba amb els emperadors fent una valoració sobre l’ascens al poder de l’inconscient Luffy i el mateix Luffy i companyia adonant-se d’aquest ascens i de l’error que els havia portat a ignorar-lo. La escena no deixa de ser graciosa per previsible i s’ha allargat el temps suficient com per desconcertar-me però no prou com per cansar-me. Tot i això l’humor empal•lideix davant les connotacions d’anomenar a en Luffy com el cinquè emperador. No és poca cosa. A veure amb que ens segueix sorprenent.

El ultimo viaje de Tisbea

És l’unica portada del llibre que existeix :'(

Hi ha una historia peculiar sobre com aquest llibre va arribar a les meves mans. Peculiar per que és poc freqüent en mi. Els llibres que llegeixo són normalment o be heretats de la significativament extensa biblioteca familiar o en els darrers temps agafats en préstec a la encara més extensa (faltaria més) biblioteca publica. Menys freqüentment solo llegir llibres regalats i fins i tot encara amb menys freqüència comprats per mi. No per que no m’agradi comprar llibres. Simplement es llibres nous que tinc interès per comprar ja els compra el meu pare primer. Bonica és la vida que ens ha tocat viure. En qualsevol cas, com endevino endevinarà el lector, el d’enguany no correspon a cap dels casos esmentats. És en aquest cas un llibre agafat en préstec, no a la biblioteca, si no a una persona molt important per mi. Si malament no recordo li van regalar per sant Jordi, gairebé fa un any. I al llegir-me la premissa em vaig sentir agudament intrigat pel que aquest llibre podia tenir per oferir. Així que es va estendre una promesa: deixar-me’l quan ella l’acabés. Si l’acabava. Cosa de mig any després es va posar amb la lectura i després d’acabar jo amb les lectures pendents el llibre va finalment arribar a les meves mans. Després de tanta espera i d’alguns comentaris durant la lectura de la jovial propietària les expectatives eren força altes. Ara, exactament un any després d’aquella promesa m’evoco a publicar la ressenya. M’alegra afirmar que el llibre no m’ha decebut.

Podríem dividir el llibre en tres parts diferenciades, amb un respectivament diferenciat salt de qualitat. La partició resulta quasi còmica al tractar-se coincidentment de la presentació, el nus i el desenllaç. Cada una d’aquestes parts clarament diferenciada presenta una estructura pròpia diferenciada arrel dels esdeveniments que mouen la trama, tot i que el narrador be a ser el mateix, els seus punts de vista canvien per explorar nous conceptes i fer evolucionar el que explora. Per desgracia això fa decaure la qualitat. No tant per que empitjori en si, si no per que á inicial és tan bona d’entrada, que el que la succeeix no aconsegueix estar a l’alçada.

La premissa és senzilla. La Tisbea no és una noia com les demés. La seva condició mental limita les seves capacitats socials fins al punt d’anular la seva facultat per llegir les emocions del altres guiant-se per a fer-ho per una lògica matemàtica que demostra no donar gaires bons resultats. Ella viu la seva vida, en el seu petit món, sense ser conscient dels problemes que comporta ni de la carrega que suposa. Un dia el seu neuròleg li proposa de sotmetre’s a un tractament experimental que miraculosament aconsegueix reparar la seva condició. És en aquest punt quan la Tisbea s’adona de la carrega que ha suposat tots aquests anys, dels somriures falsos, de les mirades incomodes, de les falses apreciacions que l’han conduit durant tota la seva vida. I quan pren consciencia de la realitat del depriment mon que l’envolta, s’esfondra. Tocat el fons de l’abisme, decideix fugar-se amb un jove amb tendències suïcides per recórrer un últim viatge i solucionar el problema matemàtic que havia passat tota la vida intentant resoldre, per al final, posar fi junts a la seva existència. El llibre no te de fet gaire més historia a banda de la resolució del conflicte. Però be, no he dit res que no expliqui el llibre mateix a la seva contraportada.

La primera part del llibre, la introducció, be a conformar entre un terç i la meitat del volum total de pagines. I és sense cap mena de dubte el millor del llibre. En aquesta introducció el llibre es dedica a introduir-nos en els ulls de la Tisbea, a veure el món com ella el veu. Ens porta a la seva quotidianitat. I és meravellós. La Tisbea pateix un trastorn sense nom. I em sembla la millor manera de tractar el conflicte. En primer lloc per que li permet als autors fer fluir la seva narrativa sense veure’s restringit a les característiques concretes d’un o altre trastorn. I en segon lloc per que al no ser-ne cap, els representa una mica a tots. Ja pot ser asperguer, autisme o qualsevol dels milers de trastorns que existeixen i que segurament viu molta mes gent de la que podria pensar. Però aquest llibre no es presenta sols com una reivindicació d’aquests essers humans. No és tan sols una immersió en la seva manera de percebre el món. És una invitació a pensar que hi ha maneres diferents de veure el món, que la nostre és sols una percepció. Que la nostre lògica i la nostre moral, evidents als nostres ulls, són només una de tantes maneres licites d’interactuar amb la realitat. Tu no ets millor per veure el món com el veus igual que la resta no ho és tampoc. La física moderna accepta la idea de que no hi ha cap sistema de referència privilegiat, tots son igual de vàlids, siguin o no més simples o enrevessats. No crec que això sigui del tot aplicable a la conducta humana, potser no tots els codis morals siguin lícits. Però sí m’atreviria a dir que no n’hi ha UN de privilegiat. No hi ha una moralitat absoluta, no hi ha una perspectiva o una manera de veure i entendre el món superior a les demés. Però deixant de banda les reflexions transcendentals sobre la moralitat de l’esser humà la mirada dins els ulls d’aquesta noia és preciosa. La narrativa és màgica i realment et fa entendre i involucrar-te en els seus motius, tot te sentit dins el seu món i els autors aconsegueixen que sentis com a propi aquest sentit. El to preciós, arrelat en els petits detalls de la seva lògica m’ha recordat molt a la màgica exploració que fa en Rothfus sobre el concepte de la narrativa amb l’Auri a la seva micronovela “La musica del silenci” (la qual, curiosament va ser el meu regal de sant Jordi de fa un any (o sigui quan li van regalar aquest llibre a ella), per a la noia en qüestió. Regal que encara no ha llegit (a mi em va regalar aquest: Rumbo a la noche). Com els autors juguen amb el contrast del que resulta evident per a ella i l que resulta evident per algú que veu el que la resta de persones veuen en ella crea una bombolla que ens fa allunyar-nos de la resta d’un món que la repudia sense intentar tan sols comprendre-la per endinsar-nos cada cop més en el seu interior.

És un gran llibre, os incito a llegir la ressenya (aqui)

El que passa amb el nus és que perd la màgia de la narrativa. La Tisbea es sotmet al procediment i comença a ser més “normal”. Comença a veure els sentiments del món que l’envolta i amb aquesta realitat la màgia s’esvaeix. Per que no hi ha forma de sustentar la narrativa encisadora de la introducció sense la visió aïllada del nostre món que aquesta vivia. La presentació vivia únicament d’aquesta narrativa, però n’hi havia prou per assolir l’excel·lència, no necessitava més que presentar el personatge. I un cop presentat el personatge ens importa, ens interessa la trama, però a mesura que la trama avança la màgia va desapareixent i la Tisbea deixa de ser la preciosa Tisbea per convertir-se… en un altre cosa. Podríem prendre això com una metàfora de com la societat esborra a les persones “diferents” per crear la uniformitat, però això no deixa de fer que en el canvi la novel·la s’hi vegi ressentida. La novel·la encerta al retratar de manera tan preciosa una mentalitat tan diferent. Sembla clar que al transformar-la no està reparant un error si no més aviat donant-li una eina. Però la nova Tisbea no te la màgia de la original, és una persona més mundana potser. El drama existencialista en que es veu submergida és profund i demolidor, dolorós. Però no és suficient per estar a l’alçada de la preciositat de la primera part. Això desgraciadament afecta al ritme. Tot i que el salt viu en un procés gradual difícil de distingir en algun moment et trobes sentint que aquesta és un altre novel·la. Ja no és aquella Tisbea vivint simplement la seva quotidianitat. Ara és la historia d’una jove depressiva en un viatge d’auto descobriment ple de peripècies. I això és pràcticament l’oposat a l’anterior. Un exemple molt clar del fet és en un accident de transit on quasi els cau un camió al damunt del que aconsegueixen fugir en una escena d’acció… M’enteneu? És acció. Acció! L’oposat a l’original. I el llibre no la necessitava. Podia ser un viatge tranquil, un auto descobriment relaxat, que fos un viatge, però que visqués en ell certa quotidianitat. Que seguís la línea del que el precedia. Però el viatge està ple de moments trepidants i impressionants, tan en la seva preparació com en la seva execució. I això més que el canvi de la Tisbea és el que trenca el ritme amb la primera part i la desenllaça una mica d’aquesta, deixant-la mig penjant. No em mal interpreteu, la part segueix sent molt bona, el viatge es succeeix en una sèrie de referències literàries i moments de descobriment i reflexió que aconsegueixen aprofundir correctament en l’exploració dels personatges. La trama és interessant i està molt ben filada. Però en la narrativa hi falla alguna cosa, hi ha una mena de desconexió. No és res que faci de la obra menys disfrutable, però potser si t’hi arribes a fixar no pots evitar pensar que no es tan bona com podria haver estat.

Potser posar només el quixot és pecar de poc ampli, però és el més simbolic

I finalment tenim al desenllaç. Son unes poques pagines i no és en aquest cas un problema de narrativa (que crec que puja la seva qualitat en les ultimes pagines) si no en l’execució. Està molt ben narrat, però el problema el tinc amb el que s’hi narra. Òbviament no explicaré el final del llibre. Però es pren una decisió al final, que peca flagrantment de ser molt poc arriscada. Arriba a un punt de màxima tensió, molt ben aconseguit, per deixar-lo en no res. No s’atreveix a anar més enllà. Després ho intenta arreglar amb un a mena d’epíleg molt ben escrit que serveix més o menys per justificar la decisió final. Però per molt bonic i poètic que sigui aquest epíleg no fa que la decisió final faci desencaixar el drama. Altre cop aquesta part es veu desvinculada de la resta de la obra per la seva decisió que fa perdre seriositat al dramatisme existencialista expressat moments abans del fet. És com quan t’intenten colar el drama de la mort d’un personatge i un cop passat l’enterrament aquest es presenta dient que havia estat un error de perspectiva. I aquest és el problema, no tant el fet que ho faci, si no el com ho fa. La premissa per incórrer en el drama tot i que cap fet dramàtic succeeixi peca de ridícula, és un mal recurs per fer arribar a la historia fins a un punt, volent passar per una sèrie de punts sense importar les conseqüències que això tingui en la seva verosimilitud. Si els autors haguessin trobat un calçador més ben col·locat potser la cosa hagués funcionat. Per desgracia no ho fa i el final torna a sentir-se desvinculat respecte a la resta.

Tot i aquests dos errors (no diré que son els únics, però la resta no crec que importin en la valoració de la obra), la novel·la resulta molt disfrutable i especialment recomanable. Potser el fet d’haver parlat tant sobre les debilitats que als meus ulls te la novel·la fa semblar que la seva apreciació sigui menor a la que realment sento dins. Però tot i els errors és una de les obres més encisadores i originals que he llegit en el darrer any. M’ha encantat i fascinat, fins al punt que les pagines volaven sense que pogués aturar-les. La perspectiva tendra que aconsegueix donar en la visió d’aquells individus que veuen limitades els seves capacitats socials pel motiu que sigui em sembla molt enriquidora i crec que pot aportar tant a desconeixedors com a experts en el tema (però ho diu un desconeixedor, així que què diré jo?). Així doncs, tot i que podria no semblar-ho, recomano l’obra a tothom en general. Especialment aquells que se sentin captivats per personatges amb maneres úniques i especials de veure el mon o gent interessada en aquesta mena de trastorns. Definitivament molt recomanable.

One Piece 902 – Rodatge final

Bye Bye Mama

L’episodi, segurament l’últim de la saga (com vaig dir en la ressenya passada), enceta rememorant altre cop la figura d’en Pedro, fent homenatge al seu sacrifici a l’hora que explora tant la pena de la Carrot com la frustració d’en Sanji al saber-se responsable d’una mort que no tenia per que haver succeït si hagués actuat d’altre manera. Em pregunto si Oda podrà estar-se’n de ressuscitar-lo. Ho dubto molt. Però a l’hora que aprofita per donar profunditat al personatge de l’any (en Sanji), se les enginya per vincular els personatges de la Carrot i en Sanji creant un vincle abans inexistent per solidificar el rol de la Carrot a la banda. Segueixo apostant molt fort per ella, més després d’aquesta escena. Crec fermament que la Carrot esdevindrà una mena de germana petita de la tripulació, un rol similar al que ocupa en Chopper, i crec que escenes com aquestes construeixen aquest futur. Però potser m’avanço massa.

Oda enllaça poèticament aquest capítol amb una cançó infantil com feia amb l’anterior. La traducció suposo que envia a la merda la sonoritat de les rimes i gran part del simbolisme, però es nota que son versos escrits amb esforç i carinyo per acomiadar una saga de tant nivell com ho ha estat aquesta. Com he dit em perdo en la traducció així que poc més puc dir a part de que és bonic. En tot cas jo aprecio l’esforç per intentar tractar una narrativa més poètica a través del vers. Tot i això el rèquiem de la mort de la Big Mom resulta intimidant i ens deixa preguntant-nos quin destí els espera a aquells que han gosat enfrontar-s’hi.

La construcció visual d’aquesta escena és brillant

La majoria de l’acció de l’episodi succeeix en una sèrie de petits flash-back que intenten lligar els cabs perduts que havien quedat penjant. Una Puding que rememora amb agonia la historia d’amor amb l’únic home que l’ha sabut estimar tal com era en realitat i que ens revela una escena molt interessant on va esborrar-li la memòria del favor que li va demanar i que seguim sense conèixer. Que serà? Impossible saber-ho. Suposo que ella mateixa ho revelarà més endavant, quan l’emperadriu es torni a trobar amb els barret de palla, potser d’aquí no massa temps (no se, 5 anys de publicació? La saga d’en Kaidoh promet ser llarga, potser hi ha una saga entre mig, jo crec que la Big Mom reapareixerà al final d’aquesta).

L’element més interessant és el que trobem quan Oda tracta de justificar la derrota d’en Katakuri, donant a entendre que aquest es va deixar guanyar per deixar marxar a un rival digne i que d’haver volgut no hagués caigut al terra. L’escena era necessària, per que si no el poder d’en Katakuri acabaria per esdevenir devaluat. Amb això Oda s’assegura de mantenir-lo com un personatge que tot i derrotat, segueix sent encara més fort que en Luffy. Però més interessant és com Oda aprofita per colar-nos amb això la tendre relació entre aquest i la Brulee. Qui havia de dir que la seva lletja cicatriu tindria una historia tan bonica (a veure, bonica en quant a que és tràgica i tal, no em malinterpeteu ara). Sabíem que en Katakuri va patir pel bullyng que li feien a causa del seu físic d’una manera similar a com ho va patir la Puding (en serio, quina mare més negligent), sabíem que per això havia adoptat aquesta falsa cuirassa de personalitat dura i intransigent. Però una vegada més Oda ens regira una historia que ja sabíem amb un petit detall. Un petit detall que canvia totalment el seu significat. Per que Katakuri no es va convertir en aquest monstre fred per que li importés el que diguessin d’ell, doncs no li importava. S’hi va convertir per la seva germana. S’hi va convertir per protegir-la amb el seu poder. Converteix la historia d’un trauma egoista en un trauma altruista, en un sacrifici pel be d’aquells a qui estima. No és la primera vegada que Oda gira una historia ja explicada d’una manera tan magistral. I la veritat és una delícia veure-ho. Una de les millors execucions d’aquest recurs, que amb una acció senzilla i tendre ha aconseguit robar-me el cor.

L’episodi tanca novament amb en Sanji, com no podia ser d’altre manera essent aquesta la seva saga. I ho fa retornant a la filosofia que se’ns va presentar ja fa molts anys quan es va introduir al personatge. I ho fa de la millor manera establint un paral·lelisme literal entre en Sanji i el seu mestre, evocant una nostàlgia entendridora al tancament de la saga que acaba d’arrodonir la ja de per si polida trama del pastís de bodes. És una filosofia poderosa que Oda ja va abraçar amb contundent mestratge en aquells principis i a la que ara retorna per refermar-la amb força i elevar-la a l’hora que eleva el final de la saga.

Així doncs aquí acaba tot. Aquesta saga toca el seu final. Potser hi hagin encara un parell d’episodis per a tancar més trames obertes, però la saga ja està. I tot i les turbulències finals que ha tingut el seu desenvolupament, vist en perspectiva m’atreveixo a dir que finalment sí ha estat la meva saga preferida de One Piece. Ha necessitat aquest episodi final per refermar-se com a tal. No ho hagués aconseguit sense l’escena d’en Katakuri i la Brulee. Però resolent aquest petit detall en aquest episodi i el de la unió d’en Jimbe en l’anterior la saga tanca arreglant els errors més greus que em feien dubtar sobre si mereixia o no aquesta consideració. Les coses poden canviar, sobretot amb en Jimbe. Però ara ja ha tancat i considero el tancament quasi perfecte. Potser si no l’hagués ressenyat amb passió (el fet de ressenyar la sèrie em fa gaudir-la amb molta més profunditat) no hagués esdevingut la meva preferida, però ho ha fet. I aquest és el veredicte. Declaro ara i avui la saga de Tootland com la meva saga preferida de tot One Piece.

One Piece 901 – Fins i tot si mors, no moris!

Els destins den Jimbe

**Mencanta el disseny com a famella. Però és el pitjor disseny de gegant que he vist. Les gegantes també han de ser fortaxonas.**

Aquest és un d’aquells episodis en els que sols succeeix una sola acció. Un sol fet que s’emmarca en plenitud en la totalitat de la narració i que ocupa totes les pagines. Hi ha unes quantes vinyetes dedicades a la recuperació de la Big Mom després de tastar la mortal del·licositats d’en Sanji, però fins i tot aquestes desencadenen al final en aquesta sola acció i és el sacrifici d’en Jimbe. El retorn al menys parcial a la seva banda d’origen per poder donar una oportunitat de fugir al seu capità.

La trampa és cutrilla, però funciona molt be

Crec que aquest serà el final de la saga. La cosa potser s’allarga alguns capítols més. Però crec que aquesta serà la distracció definitiva que permeti als barrets de palla fugir. D’altre manera el sacrifici d’en Jimbe (tot i que sobreviurà, així que no serà tant) no ressaltaria amb la intensitat que mereix. És un element purament narratiu. Però Oda ha plantejat aquest gest amb una grandiloqüència que indica que cap que arribés després, podria fer-li ombra. I per tant, seria ridícul posar-ne cap. Assevero doncs que ara la via dels barrets de palla està lliure i el camí cap a Wano s’obre en aquest instant.

Però traslladant-nos a la decisió d’en Jimbe… En certa manera era obvia. No l’he vist venir, i això que és el que desitjava. Però ho podria haver fet. Potser precisament per que volia que en Jimbe no s’unís a la banda la desil·lusió de veure’l fer-ho em va portar a no considerar aquesta possibilitat. No vull celebrar-ho encara. Però amb aquest recurs Oda podria jugar aquí a dues bandes amb un mestratge inusitat. Membre de la banda però a l’hora no. Per que depenent de com es succeeixin els esdeveniments. L’entrada a la banda s’endarrerirà i al final d’alguna manera, el més natural serà que capitanegi el seu propi vaixell sota el capitanatge del propi Luffy. O al menys és el que m’agradaria. No se per on tirarà Oda. Però que aquest gir de guió obri les potes a que en Jimbe entri a la tripulació com a membre oficial però no com a membre present em fa somriure imaginant les possibilitats. De quantes maneres podria fer-ho Oda per complir els meus somnis…

Pel que fa a l’execució tècnica del gest en si, Oda potser dona masses voltes. Forma part del seu estil per a tots els públics, però a vegades m’agradaria que no tingués la necessitat de ser tan sobre explicatiu. Te l’habilitat de donar a entendre les coses quan ho vol fer. A vegades m’agradaria poder veure com seria l’obra si Oda es lliurés de mals vicis de la industria com ho és aquest. Però deixant de banda això és força impecable. S’exalta de manera hiperbòlica els sentiments de camaraderia i responsabilitat. Els tripulants d’en Jimbe senten el deure d’obrir-li el camí cap a la llibertat, mentre que ell sent el deure d’estar amb aquells que es sacrifiquen per ell i que estaven fins ara sota les seves ordres. Els sentiments encaixen com un trencaclosques perfecte en un mosaic de personatges que donen complexitat al món al qual pertanyen. El sacrifici és emotiu, per que l’amenaça és enorme i se sent real. Però no deixen de ser tritons. Potser els costa distreure a l’enemic. Però un cop els barret de palla siguin lluny no tenen més que desaparèixer en les profunditats. El que ja em sembla més peliagut és endevinar com s’ho farà el germa per sortir-se’n d’aquest embolic. Ells semblen molt més empresonats que no pas els tritons, que tenen la llibertat del mar. Però dubto que Oda s’atreveixi a destruir-los. I menys si com prometen, encara tenen molt a oferir. En qualsevol l’episodi avança un pas, però és un pas de gegant cap al final d’una persecució que començava a fer-se eterna. Amb una mica de sort veiem en uns capítols el final d’aquesta saga.

Hunter X Hunter 380 – Alerta

Quants títols ja porten la paraula hiatus?

Els mapes, ja sabeu que em molen els mapes

L’episodi comença amb la vaca (és més fàcil dir-los pel signe que pel nom) intentant explicar a les forces de seguretat la possible amenaça que suposa el nou assassí en sèrie sense atrevir-se a desvetllar l’existència del nen. No per que no ho vulgui fer. Si no més aviat per que portaria més problemes que altre cosa. Explicar-los el funcionament d’una habilitat que no acaben de comprendre només portaria caos i confusió entre les tropes, encara que s’ho creguessin cada un se’n faria la seva pròpia idea i això els impediria actuar com a grup. Per això és millor explicar-los una mentida efectista, donar-los un objectiu per que actuïn de la manera més eficaç possible. Ho fa amb prou agilitat. Tot i que la historia que explica peca de ser una mica exagerada i inverosimil. Però necessita transmetre un perill real i molt greu al cas per obtenir resultats immediats que apaguin la flama del conflicte. Sembla que funciona. Però la mobilització de tot un exercit és només una eina i els seus resultats son limitats. Per molts esforços que suposi, és potser un recurs menys útil del que es podria esperar. Però els seus enemics veuen complert amb això el seu objectiu. Doncs veuen ara del que és capaç el zodíac. Capaç de mobilitzar tot un exercit en un moment per fer front a l’amenaça ràpidament i tallar el conflicte d’arrel.

A veure es pasa una mica amb el drama el senyor vaca, però be, mola

Mentrestant la cooperació entre la màfia i el Ryodan comença a donar els seus fruits. Gracies als esforços mutus de compenetració dona la sensació de que l’assassí te els dies comptats. Cap dels dos bàndols confia un sol pèl en l’altre. Però no dubten en ser del tot sincers, per que per ara tenen un enemic en comú. Però son perfectament conscients que quan aquest acabi, podria perfectament esclatar una guerra. Tot i que Togashi no dubta en introduir l’humor convertint al mafiós encarregat de guiar-los en un fan apassionat del Ryodant (fet que m’ha recordat molt fort al rollo que es portava Oda amb el membe de la tripulació d’en Bege Capone que era fan del Germa des de petit). Certament és tendre veure a un tio dur de la màfia convertit interiorment en una col·legiala emocionada per veure als seus ídols.

Kaboom! Em pregunto com un motín podría fer explotar el barco

Però l’escena retorna ràpidament a uns membres del zodíac que tot i no veure complert el seu objectiu amb la mobilització militar si veuen complerts dos altres objectius potser fins i tot més transcendents.

En primer lloc tenim als germans Zoldyck que observen relaxadament les vistes del vaixell i que ens donen un preciós pla de l’immens que és realment el vaixell. Però més que descobrir-los a ambdós el descobriment que cobra importància és de descuidada (ja, descuidada ell) revelació de l’Illumi: Tot el Ryodan està a bord. La conversa és tensa i relaxada a l’hora. Relaxada des del punt de vista de l’Illumi, que sembla suar-se-la tot un rato ben gros. I tensa per al pobre vaca que es veu pertorbat de sobre per la pròpia idea de tenir el Ryodan a bord i pel fet de si aquesta és una informació que convindria comunicar al ja prou atrafegat Kurapika. Un conflicte real la solució del qual no resulta gens obvia.

Collons, es que aquí hi ha una ciutat sencera. I això és només el quadradito del mapa d’abans.

Però més interessant que això és l’aparició al vaixell de la pobre princeseta Fugetsu. És impossible que hagi arribat fins allà. Tot i així ho ha fet. El vaca deduirà a l’instant que es tracta d’una habilitat nen. Però la meva pregunta és que farà a continuació. Te varies opcions: O be l’escolta fins a la planta superior per retornar-la a la sàdica batalla de successió on no te masses possibilitats de sobreviure. O be amaga la troballa i l’ajuda a tornar igual que n’ha marxat donant-li uns quants consells. O be li procura un lloc segur, un amagatall fora d’aquest horror de successió. Totes son força possibles. Però triï quina triï estic segur que la nena voldrà tornar per salvar a la seva estimada germaneta. No se per que, però m’ensumo que en Leorio te números per entrar a la trama per aquesta via i ajudar a les nenes d’alguna manera. És una simple suposició sense massa fonament. Però de ser així la vaca la podria deixar medicament al seu càrrec mentre pren una decisió i un cop allà podria néixer una còmplice amistat. En que em baso? Doncs no ho se, en que les personalitats dels dos personatges m’encaixen molt be. Em dona la sensació que és la típica historia per la que s’entendriria el nostre estimat Leorio. Creuaré els dits per que Togashi em compleixi aquesta fantasia.

Però hi ha un detallet que he omès fins ara i en el que estic segur que tots estareu pensant. Hiatus. Efectivament torna. Més o menys era el que m’esperava. La sèrie portava ja molts capítols seguits d’emissió i per la simple experiència una parada començava a endevinar-se. Un cop més la historia és molt més emocionant i intricada que la darrera vegada. Això vol dir que va per bon camí. Poc a poc i bona lletra que diuen. Quan tornarà? Doncs qui sap. Però no crec que trigui dos anys. Si hagués de fer les meves apostes diria que en algun punt de l’estiu. Potser a principis si tenim sort, potser més probablement a finals. Però alguna cosa em diu que aquest estiu tornarem a tenir HxH. Però potser és sols una fantasia onírica que res te a veure amb la realitat. Qui sap. Jo ara mateix em sento optimista. Sembla que la cosa, per primera vegada, va cap a be. Ara només ens resta esperar.