ressenya – Pàgina 20 – El Bell cant d'un Somriure

One Piece 875 – L’honor d’una dona

El dia que la Nami va ser menys del que podia

No m’estendré molt en aquest capítol per que crec que no aporta gaire res més que en l’anterior. Com ja vaig dir el capítol anterior cometia dos grans errors, però per sort, un cop fets no afecten al que els segueix. Per que eren errors en el com i no en el que. Tot i que precipitat o errat en l amanera de fer-ho, Oda havia encaminat als personatges en la direcció correcta. El problema d’aquest capítol be a ser que es perd en l’acció i els detalls i senzillament no avança.

L’acció és trepidant però per algun motiu m’hi noto sedat al respecte. Preguntant-me per que m’adono que és per que ja ho he vist abans. En aquest capítol ens tornem a trobar perduts en el bosc seductor. Ja se’ns va presentar aquesta situació al principi de la saga i es va fer una mica pesat, el record encara segueix i sincerament llençar-nos-hi ara en mitja persecució resulta una mica anticlimàtic. Ara entenc millor per que Oda va recórrer al recurs del King Baum. Era la solució rapida per esquivar el bosc seductor i no fer-nos caure en aquest error. Ho ha evitat quasi enterament, però era evident que si aconseguien creuar-lo tan fàcilment a lloms de l’arbre el resultat seria encara més decebedor. Vist així Oda ho tenia difícil i crec que ha sabut trobar un terme mig d’allò més satisfactori.

Però vull parlar de Zeus. La idea que la Nami l’aprofités per amb el seu control del temps posar-lo en contra de l’emperadriu era brillant, de fet diria que era fins i tot necessària, doncs la tripulant es mereixia una escena de lluïment en aquesta saga. El problema radica en el com ho ha fet. L’ha subornat de mala manera com si fos un nen, amb una estratègia tan infantil que més que fer lluir a la Nami en fa tot el contrari. Crec que mereixia una elaborada estratègia per enganyar-lo i manipular-lo de manera conscient per portar-lo de forma voluntària fins al final que en aquest capítol s’ha desencadenat. Per que la Nami sempre ha destacat per ser astuta i intel·ligent, però aquí l’atac final es desencadena per error i ella es limita a saber-ho veure i aprofitar-ho. És sincerament una llàstima que Oda deixés passar aquesta oportunitat per al lluïment de la Nami, però hagi estat o no executat de la millor manera possible el final ha estat l’adequat. Una Nami controlant el núvol de la Big Mom per posar-lo en contra seva en un gran i potent atac.

Després d’això hi ha una petita escena on en Brook i en Chopper es llueixen honorablement quan els donen a escollir entre fugir i deixar enrere els seus companys o enfrontar-se a la mort. L’elecció era obvia, però veure-la segueix essent endimoniadament èpic. Però l’estrany em sembla que els donessin aquesta opció. L’únic que se m’acut és que en vistes del que han estat capaços prefereixin deixar-los marxar i estalviar-se problemes a enfrontar-los i no estar atents en el moment de ser atacats per terra en el cas que en Luffy arribi. Però està molt agafat per les pinces, son criminals de guerra que han fet massa mal per deixar-los escapar així com així. De manera que em quedaré amb l’opció de que en Chopper i en Brook mereixien lluir-se i no importa massa si l’escenari és el més lògic o no.

Després d’això el capítol salta a una escena on es justifica ràpidament el fet que la germana de la Lola hagi decidit acompanyar a la Puding. Encara em dol que la Puding hagi passat tan ràpid d’odiar a estimar en Sanji, però per molt que ràpid era el que havia d’acabar passant tard o d’hora. Pel que fa a la Chiffon, la manera en com Oda ha justificat la seva rapida sortida del castell m’ha encantat. Àgil però no matussera. Amb quatre paraules ha sabut que fos coherent amb el personatge i fins i tot l’hi ha donat un toc d’aquest epiquisme vers la llibertat que tant caracteritza a One Piece.

En definitiva el capítol flueix cap a la direcció adequada. Oda ha estat intel·ligent al utilitzar el llamp d’en Zeus com a senyal d’avis pels que eren al vaixell. Doncs davant la evidencia ells pensaran que no hi ha perill a les seves esquenes (be, l’emperadriu no es precisament l’absència de perill però be) i encararan en Brook i en Chopper trobant-se amb l’arribada d’en Luffy rodejats i en desavantatge. Un engany involuntari molt ben escollit que es potser el millor del capítol i el més interessant de cara al proper.

Hunter x Hunter 367 – Sincronització

Panerola next king of Kakin

En aquest capítol es produeix una situació estranya i és que tot ell gira al voltant d’una panerola. L’insecte vertebra la motivació dels personatges i mou les seves accions de principi a fi. Això em recorda una mica a l’episodi de Braking Bad que gira enterament a una mosca que es cola al laboratori i en com han d’expulsar-la. Clar que en aquella ocasió es tracta d’un acte nihilista que parla sobre l’obsessió en una enorme metafora que emplena tot un capítol per a la resta buit per fer pelés el greu del trastorn del personatge i que resulta en si l’efervescència de tot el que ha estat la sèrie fins llavors. En aquest cas no tenim quelcom similar, tot i que pot ser una mica absurd te un sentit amb la historia i la fa avançar, el ritme es trepidant i lluny d’estar buit l’episodi és ple d’enrevessades estratègies que giren al voltant de l’insecte alat. No obstant hi ha quelcom en l’absurd de fer girar la historia d’una successió reial al voltant d’una panerola. Una metàfora subtil, potser involuntària. Una reducció a l’absurd, una manera de ridiculitzar la importància que es donen els prínceps vers la seva successió. Perquè al cap i a la fi no són mes que persones jugant als seus jocs, titelles de l’univers no gaire diferents a una panerola en el gran cosmos. I tot i la gran tasca quasi sagrada que duen a terme els protagonistes del capitol, corren desesperats darrere d’una panerola com si els hi anés la vida.

Així doncs mentre tots busquen un maleït insecte en Kurapika fa tots els seus esforços per distreure al personal: un guàrdia del cinquè príncep, un altre del primer, dos del tercer i un altre de la primera reina; tots excepte els del primer príncep ingenus respecte al coneixement del nen. Kurapika decideix explicar a tots els guàrdies la informació que ha acordat desvetllar-li al primer. Hi posa molts arguments: Assegurar que explica a tots el mateix, establir confiança entre tots… Però en realitat vol centrat l’atenció de tots els guàrdies en ell per que els seus companys trobin l’insecte desitjat. Però com no podia ser d’altre manera, quan després d’un dur esforç dialèctic aconsegueix traslladar als guàrdies a un altre sala resulta trobar en aquesta la panerola escollida.

El que succeeix a continuació… be és la màgia dialèctica de Togashi. L’autor peca tot sovint de ser massa enrevessat en la seva narrativa, d’explicar amb moltes paraules el que potser requeriria sols una imatge. Però en aquesta saga Togashi pot explotar el seu màxim potencial sense por, per que les batalles burocràtiques en corts monàrquiques son realment això, moltes paraules per explicar poca cosa. I això és el que succeeix. El capítol es podria resumir en: En Kurapika vol anar a un altre habitació per explicar-los el nen, hi van els hi explica amb un exemple pràctic mentre posseeix una panerola normal i jasta. Però l’esplandit és el com. El com tots desconfien de tot, de cada gest. Que Kurapika amaga alguna cosa és massa obvi, però que? Els que no coneixen el nen ho tenen més difícil, prou en tenen amb assimilar l’explicació del jove Kurapika. Però el primer guàrdia comença a treure conclusions. I per a sort d’en Kurapika les conclusions equivocades.

I és que sense voler Kurapika ha mostrat un engany magistral. I això m’encanta. Per que Togashi es concentra tant en les maquinacions que de vegades s’oblida dels accidents, de que hi ha coses que passen sense voler i que omplen la nostre vida. Kurapika fa que sembli que en Bill domini a la panerola per desviar l’atenció de la reina. Però al final el guàrdia d’en Benjamin acaba creient que aquesta és precisament l’habilitat d’en Bill. I això és un doble avantatge de conseqüències estratègiques molt valuoses. Primer no saben que la reina és un actiu estratègic important i segon pensen que ja coneixen l’habilitat d’en Bill. En Bill en pot tenir un altre sí, però el guàrdia pensa que ja el te clissat i que l’únic que fa falta és descobrir l’habilitat d’en Kurapika. Un menys pensa i d’aquest pensament sorgirà l’oportunitat per a en Kurapika de sorprendre. Això transforma al pobre Bill en una valuosíssima peça. Llàstima que no sapiguem encara quina és exactament la seva habilitat.

Al final Kurapika se surt amb la seva i la reina activa la seva habilitat. La meva pregunta és: ha deixat de reduir el temps de vida d’en Kurapika oi? Os imagineu que fins que desactivi l’habilitat segueix disminuint? Tal com ho vaig entendre no, però les explicacions son ambigües i… be les traduccions encara més. Qui sap.

One Piece 474 – King Baum

Tot malament

Aquest capítol es llança directament a l’acció i és, sincerament, impressionant. La Big Mom enfurismada inspira terror. La veus allà i la sents com una força de la naturalesa, quelcom imparable i destructor que no s’aturarà fins a complir el seu objectiu i davant el qual no podràs fer res. És genial la intensitat amb que Oda aconsegueix transmetre aquest sentiment. És realment brutal. Fins que ho espatlla.

Primer tenim al King Baum. Que obeís als del barret de palla per culpa del paper em semblava un recurs brillant i molt còmic tal com Oda el va utilitzar. Però ara amb l’autentica Big Mom al darrere que els segueixi obeint em sembla cutre, no encaixa, és un recurs fàcil i tonto i que espatlla una mica la persecució. Per si el sol fet que els obeeixi no fos suficient Oda es passa mig capítol amb la broma tonta de que el King Baum ha de lluitar per la seva vida per que te una dona que estima i… Be, la broma la tenia gastada abans i tot de començar el capítol. Tot i això es dedica a repetir-la un i un altre cop. I es fa moooolt cansina.

Però el pitjor és la caiguda de la Big Mom quan la Nami distreu al núvol. Que distregui al núvol amb el seu control del clima em sembla be. Que pràcticament el passi al seu bàndol em sembla ridícul. Jo crec que la idea base era bona. La Nami salvant el dia fent caure a l’emperadriu del seu núvol amb el poder del clima. Però s’ha portat de forma desastrosa. La manera en que cau i es desfà del núvol és còmica i destrossa totalment el sobredimensionat respecte que havia aconseguit imposar la figura de la furiosa emperadriu. El núvol és pràcticament un traïdor i ningú en diu res al respecte. Tot plegat molt ridícul. Crec que Oda hauria d’haver col·locat aquí una èpica tècnica de la Nami, que es veiés l’esforç i el sacrifici en l’acció i que estiguessin a punt de morir només salvats per la tècnica. Però Oda ha optat per la via fàcil trencant el ritme amb humor i al meu parer, ha acabat per espatllar l’escena.

Després d’això la Big Mom s’aixeca i torna a la carrera sí. Però ja l’han tombat pels terres, la seva fúria ha perdut l’efecte i ja no inspira un temor quasi diví. Per que els deus no sagnen, ni cauen. I ella ha caigut. Després Oda ho mig arregla amb el sol explotant i calcinant l’arbre d’una manera tan espectacular. Però la qüestió és que no s’hauria d’haver espatllat. La sensació hauria d’haver perdurat similar a la que van suposar els pacifistes a l’arxipèlag quan la banda es va separar. I tot i que les imatges son espectaculars i aterridores (em recorden una mica a la devastació d’una bomba atòmica) les seqüències que les precedeixen li fan perdre impacte i et deixen amb la sensació agredolça de saber que amb les cartes mes ben jugades podria haver estat una de les escenes mes memorables de la sèrie.

Després d’aquest mareig de sensacions Oda canvia encertadament d’escenari i ens posa en contacte amb els fills de l’emperadriu que planegen contramesures per salvar el seu regne. Ara que tenen la Brulle poden anar a tot arreu on hi hagi miralls i el Suny no n’és l’excepció. Així que en l’improbable cas que la mare falli ells tenen una emboscada preparada. Es una seqüència de diàlegs que em sembla brillantment executada i que mostra l’autèntic potencial d’aquesta tripulació sense una boja sàdica ovacionada amb els dolços al seu capdavant.

Per desgracia l’altre cara de la moneda no esta tan ben executada. La Puding arriba al costat d’en Capone i… li suplica ajuda a la seva germana per salvar en Sanji, l’únic home que després d’haver-la vist com és realment l’ha estimat… Tots sabíem que aquests eren els seus autèntics sentiments. Collons, en Sanji desmunta l’heterosexualitat de qualsevol home quan li surt la vena cavallerosa. Però com ho ha portat aquí Oda… em sembla desastrós. Massa ràpid, massa directe. Ella es un personatge amb orgull, un personatge tancat a si mateix que no deixaria que ningú entrés dins el seu autèntic cor recobert de pedra. I tot i això… Ho fa. A la primera de canvi. Desastrós. Crec que la bessona de la Lola sí era el personatge indicat amb el que obrir-se, i que els justificants son els indicats per obrir-se. Està contra les cordes, ha de salvar tantes coses i te tant poc temps… Tot i això sento que no està prou contra les cordes. Sento que l’adequat hauria estat que Capone l’hagués deixat passar i després de discutir llarga estona amb s’ha germana aquesta l’hagués obligat a obrir-se. Però de bones a primeres… em sembla destrossar tot el bo que havia fet amb el personatge. Ha estat massa fàcil, massa aviat i això ho espatlla tot.

Com veieu tot i que normalment em passo la vida adulant al pobre Oda quan em dona per posar-m’hi crític… Però be, tot i que el capítol te fallades importants les escenes d’acció de la Big Mom són impressionats i purament disfrutables. I tot i que greus, els errors són oblidables i no tenen per que transcendir més enllà d’aquest capítol. Per que tot i ser desastrosos, no afecten negativament al desenvolupament de la historia doncs no la descarrilen del bon camí en cap cas. Així que ho deixarem com una petita taca en l’expedient i ens n’oblidarem fins la setmana que be, sí?

Parada d’autobús

Aquest és un curt senzill. Un curt que no necessita gaires paraules per expressar. Però que maneja un missatge molt poderós. Un missatge sobre prejudicis i oportunitats perdudes. Pots fer varies lectures del que aquí es presenta i buscar explicacions per als successos inconclusos que la historia ens mostra. Però crec que no només és innecessari, si no que va en contra del que la obra pretén mostrar.

La historia ens mostra a una noia de presumible classe alta (al menys en comparació amb l’altre personatge, pensem que sol viatjar en bus) que un bon dia es troba a les escales on sol seure per esperar a l’autobús a un rodamón que les ocupa amb les seves escasses pertinences, les quals inclouen un tauler d’escacs. Aquí el curt ja s’encarrega de presentar-nos la clàssica confrontació de classes tan emprada per al gènere romàntic. L’immediat menyspreu que sent la noia pel noi, jutjant-lo tan sols per la seva aparença, ens fa imaginar ja d’entrada un final on menyspreu és precisament l’oposat del que senten. El curt sap que podem endevinar el final per que ens han explicat la historia mil vegades. Així que en comptes de preocupar-se per mostrar-nos la transició del rebuig a l’atracció és preocupa per com mostrar-nos-ho.

Una càmera fixa enfoca sempre el mateix escenari, la solitària parada d’autobús on sempre hi ha només la noia i el noi (això serveix per enfocar la historia i no distreure’ns amb personatges intranscendents, ni figures que ens puguin distreure de l’acció). L’autobús ocupa tot el camp de visió de la càmera, tapant l’escenari cada cop que passa i servint així tant d’element de transició temporal entre escena i escena, com l’element que marca el tempo entre aquestes, doncs en cada cas la noia interactua amb el noi en l’estona en que espera l’autobús.

El canvi entre l’aversió inicial i l’atracció final és senzill i gradual, amb uns temps molt ben portats que aconsegueixen fer-nos creure la historia amb un ritme àgil i alegre. El menyspreu condueix a petites burles, a discussions, a bromes malintencionades que sense saber com esdevenen tranquil·les, juganeres, trapelles, fins que les mirades d’odi esdevenen de diversió i l’alegria contagia els colors de l’escena. I és llavors quan ella s’acosta i per fi, accepta jugar la partida a la que ell la va convidar el primer cop que es van veure. Aquest esdevé el moment culmen on els sentiments d’ambdós semblen coincidir.

Que maques son totes les parades d’autobus de l’anime

És llavors quan amb naturalitat es donen la mà i al adonar-se del gest brolla la incomoditat. La d’ell per que no sap com correspondre aquest gest i la d’ella perquè encara prevalen rastres d’aquell prejudici insà i per altre banda, tem no ser corresposta.

Això ens condueix a l’escena final on la noia arriba il·lusionada a l’estació (suposarem portant unes entrades per convidar al noi a algun espectacle) i es troba la parada buida. Únicament amb el llibre que ella li va deixar i una reina d’escacs al damunt. El fet que sigui la reina i no un altre peça te implicacions metafòriques que crec que val la pena comentar. No obstant el que vull dir-ne ara és quelcom que m’ha sorprès i no precisament de forma grata.

Llegint els comentaris del vídeo m’he torbat amb que molt poca gent entenia el significat del final. No és quelcom que em sorprengui, tot i no ser gaire complicat (gens), requereix d’una lectura profunda a la que el cinema de masses no ens te acostumats. El que m’ha sorprès són les respostes que donaven els usuaris. Totes deien i feien referència al mateix: el noi es va sentir incòmode, li feia por estar-se enamorant i sabent que no podia oferir-li res essent ell un rodamón i ella una noia adinerada marxa per no perjudicar-la. No és una mala lectura. És una hipòtesis raonable i te sentit. Però el problema és que va totalment en contra del que a mi em sembla que vol transmetre el curt i m’apena que la gent es limiti a aquesta visió.

Ell marxa, potser per por, potser per no perjudicar-la, potser per que l’atropella un camió o per que el deté la policia o troba un lloc millor on viure. Dacord, el camió sembla improbable, doncs és evident que ha deixat un missatge per ella. Però el cas és que sigui quina sigui la resposta, no importa. El curt no t’ho explica no per que intentis esbrinar-la si no per que no la necessita. Més que no necessitar-la li sobra. Per que mostrar el perquè ennuvolaria la vista a l’autèntic sentit del final. No obstant sembla, l’espectador decideix ennuvolar-se-la per iniciativa pròpia.

No importa el per què ha desaparegut, per que el que importa és el missatge que ens mostra el fet que ho hagi fet. Pot ser per una cosa o per un altre, no importa, sigui pel motiu que sigui és una oportunitat perduda que no tornarà mai més.

És clar que no hi ha un missatge. Cada un fa les seves pròpies lectures i troba els seus propis missatges. Però el que jo hi veig és la mostra de com a causa dels prejudicis deixem passar oportunitats que mai més tornaran. Oportunitats de créixer, de trobar felicitat, amor, amistat, comprensió, realització. Oportunitats perdudes. La noia aconsegueix superar els seus prejudicis, però quan ho fa ja es massa tard. És llavors quan s’adona tot el temps que ha perdut depreciant a algú que ara aprecia, perdent aquells possibles moments amb ell i no pot evitar sentir sauade (nostàlgia pel que podria haver sigut). És un missatge trist, quasi desesperançador. Però pretén nodrir-nos, mostrar-nos que podem construir un món millor deixant enrere els nostres prejudicis i obrint-nos a les possibilitats. Un missatge profund i amb sentit. Que va molt més enllà que l’explicació d’una tragèdia amorosa tòpica i suada digne d’un culebron de sèrie b.

Però recapitulem. Per que una reina? Per que un peó? És un missatge? Crec que contràriament a l’altre, aquest si que és un terreny en el que val la pena especular. És una reina el que li llega com a símbol del que ella significa per ell? Ha esdevingut potser ella una reina onírica en el seu món insegur? És potser ella la reina somrient per la que lluita la batalla del dia a dia? Potser sí, potser no, qui sap. És bonic especular-ho. De ser així ens podríem preguntar per que l’abandona. Potser li fa massa por, potser no te altre opció, potser li vol un futur millor. No importa. El que importa és la lliçó. Hem d’aprendre doncs que una oportunitat, deixada passar, és una oportunitat perduda que potser, com l’amant rodamón, no tornarà mai més.

Hunter X Hunter 366 – Cada un

Guàrdies, guàrdies i més guàrdies

Que Loli és la Bisquit quan no la mires al costat d’en Gon

El primer que he pensat al encetar aquest capítol és que el que havia dit en l’anterior de fer-nos esperar una setmana era mentida doncs ara no ens deien el que li havia dit en Kurapika al tercer príncep. El segón és que per fi deixava de banda en Kurapika i començava a explicar coses de la resta del vaixell. El primer ha resultat ser cert només al principi per semblar que després si enes explicaven que havia passat però al final no. El segon ha semblat cert el principi per adonar-nos després que de fet ens parlaven només sobre els prínceps per al final no només. En definitiva, que m’ha marejat una mica les expectatives. De que parlava doncs el capítol? Dooooncs….. No n’estic segur.

Primer ens fa sortir a la Biscuit i el ninja calb de l’examen de caçadors (eh, que no m’enrecordi com es diu no vol dir que no m’encanti que hagi recuperat el personatge) bàsicament per recordar-nos que existeixen i que estan allà per quan els necessiti i ja de passo (no seria propi de Togashi gastat unes pagines per una acció tan banal) aprofita per ensenyar-nos la bestia nen del penúltim príncep (un menys!). Com sempre el disseny del bixo és genial, tot i que queda una mica desfavorit en comparació amb algun dels dissenys tan impressionants dels germans més grans. No obstant és senzill i te un toc infantil en el seu aspecte, sense deixar de ser un monstre terrorífic, cosa que encaixa amb el nen que és el príncep. Com la resta de paràsits clavat.

Després es va passant per les diferents habitacions on bàsicament es dedica a recordar-nos lo sola que està la dotzena princesa, lo desgraciada que es sent l’onzena per que la desena (la seva bessona oposada) és una mala puta. Lo acabat que està el vuitè príncep (a mi em recorda a Kim Jon Hun, i sa mare també. El paio diu que te un pla brillant, per mi que es creu molt llest però no arriba ni a Gon). Lo molt que viu en el seu món de fantasia de pau i bellesa la sisena princesa (com de fort va a la seva bola acaba per resultar carismàtic vulguis o no). Com de serio i calculador (les equacions matemàtiques a la pissarra li donen un aire) es el cinquè/na príncep. Com de puto geni del nen resulta ser el quart (sembla fins i tot amigable ara de cop, així amb xandall i fent bromes i sense cap indici que digui que està a punt de matar a algú). Però tot i que això no és el que ens ensenya d’entrada el que importa és el que passa de fondo. Per que mentre això passa Togashi aprofita per anar-nos mostrant la xarxa de guàrdies dels diferents prínceps i les lleialtats que professa cada un en realitat. Que si aquest és guàrdia de la reina tal i aquest de la reina qual i aquest del príncep tal i aquest d’en Kurapika i bla bla bla bla. La veritat és que al final és massa informació per que l’absorbeixi el lector i quan torni a sortir ni tan sols ens recordarem que no era fidel realment al príncep al que protegeix per que sincerament son masses noms per recordar. Però tot està escrit i plasmat. Togashi ens dona la informació abans , planta els ciments, com a lector és pràcticament impossible seguir la complexitat del tramat de lleialtats que es porten els guàrdies, però pots, per que Togashi ja ho ha dit tot. I aquí és nota el seu nivell de preparació, ho te tot lligat i es nota, tots els guàrdies tenen nom i vida pròpia i estan lligats a una o altre reina o príncep tot i ser personatges que de fet segurament només apareixeran de fons en la majoria d’ocasions. Tal és el nivell de profunditat i m’encanta. Realment les expectatives sobre el tramat polític que Togashi està construint aquí son altíssimes, espero que el seu talent per mostrar tot això tan complicat d’una manera interessant i atractiva no defalleixi, si no podria fer-se una mica pesat. Jo confio en ell. I tu?

Però hi ha uns quants prínceps que mostra i que m’he saltat. Parlem del novè príncep que potser si era tan correcte i prorepublica com volia demostrar. Es desperta amb una mena de tatuatge d’una ploma a la mà i es troba amb que tots els seus guàrdies que havia vist morts estan vius i com si no hagués passat res. Que ha passat aquí? Be, deixarem de banda altres esbojarrades idees i assumirem que ha estat la seva bestia nen (recordem que tenia plomes). Quina és l’explicació? Be el que a mi se m’acudeix és que el bitxo hagi estat capaç de reprogramar a tots els guàrdies d’alguna manera i fer que la seva lleialtat sigui autentica al seu príncep. Podrien ser mil coses, però crec que seria una trama interessant, veurem si tira per aquí. Pel que fa a la ploma… Suposo que te a veure amb el cost de l’habilitat, una mena de limitant o de sacrifici, ja ho veurem, l’únic que se m’acut es que aparegui una ploma per cop que fa servir la seva habilitat fins que es quedi sense. Però tot a llarg termini les plomes es facin escasses, estem en una guerra de successió i les plomes son moltes, l’habilitat resultaria massa poderosa. Així que suposo que no hi tindrà res a veure. A veure amb que ens sorprèn.

Però parlem del setè príncep. Se’ns l’havia presentat com un fumeta. I ara parla amb l’amic d’en Kurapika que si no recordo malament tenia alguna cosa que veure amb gossos, o era el dels poemes? Ja vaig perdut. El cas es que sembla que s’han fet amics inseparables. I resulta que les inquietuds del príncep es mouen en el món de la… salut. És una persona que es preocupa per les politiques sanitàries. No deixa de ser un porreta per que es preocupa per la recuperació de drogoaddictes degut a que varis amics seus han caigut en la droga però… sorprèn. Per que semblava un tio llest i ambiciós i rebuscat, però també sembla bon paio. I be és quelcom que sorprèn. Sincerament m’agrada aquesta volta que li ha donat Togashi, tot i que el pene de nen segueix sent ridícul.

Per que necesiten els respaldos aquesta gent?

I que tal la segona princesa? Be és una mala puta i tots ho sabíem. És creu per sobre la resta i te la seguretat de merèixer el poder. Però que faria amb ell? Doncs res, només el vol per que creu que es seu. El cas és que se’ns mostra la seva mare (que també és mare del travesti, del fumeta i del prorepublica) i aquesta resulta ser… submisa. És la segona muller de l’emperador, aquesta hauria de ser una dona forta, fa anys que està al poder i només te una reina per sobre seu. Te quatre fills candidats al tron i tot i això es comporta com una mera serventa davant la seva autoritària filla. Com a molt com una amiga. La tia li ordena a sa mare que mati a un dels seus fills i la mare assenteix submisa tot i estar morint per dins. Dubto que sigui capaç però amb aquesta docilitat de la mare un entén com la princesa ha acabat amb aquests fums. El que no entenc és com la resta de fills li han sortit tan ben moblats. Un és un calculador/a, però pràctic i ben organitzat, un bon administrador d’un regne podria ser. L’altre és un fumeta però és intel·ligent i humil (ho sembla en aquest episodi al menys) i s’interessa pel benestar del poble. I l’altre és un idealista en contra de la monarquia que lluita per la democràcia i és un líder polític admirat per molts. No se, tenint en compte la llista diria que son els prínceps més aptes per al tron, com pot ser la germana gran la menys apte de tots? Això em fa ganes de descobrir quin passat hi ha en aquesta reina i com va ser de diferent la criança de la primera filla que de la resta de descendents. Ens mostrarà Togashi un esbós de la infància dels prínceps? Potser seria perdre massa temps? A aquest pas l’home se’ns mor abans d’acabar la saga. Seria trist encetar aquesta etapa cap al continent fosc i ni tan sols arribar-hi.

El guardia del primer princep no os recorda a una mandonguilla?

El cas es que al final tornem amb el tercer princep i en Kurapika i sembla que ens diran que li diu aquest, però Togashi decideix trolejar-nos i al final no li explica res. Però com a msotra de bona voluntad li cedeix dos guardies. I a Kurapika li aniran be és clar, a aprt d’ell nomé queda en Bill. Però no deixen de ser espies del tercer princep que forcen la negociació al favor d’aquest. No obstant en el futur inmediat son un aaliança per lidiar contra el gaurdia invasor de el primer princep. El cas és que ell paio s eles enginya per que un dels guardies d’una de les dues reines que estan per sobre d’ell s’en vagi també amb en Kurapika desfent-se d’un espia tot i que afegint un problema més a en Kurapika. Queda clar que per al tercer princep tot son aventatges. Per en Kurapika tot son més problemes, no obstant diria que la seva situació tot i que molt més complexa pinta lleugerament millor que abans del tracte.

El mes interessant de tot però és el guàrdia de la reina que en Kurapika s’emporta amb ell. Per que es l’exemple perfecte d’allò que deia que els guàrdies tenen vida pròpia. Per que el paio està més preocupat per que si ho fa malament perdrà la feina que per complir les ordres. Se’l veu un vago i un descuidat. Suposo que s’ha acostumat a aquesta vida i s’ha relaxat amb els anys i després de fallar uns quants cops per culpa d’això s’ha acabat relaxant. Be no costa endevinar que no trigarà a palmar-la i a caure fruit de les intrigues que rodegen la cort. És la víctima perfecta coma chivo expiatori. Veure’m que en fa Togashi.

Situació xunga, els guardies espies son el doble que ells

Però el que ha mullat les calcetes de tots (i els calçotets de totes) ha estat la estranya aparició de Chrollo Lucifer. Per fi (quant temps ho portava demanant?) se’ns mostra una mica del vaixell fora de els parets de la batalla de successió. Es veu una sala atestada de gent fins a límits inhumans, plena d’escarabats i borratxos amb un Chrollo amb pintes de yonky acabat molt rares. No se ben be que pensar, ni tan sols se ben be que m’inspira el seu aspecte. Sembla alterat i crec que mai l’havíem vist alterat en tota la sèrie. Que coi ha passat? Em costa de creure que en Hisoka hi tingui alguna cos aa veure, no tan aviat. Llavors que? És mareja en els vaixells? Qui sap. Amb la intriga over1000 per saber que passa. Espero que aquest cop Togashi no se les gasti de graciós i el tio no torni a aparèixer fins d’aquí a saber quan.