Etiqueta: ressenya

El dia que tot un país li va fer el buit

El capítol segueix la historia immediatament on l’havia deixat l’anterior confirmant les sospites del que ja era evident. Podria haver apostar per súper soldats modificats, però ha decantat per la idea d’una granja genètica de clons súper capacitats. La idea en si no em desagrada en el context de la trama que es maneja, però no em sembla encaixar massa en el context global que és One Piece en sí. És una bona idea però no per a One Piece. Oda sempre ens sorprèn encaixant coses aparentment inconcebibles en el seu manga amb tota naturalitat, potser ens sorprèn de nou, però em dona la sensació que no serà així aquest cop.

Realment es un capítol amb poc a comentar. La trama avança lenta per que ho necessita, però això es sent pesat en contrast amb la lleugeresa trepidant de les aventures d’en Luffy. Jo no sabria trobar un balanç millor que el que ofereix Oda, però sens dubte la historia d’en Sanji tot i que interessant es sent quasi arrossegada. Oda es veu obligat a explicar calmadament coses que per a molts resulten obvies per a portar el ritme correcte i construir adequadament l’entorn dels esdeveniments. Per això l’episodi gasta un terç de les seves pagines en explicar el que un podia deduir en l’ultima imatge del capítol anterior.

Les quatre pagines que succeeixen a l’explicació repeteixen altre cop l’esquema dels germans abusius i malvats, que pagats del  seu propi ego molesten a en Sanji per fer-lo caure en les seves provocacions i demostrar-li qui mana en realitat fent us de trucs bruts. Un esquema que ja havíem vist varies vegades des del començament de la saga i que fomenta un patró que sense resultar repetitiu aconsegueix fer-nos emfatitzar amb el pobre Sanji, atrapat, sense sortida.

Però el més interessant de tot plegat és sens dubte el flashcbak. Igual que les dues pars anteriors no ens diu res de nou. I és curiós trobar un capítol que no ofereix res de nou respecte a l’anterior. Normalment aquests capítols venen marcats per una revelació final que  (més o menys impactant) trenca amb el ritme per encarar a un nou episodi amb ganes. Aquest capítol no ho fa i això és sens dubte valent. Valent per què el món del manga és un món terriblement comercial. Acabar els episodis amb un clímax que t’enganxi amb el següent resulta sovint molt més important que la qualitat de l’historia que maneja. L’important son les vendes, per què si no vens, no publiques. Fins i tot el més gran mangaka està encadenat a aquesta llei. I crec que ningú gosaria dir el contrari si digués que al menys pel que fa a les vendes Oda és el més gran. Però tot i això, el fet de permetre’s el seu ritme per a explicar la historia com ell vol fer-ho sense vendre la narrativa en pos d’un ganxo final és quelcom notori. Oda te la capacitat d’integrar amb facilitat aquests ganxos, diria sense por que és un geni del format de 18 pagines tot i que més d’un cop aquest li faci una mala passada. En aquest cas la qualitat no empitjora a causa del format, però crec que sens dubte si milloraria en una lectura seguida que no depengués de l’expectativa que genera una setmana d’espera. Així doncs, crec que aquest episodi seria molt més disfrutable en una relectura calmada que en una entusiasmada lectura setmanal.

Amb una narrativa impecable el flashback final reuneix tot el que els petits flashbacks ens havien mostrat fins ara i ho ajunta per tornar a explicar la historia, reunint aquest cop les peces que faltaven per unir fent gala d’una simplicitat i eloqüència difícils de trobar en el format. La peça més important a encaixar era la que dona nom al capítol, podíem deduir la implicació del càstig, però no és fins que aquest ha estat narrat que hem albirat la brutalitat d’aquest. Una fredor angoixant que sens dubte podria fer estremir a més d’un al imaginar-se en la pell del jove Sanji. Ara la historia ja està completa, o el seu principi al menys. Seguim sense saber com va escapar el nostre cuiner de les urpes d’aquesta infància, però ara podem comprendre del tot els sentiments que assetgen el nostre cuiner, els traumes que el perseguien des de la més tendre infància. Pot ser que el seu passat encara ens regali alguna joieta puntual, però en línies generals, tot el que necessitàvem saber per entendre el personatge ha estat plasmat en aquest capítol. Potser no és un capítol que serà recordat, no gaudeix de grans revelacions, no d’acció trepidant, no ens aporta res de nou ni tampoc obre portes cap a nous estratagemes. Però sens dubte és un gran capítol.

Tweet

Hail Germa

A principis d’aquest any Oda va prometre que es centraria força en en Sanji, en aquest capítol ha mostrat el màxim exponent del que significava aquella declaració. Ens trobem doncs amb un capítol tan exclusivament dedicat a en Sanji que quasi sembla formar part d’un flashback, però no ho és i això és potser una de les coses més interessants de l’episodi. Els problemes i penúries que pateix el nostre cuiner són més propis d’un flashback que no de l’acció real. D’alguna manera aconsegueixen transmetre quelcom molt familiar però plantejat en un escenari completament nou, el present. I això , per petit que pugui semblar, és un gran canvi. One Piece sempre era una historia que s’havia mantingut una mica al marge de grans drames i tragèdies, tots els protagonistes carregaven amb grans passats dramàtics sí, però era quelcom clarament diferenciat del present de la sèrie. Podríem ficar com a exemple els dramàtics desenllaços amb que els nakamas sempre acabaven per unir-se a la tripulació, podríem posar la traïció de la Nico Robin, com a màxim exponent d’aquest i el clarament més diferenciat de la resta per no pertànyer al moment precís d’unió a la banda. Però si un s’ho para a pensar queda clar que va ser en aquell moment quan la Robin es va entregar completament a la seva tripulació. Però si una cosa el diferencia d’aquest cas (per què en el fons és el mateix: un sacrifici personal per al suposat bé de la banda davant poders majors), és que llavors va ser un conflicte indirecte. La Robin va passar a convertir-se en la part no narrada de la historia que els protagonistes havien de desxifrar, pràcticament en una antagonista. En aquest cas la historia d’en Sanji està narrada en una molt propera primera persona i això és el que no havíem vist mai abans. Per a mi l’únic moment que realment s’acosta a suposar en aquest sentit de dramatisme present el que suposa aquest és aquella rinya pel Going Merry que van tenir el tirador i el capità en una illa de l’aigua. No hereu de cap passat traumàtic si no del viatge en sí, aquell enfrontament carregat de dramatisme va suposar un abans i un després en la sèrie i segueix encara avui com un dels millors girs dramàtics de tota l’aventura. El que el diferencia del cas que ens pertoca però és la magnitud. En aquell cas era una baralla personal entre un capità i el seu subordinat, per molt dramatisme que tingués era quelcom reduït. Aquí ens trobem amb un conflicte de proporcions continentals. És l’any d’en Sanji i Oda ho demostra com no ho havia fet mai, donant-nos un dels moments de més inflexió dramàtica i profunditat dins de la banda que segurament ens donarà la sèrie.

Però anant al que suposa l’episodi en si ens torbem amb un aprofundiment tant de la relació que guarda el cuiner amb les seus familiars de sang, com un aprofundiment del sistema familiar en sí. De fet el capítol no ens mostra res de nou fins a l’ultima pagina. Exceptuant una amenaça de mort per al carismàtic cuiner pota de pal que sempre és un grat plaer tornar a veure i que se suma a la llarga llista d’amenaces que el cellut carrega, res en aquest capítol ens sorprèn per la seva novetat. Els germans odien en Sanji, el necessiten com a estratagema polític, són snobs de sang blava que no saben apreciar l’art del bon treball i menys el de la deliciosa cuina que tant venera el nostre cuiner. Ja sabem tot el que se’ns diu, però no per això sobra. El capítol explora amb profunditat aquestes coses que ja sabem i ens obliga a involucrar-nos amb els sentiments que això fa aflorar en en Sanji. El capítol és en si una petita obra d’art que aconsegueix aprofundir en la intensitat del conflicte com poques vegades ho havia vist en la sèrie. Així doncs el capítol ens entrega un escenari més ric i més bell, que en un futur ens farà sentir amb més intensitat els conflictes que desencadeni.

Però si un detall ressalta entre els molts que poblen el capítol és el ara ja sí clar paral·lelisme del Germa 66 amb els nazis. Que oda s’atreveixi a representar sense sàtira ni parodia, si no de forma totalment seriosa al que és sens dubte l’exèrcit més tabú de la historia de la humanitat en el seu manga a vegades amb pinta de desenfadat te la seva valentia. Està clar que Oda és ja un autor consagrat i pot fer el que vulgui amb el seu manga, que pot plasmar les idees que vulgui i que una critica antifeixista és un plat massa suculent com no fer-ho per la porta gran. Però tot i així no deixa de ser valent. Els nazis van terroritzar el món amb el seu regnat (encara que sí, els japonesos eren els seus aliats), ara es reencarnen amb el nom de Germa per sembrar el terror en els cors dels nostres protagonistes. La idea es tan potent que por em fa que no es sàpiga veure explotada.

I al final, a l’ultima pagina el capítol ens regala la seva única revelació i el que sens dubte menys m’ha agradat d’aquest. S’ha de dir que els nazis eren quasi tant partidaris de fer experiments militars com els pinta Marvel, però d’alguna manera la creació d’un exercit de súper soldats no es la idea que millor encaixa amb els paràmetres de One Piece. Per què per molt dopats que estiguin aquests, no deixaran de ser massilles davant els nostres protagonistes. És una idea molt potent i que estic segur que Oda sabria portar però que es planteja en un escenari massa definit com per extreure-li tot el seu potencial. Al final la idea acaba per resultar més estranya que sorprenent i no motiva tant a la curiositat com hauria de fer-ho. I més sobretot després de l’anunciada catastròficament mortal bomba que ens va mostrar Punck Hazard, que tot i impressionant en la seva presentació no va resultar ser ni catastròfica ni mortal per a ningú en absolut. Tot i això Oda està construint quelcom molt gran amb aquesta saga i tinc moltes ganes de veure com fa encaixar aquest petit detall en un conjunt encara tant desdibuixat.

Tweet

El dia que el xiclet quasi guanya a la galeta

Capítol que com l’anterior segueix amb un combat trepidant i que ha superat àmpliament les meves expectatives respecte al que vaig comentar en la passada ressenya. Deia que tot i un combat aferrissat el nostre capità no portava la veu cantant, però les tornes s’invertirien lleugerament amb la nova transformació. Però sorprenentment fins i tot amb el gear forth les coses semblen difícils per al nostre protagonista.

Després del contundent cop d’en Luffy la batalla semblava prop del final. Amb un Cracker al que costava esforços aixecar-se i que amb prou feines podia rivalitzar els poderosos cops del seu oponent. Però tot i l’aparent avantatge Oda encara ens tenia una sorpresa preparada. I és que aquest capítol no està mancat de revelacions. Tot i ser un capítol tan dedicat a l’acció com l’anterior s’allunya una mica de l’exhibició purament marcial que aquest ens va mostrar i atorga tints més estratègics en el que s’ensuma un altre contundent demostració d’una habilitat poderosament emprada.

Resulta ser doncs que el temible adversari que tants problemes causava al nostre protagonista no era més en realitat que una simple armadura. Tot i que dubto que simple sigui el que millor la defineix. Doncs amb una armadura ordinària ens trobaríem que amb un cop destruïda l’autèntic objectiu s’amaga al seu darrere, però en aquest cas tenim una armadura que no només es pot regenerar, si no que es pot multiplicar amb vida pròpia. Com se sent un al descobrir que l’adversari que tants esforços li ha costat vèncer no és més que una armadura immortal que tornarà a alçar-se cada cop que sigui destruïda? Per sort o per desgracia en Luffy no és un individu qualsevol i no cau amb facilitat en els braços de la desesperació, però potser tampoc és el més indicat per intentar abordar alternatives més eficaces amb un poder com aquest. Aparentment aquest nou adversari te pràcticament l’habilitat de multiplicar-se i regenerar les seves copies per lo que l’única manera de veure’l derrotat seria atacar l’original. Tot i que l’estratègia més evident seria intentar eludir les copies i anar a per el cos principal, dubto que el combat es desenvolupi d’aquesta manera. En primer lloc per que en Luffy és més d’anar a lo bestia que de oferir un combat amb tints estratègics i en segon per què el seu adversari empra les copies pràcticament com una defensa impenetrable i sembla difícil eludir-les amb facilitat. Precisament per això, si hagués d’apostar, diria que el nostre capità anirà amb totes destruint tot al seu pas i que tal com va fer amb l’arca de l’illa submarina atacarà incansablement i sense pietat fins que del seu enemic no quedin mes que cendres.

I mentre la Nami realitza els seus  cruels xantatges l’escena ens porta amb un Choper que en comptes de proposar-se trobar el punt dèbil de l’habilitat que el te pres n’esbrina el punt fort per emprar-lo en el seu benefici. I és que tancat dins el món dels miralls potser és un pres sí, però també és un perillós espia que no dubto aviat es comunicarà amb algú. Però amb qui? Les opcions son tantes, podrí ser l’equip d’en Pedro i en Brook, tot i que aquestes alçades poca informació poden intercanviar ja. Potser amb la mateixa Purin, aquest encontre sí podria revelar més d’un secret interessant que fes avançar la trama. O fins i tot amb un Jinbe en parador desconegut que podria unir-se degut això als conflictes causats pels barret de palla. Però sens dubte la troballa més suggerent seria l’emotiu intercanvi de paraules que podria tenir el ren del nas blau amb en Sanji. Només el futur ho sap, però d’aquí neixen moltes possibilitats.

Finalment per fi veiem arribar als germans grans d’en Sanji, en el que confio serà el que comenci a fer avançar a un ritme més trepidant la trama de la família Vinsmoke i al seu temps la relació que guarda amb l’emperadriu. Tot i no avançar gaire en la trama el capítol si ens regala la intensitat d’un combat que avança per moments  cap a un climàtic desenllaç. Sens dubte un episodi trepidant digne del seu antecessor.

 

Tweet

Fatality Punch

Capítol impressionant. Però com sol passar amb els de combat no m’esplaiaré molt a ressenyar-lo. Combat a part hi han algunes escenes amb la Nami, però sincerament no són dignes de massa menció. Mentre en Luffy s’enfronta en un combat èpic a un oponent digne d’aquest nom la Nami mig fuig espantadissa d’un enemic amb tints paròdics que no mostra el seu poder i abaixa la guàrdia de manera absurda per donar a la navegant una oportunitat per lluir-se davant la càmera. Però amb l’espectacularitat del  gran combat que paral·lelament es desenvolupa, qualsevol acció de la tripulant resulta quasi una molèstia i es veu mancada d’espectacularitat. Sincerament tinc ganes de veure seriosa a la Nami com poques vegades l’hem vist lluitar però tots sabem que si arriba, encara no es el moment.

Però anant al combat ens torbem amb quelcom que feia molt de temps que no veiem. Un combat amb alta intensitat marcial mostrada de forma explicita. Oda sempre ha apostat per les elisions durant l’acció de les batalles per a fer fluir la historia. Oda te una historia per explicar i no te temps de passar-se desenes de capítols en un combat. Els seus combats son espectaculars però àgils. Els encontres entre els enemics finals sempre tenen més detall i complicació, però sempre són més un duel d’habilitats monstruoses que no pas un autèntic xoc marcial. L’últim episodi de marcialitat va ser amb Don Chijano al Colisseu, però va ser un episodi plegat d’elisions i amb pocs detalls pel que fa a l’acció. Si he de posar en un exemple, estic segur sense cap mena de dubte  (i tots pensareu el mateix) que el perfecte és la batalla final contra Robb Lucci. Aquell combat va se èpic i espectacular, una delícia de veure per si sol. Aquest combat, tot i que no en tan gran manera (tampoc te l’epicitat narrativa recolzant-lo), em transmet quelcom similar. És àgil, dinàmic i espectacular. Una autentica demostració de força on ambdós personatges posen la carn a la graella i no s’estan de tonteries.

Però anant a l’assumpte el que més m’ha agradat de l’episodi és que en Luffy perdés. Per què sí, tot i que el combat era aferrissat i intens amb un significatiu esforç per ambdues bandes la superioritat d’en Cracker ha estat evident fins a l’ultima pagina. I el més important, realment s’ha transmès amb intensitat les dificultats que passava el protagonista. Oda sempre ha estat molt expressiu amb el seu dinamisme, però crec que en aquest combat se n’ha sortit de sobremanera dibuixant a un Luffy  que tot i no de manera desesperada, les passa canutes.

És clar que en Luffy no anava amb totes, per què anar amb totes és per ara l’últim recurs. Sincerament tot i que veia un combat difícil, no m’esperava que recorregués a l’ultima marxa descoberta. Un cop d’impacte contundent que ens demostra fins a quin punt és al el nivell dels emperadors. L’hagués derrotat sense aquesta transformació? Potser sí, jo hi apostaria, però la batalla hagués estat més dura del necessari per a un començament. L’incògnita que resta és si serà capaç el nostre protagonista de vèncer fàcilment al seu adversari ara que mostra tot el seu poder o ans al contrari la batalla seguirà essent aferrissada com fins ara.

Deixats enrere els marejos del bosc seductor Oda es submergeix profundament en l’acció i ens brinda un combat memorable que potser, ens brindarà una espectacular segona part amb un lleuger canvi de tornes.

Tweet

La Vibre Card que sí servia per algo…

Capítol que com ja vaig advertir en l’anterior s’afanya a anar tancant la trama del bosc seductor. Crec que tot i ser la intenció la cosa ja s’estava allargant més del compte i l’Oda se n’ha adonat, tot i que fos precisament allargar-ho el que busques. Per això ha decidit centrar els seus esforços a tancar aquesta trama i ja seguirà més endavant amb la resta. Ens trobem doncs que amb un sol capítol hem avançat més en la resolució del bosc misteriós que en tota la resta de capítols que hi havíem passat. Ha estat un pas ràpid, àgil, però no massa. Oda ja havia preparat els elements amb pulcror per que els desencadenants poguessin explotar com ho han fet. I així, de cop i volta passem de trobar-nos amb un Luffy completament sol perdut en mig del bosc, a un Luffy rodejat d’enemics havent d’enfrontar a dos generals de la Big Mom (i això que anaven d’incògnit).

El capítol comença amb una Nami arribant a una conclusió que tots havíem assumit com a certa molt abans de començar aquesta saga. Fins i tot molts de nosaltres, abans d’endinsar-nos al nou món. La Lola és filla de la Big Mom, tots ho sabíem. El manga mateix s’havia encarregat de confirmar-ho més d’una vegada. Però ara per primer cop es fa menció d’aquesta realitat que tot i evident des de fora, no ho era tant des de dins. Qui havia d’imaginar que la desastrosa Lola fos la filla d’una de les persones més influents del planeta (però be, igual per en Sanji aquest si que era una sorpresa). Així que unint les peces del trenca closques la tripulant s’adona  del valor que te el paper que guarda i les seves implicacions.

Però abans que la tripulant pugui fer quelcom amb aquesta informació apareix el fantàstic conill genet (per ara el disseny que més m’ha agradat de tota la saga) per irrompre a l’escenari i sumarse al cúmul d¡’adversaris que davant en Luffy es va formant. És en aquell moment quan el general d ela Big Mom amb una cosa similar al Haky del rei (el mateix Luffy fa el símil) vaporitza la vida de tots els arbres del voltant en el que sembla un gest d’irritació. Aquest és en sí un efecte visual per denotar el seu poder i sincerament, funciona. El general que pocs segons abans semblava un personatge més es presenta com algú a qui prendre seriosament. Fins ara els subordinats dels enemics als que en Luffy s’ha hagut d’enfrontar no havien suposat mai cap gran amenaça per al protagonista (exceptuant la gran saga d’Enies Lobby i el cp9). Dubto que en Luffy sigui derrotat només començar la saga, però si m’agradaria veure com un simple general li posa les coses difícils. Així com ho va fer el gran Blueno en el seu moment m’agradaria veure en aquest combat que s’acosta una amenaça real per al protagonista.

Per altre banda, demostracions de poder a part el fet en si dona a entendre coses molt interessants. L’acció sembla suggerir que la Big Mom te la capacitat de cedir el control de les animes que roba al menys a alguns individus concrets. Que la Big Mom pugui cedir al menys parcialment part del domini del seu poder obra un nou món abans mai plantejat. Les fruites sempre havien conferit poder únicament al seu usuari. Ja a Dressrosa Oda es va sortir d’aquest esquema amb una usuària que a través del seu poder donava a Donflamingo un exercit de titelles i una eina per esborrar a qui li interessés. Però això està a un nivell molt diferent. Tinc ganes de veure com explica Oda aquesta qualitat del general. Per ara però només podem especular. Tindrà alguna relació amb la consanguinitat? O no serà una autentica cessió dels poders si no una trampa argumental molt  ben col·locada? Potser l’home te alguna habilitat pròpia que anul·la d’alguna manera la de la seva mare? Per variar l’espera és la solució.

Després d’aquesta demostració de força apareix de nou la bruixa del bosc seductor, que tot i tenir un disseny molt més carismàtic que el seu germà ha estat dotada d’una presencia molt menys notòria, amb el que sembla una versió gegant i poderosa dels arbres rellenistes que poblen el bosc. L’interessant d’aquesta part és el punt on al trencar-se el mirall que conté en Chopper i la Carrot el ren  li demana al seu capità que esperi amb el que sembla aparentment una idea enginyosa que no s’arriba a mostrar. Si de mi depengués, diria que el ren ha fet servir l’ultra pildora  i el súper cervell per detectar el punt dèbil del mirall. Sincerament sembla força raonable i encaixa amb les habilitats del personatge. Estaria be que per variar el ren no es quedés com un peluix adorable en perill i traiés la seva part astuta per sortir del problema amb les seves pròpies mans (o potes).

Però les coses es posen serioses per al nostre protagonista. Els enemics són més i poderosos i ell és l’únic escut que separa els seus companys de la captura. O això podria pensar un, fins que es descobreix que aquella vibre card que la Lola va donar a la Nami per algun motiu, al ser part de l’emperadriu repèl a les seves creacions. El motiu d’això difícilment no serà rocambolesc, però ara mateix llança unes perspectives molt interessants. Perquè els objectes vivents no semblaven sentir el mateix efecte per l’autentica Big Mom. El misteri doncs de l’efecte de la vivre card resta per a mi inescrutable. Però de moment crec que ens torcarà preparar-nos per gaudir d’aquest combat que s’acosta i que no promet facilitats al nostre protagonista.

Tweet