Voluntat inamovible
Amb les emocions de les declaracions del nostre cuiner a flor de pell inicia l’episodi de la confrontació. És curiós apreciar com amb la longevitat del manga els auto-paral·lelismes no paren d’aparèixer. Oda repeteix mecàniques en les seves histories, ja sigui per millorar-les, homenatjar-les o explicar-ne una versió diferent. En aquest cas ens trobem en una situació que no pot evitar donar-nos certa sensació de dejavou. Temps ençà, en una illa plena d’aigua, un membre de la tripulació també es va deslligar del lligam de germanor que la tripulació suposa en una confrontació directa. Aquell enfrontament suposa encara a dia d’avui un dels millors moments de la sèrie, que amb la seva senzilla elegància configura un dels punts dramàtics més potents de tota la historia. Però tot i complir amb una premissa de partida similar aquesta batalla entre nakamas està molt lluny de ser una repetició d’aquell gran moment.
Al contrari que aquell Usopp ultratjat que sentia autèntics sentiments de rebuig ver el seu capità per una tràgica situació inevitable, el nostre estimat Sanji viu un panorama completament diferent. En Sanji no empunya odi si no amor. Si Oda es dediqués a repetir el que ja hem vist no hi hauria res a admirar, seria una mala replica d’un moment màgic. Però Oda agafa la seva pròpia obra i la regira per a construir quelcom de nou. Mentre l’Usopp es sentia ultratjat i furiós, en Sanji es sent torturat i afligit. Voldria estar fent qualsevol altre cosa, però persisteix pel que creu un be millor per a tots. Per a tots menys ell. Mentre l’Usopp era egoista en el seu empeny, víctima d’una mena de rabieta, incapaç de comprendre que tots es sentien com ho feia ell, en Sanji és altruista, sacrificant-se en la seva totalitat per al be d’aquells a qui estima, disposat a extingir la seva anima per a permetre que els seus companys segueixin el camí cap als seus somnis, rebutjant al seu.
Així doncs decidit a mantenir la seva postura i no cedir davant els seus desitjos, a sacrificar-se a si mateix i als seus ideals per la seguretat d’aquells a qui estima Sanji empren l’acció i colpeja amb força al seu capità, fent us de la determinació de protegir-lo. I això desencadena en una de les seqüències d’acció més impressionants vistes al nou món. Sí, se que ni tan sols és un combat, en Luffy no es defensa per començar. Alguns podran posar-se les mans al cap i dir que com goso comparar això amb, per exemple, la batalla contra en Donflamingo. Però la batalla contra el shishibukai emplomat em sembla una de les més fluixes de la historia del manga i des de l’entrada al nou món pocs combats m’han semblat dignes de rescatar. Però la saga comença forta i després de l’espectacular combat amb en Cricker Oda ens porta aquest vibrant i emocionant conflicte. Amb una violència gràfica espectacular, el capítol ens porta un dels millors dibuixos d’acció de la sèrie amb unes poderoses patades la força de les quals quasi pot sentir el lector. Intenses, ardents, poderoses. Les seqüències d’acció son de les més memorables que puc recordar transmetent tot el potencial del cama negre.
La facilitat amb que el cama negre deixa inconscient a l’home de goma ens dona una prova esfereïdora de l’autèntic poder del personatge. Es parlava del trio monstruós, amb un Luffy i un Zoro que ostentaven una força de sobres demostrada. Però en Sanji sempre havia estat relegat a un tercer pla, els enemics més forts sempre anaven a parar als punys dels dos primers integrants mentre a ell li tocava lidiar amb amenaces menors. De fet l’únic motiu per mantenir-lo a l’alçada dels altres dos havia estat la sempre viva enemistat amb l’espadatxí que l’insinuava al menys a una alçada similar d’aquest. Però avui ha derrotat a en Luffy, l’ha portat a la inconsciència en un tancar i obrir d’ulls i això ens demostra de com n’és de mereixedor del títol. Alguns diran que no es tracta d’una apreciació justa. Que en Luffy no s’ha defensat i que així qualsevol. Que després de la batalla contra en Cracker en Luffy amb prou feines es mantenia de peu. I potser tinguin la raó, o potser la tinguin en part. Però si una cosa és clara és que en Luffy no es deixaria colpejar per qualsevol cosa. ja ho va fer temps ençà a Mock Town per a mantenir una promesa i ho torna a fer ara per mantenir els seus principis. Però no es tan sols la força de la determinació el que el manté dret si no que d’alguna manera una classe de reconeixement. Tot i comprendre-la en certa manera en Luffy mai va reconèixer la insubordinació de l’Usop, aquest cas se’ns presenta altre vegada diametralment oposat. En Luffy no recorrerà a la força bruta per imposar la seva voluntat si no que recorrerà a l’oposat d’aquesta per a demostrar la seva raó. No és la den Sanji una rinya infantil d’algú que es nega a acceptar la realitat, si no l’angoixa d’algú que viu atrapat en un pou d’on no veu sortida i que només necessita mirar cap al cel i torbar una mà amiga. Així que en Luffy estén la seva mà i aguanta estoicament, fins que ell l’agafi o s’esfondri el món.
I així és com en Luffy deixa anar el seu discurs de voluntat inamovible. Després de caure i ser derrotat es torna a aixecar, per que la seva voluntat no serà mai derrotada. Per que ja pot acabar-se el món o convertir-se en cendra que la seva determinació seguirà allà, estenent la mà al seu amic. Potser és agosarat dictaminar que en Luffy ha madurat des d’aquella darrera insubordinació a Water 7, però a jutjar per l’estoic de la seva posició jo m’atreviria a indicar-ho. L’Ace va morir per que en Luffy pogués comprendre el significat de la mort i la pèrdua. I ara que és més savi sap que lluitarà fins al final per evitar la pèrdua del seu nakama.
Satisfacció d’Alina Reyes és una complexa novel·la eròtica que amb tan sols 179 pagines m’ha fet ballar el cap més enllà dels límits de la meva comprensió. El desig i la fixació pel sexe configuren l’eix vertebral de la relació que protagonitza aquest relat. Afincada en el típicament pacífic i avorrit barri residencial del somni americà en Bobby i la Babe viuen enamorats la seva joventut de casats amb tota la passió i morbositat enterrada sota un estat de desídia i puritanisme recolzat per la eterna rutina del seu estatus de vida. Privat d’intimitat i fantasia arrosseguen una convivència de frustracions on els supòsits socials dels temps que els emmarquen els impedeixen ser sincers l’un amb l’altre i els obliguen a viure una vida d’aparences de la que són els únics espectadors. Així doncs una nit la Babe s’aixeca del llit per descobrir que el seu marit no jeu al seu costat i moguda per una curiositat morbosa s’aventura a investigar el perquè de la seva absència. Finalment vestida solament amb camisó ajaguda al terra del jardí i amb el cul a l’aire la Babe es descobreix espiant per la petita finestreta que dona al garatge com el seu marit emplena promíscuament la boca d’una amant secreta amb el seu membre inflat. L’amant, Carmen: una nina inflable complaent, voluptuosa i submisa. Lluny d’enrabiar a la Babe l’omple de anhels i desitjos fins a les hores inimaginables embarcant-la en una malaltissa relació amb la nina i el seu marit que els portarà a les portes de la mort.
Però lluny de limitar-se en una sola critica la novel·la explora molts fronts, com la carnalitat del desig i com aquest ofusca la nostre consciencia i no ens deixa veure més enllà. Divaga vers a l’home i la dona com a individus ni superiors ni inferiors, però sí diferents, fugint dels topics de l’home simple i la dona complicada, però exposant-los a través dels nostres personatges i reflexionant al respecte. Explora en el desig masculí i femení i les diferents formes d’afrontar-lo i utilitzar-lo. Critica sense pudor la figura clàssica del mascle dominant i absolutista i fins i tot es passeja pels abismes de la mort i els seus significats.
La manera com tracte l’erotisme aquesta novel·la per analitzar els racons més foscos de l’esser humà no ha pogut evitar recordar-me a l’imprescindible “l’animal moribund” (
En Luffy i companyia es llancen rere el seu objectiu cavalcant la soca d’un arbre vivent, ni tant sols parant a recuperar-se de les ferides infligides pel camí. No hi ha temps. Un pot córrer i sanar si munta un carruatge. Ràpid, veloç. És aquest un capítol àgil. Un riu desbordant. Després de la contenció dels episodis anteriors totes les peces estan el lloc per a rebre la furiosa envestida dels esdeveniments. Tot estava preparat. Oda havia construït una presa, fent-nos contenir la respiració sense saber-ho mentre ens entretenia amb combats aferrissats i passats traumàtics, mentre ho posava tot a lloc. Però junt a Cracker la presa ha rebentat i l’aigua es desborda veloç cap al seu objectiu, la mar.
Tot i que circumstancialment el títol del capítol cobra tot el sentit del món a mans d’en Luffy, abogant a una comicitat senzilla i eficaç, crec que aquest titular faria més goig amb una interpretació més filosòfica amb en Sanji com a protagonista. El poder de l’estomac ple, d’alimentar als famolencs i portar al món la felicitat d’un estomac ple. És un bon títol, un títol còmic i simpàtic, però en un altre context, les mateixes paraules podrien haver esdevingut un títol grandiós.
Però després d’aquest breu passeig pels nostres protagonistes la historia torna al nostre cuiner preferit i la seva angoixant situació familiar. En primer lloc se’ns regala un breu contacte amb l’avançada tecnologia del Germa (una desoladora mostra de com la guerra fa avançar a la ciència) i se’ns aclareix finalment la figura ambigua de la única germana del nostre cuiner. La nena dels Vinsmoke simpatitza amb el pobre Sanji amb un vincle empatic quasi entendridor, però no fins al punt d’esdevenir un aliat. No farà res per aportar-li més mal, però tampoc l’ajudarà un altre vegada, ja va desaprofitar el seu ajut en una ocasió.
Ja havia expressat en els inicis d’aquest que la tensió i la sensació de perill real plasmades en aquesta lluita eren vivaces i es feien sentir. Tots sabíem que en Luffy acabaria guanyant, no obstant l’acció ens feia témer el contrari. L’atmosfera era seriosa i medida, en un tens equilibri difícil de trobar, el recurs de menjar galetes l’havia alleugerida però m’havia semblat un recurs obvi i encertat que com només passa a One Piece sabia mantindre la seriositat tot i en la comèdia més absurda. Però crec que el Gear Forth versió estadounidense ha anat més enllà diluint definitivament aquest ambient. Trobo genial que Oda hagi volgut autoparodiar-se a si mateix fent una versió obesa i satírica de la seva pròpia ploma, fins i tot podríem interpretar-la com una sàtira a certa obesa potencia mundial que te tanta força com quilos te el ciutadà mitjà, o fins i tot també un petit homenatge a l’esport nacional del país del sol naixent protagonitzat per robustos homes panxuts. Però crec que no era el moment. El Gear Forth era encara una transformació massa recent com per rebaixar-la amb una parodia similar i aquest un combat massa ben aconseguit com per rebaixar-li el to amb un exercici semblant. M’hagués agradat veure aquesta mateixa broma amb un altre adversari més donat a l’humor, però es aquí on Oda ha trobat la seva oportunitat i l’ha aprofitat. Això no converteix a l’encontre en un mal combat, es un bon combat i m’ha agradat. Te un final espectacular on roman encara gran part de la èpica que havia aconseguit construir. Però no es el combat que m’hagués agradat veure. Tot i així un cop més un adversari formidable ha sortit volant pels cels (Team Rocket) per la força propulsora del nostre capità i auguro que aquest no serà l’últim a fer-ho en aquesta illa.
Era evident que la seva germana no compartia la crueltat dels germans de ventrada d’en Sanji. Ella era distant i potser no l’ajudava directament, però era evident que des de la fredor de la distancia sentia certa repugnància per el tracte que li propinaven a en Sanji. No es que fos com ell, simplement no veia sentit aquella crueltat gratuïta. No es que respectés en Sanji, simplement ell no havia fet res per merèixer el que tenia. Tot i així havia romàs en silenci i sense involucrar-se no fos cas que aquell tracte l’esquitxés. Freda indiferència era el seu escut contra els terrors que aquell tracte li inspirava, doncs si no aconseguia estar a l’alçada ella seria la següent. Així que quan ha vist la desesperació del seu germà i donar-li una oportunitat d’allunyar-se d’allà ha estat a la seva mà. Ha decidit que si ningú se n’adonava no passaria res. Altre cop Oda aconsegueix transmetre a fets tan senzills una profunditat vibrant i entendridora que ens fa emfatitzar amb la humanitat dels personatges. Però sens dubte la germana que pateix el tracte amb silenci temorosa de veure’s esquitxada pel seu dolor ha estat una de les joies del capítol.
Però la joia de la corona no ha estat ni la germana ni la mare, si no el pare que ho governa tot. Que amb el seu caire despietat declara a en Sanji com una molèstia inútil, despreciable i vergonyosa. De la qual no s’ha desfet únicament per la seva “humanitat”. Però ara que se li presenta la oportunitat de deixar-lo escapar per que mori tot solet no podria si no sentir alegria per treure’s un problema de sobre. La fredor amb que Oda presenta al pare autoritari i despietat transcendeix les barreres de la ficció per quedar plasmada com a figura d’un pare mal tractador. Oda ens presenta una critica esfereïdora contra la paternitat freda i severa que regeix la societat japonesa, presentant-nos a un arquetip familiar que no està tant lluny del que allà es la norma. Amb una mare dolça i amable, però dèbil i sense cap poder que res te a dir a les decisions del seu pare que regeix la casa amb mà de ferro y es pren l’educació amb una fredor imperiosa que no podria si no atemorir a qualsevol infant. Com sempre Oda ofereix més lliçons de les que aparenta rere la seva obra d’aspecte innocent.
