Un home jaguar d’honor
Trobo que tenim en aquest cas un títol no molt encertant tenint en compte el que ens ofereix l’episodi. Ens trobem en aquest cas amb l’allargada confrontació entre en Chopper I la Carrot amb els seus captors. Arriba una mica tard, però com sembla comú en aquesta saga hi han tantes coses a explicar que si hagués arribat abans hauria tallat la narrativa d’esdeveniments més importants o hagués, per contra, arribat excessivament aviat. Així doncs que tot i ser un xic tard, no deixa de ser el millor moment possible.
És una bona batalla, senzilla i amb una àgil resolució. El problema és que no deixa de ser poca cosa per a l’espera que l’ha precedit. Tant de temps esperant per al final escometre un pla tan senzill sembla poca cosa. Però potser el més decebedor és el gir argumental que fa possible la ràpida i efectiva confrontació amb els enemics. La Carrot no era la Carrot. És una trampa argumental que ja s’havia utilitzat abans (Donflamigo) i que com en aquella ocasió no funciona. El problema es que en aquest cas sí tenia una bona justificació. Però tal com s’ha exposat sembla que s’ho hagi tret de la màniga a l’últim moment, que no ho tenia pensat. Com a lector un sent que s’han aprofitat de la suspensió de l’incredulitat i que li han pres una mica el pèl. I el pitjor de tot és que es podria haver solucionat perfectament anunciant que l’autentica Carrot no corria perill en el capítol anterior en lloc d’aquest. De ser així la trampa no hagués estat tant rastrera. L’anticipació ens hagués permès no sentir que això està fora de lloc i hagués donat a l’escena la petita grandesa que mereixia. No obstant trampes a part el combat es força bo en la seva agilitat. Consistint en deixar-los a tots inconscients en un atac sorpresa abans que tinguin temps a reaccionar. Soc plenament partidari d’aquesta mena de combats poc shonen. One Piece ha demostrat varies vegades que hi ha d’haver diversitat en els combats i reservar els encontres èpicament allargats per a ocasions especials a fi de no saturar a l’espectador. Però en aquest cas, desgraciadament, la trampa que li ha donat grandesa també l’ha enfonsat en la mediocritat.
És un capítol de preocupacions. Primer se’ns mostra a uns Vinsmoke preocupant-se primer per la política dels seus plans d’extorsió i mostrant la seva ja coneguda despreocupació per la vida d’en Sanji (parlant una mica massa amb llibertat davant d’unes teteres vivents amb ulls, orelles amb una fidelitat cega cap a la seva emperadriu) i després per la absència de la dona de la família. Tenim un Sanji que viu també preocupat per l’absència d’una Purin, que de ben segur s’encamina a cometre alguna bogeria, mentre es permet uns instants de relax dedicant-se al noble art d ela cuina. Però de totes, és la preocupació menys considerada la que mereix més atenció. Doncs la pobre Reiju apareix dramàticament, esgotada i plena de sang. Que s’amaga darrere la seva aparició? Un misteri més que s’afegeix a l’extensa llista. De moment, només podem rendir-nos a contemplar una escena carregada de dramatisme i gran expressivitat, on el silenci diu tot el que necessitem saber. No calen paraules, doncs la mort per sempre resta en silenci i és la mes gran de les nostres pors.
I del silenci espectral passem a l’home immortal. El nostre music espadatxí escomet emb emotiva eficàcia la seva missió sense saber el perill que l’espera. Afirma la seva voluntat de ser mereixedor d’aquesta empresa, de ser mereixedor del sacrifici d’en Pedro i du a terme la seva missió a la perfecció. Però amb el que potser no contava era amb l’aparició de certa emperadriu. La Big Mom irromp a la sala plena de fúria desmesurada vers el lladre que s’infiltra en la seva estança. Per sort o per desgracia per al nostre esquelet vivent la fúria desapareix del rostre de l’emperadriu en quant veu la raresa que se li planta al davant. Vol posseir-lo. Vol afegir al pobre Brook (i al pobre Chopper també) a la seva extensa col·lecció. Que podrà fer en Brook contra un adversari tan gran (mai millor dit)? Segurament res. Però si el podem veure resistir amb epicitat els atacs demolidors de l’emperadriu ja tindrem amb nosaltres l’èpica confrontació que l’esquelet porta mereixent des de la seva aparició.
:origin()/pre01/8848/th/pre/i/2016/343/5/8/pedro_vs_tamago__one_piece_ch__849__by_bryanfavr-dar1let.jpg)
I acabem la ressenya com ja be essent costum amb la creixent epicitat d’un nou personatge que poc a poc es va perfilant com més i més gran. Cinquanta anys de vida és el que la Big Mom li va usurpar (això li fa pensar a un que en Brook no en te de vida, i que per tant és immune als atacs de l’habilitat, la meva pregunta es si podria estendre la seva habilitat a d’altres i fer-los immunes també), cinquanta anys que en lloc d’enfonsar-lo han enfortit la seva resolució. No menysprearà la vida que li resta compadint-se d’ell mateix. Acabarà la empresa que se li va encomanar i es redimirà emprant la poca vida que li resta per a complir amb el seu deure i impulsar ja de passada els somnis dels seus companys (la meva pregunta és que, si tal com va passar amb en Moria, un cop derrotada l’emperadriu els seus anys de vida tornaran a qui pertanyen). Però si alguna cosa demostra epicitat en l’episodi és la directa confrontació entre el cames llargues més important de la sèrie i el Mink. Amb un reconeixement que no deixa lloc a dubtes. Grans enemics que es mereixen un gran respecte. Que llueixen amb orgull les cicatrius infligides en els seus enfrontes del passat. Molt a l’estil d eles cicatrius d’en Shanks tant Pedro com Tamago llueixen les cicatrius que es van fer en el passat, elevant la figura d’en Pedro a un nivell de poder molt més elevat que el de la modesta posició en que l’havia deixat la seva discreció. Pedro és, cada cop amb més força, un home d’honor.
En tota saga amb un enemic de poder i fama desproporcionat en comparació al de la nostre tripulació en Luffy sempre és menyspreat. Ho va ser aquí en un bon principi i després de donar una lliçó d’humilitat derrotant a en Cricker ho torna a ser. Sembla ser que els tripulants de la Big Mom no aprenen, hauran d’aprendre a les males. Era més poderós del que pensàvem, però només ha tingut sort. Això han pensat els enemics d’en Luffy des de temps immemorials. Aquí es torna a demostrar quan els pobres carcellers d’en Luffy es burlen davant l’aparent patetisme des seus grunys i amenaces. Tots sabem que en Luffy no diu mai res que no pensa complir. I tenint en compte que és el protagonista d’aquesta historia…. Be, és evident que els acabarà per demostrar que estan equivocats, un altre vegada.
Paral·lelament els dos amants es neguitegen. Mentre en Sanji no para quiet ple de nerviosisme pels amics que s’ha proposat abandonar, intentant convèncer-se de que la nova vida que l’espera no és tan dolenta al cap i a la fi; la seva amant decideix no voler imposar el seu destí a un bon home i pren cartes en l’assumpte per posar fi a aquesta unió forçada d’alguna manera misteriosa que de ben segur tindrà una carrega dramàtica de les més memorables en els anys propers. Purin és perfila cada cop més com la bella flor que germina en la immundícia d’un món corrupte i ple d’hipocresia, aflorant amb dolça innocència en uns paratges que només faran que aportar-li dolor.
Però deixant l’adéu de la Purin que dona nom a l’episodi, si algú es roba el capítol, aquest és altre cop el nostre Pedro. Amb una de les seqüències de fugida més èpiques i àgils que recordo en el manga. Tot i que el dibuix d’Oda no ha destacat mai per ser el més realista ni agraciat: sí que destaca, i cada cop més, per la gran expressivitat en el seu traç. Amb pinzellades cada cop més fluides que transmeten millor el moviment i els sentiments dels personatges. Els anys dedicats a la industria es noten cada cop més en un dibuix que tot i no millorar potser en la seva vessant estètica si ho ha fet enormement en l’expressiva. Per què al cap i a la fi l’objectiu d’una historia és expressar un missatge, una emoció, un sentiment.
Comencem el capítol amb una ploramiques Carrot que somica per finalment esser una nosa per a l’equip. Ella que es volia llençar a l’aventura i viure en camaraderia, es torba lligada de mans i peus i a punt de ser cuinada. Aquestes protestes entusiastes representen el marc perfecte per a que en Choppet tregui el seu costat intel·ligent i comenci a ordir la manera de sortir d’allà. Però els enemics que els custodien no son simples massilles desamagats. Per tant el pobre Chopper haurà de ser ràpid i efectiu. Res de vacil·lacions, amb ganes de veure com se n’ensurt.
Tal com va acabar l’anterior capítol comença aquest. Amb un Luffy furibund i desesperat enfrontant-se a una horda d’oponents alguns dels quals possiblement no podria ni vèncer en solitari en el seu estat. Tot i la intensitat de la batalla es nota de bon principi que els enemics només juguen amb ell. La batalla es ferotge, els enemics contenen la ira i despleguen la violència, fent gala d’un repertori d’habilitats a tenir en consideració (la dels llibres sobre tot, curiosa si més no. Perillosament difícil de manejar de forma encertada). El que en Luffy sortís victoriós d’aquest enfrontament era una idea massa incoherent fins i tot en els estendards de One Piece. Semblava difícil trobar la sortida per al nostre protagonista i al final Oda a recorregut a la més evident. L’emperadriu el volia viu. Precisament per aquest motiu jugaven amb el barret de palla en comptes d’acabar amb ell brutalment. Per què admetem-ho. Aquest era l’únic recurs factible per a sortir d ela situació. Sí, és un recurs molt típic, quasi suat. Però en una situació tan complicada com aquesta era necessari i per sort el seu desenvolupament ha estat tan orgànic com es podia esperar.
Després d’apreciar la ja mítica escena que es repeteix periòdicament cada centenar de capítols on un personatge x magreja a la Nami ens topem amb un Sanji sorprès pel caràcter benigne de la Big Mom al perdonar la vida dels barret de palla. Tots sabem que les coses s’acabaran torçant més del previst, però si tot hagués acabat per sortir com l’emperadriu esperava el més probable és que s’hagués oblidat de la promesa un cop finiquitada la boda. Doncs és sols la il·lusió de la boda perfecte el que l’empeny a cometre aquests actes d’altruisme. Es en aquesta mateixa conversa on es confirma quelcom que ja vaig dilucidar. La Big Mom és una boja entusiasta de les bodes. Però no es deixa emportar per aquesta il·lusió fins al punt de ignorar la tàctica estratègica que aquestes suposen. Doncs diu ben clar que amb la boda es farà amb el poder militar del Germa. Per què potser sí que adora amb entusiasme excessiu les parafernàlies festives i els dolços embafadors, però darrere aquest entusiasme sempre espera una ment freda que ordeix plans de forma despietada a l’espera de treure el major profit de la situació.
Però si alguna cosa deixa marca en aquest capítol és la flagrant determinació d’en Pedro al acceptar ser l’esquer d’uns adversaris tan letalment perillosos. Posa la seva vida directament al servei d’una causa. I això no pot ser fruit de la breu amistat amb els barret de palla, que potser el podria portar a arriscar la vida, però no a un nivell tan proper al suïcidi. Aquest capítol ens revela per fi el seu objectiu real i la seva relació amb l’illa. Però això (per variar en Oda) no fa més que envoltar-lo encara de més misteri. Quins motius guarda aquest personatge per tenir una determinació tan poderosa vers el robatori de la pedra vermella? Que li inspira tanta lleialtat vers la causa? Sembla ser doncs que els mink encara tenen molt passat per explicar i sembla que en Pedro cada cop hi promet un paper més protagonic.
Després de la contundència del succeït en els capítols anteriors el manga necessitava un capítol de transició que deixés clar el que vindrà a continuació. Això ha estat aquest capítol. Tot i que ha estat un gran episodi vist en conjunt, essent més particular no sabria gaire que dir-ne. L’epicitat vertiginosa dels esdeveniments que estan per venir es respira durant tot l’episodi. Hi ha tensió accelerada. Però de fet no passa res, només comença a passar. Hi ha dues transicions en l’episodi, dues transicions complementaries i que encaixen a l’hora que es confronten. La primera és la del nostre capità, que pres per la seva inamovible determinació decideix esperar fent honor a la seva promesa, fins a les ultimes conseqüències. La segona és la del nostre cuiner, que també determinat esvaeix els seus dubtes finiquitant definitivament el desenvolupament emocional que s’havia anat portant durant els darrers episodis. Però essent ambdues determinacions forces que cerquen fins oposats, al final una haurà de caure per que l’altre pugui prevaler. El futur ens dirà quina (nah, tots sabem qui és el protagonista tossut que sempre se surt amb la seva).
Ens trobem doncs amb un Luffy que després d’un extenuant combat contra en Cricker i després de rebre els emotius cops del seu company decideix aguantar dret passi el que passi, se li tiri a sobre el que se li tiri a sobre. Encara que sigui un exercit d’enemics de poder incommensurable. L’exèrcit de dignes oponents que Oda fa desfilar amb pasmosa facilitat realment inspiren una poderosa aura difícil d’ignorar. Com Oda empara la narrativa per a donar entendre el poder del perill que suposen és quelcom magistral que pocs saben fer com ell ho fa. Oda sempre ha estat un expert en les presentacions àgils però carismàtiques. Mai li calen gaires vinyetes al nipó per presentar un personatge i que t’encarinyis amb ell. L’exemple més recent és el del contundent Colisseu. On en poques pagines va presentar en successió una llista extensíssima de personatges molts dels quals tenien un carisma especialment notori. En aquest episodi la màgia es torna a repetir prescindint de presentacions concretes per a oferir-nos una força en bloc realment esfereïdora. El més sorprenent de tot és que ho fa sols amb dues pagines. De fet, tenint en compte que d’aquestes la primera pagina i mitja no es veu imatge alguna de l’exèrcit, pràcticament podríem dir que ho fa en una vinyeta. Perquè després diguin que al dibuix d’Oda li manca expressivitat.
Durant el sopar però, la tímida Purin li passa a en Sanji una nota on li demana per parlar en privat. Un cop sols la filla de l’emperadriu procedeix a explicar-li la seva petita historia amb els barret de palla i deixa de manifest la seva bondat declarant no voler casar-se amb algú a qui el matrimoni el converteix en un presoner. Aquestes paraules no fan si no que afegir més pes en la consciencia d’en Sanji. Però d’alguna manera aconsegueix trobar força en elles per alimentar la seva determinació. Doncs en aquest món hostil i ple de terrors, hi ha una cosa bonica que resplendeix de bellesa i compassió. L’única llum en el món de tenebres en que es veu sumit. I per això l’agafa de les mans i ens regala l’escena mes romàntica del manga (l’única?) en una declaración plena de sentiments. Perquè casar-se amb ella no es una presó, si no l’unica llibertat, l’únic goig del seu camí. Perquè ella és la força que ell necessita per a seguir vivint.
