One Piece 852 – El fracàs del Germa

La covardia dels tirans

És quasi alleujador no tenir una portada de la Jump

Moltes vegades he repetit ja que aquesta saga va guanyant números i cada vegada amb més força si no per convertir-se en la millor saga de One Piece, sí en la que a mi m’ho sembla. Quasi fa por tirar la vista enrere i veure el gran numero d’episodis que em semblaven d’una excel·lència inusitada. De fet, si vaig començar a fer aquestes ressenyes va ser animat per la qualitat dels capítols que finalitzaven amb la petita saga dels mink i que s’ha mantingut o fins i tot incrementat fins ara. El capítol d’avui, entre tota aquesta excel·lència és un cas excepcional, un dels millors capítols de la saga i el millor de tot és que de fet, no passa res de nou. L’episodi anterior estava dotat d’una carrega dramàtica de les més intenses que hem vist a la sèrie, només superada per situacions com la mort de l’Ace, la separació dels barret de palla, la mort del Merry (tot fan digne de tal nom ha plorat en aquesta escena) o el vull viure de la Nico Robin. Oda aconseguia transmetre una desolació sense parangó que enfonsava fins al propi espectador. Ho feia amb un mestratge digne d’elogi i amb una intensitat tal que la èpica aparició d’en Jimbe al rescat quedava empetitida fins a deixar d’importar-nos. Però tot i el gran talent demostrat a l’episodi anterior, crec que aquest és millor i això que de fet, no passa res.

Quan en Sanji et fa dubtar de la teva orientació sexual…

El capítol comença amb una hospitalitzada Reiju a la que diuen que convé guardar repòs i a la que la situació que li sembla recordar no li acaba de quadrar. Tot i la tranquil·la i aparent passivitat del personatge, les pagines aconsegueixen transmetre les seves sospites, recels i fins i tot d’alguna manera els sentiments i morals que guarda rere el seu rostre impertèrrit. Això diu molt, tant d’Oda com de la pròpia Reiju. Diu de la Reiju per que ens mostra quan intel·ligent és i com de conscient arriba a ser de la situació que l’envolta, per que tot i la prova que li mostren els records és capaç d’adonar-se que alguna cosa no encaixa. Però diu més de l’Oda doncs és capaç de transmetre sense paraules aquests matisos tan fins. Últimament Oda ens te acostumat a la narrativa visual tan potent que te el seu traç, però ni ha estat sempre així, ni aconsegueix ser-ho en la majoria de obres gràfiques. La majoria requereixen com a  mínim un context previ per situar al lector i fer que comprengui els sentiments que es volen transmetre en el dibuix. Oda aconsegueix d’alguna manera prescindir del context i transmetre en poques imatges un gran significat.

…Però la Reiju et demostra que les dones tenen uns arguments que els homes no

Sanji no triga en aparèixer i desvelar a la poca sorpresa Reiju la veritat que oculten els seus falsos records. Turmentat per les decisions preses i les amenaces que pesen sobre la seva persona en Sanji pateix compartint el seu dolor amb l’únic membre de la seva família per a qui sent alguna cosa propera a l’afecte. Perquè tot i no voler-hi tenir res a veure, perquè tot i no voler saber-ne res, no es capaç de guardar en silenci la seva traïció i deixar-los morir, perquè és una bona persona. Diuen que en les situacions més extremes és quan de debò surt a relluir com és una persona de veritat. Ja ho va fer en Zerf en aquella roca perduda en mig de l’oceà, renunciant a tot per la possibilitat de salvar a un nen que cap culpa tenia dels seus actes. Ara és el torn del cames negres enfrontant-se a la que segurament sigui la situació més dura que hagi de passar al llarg de la sèrie. Però Sanji fa un pas endavant i ens mostra amb sincera desesperació la bondat que guarda el seu cor.

Però deixant en Sanji a un costat el capítol segueix amb en Jimbe alliberant a en Luffy en una irònica dualitat amb aquell escenari a Impel Down on ambdós pirates han intercanviat els rols de pres i alliberador. I la situació no deixa de ser molt similar, doncs no és sols a en Luffy a qui en tritóha alliberat. M’agrada i m’agrada molt que la debilitat de l’habilitat dels llibres sigui el foc. Semblava una habilitat exageradament poderosa i amb límits insospitats. Però el foc és una debilitat tan comú i fàcil de crear que un podria pensar que les debilitats fàcilment superen els avantatges que suposa. Un cop conegut el foc que la crema l’habilitat deixa de ser tan atemoridora. Per variar Oda resol amb simplicitat els petits problemes que el seu univers li planteja. Quin paper tindran els presos fugitius ho desconec, de moment no te pinta que gaire, però tot podria ser. Per la seva banda Jimbe confessa a en Luffy la seva afiliació a la banda de l’emperadriu mentre aquest, per variar , ignora les explicacions i es llença a l’acció. Per que no importa que hagi estat a punt d’arrancar-se les mans, no importa que hagi estat apallissat per un exercit de criatures sobrehumanes poques hores abans, un amic esta en perill i no existeixen més opcions que salvar-lo amb la força de la seva voluntat.

Ressenya no oficial de la Reiju

Però el que ha fet gran a aquest capítol és la Reiju i com aquesta ho ha girat tot. Per començar se’ns mostra la seva conformitat amb l’aniquilació del Germa. No només li sembla be, li sembla el correcte, el que ha de passar. Sense el Germa el món serà un lloc millor. Cada cop més la Reiju es perfila com un personatge fort amagat a les ombres, que un cop descobert serà difícil d’oblidar. Reiju és d’alguna manera aquell Sabo fill de nobles que es va adonar de quan corrompuda estava la societat en la que vivia i que plorava d’impotència al no poder canviar res, Reiju és aquella Nico Robin conscient de les maldats del món que l’envolta però que dèbil i indefensa davant de tals poders no podia més que participar en el sistema que menyspreava, viure entre el crim pestilent de la societat que odiava per a sobreviure. Perquè la Reiju és una nena que viu amb por de que descobreixin la seva escassa humanitat. Una nena que es menysprea a si mateixa per formar part d’una aberració i un atemptat contra la vida i que només vol veure derrocat aquest imperi del terror per poder veure somriure aquelles persones que saben que és la felicitat. Perquè la Reiju va ajudar a en Sanji una vegada, doncs per un cop va veure una oportunitat d’actuar i canviar les coses de veritat.

El dia en que la Reiju es va permetre ser humana

Però no es la voluntat de la Reiju vers la seva família el que fa bo a aquest capítol. No es la crueltat malaltissa amb la que s’obliga a viure, ni el menyspreu cap a la seva vida, ni tan sols aquesta comunió màgica que Oda aconsegueix crear entre els dos personatges amb unes poques paraules. No, el màgic d’aquest capítol és com Oda aconsegueix reescriure una historia que ja semblava perfecta i fer-la millor, molt, molt millor. I Reiju és la que ho fa possible. No tan sols reescriu la historia del passat d‘en Sanji de la millor manera que podia fer-ho si no essent la millor narradora que podia haver. L’amargor dels seus propis sentiments, l’anhel vibrant d’una humanitat que se li escapa, el desig amagat de poder ser com aquell germà al que tots consideraven inútil però que era l’unic que aconseguia fer somriure a la seva mare moribunda.

<3

La historia semblava rodona. Amb un Sanji marginat i odiat per un pare que el detestava per dèbil i uns germans que li feien bullyng pel mateix. Però la Reiju dona un gir a la historia de la millor manera que ho podia fer. Eliminant els negres i convertint-los en grisos. Els seus malvats germans no eren tal, eren les víctimes de l’ambició del seu pare que els avia convertit en maquines sense sentiments, autòmats incapaços de sentir i obligats a obeir les ordres d’un dictador tirànic i sentir-se joiosos pel fet de fer-ho. Ella mateixa esdevé una hibrida entre home i maquina, capaç de sentir en el fons del seu cor però obligada a servir ambla mateixa fredor a un home al que deprecia i al que no pot desobeir. Una mare que no agonitzava per debilitat si no per fortalesa. Que conscient de l’aberració en que el líder del Germa volia convertir als seus fills va prendre un verí renunciant a la seva pròpia vida per tal de donar als seus infants la possibilitat de sentir, de ser humans i experimentar el meravellós de la vida. Però sens dubte el que gira completament la historia i converteix aquest episodi en una petita obre mestre és el pare. El tirànic dictador amb ambicions de conquesta a escala mundial. Semblava un tirà menyspreable i l’és. Però no tant com ens pensàvem. Per què en el fons ell mateix es una víctima de les seves ambicions, un home que pateix per la incompatibilitat entre l’amor i els seus somnis. Perquè si maltractava amb aquesta brutalitat al seu fill més dèbil no era per inútil si no per un odi contingut derivat d’un amor molt humà. Perquè la seva estimada moria i agonitzava per un verí del que ell n’era la conseqüència. I com no podia ser d’altre manera culpava al pobre Sanji d’aquell horror, el culpava de la lenta i progressiva mort de la seva estimada. Segurament si no acabava ambla seva misèria per respecte a aquesta i a l’amor que i professava. L’odiava i el culpava per que era la seva única alternativa a admetre que ell era l’únic culpable d’aquella mort, perquè admetre la seva innocència era admetre que la crueltat d’arrencar la humanitat als seus propis fills era el que havia llançat la seva estimada a un sacrifici proper al suïcidi. Perquè essent ell un home d’ambicions com les seves, admetre que estava equivocat hagués enfonsat tot el seu imperi, tota la seva ideologia, tot el seu esser. Culpava a en Sanji perquè era un covard i culpar-lo era la única alternativa a admetre que estava equivocat.

Lliure, només vol volar i ser llirue

One Piece 851 – Cigarreta mullada

Coolest Batlle: Brook vs Jimbe

En serio, quantes portades de la Jump van ja?

Ens trobem amb un inici d’episodi que com comença a ser costum continua on ho havíem deixat però que en aquest cas no ens aporta res de nou. No vull dir amb això que sobri o que sigui una mala part, simplement serveix per recalcar coses que al menys jo ja vaig tenir clares en el darrer episodi. És clar que jo ja ho havia previst, així que no ho he d’assimilar. Sigui com sigui la part s’encarrega d’aprofundir en la macabrament psicòpata personalitat de la Purin en el que és segurament el personatge de la saga que més adequa a aquests adjectius. Però mentre la Purin es deleita en el jubil de la seva pròpia crueltat en Sanji pateix. En Sanji veu enfonsada i trepitjada l’única esperança que el mantenia dempeus, l’únic raig desparença que il·luminava el seu món. Com aconsegueix expressar Oda aquest enfonsament, las dantesques dimensions que l’autor aconsegueix donar a aquesta depressió, són el que val la pena d’aquesta part. Tot plegat es veu poèticament sintetitzat en el títol de l’episodi que expressa d’alguna manera tot el que queda d’en Sanji després d’aquesta revelació. Gran Oda.

Quins atributs que tenen les femines de One Piece

I deixem el cuiner per anar fins a l’altre muguiwara que sembla ser que rebrà el protagonisme merescut per fi en aquesta saga. Tant en Sanji com en Brook s’havien vist relegats de combats dignes del seu nom, el primer des de fa molt de temps i el segon des del principi dels temps. Però ara sembla que per fi Oda s’ha decidit a redimir a en Brook amb un enfrontament  contra la Big Mom que res te que envejar a aquell intercanvi de patades que va tenir en Sanji contra en Donflamingo. Amb una sola pagina (doble) el rei del soul fa tota una declaració d’intencions al nivell de les més èpiques de la sèrie. No realçant sols la seva figura si no la del seu cuiner i capità. En Brook, sovint etiquetat dins el grup de porucs de la tripulació s’enfronta ara contra la Big Mom sense temor, perquè aquesta és la missió que se li ha estat encomanada i la complirà o morirà (ah no, que ja està mort, yohohohohoho) en l’intent.

Avuí estic colorit sembla

Hi ha una cosa que m’ha cridat l’atenció veient la imatge de l’emperadriu i és que potser la seva habilitat de controlar el temps deriva de la misteriosa habilitat d’absorbir les animes. Tot plegat encaixaria millor que no pas que fos una habilitat d’un altre usuari. Com? Doncs simplement la pirata ha dipositat els anys de vida robats en fenòmens meteorològics per tal de controlar-los a la seva voluntat. Dubto que sigui el primer que pensa en aquesta possibilitat, però em sembla la més viable i he cregut interessant el fet de comentar-ho.

que sexy és la cabrona

Pel que fa a l’aventura d’en Chopper i la Carrot al món dels miralls no crec que tingui més rellevància que la màgica referència a la blanca neus que es marca Oda. Potser era senzilla, quasi evident, però tot i així és bonic veure aquesta cura pels detalls que te l’autor. No obstant la revelació d’aquest mecanisme junt amb la inesperada habilitat (que ja veurem si és tal) de la Carrot per dibuixar retrats obre noves possibilitats a la seva cerca. Amb aquesta nova informació a les seves mans el grupet no hauria de trigar gaire a localitzar a qui sigui pertinent. Les possibilitats que obre aquest fet son immenses, ja veurem en que es tradueix.

Dramatisme a color

Però el capítol torna amb la Purin en una seqüència que a diferencia de la primera si aporta nova informació. En els darrers temps Oda ha començat a canviar la manera en que utilitza el poder de les fruites del diable. Cada cop més aquestes es fan servir fora d’un marc combatiu, ja sigui amb fins politics o d’espionatge. Aquí, com no podia ser d’altre manera amb la Purin ens trobem amb aquest cas. Tenim doncs una interessantíssima habilitat que sincerament, em costa de veure amb fins combatius. Serà doncs realitzat el meu desig de que la Purin obtingui tot el seu poder de la manipulació i les mentides i careixi de poder combatiu? Això encara està per veure, però de moment va per molt bon camí. Tots hem somiat alguna vegada amb editar un fragment de la nostre vida. Esborrar-lo, canviar-lo, manipular-lo. No volem realment reviure’l per corregir els nostres errors, doncs això canviaria el nostre present, si no simplement fer que romangui en el record de tots com a quelcom diferent del que va ser. Aquesta és l’habilitat de la Purin. Pot manipular la percepció de la realitat d’aquells qui estiguin subjectes al seu poder. Les limitacions però són evidents. Necessita tocar-los i tenir-los en certa manera immobilitzats. Per si sola no seria una arma massa temible en un món com el de One Piece. Però tenint tot el poder de l’emperadriu al darrere, constitueix una arma colossal per a l’engranatge del poder. Només necessita capturar a tothom que vol que oblidi, qualsevol persona a qui vulgui editar els records. No obstant tot plegat pot fallar estrepitosament si algú que ella desconegués hagués estat testimoni de la realitat que ha editat. I aquest és el cas. Però que farà el pobre Sanji després de rebre aquest trauma? Ajudarà als seus familiars? Els abandonarà a la seva sort? EL cert és que ell sembla ser la seva única esperança. I el poder d’aquests potser és la única possibilitat que tenen els barrets de palla per sortir amb vida d’aquesta. Ja ho veurem.
Però si en aquest episodi hi ha quelcom d’emocionant aquest és el retorn contundent d’en Jimbe. Per fi el tritó fa acte de presencia i s’incorpora directament a l’aventura. Veurem com juga les seves fitxes. Ens trobàvem amb en Luffy i la Nami en una situació critica de la que difícilment semblaven capaços d’escapar per si sols. L’aparició del turó balena canvia les tornes del joc, però fins a quin punt? Cada cop més em dona la sensació que la suma d’esdeveniments culminaran en un resultat explosiu del que ningú, ni el mateix Oda, en podria preveure res. De moment Jimbe s’incorpora al còctel que Oda ens està preparant. Potser un Sanji venjatiu i rancorós pugna per pagar l’afronta i avisa al seus germans per despertar tot el poder del Germa, potser cert ren i certa conilla desvelen els secrets de Tootland i fins i tot salven a un quasi finiquitat Brook. Potser, potser, potser, potser…. qui sap el que passarà al país dels dolços parlants.

 

Next

Next és el llibre que tot futur genetista hauria de llegir.

Amb aquest enunciat començo la ressenya d’un dels llibres que més m’ha sorprès (positivament) aquest any. No tant per la seva gran qualitat (que la te) si no per què no esperava d’ell gaire més (de fet n’esperava menys) del que m’havia ofert el referent per al qual vaig decidir agafar-lo. Després de quedar meravellat amb Parc Juràssic (veure ressneya) vaig sucumbir a la temptació i em vaig endinsar de nou a la biblioteca a la cerca de més de l’autor. Tot i conèixer la trama del llibre de dinosaures la profunditat científica de tot el relatat m’havia meravellat i volia saber més sobre l’home que havia escrit aquella petita meravella. No sabia molt de Michael Crichton més enllà de la novel·la per al que l’havia conegut, així que com a opció obvia em vaig decantar per la continuació directa del clàssic que m’havia conduit a aquesta cerca. Però al no estar disponible vaig acabar per decidint-me per un exemplar més voluminós que amb una estètica quasi asceta només deixava entreveure a la seva portada que versava sobre micos i enginyeria genètica. Com que aquesta ciència havia estat el punt fort a Jurassic Parck vaig assumir la matèria com el fort de l’autor i em vaig dir a mi mateix que no podia estar pas malament. Subestimar-lo va resultar un error molt plaent.

Llastima que la de dinosaures sigui la seva obra més coneguda
Llastima que la de dinosaures sigui la seva obra més coneguda

Comentar la trama és una tasca força complicada doncs aquesta és bastant confusa i de caire dispers. Podríem definir-la com un munt de histories independents que s’entrellacen d’una manera o un altre al llarg d ela novel·la. Totes guarden relació directe amb el camp de l’enginyeria genètica, ja sigui en la seva branca legislativa, burocràtica o científica. Però de que tracta? Doncs depèn. Diria que hi ha una desena de trames que avancen paral·lelament durant tota la novel·la i el sorprenent és que ho fan be. Tot i que soc propens a confondre’m amb els noms i el llibre no es dedicava a especificar sobre quina trama versava no em vaig perdre en cap moment així que sens dubte aquest factor està ben desenvolupat. Tot i que individualment les trames són força senzilles la manera en que estan entrellaçades i es complementen entre si és tan completa i elaborada que un no pot evitar quedar meravellat per la seva complexitat. Però no aquella complexitat recargolada i difícil d’entendre sense un diccionari, si no una que comprens al moment just quan l’autor vols que ho faci. Com he dit, individualment són trames d’allò més senzilles amb missatges individuals molt clars que versen des de les conspiracions empresarials, passant per la vida dels animals transgènics, fins a la persecució d’una mare que fuig d’un segrest perfectament legal. Però enfilant-se en un conjunt exquisit l’obra cobra una complexitat deliciosa que lluny de caure en l’enrevessat es desenvolupa juntament amb el lector esdevenint perfectament assequible.

No te poques noveles el paio
No te poques noveles el paio

L’obra te un objectiu clar i aquest és el de conscienciar al lector i esdevenir una critica contra cert sistema. En aquest cas el sistema sobre el que gira tota la novel·la i les seves múltiples trames és les patents gèniques. Pot semblar quelcom no massa interessant, però al menys amb l’art amb que t’hi capfica Crichton resulta sorprenentment apassionant. El llibre podria ser perfectament un tractat d’ètica aplicada al desenvolupament científic doncs no dubta en tractar els temes més delicats (com la clonació, l’experimentació amb embrions o fins i tot l’us de l’enginyeria genètica com a eina publicitària) i plantejar-ne tots els matisos sense deixar de donar-nos la seva opinió. Per que tot i que ens presenta els arguments de en contra i a favor, tot i que ens explica els matisos, aquesta és una novel·la reivindicativa i la seva opinió adquireix un caire de transcendència innegable. Així doncs Crichton obra màgia i ens porta al fantàstic i polèmic món del que és ètic i el que no.

Alguns dels conflictes d’aquesta obra són tan moderns com eterns (l’avortament, les drogues, el mal tracte animal…), d’altres versen sobre injustícies tan especifiques que difícilment un les coneixia abans  de llegir-les (les patents gèniques i els buits legals al respecte). Crichton critica els sistemes corporatius obsessionats pel poder i com la seva falta d’escrúpols està disposada a arrossegar-ho tot pel seu camí. Com aquells mateixos que esgrimeixen la ètica per a defensar els seus interessos, la transgredeixen flagrantment quan més els convé. Com lleis ambigües i inexactes protegeixen sovint a les corporacions per què segueixin esgrimint el seu imperi contra els que subjuguen. Es una critica al poder i com aquest està organitzat, però sobretot és un exemple de que està malament i que es podria canviar.

Sí, és la primera portada en vermell. No son molt originals.
Sí, és la primera portada en vermell. No son molt originals.

Tot i versar sobre enginyeria genètica la part més interessat del llibre passa pels jutjats. Buits legals, ambigüitats en la llei que les empreses no dubten en aprofitar… A través de petits buits legals el llibre arriba a posar en dubte si realment l’esclavitud està tan abolida com citen les seves esmenes. Amb un vocabulari senzill i contundent Crichton aconsegueix apropar el de vegades complicat món del dret al lector i fer que senti per a ell certa mena d’entusiasme, sense per això recórrer al recurs cinematogràfic de veure quin advocat fa el discurs més emotiu. Per que tot i ser assequible el llibre pretén ser realista i demostra que els judicis es basen en lleis, no en emocions.

El llibre adopta una postura progressista sobre l’experimentació amb persones i sobretot material embrionari. Atacant directament a l’influencia de l’església com a gran fre científic que certs codis ètics suposen. No parla òbviament d’experimentar amb essers i humans doncs com he dit acut a la crida contra el maltractament, si no que més aviat planteja certs problemes ètics que han quedat o quedaran enrere tard o d’hora en el puritanisme de la nostre societat.

Ja sabeu que m'encanten les portades variants. Qui es pot resistir a un cromosoma emprat com una lletra?
Ja sabeu que m’encanten les portades variants. Qui es pot resistir a un cromosoma emprat com una lletra?

Però una novel·la no és res sense els seus personatges i tot i que aquí no tots brillen com el que més, cap falla a l’hora de complir el seu paper en la historia. N’hi ha un parell que t’entendriran com pocs ho poden fer (el ximpanzé transgènic i les dues mares de la historia) i d’altres que et faran riure a base de be (el lloro transgènic). Però altre cop no és en els personatges com a element individual on la historia s’enriqueix si no en la seva interacció. Aquest és un llibre totalment recomanat per als amants de les histories entrellaçades (Durararara em sembla el millor exemple que recordo) i com a tal és un llibre on la interacció entre trames i personatges esdevé el punt clau a l’hora de dilucidar la qualitat del producte. En aquest cas ho borden, amb un acabat quasi perfecte que et farà preguntar-te com carai s’ho ha fet l’autor per encaixar tan a la perfecció  detalls tan dispars.

Ara ja sabem qui li xiuxiueja les idees.
Ara ja sabem qui li xiuxiueja les idees.

Però més enllà de lliçons i critiques el llibre te un missatge d’unitat familiar molt poderós. On la família és la família vingui d’on vingui i pertanyi a l’espècie que pertanyi. On l’amor per un fill justifica enfrontar-se al món sencer si fa falta per a protegir-lo. Per que tal com deia Lilo a Stitch: Ohana significa família. I és que “Lilo i Stitch” podria ser una perfecte versió infantil del que suposa aquesta novel·la, donant part dels missatges i lliçons que aquí s’hi tracten de manera molt més superficial i adequada al públic al que es dirigeix. Un gran llibre i una gran pel·lícula.

En definitiva considero aquest llibre un imprescindible per a Questions de divulgament científic, no en Questions de coneixement si no com a reflexió sobre l’ètica que hi viu al voltant. L’autor pot ser una mica conspiranoic en certs casos i tenir una opinió massa obtusa. Però això no és motiu per escoltar la seva opinió que sens dubte està ben elaborada. Després, com escau a tot bon lector, serà el moment d’elaborar la pròpia. Però difereixi aquesta o no, no hauria de ser motiu per gaudir d’aquesta excel·lent obra literària.

Ombres Tenebroses

50 ombres de Tim Burton

Soc del parer que tant Tim Burton com Jony Deep han anat perdent aquell toc màgic i especial que els caracteritzava durant els últims anys (sí, ho se, paraules polèmiques). Mentre que Deep es tornava més pla en la seva actuació al temps que agafava papers cada vegada més estrambòtics, Burton perdia l’essència màgica de les pel·lícules que temps ençà va dirigir per tornar-se cada cop més anodí, menys autèntic i més comercial. Potser no he vist les pel·lícules adequades, però el tast d’Alicia (veure ressenya) ja em va servir per adonar-me d’aquest fet. Amb aquesta premissa m’enfronto doncs a un altre modesta producció tant de l’un com de l’altre que a més a més va passar amb més pena que gloria pels cinemes del món amb critiques no gaire optimistes. Quina sorpresa la meva al torbar-me amb un producte tan disfrutable.

Juguem a un joc: faré una ressenya paral·lela amb gifs
Juguem a un joc: faré una ressenya paral·lela amb gifs

La pel·lícula te una premissa romàntica en el més clàssic sentit de la paraula. Una tragèdia romàntica amb bruixeria i vampirisme que segueix els esquemes més basics de despit i tragèdia. Amb donzelles d’extremissima bellesa deixant-se caure per un dramàtic penya-segat induïdes a l’acte per l’influx d’una rancorosa bruixa a la qui li ha estat negat l’amor que la donzella ostentava. Maleint-lo per tota l’eternitat, la bruixa fa caure sobre l’amant una maledicció que el converteix en un vampir immortal, obligant-lo a patir durant la resta de la seva no-vida l’aflicció per la mort d ela seva estimada. Tancat i segellat en una tomba on patirà l’aflicció de viure en mort el nostre protagonista aconsegueix tornar docents anys més tard decidit a deixar enrere la seva aflicció i recuperar la deslluïda fortuna familiar. La premissa inicial no pot ser més bàsica. Segueix un per un els patrons del romanticisme clàssic i els executa duent-nos una historia sense masses sorpreses pel que fa a la trama. Però el màgic d’aquesta pel·lícula no és la trama, és el to.

L'hummor
L’hummor

Si digués que es tracta d’una comèdia no em sentiria còmode del tot. Doncs tot i tenir un humor estrany aquest no és el protagonista. Un esperaria que amb un esquema tan clàssic i afegint-hi l’humor tinguéssim una parodia del gènere. Però sento que tampoc és el cas. Un homenatge doncs? La veritat és que el terme tampoc m’acaba d’agradar. Que és doncs la pel·lícula? No ho sabria dir. Però si hagués de dir-ne alguna cosa, i sense saber res en absolut de la vida del director en aquell moment de la seva vida, diria que aquesta és un reflex de l’estat emocional que vivia en aquella època. Per que és el que em transmet i és el que em sembla tan interessant d’aquesta pel·lícula. Ni la trama ni els personatge ni l’humor. Si no una mena d’essència estranya que sembla descriure l’estat emocional d’una persona. I quin és aquest etat emocional?…. Be, jo diria que, frustrat i calent, molt calent.

L'ambient
L’ambient

Per que el que ressalta d’aquesta pel·lícula és el seu alt contingut de referències (si es que se’n pot dir així, doncs quasi s’hauria de dir evidencies) sexuals. Tota l’aura de la pel·lícula està carregada amb una espècie de tensió sexual, com un calenton contingut molt, molt estrany. Ens trobem en una casa habitada per dos criats: una (molt entranyable) vella xoxa, i un home per a tot  mandros, brut i rondinaire (que també acaba sent molt entranyable) a qui ningú li posaria una mà a sobre. Hi viu també un nen que veu fantasmes i el seu pare, un inútil acabat, simple, egoista, avar i bastant subnormalet (que no és gens entranyable). Cap d’aquest tres homes despertaria el menor desig sexual a una dona com cal. El problema és que en aquesta casa d’aquestes n’hi ha tres. La senyora de la casa, una dona orgullosa, capaç i atractiva que es veu relegada a intentar conservar l’arruïnat patrimoni familiar a l’hora que lidia amb una desequilibrada família que porten la seva serenor als extrems més insospitats i que l’omplen de frustracions. Una psiquiatra amargada i alcohòlica, que viu deprimida per una joventut que se li escapa, frustrada per no aconseguir atreure com li agradaria a un sexe contrari que sembla haver desaparegut de la seva vida. I finalment a una adolescent en plena revolució sexual, que es veu tancada en una família antiquada dins un poble de mala mort sense res d’interessant i que desprèn erotisme i provocació en cada, gest mirada, paraula, queixa o… en fi, que es podria tirar un pet i fer que semblés orgàsmic. El cas es que tenim a tres dones evidentment frustrades i calentes que conviuen dins una casa on els únics homes que hi ha només podrien causar-los repulsa.

L'argument
L’argument

Però si una dona va calenta en aquesta pel·lícula és l’antagonista, una bruixa que al cap i a la fi ho fa tot per un calenton frustrat. El d’un amant que va preferir l’amor a les seves promeses de sexe desenfrenat. Provocant que aquesta es senti ressentida per que algú no hagués volgut tastar el seu cos superb i digne d’admiració. Tot plegat és una sensació que flota per la pel·lícula com un fantasma. El fantasma de les dones calentes i que em dona la sensació de ser una representació de les fantasies sexuals del director. Plenes de fantasia romàntica, plenes de bruixes, vampirs i fantasmes. On com si d’una porno es tractés tot està ple de pàl·lides dones més sortides que el pic d’una taula disposades a ser totalment complaents per al protagonista de la fantasia en concret. Segons com, aquest ambient podria ser insultant o fins i tot degradant, tot i que no crec que sigui el cas. Aquest fervor sexual reprimit que impregna la pel·lícula cau simpàtic, molt simpàtic. Segurament degut als tocs d’estrambòtic humor que els cohesionen amb la vessant romàntica del metratge.

La crítica
La crítica

La pel·lícula és clar te falles. El final és estrany i precipitat i dona la sensació que no es un final en absolut (més aviat sembla un principi, com si la peli fos el preàmbul d’una sèrie de comèdia fantàstica o alguna cosa per l’estil). Tenim una dona llop que surt del no res, un parell de trames fantasmagòriques que es portaven arrossegant tota la trama i que es mig resolen com per art de màgia. La trama acaba per ser en excés simplona i mancada d’originalitat amb uns personatges tan caricaturitzats que un es pregunta per què la pel·lícula no és més còmica. Però res d’això importa, perquè val la pena. Tot i que la comèdia del film no és massa divertida, el calenton contingut que s’hi amaga sí que ho és si l’aconsegueixes entreveure. I sabent això és enormement disfrutable.

Els fans
Els fans

Tinc entès que la pel·lícula no va agradar gaire fins i tot entre els fans del director. I la veritat no em costa entendre per què. Tim Burton no es caracteritza precisament per les referències sexuals. Potser més aviat per la seva absència. I aquest film no és precisament subliminal, de fet es molt descarat. Tant descarat que en més d’una ocasió t’arranca un somriure d’incredulitat davant el flagrant del que insinua l’escena. Em fa pensar que el director tenia ganes de deslliurar-se, anava calent i no volia haver d’aguantar el cenyir-se a un estil determinat i ometre aquesta part de la realitat que és el sexe. I així ho va fer. Fent que al final aquesta sigui una de les pelis més originals i fresques d’en Tim Burton el ens últims temps. És clar que original sense voler-ho.

En definitiva  és una pel·lícula normaleta, sense res de l’altre món. Una pel·lícula sense gaires complicacions perfecte per a veure un diumenge a la tarda. Però darrere aquesta burda simplicitat amaga un evident sentiment reprimit que en certa manera i sense voler-ho és pur art. Em dona la sensació que poques vegades una pel·lícula havia aconseguit transmetre millor un sentiment com aquesta. El que ningú s’esperava es que aquest fos el sentiment de calentón.

One Piece 850 – Raig d’esperança

TENIA RAÓ

Doncs sí, ja ho podeu llegir al títol, tenia raó. Els que em seguiu i hagueu llegit el capítol aquí ressenyat segurament ja sabreu a que em refereixo. Potser només havent llegit el capítol ja ho sabreu.  El cas és que en certa ressenya (mes o menys aquesta) vaig fer una sèrie de suposicions que finalment, just quan havia començat a creure que no eren certes s’han vist complertes. Fa tan sols un parell o tres d’episodis encara creia en aquesta possibilitat, però en els darrers capítols els esdeveniments i la narrativa l’havien anat diluint. Però aquí ha arribat i al final, quan havia deixat de tenir-hi esperances, resulta que tenia raó.

Ai, dolça inociencia conilla
Ai, dolça inociencia conilla

El capítol inicia amb un Chopper i una Carrot que anodinament passegen per l’apropiat món dels miralls buscant com ajudar als seus companys. L’escena no te gaire rellevància i només serveix per mostrar el que estan fent per quan en un punt apareixien al rescat d’algun personatge. Simple narrativa. Però no deixa de ser molt graciós veure com han esclavitzat al pobre home locomotora que  es veu obligat a traslladar-los pel món invertit. Molt dels barrets de palla això d’obligar a la gent a ser el seu vehicle.

I és que One Piece no para, la tercera ja
I és que One Piece no para, la tercera ja

I mentre en Chopper corre, en Sanji cuina per la seva enamorada i s’encamina cap a la seva cerca. En Luffy per la seva banda pugna en un intent desesperat per fugir  de la seva presó amb totes les seves forces i més. Perquè com tots sabem quan un amic està en perill, el rei és imparable. Molt a l’estil d’aquell Zoro a Little Garden que no dubtava en tallar-se els peus abans de que quedar pres de la cera, en Luffy no dubta en pretendre arrancar-se les mans abans que deixar morir els seus amics. Per desgracia seva (o sort més aviat) ser un home de goma no és sempre el més útil.  Aquesta mena de sacrificis hiperbòlics, aquesta determinació  sense fissures a l’hora de sacrificar-ho tot pels teus amics, per la teva causa, per al que estimes és un dels segells distintius més notoris de One Piece. Per què Oda aconsegueix crear un ambient on aquest sacrificis són èpics, però també son creïbles, naturals i orgànics. Aconsegueix agafar la hipèrbola i fer-la realitat i això no és quelcom del que qualsevol pugui presumir.

Però no és només el petit intent de sacrifici el que exemplifica de meravella aquesta superba habilitat d’Oda per fer néixer la èpica del sacrifici amb magistral naturalitat. Si no que un molt millor exemple ens el trobem en la epiquissima batalla entre Pedro i Tamago, o més concretament en el seu flasback. La batalla és èpica, àgil i electritzant (sí, ho se, mal joc de paraules). Dona plaer gaudir del traç àgil, de les seqüències d’acció, quan l’ambient les justifica. Aquest és el cas. Es respira èpica en aquest enfrontament entre enemics que es tenen mutu respecte. I mentre intercanvien cops amb passió se’ns revela al seu temps la batalla que van tenir en el passat i que va quedar marcada al seu cos en forma de cicatrius. Pensàvem que s’haurien infligit les ferides mútuament, que tant un com l’altre s’haguessin arrancat l’ull. Que equivocats estàvem, tant un ull com l’altre va ser Pedro qui els va treure, empès per la seva honorable determinació. Pedro no tan sols va estar a l’altura de Tamago en el passat si no que el va derrotar. A cada pedaç de passat que Oda ens regala d’aquest personatge més fort sembla el mink. No crec que s’uneixi a la tripulació, crec que aquest paper està reservat a la Carrot, però si crec que com ja va fer temps ençà liderarà una banda de pirates mink subordinada a la d’en Luffy, independent del propi recolzament que la nació dels mink li donarà al seu temps. Però això ja és anar molt endavant. Per ara se’ns explica la historia d’un bessó de l’os d’en Law que va morir a mans de la reina Linlin. Un personatge fugaçment entranyable (més per ser una versió rockera de l’os mink que per mèrits propis) que recolza la fortalesa de la determinació del jaguar amb el dramatisme absolut de la mort d’un company. Encara ens falta molt per saber d’aquest mink misteriosa que és en Pedro. Però sols l’èpica escena d’ell arrancant-se l’ull gustós per esgarrapar una possibilitat de tornar viu a casa i poder fer honor a la seva missió diu més del personatge que qualsevol descripció, regalant-nos l’escena de sacrifici més èpica que veurem en molt de temps.

Al final Pedro torna a guanyar, doncs no és un mink qualsevol. Tot i això encara li quedarà seguir fugint d’un exercit d’adversaris ara doblement furiosos per la derrota del seu capità (a no ser que Tamago ens sorprengui amb una habilitat que anul·li l’aparent victòria del mink).  Però mentre tota aquesta epicitat succeeix en Sanji camina alegrement camí a contemplar la seva enamorada. Alegre i animat somia amb el seu encontre a qui considera, com diu el títol, el seu únic raig d’esperança. Camina joiós, sense saber l’horror que l’espera. I és que per desgracia d’en Sanji, tenia raó. Poques coses hi ha més gratificants que veure confirmada una teoria d’aquesta magnitud, sobretot quan com en aquest cas ja començaves a veure perdudes les esperances. I me n’alegro, per què dramàticament el gir argumental és molt potent. Tot i que ho vaig veure venir, no crec que fos gaire previsible (ja dic que ja havia deixat de creure força en la meva pròpia teoria). Dota al dolç personatge de la Purin d’un caire molt més interessant (i el seu ull satànic sembla tenir vida pròpia, que algú li doni un premi a aquet ull). Com ja vaig dir temps enrere, el fet que aquest dolç personatge sigui en realitat una mala puta traïdora a part de fer-lo, als meus ulls, molt més adorable que abans dona a la historia matisos de profunditat i l’enriqueix convertint-la en un producte indubtablement millor. Perquè Purin no és tan sols una harpia traïdora i taimada que compleix amb les odres de la seva mare. És també una persona retorçada i sàdica que gaudeix del paper que exerceix, gaudeix causant dolor als altres. Ja havíem vist personatges sàdics a Impel Down (la Sadi-chan ho anunciava fins i tot en el nom) però es tractava de masoquistes que sense gaire profunditat parodiaven el sadisme. Aquí tenim un sadisme intens i psicològic d’una profunditat inusitada en el manga. Una dona intel·ligent i manipuladora capaç de fer molt de mal i que demostra que no tot és força en aquest món. La pregunta que em sorgeix d’aquí és si realment serà la dama indefensa que fingeix ser. Sabem ja que no és innocent. Però tindrà algun element de poder a banda d ela seva ment perversa i els sues dots d’actuació? Personalment preferiria que no. Preferiria que Oda ens ensenyes que fins i tot en un shonen no tot el poder recau en la força bruta. Que la burocràcia i l’engany sovint poden ser armes igual de temibles.

Quin troç de dona
Quin troç de dona

Amb mestratge Oda ha resolt dues de les incògnites recents més interessants del manga. El sacrifici de la Purin (que al final no resultava ser tal) i les ferides de la Reiju. Tots podem deduir com ha anat la cosa. La Reiju s’ha posat a investigar i ha acabat per descobrir la veritat, així que les Linlin no han tingut més remei que acabar amb ella. Però abans la Purin vol jugar una estona i traure’s la mascara per torturar a la pobre Vinsmoke. Els Linlin no acabaran amb els Vinsmoke fins al final de la cerimònia és clar. La Mama vol la seva boda i la tindrà. Després… be, tindrem un altre boda roja. Un bany de sang. Això és clar si algú no ho impedeix i salta al rescat dels Vinsmoke. Són varies les possibilitats. La Reiju podria aconseguir escapar d’alguna manera (que el seu germà l’ajudes és l’únic que em sembla factible), o els Vinsmoke podrien sospirar d ela seva absència i reaccionar a temps per fugir cames ajudeu-me (estant tant endinsats com estan en el territori de la Mama ho dubto bastant). Podria ser qe en Luffy o un dels seus acompanyants irrompis per accident  en els plans de la Big Mom (o que directament es llencessin a lo loco per salvar a en Sanji) ajudant als Vinsmoke o impedint la seva execució. O podria, és clar, aparèixer en Sanji al rescat. Sempre ha estat perfilat com un príncep blau. Però ajudarà a la família que el deprecia ara que sap la veritat? No se que pensar. Te un honor molt arraigat, potser al final la família és la família. Però la seva família està amb els barret de palla. No dubto en que rescatarà a la Reiju si en te l’ocasió, igual que ella va fer un cop. Però probablement la seva intervenció s’acabarà aquí. Potser  un cop salvada aquesta avisi als seus germans i aconsegueixi que el Germa actuí a temps creant la distracció perfecte per a la fugida dels barret de palla. Seria el camí més lògic tenint en compte que aquesta saga estava pensada per a ser breu. De ser així un  pensaria que la Big Mom, enfurismada, fugiria en persona a perseguir al barret de palla i que o be intervindria en mitja batalla contra en Kaidoh, aprofitant per intentar abatre’l també. O be apareixeria un cop derrotat aquest molt a l’estil d’en Kuma quan en Moria va ser derrotat. Però això no són més que especulacions. Qui sap, potser es compleixin també.

Soc l'unic a qui li entra gana veient això?
Soc l’unic a qui li entra gana veient això?

Però que farà en Sanji. El més evident és que torni amb en Luffy i li demani disculpes. Veient que no pot protegir-lo de cap altre manera més que amb la seva pròpia força. Però potser la vergonya i l’honor l’empenyeran a sacrificar-se en solitari pel seu capità, o fins i tot a ajudar a la família que odia. No ho podem endevinar, són tan i tan prometedors els camins que Oda podria prendre. Per variar nomé el temps ho dirà. Haurem d’esperar doncs, més impacients que mai.