Autor: atrapasomrriures

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

Font d’alegria

3/9/2017

Començava a pensar que aquest moment no arribaria. Deu mesos havien passat des que havia entregat l’ultima carta fins que em vaig atrevir a publicar la seva respectiva entrada. Òbviament en tot aquest temps no havia entregat cap carta. No era pertinent acumular-ne de pendents quan es feia obvi que tenia dificultats per trobar el necessari per a veure-la realitzada. I si no tenia la les forces per escriure un, semblava improbable que les tingués per escriure’n un altre. El mateix estat d’ànim que va provocar la meva manca d’inspiració era al seu temps l’excusa perfecte per dir-me a mi mateix que no entregués cap carta. I si li sumem a això la meva vergonya selectiva… Be, no era l’adequat. Al final no obstant vaig acabar l’entrada. La vaig publicar i vaig deixar enrere aquest període d’infructuositat literària. I llavors va arribar el que havia estat tement tot aquest temps. I si després de publicar per fi el retrat, em veia incapaç d’entregar una carta? Potser el temps havia desgastat la meva valentia. Que hi havia de la inseguretat causada per la meva incapacitat? El dubte de: i si aquesta vegada tampoc soc capaç d’escriure el retrat com deu mana? Potser és un dubte petit, però és suficient per no atrevir-me a donar aquell pas decisiu. I si el que faig no serveix per res? I si els meus esforços son vans i els meus actes intranscendents? Tot un dubte existencialista com veieu. I a mesura que passaven els mesos més s’accentuava. Em costava trobar candidates i quan les trobava me’n desdeia, amb el pressentiment que no eren prou impactants, que no produïen en mi aquella màgia, que les triava sols per que  volia escriure una nova entrada. Podria escriure’n una sense entregar la carta? Potser, però mancaria l’emoció de l’entrega, la realitat que l’emmarcava, el contacte. I la noia llegint la carta. Màgies a les que no vull renunciar. No obstant, en les poques ocasions en que havia vist una noia la bellesa de la qual m’impactés, que no em deixés cap dubte que mereixia un atrapasomrirues, simplement no m’havia atrevit.

Covardia és el pecat que m’oprimia, fossin quines fossin les causes. No gosava fer allò que volia tot i que cap factor extern m’ho impedís. Podríem dir que una auto limitació imposada com demostra ser aquesta és d’alguna manera una passa cap a la mediocritat. Però llavors va arribar ella i ho va canviar tot. Suposo que necessitava una empenta, un ajut. I l’havia rebut, algú molt especial per mi m’havia estat recolzant tot aquest temps i sense ella potser no escriuria aquest retrat. Però el que necessitava llavors era quelcom més agressiu, una empenta quasi física que no em deixés altre que llançar-me de caps al que volia. I això va fer la noia que em disposo a retratar. Sense proposar-s’ho és clar.

Va entrar al tren amb saltirons. O potser els saltirons els hi he posat jo després. Sembla el més factible tenint en compte que anava carregada amb una muntanya de peculiars objectes que més endavant em dedicaré a retratar. El cas és que carregada com anava difícilment podria haver saltat. Però és així com ho recordo. Segurament és una visualització de l’alegria que va transmetre’m només entrar al vagó. Un xoc que em va fer estremir amb la certesa que havia trobat quelcom que mereixia ser narrat. No havia sentit quelcom així des la publicació del darrer atrapa somriures. Simulacres, aproximacions, però cap impacte com el que em va succeir. Llavors va ser quan em va esdevenir la certesa que aquell era el dia que havia d’entregar la vuitena carta.

En certa manera aquell moment justifica la meva covardia. Doncs demostra als meus sentits que la por que m’havia retingut tenia un motiu i un sentit. No era l’adequada. Això em fa preguntar-me si no soc massa exigent amb mi mateix. Segurament. Però ho sigui o no, la vaig trobar i ara em pertoca retratar-la.

Com dic, amb saltirons o no va entrar al vagó amb un aire de joia, professant una alegria contagiosa, que tenyia de colors l’aire al seu voltant. M’han dit en ocasions que en aquestes cartes sembla que m’enamori de les dones a les que van dirigides. Potser en certa manera és així, m’enamoro d’una imatge de bellesa. Diria no obstant que no és diferent d’enamorar-se d’un quadre, un llibre, o qualsevol altre obra d’art i que res te a veure amb el que és enamorar-se d’una persona. Son dues menes de fascinació que m’atreveixo a jutjar tan diferents com la satisfacció espontània d’un cop de sort i la gratificant satisfacció d’anys de treball. Tenen coses en comú, però no podrien ser més diferents. Com ho se? Doncs per que m’he enamorat d’una persona abans, i no és cap de les noies dels atrapasomriures publicats fins ara. Qui sap que em guardarà el futur. El cas és que la bellesa que em copsa va sempre lligada a una impressió, un impacte. A vegades aquest impacte mou sentiments complexes, difícils de narrar, a vegades mou coses tan senzilles que tampoc resulten fàcils de traslladar en paraules. Aquest cas és senzill: Alegria. Alegria és el que ella representa, alegria és el que em va copsar. I de fet, podria ser aquest retrat un de l’alegria personificada en ella. Per que com sempre dic, aquests retrats emmarquen una visió completament distorsionada del que va ser una persona en la realitat. No la retrato a ella, si no a la visió d’ella que jo em vaig formar. Visió que pot ser des de semblant, fins a juxtaposada. Però qui som nosaltres en realitat? Potser només un conjunt de visions de desconeguts, incloent segurament la nostra pròpia.

Jo anava cap a Barcelona en un tren curiós, una excepció a la regla, una anomalia en la realitat. Solo viatjar, si puc, en regionals. Perquè son més econòmics i no soc algú que es presti gaire a les comoditats. Tant m’és agafar un tren amb seients atrotinats com amb seients encoixinats. Importa més el temps de viatge, però jo em prenc l’excedent com una inversió més que com una pèrdua. Doncs en aquest temps aprofito per escriure, potser més del que ho aprofitaria a casa amb les distraccions que l’habiten. M’agrada doncs tenir més temps de viatge per que m’ofereix més productivitat literària. A més, si no hagués agafat el regional no l’hagués trobat a ella. Però he dit que era una anomalia en la realitat. Per què? Per que tot i ser un regional, trigar el temps d’un regional, tenir el preu d’un regional i fer les parades d’un regional, tenia els vagons d’un mitja distancia i la seva respectiva comoditat. No és que m’afectés massa com he dit. Una posició més optima en la que escriure en el meu portàtil, poca cosa més. Però coneixem les grans companyies, no els molestarà fer-te viatjar en un tren de gama més baixa a la que has pagat si no hi ha més remei. Però lluitaran amb esforços per impedir que succeeixi el contrari, que viatgis amb més comoditat de la que has pagat. Per això resulta una anomalia sorprenent que he procurat contrastar amb un company que solia agafar el tren cada dia fa cosa d’un any. Quina era la casualitat que dos successos improbables com fossin aquest i trobar a la noia que havia estat esperant succeïssin simultàniament? Baixa sens dubte, però va succeir. Potser me l’hauria de prendre com una senyal del destí, que em guia a seguir endavant. Que intenta comunicar-me que el projecte atrapasomriures mereix viure el futur que li espera. Personalment no crec massa en les senyals divines, soc propens a pensar que va ser una mera casualitat. Però resulta divertit buscar-les. I, tot i que potser no d’aquesta mena, potser sí que crec en una mena de destí. Però d’aquest destí, ja en parlarem en un altre retrat.

Anava vestida amb una samarreta senzilla d’un color blau fosc, lleugera i sense mànigues. Acompanyada d’uns també senzills pantalon d’un color o be idèntic o be similar que sense ser vaporosos eren també deslligats i lleugers. La lleugeresa acompanyava doncs tan al seu somriure com al seu posat i la roba hi vestia de conjunt. Als peus, unes senzilles sandàlies  de platja transmetien també la lleugeresa de les seves passes. I tot i que com he dit no crec que saltés en cap moment, al pensar en el seu calçat no puc evitar rememorar-la donant petits saltironets amb peus de follet.

Al canell, una polsera fosca guarnia la seva pell, segurament, senzilla com anava, era en realitat una goma per als cabells que… Be, deixeu-me parlar-ne més endavant dels seus cabells. Com a segon  i últim complement que vaig aconseguir distingir, un petit penjoll guarnia el seu coll. Senzill, com podreu pronosticar, estava format d’un negre cordill del que penjava un abalori amb aroma a mar. No seria pas gaire estrany que apostéssiu per una petxina i he de dir que de ser el cas hauríeu encertat. Doncs del seu coll harmoniós en penjava una petita closca de blanc calí. No era de cap manera una petxina d’elaborada bellesa, doncs com podreu haver imaginat no és en aquest sentit on apunten els trets. Era una petxina senzilla, alguns diríeu mundana, però penjada del seu coll encaixava com cap altre podria haver-ho fet. Encaixada en el seu coll era el més bell dels abaloris.

Com a ultima peça del conjunt penjava dels seus malucs una gastada ronyonera, o potser un bolso petit deixat caure per la seva espatlla per una fina tira i desat un cop asseguda sobre els seves cames, d’un to bru vestia el desgast que aporta l’us i que guarneix de calidesa als objectes més preuats. Còmode, senzilla, càlida i alegre, potser com ella mateixa.

He parlat de que anava molt carregada. Els més astuts os preguntareu, però si tot el que duia era un petit bolso o ronyonera, on duia la carrega? No hauria d’haver esmentat la motxilla junt amb la resta? Segurament ho hagués fet, però no en duia cap de motxilla. Duia doncs, com feia jo, una maleta? Tampoc és el cas, tot i que d’haver-la dut jo l’imagino com un vell baül de cuir, tan romàntic com improbable. Però si ni motxilla ni maleta duia, que duia doncs? Una bossa? Varies? O directament portava un carretó? Res d’això. Potser part de l’adorable fragància que la seva imatge desprenia es devia precisament a que ho duia tot caòticament a les mans. I aquí tenim altre cop la contrarietat. Si tan carregada anava, com era possible que fes saltirons? Suposo que els saltirons vivien en el seu somriure.

Entre les dues mans duia una enorme caixa de cartró, tot i que per les seves dimensions s’assemblava més a una safata que no pas a una caixa. Amb una altura d’escassos centímetres la seva base tenia per costats una amplada suficient com per passar ben justa pel passadís del tren i una llargària que en devia ser una mica més de la meitat. La safata de cartró, es clar, no estava buida. Escampades per sobre la safata varies formes de vida es deixaven caure amb laxitud sobre el cartró, confiant en la seguretat d’aquella noia que saltava sense saltar. No sabria dir quantes n’hi havia, però tot i que podria ser perfectament una, m’arriscaria a aproximar-les com a quatre o cinc.

Eren vives i exuberants, omplint de vida l’espai com només ho saben fer els de la seva classe. Tot i que la majoria del seu volum vivia contingut dins la safata, llargs apèndix elegants no dubtaven en desbordar-se pels seus voltants, deixant-se caure amb elegància. Eren d’un verd intens, tan intens que semblava dur escrit la paraula vida en cada una de les seves branques. Doncs efectivament, es tractava de plantes. Dels seus filaments penjants brollaven de forma fractal tiges més petites que es propagaven al seu temps, omplint de verd l’espai en totes direccions. Com ho fa el pi, les seves fulles eren com agulles, que tot i ser agulles eren tendres i de caràcter simpàtic. La sensació que donava el seu plomall verd era d’abundància i serenitat. Però no estava sol aquell matoll de verd. Doncs al seu capdamunt, allunyat dels funicles penjants el coronaven unes menudes flors de tons intensos però cremosos. Cinc pètals violats, vestien al llarg de la seva extensió un degradat cap al blanc més pur, que culminava al seu centre en un pistil plomós del blanc més nivi i lletós. Els pètals, refulgien a les seves puntes amb el violat més intens i sorprenien a la meva vista pel contrast entre la tendresa en el seu plec i l’agressiu de la seva forma. Acabats en punxa, els pètals oferien un extrem triangulat, però lluny de ser rectes, la seva silueta es corbava amb suavitat un parell de vegades creant al seu pas unes ondulacions candides. Eren poques flors, acompanyades per unes de més diminutes d’un blanc dissimulat que em van passar més desapercebudes, però que sense fer-me’n conscient atorgaven a les seves germanes un punt més de bellesa.

Et preguntaràs si fan falta tants detalls d’unes simples flors en una safata de cartró. Jo m’ho pregunto també. Però son les flors part essencial d’aquest retrat, doncs son part del que li donen forma. Com ella, aquella vida vegetal era exuberant, plena d’un verd alegre que es desbordava per tot arreu, propagant-se cap a tots els racons. Però tot i la seva senzillesa, tot i la seva naturalitat, vivia en els seus trets una elegància mesurada, una virtut solemne que la feia despuntar, no era ostentosa ni altiva, si no dolça i especial. Com aquelles flors, ella era un esser ple de vida.

Però no era sols la caixa plena de verd el que aquella noia carregava, doncs d’haver-ho estat no seria tanta la carrega. Però si a aquella enorme safata, que requeria d’ambdues mans per a ser transportada li afegim ara dos objectes cilíndrics, alts com una persona i que necessitaven també ser carregats, sense mans. La cosa potser canvia. Així doncs vivia ella atrafegada, pujant a un tren que am prou feines li donava espai per a maniobrar, amb una enorme safata que li ocupava les mans i aquells dos llargs cilindres que agafava com podia, valent-se de colzes i aixelles per impedir que caigués el conjunt. I tot i així, tot i l’inverossimil que resulti, jo la recordo saltironejant.

Els dos cilindres no eren més que dues torxes de platja, de factura senzilla fetes de fusta i bambú, que també és fusta però te un aire especial. Les torxes òbviament no estaven enceses, doncs d’estar-ho allò si que hagués estat un espectacle sideral. Però vestien la promesa i el misteri. La promesa de ser utilitzades per il·luminar la fresca nit estival i el misteri per descobrir que depararia aquella nit als joves que ballessin sota la llum del seu foc. Ja saben els que em llegeixen que jo soc molt fantasiós. Així que me l’imagino ballant en una platja solitària, amb companyia d’amics i de musica alegre, fluint sota la llum de la lluna i les torxes en un ball místic d’entusiasme eixelebrat. No l’imagino fent un bes a un enamorat, tot i que m’hi pugui veure temptat. Però la seva bellesa alegre viu fora d’aquests matisos. Així que aquella nit imaginada és una nit d’alegria i fraternitat, plena de la joia d’uns amics que s’estimen i es fan costat, que comparteixen confidències i felicitat.

Les plantes l’envergaven d’una fragància natural, de vida, de joia. Les torxes li oferien un aire místic, relaxat i festiu, misteriós i evocador. I ella sola es valia amb el seu somriure per omplir de joia al món. L’envoltava una alegria que no puc descriure amb paraules. No una alegria continguda a punt d’explotar, no una alegria eufòrica d’aquelles que t’embarguen quan succeeix quelcom d’especial. Era una alegria desbordant però serena, una alegria que imperava en el seu gest i en la seva manera de moure’s. Era, sense deixar de ser especial, una alegria de cada dia. No l’alegria d’un dia únic i especial, si no l’alegria autentica d’aquells qui ho son per naturalesa i omplen a tots aquells que l’envolten d’alegria al seu temps. Una font d’alegria, un doll de joia.

Però no era el foc imaginari d’aquelles torxes el foc més intens que vestia ella. Doncs de la seva llarga cabellera brollaven flames de felicitat. Els seus cabells voluminosos es propagaven en voluptuoses ondulacions, estenent-se amb naturalitat com flames ballant al vent. Recordo que en aquell moment, la seva cabellera salvatge em va recordar tant a la Mèrida de Brave com a l’Aloy d’Horizon: Zero Dawn. Però potser aquestes comparacions no facin justícia a la vida d’aquells cabells de calidesa radiant. Tot i desplegar-se amb abundància al seu voltant, lliscant sense problemes sobre les seves espatlles, estaven recollits al capdamunt del seu cap en un senzill monyo que vivia amb la fi, sospito, d’alliberar el seu front de l’inevitable pluja de cabells descontrolats que la seva absència suposaria. Era un monyo senzill i discret, tampoc massa voluminós. Potser més una cua a mig fer que un monyo pròpiament dit. Però tot i això se les enginyava per aportar amb la seva rodonesa un aspecte més adorable al conjunt. Estant com estava recollit el cabell, el seu front pàl·lid s’observava llis i pla, allunyat en el temps i en l’espai de les corbes de preocupació que massa sovint poblen els nostres dies. I és una sort que aquells cabells recollits cap endarrere em permetessin veure el seu rostre, doncs és per ell que som aquí.

No em costa imaginar-la gaudint en soledat, relaxada en la serenitat de les muntanyes amb la única companyia d’ella mateixa i el medi natural. Però resulta difícil negar que es tractava d’un esser social. Sobretot per que es va passar gran part del viatge parlant per telèfon. Organitzant potser el destí d’aquelles torxes. Però per molt contrariant que resulti el fet d’associar la seva desbordant presencia natural a l’ineludible món de l’electrònica, aquella trucada em va permetre sentir la seva veu.

Podríeu pensar que era una veu dolça i melodiosa. Amb una harmonia natural i un timbre tendre i relaxant. Però tal com la recordo era més aviat rogallosa, símptoma potser d’una afonia residual després de deixar la veu cantant amb passió sota les llums d’un festival. Però tot i el matis greu i a l’hora agut que aquella rogallositat li conferia, sí hi vivia un to dolç i tranquil·litzant. Potser més suggerit per la forma calmada d’evocar les seves paraules. No em vaig fixar gaire en el que deia, doncs m’interessava més com expressava el seu llenguatge corporal. Però a jutjar pel que vaig captar, elucubro que intentava amb avesada insistència calmar els ànims d’una amiga que no es deixava calmar. Hi havia un lleu to d’estrès en la preocupació del seu rostre que la seva veu tranquil·litzadora no deixava traslluir. Confabulo que, la futura festa a la platja, sota la llum de les místiques torxes, perillava degut al tràngol imaginari que a l’amiga del altre costat del telèfon adjudico. Un assumpte de cors trencats potser. Qui sap. Només imagino un context per a una imatge.

Podreu pensar ara que el matis preocupant de la situació empal·lidia la bellesa del seu posat. Però lluny de ser així, opino que s’hi veia reforçat. Per que és quan ajudem als altres i obrim les portes del nostre esser per deixar brollar l’altruisme que la bondat, la joia i l’alegria brillen amb més força que mai. Aquells intents mesurats per fer be a un esser estimat em van permetre percebre una bondat, que tot i ser possiblement fictícia, no deixen de formar part del retrat que m’he fabricat.

Era doncs la seva una bellesa candida i altruista. Una bellesa alegre que contagiava a tot el que l’envoltava. Lluny de qualsevol matis sexual que pogués embotir-la, la seva bellesa es propagava amb abundància com una alegria pura de joia i goig. Era ella amb els seus cabells de foc la personificació de l’alegria.

El que vaig veure en ella m’ha fet reflexionar, com ho fan sempre aquests retrats en el concepte de bellesa. En aquest cas en concret, com be augura el darrer paràgraf, sobre la sexualització que sovint imposem al sexe desitjat. No se si podem evitar-ho. Jo mateix en faig gala. Doncs és aquest projecte atrapasomriures una antologia de retrats de la bellesa femenina. I per que no masculina? La raó rau, suposo en part, en que és el sexe femení pel que jo em sento atret. M’agrada pensar que hi subjau una raó més asceta, desvinculada de qualsevol sexualitat. Que trobo en el cos de la dona i en les seves corbes una bellesa que va més enllà de tota atracció personal que jo pugui sentir. Però aquest projecte no tracta sobre la bellesa del cos, tot i que pugui tractar-la, doncs com be el titula parla sovint de la bellesa d’un somriure. No somriuen els homes igual que ho fan les dones potser? És evident. Però sigui quin sigui el motiu, els seus somriures no em fascinen com ho poden fer els femenins. Sigui quina sigui la raó, condicionant o no, així és com jo ho sento. I és de sentiments, de sensacions, de percepcions del que jo parlo aquí. I estigui be o no, parlo de les belleses que em copsen, dels somriures que em fascinen. I de moment, per ara, cap ha estat en boca d’un home. Això em fa arribar a la conclusió evident de que em veig limitat a l’hora d’apreciar la bellesa del món. Només soc una mirada, limitada i petita. Una mirada que intenta captar un moment del que veu que és bell. Per molt que deixi així de banda altres belleses que no pot veure. Potser sona estrany dir-ho, però em prefereixo limitat. Em provoca enyorança el fet de saber que hi ha allà fora una bellesa que els meus ulls no son capaços de veure, em provoca saudade. Però m’agrada per que el fet de que estiguem limitats, implica que hi hagi diferents perspectives, implica que el que a tu et sembli bell, pugui no semblar-m’ho a mi, o no semblar-m’ho al menys amb la intensitat que a tu et copsa. I això provoca que flueixin pel món milers de perspectives i pensaments, tots únics, tots diferents. I aquí viu la màgia de l’art, que no és més que la capacitat per trobar la bellesa en el que ens envolta. Per que el fet de que tots tinguem visions i perspectives pròpies, és màgic. El fet que una mateixa obra pugui ser interpretada de mil maneres diferents i totes puguin ser correctes, és màgic. I és gracies a les nostres limitacions que el nostre món és un lloc ple de diversitat. Intento en aquest projecte portar la diversitat de la bellesa femenina, la bellesa que potser jo aprecio amb més força en les mirades i els somriures, per molt que no sigui la única. Igual que ho aprecio amb més força en les pagines d’una novel·la que en les seqüències d’un film. És aquest projecte una oda a la bellesa que em trobo pels carrers, pel vagons, pel món. I és gracies a aquella noia que aquell dia va pujar a aquell vagó peculiar, que jo he pogut escriure aquestes paraules. Així doncs, encara que siguis un miratge fruit de la meva imaginació, inspirada remotament en el que aquell dia era una persona real, no puc més que donar-te les gracies pel que m’has fet capaç d’escriure. Gracies.

Tweet