Autor: atrapasomrriures

Oda no és Sanderson

No parlaré gaire d’aquest capítol perquè crec que és la mena de capítol que mostra els defectes de la jovial narrativa de One Piece. No és que no m’hagi agradat, simplement per tot el construït anteriorment durant els molts anys de publicació no es podia fer gaire millor sense trair a l’estil que caracteritza a la sèrie i que permet la seva longevitat. One piece sempre s’ha caracteritzat per la seva simplicitat. Te un dels mons més complexos del mundillo, però  és un mon construït a poc a poc al llarg de molts anys. One Piece avarca a través de trames senzilles reflexions profundes sobre la moralitat, sobre l’amistat, sobre la bondat, però sempre des d’una senzillesa que li permet parlar de tu a tu amb el lector amb una contundència difícil d’ignorar. No obstant és quan One Piece intenta elucubrar trames massa arrabassades que surten a relluir els seus defectes. Pot aportar trames complexes, sempre que Oda trobi la manera d’abordar-les amb la simplicitat pertinent. Però quan es fica en un pla en excés complex, més propi de la sobre complicació de les maquinacions del manga modern… be simplement un no pot evitar sentir que alguna cosa no acaba d’encaixar, que no brilla com hauria. Aquest capítol per desgracia, n’és un perfecte exemple.

Capone planteja a la Big Mom com una força monstruosa, quasi un element de la naturalesa invencible i infranquejable. Un deu totpoderós impossible de vèncer. I es proposa el contrari. No amb força bruta, si no amb astúcia. Emprant els seus dots d’observació i les seves enginyoses tàctiques per trobar un diminut punt feble i explotar-lo per fer caure al gegant. Aquesta mena d’escenari no és res de nou. Un escenari que el meu estimat Brandon Sanderson sap explotar com ningú i en el que crec que explota tot el seu potencial. Però Oda no és Sanderson ni One Piece és cap de les obres del cèlebre autor de fantasia. I precisament per això no encaixa. One Piece sempre s’ha caracteritzat per emprar de manera senzilla les habilitats de les que disposa, sense usos recargolats, ni elaboradíssimes batalles plenes de requisits. Efectiva senzillesa que sempre ha donat uns fruits molt més que saborosos. No obstant ara es posa amb un pla per lluitar  amb una força enemiga ple de requisits i condicions per a complir de forma mil·limètrica i simplement no acaba d’encaixar.

La idea que Oda desenvolupa és bona. El pla m’ha sorprès, és interessant i juga amb idees molt prometedores, senzillament no acaba d’encaixar amb l’essència del manga i això li fa perdre gran part del potencial. No obstant confio en que Oda ens sabrà sorprendre amb una reinvenció del concepte que doni la volta a les meves paraules. Això espero.

Ignorant però tot el mencionat, sembla un bon pla, menys per la part de tenir en Luffy com una clau tan centra d’aquest  (tot i que això sí que encaixa amb l’esperit del manga i lluny de ser un defecte és una virtut). No obstant hi ha una cosa que tampoc rutlla dins aquest. I és la necessària participació d’en Cesar que veig de tot menys necessària. El pla consisteix en crear un moment de debilitat per atacar a l’emperadriu, que l’arma sigui un verí mortal o un altre cosa sembla força indiferent. En quant al pla de fugida, no veig per que no ho podria fer qualsevol altre. La imprescriptibilitat del científic sembla ficada amb calçador. Suposo que Oda el vol aquí per que te un paper que jugar en la trama que ha pensat. No obstant tot i que la manera com l’ha col·locat dins l’equip de Capone és mereixedora d’aplaudiments, no puc dir el mateix de el paper que juga en tot el pla. I si el paper que juga és innecessari, tal com sembla, és desmunta per conseqüència l’esmenta’t, doncs Capone no hauria de tenir cap interès per rescatar-lo (a no se que tingués intencions de treure’n profit d’altres maneres).

En definitiva no és un mal capítol. Senzillament no encaixa massa amb el que és One Piece. Ens regala una mica del cinisme pervers de la Purin (unes línies genials les seves, per desgracia també innecessàries, no aporten res que no sabéssim ja), els esplendorosos dissenys d’algunes illes més de l’archipelag de Totland (l’hamburguesa gourmet m’ha matat) i un fugaç cop de vista als Vinsmoke a l’espera amb un Yonji que exhibeix el seu molt afavoridor tatuatge. Potser no és el millor capítol de tots, però està plagat d’humor i avança en la trama amb una agilitat força a tenir en compte. Només ens queda esperar com surt al final tot aquest pla.

Tweet

El pla perfecte perfectament abocat al desastre

Abans d’abordar el plat principal d’aquest capítol, Oda ens presenta un parell de pagines amb el convalescent Pekoms adés pels tripulants d’en Jimbe (per fi tornem a veure la meva estimada semi sirena preferida, espero que tingui algun paper significatiu en algun moment de la historia). Aquest procuren mantenir-lo allunyat de les conspiracions que s’estan duent a terme. Pekoms pot ser la clau que esfondri la gran conspiració que s’ha comença a forjar contra l’emperadriu. Mantenir-lo amb vida és un risc, donades les seves lleialtats. No obstant matar-lo no faria pels bons que representen els pirates d’en Jimbe (i a One Piece ni pels dolents de fet). Ja vaig dir que temia per la reintroducció d’en Pekoms al joc. Segueixo tement. De moment m’agrada la seva entrada, senzilla, còmica, però augurant possibilitats. Crec però que el més trist seria que tal com va passar amb el pobre Bobin aquestes possibilitats es quedessin en res. A veure quin paper acaba per jugar.

L’episodi continua amb una potser en excés relaxada Nami (estan en territori enemic i el Capone no el veig jo com un hoste sota el sostre del qual relaxar-se), que conserva amb una Lola que no és la Lola. Vaig augurar molt per sobre la teoria de que aquella Lola que veiem no fos la Lola si no una germana bessona, però ni jo mateix li vaig donar gaire suport. Al final ha resultat ser certa. En retrospectiva sembla el més lògic, sabent el que sabem ara no te massa sentit que fos la Lola la que s’hagués casat amb el mafiós. Però en certa manera si que m’agafa lleugerament desprevingut. No crec que sigui un gir argumental especialment bo, però tampoc és dolent. Potser la situació ha estat més sostinguda del necessari, però la narrativa va amb els temps justos en aquesta saga i coses com aquestes són inevitables. Lleugerament forçat potser, però prou satisfactori. Pel que fa als aclariments que aquesta ofereix són sincerament força interessants. Se’ns permet conèixer per primera vegada l’autèntic passat de l’enigmàtica Lola que des que va confessar a la Nami el seu parentesc amb una gran pirata ens tenia a tots intrigats. Al final els enigmes han quedat resolts i al menys en el meu cas estic satisfet. A vegades costa fer que un secret arrossegat durant tant de temps sigui satisfactori. Crec que aquesta vegada tot i no brillar amb la revelació Oda ha anotat un discret èxit en una historia senzilla i sense masses complicacions.

La Lola és simplement una somiadora, una nena eixelebrada que somiava amb la llibertat, que tot i compartir la il·lusió de la seva mare per trobar un espòs, desitjava amb fervor que aquest pogués ser de la seva elecció. I per això va marxar, a la cerca de l’amor, sense pensar en cap moment que la seva implacable i rancorosa mare li pogués voler cap mal… Senzilla però efectiva, una historia que encaixa a la perfecció amb el personatge i no pot evitar arrencar-me un somriure.

Però el que de debò importa en aquest episodi és el xoc de voluntats que la reunió entre pirates suposa. D’entrada l’escena és impressionant, digne de la mítica Strong World, amb els del barret de palla trajats i elegants front als mafiosos pirates. Un cop dur d’elegància al que poc ens te acostumats l’alegre banda dels barret de palla. És clar que la seriositat no es podia mantenir durant gaire estona, no hi ha motius suficients per a mantenir a en Luffy assegut al seient sense embolicar-la. El que no m’esperava és que fos en Cesar qui trenqués aquesta harmoniosa elegància i molt menys que tot succeís de forma tan original. Cesar s’ha convertit des de fa temps en una joguina que passa d’unes mans a unes altres sense poder-hi fer res. No gaire diferent a els homes convertits en joguines que emplenava el seu primer amo. He de reconèixer que jo al menys, no havia reconegut la figura d’en Cesar entre els asseguts a la reunió. He de dir que amb el seu estrafolari pentinat és una figura en la que em vaig fixar i em va cridar l’atenció però en la qual no vaig endevinar en absolut ningú familiar. Però un cop revelada la seva identitat i tirant enrere és indiscutible que es tracta d’ell. Precisament per això és d’admirar el treball d’Oda per disfressar de manera tan encertada i efectiva al personatge. Amb un look a més que li dona un aire molt interessant, fins i tot intimidant.

Però l’important aquí es que una petita confrontació acaba en una batalla desmesurada d’egos.  Tenim a un Luffy tossut i obstinat que no sap fer concessions i que moriria abans de cedir davant del que ha decidit. A un Capone fatxenda i orgullós que vol tenir-ho tot sota control i manar sobre els altres o destruir-los sense pietat i finalment.. be tenim a en Cesar, que és fatxenda i orgullós, però també un cagacalces que mai se surt amb la seva per excedir-se en les seves ambicions. Un geni sí, però mandrós, egòlatra i egoista. Un individu que tot i bordar molt, no te molta mandíbula. Però a vegades només fa falta bordar per engegar-ho tot a volar pels aires. La qüestió és que a l’hora de bordar, sempre que no arribin a les mans, en Cesar grunyirà com el que més. I aquí està la gracia d’aquesta falsa batalla d’egos. On tenim a un Luffy vs Capone amb un Cesar pel mig que no hi pinta res però hi pinta molt. Així doncs inicia amb friccions una aliança mantinguda per el mateix ego que la fa esdevenir fràgil. Amb un home malvat i escrupolós que te un pla mil·limètric on hi inclou a un eixelebrat, impulsiu, bondadós i amb tendències suïcides (sobretot a suïcidar qualsevol pla que se li posi pel davant) i a un científic boig traïdor i despietat, amb tendències a trair els seus aliats a la mínima de canvi. En resum la companyia perfecte per que tot surti segons l’acorda’t. Oi?

Tweet

Plans + Luffy = Descontrol

La veritat, no tinc molt a dir de la primera part del capítol. Una mena de reintegració d’en Sanji entre les files del barret de palla que, establertes les personalitats de tots els components del grup, no podia ser de moltes maneres. El que sí és interessant és la manera com s’ha produït aquest contacte. Un tros de vidre trencat deixat per la mateixa Brullee  quan va tancar a Chopper i companyia al món dels miralls. El fet que allò estigués allà des del principi, tot i no deixar de ser senzill esdevé un recurs molt poderós que m’obliga a preguntar-me si Oda ho ha improvisat sobre la marxa, aprofitant enginyosament un recurs que havia deixat sense saber-ho o si per el contrari ho tenia tot planejat.

Pel que  fa a les paraules entre en Sanji i companyia, be, res que no poguéssim esperar. Crits, plors, exigències, una allau de sentiments que copsen a l’espectador amb tota naturalitat i que tot i ser força previsibles no deixen d’entendrir-nos. Divertit, emotiu i familiar, que més podríem demanar? Pel que fa a la resignada acceptació de les habituals decisions demencials del seu capità, queda poc a dir, doncs queda en molt segon pla front a l’emocionant retrobament amb el nostre cuiner cellut.

L’important d’aquest capítol, no obstant, és el que be després. La traïció del vell Capone era un fet conegut per tots. Però les formes d’aquesta eren totalment una incògnita. Sols es podia endevinar la seva fam de poder i influencies, el potser somni de coronar-se amb el poder de l’emperadriu, o el que li permetessin esgarrapar les seves restes. Però la realitat ha anat  més enllà de les nostres suposicions plantejant l’interessant panorama d’un dement assedegat de caos.

Jimbe ens narra amb la seva habitual seriositat la maquiavèl·lica historia d’un dels supernoves menys populars de la generació. No se si aquest nou acostament al personatge i el que se’ns en descobreix augmentarà la seva popularitat, però sens dubte el farà molt més interessant. Criat en una societat de màfies Bang Capone era un dement  anarquista que sols volia veure el món sagnar. Una espècie de Joker de One Piece, que amb sociopata demència gaudeix veient caure els poderosos a mans de les seves intrigues. No l’interessa el poder ni la fama, sols vol veure trencades les joguines d’aquells que l’envolten. No busca més que el propi plaer que li proporciona el caos i la destrucció.Un dels detallets que tant m’agrada comentar i que em va cridar força l’atenció es el peculiar recurs per salvar al pobre d’en Pekoms. Vaig dir en el seu moment que quan Oda decidís salvar-lo miraculosament, donades les circumstancies era molt provable que quedés cutre. Però sortosament m’he equivocat. Que els taurons assassins que havien d’acabar amb el lleó tortuga fossin en realitats amics de l’home tauró balena es tan congruent que fa que un s’avergonyeixi de no haver-ho vist clar abans. Sigui com sigui, una d’aquelles petites trampes narratius que a Oda li surten tan be quan li surten be (que per desgracia no és sempre precisament).

Però el que realment promet aquí no és ni el maquiavèl·lic desencarcarament d’en Capone ni la petita trampa narrativa d’en Pekoms. Aquí el que promet és la petita aliança entre el mafiós i el barret de palla per assolir objectius en la mateixa línea. Luffy i companyia sempre han tingut la màgica habilitat de fotre’s en mig dels fregats dels altres. Arriben a una illa i per una cosa o un altre fan explotar mil revolucions latents que portavent coent-se temps ençà. En Luffy és un desencadenant d’esdeveniments. Però en poques ocasions n’és la causa. No obstant com a desencadenant final, els dits sempre l’assenyalaran com a culpable. Ell sols te l’habilitat de ficar-se pel mig en el pitjor moment possible, però ja que ho fa, ho fa fins al fons. Aliar-se amb el bo pèrfid d’en Capone sembla la única oportunitat de tenir alguna cosa  a fer amb el poderós sistema d’influències de l’emperadriu. No obstant no estic segur que en Capone hi surti guanyant tant com es podrà pensar (ja li va succeir a en Jimbe, li va succeir a en Law i ara li succeirà al mafiós castell). Sembla que te un elaboradíssim traçat per a dur a terme la seva empresa de destrucció. Vol utilitzar a en Luffy i integrar-lo al seu pla per augmentar l’efectivitat d’aquest. I en general podria ser una estratègia intel·ligent. Si no fos per que en Luffy i els plans duts a terme al peu de la lletra són més immiscibles que l’oli i l’aigua. Mort de ganes per descobrir quin és l’elaboradíssima pla del mafiós de somriure sinistre i com se les enginyarà el nostre capità per destarotar-lo de dalt a baix sense remei. Impacient estic.

Tweet

El problema de la narrativa setmanal

Com l’anterior aquest és un capítol on no passa gaire res. La narrativa porta preparant-nos tota la saga per al moment que està succeint: l’encontre entre en Luffy i en Sanji i després del simulacre que va ser el primer i fugaç intercanvi d’ideals entre tripulants. Ara ha arribat el moment i és moment de prendre-s’ho amb calma. És una lentitud necessària i en absolut fora de lloc, però per als que gaudim dels episodis de manera setmanal la llarga espera ens juga una mala passada brindant-nos de menys informació de la que Oda ens te acostumats. Capítols com aquest es gaudeixen més llegits del tiron on la lentitud narrativa forma un tot i no està fragmentada entre varies setmanes. Aquest es un dels mals del format de la industria del manga. La publicació setmanal fa que per força, en algun moment, les bones histories es trobin en moments com aquest. Després hi ha els moments oposats, amb capítols carregats de detalls, sorpreses i informació, que guanyen amb l’espera setmanal. Però precisament per aquesta lentitud narrativa que tant be fa a la historia en el seu conjunt però que tant difícil d’apreciar és en el seu seguiment setmanal em torbo amb que en aquesta ressenya tinc poc a comentar. No obstant, es l’excusa perfecte per reflexionar sobre les narratives favorables i desfavorables a la publicació setmanal, no trobeu?

 

El capítol comença mostrant la ja coneguda situació del grup de tripulants del barret de palla que a base de diàlegs comencen a donar sentit i organitzar la seva situació. Molt interessant es la menció d’en Pekoms que la veritat sigui dita m’esperava veure aparèixer per sorpresa. Potser el personatge encara te més joc del que m’esperava. Creuaré els dits per què sigui així.

Mentre el mig estabornit Bobbin cau al terra restant importància a la seva aparició en el capítol anterior, els Vinsmoke celebren la seva “victòria” mentre es burlen del fill petit de la família, aparentment inconscients de que en aquest país les parets tenen, literalment, orelles. La seva actitud em sembla fins i tot exageradament confiada. Així que potser ens surten amb un sorprenen contraplà que ningú coneixia. Qui sap, seria força interessant.

Però el que importa del capítol i al que el primer paràgraf d’aquesta ressenya refereix és el tan esperat retrobament entre en Sanji i en Luffy i la sinceritat punyent del primer. Com en Luffy aconsegueix amb efectiva simplicitat i ferma camaraderia traspassar totes les barreres del cuiner per arribar al seu cor és brutalment entendridor. La narrativa és impecable, barrejant l’humor tendre que caracteritza la sèrie i que miraculosament no treu seriositat a l’assumpte  (una de les habilitats més envejables d’Oda i que mai he vist portar a nivells tan elevats com ho fa ell i menys de manera tan orgànica) i la colpidora emotivitat del dramatisme imperant.

Així que davant aquesta lluita de voluntats guanya com no la tossuderia d’en Luffy, sempre és així, no obstant és quelcom que no deixa d’emocionar-nos. A un se li posa el pèl de punta quan veu a l’agosarat Luffy alçar-se i desafiar al món un cop més per un amic. A un s li trenca el cor quan veu al pobre Sanji defallir i confessar els desitjos reprimits de tornar a casa. No obstant les conseqüències del que  succeeix son dignes de tenir en consideració. En Luffy decideix destruir la boda. Tenen en Sanji, tenen el calc de la pedra. Podrien fugir perfectament, acabar aquí aquesta saga i deixar a la Big Mom en suspensió. Una amenaça latent que seria molt emocionant de veure. Crec que la saga seria perfecte truncada aquí. Però Oda ha decidit prendre un altre camí. Ha decidit que el segon acte d’aquesta saga serà immediat al primer. Podria haver-lo posposat, partint una saga amb un altre per mig com no ho havia fet mai. Potser ho farà més endavant de totes maneres després d’espatllar la boda. Al cap i a la fi que  destrossin la boda no implica que no puguin fugir després cames ajudeu-me. Sincerament m’agradaria veure aquesta suspensió. Per ara però, sembla que encara queda saga per uns quants capítols i la veritat, estic emocionat per veure que succeirà. En Luffy és sempre imprevisible destrossant coses.

Tweet

El somriure de la redempció

El capítol comença amb un desconcertat Bobbin (un dels primers personatges associats a l’emperadriu que vam veure i del qual encara sabem més aviat poc, espero que es desenvolupi en els següents episodis, em v a cridar molt l’atenció en la seva aparició) que deixa adormits a tots els que l’emboten sense tenir clar si és una habilitat pròpia o del cuiner. Tindria sentit que en Sanji hagués proferit una patada al pirata que el fes marejar-se tant que adormis als que l’envolten (no està gaire lluny de la cirurgia estètica), però potser sona més factible que sigui més aviat una habilitat pròpia (lliga força amb el personatge i aquesta manera que te de moure el cap), el qual després de veure’s ultratjat per la derrota a peus del cuiner decideix arreglar el problema amb les seves pròpies mans i sense requerir l’ajuda de ningú.

El capítol continua amb una escena que tot i tenir la seva gracia s’allarga més del compte i esdevé força cansina. Com a anècdota és mig graciosa, però raptar a en Brook mentre la Big Mom dorm (esdevenint aquesta fins i tot inconscient una trampa assassina) no em sembla un gag que mereixi gaire més que una pagina. I aquí n’ocupa 8. Pràcticament la meitat del capítol està dedicat a aquesta broma poc efectiva que no pot evitar deixar un mal gust de boca. Però així és Oda, sovint excèntric en l’infantilisme del seu humor. No em costa imaginar-lo morint-se de riure amb la seqüència en la seva imaginació. Per desgracia un cop plasmada no ha esta gens digna de menció i el pitjor de tot, ha acabat per esdevenir avorrida.

L’escena que be després de el soporífer (sí, és un acudit dolent) recat d’en Brook però, sí que val més la pena. Després de l’aparent derrota d’en Brook a mans de l’emperadriu ens trobem amb que resulta que aquest no havia caigut tan derrotat com semblava. Doncs sense que ningú se n’adonés havia guanyat. I amb una simple però mítica obertura cranial que en recorda amb nostàlgia a les primeres aparicions de l’esquelet vivent, en Brook  desvela les copies de la pedra sagrada que ha aconseguit calcar. Tot i ser pres i apallissat ha complert amb el seu objectiu. I el millor de tot és que ara els enemics desconeixen que s’ha sortit amb la seva. Amb aquest petit detall emergint del seu crani en Brook ha redimit completament la seva falta de presencia respecte la resta de membres de la tripulació. Amb aquesta senzilla obertura de crani en Brook s’ha guanyat un moment senzillament èpic, doncs com qui no vol la cosa el music deixa anar una prova vivent de la seva determinació i la voluntat per complir amb les responsabilitats que el seu capità li confereix. Per fi en Brook ha demostrat el seu potencial. Doncs l’esquelet vivent no sols ha robat a un dels quatre pirates més perillosos dels oceans si no que ho ha fet davant dels seus nassos sense aixecar cap sospita (podríem dir que fins i tot han compartit el llit jeje, un amant traïdor en Brook).

El capítol ha estat poc destacable. A part de l’obertura cranial d’en Brook te poc que valgui la pena rescatar i això per als estendards de One Piece és un capítol pobre. No obstant, fent gala del seu poder visual Oda ha tornat a recórrer  a la narrativa silenciosa per mostrar-nos les emotives escenes d’en Sanji buscant entre una muntanya de cossos al del seu capità. Després de tots els dubtes, de tot el dolor suportat i les traïcions infligides, el somriure d’en Sanji al trobar al seu capità compensen amb escreix l’escàs contingut que aquest capítol hagi pogut oferir.

Tweet