Autor: atrapasomrriures

Agafeu-vos que venen corbes.

Amb la intrèpida fuga del seu capità la Nami i en Jimbe no tenen més remei que seguir els seus passos buscant una escapatòria. Quan la noticia de la traïció del tauró balena encara no s’ha escampat com la pólvora pel palau imperial (sí, és l’adjectiu correcte per a una emperadriu) sembla el moment perfecte per que els fugitius desapareguin sense deixar rastre. Qui els buscarà si ningú sap que han desaparegut? Sembla doncs el moment perfecte perquè tal i com va succeir amb en Pedro (succeint una falsa mort) desapareixien dins el món dels miralls sense deixar rastre. Oda tenia molt clar això des de fa temps, només ha estat esperant el moment on fos més propici narrativament per desencadenar aquest succés. Amb en Luffy alliberat i camí al compliment del seu jurament i en Sanji enfonsat en sendes reflexions semblava el moment indicat per a que una sèrie d’acció externa als protagonistes deixés descarregar una mica de tensió dramàtica. Ës clar que Oda no s’ha limitat a desenvolupar la necessària acció afegint a través del diàleg els fragments d’informació que vol que el lector conegui. Perquè no hi ha millor manera de descarregar tensions que amb l’humor i Oda és un geni trencant el gel. Se’ns ha plantat amb una evident però graciosa escena on una fugitiva Nami electrocuta per accident a un Chopper que apareixia del no res al seu rescat. Ben mirat com podia ser d’altre manera apareixent del no res? Però tot i així l’escena no deixa de ser una petita joia còmica que tot i que probablement no recordarem demà és capaç de deixar-te anar una rialla avui.

Mentrestant en Brook ha aconseguit no tan sols fer front a la Big Mom si no ferir a les armes vivents d’aquesta per primer cop en la seva historia. Segurament l’habilitat de l’esquelet cantant hi tingui força a veure. Però no per això deixa de ser una gesta meritòria dels més grans elogis. No obstant sembla ser que l’enfrontament ha posat de bon humor a l’emperadriu gracies a la nova adquisició que resulta el membre més lleuger de la tripulació. Però que en Brook hagi caigut derrotat no implica que deixi de tenir sentits i oïdes (tot i que ben mirat, no en te pas d’oïdes, yohohohohoho) amb els que obtenir informació d’una Big Mom cada cop més carinyosa. No deixa de ser l’últim membre de la tripulació que s’assabenta de la maldat de la Purin (suposem que la Nami els ho ha explicat a tots), però el dramàtic del descobriment encara impacta al lector tot i estar-ne assabentat.

Però sens dubte el més interessant del capítol és com s’esfondra tot el complex sistema que la Big Mom regeix amb la por precisament per la por. La Big Mom regeix a través de la por, s’assegura que tots l’obeeixin a través d’ella, recordant contínuament lo proper a la mort que resulta el fracàs. Per això tots la temen i l’obeeixen. Però l’altre cara de la moneda és que un cop fallat, sabent que de ser descobert el destí que t’espera és la mort, amagar els teus errors i fer com si no hagués passat res sembla l’única sortida. I aquí neix l’ironia dramàtica. Doncs precisament el que l’erigeix serà el que enfonsi l’imperi de l’emperadriu. Una sèrie d’afortunades coincidències ha propiciat que es creguin presos o eliminats tots els membres del grup del barret de palla, quan el cert és que l’únic en mans de l’enemic és el pobre Brook. Aquesta desinformació per dins la banda de la Big Mom de ben segur propiciarà que la banda del barret de palla se surti amb la seva. Doncs l’element sorpresa serà la clau per sortir de l’illa amb la victòria a les mans. Segueixo pensant que fugiran d’aquí sense arribar a un enfrontament directe i total amb les forces de l’emperadriu. I crec que precisament aquest capítol és la clau per determinar com aconseguiran fugir de Tootland d’una peça.

Però el que es roba el capítol i el que sens dubte resulta més emocionant és el gir sentimental que es produeix dins el dubitatiu Sanji. Sembla ser que per fi el seu cor ha explotat i les seves emocions han vessat l’enorme dic que la seva ment havia construït. Ara que la presa ha caigut i el torrent dels seus sentiments flueix amb força veig molt difícil que res pugui impedir que compleixi el seu objectiu. Aquest, tots sabem quin és. Amb la decisió d’en Sanji presa i tot l’equip dels barret de palla  (excepte el capità) reunit crec que totes les peces estan col·locades al taulell per a desencadenar la recta final de la saga i iniciar un curs d’acció impetrable que arrasarà amb tot fins al final. Agafeu-vos que venen corbes.

Tweet

El barret seleccionador

L’episodi comença tancant de definitivament els dubtes que quedaven sobre l’habilitat d ela Big Mom. Molt he parlat al respecte, que si era robar les animes que si no. Oda ens va marejar amb una afirmació d’un dels seus fills que deia que l’emperadriu tenia el poder de controlar el clima. Això ens feia preguntar que si ella tenia aquest poder, qui era el que posseïa la fruita de les animes? Després de veure aquest núvol i aquest sol que sempre rondaven al seu voltant vaig formular la teoria que havia dipositat animes dins de fenòmens meteorològics. Però tot i encaixar no acabava de quallar. Perquè era una teoria incompleta. Que pogués controlar qualsevol objecte vivent, inclòs els fenòmens naturals dipositant-hi un anima era un poder excessiu. Seria com posseir múltiples fruites del diable en una sempre que poguessis posseir prou animes. I amb els imposts de vida a la nombrosa població de l’arxipèlag de l’emperadriu això no sembla difícil. Oda podria haver ficat algun límit a aquest nivell de poder fent que per exemple es necessitessin mil anys de vida per donar vida a una força de la naturalesa. Però tot i això seria quelcom no massa difícil per a la poderosa emperadriu. No obstant Oda ha superat aquest petit conflicte d’excessos en el poder fent que  l’anima que posseeixi el fenomen hagi de pertànyer a la pròpia Big Mom. I els anys que aquesta pugui cedir han de ser per força limitats (a no ser és clar que es pugui ficar anys de vida d’altres persones a si mateixa).

No obstant més enllà de veure confirmades les meves sospites d’una manera molt millor executada de la que havia imaginat el que m’ha sorprès d’aquest capítol és el barret de la Big Mom. Amb la seva vida ha donat vida a tres objectes, un sol, un núvol i un barret (el núvol pot ser un núvol real, però el sol: que és el sol? Una bola de foc gegant? Em te encuriosit). I el barret és la clau, és evident els poders que el sol i el núvol presenten, però quin poder alberga el barret dins de si? M’agradaria posar-me a especular, però no em veig capaç de deduir quin podria ser. La capacitat de triar per a l’alumne la casa seleccionada?  Sigui quin sigui el seu poder, em te intrigat i tinc ganes de descobrir-ho.

Un detall interessant que he vist durant la conversa amb el maltractat Brook (que tot i això segueix reunint informació en silenci per a ser útil al seu capità. En Brook era un personatge força poc carismàtic dins de la banda, però en aquesta saga ho està petant molt fort, cada cop es nota menys la barrera que suposa haver-se unit tan tard a la tripulació i m’encanta, m’encanta molt) és la menció indirecta de l’edat de l’emperadriu. Ella vivia en temps de Roger, no només això, ja era llavors una pirata important. Ella formava part d’aquells grans pirates de temps ençà com Roger, Newgate o Shiki. Menciona que Roger ja li va robar la informació que el mateix Brook volia robar. Fins i tot menciona que li podria haver robat el poder traient-li l’anima (molt interessant això, procurem recordar-ho). Però Roger la va derrotar i va trobar Raftel. Decades després ella encara segueix en la cerca de l’illa misteriosa. La
historia es repetirà amb el nostre capità? Ho veurem.

La historia segueix amb el carismàtic Pedro i l’estrany Tamago que com era evident no va morir després d’aquell tall. Una habilitat curiosa la seva que crec que necessita d’una millor explicació per a ser compresa.  De moment ens quedarem en que es un home ou-gallina, capaç de seguir el cicle ou gallina cada cop que és derrotat i evolucionar en el procés. Tot i la ja còmica superioritat de Pedro sobre el temible Tamago, aquest es veu cada cop més entre les cordes. Així que decideix acabar amb tot amb una enorme explosió que elimini d’una vegada per totes a Tamago i els seus seguidors. Encara que ell es vegi inclòs entre les baixes (un acte heroic si no fos per que a One Piece mai ningú ha mort per una explosió). No obstant el mink és salvat de l’explosió a través d’un oportú mirall que hi havia per allà (recordem que estava en un jardí. Ho perdonaré per que han respectat el detall que el mirall hagi rebentat després de l’explosió: genial).

Així que de manera enginyosa i fluida Pedro s’integra a l’equip dins el món dels miralls augmentant notòriament el seu potencial. M’agrada que aquest equip hagi actuat abans de fer la seva aparició definitiva que salvi el dia. Demostrar que estan ocupats fent alguna cosa resol les incoherències temporals de per que tal personatge ha fet tantíssimes coses mentre que un altre només ha fet l’aparició que salva el dia. Es un fallo petit ho se, però a Dressrossa em va molestar molt (la batalla d’en Zoro contra en Picas que va durar pràcticament tota la saga per acabar en poca cosa). Fantàstic l’humor d’Oda quan fa que els seus personatges es dibuixin a si mateixos amb aquest estil Shojo de la mink que ho admeto, m’ha fet riure una estona.

El capítol tanca amb el protagonista d’aquesta longeva sèrie que com ha fet i sempre farà es manté fidel als seus ideals fins a l’ultima gota de sang. Perquè quan ell fa una promesa, la compleix. Així que tal com va prometre s’encamina cap al lloc on va ser derrotat a esperar al seu cuiner, encara que per arribar-hi s’hagi d’obrir pas amb ungles i dents. Per sort seva, la nostre estimada Reiju (soc molt fan de com Oda ha portat a aquest personatge) l’intercepta i li comunica el descobriment d’en Sani vers la Purin (la pobre pensa que ningú sap el seu secret. A aquest pas mig castell el sabrà). En Luffy alleujat per que en Sanji ja no estigui enganyat es veu lliurat d ela carrega d’haver de dir la veritat al seu cuiner i s’encamina a complir la seva promesa sense intercanviar una paraula més davant la sorpresa Reiju vers l’habitual comportament del barret de palla.

Però so hi ha un petit detall que m’ha il·lusionat i m’ha cridat l’atenció és el de la menció d’una nova raça. Des de l’aparició d’aquella llista a l’arxipèlag esclavista pensàvem que coneixíem totes les races hagudes. Però sembla ser que no només els àngels són l’excepció a la regla si no que hi ha més races per descobrir. Aquest cop se’ns present a ala tribu dels tres ulls que sembla ser guarden una habilitat especial. Potser alguna mena de clarividència? (a veure, dubto que llancin rajos laser pel tercer ull). Dubto que Oda trigui gaire a revelar-ho. Quina serà aquesta habilitat misteriosa? Quedaran més races per descobrir? Serà la Carrot el nou tripulant? Aviat ho descobrirem.

Tweet

La covardia dels tirans

Moltes vegades he repetit ja que aquesta saga va guanyant números i cada vegada amb més força si no per convertir-se en la millor saga de One Piece, sí en la que a mi m’ho sembla. Quasi fa por tirar la vista enrere i veure el gran numero d’episodis que em semblaven d’una excel·lència inusitada. De fet, si vaig començar a fer aquestes ressenyes va ser animat per la qualitat dels capítols que finalitzaven amb la petita saga dels mink i que s’ha mantingut o fins i tot incrementat fins ara. El capítol d’avui, entre tota aquesta excel·lència és un cas excepcional, un dels millors capítols de la saga i el millor de tot és que de fet, no passa res de nou. L’episodi anterior estava dotat d’una carrega dramàtica de les més intenses que hem vist a la sèrie, només superada per situacions com la mort de l’Ace, la separació dels barret de palla, la mort del Merry (tot fan digne de tal nom ha plorat en aquesta escena) o el vull viure de la Nico Robin. Oda aconseguia transmetre una desolació sense parangó que enfonsava fins al propi espectador. Ho feia amb un mestratge digne d’elogi i amb una intensitat tal que la èpica aparició d’en Jimbe al rescat quedava empetitida fins a deixar d’importar-nos. Però tot i el gran talent demostrat a l’episodi anterior, crec que aquest és millor i això que de fet, no passa res.

El capítol comença amb una hospitalitzada Reiju a la que diuen que convé guardar repòs i a la que la situació que li sembla recordar no li acaba de quadrar. Tot i la tranquil·la i aparent passivitat del personatge, les pagines aconsegueixen transmetre les seves sospites, recels i fins i tot d’alguna manera els sentiments i morals que guarda rere el seu rostre impertèrrit. Això diu molt, tant d’Oda com de la pròpia Reiju. Diu de la Reiju per que ens mostra quan intel·ligent és i com de conscient arriba a ser de la situació que l’envolta, per que tot i la prova que li mostren els records és capaç d’adonar-se que alguna cosa no encaixa. Però diu més de l’Oda doncs és capaç de transmetre sense paraules aquests matisos tan fins. Últimament Oda ens te acostumat a la narrativa visual tan potent que te el seu traç, però ni ha estat sempre així, ni aconsegueix ser-ho en la majoria de obres gràfiques. La majoria requereixen com a  mínim un context previ per situar al lector i fer que comprengui els sentiments que es volen transmetre en el dibuix. Oda aconsegueix d’alguna manera prescindir del context i transmetre en poques imatges un gran significat.

Sanji no triga en aparèixer i desvelar a la poca sorpresa Reiju la veritat que oculten els seus falsos records. Turmentat per les decisions preses i les amenaces que pesen sobre la seva persona en Sanji pateix compartint el seu dolor amb l’únic membre de la seva família per a qui sent alguna cosa propera a l’afecte. Perquè tot i no voler-hi tenir res a veure, perquè tot i no voler saber-ne res, no es capaç de guardar en silenci la seva traïció i deixar-los morir, perquè és una bona persona. Diuen que en les situacions més extremes és quan de debò surt a relluir com és una persona de veritat. Ja ho va fer en Zerf en aquella roca perduda en mig de l’oceà, renunciant a tot per la possibilitat de salvar a un nen que cap culpa tenia dels seus actes. Ara és el torn del cames negres enfrontant-se a la que segurament sigui la situació més dura que hagi de passar al llarg de la sèrie. Però Sanji fa un pas endavant i ens mostra amb sincera desesperació la bondat que guarda el seu cor.

Però deixant en Sanji a un costat el capítol segueix amb en Jimbe alliberant a en Luffy en una irònica dualitat amb aquell escenari a Impel Down on ambdós pirates han intercanviat els rols de pres i alliberador. I la situació no deixa de ser molt similar, doncs no és sols a en Luffy a qui en tritóha alliberat. M’agrada i m’agrada molt que la debilitat de l’habilitat dels llibres sigui el foc. Semblava una habilitat exageradament poderosa i amb límits insospitats. Però el foc és una debilitat tan comú i fàcil de crear que un podria pensar que les debilitats fàcilment superen els avantatges que suposa. Un cop conegut el foc que la crema l’habilitat deixa de ser tan atemoridora. Per variar Oda resol amb simplicitat els petits problemes que el seu univers li planteja. Quin paper tindran els presos fugitius ho desconec, de moment no te pinta que gaire, però tot podria ser. Per la seva banda Jimbe confessa a en Luffy la seva afiliació a la banda de l’emperadriu mentre aquest, per variar , ignora les explicacions i es llença a l’acció. Per que no importa que hagi estat a punt d’arrancar-se les mans, no importa que hagi estat apallissat per un exercit de criatures sobrehumanes poques hores abans, un amic esta en perill i no existeixen més opcions que salvar-lo amb la força de la seva voluntat.

Però el que ha fet gran a aquest capítol és la Reiju i com aquesta ho ha girat tot. Per començar se’ns mostra la seva conformitat amb l’aniquilació del Germa. No només li sembla be, li sembla el correcte, el que ha de passar. Sense el Germa el món serà un lloc millor. Cada cop més la Reiju es perfila com un personatge fort amagat a les ombres, que un cop descobert serà difícil d’oblidar. Reiju és d’alguna manera aquell Sabo fill de nobles que es va adonar de quan corrompuda estava la societat en la que vivia i que plorava d’impotència al no poder canviar res, Reiju és aquella Nico Robin conscient de les maldats del món que l’envolta però que dèbil i indefensa davant de tals poders no podia més que participar en el sistema que menyspreava, viure entre el crim pestilent de la societat que odiava per a sobreviure. Perquè la Reiju és una nena que viu amb por de que descobreixin la seva escassa humanitat. Una nena que es menysprea a si mateixa per formar part d’una aberració i un atemptat contra la vida i que només vol veure derrocat aquest imperi del terror per poder veure somriure aquelles persones que saben que és la felicitat. Perquè la Reiju va ajudar a en Sanji una vegada, doncs per un cop va veure una oportunitat d’actuar i canviar les coses de veritat.

Però no es la voluntat de la Reiju vers la seva família el que fa bo a aquest capítol. No es la crueltat malaltissa amb la que s’obliga a viure, ni el menyspreu cap a la seva vida, ni tan sols aquesta comunió màgica que Oda aconsegueix crear entre els dos personatges amb unes poques paraules. No, el màgic d’aquest capítol és com Oda aconsegueix reescriure una historia que ja semblava perfecta i fer-la millor, molt, molt millor. I Reiju és la que ho fa possible. No tan sols reescriu la historia del passat d‘en Sanji de la millor manera que podia fer-ho si no essent la millor narradora que podia haver. L’amargor dels seus propis sentiments, l’anhel vibrant d’una humanitat que se li escapa, el desig amagat de poder ser com aquell germà al que tots consideraven inútil però que era l’unic que aconseguia fer somriure a la seva mare moribunda.

La historia semblava rodona. Amb un Sanji marginat i odiat per un pare que el detestava per dèbil i uns germans que li feien bullyng pel mateix. Però la Reiju dona un gir a la historia de la millor manera que ho podia fer. Eliminant els negres i convertint-los en grisos. Els seus malvats germans no eren tal, eren les víctimes de l’ambició del seu pare que els avia convertit en maquines sense sentiments, autòmats incapaços de sentir i obligats a obeir les ordres d’un dictador tirànic i sentir-se joiosos pel fet de fer-ho. Ella mateixa esdevé una hibrida entre home i maquina, capaç de sentir en el fons del seu cor però obligada a servir ambla mateixa fredor a un home al que deprecia i al que no pot desobeir. Una mare que no agonitzava per debilitat si no per fortalesa. Que conscient de l’aberració en que el líder del Germa volia convertir als seus fills va prendre un verí renunciant a la seva pròpia vida per tal de donar als seus infants la possibilitat de sentir, de ser humans i experimentar el meravellós de la vida. Però sens dubte el que gira completament la historia i converteix aquest episodi en una petita obre mestre és el pare. El tirànic dictador amb ambicions de conquesta a escala mundial. Semblava un tirà menyspreable i l’és. Però no tant com ens pensàvem. Per què en el fons ell mateix es una víctima de les seves ambicions, un home que pateix per la incompatibilitat entre l’amor i els seus somnis. Perquè si maltractava amb aquesta brutalitat al seu fill més dèbil no era per inútil si no per un odi contingut derivat d’un amor molt humà. Perquè la seva estimada moria i agonitzava per un verí del que ell n’era la conseqüència. I com no podia ser d’altre manera culpava al pobre Sanji d’aquell horror, el culpava de la lenta i progressiva mort de la seva estimada. Segurament si no acabava ambla seva misèria per respecte a aquesta i a l’amor que i professava. L’odiava i el culpava per que era la seva única alternativa a admetre que ell era l’únic culpable d’aquella mort, perquè admetre la seva innocència era admetre que la crueltat d’arrencar la humanitat als seus propis fills era el que havia llançat la seva estimada a un sacrifici proper al suïcidi. Perquè essent ell un home d’ambicions com les seves, admetre que estava equivocat hagués enfonsat tot el seu imperi, tota la seva ideologia, tot el seu esser. Culpava a en Sanji perquè era un covard i culpar-lo era la única alternativa a admetre que estava equivocat.

Tweet

Coolest Batlle: Brook vs Jimbe

Ens trobem amb un inici d’episodi que com comença a ser costum continua on ho havíem deixat però que en aquest cas no ens aporta res de nou. No vull dir amb això que sobri o que sigui una mala part, simplement serveix per recalcar coses que al menys jo ja vaig tenir clares en el darrer episodi. És clar que jo ja ho havia previst, així que no ho he d’assimilar. Sigui com sigui la part s’encarrega d’aprofundir en la macabrament psicòpata personalitat de la Purin en el que és segurament el personatge de la saga que més adequa a aquests adjectius. Però mentre la Purin es deleita en el jubil de la seva pròpia crueltat en Sanji pateix. En Sanji veu enfonsada i trepitjada l’única esperança que el mantenia dempeus, l’únic raig desparença que il·luminava el seu món. Com aconsegueix expressar Oda aquest enfonsament, las dantesques dimensions que l’autor aconsegueix donar a aquesta depressió, són el que val la pena d’aquesta part. Tot plegat es veu poèticament sintetitzat en el títol de l’episodi que expressa d’alguna manera tot el que queda d’en Sanji després d’aquesta revelació. Gran Oda.

I deixem el cuiner per anar fins a l’altre muguiwara que sembla ser que rebrà el protagonisme merescut per fi en aquesta saga. Tant en Sanji com en Brook s’havien vist relegats de combats dignes del seu nom, el primer des de fa molt de temps i el segon des del principi dels temps. Però ara sembla que per fi Oda s’ha decidit a redimir a en Brook amb un enfrontament  contra la Big Mom que res te que envejar a aquell intercanvi de patades que va tenir en Sanji contra en Donflamingo. Amb una sola pagina (doble) el rei del soul fa tota una declaració d’intencions al nivell de les més èpiques de la sèrie. No realçant sols la seva figura si no la del seu cuiner i capità. En Brook, sovint etiquetat dins el grup de porucs de la tripulació s’enfronta ara contra la Big Mom sense temor, perquè aquesta és la missió que se li ha estat encomanada i la complirà o morirà (ah no, que ja està mort, yohohohohoho) en l’intent.

Hi ha una cosa que m’ha cridat l’atenció veient la imatge de l’emperadriu i és que potser la seva habilitat de controlar el temps deriva de la misteriosa habilitat d’absorbir les animes. Tot plegat encaixaria millor que no pas que fos una habilitat d’un altre usuari. Com? Doncs simplement la pirata ha dipositat els anys de vida robats en fenòmens meteorològics per tal de controlar-los a la seva voluntat. Dubto que sigui el primer que pensa en aquesta possibilitat, però em sembla la més viable i he cregut interessant el fet de comentar-ho.

Pel que fa a l’aventura d’en Chopper i la Carrot al món dels miralls no crec que tingui més rellevància que la màgica referència a la blanca neus que es marca Oda. Potser era senzilla, quasi evident, però tot i així és bonic veure aquesta cura pels detalls que te l’autor. No obstant la revelació d’aquest mecanisme junt amb la inesperada habilitat (que ja veurem si és tal) de la Carrot per dibuixar retrats obre noves possibilitats a la seva cerca. Amb aquesta nova informació a les seves mans el grupet no hauria de trigar gaire a localitzar a qui sigui pertinent. Les possibilitats que obre aquest fet son immenses, ja veurem en que es tradueix.

Però el capítol torna amb la Purin en una seqüència que a diferencia de la primera si aporta nova informació. En els darrers temps Oda ha començat a canviar la manera en que utilitza el poder de les fruites del diable. Cada cop més aquestes es fan servir fora d’un marc combatiu, ja sigui amb fins politics o d’espionatge. Aquí, com no podia ser d’altre manera amb la Purin ens trobem amb aquest cas. Tenim doncs una interessantíssima habilitat que sincerament, em costa de veure amb fins combatius. Serà doncs realitzat el meu desig de que la Purin obtingui tot el seu poder de la manipulació i les mentides i careixi de poder combatiu? Això encara està per veure, però de moment va per molt bon camí. Tots hem somiat alguna vegada amb editar un fragment de la nostre vida. Esborrar-lo, canviar-lo, manipular-lo. No volem realment reviure’l per corregir els nostres errors, doncs això canviaria el nostre present, si no simplement fer que romangui en el record de tots com a quelcom diferent del que va ser. Aquesta és l’habilitat de la Purin. Pot manipular la percepció de la realitat d’aquells qui estiguin subjectes al seu poder. Les limitacions però són evidents. Necessita tocar-los i tenir-los en certa manera immobilitzats. Per si sola no seria una arma massa temible en un món com el de One Piece. Però tenint tot el poder de l’emperadriu al darrere, constitueix una arma colossal per a l’engranatge del poder. Només necessita capturar a tothom que vol que oblidi, qualsevol persona a qui vulgui editar els records. No obstant tot plegat pot fallar estrepitosament si algú que ella desconegués hagués estat testimoni de la realitat que ha editat. I aquest és el cas. Però que farà el pobre Sanji després de rebre aquest trauma? Ajudarà als seus familiars? Els abandonarà a la seva sort? EL cert és que ell sembla ser la seva única esperança. I el poder d’aquests potser és la única possibilitat que tenen els barrets de palla per sortir amb vida d’aquesta. Ja ho veurem.
Però si en aquest episodi hi ha quelcom d’emocionant aquest és el retorn contundent d’en Jimbe. Per fi el tritó fa acte de presencia i s’incorpora directament a l’aventura. Veurem com juga les seves fitxes. Ens trobàvem amb en Luffy i la Nami en una situació critica de la que difícilment semblaven capaços d’escapar per si sols. L’aparició del turó balena canvia les tornes del joc, però fins a quin punt? Cada cop més em dona la sensació que la suma d’esdeveniments culminaran en un resultat explosiu del que ningú, ni el mateix Oda, en podria preveure res. De moment Jimbe s’incorpora al còctel que Oda ens està preparant. Potser un Sanji venjatiu i rancorós pugna per pagar l’afronta i avisa al seus germans per despertar tot el poder del Germa, potser cert ren i certa conilla desvelen els secrets de Tootland i fins i tot salven a un quasi finiquitat Brook. Potser, potser, potser, potser…. qui sap el que passarà al país dels dolços parlants.

 

Tweet