50 ombres de Tim Burton
Soc del parer que tant Tim Burton com Jony Deep han anat perdent aquell toc màgic i especial que els caracteritzava durant els últims anys (sí, ho se, paraules polèmiques). Mentre que Deep es tornava més pla en la seva actuació al temps que agafava papers cada vegada més estrambòtics, Burton perdia l’essència màgica de les pel·lícules que temps ençà va dirigir per tornar-se cada cop més anodí, menys autèntic i més comercial. Potser no he vist les pel·lícules adequades, però el tast d’Alicia (veure ressenya) ja em va servir per adonar-me d’aquest fet. Amb aquesta premissa m’enfronto doncs a un altre modesta producció tant de l’un com de l’altre que a més a més va passar amb més pena que gloria pels cinemes del món amb critiques no gaire optimistes. Quina sorpresa la meva al torbar-me amb un producte tan disfrutable.

La pel·lícula te una premissa romàntica en el més clàssic sentit de la paraula. Una tragèdia romàntica amb bruixeria i vampirisme que segueix els esquemes més basics de despit i tragèdia. Amb donzelles d’extremissima bellesa deixant-se caure per un dramàtic penya-segat induïdes a l’acte per l’influx d’una rancorosa bruixa a la qui li ha estat negat l’amor que la donzella ostentava. Maleint-lo per tota l’eternitat, la bruixa fa caure sobre l’amant una maledicció que el converteix en un vampir immortal, obligant-lo a patir durant la resta de la seva no-vida l’aflicció per la mort d ela seva estimada. Tancat i segellat en una tomba on patirà l’aflicció de viure en mort el nostre protagonista aconsegueix tornar docents anys més tard decidit a deixar enrere la seva aflicció i recuperar la deslluïda fortuna familiar. La premissa inicial no pot ser més bàsica. Segueix un per un els patrons del romanticisme clàssic i els executa duent-nos una historia sense masses sorpreses pel que fa a la trama. Però el màgic d’aquesta pel·lícula no és la trama, és el to.

Si digués que es tracta d’una comèdia no em sentiria còmode del tot. Doncs tot i tenir un humor estrany aquest no és el protagonista. Un esperaria que amb un esquema tan clàssic i afegint-hi l’humor tinguéssim una parodia del gènere. Però sento que tampoc és el cas. Un homenatge doncs? La veritat és que el terme tampoc m’acaba d’agradar. Que és doncs la pel·lícula? No ho sabria dir. Però si hagués de dir-ne alguna cosa, i sense saber res en absolut de la vida del director en aquell moment de la seva vida, diria que aquesta és un reflex de l’estat emocional que vivia en aquella època. Per que és el que em transmet i és el que em sembla tan interessant d’aquesta pel·lícula. Ni la trama ni els personatge ni l’humor. Si no una mena d’essència estranya que sembla descriure l’estat emocional d’una persona. I quin és aquest etat emocional?…. Be, jo diria que, frustrat i calent, molt calent.

Per que el que ressalta d’aquesta pel·lícula és el seu alt contingut de referències (si es que se’n pot dir així, doncs quasi s’hauria de dir evidencies) sexuals. Tota l’aura de la pel·lícula està carregada amb una espècie de tensió sexual, com un calenton contingut molt, molt estrany. Ens trobem en una casa habitada per dos criats: una (molt entranyable) vella xoxa, i un home per a tot mandros, brut i rondinaire (que també acaba sent molt entranyable) a qui ningú li posaria una mà a sobre. Hi viu també un nen que veu fantasmes i el seu pare, un inútil acabat, simple, egoista, avar i bastant subnormalet (que no és gens entranyable). Cap d’aquest tres homes despertaria el menor desig sexual a una dona com cal. El problema és que en aquesta casa d’aquestes n’hi ha tres. La senyora de la casa, una dona orgullosa, capaç i atractiva que es veu relegada a intentar conservar l’arruïnat patrimoni familiar a l’hora que lidia amb una desequilibrada família que porten la seva serenor als extrems més insospitats i que l’omplen de frustracions. Una psiquiatra amargada i alcohòlica, que viu deprimida per una joventut que se li escapa, frustrada per no aconseguir atreure com li agradaria a un sexe contrari que sembla haver desaparegut de la seva vida. I finalment a una adolescent en plena revolució sexual, que es veu tancada en una família antiquada dins un poble de mala mort sense res d’interessant i que desprèn erotisme i provocació en cada, gest mirada, paraula, queixa o… en fi, que es podria tirar un pet i fer que semblés orgàsmic. El cas es que tenim a tres dones evidentment frustrades i calentes que conviuen dins una casa on els únics homes que hi ha només podrien causar-los repulsa.

Però si una dona va calenta en aquesta pel·lícula és l’antagonista, una bruixa que al cap i a la fi ho fa tot per un calenton frustrat. El d’un amant que va preferir l’amor a les seves promeses de sexe desenfrenat. Provocant que aquesta es senti ressentida per que algú no hagués volgut tastar el seu cos superb i digne d’admiració. Tot plegat és una sensació que flota per la pel·lícula com un fantasma. El fantasma de les dones calentes i que em dona la sensació de ser una representació de les fantasies sexuals del director. Plenes de fantasia romàntica, plenes de bruixes, vampirs i fantasmes. On com si d’una porno es tractés tot està ple de pàl·lides dones més sortides que el pic d’una taula disposades a ser totalment complaents per al protagonista de la fantasia en concret. Segons com, aquest ambient podria ser insultant o fins i tot degradant, tot i que no crec que sigui el cas. Aquest fervor sexual reprimit que impregna la pel·lícula cau simpàtic, molt simpàtic. Segurament degut als tocs d’estrambòtic humor que els cohesionen amb la vessant romàntica del metratge.

La pel·lícula és clar te falles. El final és estrany i precipitat i dona la sensació que no es un final en absolut (més aviat sembla un principi, com si la peli fos el preàmbul d’una sèrie de comèdia fantàstica o alguna cosa per l’estil). Tenim una dona llop que surt del no res, un parell de trames fantasmagòriques que es portaven arrossegant tota la trama i que es mig resolen com per art de màgia. La trama acaba per ser en excés simplona i mancada d’originalitat amb uns personatges tan caricaturitzats que un es pregunta per què la pel·lícula no és més còmica. Però res d’això importa, perquè val la pena. Tot i que la comèdia del film no és massa divertida, el calenton contingut que s’hi amaga sí que ho és si l’aconsegueixes entreveure. I sabent això és enormement disfrutable.

Tinc entès que la pel·lícula no va agradar gaire fins i tot entre els fans del director. I la veritat no em costa entendre per què. Tim Burton no es caracteritza precisament per les referències sexuals. Potser més aviat per la seva absència. I aquest film no és precisament subliminal, de fet es molt descarat. Tant descarat que en més d’una ocasió t’arranca un somriure d’incredulitat davant el flagrant del que insinua l’escena. Em fa pensar que el director tenia ganes de deslliurar-se, anava calent i no volia haver d’aguantar el cenyir-se a un estil determinat i ometre aquesta part de la realitat que és el sexe. I així ho va fer. Fent que al final aquesta sigui una de les pelis més originals i fresques d’en Tim Burton el ens últims temps. És clar que original sense voler-ho.
En definitiva és una pel·lícula normaleta, sense res de l’altre món. Una pel·lícula sense gaires complicacions perfecte per a veure un diumenge a la tarda. Però darrere aquesta burda simplicitat amaga un evident sentiment reprimit que en certa manera i sense voler-ho és pur art. Em dona la sensació que poques vegades una pel·lícula havia aconseguit transmetre millor un sentiment com aquesta. El que ningú s’esperava es que aquest fos el sentiment de calentón.

Doncs sí, ja ho podeu llegir al títol, tenia raó. Els que em seguiu i hagueu llegit el capítol aquí ressenyat segurament ja sabreu a que em refereixo. Potser només havent llegit el capítol ja ho sabreu. El cas és que en certa ressenya (





Trobo que tenim en aquest cas un títol no molt encertant tenint en compte el que ens ofereix l’episodi. Ens trobem en aquest cas amb l’allargada confrontació entre en Chopper I la Carrot amb els seus captors. Arriba una mica tard, però com sembla comú en aquesta saga hi han tantes coses a explicar que si hagués arribat abans hauria tallat la narrativa d’esdeveniments més importants o hagués, per contra, arribat excessivament aviat. Així doncs que tot i ser un xic tard, no deixa de ser el millor moment possible.



:origin()/pre01/8848/th/pre/i/2016/343/5/8/pedro_vs_tamago__one_piece_ch__849__by_bryanfavr-dar1let.jpg)

En tota saga amb un enemic de poder i fama desproporcionat en comparació al de la nostre tripulació en Luffy sempre és menyspreat. Ho va ser aquí en un bon principi i després de donar una lliçó d’humilitat derrotant a en Cricker ho torna a ser. Sembla ser que els tripulants de la Big Mom no aprenen, hauran d’aprendre a les males. Era més poderós del que pensàvem, però només ha tingut sort. Això han pensat els enemics d’en Luffy des de temps immemorials. Aquí es torna a demostrar quan els pobres carcellers d’en Luffy es burlen davant l’aparent patetisme des seus grunys i amenaces. Tots sabem que en Luffy no diu mai res que no pensa complir. I tenint en compte que és el protagonista d’aquesta historia…. Be, és evident que els acabarà per demostrar que estan equivocats, un altre vegada.
Paral·lelament els dos amants es neguitegen. Mentre en Sanji no para quiet ple de nerviosisme pels amics que s’ha proposat abandonar, intentant convèncer-se de que la nova vida que l’espera no és tan dolenta al cap i a la fi; la seva amant decideix no voler imposar el seu destí a un bon home i pren cartes en l’assumpte per posar fi a aquesta unió forçada d’alguna manera misteriosa que de ben segur tindrà una carrega dramàtica de les més memorables en els anys propers. Purin és perfila cada cop més com la bella flor que germina en la immundícia d’un món corrupte i ple d’hipocresia, aflorant amb dolça innocència en uns paratges que només faran que aportar-li dolor.
Però deixant l’adéu de la Purin que dona nom a l’episodi, si algú es roba el capítol, aquest és altre cop el nostre Pedro. Amb una de les seqüències de fugida més èpiques i àgils que recordo en el manga. Tot i que el dibuix d’Oda no ha destacat mai per ser el més realista ni agraciat: sí que destaca, i cada cop més, per la gran expressivitat en el seu traç. Amb pinzellades cada cop més fluides que transmeten millor el moviment i els sentiments dels personatges. Els anys dedicats a la industria es noten cada cop més en un dibuix que tot i no millorar potser en la seva vessant estètica si ho ha fet enormement en l’expressiva. Per què al cap i a la fi l’objectiu d’una historia és expressar un missatge, una emoció, un sentiment.
Comencem el capítol amb una ploramiques Carrot que somica per finalment esser una nosa per a l’equip. Ella que es volia llençar a l’aventura i viure en camaraderia, es torba lligada de mans i peus i a punt de ser cuinada. Aquestes protestes entusiastes representen el marc perfecte per a que en Choppet tregui el seu costat intel·ligent i comenci a ordir la manera de sortir d’allà. Però els enemics que els custodien no son simples massilles desamagats. Per tant el pobre Chopper haurà de ser ràpid i efectiu. Res de vacil·lacions, amb ganes de veure com se n’ensurt.