Pedro 007
Tal com va acabar l’anterior capítol comença aquest. Amb un Luffy furibund i desesperat enfrontant-se a una horda d’oponents alguns dels quals possiblement no podria ni vèncer en solitari en el seu estat. Tot i la intensitat de la batalla es nota de bon principi que els enemics només juguen amb ell. La batalla es ferotge, els enemics contenen la ira i despleguen la violència, fent gala d’un repertori d’habilitats a tenir en consideració (la dels llibres sobre tot, curiosa si més no. Perillosament difícil de manejar de forma encertada). El que en Luffy sortís victoriós d’aquest enfrontament era una idea massa incoherent fins i tot en els estendards de One Piece. Semblava difícil trobar la sortida per al nostre protagonista i al final Oda a recorregut a la més evident. L’emperadriu el volia viu. Precisament per aquest motiu jugaven amb el barret de palla en comptes d’acabar amb ell brutalment. Per què admetem-ho. Aquest era l’únic recurs factible per a sortir d ela situació. Sí, és un recurs molt típic, quasi suat. Però en una situació tan complicada com aquesta era necessari i per sort el seu desenvolupament ha estat tan orgànic com es podia esperar.
Després d’apreciar la ja mítica escena que es repeteix periòdicament cada centenar de capítols on un personatge x magreja a la Nami ens topem amb un Sanji sorprès pel caràcter benigne de la Big Mom al perdonar la vida dels barret de palla. Tots sabem que les coses s’acabaran torçant més del previst, però si tot hagués acabat per sortir com l’emperadriu esperava el més probable és que s’hagués oblidat de la promesa un cop finiquitada la boda. Doncs és sols la il·lusió de la boda perfecte el que l’empeny a cometre aquests actes d’altruisme. Es en aquesta mateixa conversa on es confirma quelcom que ja vaig dilucidar. La Big Mom és una boja entusiasta de les bodes. Però no es deixa emportar per aquesta il·lusió fins al punt de ignorar la tàctica estratègica que aquestes suposen. Doncs diu ben clar que amb la boda es farà amb el poder militar del Germa. Per què potser sí que adora amb entusiasme excessiu les parafernàlies festives i els dolços embafadors, però darrere aquest entusiasme sempre espera una ment freda que ordeix plans de forma despietada a l’espera de treure el major profit de la situació.
I finalment entrem a la part més interessant del capítol la qual li dona nom. Doncs sembla ser que el nostre estimat cames llargues addicte al te és l’encarregat de vigilar no sols el Road Poneglyph, si no dues pedres més en possessió de la Big Mom. Aquesta part es especialment interessant doncs dona a entendre l’especial recel que te l’emperadriu per aquestes pedres. Confirmant que ser reina dels pirates, o al menys torbar el One Piece és part de la seva ambició. També se’ns revela per fi la connexió especifica que te en Pedro amb la Big Mom i el seu territori, demostrant-se per fi l’alt valor estratègic de la fantasmagòrica habilitat d’en Brook que fins ara havia estat relegada a un mer pla còmic. Aquest capitol ens demsotra que en Tamago e sun enemic motl a tenir en compte sobretot a nivell estrategic. La seva ment astuta de seguida ha esbrinat la possible intenció d’en Pedro i ha pres mesures al respecte. I quines mesures. Amb un dels dissenys femenins que més m’han agradat del nou món se’ns presenta a una dona general d’aspecte imponent que aparentment sembla mig gegant amb una habilitat relacionada amb extreure el suc de les persones (imagino que una habilitat similar a la de treure l’anima, la qual sembla que no pertany a la Big Mom al final, la qual ja fa uns captiols es va dir que controla el clima. Però llavors per que els objectes vivents reaccionen a la vibre card de la Big Mom? Tot un misteri. Un gran misteri). Sens dubte un personatge imponent que portarà problemes en un futur no gaire llunyà. Però això ens deixa intuir que la Big Mom no sols busca apoderar-se del One Piece si no que pugna per fer-se amb la veritat del passat del món. Una dada molt interessant que de ben segur aportarà certa substancia a la historia en algun moment.
Però si alguna cosa deixa marca en aquest capítol és la flagrant determinació d’en Pedro al acceptar ser l’esquer d’uns adversaris tan letalment perillosos. Posa la seva vida directament al servei d’una causa. I això no pot ser fruit de la breu amistat amb els barret de palla, que potser el podria portar a arriscar la vida, però no a un nivell tan proper al suïcidi. Aquest capítol ens revela per fi el seu objectiu real i la seva relació amb l’illa. Però això (per variar en Oda) no fa més que envoltar-lo encara de més misteri. Quins motius guarda aquest personatge per tenir una determinació tan poderosa vers el robatori de la pedra vermella? Que li inspira tanta lleialtat vers la causa? Sembla ser doncs que els mink encara tenen molt passat per explicar i sembla que en Pedro cada cop hi promet un paper més protagonic.
Després de la contundència del succeït en els capítols anteriors el manga necessitava un capítol de transició que deixés clar el que vindrà a continuació. Això ha estat aquest capítol. Tot i que ha estat un gran episodi vist en conjunt, essent més particular no sabria gaire que dir-ne. L’epicitat vertiginosa dels esdeveniments que estan per venir es respira durant tot l’episodi. Hi ha tensió accelerada. Però de fet no passa res, només comença a passar. Hi ha dues transicions en l’episodi, dues transicions complementaries i que encaixen a l’hora que es confronten. La primera és la del nostre capità, que pres per la seva inamovible determinació decideix esperar fent honor a la seva promesa, fins a les ultimes conseqüències. La segona és la del nostre cuiner, que també determinat esvaeix els seus dubtes finiquitant definitivament el desenvolupament emocional que s’havia anat portant durant els darrers episodis. Però essent ambdues determinacions forces que cerquen fins oposats, al final una haurà de caure per que l’altre pugui prevaler. El futur ens dirà quina (nah, tots sabem qui és el protagonista tossut que sempre se surt amb la seva).
Ens trobem doncs amb un Luffy que després d’un extenuant combat contra en Cricker i després de rebre els emotius cops del seu company decideix aguantar dret passi el que passi, se li tiri a sobre el que se li tiri a sobre. Encara que sigui un exercit d’enemics de poder incommensurable. L’exèrcit de dignes oponents que Oda fa desfilar amb pasmosa facilitat realment inspiren una poderosa aura difícil d’ignorar. Com Oda empara la narrativa per a donar entendre el poder del perill que suposen és quelcom magistral que pocs saben fer com ell ho fa. Oda sempre ha estat un expert en les presentacions àgils però carismàtiques. Mai li calen gaires vinyetes al nipó per presentar un personatge i que t’encarinyis amb ell. L’exemple més recent és el del contundent Colisseu. On en poques pagines va presentar en successió una llista extensíssima de personatges molts dels quals tenien un carisma especialment notori. En aquest episodi la màgia es torna a repetir prescindint de presentacions concretes per a oferir-nos una força en bloc realment esfereïdora. El més sorprenent de tot és que ho fa sols amb dues pagines. De fet, tenint en compte que d’aquestes la primera pagina i mitja no es veu imatge alguna de l’exèrcit, pràcticament podríem dir que ho fa en una vinyeta. Perquè després diguin que al dibuix d’Oda li manca expressivitat.
Durant el sopar però, la tímida Purin li passa a en Sanji una nota on li demana per parlar en privat. Un cop sols la filla de l’emperadriu procedeix a explicar-li la seva petita historia amb els barret de palla i deixa de manifest la seva bondat declarant no voler casar-se amb algú a qui el matrimoni el converteix en un presoner. Aquestes paraules no fan si no que afegir més pes en la consciencia d’en Sanji. Però d’alguna manera aconsegueix trobar força en elles per alimentar la seva determinació. Doncs en aquest món hostil i ple de terrors, hi ha una cosa bonica que resplendeix de bellesa i compassió. L’única llum en el món de tenebres en que es veu sumit. I per això l’agafa de les mans i ens regala l’escena mes romàntica del manga (l’única?) en una declaración plena de sentiments. Perquè casar-se amb ella no es una presó, si no l’unica llibertat, l’únic goig del seu camí. Perquè ella és la força que ell necessita per a seguir vivint.
Amb les emocions de les declaracions del nostre cuiner a flor de pell inicia l’episodi de la confrontació. És curiós apreciar com amb la longevitat del manga els auto-paral·lelismes no paren d’aparèixer. Oda repeteix mecàniques en les seves histories, ja sigui per millorar-les, homenatjar-les o explicar-ne una versió diferent. En aquest cas ens trobem en una situació que no pot evitar donar-nos certa sensació de dejavou. Temps ençà, en una illa plena d’aigua, un membre de la tripulació també es va deslligar del lligam de germanor que la tripulació suposa en una confrontació directa. Aquell enfrontament suposa encara a dia d’avui un dels millors moments de la sèrie, que amb la seva senzilla elegància configura un dels punts dramàtics més potents de tota la historia. Però tot i complir amb una premissa de partida similar aquesta batalla entre nakamas està molt lluny de ser una repetició d’aquell gran moment.
Al contrari que aquell Usopp ultratjat que sentia autèntics sentiments de rebuig ver el seu capità per una tràgica situació inevitable, el nostre estimat Sanji viu un panorama completament diferent. En Sanji no empunya odi si no amor. Si Oda es dediqués a repetir el que ja hem vist no hi hauria res a admirar, seria una mala replica d’un moment màgic. Però Oda agafa la seva pròpia obra i la regira per a construir quelcom de nou. Mentre l’Usopp es sentia ultratjat i furiós, en Sanji es sent torturat i afligit. Voldria estar fent qualsevol altre cosa, però persisteix pel que creu un be millor per a tots. Per a tots menys ell. Mentre l’Usopp era egoista en el seu empeny, víctima d’una mena de rabieta, incapaç de comprendre que tots es sentien com ho feia ell, en Sanji és altruista, sacrificant-se en la seva totalitat per al be d’aquells a qui estima, disposat a extingir la seva anima per a permetre que els seus companys segueixin el camí cap als seus somnis, rebutjant al seu.
Així doncs decidit a mantenir la seva postura i no cedir davant els seus desitjos, a sacrificar-se a si mateix i als seus ideals per la seguretat d’aquells a qui estima Sanji empren l’acció i colpeja amb força al seu capità, fent us de la determinació de protegir-lo. I això desencadena en una de les seqüències d’acció més impressionants vistes al nou món. Sí, se que ni tan sols és un combat, en Luffy no es defensa per començar. Alguns podran posar-se les mans al cap i dir que com goso comparar això amb, per exemple, la batalla contra en Donflamingo. Però la batalla contra el shishibukai emplomat em sembla una de les més fluixes de la historia del manga i des de l’entrada al nou món pocs combats m’han semblat dignes de rescatar. Però la saga comença forta i després de l’espectacular combat amb en Cricker Oda ens porta aquest vibrant i emocionant conflicte. Amb una violència gràfica espectacular, el capítol ens porta un dels millors dibuixos d’acció de la sèrie amb unes poderoses patades la força de les quals quasi pot sentir el lector. Intenses, ardents, poderoses. Les seqüències d’acció son de les més memorables que puc recordar transmetent tot el potencial del cama negre.
Satisfacció d’Alina Reyes és una complexa novel·la eròtica que amb tan sols 179 pagines m’ha fet ballar el cap més enllà dels límits de la meva comprensió. El desig i la fixació pel sexe configuren l’eix vertebral de la relació que protagonitza aquest relat. Afincada en el típicament pacífic i avorrit barri residencial del somni americà en Bobby i la Babe viuen enamorats la seva joventut de casats amb tota la passió i morbositat enterrada sota un estat de desídia i puritanisme recolzat per la eterna rutina del seu estatus de vida. Privat d’intimitat i fantasia arrosseguen una convivència de frustracions on els supòsits socials dels temps que els emmarquen els impedeixen ser sincers l’un amb l’altre i els obliguen a viure una vida d’aparences de la que són els únics espectadors. Així doncs una nit la Babe s’aixeca del llit per descobrir que el seu marit no jeu al seu costat i moguda per una curiositat morbosa s’aventura a investigar el perquè de la seva absència. Finalment vestida solament amb camisó ajaguda al terra del jardí i amb el cul a l’aire la Babe es descobreix espiant per la petita finestreta que dona al garatge com el seu marit emplena promíscuament la boca d’una amant secreta amb el seu membre inflat. L’amant, Carmen: una nina inflable complaent, voluptuosa i submisa. Lluny d’enrabiar a la Babe l’omple de anhels i desitjos fins a les hores inimaginables embarcant-la en una malaltissa relació amb la nina i el seu marit que els portarà a les portes de la mort.
Però lluny de limitar-se en una sola critica la novel·la explora molts fronts, com la carnalitat del desig i com aquest ofusca la nostre consciencia i no ens deixa veure més enllà. Divaga vers a l’home i la dona com a individus ni superiors ni inferiors, però sí diferents, fugint dels topics de l’home simple i la dona complicada, però exposant-los a través dels nostres personatges i reflexionant al respecte. Explora en el desig masculí i femení i les diferents formes d’afrontar-lo i utilitzar-lo. Critica sense pudor la figura clàssica del mascle dominant i absolutista i fins i tot es passeja pels abismes de la mort i els seus significats.
La manera com tracte l’erotisme aquesta novel·la per analitzar els racons més foscos de l’esser humà no ha pogut evitar recordar-me a l’imprescindible “l’animal moribund” (
En Luffy i companyia es llancen rere el seu objectiu cavalcant la soca d’un arbre vivent, ni tant sols parant a recuperar-se de les ferides infligides pel camí. No hi ha temps. Un pot córrer i sanar si munta un carruatge. Ràpid, veloç. És aquest un capítol àgil. Un riu desbordant. Després de la contenció dels episodis anteriors totes les peces estan el lloc per a rebre la furiosa envestida dels esdeveniments. Tot estava preparat. Oda havia construït una presa, fent-nos contenir la respiració sense saber-ho mentre ens entretenia amb combats aferrissats i passats traumàtics, mentre ho posava tot a lloc. Però junt a Cracker la presa ha rebentat i l’aigua es desborda veloç cap al seu objectiu, la mar.
