McGear Forth
Tot i que circumstancialment el títol del capítol cobra tot el sentit del món a mans d’en Luffy, abogant a una comicitat senzilla i eficaç, crec que aquest titular faria més goig amb una interpretació més filosòfica amb en Sanji com a protagonista. El poder de l’estomac ple, d’alimentar als famolencs i portar al món la felicitat d’un estomac ple. És un bon títol, un títol còmic i simpàtic, però en un altre context, les mateixes paraules podrien haver esdevingut un títol grandiós.
Només de començar el capítol ens trobem amb una complexitat un xic més elaborada vers la simple premissa que Oda ens havia presentat en l’ultima pagina de l’episodi anterior. Amb un adversari de galeta era lògic pensar que en Luffy el derrotaria a queixalades, però Oda ens ha sorprès amb una realitat un xic més elaborada. Doncs per a fer-la digerible primer s’havia de mullar la massa de galeta per a estovar-la. Un moviment amb molta lògica que aporta més seriositat al combat i que converteix a la Nami en quelcom més que un espectador inútil. Potser no fa més que de simple suport (una figura poc vista en combat de forma tan tàctica) però esdevé un suport imprescindible sense el que no es podria guanyar el combat, doncs el poder de l’aigua és un cop més (Crocodile) la clau per vèncer a l’enemic.
L’aventura segueix amb Un Luffy que inauditament atipat es veu obligat a seguir menjant més enllà dels seus límits (límits? Inconcebible) per a arribar fins a un company. Qui hauria pensat mai que menjar podria arribar a ser un suplici per al nostre capità? També ens trobem amb un ren de nas blau i una conilleta aventurera que fan trapelleries pel món dels miralls mentre fugen del seu guàrdia. Una escena força anecdòtica que serveix de poc més que un recordatori d’on estan els personatges. Espero que ben aviat el seu captiveri els porti a algun descobriment profitós.
Però després d’aquest breu passeig pels nostres protagonistes la historia torna al nostre cuiner preferit i la seva angoixant situació familiar. En primer lloc se’ns regala un breu contacte amb l’avançada tecnologia del Germa (una desoladora mostra de com la guerra fa avançar a la ciència) i se’ns aclareix finalment la figura ambigua de la única germana del nostre cuiner. La nena dels Vinsmoke simpatitza amb el pobre Sanji amb un vincle empatic quasi entendridor, però no fins al punt d’esdevenir un aliat. No farà res per aportar-li més mal, però tampoc l’ajudarà un altre vegada, ja va desaprofitar el seu ajut en una ocasió.
La cavallerositat d’en Sanji és llegendària. Segurament el tret que més grans moments ens ha donat del personatge. Les línies més grandioses del nostre cuiner li pertanyen. No obstant tot te un origen, fins i tot la seva cavallerositat. Potser aquestes petites escenes amb en Zerf i el jove Sanji no aportin gaire res a la trama, potser no ens ajuden a comprendre la historia dons ja la sabem. Però sens dubte resulten una petita joia entendridora.
Després de mostrar-nos la majestuosa desfilada dels Vinsmoke (sobre un dels gats muntura més entendridors que he vist mai), representant altre vegada a la galant sumptuositat dels règims feixistes (Nazis), l’episodi retorna al combat que començava a necessitar un final. I tot i que ha donat un bon resultat el que ha decidit fer Oda amb aquest combat no m’ha acabat d’agradar.
Ja havia expressat en els inicis d’aquest que la tensió i la sensació de perill real plasmades en aquesta lluita eren vivaces i es feien sentir. Tots sabíem que en Luffy acabaria guanyant, no obstant l’acció ens feia témer el contrari. L’atmosfera era seriosa i medida, en un tens equilibri difícil de trobar, el recurs de menjar galetes l’havia alleugerida però m’havia semblat un recurs obvi i encertat que com només passa a One Piece sabia mantindre la seriositat tot i en la comèdia més absurda. Però crec que el Gear Forth versió estadounidense ha anat més enllà diluint definitivament aquest ambient. Trobo genial que Oda hagi volgut autoparodiar-se a si mateix fent una versió obesa i satírica de la seva pròpia ploma, fins i tot podríem interpretar-la com una sàtira a certa obesa potencia mundial que te tanta força com quilos te el ciutadà mitjà, o fins i tot també un petit homenatge a l’esport nacional del país del sol naixent protagonitzat per robustos homes panxuts. Però crec que no era el moment. El Gear Forth era encara una transformació massa recent com per rebaixar-la amb una parodia similar i aquest un combat massa ben aconseguit com per rebaixar-li el to amb un exercici semblant. M’hagués agradat veure aquesta mateixa broma amb un altre adversari més donat a l’humor, però es aquí on Oda ha trobat la seva oportunitat i l’ha aprofitat. Això no converteix a l’encontre en un mal combat, es un bon combat i m’ha agradat. Te un final espectacular on roman encara gran part de la èpica que havia aconseguit construir. Però no es el combat que m’hagués agradat veure. Tot i així un cop més un adversari formidable ha sortit volant pels cels (Team Rocket) per la força propulsora del nostre capità i auguro que aquest no serà l’últim a fer-ho en aquesta illa.
Era evident que la seva germana no compartia la crueltat dels germans de ventrada d’en Sanji. Ella era distant i potser no l’ajudava directament, però era evident que des de la fredor de la distancia sentia certa repugnància per el tracte que li propinaven a en Sanji. No es que fos com ell, simplement no veia sentit aquella crueltat gratuïta. No es que respectés en Sanji, simplement ell no havia fet res per merèixer el que tenia. Tot i així havia romàs en silenci i sense involucrar-se no fos cas que aquell tracte l’esquitxés. Freda indiferència era el seu escut contra els terrors que aquell tracte li inspirava, doncs si no aconseguia estar a l’alçada ella seria la següent. Així que quan ha vist la desesperació del seu germà i donar-li una oportunitat d’allunyar-se d’allà ha estat a la seva mà. Ha decidit que si ningú se n’adonava no passaria res. Altre cop Oda aconsegueix transmetre a fets tan senzills una profunditat vibrant i entendridora que ens fa emfatitzar amb la humanitat dels personatges. Però sens dubte la germana que pateix el tracte amb silenci temorosa de veure’s esquitxada pel seu dolor ha estat una de les joies del capítol.
Però la joia de la corona no ha estat ni la germana ni la mare, si no el pare que ho governa tot. Que amb el seu caire despietat declara a en Sanji com una molèstia inútil, despreciable i vergonyosa. De la qual no s’ha desfet únicament per la seva “humanitat”. Però ara que se li presenta la oportunitat de deixar-lo escapar per que mori tot solet no podria si no sentir alegria per treure’s un problema de sobre. La fredor amb que Oda presenta al pare autoritari i despietat transcendeix les barreres de la ficció per quedar plasmada com a figura d’un pare mal tractador. Oda ens presenta una critica esfereïdora contra la paternitat freda i severa que regeix la societat japonesa, presentant-nos a un arquetip familiar que no està tant lluny del que allà es la norma. Amb una mare dolça i amable, però dèbil i sense cap poder que res te a dir a les decisions del seu pare que regeix la casa amb mà de ferro y es pren l’educació amb una fredor imperiosa que no podria si no atemorir a qualsevol infant. Com sempre Oda ofereix més lliçons de les que aparenta rere la seva obra d’aspecte innocent.
El capítol segueix la historia immediatament on l’havia deixat l’anterior confirmant les sospites del que ja era evident. Podria haver apostar per súper soldats modificats, però ha decantat per la idea d’una granja genètica de clons súper capacitats. La idea en si no em desagrada en el context de la trama que es maneja, però no em sembla encaixar massa en el context global que és One Piece en sí. És una bona idea però no per a One Piece. Oda sempre ens sorprèn encaixant coses aparentment inconcebibles en el seu manga amb tota naturalitat, potser ens sorprèn de nou, però em dona la sensació que no serà així aquest cop.
Realment es un capítol amb poc a comentar. La trama avança lenta per que ho necessita, però això es sent pesat en contrast amb la lleugeresa trepidant de les aventures d’en Luffy. Jo no sabria trobar un balanç millor que el que ofereix Oda, però sens dubte la historia d’en Sanji tot i que interessant es sent quasi arrossegada. Oda es veu obligat a explicar calmadament coses que per a molts resulten obvies per a portar el ritme correcte i construir adequadament l’entorn dels esdeveniments. Per això l’episodi gasta un terç de les seves pagines en explicar el que un podia deduir en l’ultima imatge del capítol anterior.
Però el més interessant de tot plegat és sens dubte el flashcbak. Igual que les dues pars anteriors no ens diu res de nou. I és curiós trobar un capítol que no ofereix res de nou respecte a l’anterior. Normalment aquests capítols venen marcats per una revelació final que (més o menys impactant) trenca amb el ritme per encarar a un nou episodi amb ganes. Aquest capítol no ho fa i això és sens dubte valent. Valent per què el món del manga és un món terriblement comercial. Acabar els episodis amb un clímax que t’enganxi amb el següent resulta sovint molt més important que la qualitat de l’historia que maneja. L’important son les vendes, per què si no vens, no publiques. Fins i tot el més gran mangaka està encadenat a aquesta llei. I crec que ningú gosaria dir el contrari si digués que al menys pel que fa a les vendes Oda és el més gran. Però tot i això, el fet de permetre’s el seu ritme per a explicar la historia com ell vol fer-ho sense vendre la narrativa en pos d’un ganxo final és quelcom notori. Oda te la capacitat d’integrar amb facilitat aquests ganxos, diria sense por que és un geni del format de 18 pagines tot i que més d’un cop aquest li faci una mala passada. En aquest cas la qualitat no empitjora a causa del format, però crec que sens dubte si milloraria en una lectura seguida que no depengués de l’expectativa que genera una setmana d’espera. Així doncs, crec que aquest episodi seria molt més disfrutable en una relectura calmada que en una entusiasmada lectura setmanal.
Capítol que com l’anterior segueix amb un combat trepidant i que ha superat àmpliament les meves expectatives respecte al que vaig comentar en la passada ressenya. Deia que tot i un combat aferrissat el nostre capità no portava la veu cantant, però les tornes s’invertirien lleugerament amb la nova transformació. Però sorprenentment fins i tot amb el gear forth les coses semblen difícils per al nostre protagonista.
Resulta ser doncs que el temible adversari que tants problemes causava al nostre protagonista no era més en realitat que una simple armadura. Tot i que dubto que simple sigui el que millor la defineix. Doncs amb una armadura ordinària ens trobaríem que amb un cop destruïda l’autèntic objectiu s’amaga al seu darrere, però en aquest cas tenim una armadura que no només es pot regenerar, si no que es pot multiplicar amb vida pròpia. Com se sent un al descobrir que l’adversari que tants esforços li ha costat vèncer no és més que una armadura immortal que tornarà a alçar-se cada cop que sigui destruïda? Per sort o per desgracia en Luffy no és un individu qualsevol i no cau amb facilitat en els braços de la desesperació, però potser tampoc és el més indicat per intentar abordar alternatives més eficaces amb un poder com aquest. Aparentment aquest nou adversari te pràcticament l’habilitat de multiplicar-se i regenerar les seves copies per lo que l’única manera de veure’l derrotat seria atacar l’original. Tot i que l’estratègia més evident seria intentar eludir les copies i anar a per el cos principal, dubto que el combat es desenvolupi d’aquesta manera. En primer lloc per que en Luffy és més d’anar a lo bestia que de oferir un combat amb tints estratègics i en segon per què el seu adversari empra les copies pràcticament com una defensa impenetrable i sembla difícil eludir-les amb facilitat. Precisament per això, si hagués d’apostar, diria que el nostre capità anirà amb totes destruint tot al seu pas i que tal com va fer amb l’arca de l’illa submarina atacarà incansablement i sense pietat fins que del seu enemic no quedin mes que cendres.
Finalment per fi veiem arribar als germans grans d’en Sanji, en el que confio serà el que comenci a fer avançar a un ritme més trepidant la trama de la família Vinsmoke i al seu temps la relació que guarda amb l’emperadriu. Tot i no avançar gaire en la trama el capítol si ens regala la intensitat d’un combat que avança per moments cap a un climàtic desenllaç. Sens dubte un episodi trepidant digne del seu antecessor.