Autor: atrapasomrriures

Agent Carter- Primera temporada.

“Agent Carter” es va presentar en el seu moment com una aportació interessant a l’Univers Cinematogràfic de Marvel (UCM) que, la veritat sigui dita, no va cridar l’atenció a gaire ningú. I és una llàstima.

La primera temporada em va semblar quan la vaig veure un potent projecte desaprofitat per a falta de pressupost. Es notava que era una aposta menor de la productora i aquesta no volia invertir-hi gaire en efectes especials, però de fet no calia. No calia per què no era una historia d’efectes especials. Tot i així portava el segell de Marvel, així que una mica d’efectes hi havia d’haver. I els van ficar. Mal posats es clar. Sincerament, si s’haguessin deixat de ximpleries i haguessin respectat una mica l’essència de la sèrie, aquesta hagués funcionat molt millor.

La producció Marvelita ens explica la vida de Peggy Carter, abans (més o menys) companya sentimental del Steve Rogers (Capità Amèrica), i de com supera la pèrdua del seu estimat (aparentment mort però en realitat congelat, com la mateixa Peggy sabrà dècades més tard després de la formació dels Advengers). Però això és la publicitat, la publicitat que crida: “Això te relació directe amb el Capità Amèrica, mireu-ho!”. I be, en te, però per sort, és una trama secundaria. La realitat de la sèrie és que va sobre una dona sobrevivint en una societat masclista. I això és collonudament genial. Peggy Carter és una dona forta i tot i que si sent la pèrdua del seu estimat, no deixa que això se l’emporti amb ella. Lluita.

Durant la guerra, l’exèrcit dels estats units feia us de tot el que tenia, cridant a les dones a impulsar l’enorme maquinaria bèl·lica. Durant la guerra ella formava part dels mítics “Howling Comandos”. Però ja no estem en guerra i les dones ja no són necessàries. Ara la feina d’espionatge i intel·ligència secreta a la que tan avesada està la nostre protagonista és quelcom d’homes i ella.. Be, ella es una relíquia de guerra que és allà per que va treballar amb el Capi, i be, ja que hi és, ens pot portar uns cafès. I així sembla pensar tothom que la rodeja. Relegada a un pla invisible l’agent secreta es veu pràcticament esborrada d’una societat que no reconeix la seva existència. És llavors quan Howard Stark ( el pare del futur Ironman), antic amic de la guerra, li demanarà un petit favor. I és que aquest sembla haver estat acusat de traïció a la pàtria al vendre secretament armes al bàndol enemic(els soviet, s’acosta la guerra freda). Ell afirma que les armes han estat robades i li implora a l’agent assedegada de responsabilitat real que l’ajudi a demostrar la seva innocència. És així com Peggy Carter es converteix en una agent doble que ha de lluitar contra tot el seu departament per demostrar la innocència del milionari playboy, mentre els seus companys pugnen per demostrar la seva culpabilitat. I això és la sèrie. Una dona, invisible als ulls dels homes que la rodegen, més capaç que tots ells junts de fer la seva feina. I ho demostra amb contundència. És forta, femenina i intel·ligent.

El masclisme de la postguerra és una de les coses més ben retratades de la producció. Però també m’agradaria destacar les subtils però continues referències al Capità America. Que són gracioses i a vegades fins i tot enginyoses (quan no exageradament evidents). El que ha sobrat a la sèrie, desgraciadament, són explosions. El guió s’ha descarrilat massa sovint per explosions grandiloqüents quan, un intercanvi de punys o de bales funcionava molt millor. És una historia d’espies, discreta i pulcre i així hauria de ser la seva acció. Personalment penso que el principal problema d’aquesta sèrie és la baralla continua entre el que volia ser (un projecte genial i reflexiu, encara que no molt comercial) i el que les vendes volien que fos (una merda de sèrie genèrica sense massa sentit que servís per promocionar a la franquícia amb molta acció i explosions per acontentar als fans). M’hagués encantat veure la sèrie essent el que volia ser. Crec que si s’ho hagués premés, amb una modesta producció hagués pogut ser una gran sèrie. Per desgracia, en això s’ha quedat, en el que hagués pogut ser. Agent Carter és la prova vivent del mal que fa la pugna comercial a les petites produccions.

Cirera

“Cirera” De Joan Lluís Lliuís és la meva quarta submersió en el gènere eròtic. I aquest cop sí, he trobat quelcom completament diferent.

<<El meu sexe és com una cova on vénen a morir les bestioles d’aquests senyors… Com en un cementiri d’elefants, els sexes mascles arriben i hi entren, esbufegant, a vegades ja quasi sense forces. Moren i ja està, tinc al meu damunt, o al meu darrere, o sota meu, un altre homenot també prop de la mort, esgotat, encara que no ho sembli. El meu sexe és un cementiri d’ereccions.>> Així comença el llibre. Una entrada magistral, tot i que en cert sentit, potser un pèl desencertada per anunciar-lo. Doncs sembla ser bastant pessimista per al que la virilitat de l’home suposa. I el llibre està plegat sens dubte d’un optimisme i una passió per l’instrument masculí i els fluïts que ejecta que a vegades em deixa atonit. Sobretot al adonar-me que el mateix autor és un mascle.

Cirera, tal com fa “La Carretera”(veure ressenya), està composada d’una sèrie de petits apunts que aquest cop poden anar des de la línia fins a la pagina. Com si d’un diari es tractés la protagonista obre la seva ment (i pràcticament les seves cames) al seu interior, per què vegis amb sinceritat qui és. El mosaic de petites entrades, tot i que no tan rodó com l’aplicat a “La Caretera”, confereix a la breu novel·la un aire dolç i senzill. Cal esmentar que no hi ha cap mena de lligam o continuïtat entre entrades. Més enllà del fet que expliquen la vida d’un mateix individu. De fet és com si la novel·la fos un recull de petits comentaris i confessions que fa un individu al llarg d’una relació sincerant-se sobre la seva vida passada. Però en aquest cas la protagonista decideix descobrir el seu món i la seva sexualitat al món sencer, a pedaços, pedaços atemporals, pedaços que un cop units no et donen una historia, si no una persona. Per què això és la novel·la al final, el retratat d’una noia. Un retrat sobre la seva sexualitat, sobre qui és ella a través del sexe.

<<La seva pell és tot un país, i jo, molt sovint, me n’hi vaig de vacances.>>

La protagoniste te una especial afició per llepar i mossegar amb dolçor el sexe masculi, especialment els…. les cireres.

No soc un amant de la poesia. Mai ha estat lo meu. Sempre he sigut de novel·les, de histories en prosa. En aquest cas tot i que molta prosa, poca historia hi ha. Doncs més enllà d’anècdotes personals, no s’arriba mai a explicar cap historia. Potser per això la novel·la m’ha donat al final de la seva lectura un aire de poesia. Com si les seves entrades fossin petits poemes. I de fet, potser és poesia en prosa. El que explica i com ho explica la novel·la és potser, més propi de la poesia. Transmetent emocions i sentiments a través de metàfores amagades. Explicant la verdadera historia a través dels dobles sentits. Per aquest motiu, crec que si a algú li agrada especialment la poesia i desfruita sense complexos de l’erotisme, aquest llibre és el seu llibre.

 

House of Cards

«House of Cards» és una sèrie que fa temps que tenia pendent. Però em feia mandra. Em feia mandra per que sabia que seria bona i m’hi volia concentrar. I efectivament és bona, molt bona.

Aconsegueix l’impensable: fer de coses com la política i l’administració quelcom interessant, quelcom emocionant, quelcom trepidant. Intrigues i conspiracions per tot arreu, amb personatges profunds i manipuladors, genis de la manipulació. Com s’exposa la mecànica de les entranyes de la política americana és quasi esfereïdor. Però més esfereïdor és com de fàcil li resulta al protagonista aprofitar-se del sistema per aconseguir el seus objectius: el poder absolut.

I és que si alguna cosa cal destacar d’aquesta sèrie és el se protagonista. Trencant la quarta paret en astutes intervencions Kevin Spacey executa una magistral actuació interpretant a un dels politics més carismàtics de la ficció. I si alguna cosa demostra aquest fet és el diferent que resulta la ficció de la realitat, no pel fet de no esser fidel si no simplement pel fet que sabem que és ficció. En la vida real el mateix polític amb les mateixes ambicions, segurament seria odiat de esser aquestes conegudes. Però com es tracta de ficció, és estimat per tots. El personatge és despietat i implacable, però no infalible i això és també un punt positiu de la sèrie. Els personatges, fins i tot els que son grans genis, s’equivoquen. S’equivoquen fins i tot amb errades molt absurdes, com humans que són.

Al llarg de les seves temporades la sèrie mostra quelcom un tant pertorbador: I és com un home arriba a la presidència dels estats units sense un sol vot a la seva butxaca. “Democràcia” Comenta aquest en to burleta. I és que això mostra la sèrie, la gran farsa que resulta al final la democràcia.

Totes les actuacions resultes excel·lents. Fins i tot els que fan d’estúpids es veuen estúpidament ben actuats. Per què sí, el congrés és ple d’estúpids. D’estúpids i de llops. I com ja he comentat altres vegades el fet de que el protagonista trenqui la quarta paret ajuda a integrar-nos en el personatge i creure’ns el que viu. Convertint al ser criticats els pocs defectes en virtuts. Una de les actuacions que més destacaria, he de dir, és la de la reportera Zoe Barnes. Que després del seu magistral paper en la primera temporada es troba força a faltar.

Finalment la sèrie es postula com un element imprescindible en el panorama adult de les series americanes. Per sort tenim el privilegi de viure en el moment àlgid d’aquestes. Les productores es comencen a prendre els projectes per a la petita pantalla com a quelcom més seriós donant lloc als artistes per a expressar-hi àmpliament el seu art i donar-nos joies com aquestes. Sempre s’han fet bones series. Però potser no amb tan bones produccions. House of Cards és la prova vivent que justifica aquestes inversions.

One Piece 818 – Dins la Balena

Rumb a Raftel

One Piece, als seus 800 capítols s’està endinsant en un moment t’autentica complexitat. M’atreviria a dir que el manga no s’havia complicat mai fins ara. No com ho està fent. Les trames podien tenir certa complexitat, però no sortien de l’illa en la que es desenvolupaven, anaven per sagues. Cada trama seguia el seu curs, s’acabava i donava peu a la següent. Podien estar relacionades, però eren indubtablement diferenciables. Ara la cosa ha canviat.

Tenim un Luffy enfrontat a tres dels grans Yonko. Amb una guerra declarada a la Big Mom i un dels seus tripulants que quasi sembla destinat a protagonitzar-hi una saga. Directament enfrontat a Kaidoh amb l’objectiu d’ensorrar-lo i ara a més segons sembla protegir als seus nous amics d’aquest gran poder. I finalment en indiscutible gerra declarada al que sembla estar destinat a ser l’antagonista de la sèrie: en Barbanegra( que a sobre l’ultima vegada que sen va saber res estava a punt d’enfrontar-se amb en Dragon i els revolucionaris). Tenim aquest escenari. Ha de rescatar en Sanji, segurament portar en Momonosuke a casa i inevitablement visitar el país de Wano on casualment també sembla estar destinat a batallar a en Kaidoh. Totes aquestes trames, que aparentment semblen distintes i que seguint el ritme actual s’haurien anat resolent linealment semblen ara destinades a formar una macro-saga com mai abans s’havia vist. Trames sense aparent relació comencen a unir els seus filaments amb una solidesa esfereïdora. Tot això porta temps preparant-se: des de Punk Hazard ja començaven a teixir-se els fonaments d’aquesta macro-saga que s’acosta. En Donflamingo no era més que un trampolí cap a la vertiginosa acció que ens espera i Zou no es més que una parada per agafar forces abans de saltar al plat principal. Però ara mateix discernir com es desenvoluparà aquest sembla impossible.

Però res d’això importa en aquest capítol. No importa la traïció d’en Sanji, no importa la guerra dels Minks, no importa el país dels samurais. No importa tot i el munt d’informació que s’hi aporta. No importa per que la trama principal avança. I avança com ho sol fer, a comptagotes. Però gotes que, al ritme que se’ns te acostumats, semblen passos de gegants. L’objectiu final de la sèrie és al cap i a la fi arribar a una illa i trobar un tresor. En això és podria resumir One Piece. Raftel és el nom de l’illa. Però des que va ser mencionada, res se n’ha sabut. Només se sap que està al final de la Grand Line. Però semblava estrany que tractant-se d’una simple illa resultés tan difícil de trobar.

Aquí se’ns diu el per què: quatre Poneglyph en marquen les coordenades. Quatre pedres color sang amagades. Aquest detall, tan senzill i modest, em sembla una de les genialitats més grans d’Oda en els recents temps. I no sols se’ns revela com arribar a Raftel. Si no que se’ns revela una de les pedres necessàries i la ubicació de dues de les tres restants. Tenint en compte que en la banda del barret de palla hi ha l’única persona capaç de llegar-les…. Pràcticament tenim el One Piece!

Però tot i que aquest anunciat seria suficient per saciar la set d’un continent, per variar els pocs moments en que Oda es dedica a donar informació no es conté. No només se’ns revela com trobar Raftel, si no que se’ns diu qui va fabricar les pedres. Sens dubte un dels misteris més grans de tota la sèrie. Que aquests fossin els llegendaris i còmics samurais era un detall que dubto que ningú s’esperés, però que per altre banda resulta increïblement coherent. I finalment apunta a una connexió directe entre en Roger i els habitants de Wano. Afegint caòticament a la declaració de capítols anteriors que semblava postular a la Big Mom com l’enemic més immediat, es postula ara, sense desfer la premissa anterior a en Kaidoh com l’enemic més immediat. Com desfarà l’Oda aquest enorme embolic, potser ni tan sols ell ho sap. Però celebrem-ho, doncs pocs embolics tan interessants s’han vist mai a la sèrie.

La Carretera

“La Carretera” de Cormac McCarthy presenta un futur distòpic, un holocaust nuclear on tot rastre de vida ha estat eradicat i on els darrers supervivents lluiten per endarrerir fútilment la seva mort. En un món assolat per la violència, on la fam dona lloc al canibalisme i el fred més imbatible és capaç de “trencar roques”, un pare i un fill recorren la carretera cercant una salvació. En un viatge cap al sud, fugint del fred, fugint de tot.

La novel·la va guanyar un Pulitzer(2007) i la veritat és que no m’estranya. No m’estranya en absolut. És a falta de paraules millors una autentica i verídica obra mestre. Si jo hagués estat capaç d’escriure quelcom mínimament semblant, puc afirmar amb rotunditat que podria morir tranquil ara mateix. No se si és el millor llibre que he llegit mai, això seria molt dir. Però que em sorgeixi el dubte, hauria de ser prou enunciat per si sol.

El que més crida l’atenció i segurament el més destacable és el format amb el que està escrit. Doncs el llibre no te particions, o be en te tantes que es fan difícils de comptar. La novel·la està composada de petits apunts, narracions puntuals que solen rondar el quart de pagina. Narracions que tot i seguir una cronòloga no estan lligades les unes amb les altres. De vegades recorre al recurs d’explicar un pedaç de passat, sense avisar, recurs que si el lector està un pel despistat pot marejar, però que resulta excel·lentment portat i dona molta qualitat dramàtica a la trama. Tot aquest conjunt de petites parts forma un mosaic, un mil·lenari mosaic de petites intervencions que construeixen una gran historia. Però que sobretot construeixen un ambient, una situació. Un mosaic de milers de petits apunts que poc a poc se’t van ficant dins el cos. Et devoren i t’atrapen fins que pots sentir la desesperació dels personatges quasi com si fos teva.

Si hagués d’anomenar als protagonistes de la novel·la. No anomenaria al pare ni al fill ( i no per que no tinguin nom, que no en tenen). Anomenaria al fred, a la fam, a la desesperació i sobretot: a la por. Per que aquests són els autèntics protagonistes d’aquesta historia. Els personatges no són més que mers escenaris on aquests es passegen executant les seves magistrals actuacions. En aquest llibre, no son les emocions les que viuen en els personatges, son els personatges els que viuen en les emocions.

Es presenta a un pare, que vol morir. Un home que ho ha perdut tot. La dona del qual es va suïcidar per que no suportava més aquest món. Un home que veu a la mort a diari i sent l’impuls de besar-la. Un home que te un fill. Un fill que és l’únic motiu que te per a seguir endavant. Un fill al que la seva mare va intentar emportar-se amb ella a la mort per què no hagués de viure un món tan terrible. On aquesta mateixa mare va acusar al pare de covard per no tenir el valor d’evitar al seu fill aquesta terrible existència. Un fill que també desitja morir, però que no pot, per què estima al seu pare i aquest no pot suportar-ne la idea. Un fill que s’aferra destructivament a un irrisori ideal de justícia que mai ha pogut veure complert. Un fill que pràcticament és un cadàver, però que inexplicablement, aconsegueix viure un dia més.

Realment el llibre no te molta historia a explicar. És un llarg viatge, amb els seus perills i penalitats. Un llarg viatge on el viatge no importa en absolut. On l’únic que importa és la excel·lència amb que la novel·la és capaç de plasmar la desesperació absoluta de les seves idees. L’home es condemna a si mateix, hem de lluitar per un món millor si no volem que els nostres fills protagonitzin algú dia aquest llarg viatge per la carretera.

Finalment només puc dir que considero d’aquesta novel·la una lectura indubtablement imprescindible i que ningú hauria de perdre’s l’oportunitat de gaudir. Sens dubte es postula per a la millor novel·la de l’any.