Katekuri new nemesis
Tal com resa el títol el capítol pretén ser una espècie d’homenatge a aquest gran personatge que ha estat en Pedro. Intenta enaltir la seva figura per donar-li el reconeixement que mereix i… falla estrepitosament en aquest propòsit. El capítol no és per això dolent, al contrari diria que és un bon episodi. Però es torna massa pretensiós a l’hora de reconèixer en Pedro i… be en Pedro mai va ser pretensiós, tot el contrari i simplement no li encaixa un reconeixement tan directe, no va amb ell. El problema principal diria que cau en el títol, el qual pretén ser una mena de títol (en el sentit nobiliari) per donar formalitat a l’assumpte. Però Pedro era un pirata, un espia, un guerrer silenciós que es movia entre les ombres per aconseguir els objectius nobles que les maneres nobles no poden fer realitat. Vivia amb honor, però les seves mans estaven tacades, per que estava disposat a fer el que feia falta per arribar al be, al seu objectiu. I el problema es que el capítol reitera en la bondat del personatge, en com tots senten la seva pèrdua i com de valuós era per l’equip. Però això no és el que en Pedro hagués volgut, ell volia ser útil, sense esperar res a canvi. Ell es va sacrificar per que creia en els seus ideals, no esperant que ningú el plorés. Crec que la manera d’homenatjar-lo hagués estat el silenci, el respecte. Crec que la manera de retre-li homenatge és mirar endavant i seguir sense dubtar, fer que el seu sacrifici no sigui en va. Però aquí Oda opta per un soroll innecessari que en realitat no diu res. No diu res per que tot el que ens diu ja ho sabem, ja sabem com de gran era aquest mink, ja ho sabem i repetir-ho només espatlla el moment.
El flashback que enceta el capítol no està malament. Resolt detalls a les ombres. Però era potser innecessari, tot el que se’ns explica ja ho podíem deduir d’una o altre manera amb una o altre imprecisió. Però això més que un pecat d’Oda ho és de la concepció japonesa de la narrativa en el manga. Aquesta necessitat seva d’allargar els moments i assegurar-se de no deixar res a l’aire i tenir-ho tot explicat. És un defecte que ha donat moltes coses bones al gènere, que l’ha definit, però com resulta en art moltes vegades donat a la gran capacitat introspectiva que l’estil representa, també espatlla moments com aquest, on el silenci hagués estat millor solució i on la imaginació del lector obrés més màgia que les pagines dibuixades.
Després d’això ens toca presenciar una llarga escena de fugida que desgraciadament també es veu allargada en excés (no per aquest capítol si no pels molts que porta a l’esquena) i del que en podria dir el mateix que al paràgraf anterior. Un allargament innecessari, doncs ja venia explicat. És quelcom que funcionaria en segons quines circumstancies, però que tenint una Big Mon assassina al darrere perseguint-los i estant a dos metres del castell des de fa tres episodis simplement em treu de context.
El que sí funciona és el combat amb el segon fill de l’emperadriu. És àgil i no entorpeix el ritme, en certa manera també allarga innecessariament la escena, però ho fa be, per que t’ho creus. M’agrada que la Carrot s’hi llanci furiosa i aquest la trepitgi sense immutar-se, com si no fos més que una formiga que es proposa atacar-lo. Com Oda ho transmet en una sola vinyeta sense requerir d’explicacions ni especificacions. Per que el manga és un format literarivisual. És un format on la part literària recau en els diàlegs i la narrativa hauria de caure en l’apartat gràfic tan com pogués. Però el manga sol recolzar gran part de la seva carrega narrativa en el diàleg emprant l’art gràfic com a un mer element estètic, abandonant tot el potencial que podria convertir-lo en art com a conjunt i no en peces d’art per separat (l’art de la qualitat del dibuix i l’art de la qualitat de la trama). Oda sap aprofitar el potencial de l’art gràfic dins una historia en alguns moments com en aquesta trepitjada, mentre que en d’altres peca de reiteratiu i sent la necessitat d’explicar amb el dibuix i amb el diàleg el mateix dues vegades per si algú no ho havia entès.
Però parlem de la batalla en si. Vibrant, contundent, igualada. I aquest últim factor és important. Crec que en Luffy mai havia torbat una nemèsies tal qual. Un adversari que hi estigués a la par. I he de concretar que vull dir amb això. Sempre es topa amb adversaris d’entrada molt més forts però que d’alguna manera aconsegueix derrotar. Però en general son una trampa, per que en Luffy només ha de trobar la manera d’abordar la situació i aconseguir la victòria. El seu talent és ser prou obstinat i tenir prou voluntat per superar els seus propis defectes i seguir en peu tot i la derrota, seguir intentant-ho un i un altre cop fins torbar la manera de derrotar-lo. És l’arquetip de l’heroi shonnen, res que hagi inventat Oda. Però aquí es respira quelcom diferent. Aquí es respira quelcom que només he viscut al final d’aquella mítica batalla amb Rob Lucci. En Luffy havia estat clarament inferior a l’home guepard des del principi, però varis power up el van posar a un nivell similar i a base de força de voluntat van arribar a una mena de… estat. Un estat on eren dos iguals combatent pels seus propis objectius i conviccions. Aquí passa el mateix, però des del principi. Quan en Luffy derrota un enemic el derrota per que ell encara està creixent i en canvi el seu enemic ha arribat al final del seu potencial, no te mes per créixer. Alguns poden canviar i torbar nous horitzons. Però en Luffy s’enfronta sempre a adversaris madurs que han arribat al límit del seu creixement i que poc els queda per millorar. En certa manera en Luffy guanya estirant-se, no al seu cos si no al seu potencial. Però aquí és diferent. Katakuri és fort, molt fort, de fet promet tenir una força propera a la d’un emperador, essent segurament el més fort de la familia Charlotte (sense contar a la mare és clar) i tot i que empari la paraula adequat crec que segueix superant a en Luffy en quant a força per un bon tram. Però ell encara te espai per créixer, és jove, no es creu més fort que els altres. Potser m’estic flipant amb aquestes perspectives, però és el que les pagines em transmeten. Aquest és un adversari a la par amb el nivell d’en Luffy, no per que siguin igual de forts, si no per que poden créixer igual de ràpid. És com si en Katakuri pogués ser un protagonista de la seva pròpia historia i no un obstacle a derrotar en el camí d’en Luffy. I precisament per això crec que el combat no s’acabarà aquí. Potser hi haurà un vencedor, però alguna cosa el farà quedar a mitges, posposant la victòria definitiva per a més endavant. Forçant a ambdós personatges a créixer per no quedar endarrerits davant un adversari que està a l’altura.
En Luffy tranca el mirall. Tranca el mirall com una mostra gràfica de la seva determinació (el que deia de l’art gràfic com a element narratiu). Determinació de protegir els seus amics fins el final. Però sobretot determinació de lluitar amb en Katakuri fins al final. Això promet un combat èpic. Suposo que ens el donarà. Però això postula també al Charlotte com una nemesis del barret de palla (una més de les que ja te: Teach, Akainu, Cobi Lucci…). Com s’ho farà Oda per posposar el combat no ho se, però vist el ritme d’aquest final de fugida extrema sembla el més provable. Això sí, tinc molta curiositat per saber com el farà sortir d’aquest embolic. Potser simplement recorre al recurs de sortir per un mirall a casa de la Puding al poble xocolata. Em serviria, tot i que crec que el rang de l’habilitat dels miralls no va més enllà d’una illa. Però qui sap, potser caminant a través del mon dels miralls pots travessar el mar. Sigui com sigui el combat promet ser èpic i l’enemistat digna de recordar.
Però després d’això el capítol ja salta a la molt més interessant arribada del barret de palla al sunny amb una embogida emperadriu al darrere. Veure el Red Hawk un altre cop és espectacular, tot i que ja va sent hora de que Oda ens doni una petita explicació de com funciona exactament. Però qui es roba l’escena i potser el capítol és ses dubte el segon germà, lluitant a la par amb en Luffy amb les seves pròpies tècniques. Ell domina una logia, però la te tant controlada que pot estirar un braç metàl·lic com si de goma es tractés. Només aquest petit detall ja ens mostra el poder del personatge i el seu temible domini sobre la fruita.
Però quan per fi aconsegueixen pujar al vaixell i gracies a les distraccions que en Luffy i en Pedro ofereixen contra els dos generals preparar la fugida (no li han quedat del tot fins els temps, es veia que retrassava l’arribada de la Big Mom a posta). En Prospero immobilitza el vaixell amb una bola de caramel gegant. Deixant com a única opció de fugida derrotar-lo. Però com derrotar a en Prospero abans que arribi la Big Mom estan en Luffy ocupat amb el seu germà petit? Potser amb l’ajuda d’en Jimbe. Però aquest no està preparat com per actuar prou ràpid. I en Pedro no es prou fort per derrotar en Prospero, menys en tan poc temps. L’única opció és un sacrifici.
I és que en Katakuri no es pot robar el capítol si ho fa en Pedro amb majúscules. Quan Oda es proposa ensenyar-nos que és l’epiquis-me ho aconsegueix, és un mestre en aquest art. Aquí ho fa mostrant-nos una clàssica mostra d’heroïcitat cultural. Per que des de l’harakiri dels samurais fins als kamikazes de la segona guerra mundial el fet de sacrificar-se per honor, per la teva causa, és una de les característiques de la cultura japonesa. Aquesta mostra d’honor al donar la teva vida per la causa, literalment, és un dels trets més reconeixibles de la cultura nipona i per això quan un japonès ho plasma en una de les seves obres de ficció, es transmet una essència que altres medis no aconsegueixen transmetre. En altres formats, quan un heroi dona la seva vida per la causa, l’entrega voluntàriament per aquesta, se l’heroifica en excés, és com si la narrativa ens empenyés a venerar-lo pel gran sacrifici que ha fet. Per als japonesos la perspectiva és diferent. Donar la seva vida per la causa és una heroïcitat sí, però per que ha complert amb el seu deure fins al final, per que ha siguit fidel al seu honor. I com a tal se li ha de tenir respecte, no idolatrar-lo ni vtorejar-lo, respectar-lo. Per que en lloc de ser el gran sacrifici que ell ha fet per tot nosaltres i qu ehem d’agrair, és l’home d’honor que ha complert amb el seu deure amb els màxims honors i al que hem de respectar. Potser és subtil, poser no he trobat les millors paraules per descriure-ho. Però crec que aquí Oda ha sapigut plasmar encerta manera l’essència del que vull donar a entendre (si poséssim el cas d’en Pell a Alabasta com exemple el seu seria un sacrifici més Hollywhodiense). Així doncs en Pedro salva una situació insalvable fent-se explotar en mil bocins per a salvar el dia. Oda portava tota la saga construint el personatge per a això i crec que ho ha fet de manera magistral. Pedro es converteix definitivament en el meu mink favorit entrant al Valhala per la porta gran.
Però el que tots ens preguntem inevitablement és: morirà realment? Tots coneixem la norma de que ningú mort a One Pice si no està a Marineford. Però ara que ja hi ha un precedent, s’atrevirà Oda a matar el personatge? Jo aposto a que no. Posant-nos pràctics si en Pell va sobreviure a una bomba més potent que auqesta, en Pedro hauria de sobreviure a això sense problemes. Clar que en Pedro portava la bomba a l’armilla i en Pell la podria haver deixat anar a l’últim moment per sortir disparat amb l’aire de l’ona expansiva i evitar l’explosió. Però si ens fiquem així de tècnics direm que mai ningú mor per una canonada a One Piece i que el que en Pedro portava era simple dinamita que no faria ni una rascada a ningú. Però be, Sabem que Oda juga amb les seves pròpies normes i l’important no és si tenen sentit o no, és si ens les creiem al moment de ser expressades. I oda aconsegueix que ens creiem que una bala de canó no li farà res a un home però que uns quants cartutxos de dinamita el mataran. Per que forma part de la lògica que ha construït per al seu univers. Jo personalment penso que no el matarà pas. Per que Oda és un nostàlgic i li sap massa greu acabar amb un personatge. Els hi agafa massa carinyo com per matar-los. Hauria d’aprendre una mica d’en Martin. Només quan la historia exigia que restessin morts com en el cas de l’Ace i en Barba Blanca Oda ha pogut resistir la temptació. En aquest cas, si en Pedro resulta estar viu més endavant, no afectarà a la historia futura, i tot i que potser desllueixi el seu magnífic sacrifici ho farà a posteriori i no serà tan important. En fi, és un dels defectes d’Oda i ens hem d’aguantar. Al cap i a la fi és la seva historia, la sabries fer millor?
Però de moment la batalla culinària encara està lluny. El present més immediat ens situa en una carrera a contrarellotge amb una Big Mom imparable que no te aturador. Era molt obvi que sortiria del forat, i d’entrada he pensat que era massa previsible. Però collons, m’ha impressionat. Oda ens transmet na vegada més imatges molt potents que aconsegueixen recuperar una mica el temor que va fer perdre a l’emperadriu amb aquella caiguda tonta de la que no m’aconsegueixo oblidar.
Però l’emperadriu i la seva caiguda no és l’únic error que no oblido. La Pudding està allà. Dacord, ja ha passat, acceptem que Oda ha estat ràpid en el desenvolupament dels seus sentiments per en Sanji i deixem-ho en el passat. Però no puc. No puc per que Oda cau massa ràpid en la comèdia. Els acudits sobre la bipolaritat de la Pudding son genials, de debò. M’encanten, però no és el moment. No és el moment per varis motius. En primer lloc per que altre cop és massa ràpid. En Sanji no li dona massa peu i ella ja comença a deixar anar tonteries, Oda hauria de deixar que es desenvolupés la relació entre personatges per arribar orgànicament al punt on vol. Però sembla ser que les preses de la Big Mom se li han contagiat de cop i vol accelerar el procés. Deu ser les ànsies per veure la batalla culinària, espero que valgui la pena. Per altre costat… tenim a l’emperadriu. La situació és massa tensa, desesperada, no és moment per fer broma. Oda pot fer acudits, però pot fer certs acudits. I que la Pudding es comporti així en mig de la letal persecució de sa mare… No és còmic, és ridícul. És ridícul per que treu la tensió del moment, fa emergir la sensació que no hi ha cap perill, que estan relaxats i que per això fa bromes. Però no, la situació és molt greu. I és com si per un costat m’estiguessin dient que algú s’està a punt de morir i per l’altre costat m’estiguessin explicant acudits. Em treu de context. I és una llàstima.
No em sembla rapida la manera en com en Sanji puja a la catifa, ni com la Pudding soluciona el problema del bosc. Això sí havia de ser àgil. En Sanji no te mes remei que confiar, està entre l’espasa i la paret i a més es un incrèdul enamoradís que es creuria qualsevol cosa que li diguessin un parell de tetes. Així que està be, de fet diria que està molt ben executat, amb els temps entre les escenes a la catifa, el bosc i el vaixell molt ben portats. Potser no m’acaba d’agradar la casualment practica immobilitat dels generals per deixar lluitar als massilles al vaixell, però ho podem justificar amb que prefereixen esgotar-los abans d’atacar. Sigui com sigui la cosa s’escalfa i sembla que ja sí per fi ens precipitem cap al final de la saga.
L’acció és trepidant però per algun motiu m’hi noto sedat al respecte. Preguntant-me per que m’adono que és per que ja ho he vist abans. En aquest capítol ens tornem a trobar perduts en el bosc seductor. Ja se’ns va presentar aquesta situació al principi de la saga i es va fer una mica pesat, el record encara segueix i sincerament llençar-nos-hi ara en mitja persecució resulta una mica anticlimàtic. Ara entenc millor per que Oda va recórrer al recurs del King Baum. Era la solució rapida per esquivar el bosc seductor i no fer-nos caure en aquest error. Ho ha evitat quasi enterament, però era evident que si aconseguien creuar-lo tan fàcilment a lloms de l’arbre el resultat seria encara més decebedor. Vist així Oda ho tenia difícil i crec que ha sabut trobar un terme mig d’allò més satisfactori.
Però vull parlar de Zeus. La idea que la Nami l’aprofités per amb el seu control del temps posar-lo en contra de l’emperadriu era brillant, de fet diria que era fins i tot necessària, doncs la tripulant es mereixia una escena de lluïment en aquesta saga. El problema radica en el com ho ha fet. L’ha subornat de mala manera com si fos un nen, amb una estratègia tan infantil que més que fer lluir a la Nami en fa tot el contrari. Crec que mereixia una elaborada estratègia per enganyar-lo i manipular-lo de manera conscient per portar-lo de forma voluntària fins al final que en aquest capítol s’ha desencadenat. Per que la Nami sempre ha destacat per ser astuta i intel·ligent, però aquí l’atac final es desencadena per error i ella es limita a saber-ho veure i aprofitar-ho. És sincerament una llàstima que Oda deixés passar aquesta oportunitat per al lluïment de la Nami, però hagi estat o no executat de la millor manera possible el final ha estat l’adequat. Una Nami controlant el núvol de la Big Mom per posar-lo en contra seva en un gran i potent atac.
Després d’això hi ha una petita escena on en Brook i en Chopper es llueixen honorablement quan els donen a escollir entre fugir i deixar enrere els seus companys o enfrontar-se a la mort. L’elecció era obvia, però veure-la segueix essent endimoniadament èpic. Però l’estrany em sembla que els donessin aquesta opció. L’únic que se m’acut és que en vistes del que han estat capaços prefereixin deixar-los marxar i estalviar-se problemes a enfrontar-los i no estar atents en el moment de ser atacats per terra en el cas que en Luffy arribi. Però està molt agafat per les pinces, son criminals de guerra que han fet massa mal per deixar-los escapar així com així. De manera que em quedaré amb l’opció de que en Chopper i en Brook mereixien lluir-se i no importa massa si l’escenari és el més lògic o no.
Després d’això el capítol salta a una escena on es justifica ràpidament el fet que la germana de la Lola hagi decidit acompanyar a la Puding. Encara em dol que la Puding hagi passat tan ràpid d’odiar a estimar en Sanji, però per molt que ràpid era el que havia d’acabar passant tard o d’hora. Pel que fa a la Chiffon, la manera en com Oda ha justificat la seva rapida sortida del castell m’ha encantat. Àgil però no matussera. Amb quatre paraules ha sabut que fos coherent amb el personatge i fins i tot l’hi ha donat un toc d’aquest epiquisme vers la llibertat que tant caracteritza a One Piece.
En definitiva el capítol flueix cap a la direcció adequada. Oda ha estat intel·ligent al utilitzar el llamp d’en Zeus com a senyal d’avis pels que eren al vaixell. Doncs davant la evidencia ells pensaran que no hi ha perill a les seves esquenes (be, l’emperadriu no es precisament l’absència de perill però be) i encararan en Brook i en Chopper trobant-se amb l’arribada d’en Luffy rodejats i en desavantatge. Un engany involuntari molt ben escollit que es potser el millor del capítol i el més interessant de cara al proper.
Aquest capítol es llança directament a l’acció i és, sincerament, impressionant. La Big Mom enfurismada inspira terror. La veus allà i la sents com una força de la naturalesa, quelcom imparable i destructor que no s’aturarà fins a complir el seu objectiu i davant el qual no podràs fer res. És genial la intensitat amb que Oda aconsegueix transmetre aquest sentiment. És realment brutal. Fins que ho espatlla.
Primer tenim al King Baum. Que obeís als del barret de palla per culpa del paper em semblava un recurs brillant i molt còmic tal com Oda el va utilitzar. Però ara amb l’autentica Big Mom al darrere que els segueixi obeint em sembla cutre, no encaixa, és un recurs fàcil i tonto i que espatlla una mica la persecució. Per si el sol fet que els obeeixi no fos suficient Oda es passa mig capítol amb la broma tonta de que el King Baum ha de lluitar per la seva vida per que te una dona que estima i… Be, la broma la tenia gastada abans i tot de començar el capítol. Tot i això es dedica a repetir-la un i un altre cop. I es fa moooolt cansina.
Per desgracia l’altre cara de la moneda no esta tan ben executada. La Puding arriba al costat d’en Capone i… li suplica ajuda a la seva germana per salvar en Sanji, l’únic home que després d’haver-la vist com és realment l’ha estimat… Tots sabíem que aquests eren els seus autèntics sentiments. Collons, en Sanji desmunta l’heterosexualitat de qualsevol home quan li surt la vena cavallerosa. Però com ho ha portat aquí Oda… em sembla desastrós. Massa ràpid, massa directe. Ella es un personatge amb orgull, un personatge tancat a si mateix que no deixaria que ningú entrés dins el seu autèntic cor recobert de pedra. I tot i això… Ho fa. A la primera de canvi. Desastrós. Crec que la bessona de la Lola sí era el personatge indicat amb el que obrir-se, i que els justificants son els indicats per obrir-se. Està contra les cordes, ha de salvar tantes coses i te tant poc temps… Tot i això sento que no està prou contra les cordes. Sento que l’adequat hauria estat que Capone l’hagués deixat passar i després de discutir llarga estona amb s’ha germana aquesta l’hagués obligat a obrir-se. Però de bones a primeres… em sembla destrossar tot el bo que havia fet amb el personatge. Ha estat massa fàcil, massa aviat i això ho espatlla tot.
Com veieu tot i que normalment em passo la vida adulant al pobre Oda quan em dona per posar-m’hi crític… Però be, tot i que el capítol te fallades importants les escenes d’acció de la Big Mom són impressionats i purament disfrutables. I tot i que greus, els errors són oblidables i no tenen per que transcendir més enllà d’aquest capítol. Per que tot i ser desastrosos, no afecten negativament al desenvolupament de la historia doncs no la descarrilen del bon camí en cap cas. Així que ho deixarem com una petita taca en l’expedient i ens n’oblidarem fins la setmana que be, sí?
