Categoria: One Piece

La fam mata poc a poc

No tenia molt clar que volia fer exactament Oda amb la centaure. En l’episodi anterior ens la presentava com algú important, amb una personalitat carismàtica i divertida. Però no semblava un personatge llençat a l’acció, la seva presentació era més similar a la d’un futur aliat que a la d’un pèrfid enemic. Era una presentació a la que es donava molta importància, donant a entendre que Oda en volia fer una cosa, però que a l’hora no resultava ominosa ni impactant. Vist com s’han desenvolupat els fets en aquest episodi la presentació és sens dubte perfecte. Era una presentació dissenyada per que el personatge ens semblés simpàtic i ara veiem perquè. Aquest personatge podria ser un equivalent immediat de la carismàtica Baby-5, que igual que aquesta es va canviar de bàndol (tot i que a ella li va costar una mica més). Per altre banda el recurs que Oda fa servir per que es produeixi el canvi em sembla profundament enginyós. Os heu parat a pensar del poder que suposa l’habilitat de la nena?

Amb els fets aquí succeïts puc veure un dels camins pels que es podria perfilar la saga. I és que l’habilitat de la Tama te en aquesta saga un poder demolidor. Amb aquesta saga se’ns presenta un precedent. El mochi domesticador de la Tama funciona o pot funcionar en els usuaris de zoan artificials, ja sigui per que son mig animals o per que han deixat de ser humans el cas és que en el primer que ho ha provat ha resultat funcionar. Si el poder de la Tama funcionés en humans el seu efecte seria excessivament poderós. Però al restringir-lo als animals passa a esdevenir més aviat el contrari, essent un poder simple i sense masses aplicacions practiques. Però quan hi ha un sector d’humans sobre els que sí afecta i aquest sector conforma pràcticament la totalitat del bàndol de l’emperador contra el que et vols enfrontar… la cosa canvia. I és que si la Tama realment pot domesticar als usuaris de zoan artificials i passar-los al seu bàndol, la nena pot resultar l’arma més poderosa de l’aliança contra en Kaido. Per que com ja se’ns ha recalcat varies vegades el poder militar del pirata es fonamenta en gran mesura en l’ús de zoan artificials per enfortir les seves tropes. I si la majoria del bàndol d’un te una debilitat que fa que es canviï de bàndol…. el poderiu militar passa a esdevenir una gran debilitat, una espasa de doble fil que pot acabar per propiciar la seva pròpia caiguda.

No se que més podria aportar la dona cavall a banda de ser un precedent, potser podria esdevenir una mena de general d eles zoan artificials passades de bàndol. Però en qualsevol cas aquí esdevé (a part d’un recurs còmic evident) el mitjà de fugida de la que podria ser l’arma més poderosa de l’aliança contra en Kaidoh. Sigui com sigui és un personatge que tinc ganes de seguir explorant. Per altre banda en Law inicia una fugaç batalla contra en Hawkins que tot intensa acaba per a ser interrompuda per la trepidant fugida dels barret de palla. La batalla és intensa i vibrant, però més important son les seves implicacions politiques. Wano, aïllacionista com és, seria incapaç de distingir als membres de l’aliança al ser gent de fora, però en Hawkins, coneixent-los, podria informar a en Kaido del perill que se li mou entre les ombres. Era evident que en Law se n’havia de desfer. Però per variar en Luffy ha desbaratat tots els seus plans. Ara la cosa podria complicar-se. En Luffy ha cridat l’atenció de la manera més sorollosa possible i els ulls de l’emperador es podrien posar fàcilment sobre ell. Però que passaria si en Hawkins volgués en el fons derrotar a en Kaido i manipulés la informació per propiciar la seva caiguda? És una tàctica que sembla ser del seu estil. Una possibilitat que crec que cal tenir en compte.

Però si alguna cosa representa a aquest episodi és el que hi passa al final. Fa unes ressenyes vaig destacar el tractament que Oda ha fet al tema de la fam quan la Tama menjava quelcom després de molt de temps i plorava d’alegria. Aquí aquelles sensacions es veuen magnificades i tot i no arribar als nivells esmentats de l’expressió de la fam que en Sanji va propiciar en els seus temps realment s’hi acosta. Però al que aquí s’expressa te uns matisos lleugerament diferents. Mentre que en Sanji tractava el tema de la fam de manera generalitzada el que aquí s’exposa és una fam més concreta. La fam de la misèria absoluta. Típica d’una postguerra on el no res és tot el que hi ha per menjar. És una fam desoladora i angoixant que ho omple tot prometent mai acabar. Una fam col·lectiva que fa pensar que podria haver caigut sobre la terra un càstig diví. Una fam tan intensa i lacerant que t’empeny a assassinar el teu propi nadó per no matar-lo de gana i penjar-te tot seguit per reunir-te amb ell en un lloc on la gana no os persegueixi. Una fam que t’empeny a veure aigua de riu contaminada per a callar el rugit etern d’un estomac que sempre demana més d’allò que no li pots donar. Una fam capaç de matar, poc a poc, a tota una nació. I aquí tornem a les reflexions de la ressenya anterior sobre la narrativa gràfica. Doncs Oda expressa sense necessitat de paraules els sentiments que aquí s’exposen, aquesta fam absoluta i l’energia joiosa i incommensurable al saber que podràs menjar alguna cosa. Com les imatges seleccionades t’arriben a l’anima exposant la complexitat de tot un context que no te gens de senzill em sembla demolidorament extraordinari.

Però potser te més importància per la trama l’efecte que això propicia sobre en Luffy. Tot i que mai ha deixat de ser el marrec esbojarrat que veiem al principi de la sèrie, un dement inconscient incapaç de seguir un pla, últimament en Luffy sembla estar madurant. Comença a plantejar-se coses, a reflexionar sobre les injustícies i a actuar per fer-hi alguna cosa de manera més conscient i menys instintiva. Aquí el nostre protagonista promet que farà d’aquest país un lloc on la gent no hagi de passar gana. Una promesa que fa a la Tama, que fa a l món, però que sobretot es fa a si mateix. Aquí el nostre protagonista evoluciona i marca un precedent. Ja a l’illa de les sirenes va llençar una declaració de propietat sobre un territori. Però en aquell cas no era més que un impuls fugaç que no trigaria massa en oblidar. Aquí la cosa canvia. No vol proclamar-ho seu per treure-li a la Big Mom. Vol proclamar-ho seu per protegir-ho, per poder fer que els nens somriguin. I aquest és el primer pas. Aquí comença el camí d’en Luffy per convertir-se en un autèntic emperador. La seva carrera cap al cim dels mars va començar fa molt de temps. Però és aquí on ell com a persona comença a dirigir la seva mirada cap a les responsabilitats que això suposa. És aquí quan en Luffy comença a madurar camí de convertir-se en un autèntic emperador.

Tweet

La força de la narrativa gràfica

Se’ns havia parlat molt de les paradisíaques granges de menjar, de l’abundància opulent en comparació a la pobresa desoladora que patien aquells qui no hi tenien accés. Fins i tot se’ns havia donat una petita ullada a aquesta diferencia amb el nostre lluitador de sumo depreciant el menjar davant d’aquells que no en tenien. Però no ho havíem vist. Aquí Oda ens ho ensenya en les seves primeres pagines per fer un break de la tensió acumulada i relaxar-nos amb una mica d’humor abans de tornar-hi (detalls com aquests son els que indiquen una narrativa sana). Oda mai ha tingut un dibuix molt bonic, la seva qualitat estètica, tot i que prodigiosa a nivell de disseny de personatges i escenaris, no brilla molt en qüestions d’estètica visual. Però el que si te el traç d’Oda és una potencia expressiva demolidora en ocasions. No és quelcom que tingués en els seus principis, és quelcom que ha anat desenvolupant. I tot i que els dibuixos d’Oda no poden expressar la deliciositat del menjar amb la profunditat i els matisos amb que ho faria per exemple shokugeki no souma, tampoc pretendria fer-ho. Oda sempre ha apel·lat a sentiments més basics, més primigenis. És un autor que explora en profunditat a partir de la simplicitat, dels recursos més senzills però més efectius. I aquí en tenim un bon exemple. Com oda dibuixa el menjar no està plagat de matisos gastronòmics que et fan poder quasi assaborir fins al punt de salivar allò que veus dibuixat, però sí que tenen un disseny espacial que distribueix els aliments i els presenta de tal forma que donin a entendre allò que volen transmetre: abundància. Oda expressa a través de la disposició i la varietat que aquell menjar que retrata és un menar abundant, nutritiu, fresc i sa. I tu ho saps per que t’ho explica, però no et cal l’explicació, per que en el seu traç saps reconèixer aquests elements que ell vol expressar.

Després d’això Oda presenta a una altre personatge important (no saben fins a quin punt), amb un disseny estètic d’allò més interessant i atractiu. De fet, és el primer disseny de zoan artificial que no només no resulta ridícul si no que és solemne i bonic (sí, tampoc era molt difícil dibuixar un centaure). Aquí Oda ens demostra com domina l’anatomia en el seu traç, com pot fer que una anatomia et resulti entranya i com pot fer que et resulti natural. L’exemple més clar per a mi són els braços llargs, essers amb dos colzes totalment antinaturals, però que d’alguna manera Oda s’enginya per presentar-los de manera que els trobis una coherència orgànica (no se’n va sortir tan be amb els cames llargues per desgracia). Oda volia que els dissenys de zoan artificials fossin lletjos i estrambòtics. Ho volia per que és un recurs humorístic  (va parodiar al mateix batman) però també per que és un recurs narratiu. Quan Oda dibuixa a un usuari de zoan artificial amb dissenys absurds i estrambòtics pretén donar a entendre, que al contrari que les fruites usuals no és natural, que és artificial, antinatural. Per tant és tan sols amb el seu dibuix que Oda t’expressa que aquelles formes derivades de les fruites artificials no son naturals, no son adequades, son falses, de pega, artificials. Això no vol dir que no pugui haver-hi de tant en tant, com és el cas, un disseny que sí aconsegueixi sorgir amb certa naturalitat, però quan pensem en zoan artificials ens imaginarem a les deu formes estrambòtiques abans que la que va sortir be. Així doncs, un cop més Oda ens ensenya el poder de la narrativa gràfica en el seu disseny de personatges.

La resta del capítol se succeeix en una llarga tensió, típica dels segrestos a punta de pistola (en aquest cas a dents de lleó). Hi ha molta conversa mentre els personatges romanen tensos a l’espera d’actuar. Pots sentir realment el perill de que la nena mori esclafada entre les dents felines. Oda aprofita per introduir amb naturalitat diferents conceptes entre els que destacaria el rol d’en Jack dins el grup (i la evident gens sorpresiva revelació de que segueix amb vida). Al final no obstant la tensió no pot aguantar més i la situació col·lapsa en una explosió de violència. I com sabíem que passaria els protagonistes rescaten a la nena fen us de la seva diferencia de poder. Abans que se’n pugui adonar la nena ja no hi és i ha rebut un cop de l’enemic. Tot i que hagi caigut més fàcilment m’atreviria a assegurar que aquest era un enemic més poderós que el lluitador de sumo. Però en Luffy necessitava acabar-lo amb un sol cop i així ho ha fet. Com sempre, les derrotes amb un sol cop de puny d’en Luffy son espectaculars i suposen tot un espectacle visual (un altre cop Oda transmet en el seu traç tot l’impacte del moment). Dubto que sorprengui a ningú que la nena hagi estat salvada de les urpes del lleó amb tanta facilitat. Però tot i ser fàcil, tot i ser evident que ho seria, ha estat emocionant, trepidant i impactant. Per que Oda ha construït l’escena amb precisió, desenvolupant l’espera de la tensió per donar-nos un cop demolidor amb una expressió gràfica a l’alçada del que vol transmetre.

Com havia dit en l’episodi anterior oda volia retenir en Law per algun motiu. Sembla ser que la cosa era més senzilla del que imaginava. I si ho penses te sentit. Si en Law hagués arribat, hauria evitat el conflicte. Amb el seu poder hauria canviat la nena per una pedra i ningú sabria que hauria passat. No hi hauria hagut cap daltabaix, i el desastre de proporcions  demolidores d’en Luffy que segurament sigui el detonant del que succeirà a continuació no s’hauria produït com ho ha fet. Oda necessita limitar els seus personatges per que la narrativa segueixi el seu curs. Aquest cop ho ha fet amb un estúpid dolor estomacal que serveix per sortir de la situació però del que espero que no caigui en abusar. L’interessant però és que tard per impedir les destrosses d’en Luffy en Law es planta davant en Hawkins per impedir que se sumi al merder i engegui encara més a la merda els seus plans. Em sembla una mica ridícul que s’amagui amb una mascara però deixi clarament visible la seva katana, que després de l’espasa de l’ulls de falcó sigui segurament la més reconeixible de tota la sèrie, però aquest és l’univers de One Piece, i ja sabem com funcionen les disfresses (sogeking, Lucy…..). Un recurs humorístic més, involuntari o no.

En definitiva resulta ser un episodi força rodó, que mostra les millors virtuts de la narrativa gràfica d’Oda i de com d’important pot arribar a se rel dibuix per a narrar la historia. La trama no avança especialment (la nena passa d’estar entre les dents del lleó a estar salvada) però les peces es col·loquen per a esser mogudes. Ens esperen corbes.

Tweet

El sumo és només per homes?

L’episodi comença amb un samurai/lluitador de sumo humiliat per la dona per la que sospirava, una premissa que podria ser de per si la premissa d’una bona historia. A l’amenaça del gegant enfurismat l’O-Kiku reacciona amb el que jo interpreto com una semi fingida reacció d’avergonyida disculpa davant la seva manca d’educació (“poc femenina”). I dic semi fingida perquè crec que aquí tenim el conflicte del personatge que lluita per conciliar dues naturaleses que li han estat imposades. En primer lloc la de dona, passiva i submisa, complaent segons els estendards de la seva cultura (es pura especulació, però suposo que no viurà molt lluny d’aquí la cosa, Oda cada vegada te més recursos per fer una critica potent al masclisme, sembla que vagi encaminat cap allà, però no se pas si gosarà). En segon lloc una naturalesa que li és més pròpia, la del samurai aguerrit i justicier que pugna per lluitar pels seus ideals. És un conflicte d’allò més interessant que podria ser molt interessant d’explorar. La majoria del qual es veurà representat en el gag còmic de la noia impulsiva que comet un acte violent rere una provocació per avergonyir-se’n i empetitir-se’n tot seguit, però potser entre gag i gag podem explorar els matisos del personatge i amb ells la filosofia que al seu darrere amaga.

I tot seguit be el que més m’ha desagradat de l’episodi i és en Luffy acudint al rescat. En certa manera desmunta tot el construït fins aquell moment. El que deia a l’episodi anterior de que la princesa no necessita que la rescatin cau quan al mostrar-se indefensa un home acut a rescatar-la (encara que no ho faci per aquest propòsit). Podríem pensar que si no hagués intervingut ella se n’hagués lliurat per si sola, i segurament sigui així. Però que ho hagués fet no és el mateix que fer-ho, i el que importen aquí son els simbolismes i el simbolisme de la dona essent rescatada va en contra del que fins ara havia vist en el potencial del personatge. Una llàstima, espero que Oda segueixi apostant pel feminisme més endavant.

És clar que si en Luffy ha acudit al rescat no ha estat per salvar a ningú. En Luffy volia tenir un encontre de sumo, Oda volia posar en Luffy en un encontre de sumo, els lectors volien veure en Luffy en un encontre de sumo. I al final això ha pesat més que qualsevol simbolisme. Era a més una necessitat narrativa: el fet que algú vencés a aquest individu en el seu propi terreny, que fos derrotat ni més ni menys en l’art que ell més domina. Per que això és un altre símbol. I a nivell estètic i a nivell de construcció de personatges l’únic que podia fer-ho era en Luffy. Un mal necessari suposo. Però crec que Oda es podria haver marcat una transició més intel·ligent que no impliqués la escena del príncep al rescat de la dama que no fa cap be a la pobre O-Kiku.

El combat en si és emocionant. Està clar que les regles del sumo perjudiquen al nostre protagonista, però igualment està clar que és poc provable veure’l perdre de totes maneres. Tot i així el combat resulta emocionant i tot un espectacle visual. Potser en certa manera igual que quan els espectadors de la lluita lliure gaudeixen de l’espectacle tot i que aquest estigui coreorgafiat amb un final predefinit. Això és un espectacle, és divertit, tan se val que sabem que en Luffy guanyarà el que importa és gaudir del moment. En certa manera resulta retratar l’esperit de One Piece. Però a més d’això el combat resulta un homenatge a aquest esport nacional, incloent un munt de referències que em veig incapaç de reconèixer però que estic segur de que els nipons sabran apreciar. És doncs un més dels molts homenatges al país que ha vist néixer aquesta historia que estan per venir.

Després d’un final espectacular el grupet d’en Luffy queda al descobert essent el centre de totes les mirades (el seu antiproposit per variar). I com resulta inevitable comença una aferrissada batalla entre els sequaços que per allà ronden (aferrissada pels sequaços vaja, els nostres protagonistes ni suen) i la companyia al rescat d’en Luffy. És aquí on se’ns anuncia que en Hawkins va al galop cap allà (ja començava a molestar-me la seva incapacitat per trobar en Luffy tot i ser un vident) i que l’os d’en Law li ha donat un infart impossibilitant així al seu capità d’involucrar-se a la batalla. És un bon recurs còmic per alleujar la tensió, però resulta massa evident. Oda vol aconseguir alguna cosa deixant en Law fora de l’equació. La pregunta és: que? Suposo que no trigarem molt en descobrir-ho. Sigui com sigui en aquest context es presenta l’home-lleo-ridicul amb la nena entre els ullals. Tot i que dubto molt que sigui un enemic a témer, sí que promet ser més complicat que el nostre lluitador de sumo (o això o Oda ho resoldrà amb un cop de puny a lo Bellamy). En qualsevol cas la situació és tensa i no m’imagino que vol fer Oda amb ella ni molt menys com te intenció de resoldre-la. Ha deixat les coses en un punt on podria passar qualsevol cosa i això sumat a l’episodi d’en Law em fa preguntar-me que pretén. Un cop més no obstant, haurem d’esperar al proper episodi per descobrir-ho.

Tweet

No necessito que em salvin

Aquest capítol per fi sembla oblidar els problemes de ritme dels que acusaven els anteriors. La narrativa es tranquil·litza entrant de nou al cabal del bon fer que Oda sol portar en els inicis de saga. En aquest episodi passen moltes coses, potser fins i tot més que en els anteriors. Però passen al seu ritme, paral·lelament, però sense presses. I això, sobre qualsevol altre cosa, era el que jo volia veure en aquest episodi. Oda havia estat estrany, com si alguna cosa el fustigués i l’incites a unes presses matusseres que no servien de res. Potser quelcom el tenia intranquil, potser volia provar noves maneres de fer més agressives. En qualsevol cas i al menys en aquest episodi ha tornat a la formula de sempre, una formula que ha anat polint i perfeccionant amb els anys i que res te a veure amb la que es presentava al principi del manga. Crec que sempre és bo experimentar amb la narrativa i Oda és donat a fer-ho. Bons exemples en son les sagues d’Skypiea, el Davy back five o la de Thriller Barck. Sagues aïllades que no tenien per que ser allà però que hi eren per que a Oda li venia de gust explicar-nos una historia, experimentar amb escenaris diferents, perspectives novedoses i narratives tangencials a la seva. Però Wano, per la seva naturalesa nipona, mereixeria en tot cas una narrativa més pausada, més pròpia de la serenitat zen, perfecte per acusar en el moment adequat més impacte quan es projecti a l’acció, per impactar amb la virtut que només pot conferir el fil d’una katana.

Oda comença el capítol presentant-nos la mena d’individus que poblen l’alta classe d’aquesta societat podrida, igual que en els darrers ens presentava aquells que vivien fora del sistema. Es centra primer en els segrestadors de la nena, que tot i no ser més que sequaços, viuen en una evident situació de bonança propiciada pel sistema corrupte. Potser no formen part ben be de la jerarquia social, però es beneficien de les seves injustícies per adquirir si no un estatus, quelcom d’equivalent pel que a qualitat de vida fa. Tot i que abans fins i tot de llençar aquesta presentació ens emmarca amb més precisió el personatge ja introduït fa uns episodis del lluitador de sumo. Que ara en el seu context cobra una lògica fètida pròpia del context que el corromp sense que ni tan sols en sigui conscient. Potser en altres circumstancies hagués estat un bon home, però la societat l’ha inclinat a certs vicis, a certes creences, a recordar de forma permanent que ell està per sobre i la resta no valen res. M’agrada com Oda ho exposa en una conversa de bar emprant a l’O-Kiku com a marc on plasmar aquestes idees, convertint una exposició que en un altre context podria ser introduïda amb certa resistència en una que cobra sentit amb naturalitat quotidiana.

Però fetes les presentacions els nostres protagonistes es llencen desfermats al que promet convertir-se en un pou de bogeria. I per projectar un aperitiu del que vindrà Oda ens mostra un referent de la força del ja presentat lluitador de sumo.  Aquí Oda esgrimeix l’expressió gràfica amb mestratge donant-nos a entendre amb una sola imatge que el lluitador de sumo ha sortit projectat, el recurs es simple, un home abatut amb la marca d’una ma esquitxant-li el tòrax, ni tan sols li cal acció per expressar el moviment. Dubto molt que tot i la força demostrada l’home sigui rival per cap dels personatges que munten al gos wanesc, simplement estan a escales diferents. Però resulta un referent amb el que jutjar els que dominen per damunt d’aquest. Al cap i a la fi aquest podria haver estat un enemic a abatre als inicis de la sèrie, un enemic pel que podrien fins i tot haver-se vist superats. Ara però, son altres temps, la batalla no serà difícil, però tindrà implicacions, implicacions que podrien fàcilment sacsejar tot el país.

I llavors es disposa el taulell, els nostres protagonistes es planten davant el lluitador de sumo i les peces estan col·locades, la cadena d’esdeveniments està per succeir.  Ells venen a salvar la nena. Però el lluitador de sumo es vol emportar a l’O-Kiku, cosa que cap dels presents permetria és clar. Així que una inevitable confrontació  es presenta, confrontació que posarà les coses difícils als nostres per arribar fins al seu objectius. Per altre banda, potser obrir-se pas amb els punys sigui en el seu cas, la via més fàcil.

I quan el senyor presumptuós es posa possessiu amb la noia, aquesta s’amaga per fugir de la pressió, que podria representar perfectament l’assetjament als carrers, evident per a les dones i invisible per a la majoria d’homes, sobretot pels que en son agressors. Aquí Oda podria haver recorregut fàcilment als nois salvant a la noia en perill. Però gracies a Roger Oda ha pensat que potser era millor que la princesa es salvés soleta. I així en una escena impactant l’O-Kiku talla la cua del samurai, que no només representa el seu rang i prestigi si no que representa en certa manera les forces de la opressió que pugnen per sotmetre els dèbils. Tant l’opressió que els humils reben dels privilegiats i que veiem en els darrers episodis, com la pressió que la feminitat rep de la virilitat que comentava fa unes línies. Amb aquest gest O-Kiku anuncia la lluita per la llibertat, per no deixar-se sotmetre i aconseguir amb les seves pròpies forces el poder per esgrimir els seus ideals, independentment del seu sexe o posició ella seguirà lluitant.

Tweet

Em molaria que la O-Kiku fos una noia trans

Ja porto varies ressenyes parlant del ritme irregular de la narrativa. I la cosa no sembla millorar. Oda salta per la trama amb recursos barroers per fer-la avançar a trompicons mentre en contrast s’atura en llocs que fan aquests salts més notoris. La prompta recuperació de la petita kunoichi resulta potser el millor exemple. Tants capítols arrossegant-la d’aquí cap allà per trobar la cura que pogués salvar-la i la nena es refà en una sola vinyeta. El que passa ja és correcte, el problema és com ho mostra Oda. I abans que puguem assimilar que la nena s’ha refet, ja la tornem a tenir en problemes.

Una de les coses bones de l’episodi és com Oda incideix en la importància del menjar a través de la fam. No és res nou. Ho ha fet abans i ho ha fet millor. Podem recordar aquell Sanji bondadós alimentant als famolencs tot recordant els seus temps de desnutrició. No obstant tot i no arribar a l’alçada d’aquell èpic missatge la imatge de la nena portant-se menjar a la boca resulta summament emotiva i aconsegueix arribar amb força. Al menys a mi m’ha fet venir gana.

La resta de l’episodi abans que l’acció es desfermi un altre cop consisteix en una sèrie de diàlegs que serveixen per dibuixar de forma ràpida la situació que viuen els habitants del país i com l’opressió dels poderosos enfonsa als humils en la misèria. Te sentit que els personatges en parlin en aquesta situació, però no deixa de ser un recurs fàcil i barroer. Si pots ensenyar-ho, no ho expliquis. Però el format, com sabem, tendeix al sobre explicatiu i els diàlegs sempre han estat la manera més senzilla d’assegurar-se que el consumidor entén el missatge.

En qualsevol cas la nena és segrestada en un tancar i obrir d’ulls per uns ridículs personatges amb zoan artificials. Els protagonistes no poden fer més que sortir-los al darrere a l’espera d’atrapar a uns individus que no només haurien d’haver advertit venir si no que haurien d’haver pogut contrarestar-los. En qualsevol cas els enemics segresten a la nena i els personatges passen de ser perseguits per un individu que sembla haver desaparegut del pla existencial a ser perseguidors d’uns altres individus del mateix bàndol. Encaixa amb la personalitat d’en Luffy, sí, però no deixa de resultar excessivament canviant en un temps massa reduït.

En definitiva els protagonistes es llancen de nou cap al perill sense pensar en les conseqüències. Cosa del tot raonable tenint en compte qui son, però que em sembla mal narrada. Tot i això l’episodi també serveix per presentar a la fèmina atractiva de la saga (en cada illa sempre hi ha com a mínim una dona atractiva autòctona de l’indret, una mica sexista sí però pitjors escenaris ens trobem). El fet que es referís a ella mateixa amb l’apelatiu propi d’un samurai masculí em va fer pensar per un moment en la possibilitat que fos un home. Tot i que no crec que fos molt normal en la seva època sembla clar que la figura d’una dona samurai no tindria res d’estrany en l’univers de One Piece. Resulta més provable que simplement sigui un home disfressat de dona en una mena de missió d’incognit. Però i si en lloc d’això fos una dona trans i Oda tractés amb ella no sols el masclisme de la societat si no el conflicte de la transfòbia? Oda ja ha tractat els transvestits i fins i tot el canvi de sexe en les seves histories, normalitzant-los en certa manera, però tots corresponen a un perfil molt concret i resulten més aviat un recurs humorístic. Però si introduís de forma seriosa a un personatge trans amb rellevància i profunditat les coses podrien canviar. En el fons son fantasies sobre un Oda que s’atreveix a parlar sobre temes espinosos amb la sinceritat de la seva ploma. Segurament mai succeeixi, però potser si el podem veure aprofitant el personatge per parlar del masclisme del que moltes vegades acusa ell mateix.

Sigui com sigui l’O-Kiku es presenta com una dona que no només sembla ser diana dels dibuixants de doujinshi si no que a més resulta ser una samurai que promet demostrar en els propers capítols la seva força i valia. Veurem si per una vegada Oda s’atreveix a submergir a una dona en l’acció tal com ho faria amb un home. Creuaré els dits.

Tweet