Categoria: One Piece

1.000.000.000
Aquest és el típic capítol de cartells de recompensa que Oda ens brinda després de cada gran saga. Només que aquí el concepte cobra dimensions de molt major escala. Després de Dressrossa s’endevinava que en Luffy ja no era un piratet qualsevol solcant els mars, que la seva trajectòria començava a tenir importància i ressonància a escala mundial. Fa centenars d’episodis que els seus actes despertaven ja l’integrés mundial. Però tot i el rebombori que aixecava era sols una goteta en un oceà. Una goteta de la que passat un temps la gent s’oblidava. Però ara la rellevància del barret de palla ha arribat a un punt tal que la més petita de les seves passes cobrarà una importància agegantada en la ressonància del món. Nosaltres estàvem allà des del principi, però ara el món el comença a mirar amb respecte. Ja no és un novell embolicant la troca, no és ni tan sols un jugador rellevant, ara ha entrat a lligues majors, ara és una de les mans que mouen les fitxes al taulell, una de les forces que influeixen en el món. Aquest és el canvi que viu en aquest episodi. En Luffy ha passat de ser una peça del taulell a ser un dels jugadors.

L’episodi comença innocentment amb en Sanji rebutjant el que sembla un regal dels seus germans mentre ne Luffy i companyia fantasiegen amb veure en Sanji convertit en un robot. Suposo que la capseta acabarà en mans d’en Franky que d’alguna manera investigarà la tecnologia per aconseguir un power up. Però parlant de power ups el capítol ens mostra ufà un dels més grans que hem tingut fins ara i de les mans d’un membre que ja en va tenir un fa poc.

Fa poc la Nami va adquirir una nova i potent millora del climatack (me la sua si no s’escriu així), una eina que combinava la ciència del temps amb les habilitats tecnològiques d’en Franky i l’enginy de l’Ussop. Era el pas evident en l’ascens de la Nami en l’escala de poder, però no m’esperava que Oda li oferís pujar un escalafó més tan aviat. El núvol vivent de la Big Mom s’ha mudat dins el bastó de la Nami. I aquest era l’arma d’una emperadriu. I ara és l’arma de la Nami. El moviment em sembla terriblement astut. Un atac final definitiu que potser la navegant necessitava desesperadament. Per que no podem negar que el nivell de força de la pèl-roja estava molt lluny del dels seus companys. Amb això Oda aconsegueix igualar una mica el nivell dels tripulants en un desequilibri que a aquestes alçades del manga necessitava equiparar-se. L’atac no és poca cosa. Va aconseguir aturar a la mateixa Big Mom. Però ara en Luffy és un emperador més i el mínim que necessita dels seus tripulants és que siguin capaços d’estar a aquest nivell. Per que ara els adversaris del barret de palla son la resta d’emperadors. La batalla final pel One Piece comença avui.

Oda recorre altre cop a la típica depressió post cartells. Recurs humorístic que no trobo desgastar-se amb el temps i que trobo un dels enginys més destornillants d’Oda. Aquesta vegada en Sanji està deprimit per que al cartell s’anuncia el cognom del que renega i del que no vol saber res. Però cada cop que algú de fora l’esmenti no podrà evitar sentir. Contraposat a l’alegria viril d’haver superat a en Zoro (que estic segur que no trigarà a tornar-lo a avançar) en el preu de la recompensa. Però el recurs més interessant és el d’abaixar la recompensa d’en Luffy. Jo ja he vist a la primera de canvi que se li havia colat un zero (essent ell, és el més esperable) però al veure que ningú se n’adonava he començat a pensar que potser la cosa no anava per aquí. M’he embolicat en teories de per que li podrien haver abaixat el preu per devaluar-lo i… he arribat a la conclusió que nomes podia ser la meva hipòtesi inicial. Per força havien oblidat un zero. I efectivament ho havien fet. I nois, triplicar la recompensa d’un sol cop, a aquestes alçades, no està però gens que gens malament.

Però no prou satisfet amb el que suposa pujar a en Luffy a la categoria de Yonko Oda decideix mostrar-nos els preparatius de la ja imminent Reviere. La reunió de països membres del govern mundial és imminent i entre ells es compten a no pocs aliats del barret de palla. No tinc ni idea de que pretén fer Oda amb aquesta reunió, però tal com la porta anunciant ha de ser una cosa gran. Es dona a entendre que la saga que vindrà ara és la pròpia Reviere, una saga curta de pocs capítols que deixarà descansar la totalitat de la tripulació. Potser intercalant-se amb l’estat de la resta de tripulants que havien quedat dispersats? Qui sap. El que si se sap és que aquest serà un esdeveniment dels grans, sense precedents en el manga. I sobre el que potser esbrinarem una mica més sobre el passat del món.

Però aprofitant que repassa per sobre la imminència de la reunió Oda decideix tornar a posar la mira en el nostre estimat Coby que tot i anar sempre passos endarrere d’en Luffy segueix semblar escalar a passos agegantats dins la jerarquia de l’armada. És un personatge que sempre resulta tendre veure i que t’infla d’orgull al veure créixer. Per que va començar essent un nen indefens amb un somni, no gaire diferent que els propis lectors. Un nen que ja no es tal i que ara avança inexorablement cap a la gloria del seu somni fet realitat. Quan Oda ens parla d’en Cobi, ens parla de somnis fets realitat. Ens parla dels nostres somnis, dels somnis de la gent normal. Cobi simbolitza en certa manera a la gent de peu. La gent que tot i les dificultats, pot lluitar per fer els seus somnis realitat. Llàstima que la vida no l’orquestri Oda. Seria molt bonic complir els nostres somnis.

El capítol acaba amb els emperadors fent una valoració sobre l’ascens al poder de l’inconscient Luffy i el mateix Luffy i companyia adonant-se d’aquest ascens i de l’error que els havia portat a ignorar-lo. La escena no deixa de ser graciosa per previsible i s’ha allargat el temps suficient com per desconcertar-me però no prou com per cansar-me. Tot i això l’humor empal•lideix davant les connotacions d’anomenar a en Luffy com el cinquè emperador. No és poca cosa. A veure amb que ens segueix sorprenent.

Tweet

Bye Bye Mama

L’episodi, segurament l’últim de la saga  (com vaig dir en la ressenya passada), enceta rememorant altre cop la figura d’en Pedro, fent homenatge al seu sacrifici a l’hora que explora tant la pena de la Carrot com la frustració d’en Sanji al saber-se responsable d’una mort que no tenia per que haver succeït si hagués actuat d’altre manera. Em pregunto si Oda podrà estar-se’n de ressuscitar-lo. Ho dubto molt. Però a l’hora que aprofita per donar profunditat al personatge de l’any (en Sanji), se les enginya per vincular els personatges de la Carrot i en Sanji creant un vincle abans inexistent per solidificar el rol de la Carrot a la banda. Segueixo apostant molt fort per ella, més després d’aquesta escena. Crec fermament que la Carrot esdevindrà una mena de germana petita de la tripulació, un rol similar al que ocupa en Chopper, i crec que escenes com aquestes construeixen aquest futur. Però potser m’avanço massa.

Oda enllaça poèticament aquest capítol amb una cançó infantil com feia amb l’anterior. La traducció suposo que envia a la merda la sonoritat de les rimes i gran part del simbolisme, però es nota que son versos escrits amb esforç i carinyo per acomiadar una saga de tant nivell com ho ha estat aquesta. Com he dit em perdo en la traducció així que poc més puc dir a part de que és bonic. En tot cas jo aprecio l’esforç per intentar tractar una narrativa més poètica a través del vers. Tot i això el rèquiem de la mort de la Big Mom resulta intimidant  i ens deixa preguntant-nos quin destí els espera a aquells que han gosat enfrontar-s’hi.

La majoria de l’acció de l’episodi succeeix en una sèrie de petits flash-back que intenten lligar els cabs perduts que havien quedat penjant. Una Puding que rememora amb agonia la historia d’amor amb l’únic home que l’ha sabut estimar tal com era en realitat i que ens revela una escena molt interessant on va esborrar-li la memòria del favor que li va demanar i que seguim sense conèixer. Que serà? Impossible saber-ho. Suposo que ella mateixa ho revelarà més endavant, quan l’emperadriu es torni a trobar amb els barret de palla, potser d’aquí no massa temps (no se, 5 anys de publicació? La saga d’en Kaidoh promet ser llarga, potser hi ha una saga entre mig, jo crec que la Big Mom reapareixerà al final d’aquesta).

L’element més interessant és el que trobem quan Oda tracta de justificar la derrota d’en Katakuri, donant a entendre que aquest es va deixar guanyar per deixar marxar a un rival digne i que d’haver volgut no hagués caigut al terra. L’escena era necessària, per que si no el poder d’en Katakuri acabaria per esdevenir devaluat. Amb això Oda s’assegura de mantenir-lo com un personatge que tot i derrotat, segueix sent encara més fort que en Luffy. Però més interessant és com Oda aprofita per colar-nos amb això la tendre relació entre aquest i la Brulee. Qui havia de dir que la seva lletja cicatriu tindria una historia tan bonica (a veure, bonica en quant a que és tràgica i tal, no em malinterpeteu ara). Sabíem que en Katakuri va patir pel bullyng que li feien a causa del seu físic d’una manera similar a com ho va patir la Puding (en serio, quina mare més negligent), sabíem que per això havia adoptat aquesta falsa cuirassa de personalitat dura i intransigent. Però una vegada més Oda ens regira una historia que ja sabíem amb un petit detall. Un petit detall que canvia totalment el seu significat. Per que Katakuri no es va convertir en aquest monstre fred per que li importés el que diguessin d’ell, doncs no li importava. S’hi va convertir per la seva germana. S’hi va convertir per protegir-la amb el seu poder. Converteix la historia d’un trauma egoista en un trauma altruista, en un sacrifici pel be d’aquells a qui estima. No és la primera vegada que Oda gira una historia ja explicada d’una manera tan magistral. I la veritat és una delícia veure-ho. Una de les millors execucions d’aquest recurs, que amb una acció senzilla i tendre ha aconseguit robar-me el cor.

L’episodi tanca novament amb en Sanji, com no podia ser d’altre manera essent aquesta la seva saga. I ho fa retornant a la filosofia que se’ns va presentar ja fa molts anys quan es va introduir al personatge. I ho fa de la millor manera establint un paral·lelisme literal entre en Sanji i el seu mestre, evocant una nostàlgia entendridora al tancament de la saga que acaba d’arrodonir la ja de per si polida trama del pastís de bodes. És una filosofia poderosa que Oda ja va abraçar amb contundent mestratge en aquells principis i a la que ara retorna per refermar-la amb força i elevar-la a l’hora que eleva el final de la saga.

Així doncs aquí acaba tot. Aquesta saga toca el seu final. Potser hi hagin encara un parell d’episodis per a tancar més trames obertes, però la saga ja està. I tot i les turbulències finals que ha tingut el seu desenvolupament, vist en perspectiva m’atreveixo a dir que finalment sí ha estat la meva saga preferida de One Piece. Ha necessitat aquest episodi final per refermar-se com a tal. No ho hagués aconseguit sense l’escena d’en Katakuri i la Brulee. Però resolent aquest petit detall en aquest episodi i el de la unió d’en Jimbe en l’anterior la saga tanca arreglant els errors més greus que em feien dubtar sobre si mereixia o no aquesta consideració. Les coses poden canviar, sobretot amb en Jimbe. Però ara ja ha tancat i considero el tancament quasi perfecte. Potser si no l’hagués ressenyat amb passió (el fet de ressenyar la sèrie em fa gaudir-la amb molta més profunditat) no hagués esdevingut la meva preferida, però ho ha fet. I aquest és el veredicte. Declaro ara i avui la saga de Tootland com la meva saga preferida de tot One Piece.

Tweet

Els destins den Jimbe

Aquest és un d’aquells episodis en els que sols succeeix una sola acció. Un sol fet que s’emmarca en plenitud en la totalitat de la narració i que ocupa totes les pagines. Hi ha unes quantes vinyetes dedicades a la recuperació de la Big Mom després de tastar la mortal del·licositats d’en Sanji, però fins i tot aquestes desencadenen al final en aquesta sola acció i és el sacrifici d’en Jimbe. El retorn al menys parcial a la seva banda d’origen per poder donar una oportunitat de fugir al seu capità.

Crec que aquest serà el final de la saga. La cosa potser s’allarga alguns capítols més. Però crec que aquesta serà la distracció definitiva que permeti als barrets de palla fugir. D’altre manera el sacrifici d’en Jimbe (tot i que sobreviurà, així que no serà tant) no ressaltaria amb la intensitat que mereix. És un element purament narratiu. Però Oda ha plantejat aquest gest amb una grandiloqüència que indica que cap que arribés després, podria fer-li ombra. I per tant, seria ridícul posar-ne cap. Assevero doncs que ara la via dels barrets de palla està lliure i el camí cap a Wano s’obre en aquest instant.

Però traslladant-nos a la decisió d’en Jimbe… En certa manera era obvia. No l’he vist venir, i això que és el que desitjava. Però ho podria haver fet. Potser precisament per que volia que en Jimbe no s’unís a la banda la desil·lusió de veure’l fer-ho em va portar a no considerar aquesta possibilitat. No vull celebrar-ho encara. Però amb aquest recurs Oda podria jugar aquí a dues bandes amb un mestratge inusitat. Membre de la banda però a l’hora no. Per que depenent de com es succeeixin els esdeveniments. L’entrada a la banda s’endarrerirà i al final d’alguna manera, el més natural serà que capitanegi el seu propi vaixell sota el capitanatge del propi Luffy. O al menys és el que m’agradaria. No se per on tirarà Oda. Però que aquest gir de guió obri les potes a que en Jimbe entri a la tripulació com a membre oficial però no com a membre present em fa somriure imaginant les possibilitats. De quantes maneres podria fer-ho Oda per complir els meus somnis…

Pel que fa a l’execució tècnica del gest en si, Oda potser dona masses voltes. Forma part del seu estil per a tots els públics, però a vegades m’agradaria que no tingués la necessitat de ser tan sobre explicatiu. Te l’habilitat de donar a entendre les coses quan ho vol fer. A vegades m’agradaria poder veure com seria l’obra si Oda es lliurés de mals vicis de la industria com ho és aquest. Però deixant de banda això és força impecable. S’exalta de manera hiperbòlica els sentiments de camaraderia i responsabilitat. Els tripulants d’en Jimbe senten el deure d’obrir-li el camí cap a la llibertat, mentre que ell sent el deure d’estar amb aquells que es sacrifiquen per ell i que estaven fins ara sota les seves ordres. Els sentiments encaixen com un trencaclosques perfecte en un mosaic de personatges que donen complexitat al món al qual pertanyen. El sacrifici és emotiu, per que l’amenaça és enorme i se sent real. Però no deixen de ser tritons. Potser els costa distreure a l’enemic. Però un cop els barret de palla siguin lluny no tenen més que  desaparèixer en les profunditats. El que ja em sembla més peliagut és endevinar com s’ho farà el germa per sortir-se’n d’aquest embolic. Ells semblen molt més empresonats que no pas els tritons, que tenen la llibertat del mar. Però dubto que Oda s’atreveixi a destruir-los.  I menys si com prometen, encara tenen molt a oferir. En qualsevol l’episodi avança un pas, però és un pas de gegant cap al final d’una persecució que començava a fer-se eterna. Amb una mica de sort veiem en uns capítols el final d’aquesta saga.

Tweet

La cara de la felicitat

Portàvem temps esperant aquest episodi. En certa manera, des de molt abans que comencés aquesta saga. Per que des que el coneixem, sabíem que en Sanji algun dia enfrontaria un gran duel culinari, un repte de proporcions gegantines que alçaria el seu talent fins a barems insospitats. Ha arribat aquest dia. I des que sabíem que s’acostava només podíem esperar nerviosos el moment en que l’emperadriu tastés el pastís i es fongués en l’onada de del·licositat que l’embargaria. Dubto que cap lector temés per la possibilitat d’un fracàs en aquesta missió. En Sanji aconseguiria l’èxit, això estava clar. I això resta una mica d’emoció a l’assumpte, per que sabut que passarà, no hi cap el neguit de la incertesa. Però tot i que sabíem la conclusió d’aquesta prova, encara ens faltava saber-ne el com. Oda ha optat per la poesia.

Oda necessitava centrar un episodi en aquest moment. I això ha fet. Però part de l’atenció ha caigut també sobre la fugida del barret de palla. I m’agrada el que ha fet amb això. Ha fet una comparació poètica entre el goig celestial de l’emperadriu al tastar el pastís i l’aniquilació dels membres del barret de palla. Òbviament dubto molt que hagin estat eliminats, crec que pocs es creguin l’ardit. Però Oda ha sembrat el dubte. I tot i que potser no eliminats, sí semblen derrotats. O al menys parcialment. M’agrada, per que tot i el sacrifici del Germa per retenir les forces de l’emperadriu i fonar una via de fugida als barret de palla. Tot i els esforços dels pirates del sol per obrir-los pas entre les naus de la flota enemiga. No ha servit de res. La bandera del barret de palla roman socarrimada entre les aigües. Però que la bandera les hagi caigut no vol dir que hagin estat derrotats, això tots ho sabem. Es pot haver després simplement. Tot i que seria decebedor que Oda recorres a un recurs tan obvi i descarat. Els salvarà és clar. Però espero que aguditzi l’enginy per a fer-ho. Si algú més ha d’acudir al seu rescat, no m’imagino qui podria ser. Podrien ser els mink, o algun dels tripulants que no son a la missió de rescat. O fins i tot algun membre de les tripulacions aliades. Però dubti que Oda recorri a l’eina del rescatador heroic tres vegades seguides. No se quins plans te per a rescatar-los. I si no estiguessin ben executats podrien tirar per terra el gran efecte que ha fet en aquest episodi. Però ara mateix, sense saber que passarà. Dic sense temor que m’encanta que tot i els esforços  requerits per a escapar de les urpes de l’emperadriu, els nostres protagonistes segueixin veient-se derrotats.

Però parlem de l’emperadriu, que per alguna cosa és la protagonista. El capítol es dedica a exaltar el seu sentiment de plenitud absoluta, un sentiment (que molt al rotllo ratatuille) la retorna a aquella idíl·lica infància on va catar una del·licositat que no havia tornat a sentir mai més. Aquest recurs del retorn a la infància és molt poderós. Com ho és també el recurs de la cantarella sinistre que entona l’emperadriu mentre els membres i aliats del barret de palla van essent destruït, associa ambdós actes com si la seva derrota fos producte de la felicitat de la Charlotte. Com si sols la seva presencia tingué se’l poder per decidir el destí. Però més que qualsevol d’aquests dos recursos i dels molts que Oda utilitza en aquest episodi, el que a mi més m’ha transmès és el seu dibuix. Això és art gràfic i tot i que Oda no te potser el dibuix més bonic, si que te un dels més expressius. I aquí la cara de desfent-se en la felicitat de l’emperadriu no te desperdici. És intensa i radiant i realment et fa sentir amb intensitat el que potser les paraules estan més lluny d’aconseguir. L’emperadriu fa moltes ganyotes i Oda empara molts recursos visuals per expressar el seu èxtasi. Però els que hagueu llegit l’episodi estic segur que tindreu una cara en ment.

Tweet

Jimbe new nakama

El comandant Peros està debilitat. I això m’agrada. La ferida que el suïcidi tàctic d’en Pedro li va provocar només li va fer perdre una mà. Per que Peros, per molt poca mesquí que sigui, segueix essent un dels més forts i en Pedro simplement no estava a la seva alçada. Però que el sacrifici d’en Pedro sigui per res… Així doncs Oda ha trobat en aquest episodi l’equilibri perfecte entre no fer de menys el poder den Peros i no fer tampoc de menys el sacrifici d’en Pedro. Sí, l’explosió només li va arrencar una mà. Sí, una mà perduda no li impedeix al pobre Peros seguir endavant, ni tan sols limita les seves habilitats més enllà d’una petita molèstia. Però després d’una llarga i intensa persecució d’hores al costat d’una Mama que el volia assassinar a estones… La fatiga fa acte de presencia i ningú ha atès el monyó encara. I sense atenció medica immediata, aquella ferida per la que no n’hi havia tant, ara ha drenat les seves forces i el te a les portes de la derrota (no direm mort perquè… be, tots sabem que ni en Pedro ha mort així que…). Així doncs, amb efecte retardat, en Pedro ha complert el seu objectiu.

Mentres tant la Big Mom no sembla menys. Està famolenca, esgotada i desesperada. Però ja podria quedar-se fins als ossos que res l’aturaria en la seva determinació. Seguirà endavant fins a la mort. I més enllà segurament. L’emperadriu finalment ha arribat fins al pastís, ara només queda que el provi. Morirà de del•licositat. Però això els seus fills no poden saber-ho. Així que es preparen. I les perspectives no semblen bones. Si el pastis no li agrada, res podrà aturar la seva rabieta i ho destruirà tot, els destruirà a tots. Si el pastís està enverinat, potser n’alterarà el gust fent que no li agradi i matant-los a tots, o potser la matarà fent que el seu imperi construït sobre la figura d’ella s’esfondri i acabi amb tots. I creient que hi ha un verí, el més provable sembla ser o be que mori o be que no ho faci però el pastis no estigui bo. Però encara que no hi hagués verí, cosa de la que estan segurs, com podria superar un pastis les expectatives il•limitades de l’emperadriu? Sembla impossible. Però és la seva única esperança. No poden fer res més que alçar les mans i resar. Haurà escoltat en Sanji les seves supliques?

Però tot i la intervenció del Germa, els barret de palla no estan segurs. Estan en territori de l’emperadriu i simplement hi ha masses enemics. Els persegueixen per totes bandes i el Germa només pot cobrir un flanc. Després d’unes emotives paraules d’un pare que es veu incapaç d’admetre el respecte que ha crescut vers al seu fill ens trobem davant una situació desesperada. I és que el Germa no podia ser suficient per sortir d’aquesta. Això era evident. Com també era força evident qui seria el segon salvador sorpresa (tot i que ni de lluny tan evident com el Germa). Si t’ho pensaves una mica només podien ser ells. La banda d’en Jimbe no podia abandonar al seu capità així com així. L’aparició és espectacular, amb detalls entranyables sobre la banda com la reaparició del simpàtic Wadatsumi. Però hi ha una cosa que em molesta. I és que sembla definitiva l’entrada d’en Jimbe a la banda. I com alguns sabreu, això no m’agrada.

No m’agrada per que no crec que en JImbe hagi d’entrar a la banda. No crec que hi encaixi. Els tripulants han de ser desconeguts, noves personalitats per explorar. I està be que Oda canviï les seves pròpies formules. Però en Jimbe no m’agrada. No m’entengueu malament. M’encanta el personatge, és un dels meus personatges preferits. Però no m‘agrada com a membre. Te la seva pròpia tripulació i no em sembla be que l’abandoni. En Brook també l’hi tenia, però per que va assumir el lloc de capità després de morir l’anterior capità i tota la seva tripulació va acabar morint entre les ones. Però en Jimbe te homes que creuen en ell, el suficient com per arriscar la seva vida contra emperadriu per un home que els ha abandonat. Per mi en Jimbe hauria de ser membre honorífic de la banda com ho és la Vivi. Estar dins en el cor, però no viatjar amb ells. Viatjar amb la seva pròpia tripulació i acompanyar-los unes quantes sagues com ha fet en Law. Convertir-se en una sub-tripulació dels barret de palla i per que no? Convertir-se en el comandant de les tripulacions aliades del barret de palla, competint amb el fanàtic Bartolomeo. Per mi això seria el rol ideal. Oda podria utilitzar-lo tant com volgués, però no per això alteraria la química dins el vaixell com a tripulant ni hauria de malgastar la carismàtica tripulació de tritons que va deixar en Tiger Fish al morir. Això és el que crec que hauria de passar. I encara pot passar. Però no crec que Oda faci cas a les meves pregaries. A massa gent li agrada aquesta unió i dubto que Oda s’adoni del que jo veig. Si es que ho veu igual que jo. En tot cas, no m’agrada i no em puc sentir satisfet amb aquest canvi. Tot i així sempre és bona noticia saber una mica més dels tritons i les sirenes.

Tweet