Bonney Returns
L’episodi comença amb un recordatori no massa interessant dels últims successos del manga. Amb una princesa sirena recuperant-se de l’abús i un rei tritó arribant a la conclusió final de l’acte: hi han homes bons i dolents, com hi han tritons bons i dolents. Aquesta conclusió tan senzilla i evident és en definitiva una de les conclusions més difícils d’assolir per aquells als qui acusen els prejudicis i l’odi cap a col·lectius. Com quan un racista pensa que el col·lectiu contra el que esgrimeix el seu odi son gent dolenta per que a les noticies en surten alguns fent coses dolentes ignorant el fet que els del seu propi col·lectiu també hi surten fent coses fins i tot pitjors. Així doncs aquesta conclusió tan bàsica i evident és al seu temps una conclusió a la que costa arrelar i que a molts els convindria aprendre.

Després ve el que als meus ulls i segurament als de molts més resulta el més emocionant i interessant del capítol i és la emocionant infiltració d’una vella reina per internar-se a l’interior de la terra dels dracs celestials amb propòsits desconeguts. Fins que veiem aparèixer a un torturat Kuma que serveix de transport i divertiment dels dracs celestials que se’l roten impacients per posseir l’esclau invencible immune a qualsevol tortura, buit de qualsevol anima. Però la sorpresa be quan la velleta comença a plorar davant aquesta imatge mentre es transforma en la nostre misteriosa coneguda Bonney la golafre. Aquest misteriós personatge que no sabíem d’on venia i que insinuava tenir connexions familiars amb l’Akainu ara demostra tenir una evident connexió amb el shishibukai caigut. Les llàgrimes s’amunteguen en el rostre de la pirata desconeguda i tot i que podrien ser mil coses més aquí auguro que finalment la pirata podria ser ni més ni menys que la mare del nostre apreciat Shishibukai. Sigui com sigui te tota la pinta que més tard o més d’hora Oda ens oferirà un flashback que ens n’explicarà tota la historia.

I aquí Oda aprofita per enllaçar amb la trama dels revolucionaris amb els que la Bonney no sembla tenir cap vincle tot i semblar compartir el mateix objectiu. Al menys en part. Tot i que sembla evident que la pirata te com a únic objectiu rescatar a en Kuma, no se si podria dir el mateix dels revolucionaris. Sí, ell és el motiu per al que han vingut al cap i a la fi. Però que en sigui el motiu no vol dir necessariament que no hi hagin afegit de passada altres objectius secundaris igual o més importants. Perquè són l’exèrcit revolucionari. Lluiten contra la tirania del govern mundial. I s’han infiltrat ni més ni menys que a la seva seu. Limitar-se a rescatar al seu company no sembla la millor manera de perseguir els seus objectius.

I mentre totes aquestes trames es cuinen lentament la Reviere comença finalment. Els reis s’asseuen a la taula disposats a discutir sobre els assumptes del món. I el primer que sorgeix més com a aperitiu que com a discussió oficial és el debat sobre el conflicte de Wano. El veredicte sembla clar: Wano no pertany al govern mundial, no tenim per que intervenir-hi. No obstant resulta evident que és un conflicte la importància del qual podria desestabilitzar al món. Per tant tot i no prendre-hi partit directe més els val estar preparats per actuar. Guanyi qui guanyi en aquest conflicte, potser seria el moment per acabar amb el debilitat emperador i acabar amb dos ocells d’un tret.

I finalment apareix en escena el rei de tot: Im-sama. Que voleu que os digui? La idea no em sembla la millor. El fet que els cinc ancians s’agenollin em sembla quasi ridícul. Sí que m’agrada la idea de que en realitat sí hi hagués un rei de tot. Però havia de ser un titella sense poder real, una figura secreta i sectària de la que els autèntics poderosos es desfarien si fes falta per col·locar la corona en un altre cap. Encara podria ser així. Podria ser que ell no tingués poder real sense saber-ho i que els ancians només s’hi agenollessin per seguir el protocol. Però l’ambient no em dona la sensació d’encaminar-se en aquesta direcció.


Llegir aquest episodi me l’ha posat molt dura. Els anteriors episodis eren una desfilada. Emocionant i plena de fanservice però amb una substancia lleu i diluïda entre un munt de pagines de presentació escènica. Era emocionant però senzill. Aquí…. Simplement explota tot. Salta pels aires. I part de l’efecte és la tranquil·litat induïda per la calma relaxada de les presentacions anteriors. Els artistes tenen molt clar que el contrast exalta les accions que s’hi representen. Una tempesta dantesca després d’una calma serena és sempre més colpidora. Oda ha jugat a això en certa manera i en certa maner a no. Per que en l’últim episodi ja havíem tingut una gran revelació. I aquesta gran revelació ens feia pensar que potser no n’hi haurien gaires més aviat. Al cap i a la fi la Reviere ja és aquí i el suc polític que potencialment te aquesta és prou revelació en si. Qui anava a pensar que amb tota la que hi ha muntada Oda afegiria especies a la recepta?


Per sort no tots els dracs celestials són iguals. I un salvador apareix per salvar a la princesa sirena i donar-nos un orgasme de satisfacció produït cada cop que algú pega a aquest home. I és que apareix un drac celestial, el mateix que la antiga reina va salvar de la mort amb amabilitat desinteressada i al qual el seu acte va semblar obrir els ulls. Un drac celestial bo sembla ser. I sembla que és cosa de família. Per que el seu cognom ens revela que aquest te segurament algun estret parentesc amb en Donflamingo i per tant amb el seu pare moralista que va renunciar al seu estatus per viure amb honor amb els seus ideals. Un aliat entre els dracs celestials sembla ser doncs la peça que faltava per posar en marxa per fi els engranatges de la Reviere. S’acosten els successos que canviaran el destí del món.

Aquest episodi continua amb el llegat de l’anterior esdevenint una presentació del que en aquesta petita (o gran) saga succeirà. Però mentre que l’anterior suposava l’expectació anterior a que les grans estrelles entrin a la catifa vermella aquesta posa tota la carn a les brases i fa desfilar a les estrelles més esperades d’aquest festival. És una cosa similar a com quan a la peli d’Avengers veiem reunits els nostres herois preferits. Formaven part d’un mateix món, pe`ro estaven desvinculats, ara per fi tenim els protagonistes de cada historia junts i això resulta una emoció per si sol. Aquí passa quelcom semblant, els secundaris principals d’algunes de les sagues més icòniques de One Piece s’ajunten aquí per interaccionar. Quan estrelles de móns diferents, que mai pensàvem que es poguessin arribar a ajuntar, protagonistes de la seva pròpia historia, s’ajunten per fer cara junts a una historia més gran el fan no pot evitar que se li pugin els colors. I aquest capítol explota això amb contundència.
Però tot i això Oda no s’oblida de qui són els dolents. I entre emocions contingudes aprofita per mostrar una mic amés d’aquests misèria humana que l’esclavitud representa. Amb una sola vinyeta Oda eleva l’opulència desproporcionada dels dracs celestials a quotes mai vistes fins ara. Per que per que caminar si pots fer servir centenars d’esclaus per que moguin el terra sota els teus peus i t’acostin fins al lloc desitjat? No només és un exercici de vagància màxima. És un exercici de malbaratament de recursos. Per que podries aconseguir el mateix resultat emprant quatre esclaus per portar-te en una llitera. Però no. Millor fer-ne servir centenars, total, ells no son res i nosaltres en podem tenir tants com vulguem. L’actitud que Oda dona entendre amb aquesta imatge fastiguejaria al mateix diable. Aquest malbaratament absurd sense propòsit ni sentit. Tanta misèria humana per aconseguir res en realitat. És quelcom que Oda ja va traslluir amb mestratge durant la saga de Sabaody. Però que aquí ens refresca. Ens recorda. Per que els dracs celestials són els mateixos que van esclavitzar a les pròpies sirenes i tritons. Son aquells que promulguen l’esclavitud i es passegen per la terra creient-se’n els amos amb un dret diví que els seus avantpassats celestials els van llegar. Que ni pensen ni es plantegen, per que no ho necessiten per tenir tot el que voldrien. Aquesta és la dimensió del seu mal i aquí Oda ens ho recorda. Per que en aquesta saga, és possible que els ciments del seu poder comencin a trontollar.
He de dir que els recordatoris de qui és cada personatge m’han irritat una mica. N’hi han tants que es fa pesat. Però entenc que és quelcom editorialment necessari. Fa molt de temps de la majoria de les sagues a les que aquests personatges pertanyen. I en casos com els de Wapol, la historia del qual només es va veure a les mini histories de portada, és probable que molts desconeguessin la seva condició. Tot i així és un plaer desproporcionat veure’ls junts actuant d’amagat per parlar d’aquell pirata que els va canviar la vida.

Aquest és un episodi de pompositat. Un episodi que es vanagloria en detalls de poca o nul·la transcendència per oferir-nos un espectacle. L’espectacle no és en aquest cas un espectacle visual, si no n espectacle més similar a la tensió que es viu en la catifa vermella quan les estrelles del cinema comencen a desfilar. Per que això és quest episodi. Una desfilada. Ignoraré els reis que Oda s’ha tret de la butxaca per representar a diferents topis nacionals en clau d’humor (dubto que tinguin una gran importància en la trama), per que ells només son els talonaris als que ningú fa cas abans que apareguin les estrelles. En aquest cas la pobre Shirahoshi.


L’aparició d’en Sabo és anecdòtica. Oda juga amb l’impacte de fer que aquest interactuï amb el seu antany germà adoptiu sense que aquest ho noti amb absolut. Però la seva aparició és limita a una sola vinyeta. No necessita més. Només amb això ja aixeca totes les calors del hype. Però no hi ha molt més a dir. Amb això Oda ens diu que els revolucionaris tenen gent infiltrada a la Reviere i que com l’almirall, potser tenen intencions de liar-la ben grossa. No tinc ni idea de quina en te pensada Oda per aquesta saga. Però depén de com s’ho monti pot desencadenar en l’esdeveniment més transcendent de la historia del manga. Serà difícils superar a la mort de l’Ace i tota la guerra que es va generar al voltant d’aquesta. Però tot és proposar-s’ho.
Parlaré clar. Aquest capítol m’ha avorrit. Era necessari i ara era el moment de fer-ho, però crec que ha estat mal presentat. L’únic objectiu del capítol és presentar-nos a aquests quatre comandants de l’exèrcit revolucionari per que la organització cobri magnitud abans de participar per primer cop de manera transcendent en events de la sèrie. I la presentació funciona, però no funciona be. Diguem que aquest és un capítol efectista. Te un objectiu que és presentar-los i el compleix. Però es limita a quedar-se aquí.



