Categoria: One Piece

Bonney Returns

L’episodi comença amb un recordatori no massa interessant dels últims successos del manga. Amb una princesa sirena recuperant-se de l’abús i un rei tritó arribant a la conclusió final de l’acte: hi han homes bons i dolents, com hi han tritons bons i dolents. Aquesta conclusió tan senzilla i evident és en definitiva una de les conclusions més difícils d’assolir per aquells als qui acusen els prejudicis i l’odi cap a col·lectius. Com quan un racista pensa que el col·lectiu contra el que esgrimeix el seu odi son gent dolenta per que a les noticies en surten alguns fent coses dolentes ignorant el fet que els del seu propi col·lectiu també hi surten fent coses fins i tot pitjors. Així doncs aquesta conclusió tan bàsica i evident és al seu temps una conclusió a la que costa arrelar i que a molts els convindria aprendre.

Després ve el que als meus ulls i segurament als de molts més resulta el més emocionant i interessant del capítol i és la  emocionant infiltració d’una vella reina per internar-se a l’interior de la terra dels dracs celestials amb propòsits desconeguts. Fins que veiem aparèixer a un torturat Kuma que serveix de transport i divertiment dels dracs celestials que se’l roten impacients per posseir l’esclau invencible immune a qualsevol tortura, buit de qualsevol anima. Però la sorpresa be quan la velleta comença a plorar davant aquesta imatge mentre es transforma en la nostre misteriosa coneguda Bonney la golafre. Aquest misteriós personatge que no sabíem d’on venia i que insinuava tenir connexions familiars amb l’Akainu ara demostra tenir una evident connexió amb el shishibukai caigut. Les llàgrimes s’amunteguen en el rostre de la pirata desconeguda i tot i que podrien ser mil coses més aquí auguro que finalment la pirata podria ser ni més ni menys que la mare del nostre apreciat Shishibukai. Sigui com sigui te tota la pinta que més tard o més d’hora Oda ens oferirà un flashback que ens n’explicarà tota la historia.

I aquí Oda aprofita per enllaçar amb la trama dels revolucionaris amb els que la Bonney no sembla tenir cap vincle tot i semblar compartir el mateix objectiu. Al menys en part. Tot i que sembla evident que la pirata te com a únic objectiu rescatar a en Kuma, no se si podria dir el mateix dels revolucionaris. Sí, ell és el motiu per al que han vingut al cap i a la fi. Però que en sigui el motiu no vol dir necessariament que no hi hagin afegit de passada altres objectius secundaris igual o més importants. Perquè són l’exèrcit revolucionari. Lluiten contra la tirania del govern mundial. I s’han infiltrat ni més ni menys que a la seva seu. Limitar-se a rescatar al seu company no sembla la millor manera de perseguir els seus objectius.

I mentre totes aquestes trames es cuinen lentament la Reviere comença finalment. Els reis s’asseuen a la taula disposats a discutir sobre els assumptes del món. I el primer que sorgeix  més com a aperitiu que com a discussió oficial és el debat sobre el conflicte de Wano. El veredicte sembla clar: Wano no pertany al govern mundial, no tenim per que intervenir-hi. No obstant resulta evident que és un conflicte la importància del qual podria desestabilitzar al món. Per tant tot i no prendre-hi partit directe més els val estar preparats per actuar. Guanyi qui guanyi en aquest conflicte, potser seria el moment per acabar amb el debilitat emperador i acabar amb dos ocells d’un tret.

I finalment apareix en escena el rei de tot: Im-sama. Que voleu que os digui? La idea no em sembla la millor. El fet que els cinc ancians s’agenollin em sembla quasi ridícul. Sí que m’agrada la idea de que en realitat sí hi hagués un rei de tot. Però havia de ser un titella sense poder real, una figura secreta i sectària de la que els autèntics poderosos es desfarien si fes falta per col·locar la corona en un altre cap. Encara podria ser així. Podria ser que ell no tingués poder real sense saber-ho i que els ancians només s’hi agenollessin per seguir el protocol. Però l’ambient no em dona la sensació d’encaminar-se en aquesta direcció.

Tweet

Sempre mola pegar a un Tenryubito

Llegir aquest episodi me l’ha posat molt dura. Els anteriors episodis eren una desfilada. Emocionant i plena de fanservice però amb una substancia lleu i diluïda entre un munt de pagines de presentació escènica. Era emocionant però senzill. Aquí…. Simplement explota tot. Salta pels aires. I part de l’efecte és la tranquil·litat induïda per la calma relaxada de les presentacions anteriors. Els artistes tenen molt clar que el contrast exalta les accions que s’hi representen. Una tempesta dantesca després d’una calma serena és sempre més colpidora. Oda ha jugat a això en certa manera i en certa maner a no. Per que en l’últim episodi ja havíem tingut una gran revelació. I aquesta gran revelació ens feia pensar que potser no n’hi haurien gaires més aviat. Al cap i a la fi la Reviere ja és aquí i el suc polític que potencialment te aquesta és prou revelació en si. Qui anava a pensar que amb tota la que hi ha muntada Oda afegiria especies a la recepta?

L’episodi comença a lo gran, presentant-nos una discussió oberta entre la Big Mom i en Kaidoh, ambdós enemistats amb en Luffy i amb set de venjança per acabar amb ell. Però més interessant que això que ja sabíem, son totes les coses que s’endevinen i desconeixíem. Per que en les seves amenaces vetllades s’endevina un passat en comú. Oda ens diu, ens ensenya, que aquests dos es coneixien d’abans, que la seva historia és potser anterior al seu estatus. La presencia d’ambdós emperadors és intimidant i només de sentir la seva discussió l’escena et fa posar els pels de punta. Però la cosa  no s’atura aquí. No els importava que els sentissin, així que l’armada ha interceptat les seves comunicacions. I les escoltes d’aquests ens donen nova Informacion. En Garp sembla formar part d’aquest passat en comú al menys en part. Però no sols en forma part si no que hi deu la seva fama. Així doncs, en Garp forma part d’una equació que endevino Oda acabarà per explicar en un flashback d’aquí potser un centenar o dos de capítols. Sigui com sigui tot sembla abocar-se a una guerra de proporcions mai abans vista. Els dos emperadors enfrontats amb en Luffy i els seus aliats al mig, intentant derrotar a en Kaidoh junt amb els mink i els del país de Wano. L’armada aparentment observant els fets d’una batalla que no involucra a cap dels seus però que podria decidir fàcilment el curs de la historia. Sembla doncs que aquesta Reviere pugui ser la clau per decidir si l’armada participarà o no en aquest conflicte. Però per això, primer tenim el problema de la mateixa Reviere, on un exercit revolucionari podria tenir intencions de sabotejar-la mentre diferents països lluiten aferrissadament per defensar els seus interessos i fer-se sentir. Però això no és tot. Sembla ser que un nou pirata vol afegir-se a la formula. Qui sap quines sorpreses ens amaga el futur?

Però l’episodi no es diu el tron buit per casualitat. I si amb aquest cúmul dantesc d’informació amb la que entreveure els esdeveniments del futur no en tinguéssim prou, oda ens deixa anar una bomba d’informació amb la que entreveure els esdeveniments del passat. El tron buit un tron per a governar-los a tots. Un tron que ningú ostenta per evitar al món la tirania d’un dèspota suprem (per que és millor tenia una família sencera de dèspotes suprems que es creuen deus caiguts del cel). Però aquest tron amaga alguna cosa. I deixant de banda les molt gracioses bromes del germanastre d’en Sabo (és un recurs humorístic que l’Oda s’ha tret com si res de la màniga i que resulta contundentment graciós). Aquest tron sembla un objecte perillós, un pou d’anhel sense fons que amenaça amb empassar-se a tothom qui hi posi els ulls.

I l’acció continua desenvolupant una de les trames més esperades de la Reviere. L’esclavitud, la posició del regne de les sirenes i la catalogació d’aquesta espècie com a peixos. Així és que el drac celestial més odiat de tots els temps per voler comprar una preciosa sirena amiga dels nostres protagonistes es disposa ara a capturar sense més a una altre sirena també amiga dels nostres protagonistes. Amb la diferencia que aquesta bellesa és la princesa d’un regne la captura de la qual podria tenir conseqüències politiques a escala mundial. Però res s’hi pot fer contra un drac celestial. A no ser que siguis un altre drac celestial. Amb el cp0 (o sigui Lucci i companyia) el rei Neptú només pot plorar i encendre les flames del seu odi davant el capritx d’un mucós (mai millor dit, amb el moc penjant) que no atén a més lògica que el seu capritx. La Reviere sembla acabada només de començar i el conflicte centenari que aquesta Reviere havia de resoldre només farà que accentuar-se fins a catalitzar en un conflicte que potser no podrà ser altre cosa que bèl·lic.

Per sort no tots els dracs celestials són iguals. I un salvador apareix per salvar a la princesa sirena i donar-nos un orgasme de satisfacció produït cada cop que algú pega a aquest home. I és que apareix un drac celestial, el mateix que la antiga reina va salvar de la mort amb amabilitat desinteressada i al qual el seu acte va semblar obrir els ulls. Un drac celestial bo sembla ser. I sembla que és cosa de família. Per que el seu cognom ens revela que aquest te segurament algun estret parentesc amb en Donflamingo i per tant amb el seu pare moralista que va renunciar al seu estatus per viure amb honor amb els seus ideals. Un aliat entre els dracs celestials sembla ser doncs la peça que faltava per posar en marxa per fi els engranatges de la Reviere. S’acosten els successos que canviaran el destí del món.

Però això no és tot. Apareix en escena un tercer emperador. En Shanks, mentor  i figura a seguir del nostre protagonista, a qui va llegar el barret que un dial i va ser llegat pel mateix rei dels pirates. Qui va donar un braç per ell, posant la seva esperança en les noves generacions. Aquest pirata es mostra davant el gorosei, l’autoritat màxima del món. I més important que això aquests el tracten amb respecte. Així doncs, tot i ser l’enemic declarat del govern mundial, gaudeix del seu respecte. I s’adreça a ells amb una petició misteriosa. Serà la seva intenció ajudar al barret de palla demanant al govern que s’involucri en la batalla d’emperadors que s’acosta? O potser voldrà intervenir en la Reviere? Quines intencions amaga l’emperador més relaxat dels oceans?

Tweet

Crosover

Aquest episodi continua amb el llegat de l’anterior esdevenint una presentació del que en aquesta petita (o gran) saga succeirà. Però mentre que l’anterior suposava l’expectació anterior a que les grans estrelles entrin a la catifa vermella aquesta  posa tota la carn a les brases i fa desfilar a les estrelles més esperades d’aquest festival. És una cosa similar a com quan a la peli d’Avengers veiem reunits els nostres herois preferits. Formaven part d’un mateix món, pe`ro estaven desvinculats, ara  per fi tenim els protagonistes de cada historia junts i això resulta una emoció per si sol. Aquí passa quelcom semblant, els secundaris principals d’algunes de les sagues més icòniques de One Piece s’ajunten aquí per interaccionar. Quan estrelles de móns diferents, que mai pensàvem que es poguessin arribar a ajuntar, protagonistes de la seva pròpia historia, s’ajunten per fer cara junts a una historia més gran el fan no pot evitar que se li pugin els colors. I aquest capítol explota això amb contundència.

Però tot i això Oda no s’oblida de qui són els dolents. I entre emocions contingudes aprofita per mostrar una mic amés d’aquests misèria humana que l’esclavitud representa. Amb una sola vinyeta Oda eleva l’opulència desproporcionada dels dracs celestials a quotes mai vistes fins ara. Per que per que caminar si pots fer servir centenars d’esclaus per que moguin el terra sota els teus peus i t’acostin fins al lloc desitjat? No només és un exercici de vagància màxima. És un exercici de malbaratament de recursos. Per que podries aconseguir el mateix resultat emprant quatre esclaus  per portar-te en una llitera. Però no. Millor fer-ne servir centenars, total, ells no son res i nosaltres en podem tenir tants com vulguem. L’actitud que Oda dona entendre amb aquesta imatge fastiguejaria al mateix diable. Aquest malbaratament absurd sense propòsit ni sentit. Tanta misèria humana per aconseguir res en realitat. És quelcom que Oda ja va traslluir amb mestratge durant la saga de Sabaody. Però que aquí ens refresca. Ens recorda. Per que els dracs celestials són els mateixos que van esclavitzar a les pròpies sirenes i tritons. Son aquells que promulguen l’esclavitud i es passegen per la terra creient-se’n els amos amb un dret diví que els seus avantpassats celestials els van llegar. Que ni pensen ni es plantegen, per que no ho necessiten per tenir tot el que voldrien. Aquesta és la dimensió del seu mal i aquí Oda ens ho recorda. Per que en aquesta saga, és possible que els ciments del seu poder comencin a trontollar.

He de dir que els recordatoris de qui és cada personatge m’han irritat una mica. N’hi han tants que es fa pesat. Però entenc que és quelcom editorialment necessari. Fa molt de temps de la majoria de les sagues a les que aquests personatges pertanyen. I en casos com els de Wapol, la historia del qual només es va veure a les mini histories de portada, és probable que molts desconeguessin la seva condició. Tot i així és un plaer desproporcionat veure’ls junts actuant d’amagat per parlar d’aquell pirata que els va canviar la vida.

Però l’episodi dona un gir inesperat quan apareix en Donflamingo. Antany drac celestial, expulsat del paradís de l’opulència pels ideals bondadosos d’un pare que s’adonava que tot allò no podia estar be. Però tot i que ja no ho sigui, segueix sabent-ne alguns dels seus secrets. I això és perillós. Molt perillós. Aquí Oda ens ho recorda amb grandiloqüència mentre aprofita el fet per convertir-lo en narrador d’un succés més gran. Una ombra misteriosa apareix sòrdida en un paisatge emboirat, plena de misteriós secretisme. Porta tan sols uns cartells a la mà. La recompensa del nostre protagonista, amb el seu somriure immortal i un barret de palla sal del cap. I llavors l’ombra obre una cambra gebrada i apareix al bell mig un enorme barret de palla. Un barret de palla que dona a entendre una connexió. Existeix un secret. Alguna cosa connecta al barret de palla i els seus successors amb la historia antiga dels dracs celestials. Segurament la clau sigui la D. Aquells qui la porten en el seu cognom estan destinats a grans coses, doncs son successors d’aquells qui van perdre la guerra contra els dracs celestials que governen el món. I el barret de palla hi te alguna cosa  a veure.

Tweet

D’orfe a rei només hi ha un Sterry

Aquest és un episodi de pompositat. Un episodi que es vanagloria en detalls de poca o nul·la transcendència per oferir-nos un espectacle. L’espectacle no és en aquest cas un espectacle visual, si no n espectacle més similar a la tensió que es viu en la catifa vermella quan les estrelles del cinema comencen a desfilar. Per que això és quest episodi. Una desfilada. Ignoraré els reis que Oda s’ha tret de la butxaca per representar a diferents topis nacionals en clau d’humor (dubto que tinguin una gran importància en la trama), per que ells només son els talonaris als que ningú fa cas abans que apareguin les estrelles. En aquest cas la pobre Shirahoshi.

Sembla ser que això de la fama no li senta molt be a la princesa. Està acostumada a viure en un ambient tancat on tothom la coneix i la tracta de forma propera i tanta atenció de desconeguts en un món tant fascinant com ho és el món exterior l’aclapara. L’aclapara i la meravella. És realment un plaer veure a la preciosa i gegantina princesa meravellant al públic curiós del seu voltant. Però no puc deixar de sentir que la seva aparició no aporta res. Només està allà per que Oda necessitava recordar-nos que va a la Reviere i que és importat. Tot plegat fa que la seva aparició perdi efecte i quedi reduïda a una simple exposició de fanservice.

Molt més interessant em sembla no obstant l’aparició del germà adoptiu d’en Sabo. Que igual que li va prendre el lloc a ell, ara sembla haver pres el lloc de monarca d’aquell regne de mala mort on es va criar en Luffy, en Dragon i segurament en Garp. El pobre Sterry es fa ínfules de poder creient-se aparentment superior a tothom. Essent precisament l’individu pel que menys sang reial corre per les venes. La revelació de l’ascens al poder d’aquest germà perdut en el tems resulta sorprenent però inauditament coherent. Sembla mentida que Oda hagi aconseguit fer un gir de guió tan interessant. Tot i que segurament el tenia pensat des de que va crear al personatge. Doncs els trets de la seva personalitat encaixen massa be en la idea d’aquest ascens al poder. En qualsevol cas resulta un plaer tornar a veure a aquest personatge. I veure com s’esforça per denotar una classe i un poder que no te resulta sens dubte el més divertit del capítol.

També és força interessant veure el conflicte que es porten els nous almiralls. Al toro verd encara no el coneixem i Oda juga la sempre efectiva jugada de mostrar-nos la seva silueta per fer créixer encara més la intriga al voltant del personatge. Aquesta també és una escena per recordar-nos les intencions del puma púrpura (no recordo el nom ara), però en aquest cas refermar el seu propòsit sí que resulta interessant, doncs no només ens ho recorda si no que ens anuncia que te intenció de moure fitxa durant la Reviere. I això amics meus, pot ser d’allò més interessant. Esperem a veure quin paper poden jugar ambdós almiralls. Suposo que durant aquesta saga se’ns descobrirà la cara del que falta.

L’aparició d’en Sabo és anecdòtica. Oda juga amb l’impacte de fer que aquest interactuï amb el seu antany germà adoptiu sense que aquest ho noti amb absolut. Però la seva aparició és limita a una sola vinyeta. No necessita més. Només amb això ja aixeca totes les calors del hype. Però no hi ha molt més a dir. Amb això Oda ens diu que els revolucionaris tenen gent infiltrada a la Reviere i que com l’almirall, potser tenen intencions de liar-la ben grossa. No tinc ni idea de quina en te pensada Oda per aquesta saga. Però depén de com s’ho monti pot desencadenar en l’esdeveniment més transcendent de la historia del manga. Serà difícils superar a la mort de l’Ace i tota la guerra que es va generar al voltant d’aquesta. Però tot és proposar-s’ho.

Tweet

Molt be nois, ara enumerarem a una llista de nous personatges sí?

Parlaré clar. Aquest capítol m’ha avorrit. Era necessari i ara era el moment de fer-ho, però crec que ha estat mal presentat. L’únic objectiu del capítol és presentar-nos a aquests quatre comandants de l’exèrcit revolucionari per que la organització cobri magnitud abans de participar per primer cop de manera transcendent en events de la sèrie. I la presentació funciona, però no funciona be. Diguem que aquest és un capítol efectista. Te un objectiu que és presentar-los i el compleix. Però es limita a quedar-se aquí.

El més interessant del capítol em sembla potser el fet de que es doni a entendre que l’exèrcit revolucionari va sortir indemne de l’atac d’en Barba negre. Però de fet això és potser el que pitjor portat està. Per que si no hi ha conseqüències aparents, quin sentit te l’episodi mes enllà del d’un cliffhanger episòdic? Han canviat la base per una de més estrambòticament carismàtica ai au. Per fer això, no facis res. Oda ho soluciona amb una insuficiència apoteòsica que em fa pensar que mai va tenir res planejat per a aquell event. Potser més endavant es sorprengui amb algun flashback o alguna informació casual més detallada. Però per ara, com a presentació, és desastrosa. Jo hagués posat a un greument ferit Sabo (tot i que potser ell no hi era llavors?) que donés a entendre que la batalla havia estat dura i havia tingut conseqüències. Però no, resulta que simplement s’han mudat.

El més interessant que destacaria d’aquest capítol és una idea que no se del tot si és una conya amb un missatge casual o deliberat. I és el fet de que els transvestits formin part de l’exèrcit revolucionari. Quan només hi havia l’Ivankov era una simple conya, un acudit exagerat que en certa manera assenyalava més al col·lectiu que no pas reivindicar-lo. Però ara les coses canvien. Per que tenim a un simpàtic gegant transvestit que és un dels comandants de l’exèrcit revolucionari. Ja no és l’Ivakov i la seva horda de seguidors. A més tenim l’exèrcit revolucionari ubicat a la terra dels transvestits. I ara la idea és indubtable. Involuntari o no la obra associa el concepte de la identitat de gènere amb el concepte de lluita pels drets i les llibertats. I això és… sorprenentment progressista. No és que em sorprengui que Oda faci crida de causes socials en la seva obra, això és el pa de cada dia. Però el que em sorprèn és que sigui tan poc conservador en la seva temàtica. Oda és un cavaller. És un cavaller en el mal sentit, te un cert pudor  a l’hora de tractar segons quines coses. Sempre he dit que el paper de les dones a la obra és un dels seus majors punts dèbils, tot i que ho intenti. Però aquí… és respira alguna cosa diferent. Per que al final, darrere de tota questa comèdia que riu amb els extravagants transvestits que no tenen por de viure lliurement la seva sexualitat hi ha un missatge de llibertat. I això és sens dubte encoratjador.

I pel que fa als quatre comandants en si… Be els dissenys són genials. Un gegant transvestit adorablement simpàtic. Una incendiaria de masses que no costa gaire entendre com fa pujar la temperatura. Un dement científic steampunk i un tio serio callat i sinistre amb aspecte inquisitiu i molon. Son quatre dissenys brillants que es complementen magistralment. Oda ens demostra altre cop el seu talent a l’hora de crear personatges. Però tot i que els personatges són genials, estan mal presentats.

Estan mal presentats per que és una historia insubstancial que està deslligada de tot i que te com a únic objectiu mostrar-nos a aquests homes. I això els converteix en una llista. I sincerament, no s’ho mereixen. Mereixen alguna cosa més. Però això és el que tenen. Espero que Oda sàpiga remeiar en episodis futurs el desastre que ha fet aquí (tot i que no és un desastre que afecti a la historia més enllà d’aquest episodi, un simple problema de mala execució). Segur que sabrem coses molt interessants d’aquests homes més endavant. Però per ara aquesta presentació encalçada no pot evitar deixar-me amb un mal sabor de boca.

Tweet