«Death Parade» és una apassionant i profunda reflexió sobre el significat de la vida i la mort. Sobre el que ens fa humans. I sobretot: de la validesa dels judicis i l’importància dels sentiments en aquests. Sens dubte una sèrie que m’ha sorprès molt gratament.
La ficció ens presenta una premissa molt interessant. Després de morir els individus apareixen en parelles i sense recordar el seu passat més immediat en un bar on el cambrer els farà jugar a macabres i escabrosos jocs. Ells, pensant que lluiten per la seva vida no estaran més que sent jutjats per decidir si val al cel o l’infern, si es reencarnen o es perden en l’oblit. No importa si guanyen o perden, l’únic que importa és l’autentica personalitat que surti a relluir durant els jocs. Si són honestos, mesquins, cruels o innocents. No importa el que hagis fet durant la teva vida, no importa si t’has comportat com un sant. Només importa qui ets en el fons. Només importa el que aquests jocs macabres treuen de dins teu. El pitjor de tu. Amb aquesta informació, s’emetrà un judici i es desfilarà cap a l’autentica mort.
La sèrie te un format episòdic. On cada capítol explica la historia d’una parella de morts diferent. Jo no soc molt fanàtic del format episòdic, mai m’ha agradat. No aconsegueix enganxar-me. En aquest cas però, he de dir que el s’adapta molt be a la sèrie precisament per el plantejament que te, on petites histories van donant lloc a un concepte, a una idea, a una reflexió. I és que això és la sèrie al final. Els jocs macabres no són més que l’embolcall que cobreix l’autentica essència de la sèrie: la reflexió. Una reflexió sobre els judicis, sobre com de just és jutjar. Sobre l’impossibilitat d’emetre un judici objectiu essent humà i sobre la injustícia d’emetre un judici sense ser-ho. També reflexiona sobre la vida i la mort, sobre el significat d’aquesta. Però per a mi el més interessant de la sèrie és com planteja reflexions sobre la validesa dels judicis, fins i tot si aquests provinguessin de Deu. La sèrie també te una trama general que es va filant al llarg de tots els capítols fins que explota dramàticament al final. I realment aquesta trama més general (que no principal) no deixa de ser una més de les petites tragèdies que es deixen anar al llarg de tots els capítols. Només que n’és una que es pren el seu temps. I be, és ben sabut que a mi m’agrada que les series es deixin el seu temps.
Gaudeix de dotze capítols. I he de dir que en aquest cas la brevetat de la sèrie torna a ser un encert. Per la mateixa naturalesa d’aquesta un format més llarg hagués acabat per fer-se avorrit i repetitiu. En canvi els 12 capítols deixen la longitud justa per adquirir la tensió necessària abans del final. Una de les animacions a les que més afavoreix el format duodecimal.
Els personatges d’aquesta sèrie són tranquils. Quasi plans, quasi. Em refereixo és clar als que apareixen de forma reincident. Els personatges episòdics condemnats a morir estan plens de passions, però més que personatges, aquests són quasi un escenari. Els jutges en canvi, són aparentment apassionals i intransigents. Tal com pertoca a la seva feina. Però dubten, dubten en els seus judicis. Per que si no hi hagués dubte, no hi hauria reflexió i sense reflexió aquesta sèrie no seria més que una absurda successió de jocs macabres.
Pel que fa al final de la sèrie. A la resolució del misteri que s’ha anat plantejant durant la seva longitud. Em sembla magistral. Amb una preciosa escena de patinatge artístic la bellesa i elegància de la qual m’ha fet oblidar per un moment que estava veient una animació. I això, poques series ho aconsegueixen. Però si alguna cosa en vull destacar és la historia que hi ha al darrere. Molt més senzilla i mundana que totes les anteriors, un drama més suau. Però més colpidor. Com aconsegueix la sèrie donar tanta força dramàtica a un fet tant quotidià em resulta encisador. He d’admetre que en el punt àlgid d’aquest senzill dramatisme els sentiments m’han fet brollar alguna llàgrima. I això sí, que no és quelcom que aconsegueixi qualsevol.
Finalment tot i que sota al meu ull es presenta imprescindible és una seria molt metafòrica i reflexiva per als estendards de l’animació japonesa. Per tant no és una sèrie que recomanaria a tothom. Si t’agraden els significats mai pronunciats i les metàfores amagades, aquesta pot ser la teva sèrie. Sí no, com vaig fer amb “Kemonozume” (veure ressenya) recomano visionar el primer episodi i decidir a partir d’allà si t’atrau o no aquesta petita producció.
<<El meu sexe és com una cova on vénen a morir les bestioles d’aquests senyors… Com en un cementiri d’elefants, els sexes mascles arriben i hi entren, esbufegant, a vegades ja quasi sense forces. Moren i ja està, tinc al meu damunt, o al meu darrere, o sota meu, un altre homenot també prop de la mort, esgotat, encara que no ho sembli. El meu sexe és un cementiri d’ereccions.>> Així comença el llibre. Una entrada magistral, tot i que en cert sentit, potser un pèl desencertada per anunciar-lo. Doncs sembla ser bastant pessimista per al que la virilitat de l’home suposa. I el llibre està plegat sens dubte d’un optimisme i una passió per l’instrument masculí i els fluïts que ejecta que a vegades em deixa atonit. Sobretot al adonar-me que el mateix autor és un mascle.
«Kingsman» és, en la meva opinió, un perfecte homenatge a les pel·lícules d’espies. Però com diu el mateix film, no aquestes pel·lícules d’espies serioses d’avui en dia. Si no aquelles d’engany amb malvats megalòmans i plans absurds per destruir el món. Però més que això, aconsegueix transcendir l’homenatge i anar més enllà de la parodia, esdevenint una meravella per si sol.
capacitat heretada de somiar el que els altres somien d’ella. Quan algú somia en ella, ella ho somia la seu temps. Tractant-se d’una dona amb un potent atractiu sexual, la seva ment s’omple de mons onírics i fantasies recargolades amb les persones i els indrets més insospitats. Qualsevol lloc és bo. Qualsevol persona que la rodeja, pot somiar-la. D’entrada aquest do sembla ser un avantatge, un avis de com realment són les persones que la rodegen. Però a la fi, acaba per esdevenir un mal són. La condueix a la paranoia i la desconfiança, al terror. Destrueix la seva vida. Mentre al seu temps, records amagats del seu passat afloren aportant més dubtes a una vida ja de per si caòtica i destructiva.
I crec que aquest punt és un dels més interessants de l’obra. El trastorn de la protagonista és exquisit. Avança lentament, acompanyat per la seva personalitat fins a portar-la a la paranoia i al frenètic terror. I això sens dubte flueix de manera natural i queda perfectament plasmat. Amb la lleugeresa justa que aquest assumpte mereix.
