Son-BigMom
El capítol comença amb els fills de la família Charlotte discutint la situació. Ningú sap qui ha originat l’explosió però tenen clar que ara la prioritat és acabar amb els barret de palla abans que escapin impunes. La veritat és que la discussió és d’allò més interessant i m’agrada, per que te sentit, son temes que personatges reals discutirien en una situació així i que els fa veure com els líders de a casa que en realitat son. Per que si no estava ja clar fins ara, l’emperadriu s’encarrega de deixar constància de que és una figura inestable i incontrolable, que exerceix més caos que ordre i que està destinada a esdevenir una nena per sempre més, capritxosa, inestable i propensa a rabietes incontrolables.
Però com a bon element inestable que és l’emperadriu irromp en mig de les discussions muntada en colera disposada a eliminar a qui faci falta per seguir endavant. Un dels seus fills ja ha caigut. Això quasi em recorda a cançó de gel i foc. Però la veritat és que era un individu caigut en desgracia pràcticament dissenyat per a ser sacrificat. La situació és irresoluble. Quan la Big Mom entra en estat de fúria absoluta només la pot calmar l’anhel perdut del que li ha fet entrar. I en aquest cas l’objecte en concret és el pastís de bodes. I com molt encertadament el capítol s’atreveix a assenyalar, el pastis de bodes és un objecte imaginari, una fantasia utòpica que l’emperadriu no ha arribat a tastar. I com a fantasia idealitzada, cap sabor real podrà rivalitzar amb les expectatives que ella se’n faci. I aquí be el dilema. I si facin el que facin, cuinin el que cuinin cap plat podrà saciar el seu anhel? I si estan acabats i ja no hi ha res que puguin fer? És sens dubte una qüestió interessant. Sabem que no succeirà així. Això seria la fi de la Big Mom i tots sabem que la seva caiguda no es produirà aquí ni ara. Que en Luffy aconseguirà fugir i que la derrotarà més endavant. Però m’agrada que Oda s’atreveixi a llençar la idea i digui, eh, això podria haver passat, ha estat a punt de passar. Per que de vegades, el que podria haver sigut també forma part de la historia.
El cas és que davant la fúria incontrolable el primer dels seus fulls manipula a la seva mare per, com vaig encertar a dir, canalitzar la seva fúria en direcció als barret de palla. Bona idea per guanyar temps, mala idea per salvar la vida. Per que menteix a la seva mare dient-li que en Luffy li ha robat el pastis de bodes d’emergència que havien preparat. I dubto que quan la Big Mom descobreixi que és mentida res pugui salvar-lo, tinguin o no un pastis de bodes de recanvi. M’agrada que tot i la seva fúria l’emperadriu no sigui del tot estúpida i vegi a través de la mentida del seu fill, advertint-lo que si l’enganya res el salvarà. M’agrada per que com sempre he dit la Linlin és una dona molt astuta, enterrada sota una mar d’ànsies incontrolables. Així doncs, ja podem donar per mort al pobre Prospero.
Però el temps que en Prospero ha aconseguit no serà en va. Per que mentre tots defalleixen davant l’impossible tasca de preparar un pastis de bodes digne dels somnis de l’emperadriu amb el xef en cap inutilitzat la Pudding s’alça amb el seu orgull pastisser i proposa fer un gegantí pastis de xocolata per satisfer les delícies de l’emperadriu. I em sembla un moviment brillant per part d’Oda. Per que enllaça aquest moment decisiu amb aquells primers moments de saga on veiem per primer cop els fantasiosos territoris de l’emperadriu. Aquells temps on la Pudding semblava innocent (tot i que jo sospités ja que era tot el contrari) i on tot eren meravelles. Llavors La innocent joveneta de tres ulls ens va sorprendre amb una passió per la xocolata que no semblava fingida i que demostra ara no haver estat una mostra gratuïta i purament anecdòtica dels seus talents. Aquestes petites connexions a petit ull intranscendents son el que fan a One Piece una obra tan imprecadora. Per que per molt que passi el temps sempre trobem un sentit amb els orígens. La historia muta i canvia i ens ofereix coses noves, però a l’hora també conserva sempre enllaços que la cohesionen amb els seus inicis. D’igual manera la clau per resoldre el conflicte del final de la saga resulta raure ara en les primeres pagines d’aquesta. Simplement brillant.
És llavors quan l’emperadriu salta sobre el seu núvol volador i es llança a la persecució dels barrets de palla. La referència a Son-Goku és obvia. El que no tinc tan clar és que Oda és referís necessariament a en Goku de l’anime i el seu núvol Kinton. Podria referir-se al Son-Goku de la mitologia xinesa directament. Però suposo que com a tots, el primer que se li va venir al cap és l’estimat per quasi tots Kakaroto. La referència és genial i està integrada d’una manera tan natural que mereixeria un premi només per això. Però significa alguna cosa més? Recordem que només els purs i innocents podien pujar al núvol Kinton. Es compliria això en aquest cas? Doncs no n’estic segur, però és interessant reflexionar-hi. D’entrada diria que la Big Mom no en te res de pura i innocent. Essent com és un esser sanguinari i capritxos. Però recordant al seu flasback. Ja estava clar llavors que era sanguinari i capritxos, però es feia evident que era innocent en els seus actes. I ha quedat clar que en mols aspectes segueix sent una nena. Però és això suficient? No ho tinc clar, en part diria que no, ara ella es conscient de les atrocitats que comet i utilitza al seu favor el terror que generen i cobrar consciencia del teu propi mal és el contrari que ser innocent. Per altre banda… porta tota la vida sent manipulada, potser ha adoptat aquesta personalitat calculadora sense arribar a ser mai del tot conscient del mal que fa, potser el seu egoisme és tal que mai és planteja que fa mal als altres quan destrueix, potser en realitat segueix sent tan innocent com llavors. No ho se, no ho tinc clar. Crec que l’adequat seria entrevistar a Oda i preguntar-li. Sens dubte la resposta seria interessant.
Per altre banda tenim a en Luffy i companyia fugint a la carrera per tornar fins al castell. La petita escena amb el pobre arbre del bosc seductor és divertida i serveix per alleujar la tensió essent aquest un dels personatges purament còmics que serveixen per aquest propòsit (el millor exemple es el vell de Thriller Bark que semblava un zombie). Però després de segrestar al pobre arbre arriba l’emperadriu (m’encanta el seu look amb el mocador) a la carrera per exterminar-los. Tot sembla indicar que l’emperadriu els fulminarà en un moment i anirà després a assassinar el que li queda de la seva família. Però d’alguna manera se n’hauran de sortir els del barret de palla. No endevino com, però Oda sempre sap traure’s de la màniga una solució senzilla però enginyosa. A veure amb que ens sorprén.
Aquest és un capítol de: Oh, el castell s’està caient! Oda dedica la meitat de les seves pagines (o més) a llançar aquesta expressió. Ens recorda a la primera per que hi havia una bomba dins el cofre que, sorpresa, ha tirat el castell al terra. Ens mostra imatges de gent caient i sorprenent-se i no sabent que passa i preguntant-se que fer. Ens ensenya una població fugint desesperada per que el castell es capaç d’esclafar la pròpia ciutat i sepultar-los a tots. I tot seguit ens mostra es clar a l’heroi de turno salvant la situació impedint que morin milers de civils (en aquest as un sorprenentment poderós xef que no s’ha resignat a quedar-se a les ombres mentre s’ensorrava el seu imperi). De totes aquestes pagines tot i que necessàries per a la narrativa d’Oda poc en puc comentar. SI el castell s’està caient, ja ho vam veure en l’episodi anterior. Poc més en podem dir. L’únic salvable és potser el que en diu Capone.
M’agrada molt com Oda ha portat les coses en aquest capítol. Moltíssim. Tot i que confiava en la seva capacitat tenia por que súper dotés les forces dels personatges amb la fi que poguessin sortir d’aquesta vius. Però no ha estat així. No ha estat així i me n’alegro. El Germa és fort. En Luffy és fort i en Sanji també. Però tot i ser forts no es senten mai superiors a les forces de l’emperadriu. El que fan és sols contenir una ona imminent. Plantar-se davant d’un enemic clarament superior per guanyar temps aferrant-se a una possibilitat de fugida difícil de veure. L’ambient de superioritat per part dels membres de la Linlin se sent real. Un s’arriba a preguntar com sortiran d’aquesta. I com no Oda venia preparant la fugida des de feia un bon temps.
La situació era fotuda, desesperada, rotundament sense sortida. I l’únic que se li acut a la germana bobalicona de la Lola és suplicar per clemència. Obvi era que sa mare li intentaria marcar el puny a la cara. Però tot i la inutilitat evident del gest m’agrada que Oda no oblidi al personatge. Doncs diria que la unió familiar de Capone amb la seva dona i fill és el més interessant del personatge (per a mi). I en aquest capítol ho demostra amb una frase èpica que queda una mica oblidada, en part per que One Piece n’està ple de frases èpiques i en part per que la situació és massa angoixant com per fer-li gaire cas. Capone manifesta entre crits de dolor que no li importen les vides dels seus aliats, però que amb ells s’amaga la seva família i no pot permetre que morin. Un acte d’amor per part del mafiós que t’entendrirà com a mínim una mica el cor si en tens. Llàstima que te n’oblidis a la pagina següent. Però com dic, aquesta connexió familiar que te tot i ser un mafiós cruel i sanguinari és una de les coses que més m’agrada del personatge (i no vull dir amb això que no m’agradi, m’agrada).
I l’únic pla possible es presenta. I m’agrada per que és un pla en el que el lector podia pensar. És desesperat però realista. Si no es poden quedar aquí la única alternativa és fugir. No queda altre. Però com fugir si estan rodejats? Cert, si Capone es transforma en home i tots es queden dins, un Cesar amb l’habilitat de volar se’ls podria emportar pels aires. Però està clar que llavors massacrarien a ambdós en un instant. I ells no podrien aguantar com ho fa el castell. La única solució per això és una famosíssima tàctica bèl·lica que el mes principiant dels generals coneix. Una cobertura. En el més aficionat dels exercits sempre hi ha hagut una reraguarda que s’encarregava d’assegurar una retirada en cas de derrota. De donar-se la necessitat, ells lluitarien com a cobertura per donar temps a les tropes per organitzar-se i fugir. Deu meu, la batalla dels 300 va ser la cobertura més èpica de la historia i tothom la coneix. Aquí Oda fuig de complicats estratagemes i recorre a la tàctica bèl·lica més bàsica per afrontar un problema que no sembla tenir altre solució. I és meravellós. La simplicitat de la solució confereix al material una qualitat increïble. Per que es nota el realisme, es nota la tensió, es nota la pressió sobre l’escenari. Oda és marca en definitiva un gol que mereix ser recordat.
L’episodi comença on ho va deixar l’anterior: amb un pla fallit estrepitosament on l’aliança ho ha donat tot per acabar amb una emperadriu que només han aconseguit fer enfurismar. Amb els plans pels terres, la escapatòria esmicolada i sense més plans de contingència Capone només veu una opció a poder seguir. El capítol no mostra molt més en realitat: personatges batallant i corrents per fugir de l’amenaça cada cop més mortal del poder de l’emperadriu. Poques coses puc comentar al respecte. Oda maneja be els ritmes i sap intercalar de maner adequada els diferents personatges per succeir a l’acció. L’humor habitual no interromp el trepidant de la tensió i l’ambient de gravetat es palpa a través de les pagines. Però a aquestes alçades de la saga ja sabem que la narrativa que maneja l’autor és més que correcte. Així que parlem del que passa durant aquesta fugida.
Però anem a la salsa del capítol. Els traïdors aliats aconsegueixen internar-se en la fortalesa improvisada, aparentment a resguard dels enemics que a fora els esperen. Però La situació segueix essent desesperada. Potser estant dins un castell sí, però a fora els enemics segueixen essent més i més poderosos. I el desordre que abans els conferia avantatge comença a desaparèixer a mesura que els enemics s’organitzen i les tropes d ela Big Mom comencen a cobrar consciencia de la traïció. Només uns murs de pedra diabòlica separen a l’aliança de la mort i només les defenses del castell poden fer alguna cosa per evitar-ho. Així que el castell comença a disparar els seus canons mentre intenta fugir d’allà. Però els canons no tarden en ser bloquejats (quina sorpresa, canons no servint per absolutament res més que demostrar el poder de x personatge a One Piece), i les cames del castell que els prometien una possibilitat de fugir en ser bloquejades. És llavors, quan la desesperació és absoluta, assetjats, rodejats i sense escapatoria que apareix la enfurismada Linlin, recobrada la seva consciencia. La situació no semblava poder empitjorar. Però ara la dona més poderosa del món, capaç de destruir un exercit de gegants ja des de la seva infància, sent mes fúria que mai i te com a únic propòsit destruir-los. La desesperació és absoluta. I el castell, per molt que fort i tenaç, no és indestructible. Només el temps els separa de la derrota i de la mort. La desesperació es palpa, es tasta. S’assaboreix. Que poden fer aquests mesquins traïdors per evitar la seva mort? Difícil saber-ho, no sembla haver-hi escapatòria. Ho haurem de descobri
