Goodbye Hiatus
Be, HxH ha tornat de l’hiatus i… la veritat és que no em sentia gaire ansiós. He trigat una setmana a llegir el capítol i no era per no tenir-ne ganes. És una de les histories (histories, transcendeix les barreres del manga) que més ganes tinc de saber com evoluciona, que més m’intriguen. Al seu nivell hi ha, per exemple, la mítica saga de cançó de gel i foc. Llavors per que m’ho he pres amb tanta calma? Doncs per que no hi ha pressa. Desprès de patir-ne varis he assumit l’hiatus com a quelcom… normal. Dubto que això sigui bo. Però és el que hi ha i ho he acceptat. M’hi he acostumat. Que hauria de fer? Protestar inútilment? No crec que això ajudi a l’autor a posar-s’hi, si no ja ho hagués fet. Seria com cridar-li al cel per que deixi de ploure. No te massa sentit més que per desfogar-me. Suposo que és un símptoma de que ja no visc amb ansiosa passió l’espera d’una historia que m’apassiona. És una senyal de canvi. Però és bo el canvi? Jo el prefereixo. Penso que des d’una perspectiva més calmada puc apreciar millor l’obra. Gaudir-la amb més profunditat. Recordo com en la meva adolescència consumia de manera incansable series anime de centenars de capítols i a vegades no puc evitar preguntar-me si no desaprofitava el que em tenien a oferir devorant-les tan ràpid que no tenien ni temps a assentar-se i germinar dins meu. Estic convençut que la reflexió i l’anàlisi milloren el que gaudeixes d’una bona obra igual que poden empitjorar-ne una de dolenta (hum hum BatmanvSuperman). I en una obra tan intricada com HunterxHunter crec que aquest efecte es veu accentuat. Per això prefereixo haver esperat a estar en optimes condicions per analitzar-lo abans de llegir-lo. Per que ho mereix.
El manga va tallar de forma molt anticlimàtica. La trama estava en mig desenvolupament i ni tan sols es va esperar a tallar mitjanament el tema immediat que tractava. I això que només li ha costat un capítol fer-ho. Això no pot evitar fer que em pregunti quines son les condicions exactes que impedeixen a l’autor seguir amb una obra en la que es nota que hi posa tant. Qui posaria tant d’art en una obra amb desgana? No crec que fos possible. Les idees son massa bones i estan massa ben desenvolupades. Per això no entenc com va deixar a mitges quelcom que estava tan a prop de tancar. Potser per que si ja ho tenia tancat dins el seu cap i només faltava dibuixar-ho les ganes el van abandonar i sense la necessitat imperiosa de rematar el que havia deixat a mitges va haver de fer-ho. És l’únic que se m’acut. Òbviament he llegit una mica per sobre el que venia abans d’aquest capítol, però la veritat és que ho tenia bastant fresc. D’alguna manera m’he acostumat al ritme de publicacions de Togashi i sabent el que m’espera, absorbeixo la historia en conseqüència.
Així doncs recapitulem. En Kurapika (actual prota definitivament) per aconseguir els ulls de la seva família en possessió d’un dels prínceps que lidera el viatge al nou mon entra als serveis d’un altre dels prínceps amb la sort que just començar el viatge explota una guerra de successió on només un pot quedar viu com a autèntic monarca. Kurapika, essent guardaespatlles del més petit i indefens dels prínceps (un puto bebe) es troba amb la mort sobtada de la major part dels seus companys guardes de seguretat. Al final acaba descobrint que la mort està probablement causada pel príncep que havien de protegir doncs aquest te un paràsit nen que el protegeix dels enemics que li vulguin fer mal. Per que ha atacat els guàrdies? Per que tota la puta plantilla eren espies d’un o altre príncep i en un o altre moment s’han decidit a anar a pel príncep activant el seu mecanisme de defensa. Clar que pot ser que algun dels altres prínceps hagi assassinat els guàrdies pel seu propòsit i el petit no hi tingui res a veure. El cas és que després de destapar tota la conspiració de guàrdies amb dobles lleialtats un dels guàrdies fidels (tres sense contar en Kurapika, te collons) és posseït per una bestia nen, precintament paràsit d’un dels altres prínceps la qual amb una habilitat que no em molestaré a explicar (ho vaig fer en la darrera ressenya) obliga a matar a la resta de companys que quedaven vius (els dos que s’havien delatat com a espies i a un altre, pobre mindundi). Així que en Kurapika es torba amb l’escenari que només queden ell, un altre guàrdia lleial i un tercer que tot i ser lleial és un boig homicida controlat per una bestia nen que no sap com funciona. Que passarà?
Doncs després d’aquest resum “ràpid” tornem al capítol present per trobar-nos amb que Kurapika li fa una clau i ràpidament li roba la habilitat nen en un plis plas amb una casualment útil nova habilitat que desconeixem. D’entrada pot semblar un recurs força bast per portar un any esperant a veure que passava. Però com sempre a HxH tot te més profunditat del que sembla. Tots sabíem que Kurapika tenia noves eines a mostrar-nos. No sabíem quines, ningú ens n’havia donat cap pista, però era evident. Era evident per que aquesta segueix essent una historia de poders i habilitats i amb una nova saga i una transició de protagonista era obligatori que amb el personatge evolucionessin els seus poders per posar-los al nivell del que ens depara el futur. Es una demanda narrativa pròpia del gènere i resultava imperant que així fos. Per això no corprendrà a ningú que hagi destapat un poder nou. Però no es una mica cutre que just el poder nou que tenia serveixi just en la situació de perill extrem en que es trobava de forma tan climàtica? No és massa típic d’un manga típic com per aplicar-se aquí? Sí i no. Ho seria si no fos per que aquí està justificat que sigui aquest poder i no un altre. Togashi posa un flashback per fer-ho, però sincerament em sobra. Em sobra com a excusa i per que no aporta gaire res a la trama. Però sempre és un plaer veure una mica del passat inexplicat d’en Kurapika despres de separar-se d’en Gon i companyia, encara que el seu instructor no sigui gaire carismàtic. Sobra com a excusa per que després de veure el que és i com funciona és evident que es la típica habilitat que en Kurapika triaria i que resulta útil en un sense fi de situacions. És una habilitat que resulta lògica i al veure-la no la sents com una habilitat ideada per resoldre aquesta situació si no una habilitat que ha triat el personatge de manera orgànica i que ha demostrat en una situació que ha sorgit per a poder provar-la i que si de cas ha estat dissenyada per poder provar l’habilitat que ja tenia i no a l’inversa.
Però del que m’agradaria parlar és de l’enorme ironia que viu en aquesta habilitat. Kurapika ha muntat la seva vida al voltant de la idea de venjar el seu clan. Idea que en cert moment es va materialitzar en capturar al líder de l’aranya (cosa que increïblement va aconseguir). Aquest líder (que recordem està al vaixell i ha recuperat els poders que en Kurapika li va treure i els ha evolucionat), tenia la habilitat de robar habilitats i quedar-se-les per si (sota una llarga llista de condicions que pots buscar a internet). Entenent això resulta increïblement irònic que Kurapika acabi per adoptar en certa manera l’habilitat del seu enemic màxim. Ell que perseguia i odiava al lladre d’habilitats s’ha convertit en un lladre d’habilitats. I això és terriblement… poètic. És genial. Una analogia perfecte de com deixar-se portar per l’odi t’acaba convertint en el que més odies. Pura poesia. No se si Togashi ho ha fet expressament o no però és magistral. Sublime. Per que encaixa a la perfecció. Kurapika és la classe de persona que utilitzaria qualsevol recurs a la seva disposició per complir la seva missió. Si cal embrutar-se les mans i utilitzar els mètodes del teu enemic per combatre’l doncs a fer-ho. Ja carregaràs després amb els teus propis pecats, ja els pagaràs si fa falta per haver-te convertit en el que més odiaves. Ara el més important és tirar endavant, fins al final. Precisament per que encaixa tant amb ell és per que aquesta metàfora és tan genial. Per que és subtil, quasi passa desapercebuda sense que un hi pensi. I crec que mereix ser reconeguda.
El cas és que Kurapika li roba l’habilitat al desconegut drenant-li el nen amb una xeringa. Això no només li otorga la habilitat de l’usuari (cosa prou útil), si no que al drenar-lo de nen obliga al paràsit a sortir-ne al no tenir aliment que consumir. És tot plegat tan lògic que espanta. Em sembla increïble que Togashi hagi sabut solucionar de manera tan rodona el problema del paràsit que infectava al guàrdia. Tots ja sabíem com funcionava l’habilitat que l’havia posseït (i si no, és que no vas llegir la meva darrera ressenya), però com combatre-la era un altre tema. El cas es que Kurapika ho fa quasi per accident, sense saber si funcionarà. I te tot el sentit del món. Ho fa mes realista. Per que en situacions d’emergència no tens temps a parar-te a avaluar opcions, has d’actuar i creuar els dits per que funcioni. I funciona. Superen l’obstacle i tots feliços. Només que apareix la policia i s’emporta a l’homicida (involuntari sí, però homicida) deixant a la reina amb només dos putos guàrdies. I només porten unes hores de viatge!
La situació és delirantment preocupant. Acaben de començar i ja quasi estan acabats. Sí, ara ja tenen la informació que necessitaven. Però només son dos, que faran dos? Doncs algo faran. Suposo. Dubto que s’emportin a l’home aquest per sempre. Però quan torni de l’interrogatori a saber quines hauran passat en Kurapika i l’altre, potser ni existeix reina a la que protegir ja. És clar que en Kurapika és el prota, així que suposo que no li mataran a la reina fàcilment. Però que les passarà dures…. be doneu-ho per suposat.
Pel que fa a l’habilitat robada… be… No és una habilitat gaire interessant era admetre. No dubto que serà útil en el seu moment. Però sembla tenir una utilitat per a situacions molt puntuals. No sembla gens combativa i la seva funció sembla limitar-se a l’espionatge i la recol·lecció d’informació. Captures a animals més petits que un hàmster i ets capaç de controlar-los i percebre tot el que ells perceben. Però quina genialitat! Sí, és cutre. Però la veritat és que encaixa amb el mindundi de guàrdia a la que pertany. Una habilitat increïble hagués molat, però no encaixaria. El guàrdia donava més aviat poca confiança i tot i ser caçador, semblava ser dels d’abaix del munt. Però esta be així. Per que encaixa amb la situació política. La gent s’assegurarà de col·locar a la reina dèbil guàrdies dèbils. Igual que els guàrdies espies ni tan sols tenien habilitats nen. Te sentit que sigui un panoli i precisament per això l’habilitat està be. Per que pel rang de poder que podíem esperar d’aquest home, l’habilitat pot resultar d’allò més útil.
Però parlem de la nova cadena d’en Kurapika. Segons es dedueix, la cadena absorbeix tot el nen de l’usuari xuclant un cop fet la seva habilitat. Això te vairs defectes. El primer és imposat (una habilitat així necessitava a crits una restricció potent d’aquesta mena) i és que només pots utilitzar l’habilitat una vegada. Desconeixem si durant el temps que Kurapika te l’habilitat aquesta desapareix de l’usuari original o en resulta tan sols una copia. Però totes dues opcions podrien ser interessants. L’altre desavantatge que jo li vaig és que si realment necessita absorbir tot el nen de l’usuari per a robar l’habilitat (apostaria a que és així però no ho puc dir al 100% per que no en diu res), la cosa és fàcil amb mindundis amb poc nen, però es torna xunga amb monstres de més nivell. Per que no se a quina velocitat xucla el nen la xeringa. Però sigui com sigui ens trobem amb la mateixa problemàtica que ens van trobar a la saga de les formigues quimera per robar el nen tot i amb una habilitat tan útil per fer-ho com la que es va fer servir. I és que si l’adversari te una quantitat ridículament gegantina de nen, l’habilitat no serveix a la practica per a res. I això passa amb aquesta. Qualsevol adversari el suficientment poderós aconseguiria desfer-se de la xeringa abans que aquesta acabés el xuclat. Per això com la resta de cadenes de Kurapika és una habilitat molt poderosa si es reuneixen les condicions necessàries per dur-la a terme. Veurem que ens te a oferir.
Així doncs ens torbem amb un Kurapika que només te a un altre guàrdia (que per sort te nen), i a ell mateix mes la habilitat de posseir un bitxo per protegir al príncep d’una de les intrigues mes xungues de la historia del manga. Com se’n sortirà? N’idea la veritat, però algo farà i Togashi em te ansiós per veure-ho. En aquest capítol la narrativa ens ha indicat una cosa. Ens ha donat a entendre que Kurapika treballarà en equip en aquesta saga. Que acceptarà potser els valors de l’amistat que en Gon i companyia li van inculcar i dels que va renegar per complir els seus propis objectius. Creixerà Kurapika aprenent el significat de la fraternitat i el treball en equip entre companys? Segurament, però independentment d’això, el procés promet ser deliciós pel que fa a evolució del personatge i qualitat narrativa. Així que impacient per veure com ho desenvolupa.
I per fi veiem aparèixer a un altre reina. La segona menys poderosa, amb dos fills sota el seu càrrec. I segons sembla te les seves preferències. Desconeixem la situació política al respecte, però ens torbem en una cruel escena on la mare treu guàrdies a la filla gran per donar-los al petit. Per que? Aparentment un podria dir que posats a apostar apostaria pel gran, que tindrà més possibilitats de sobreviu-te. És degut a un favoritisme o hi ha raons politiques al darrere? Per com es desenvolupa l’escena dona la sensació que hi ha una rancúnia especial de la mare cap a la filla. És veu que això del menyspreu és comú a la família (recordem l’escena entre germanes de fa un parell de capítols (o un parell d’anys també)). Serà interessantíssim explorar les intricades relacions familiars d’aquesta família. L’únic que em preocupa al respecte és si amb el ritme de Togashi podrem veure’n res.
Menys interessant em sembla desvetllar que és aquesta princesa menyspreada per la seva mare la responsable de l’escena del guàrdia boig. Sabíem que la bestia nen era d’un dels prínceps. I al ser un paràsit dubto que importi gaire que sapiguem quin príncep és. Ha sigut un com podria haver estat un altre, la nena no hi te res a veure. Això sí, l’habilitat podria ser motiu de que la mare l’aïlli dels guàrdies? Doncs sí, sona factible. En primer lloc podria aïllar els guàrdies amb nen per protegir-los (doncs aquests podrien caure sobre l’influx del paràsit), doncs ja sens ha especificat que només afecta a usuaris del nen. O podria ser per que creu que l’habilitat de la princesa ja la protegeix sobradament com per necessitar tants de guàrdies. També podria ser que l’habilitat de l’altre príncep fos més prometedora i decidís fredament apostar per ell. Clar que per això la mare hauria de ser conscient de les habilitats dels diferents paràsits. Sigui la opció que sigui sembla interessant.
I finalment l’ultima escena ens mostra al novè príncep (el més jove dels que tenen aparença d’adult), qui va cobrar gracies a en Kurapika un protagonisme notori com un geni de la política i un candidat prometedor a liderar la successió, guiant-se sota uns ideals aparentment bondadosos. Ja vaig parlar sobre el personatge àmpliament en la ressenya o se’l va presentar. Tinc moltes esperances en ell i no tinc clar que pretén amb les seves declaracions. Per que està clar que, polític com és, pretén alguna cosa. El pallo es planta davant de son pare i li diu que no està interessat en la successió y que no vol per res la seva merda de corona tacada de sang ( en una versió més educada). La pregunta més obvia és si menteix o diu la veritat. Obviarem la possibilitat de que realment sigui un bnaxon que cregui en els ideals de república i pacifisme i assumirem que és un polític que cregui o no en els ideals que professa vol el poder per a si fent que la seva declaració sigui un mer estratagema polític. Però que pretén amb la declaració? Per que si realment menteix òbviament vol aconseguir alguna cosa amb la mentida. Vol convèncer a son pare? Dona la sensació que aquest o be no el creu o be se la suda (apostaria pel primer, tot i que potser hi ha també una mica del segon). Llavors? Per enganyar la resta de prínceps que segur que tindran orelles per sentir la declaració? Dubto que hi hagi cap que se’l cregui. Dubto encara més que ell cregui que hi hagi cap que se’l cregui. Llavors per que? Algun objectiu tindrà. Potser es alguna mena de llei absurdament intricada que pot eludir gracies a aquest reconeixement públic? Podria ser. L’únic que se m’acut es que vulgui que els altres es trenquin les banyes pensant quina en te preparada arrel de la declaració quan realment no en te cap i es un mer element distractor per despistar-los amb una cerca inútil i fer que recelin d’ell deixant-lo en pau i obtenint un extra de protecció. És clar que podria succeir el contrari i fer que el recel els portés a atacar-lo abans no sigui massa tard. No obstant una estratègia d’aquest estil sembla fer pel personatge i per l’obra i veig factible que vagi per la linea de quelcom similar.
Que ens depara el futur? Doncs ni idea. La saga acaba de començar (tot i fer mes de dos anys en el mon real que ho va fer) i les bases encara s’estan plantejant. És una saga molt complexa i intricada i les bases necessiten el seu temps per desenvolupar-se. I si una cosa sap fer Togashi és prendre’s el seu temps (vale, acudit facil sorry). Però ara que per fi el manga ha tornat i s’ha arribat a una mena de respir pel que feia a la trama immediata d’en Kurapika, m’agradaria que ne el següent episodi Togashi s’oblidés una mica d’en Kurapika i expliqués alguna cosa sobre en Leorio per exemple (potser es massa demanar) o qualsevol altre personatge que vulgui que cobri importància dins el vaixell (menys en Hisoka i els de l’aranya, aquests ja els vaig veure massa fa massa poc, i això que fa un any). Crec que la narrativa es veuria afavorida de variar una mica amb el punt de vista en un vaixell tan complex. En fi, tan sols són desitjos, a veure que ens te preparat Togashi.
M’agrada molt com Oda ha portat les coses en aquest capítol. Moltíssim. Tot i que confiava en la seva capacitat tenia por que súper dotés les forces dels personatges amb la fi que poguessin sortir d’aquesta vius. Però no ha estat així. No ha estat així i me n’alegro. El Germa és fort. En Luffy és fort i en Sanji també. Però tot i ser forts no es senten mai superiors a les forces de l’emperadriu. El que fan és sols contenir una ona imminent. Plantar-se davant d’un enemic clarament superior per guanyar temps aferrant-se a una possibilitat de fugida difícil de veure. L’ambient de superioritat per part dels membres de la Linlin se sent real. Un s’arriba a preguntar com sortiran d’aquesta. I com no Oda venia preparant la fugida des de feia un bon temps.
La situació era fotuda, desesperada, rotundament sense sortida. I l’únic que se li acut a la germana bobalicona de la Lola és suplicar per clemència. Obvi era que sa mare li intentaria marcar el puny a la cara. Però tot i la inutilitat evident del gest m’agrada que Oda no oblidi al personatge. Doncs diria que la unió familiar de Capone amb la seva dona i fill és el més interessant del personatge (per a mi). I en aquest capítol ho demostra amb una frase èpica que queda una mica oblidada, en part per que One Piece n’està ple de frases èpiques i en part per que la situació és massa angoixant com per fer-li gaire cas. Capone manifesta entre crits de dolor que no li importen les vides dels seus aliats, però que amb ells s’amaga la seva família i no pot permetre que morin. Un acte d’amor per part del mafiós que t’entendrirà com a mínim una mica el cor si en tens. Llàstima que te n’oblidis a la pagina següent. Però com dic, aquesta connexió familiar que te tot i ser un mafiós cruel i sanguinari és una de les coses que més m’agrada del personatge (i no vull dir amb això que no m’agradi, m’agrada).
I l’únic pla possible es presenta. I m’agrada per que és un pla en el que el lector podia pensar. És desesperat però realista. Si no es poden quedar aquí la única alternativa és fugir. No queda altre. Però com fugir si estan rodejats? Cert, si Capone es transforma en home i tots es queden dins, un Cesar amb l’habilitat de volar se’ls podria emportar pels aires. Però està clar que llavors massacrarien a ambdós en un instant. I ells no podrien aguantar com ho fa el castell. La única solució per això és una famosíssima tàctica bèl·lica que el mes principiant dels generals coneix. Una cobertura. En el més aficionat dels exercits sempre hi ha hagut una reraguarda que s’encarregava d’assegurar una retirada en cas de derrota. De donar-se la necessitat, ells lluitarien com a cobertura per donar temps a les tropes per organitzar-se i fugir. Deu meu, la batalla dels 300 va ser la cobertura més èpica de la historia i tothom la coneix. Aquí Oda fuig de complicats estratagemes i recorre a la tàctica bèl·lica més bàsica per afrontar un problema que no sembla tenir altre solució. I és meravellós. La simplicitat de la solució confereix al material una qualitat increïble. Per que es nota el realisme, es nota la tensió, es nota la pressió sobre l’escenari. Oda és marca en definitiva un gol que mereix ser recordat.
L’episodi comença on ho va deixar l’anterior: amb un pla fallit estrepitosament on l’aliança ho ha donat tot per acabar amb una emperadriu que només han aconseguit fer enfurismar. Amb els plans pels terres, la escapatòria esmicolada i sense més plans de contingència Capone només veu una opció a poder seguir. El capítol no mostra molt més en realitat: personatges batallant i corrents per fugir de l’amenaça cada cop més mortal del poder de l’emperadriu. Poques coses puc comentar al respecte. Oda maneja be els ritmes i sap intercalar de maner adequada els diferents personatges per succeir a l’acció. L’humor habitual no interromp el trepidant de la tensió i l’ambient de gravetat es palpa a través de les pagines. Però a aquestes alçades de la saga ja sabem que la narrativa que maneja l’autor és més que correcte. Així que parlem del que passa durant aquesta fugida.
Però anem a la salsa del capítol. Els traïdors aliats aconsegueixen internar-se en la fortalesa improvisada, aparentment a resguard dels enemics que a fora els esperen. Però La situació segueix essent desesperada. Potser estant dins un castell sí, però a fora els enemics segueixen essent més i més poderosos. I el desordre que abans els conferia avantatge comença a desaparèixer a mesura que els enemics s’organitzen i les tropes d ela Big Mom comencen a cobrar consciencia de la traïció. Només uns murs de pedra diabòlica separen a l’aliança de la mort i només les defenses del castell poden fer alguna cosa per evitar-ho. Així que el castell comença a disparar els seus canons mentre intenta fugir d’allà. Però els canons no tarden en ser bloquejats (quina sorpresa, canons no servint per absolutament res més que demostrar el poder de x personatge a One Piece), i les cames del castell que els prometien una possibilitat de fugir en ser bloquejades. És llavors, quan la desesperació és absoluta, assetjats, rodejats i sense escapatoria que apareix la enfurismada Linlin, recobrada la seva consciencia. La situació no semblava poder empitjorar. Però ara la dona més poderosa del món, capaç de destruir un exercit de gegants ja des de la seva infància, sent mes fúria que mai i te com a únic propòsit destruir-los. La desesperació és absoluta. I el castell, per molt que fort i tenaç, no és indestructible. Només el temps els separa de la derrota i de la mort. La desesperació es palpa, es tasta. S’assaboreix. Que poden fer aquests mesquins traïdors per evitar la seva mort? Difícil saber-ho, no sembla haver-hi escapatòria. Ho haurem de descobri
Després de culminar amb la rodona historia de la petita Linlin, Oda ens torna per uns breus moments a la realitat. Amb una Big Mom vulnerable pels records d’un passat traumàtic que ara podem conèixer, els traïdors es disposen a acabar amb l’emperadriu. Però com vaig dir, Oda encara tenia una cosa a explicar, una carta a jugar. Faltava encara un pas per endevinar com aquella nena abandonada va acabar essent l’emperadriu que és avui. I Oda no el podria haver jugat amb més mestratge.
Així doncs Oda retorna al flashback per acabar-nos de donar les peces del trencaclosques que faltaven per conèixer. I és que resulta que l’espectacle de la Linlin devorant als seus germans i companys (dono la seva mort per confirmadissima) va ser contemplat per dos estranys. El primer, un gegant que de moment no cobra importància però que estic segur que haurà de jugar el seu paper en un futur. Qui sí la cobra és el segon desconegut que de forma totalment casual topa amb el tràgic escenari de la petita Linlin. El màgic d’aquest personatge, és que portem desenes de capítols veient-lo sense arribar a albirar en cap moment com d’important n’és en aquesta historia. El cap de cuiners de l’emperadriu no és sols tal. Si no que es el cofundador de la temuda banda pirata. Un líder a les ombres que va manipular a la petita nena per satisfer les seves ànsies de poder. Podem presumir que el control que exercia sobre l’ara emperadriu se li va anar escapant de les mans amb el temps. Que ara la seva influencia és molt més subtil i molt menys directe. Però de ben segur, al ser una figura paternal per a l’emperadriu, te més poder del que mai va somiar. Tot i que pel poc que hem vist del personatge, m’atreveixo a augurar que menys del que voldria. Aquesta petita dada construeix la resta de la historia. Com es va fer pirata. I com va construir un imperi essent una dement eixelebrada. Ens explica com ha arribat aquí i com s’ha mantingut a lloc. Justifica amb naturalitat el seu poder i la seva grandesa en un món com el que se’ns planteja. Crec que la concepció del personatge és brillant i que Oda no s’havia atrevit mai a dissenyar un personatge que ho mogués tot des de les ombres de forma tan subtil i autentica. Amb ganes de veure que ens aguarda.
Parlant seriosament, el castell em sembla horrible. Oda te un gust peculiar en quant a certes decisions estètiques. Els exemples que hi englobaria són aquest mateix castell i el shogun d’en Franky. Tenen uns dissenys robustos i fragmentats que em semblen bastant lletjos he de dir. Però be, això potser ja es un criteri personal. Per que pot ser molt lleig, però queda per veure si és o no poderós.
