ressenya – Pàgina 40 – El Bell cant d'un Somriure

Death Parade

«Death Parade» és una apassionant i profunda reflexió sobre el significat de la vida i la mort. Sobre el que ens fa humans. I sobretot: de la validesa dels judicis i l’importància dels sentiments en aquests. Sens dubte una sèrie que m’ha sorprès molt gratament.

La ficció ens presenta una premissa molt interessant. Després de morir els individus apareixen en parelles i sense recordar el seu passat més immediat en un bar on el cambrer els farà jugar a macabres i escabrosos jocs. Ells, pensant que lluiten per la seva vida no estaran més que sent jutjats per decidir si val al cel o l’infern, si es reencarnen o es perden en l’oblit. No importa si guanyen o perden, l’únic que importa és l’autentica personalitat que surti a relluir durant els jocs. Si són honestos, mesquins, cruels o innocents. No importa el que hagis fet durant la teva vida, no importa si t’has comportat com un sant. Només importa qui ets en el fons. Només importa el que aquests jocs macabres treuen de dins teu. El pitjor de tu. Amb aquesta informació, s’emetrà un judici i es desfilarà cap a l’autentica mort.

La sèrie te un format episòdic. On cada capítol explica la historia d’una parella de morts diferent. Jo no soc molt fanàtic del format episòdic, mai m’ha agradat. No aconsegueix enganxar-me. En aquest cas però, he de dir que el s’adapta molt be a la sèrie precisament per el plantejament que te, on petites histories van donant lloc a un concepte, a una idea, a una reflexió. I és que això és la sèrie al final. Els jocs macabres no són més que l’embolcall que cobreix l’autentica essència de la sèrie: la reflexió. Una reflexió sobre els judicis, sobre com de just és jutjar. Sobre l’impossibilitat d’emetre un judici objectiu essent humà i sobre la injustícia d’emetre un judici sense ser-ho. També reflexiona sobre la vida i la mort, sobre el significat d’aquesta. Però per a mi el més interessant de la sèrie és com planteja reflexions sobre la validesa dels judicis, fins i tot si aquests provinguessin de Deu. La sèrie també te una trama general que es va filant al llarg de tots els capítols fins que explota dramàticament al final. I realment aquesta trama més general (que no principal) no deixa de ser una més de les petites tragèdies que es deixen anar al llarg de tots els capítols. Només que n’és una que es pren el seu temps. I be, és ben sabut que a mi m’agrada que les series es deixin el seu temps.

Gaudeix de dotze capítols. I he de dir que en aquest cas la brevetat de la sèrie torna a ser un encert. Per la mateixa naturalesa d’aquesta un format més llarg hagués acabat per fer-se avorrit i repetitiu. En canvi els 12 capítols deixen la longitud justa per adquirir la tensió necessària abans del final. Una de les animacions a les que més afavoreix el format duodecimal.

Els personatges d’aquesta sèrie són tranquils. Quasi plans, quasi. Em refereixo és clar als que apareixen de forma reincident. Els personatges episòdics condemnats a morir estan plens de passions, però més que personatges, aquests són quasi un escenari. Els jutges en canvi, són aparentment apassionals i intransigents. Tal com pertoca a la seva feina. Però dubten, dubten en els seus judicis. Per que si no hi hagués dubte, no hi hauria reflexió i sense reflexió aquesta sèrie no seria més que una absurda successió de jocs macabres.

Pel que fa al final de la sèrie. A la resolució del misteri que s’ha anat plantejant durant la seva longitud. Em sembla magistral. Amb una preciosa escena de patinatge artístic la bellesa i elegància de la qual m’ha fet oblidar per un moment que estava veient una animació. I això, poques series ho aconsegueixen. Però si alguna cosa en vull destacar és la historia que hi ha al darrere. Molt més senzilla i mundana que totes les anteriors, un drama més suau. Però més colpidor. Com aconsegueix la sèrie donar tanta força dramàtica a un fet tant quotidià em resulta encisador. He d’admetre que en el punt àlgid d’aquest senzill dramatisme els sentiments m’han fet brollar alguna llàgrima. I això sí, que no és quelcom que aconsegueixi qualsevol.

Finalment tot i que sota al meu ull es presenta imprescindible és una seria molt metafòrica i reflexiva per als estendards de l’animació japonesa. Per tant no és una sèrie que recomanaria a tothom. Si t’agraden els significats mai pronunciats i les metàfores amagades, aquesta pot ser la teva sèrie. Sí no, com vaig fer amb “Kemonozume” (veure ressenya) recomano visionar el primer episodi i decidir a partir d’allà si t’atrau o no aquesta petita producció.

El Castell en l’Aire

«El Castell en l’Aire» és no només una digna continuació de «El Castell Ambulant»(veure ressenya) Si no que sap mantenir totes les virtuts i mitologia d’aquest, canviant completament la historia i el context i fent-lo fresc de nou. Nous personatges encantadors. Vells personatges carismàtics que sempre han estat allà però que no descobreixes com a tals fins als final i sobretot la prosa dolça i de conte que et transmet l’alegria i la tendresa característica de l’autora sense deixar de ser profundament enginyosa i fins i tot reflexiva en moltes ocasions.

La trama avança ràpidament i amb alegria. Donant més sorpreses de les que un podria esperar. I és captivadora, terriblement captivadora. Com l’anterior es tracta d’una novel·la curta que es llegeix en un sospir. Al cap i a la fi la historia és d’allò més senzilla. En aquest cas tenim a un humil i somiador venedor de catifes al que un dia un desconegut li ven una catifa voladora amb la qual anirà a visitar una enigmàtica princesa en somnis. O això es pensava ell, doncs descobrirà que els somnis no eren tals i que la catifa realment era voladora i que el portava allà on desitjava mentre dormia. Profundament enamorats, els dos amants planegen fugarse junts. Però en aquell moment un maligne dimoni rapta a la princesa i se l’endu. Obligant al nostre protagonista a creuar mig món per a trobar-la. Amb la companyia d’uns carismàtics amics que anirà reunint, no sense cert recel, al llarg del camí. Els quals, l’ajudaran a trobar el mític castell en l’aire on el dimoni te amagades a les princeses que rapta.

Sento un amor molt tendre per les portades variants, sempre que no siguin la propaganda de la pel•lícula.

Els personatges no només són terriblement carismàtics. Si no que encertadament diferents als de l’entrega anterior. Originals i frescos, com quelcom completament nou, però que d’alguna manera aconsegueixen acoblar-se a la perfecció amb els vells. I costa de creure, doncs els universos presentats son tan diferents que a un li costa imaginar com ha aconseguit la autora que encaixin tan be, que siguin el mateix i que no n’hi hagi cap dubte. Tenim a un malcarat soldat, honest però estafador que en realitat no és tal. Una gata màgica capriciosa i malcarada amb el seu adorable cadellet que en realitat no és tal. Un geni dins una ampolla, també malcarat, amargat i rondinaire que en realitat tampoc és tal. Res és el que sembla ser i és una de les coses més fantàstiques del llibre. Doncs t’enganya amb dolçor i un cop arribat al final no pots evitar somriure davant l’ardit. I és clar, també tenim a totes les princeses, que tot i no aparèixer durant molta estona tenen personalitats molt marcades i ben exemplificades. També terriblement carismàtiques.

Aquesta és una novel·la totalment imprevisible en comparació amb la primera. Coneixes l’estil, coneixes l’univers, coneixes els personatges. O això et pensaves. Per que t’ho canvia tot sense caviar res i de cop abans d’adonar-te’n tens la boca oberta amb el que acaba de passar. I et regires en la teva ingenuïtat per haver cregut que sabies de que anava la historia, no ho sabies. Tal com volia la autora pensaves saber-ho, però no ho sabies en absolut. I és un engany perfectament realitzat i que deixa un gran sabor de boca.

Si una cosa em va impactar de la novel·la, va ser l’expansió de l’univers que havia presentat en el primer volum de la trilogia. En la primera novel·la ja teníem un univers extens. Amb mags, bruixes, dimonis, castells ambulants i un gran regne de conte de fades. Però aquí s’hi afegeix la màgia de les mil i una nits: amb catifes, voladores, genis tancats dins d’ampolles, visirs i princeses. Però el més increïble és que dos universos tan diferents encaixin a la perfecció en un de sol. Són el mateix. La màgia, el sistema de màgia, tot i que completament diferent en aparença, és el mateix. Es basa en els mateixos sòlids principis i te el mateix ambient a conte de fades. Només que aquest cop amb un regust a les mil i una nits d’afegit que resulta molt afavoridor.

Com en l’anterior, aquesta és una historia d’amor. Una historia d’amor dolça i de conte de fades. Però una de molt diferent. Si abans teníem a dos tossuts poca soltes, una dualitat d’egoisme i bondat, d’orgull i humilitat, que sense saber ben be com encaixaven a la perfecció. Ara tenim a dos individus joves i ingenus, astuts, però patosos en els camps de l’amor. Que descobreixen el món a través d’aquest. Si a l’anterior teníem dos pols oposats aquí tenim dues mitges taronges. I és fantàstic. Fantàstic que la novel·la pugui sorprendre’ns en tants aspectes tot i explicar la mateixa historia. Fantàstic que pugui explicar la mateixa historia i a l’hora explicar una historia completament diferent. Fantàstic, màgic, encisador.

Sens dubte totalment recomanable tinguis l’edat que tinguis. Una aportació imprescindible en l’extens gènere de la fantasia, que com l’anterior recomano especialment als amants del gènere i dels contes de fades, a més d’aquells a qui va encantar la pel·lícula de la Ghibli. Impacient per llegir la darrera part de la trilogia.

El Castell Ambulant

“El Castell Ambulant” de Diana Wynne Jones és una novel·la dolça, màgica i reconfortant. És un petit relat alegre sobre la vida. Un relat senzill, però que no per això renuncia a la profunditat. El més probable és que es reconegui el títol per la pel·lícula de Hayao Miyazaki que l’adapta. I tot i que crec que és segurament una de les millors adaptacions de la historia (que no la més fidel). Per sorpresa meva la novel·la em va encantar moltíssim més que la seva adaptació.

El que més destacaria d’aquesta petita joia lideraria és la seva prosa. Te un estil senzill i eloqüent. Que et submergeix en un transit alegre i amb aroma a conte de fades. Te la capacitat de fer-te viure i sentir en un conte clàssic tot i tractar-se en realitat d’una novel·la de certa complexitat. Quelcom similar va succeir-me amb “Contes de Terramar”(veure ressenya) i el seu predecessor “Histories de Terramar”. Però al contrari que a Terramar, on la prosa era feixuga i terriblement difícil de llegir tot i el molt ben aconseguit aroma a llegenda, “EL Castell Ambulant” és una novel·la que es devora amb facilitat. Amb una prosa no només terriblement simpàtica, si no que molt amena i agradable. Un estil literari que dona gust de llegir per si sol, fins i tot tret de context.

La historia ens trasllada a un món fantàstic de màgia on la petita de les tres germanes, Sophie, està destinada a no ser gaire res a la vida i ho viu amb conformitat. La gran està destinada a casar-se amb un bell príncep, la petita a ser una gran aprenent e bruixa, però a la tercera germana mai li espera cap destí emocionant més que potser heretar la feixuga feina familiar. Ensopida en la resignació que el destí clàssic de conte de fades que el seu univers ha assumit, apareix a la seva vida una malvada bruixa que recelosa de la seva dolçor l’embruixa amb un terrible malefici que la converteix en una anciana. Decidida a no pertorbar la vida dels que l’emboten empren un viatge en solitari per buscar el seu destí. És en aquest trajecte on es toparà amb el castell ambulant i el carismàtic mac Howl que l’habita. Sumats amb en Calcifer, el dimoni de foc que dona vida al castell i l’aprenent del mac, en Michael, la Shophie passarà a habitar el confortable castell sent-ne l’encarregada de netejar el desordenat indret. En aquest context s’iniciarà una dolça historia d’amor entre l’aparent anciana i el caòtic i faldiller Howl.

Òbviament la historia parla d’amor verdader i no de les tendències sexuals vers la gent gran. En aquest cas el relat seria una mica pertorbador. La tranquil·litat que es pren la historia per desenvolupar l’innocent romanç és segurament un dels punts més forts de la historia. Però un que resulta impossible no destacar és la carisma dels sues personatges.

Howl, és l’estrella que brilla sobre totes les demés. En un món de personatges innocents i entranyables, propis d’un conte de fades, ell resulta esser tot el contrari. Egoista, faldiller, malcarat, infantil, complicat i terriblement seductor. Un dels personatges més interessants i ben aconseguits de la literatura fantàstica. També podem destacar el malcarat i entranyable Calcifer, obligat forçosament a moure el castell. L’alegre i simpàtic Michael. O les germanes de la nostra protagonista, les trames de rebel·lia contra un destí imposat que la pel·lícula decideix ometre molt sàviament, però que donen a la novel·la un gir molt més interessant i una complexitat molt més disfrutable. I finalment tenim a la Sophie, una dolça i resignada somiadora en el fons del seu cor. Que convertida en anciana decideix amagar-se rere la faceta d’una malcarada vella queixica que ha d’imposar ordre a un sistema caòtic. El duo que formen els dos protagonistes és sens dubte un dels més entranyables de la ficció.

Com a bona novel·la de màgia. Te un sistema de màgia únic i fantàsticament elaborat. És senzill, no massa tècnic i propi d’un conte. Però en aquest món màgic no tot és possible, la màgia ( com tota màgia que sigui de preciar) te els seus costos i limitacions. Tal com fa la prosa, els sistema de màgia aconsegueix esser dolç, alegre i de conte de fades. Quasi en diria màgic, però això seria redundant. El millor però, és que tot i esser un sistema tan senzill i de conte clàssic, esdevé terriblement sòlid i coherent amb si mateix. Sens dubte una gran mostra de com la escriptora és capaç de crear un univers compacte i congruent.

L’art de l’animació és sens dubte preciós.

Finalment vull destacar la part de la novel·la on es visita el món real ( si, al contrari que a la pel·lícula s’hi conceben diferents mons, un d’ells el nostre de suposo finals de segle i que els protagonistes visiten amb notòria influencia per a la trama). Com es descriu el nostre món (increïble la descripció del televisor i la consola als ulls de la Sophie) des del punt de vista d’un habitant de conte és un dels petits regals imprescindibles que ens regala na novel·la.

No em queda més que dir que considero aquesta una lectura totalment imprescindible. Especialment a aquells que van desfruitar de la pel·lícula i als amants de la fantasia i els contes de fades.

One Piece 819- Momonosuke, hereu del clan Kouzuki

Mamut vs Elefant

El capítol anterior va ser potser un dels més importants de tota la saga. Potser al nivell d’aquell capítol rere la èpica batalla a Enies Lobby on apareix en Garp i li comenta per accident al seu net que el seu pare és en Dragon, el criminal més buscat del món. El capítol passat va esser eclipsat per les revelacions sobre el destí d’aquesta gran aventura: Raftel. En aquest capítol s’ha de tornar a la realitat. En aquest capítol s’havien d’abordar els temes pendents que requereixen una resolució immediata, en aquest capítol s’ha de decidir que es farà a continuació. I ho ha fet, però no s’ha quedat aquí. El capítol passat em va encantar, però sincerament aquest m’ha agradat encara més.

En la ressenya anterior comentava que semblava difícil dilucidar quina seria el camí a seguir. I després de llegar aquest capítol em sento una xic estúpid, la veritat. Estem parlant d’en Luffy, només hi havia un camí a seguir. Primer van els seus nakamas, després la resta d’assumptes. Per molt important que sigui la trama d’en Kaidoh. Rescatar a en Sanji és infinita i clarament prioritari dins el cervell del nostre home de goma. Era evident que abans d’anar a Wano, primer s’hauria d’encarregar d’uns altres assumptes. L’únic que quedava per dilucidar potser és si aquests assumptes serien una breu incursió o una gran batalla. I tenint en compte que espera una gran batalla contra l’emperador Kaidoh, la incursió era l’opció més intel·ligent. One Piece es caracteritza per la seva varietat a l’hora d’oferir trames i el més semblant al que es planteja com el rescat d’en Sanji és la incursió a Impel Down.

Estic segur que l’arc que se’ns presenti serà molt interessant, fins i tot innovador. El que no em queda tan clar és que sigui breu. Se’ns presenta la èpica confrontació contra en Kaidoh com a quelcom immediat. Però no m’estranyaria que no aterréssim a l’illa dels samurais en els propers dos anys. Per que si una cosa sap fer One Piece és fer-nos esperar, anunciar un gran esdeveniment i no destapar-lo fins uns quants centenars de capítols després. I per sort, ho sap fer be. Només queda per veure qui participarà en aquesta incursió. En Luffy i la petita Mink conilleta(Carrot) són dos integrants de la partida de rescat que estic segur que serà petita, però no poden ser els únics. M’agradaria que aquest cop, al contrari que el que va passar a Dressrosa quan la banda es va partir, es desenvolupessin dues sagues paral·leles, però vist com avança la trama no hi tinc ja masses esperances.

Els títols dels capítols, no solen ser massa enginyosos. En aquest cas qui dona el nom al capítol és la memorable escena de declaració d’intencions del nen-drac que sembla destinat a regir el país de Wano en un futur no exageradament llunyà. Com rebutja en Luffy la petició ineludible dels subordinats d’aquest era quelcom que a aquestes alçades de coneixement del protagonista el lector ja es podia esperar però que tot i així resulta totalment disfrutable. Aquí és mostren les conviccions de cada un. En Momonosuke és un nen, encara massa dèbil per fer res per ningú. Però està determinat a vetllar pels seus i deixar-hi fins a l’últim esforç carregant el pes de la seva família.

Per què igual que en Nekomaru i L’Inurashi un sol home pot fer aparcar les seves diferencies.

En Luffy, demostra per enèsima vegada que no li importen els plans i les maquinacions, no li importa el poder, no li importa en absolut. L’únic que l’importa és l’amistat i l’aventura. No és un heroi, és un pirata. No correrà a socórrer als desvalguts(tot i que al final sempre ho fa). Però defensarà als seus amics fins a la fi del món i viurà l’aventura fins a les ultimes conseqüències. Per que aquest, és en Luffy.

Però el que ha fet que aquest capítol em valgui més que l’anterior no ha estat tan el seu contingut com el seu humor. Un humor que 800 capítols després segueix sense esgotar-se, un humor sense el qual la sèrie no podria mantenir-se com ho fa. L’humor a One Piece, te una importància més cabdal del que a molts els agradaria admetre. L’humor justifica moltes vagades els girs de la trama i sosté la sèrie en la seva eterna linealitat. L’humor és l’essència de One Piece. I en aquest capítol, tot es relaxa humorísticament després de les declaracions dels capítols anteriors. No hi ha cap gag que passarà a la historia com tants abunden a la sèrie. Son bromes senzilles i oblidables, però que omplen la sèrie de vida. Tal com he dit, petits detalls( el meu preferit: quan en Zoro aclareix que si en Sanji val per 1000 homes ell val per 2000) que fan a One Piece un manga d’una riquesa imbatible.

Però no content amb el ja prou rodó contingut el capítol ens deixa amb l’apoteòsic final que ha donat nom a l’entrada. L’aparició d’en Jack. El mamut torna a l’illa anunciant que sortir d’aquesta no serà tan fàcil i amigable com va resultar entrar. No se com l’Oda decidirà conduir aquesta confrontació, però dubto que se n’escapi. Si per alguna cosa he d’apostar, és que s’acosta una batalla èpica.

Agent Carter- Primera temporada.

“Agent Carter” es va presentar en el seu moment com una aportació interessant a l’Univers Cinematogràfic de Marvel (UCM) que, la veritat sigui dita, no va cridar l’atenció a gaire ningú. I és una llàstima.

La primera temporada em va semblar quan la vaig veure un potent projecte desaprofitat per a falta de pressupost. Es notava que era una aposta menor de la productora i aquesta no volia invertir-hi gaire en efectes especials, però de fet no calia. No calia per què no era una historia d’efectes especials. Tot i així portava el segell de Marvel, així que una mica d’efectes hi havia d’haver. I els van ficar. Mal posats es clar. Sincerament, si s’haguessin deixat de ximpleries i haguessin respectat una mica l’essència de la sèrie, aquesta hagués funcionat molt millor.

La producció Marvelita ens explica la vida de Peggy Carter, abans (més o menys) companya sentimental del Steve Rogers (Capità Amèrica), i de com supera la pèrdua del seu estimat (aparentment mort però en realitat congelat, com la mateixa Peggy sabrà dècades més tard després de la formació dels Advengers). Però això és la publicitat, la publicitat que crida: “Això te relació directe amb el Capità Amèrica, mireu-ho!”. I be, en te, però per sort, és una trama secundaria. La realitat de la sèrie és que va sobre una dona sobrevivint en una societat masclista. I això és collonudament genial. Peggy Carter és una dona forta i tot i que si sent la pèrdua del seu estimat, no deixa que això se l’emporti amb ella. Lluita.

Durant la guerra, l’exèrcit dels estats units feia us de tot el que tenia, cridant a les dones a impulsar l’enorme maquinaria bèl·lica. Durant la guerra ella formava part dels mítics “Howling Comandos”. Però ja no estem en guerra i les dones ja no són necessàries. Ara la feina d’espionatge i intel·ligència secreta a la que tan avesada està la nostre protagonista és quelcom d’homes i ella.. Be, ella es una relíquia de guerra que és allà per que va treballar amb el Capi, i be, ja que hi és, ens pot portar uns cafès. I així sembla pensar tothom que la rodeja. Relegada a un pla invisible l’agent secreta es veu pràcticament esborrada d’una societat que no reconeix la seva existència. És llavors quan Howard Stark ( el pare del futur Ironman), antic amic de la guerra, li demanarà un petit favor. I és que aquest sembla haver estat acusat de traïció a la pàtria al vendre secretament armes al bàndol enemic(els soviet, s’acosta la guerra freda). Ell afirma que les armes han estat robades i li implora a l’agent assedegada de responsabilitat real que l’ajudi a demostrar la seva innocència. És així com Peggy Carter es converteix en una agent doble que ha de lluitar contra tot el seu departament per demostrar la innocència del milionari playboy, mentre els seus companys pugnen per demostrar la seva culpabilitat. I això és la sèrie. Una dona, invisible als ulls dels homes que la rodegen, més capaç que tots ells junts de fer la seva feina. I ho demostra amb contundència. És forta, femenina i intel·ligent.

El masclisme de la postguerra és una de les coses més ben retratades de la producció. Però també m’agradaria destacar les subtils però continues referències al Capità America. Que són gracioses i a vegades fins i tot enginyoses (quan no exageradament evidents). El que ha sobrat a la sèrie, desgraciadament, són explosions. El guió s’ha descarrilat massa sovint per explosions grandiloqüents quan, un intercanvi de punys o de bales funcionava molt millor. És una historia d’espies, discreta i pulcre i així hauria de ser la seva acció. Personalment penso que el principal problema d’aquesta sèrie és la baralla continua entre el que volia ser (un projecte genial i reflexiu, encara que no molt comercial) i el que les vendes volien que fos (una merda de sèrie genèrica sense massa sentit que servís per promocionar a la franquícia amb molta acció i explosions per acontentar als fans). M’hagués encantat veure la sèrie essent el que volia ser. Crec que si s’ho hagués premés, amb una modesta producció hagués pogut ser una gran sèrie. Per desgracia, en això s’ha quedat, en el que hagués pogut ser. Agent Carter és la prova vivent del mal que fa la pugna comercial a les petites produccions.