“L’animal Moribund” de Philip Roth ens planteja la història d’un prestigiós professor universitari acostumat a emportar-se al llit a les seves alumnes sense que això alteri el més mínim ni la seva privacitat ni la seva objectivitat acadèmica. Un dia però, aquesta fredor amb que aconsegueix viure la seva sexualitat, aquesta distancia esteta, es veu aniquilada per l’aparició d’una jove que trastoca els seus móns. Convertint així el pragmàtic i liberal professor, en una autodestructiva bestia gelosa i dependent, que veu a cada cantonada un perill potencial, un auguri de pèrdua. Tot i el suggerent de la premissa però, aquesta no és una historia de sexe. És una historia d’obsessions, obsessió per la bellesa, obsessió per mantenir al teu costat la joventut que sempre fuig, obsessió per conservar, terror a perdre, perdre i deixar de ser tu. És una historia de gelós, una historia que exposa com l’obsessió pot portar a la paranoia, com la paranoia pot trastocar a una persona.
<No importa quant sàpigues, no importa quant pensis, no importa quant maquinis, fingeixis o planegis, no estàs per sobre del sexe>
El llibre està narrat com una crònica. El professor relata la seva historia a un personatge del que mai arribem a saber res. Ell simplement explica la seva historia, el seu trajecte cap a l’autodestrucció. I el més important potser, és com ho narra. És un home culte, intel·ligent i seductor (tant amb les dones com amb el lector). A banda de ser una eminència acadèmica participa en un programa televisiu on apareix un cop per setmana com a conseller literari. Te una fama modesta basada en la seva cultura intel·lectual, la qual no te cap problema en exposar. De fet, un dels elements més sorprenents del llibre és la cultura intel·lectual que desprèn. Llegint aquest llibre un no pot evitar sentir-se petit davant d’intel·lecte i la cultura que emanen les seves pagines. Amb constants referències als moviments socials, la historia, la musica clàssica, la pintura, la literatura i bàsicament tot el poder intel·lectual de la Nova York moderna(abastant des dels 60’ fins als 2000). El protagonista ens relata la historia d’obsessió, com va començar, com es va intensificar i com va degradar. Ens explica fil per randa els esdeveniments crucials de la relació. Donant-nos la visió de la seva transformació: començant per un seductor afamat pel sexe d’una joveneta inusual, que res més vol d’ella que gaudir del seu cos; passant per un avergonyit professor que nota com la passió per la seva alumna pren control de la seva vida i acabant amb un home destruït per l’obsessió.
Però per a explicar la seva historia l’home no tem en esplaiar-se les pagines que faci falta. Ja sigui explicant la revolució sexual dels anys seixanta, la destrucció del seu primer i únic matrimoni(a causa de la revolució sexual dels anys seixanta i les jovenetes descontrolades que el temptaven amb liberal luxúria). O relatant la seva passió per la musica i el piano, exaltant la dificultat i qualitat d’una o altra peça de tal o altre autor. O explicant ple de dol la mort del seu únic amic al llarg de tots aquests anys, l’únic confident a qui podia lliurar-se i explicar la seva flagrant obsessió per una dona trenta-sis anys més jove. No li importa per què és la seva historia i l’explica com a ell li sembla. Cal destacar que l’esmenta’t entrevistador a qui el protagonista revela la seva vida en cap moment interacciona ni amb el personatge ni amb el lector, conferint-li un aura de secretisme molt afavoridora.
Però no es pot parlar d’aquest llibre sense parlar de Consuelo Castillo, l’enigmàtica alumne que aconsegueix trastocar la ment d’un home amb dècades d’experiència en relacions merament sexuals. Consuelo és una dona adinerada, filla d’exiliats cubans que van fugir del regim de Castro i van aconseguit refer la seva fortuna al país de les oportunitats. Fortament lligada als seus orígens cubans, Consuelo és una dona que no necessita res a la vida. Conscient del poder que exerceix el seu cos, l’exhibeix amb l’orgull de saber l’atracció que genera. Sense petulància ni altivesa es passeja pel món captivant les mirades dels homes. Amb una elegància natural i quasi inconscient, participa en la cultura universitària no per a dedicar-s’hi si no simplement per nodrir-se’n. Amb la vida solucionada no espera de l’ensenyament aprendre res en concret, si no participar en la cultura intel·lectual que el llibre tan aconsegueix evocar. Ella és doncs una simple observadora, algú que estima l’art i vol ser capaç d’apreciar-lo, encara que mai hagi tingut intenció de participar-hi. És per aquest moriu que Consuelo decideix seguir l’aventura amb el seu professor. No per passió ni per luxúria, si no per pur interès intel·lectual. Però igual que el sexagenari protagonista no li produeix cap desig específic, tampoc li produeix cap desagrad. És simplement una dona que es passeja pel món seguint les seves pròpies convencions, arrelades en la moral cubana de la que descendeix la seva família. Un personatge enigmàticament senzill i poc ambiciós. Que tot i ser conscient de la seva bellesa i el seu poder, mai en fa us, doncs no en te necessitat ni alberga en si cap malicia. Simplement és i així es passeja pel món. I així el nostre protagonista cau pres pel desig irrefrenable cap a ella. Pel terror a que ella el deixi trobant alguna cosa millor. Per l’angoixa al saber que ella no el desitja i mai l’ha desitjat. Que sols està amb ell per la cultura que ell li pot oferir i pr la veneració que ell li professa. Com Consuelo domina i destrueix sense pretendre-ho en cap moment al nostre protagonista és sense més paraules un magistral procés que ens revela una esgarrifosa relació de dependència incondicional.
En cert punt de la historia la relació acaba i el nostre protagonista es veu submergit en un pou de desig i necessitat sense fi que no pot saciar. Abans, al seu costat, al menys podia tocar-la, encara que això mai fos suficient per omplir els seus desitjos. Però ara, la paranoia per una relació que ja no existeix el consumeixen fins a la destrucció. Han de passar anys abans que l’estabilitat emocional retorni a les seves mans i el judici esdevingui de nou un amic de qui fiar-se. Així es planteja la historia i així sembla que confluirà. Però quan un pensava que aquesta epopeia de necessitat i desig incontrolable era perfecte de per si el relat ens sorprèn amb un últim cop. Un cop que ens fa doblegar per l’impactant de la seva presencia. Doncs si la novel·la no era ja de per si prou colpidora, profunda i pertorbadora, arriba un nou element disposat a esborrar-ho tot.
El càncer.
I efectivament després d’anys de silenci Consuelo torna a la vida del nostre protagonista per revelar-li que després de la mort en dominó de la majoria dels seus parents el torn sembla arribar-hi a ella amb un càncer, un càncer de mama. S’ha de dir que el càncer de mama és un element poètic. Una amarga ironia. Doncs els pits de Consuelo es revelen per paraules del nostre protagonistes com un element quasi diví, de perfecció indubtable. Mai abans havia llegit una oda als pits tan profunda i encertada com la que en aquest llibre es presenta. A la seva morbositat, la seva elegància, la generositat de la seva abundància, la perfecció de les seves corbes. I tot això, tota aquesta perfecció queda destruïda. No hi ha gaire diferencia entre la fi del món que l’any 2000 augurava amb la fi dels pits de Consuelo que s’anuncia el cap d’any de l’entrada als 2000. Doncs semblen concentrar en la seva bellesa tot el que val la pena salvar d’aquest món. L’amarga tragèdia de perdre l’únic que la fa ser ella. Aquells pits abundants que eren el símbol del seu orgull ara se li veuen arrabassats. Qui la desitjarà quan li falti un pit, qui la venerarà com a una deessa? El terror, el terror a perdre la vida i la bellesa de Consuelo estan narrats amb una profunda i esfereïdora profunditat que no pot evitar que un es regiri incòmode en la seva lectura. Doncs al final, d’això va el llibre. De la por a morir. Inesperadament, a les ultimes pagines, t’adones que tot el que has llegit no era més que un prefaci. Que el desig i la paranoia només eren una introducció per comprendre el que realment significa el llibre: el terror de la mort imminent.
L’animal moribund. El nostre professor veu la mort imminent, potser no aquest any, ni en deu, ni en vint. Però ja ve, ja s’acosta. Podria ser demà. La seva joventut s’ha esvaït i amb prou feines li queda res al que aferrar-se, excepte el reducte de vitalitat que viu a través de les seves conquestes. Que al seu temps només fan que recordar-li la seva precarietat, l’allunyat que es troba de la seva joventut. Com una droga que com més en prens pitjor et fa sentir, però que no pots deixar de prendre. Ell consumeix jovenetes incansablement, joves que li recorden cada cop amb més força el proper que li queda la mort. Però res es comparable al moment en que Consuelo irromp a la seva vida i li demostra encara amb més força la vitalitat de la joventut, el poder de tota una vida per davant. Ell és sols un animal moribund que atrau mirades de compassió.
Precisament per això quan Consuelo, el seu símbol de joventut retorna a la vida de l’animal moribund, essent pràcticament un cadàver, ell no pot evitar ajudar-lo. Per que veu que tot i estar a les portes de la mort, ell encara te vida. Consuelo en canvi es ja un cadàver, ella que era el símbol de vitalitat eterna, ella que era la deessa del desig. Ella que ja te una pota a l’altre món. I encara que no morís, moriria, doncs amb el pit la seva perfecció s’esvairia, deixaria de ser una deessa per esdevenir una mutilada, un record amarg del que havia estat. Una idea inconcebible, insuportable, humiliant. Per això Consuelo recorre a l’únic que la pot entendre. L’únic que la pot estimar i venerar sense contemplacions mentre encara quedi vida a la seva bellesa. I el nostre protagonista s’hi llença de caps. Sabent que això significa la seva destrucció. S’hi llança de caps tot i haver estat a punt d’esser destruït i haver-ne pagat les conseqüències durant mitja dècada. S’hi llença de caps ara que ja no el torturava l’angoixa del desitgi el temor a la pèrdua. S’hi llança de caps sabent que això implica el seu final. Per què ella és Consuelo i ho faria tot per ella.
Sens dubte una de les millors novel·les que he tingut el plaer de llegir. Novel·la que aparentment du el gènere erotic imperés però que de cap manera podria considerar així després de llegir-la. Doncs l’erotisme que hi viu és sols una deformació de l’agonia per no poder escapar de la mort. Un llibre esfereïdor, que farà estremir a mes d’un al sentir que les mans de la mort se li acosten, inexorablement. Totalment recomanable, però matisant que segurament no és un llibre apte per a tots els públics. No per l’escabrós del seu missatge final si no per la profunda i complexa cultura intel·lectual que desprèn i que farà tirar enrere a més d’un. Tot i així, o potser precisament per això, només amb el primer quart de pagina de les cent cinquanta que te la novel·la ja vaig saber que aquesta rebria l’etiqueta d’imprescindible. I indubtablement, és imprescindible.
“Batman v Superman” serà segurament una de les pel·lícules més controvèrsies de l’any. Odiada per la critica, estimada per part del fanatisme (no per tot: veure aquí). És una pel·lícula que ha estat titllada de saturada i exageradament complicada. Difícil de comprendre, inconnexa a trossos i mal dirigida. És una pel·lícula que ha decebut a molts, una pel·lícula que no ha sabut estar a l’alçada de els expectatives. Pel que fa a mi, ha estat exactament el que esperava. No des del controvèrsia tràiler que et resumí la pel·lícula en 2 minuts, si no des que em vaig assabentar de l’existència del film. Un desastre polèmic i precipitat.
Pel que fa als personatges tots m’agraden (no, en Doomsday no). Exceptuant potser en Superman. L’actor te un bon físic, però no m’agrada gens la seva actuació 
Per que crear arriscadament un Lex Luthor diferent per destruir-lo com ho fa la pel·lícula? És el pitjor que por ser un malvat en el cinema actual: un malvat sens emotius. Terriblement decebut que creïn un personatge tan interessant (i sí, creïn per que aquest no és el Lex Luthor dels còmics) per pràcticament assassinar d’aquesta manera la seva essència. Finalment destacar el nou Alfred, que trobo molt encertat per al nou Batman i que ofereix un contrast molt refrescant respecte les versions anteriors del personatge al cinema.
“L’Aurora” de Núria Tió és sens dubte la novel·la eròtica més dolça que he tingut el plaer de llegir. En si el llibre és un viatge de descobriment a través dels anys en la sexualitat d’una adolescent. Però la tendresa amb que es tracta és tan alegre i esponjosa que un no pot evitar encarinyar-se amb els personatges. Darrerament la literatura juvenil em causa certa incomoditat, potser per la simplicitat del raciocini adolescent que s’hi exposa. Aquest llibre tot i versar sobre adolescents i tractar el descobriment de la sexualitat d’aquests no m’ha provocat cap sensació similar. Això sí, tot i que per la historia podria semblar-ho, no el catalogaria com a juvenil.
El llibre te una sèrie de personatges molt carismàtics i potents que acompanyen amb alegria les peripècies de la protagonista. Amb una narració sexual vigorosa i enèrgica a la part que dolça i tendre. No te por a parlar sobre vergues colossals o fluïts ejectats. No te por de ser moralment incorrecte per que defineix la seva pròpia moralitat. La descobreix. Amb un ambient que viu entre Barcelona i París, la novel·la defineix un ambient que tot i ser senzill te un fort component intel·lectual avesat sobretot a les arts dramàtiques. S’actua, es balla i es contemplen pintures d’innegable dot artístic. I és clar, es contorsionen cossos, també amb un art sublime.
Tim Burton és un director excèntric. Te una llarga renglera de fanàtics i una també extensa fila de detractors. Les seves obres poden o no agradar. Però el que no sol fer és deixar indiferent. Amb la seva estètica particular ha captivat un públic molt específic que junt al seu intèrpret preferit (Jonny Deep), ha llençat al director a l’estelat. He sentit critiques que apunten que les seves trames han perdut substancia, que les histories no estan tan cuidades, que ha perdut qualitat en pos d’exagerar l’estètica que l’ha dut a la fama. I sincerament, “Alícia al país de les meravelles” no és el millor exemple per a defensar-lo.
I un dels errors més garrafals de la pel·lícula em sembla la seva protagonista. És guapa, molt guapa. Però… poc més. La seva actuació em sembla insípida, poc fantasiosa, mancada de passió. No se si això es deu a els dots de l’actriu per a representar al personatge o a una intenció deliberada del director per una personalitat apagada. Però sigui quin sigui el motiu em sembla que destrueix la pel·lícula. Tal com es presenta la situació Alícia hauria de ser una dona forta que afronta el seu destí i decideix prendre’n les regnes. Que es desfà dels lligams de la fantasia per enfrontar-se a la realitat, lluitar contra el destí advers. Hauria de ser una dona forta. Però no és més que una nena indecisa arrossegada pels esdeveniments, que en cap moment mostra un deix d’autèntica determinació. Fa el que fa per que fa estona que s’ha quedat sense altre opció. Tampoc sembla patir cap dilema intern. Literalment m’ha semblat que tot li relliscava força. Una dona que va fent. Sincerament, un resultat pèssim per una gran possibilitat. Un dels elements més potents d’Alícia són la curiositat per explorar la fantasia, les pors per endinsar-se en el desconegut. En aquesta pel·lícula l’actriu m’ha semblat literalment un cadàver mancat d’emocions. Pèssim.
Pel que fa a la historia… Be, crec que els esdeveniments han seguit una direcció pèssima. A estones tenia la sensació de veure una pel·lícula de fantasia de classe B. Amb un perill rere l’altre sense pràcticament cap mena de justificació. Una sèrie d’escenaris que s’han de passar per que alguna aventura hi ha d’haver a la pel·lícula però que realment no influeixen de cap manera a la trama. Com si el film no fos més que una successió d’escenes d’acció. I entre que els escenaris semblaven quasi inconnexos (o mal conectats) i que l’actriu no era capaç de mostrar qualsevol mena d’evolució al respecte d’aquestes aventures, m’ha transmès la sensació que mitja pel·lícula sobra. La derrota del tan renombrat enemic final m’ha semblat entre llarga, precipitada i anticlimatica. Però el pitjor de tot es que la decisió final de tornar al món real. Tot i esser l’encertada des del punt de vista literari de la ficció, és incongruent dins la pel·lícula per la mancança de sentiments transmesos per l’actriu principal. S’hauria de fer notar que aquesta decisió be donada per la necessitat de madurar, d’afrontar la realitat i prendre les rendes de la teva vida. Però com a la resta de la pel·lícula m’ha transmès no ser més que una decisió arbitraria. Essent aquest el missatge final de la pel·lícula, és trist que aquesta no aconsegueixi transmetre’l adequadament. Tristament, una autentica decepció.
“Mañana Todavia” És una antologia de dotze novel•les breus escrites per autors espanyols que decideixen retratar cada un una pròpia distòpia. És la meva primera antologia escrita per varis autors. Havia llegit “Histories de Terramar” i “ Contes de Terramar” (
Ensenyant-nos que podem seguir essent nosaltres mateixos si no ens deixem arrossegar absurdament pel que les tendències esperen de nosaltres i ens mantenim acordes a com som en realitat. Una de les reflexions més immediates i encertades. A més d’una de les novel•les que m’ha agradat més de l’antologia.
3)»2084. Después de la Revolucion» Fent honor al llegendari «1984» mostra un futur distòpic on s’ha reinstaurat la societat de castes i on el consumisme és adorat pràcticament com una deïtat. On els politics campen lliurement enganyant a tothom sense que a ningú li importi una merda i on es deprecia lo natural en pos de l’artificial. L’única esperança, un grup de «terroristes» pirinencs que pugnen per reinstaurar conceptes obsolets com la democràcia, la llibertat i el reciclatge. Al final, tot acaba en un fatídic missatge sobre la mesquinesa de l’home i l’absolut del poder d’aquells qui mouen els fils. El més terrorífic però, és que tot això que acabo de descriure no difereix gaire del panorama actual.
6)»Limpieza de Sangre» de juan Miguel Aguilera mostra un futur distòpic on l’Europa del sud ha estat exterminada pel letal virus de l’ebola i on les nacions musulmanes s’han apoderat de les cosetes anunciant la malaltia com un càstig de Deu per als infidels. En aquesta situació un metge resident a Valencia ens mostra una societat on la nul•litat de la dona és extrema i on és precisament això el seu punt més dèbil. Reivindicant la figura de la dona en la societat i reflexionant sobre les versions històriques de vençuts i vencedors, se’ns presenta una historia on tot i ser terriblement letal, la malaltia no és més que una eina política i propagandística. Una brutal reflexió sobre la deriva social i com ens deixem emportar per la propaganda d’aquesta.
8)»En el atico» de Rodolfo Martínez ens presenta un futur distòpic amb una societat organitzada en enormes gratacels on cada planta és una classe més baixa que l’anterior. En aquest context una veterana de guerra que no tornarà a tenir una oportunitat és contractada per a servir a l’amo de l’àtic d’un d’aquests gratacels (pràcticament un emperador). El qual rere la mort del seu pare, allargada durant set anys de coma i inestabilitat política, ha esdevingut el líder absolut de milions de persones. Ella es convertirà en el seu executor i la seva joguina sexual. Encarregant-se d’eliminar els 16 clons de si mateix que el seu pare havia distribuït al llarg de tots els pisos per tal d’assegurar la seva perpetuïtat, els quals fan perillar el domini absolut del nou emperador. Un cop conclosa la matança, li serà revelat que tot plegat era encara molt més complicat del que semblava… Sens dubte la novel•la més agressiva i vibrant de l’antologia.
