“Les Proves” de James Dasher és el segon volum de la saga de “El corredor del Laberint”(veure ressenya). La primera novel·la em va sorprendre amb una trama molt més captivadora del que esperava i una historia que va aconseguir intrigar-me. Amb uns personatges decents i un escenari captivador que havien aconseguit encuriosir-me vaig aprendre el segon volum amb ganes, contràriament al que havia fet amb el primer. I contràriament també, el segon volum m’ha decebut terriblement.
La historia ens presenta als supervivents de l’anterior volum els quals aparentment salvats del terror de CRUEL (l’organització que els va tancar dins el laberint del qual acaben de fugir) descansen tranquil·lament confiant en els seus salvadors. Aquesta falsa seguretat (la falsedat de la qual resulta absurdament obvia) resultarà no ser més que un altre part del joc maquiavèl·lic que va iniciar dins el laberint. Tancats dins una sala se’ls informarà del terrible destí que ha patit la humanitat a causa de violentes erupcions solars, les quals han escampat una virulenta malaltia que pràcticament ha exterminat a l’espècie. Anunciant al petit grup i a les proves a les que son sotmesos com a una esperança de trobar una cura. Un cop informats s’indica al grup que hauran de travessar un àrid desert durant centenars de quilometres fins arribar a un refugi segur si no és que prefereixen la mort. Empesos per les circumstancies, el cada cop més reduït grup emprendrà una travessia de salvatge supervivència per arribar fins la cura promesa d’una terrible malaltia de la qual ja son víctimes.
La premissa és absurda. Tot plegat es sostenia molt millor en l’incògnita de no saber el motiu de les proves a les que estaven essent sotmesos durant el volum anterior. Que la manera com interactuï el seu cervell sota altes prensions sigui la clau per curar una malaltia frega quasi els límits de la incongruència. Però més ho fa encara que siguin necessaris escenaris tan extremadament costosos i grandiloqüents per a dur a terme l’experiment. S’entén perfectament que tot plegat és només una excusa per posar els protagonistes en problemes. Que és el pretext perfecte per fer-los patir sense haver de pensar massa. Però simplement, no s’aguanta per enlloc. Aquesta flagrant demanda de credulitat em sembla en part un insult per al lector. Però be, oblidem l’excusa, oblidem els motius. Això és una aventura de reptes i supervivència on independentment de les causes es forçarà als protagonistes a passar per les més adverses circumstancies. Com funciona doncs l’aventura? La veritat és que no gaire bé.
Els problemes personals del protagonista i els seus dilemes interns, les seves obvies deduccions i els seus infantils dilemes amorosos ofusquen el poc d’interessant que la trama de supervivència ofereix. Al final és una simple carrera a contrarellotge a través d’un desert saltejant una sèrie d’obstacles que se’ls presenten pel camí. I al contrari que al laberint, els obstacles no són tant originals. No hi ha un gran misteri a resoldre (be en realitat sí, un que el lector es capaç d’endevinar a la primer pàgina i que el suposat protagonista superdotat triga tot el llibre en acabar d’encaixar), només lenta travessia amb obstacles que molts cops ni aporten res a la trama ni acaben de ser interessants. Però de tots els obstacles el pitjor (l’únic que definitivament sobra) és l’apoteòsica batalla final que te de tot menys apoteòsic. Els Grius eren besties intimidants i perilloses, autèntics monstres que donaven vida al terror del claustrofòbic laberint. Però aquesta novel·la ja tenia per enemic a la naturalesa i no necessitava cap símil amb els Grius, però els grius eren el que més molava del llibre anterior, així que els monstres no podien faltar. Anticlimàtics i absurds, uns monstres humanoides apareixen del no res per a no suposar en el fons cap diferencia. Presentant-se com besties increïblement letals i essent destruïdes amb una facilitat (o més aviat una habilitat per part dels protagonistes) sobre humanes i que no encaixa amb el toc realista que l’autor intentava donar a les capacitats dels personatges. Desastrós.
Però parlem dels protagonistes. Tenim als vells coneguts. Amb un Minho que reivindica el seu carisma i un Newt que tot i no tenir molta presencia manté el seu. Els dos secundaris supervivents del volum anterior que mantenen o fins i tot augmenten la seva qualitat en aquesta nova historia. Però si anem als protagonistes… En Thomas és més obvi, més absurd i més infantil que mai. Tractant el llibre de dir-nos tota l’estona <però mira que intel·ligent i apte que és el protagonista que se n’ensurt d’aquesta> Quan en realitat el que jo pensava era <però mira que inútil és el protagonista per no haver-ho vist a venir fa dues-centes pagines>. Passa de soso a inútil insofrible i és un canvi que taca tota la novel·la. Pel que fa a la nostre fèmina… Si abans semblava freda i estirada, ara a més és erràtica i incongruent. L’autor vol que no sàpigues per que fa el que fa i ho aconsegueix, en el mal sentit. Però el pitjor és que aquesta disfuncionalitat a part de no funcionar te una justificació més pèssima que el típic “això ho va fer una bruixa”. Doncs es resol amb un simple: <t’havia de fer patir com un cabró per que és l’objectiu de la novel·la les proves i si no, no tenim cap història a explicar et mataven, ho feia pel teu be>. Entenc el que volia fer l’autor, però no funciona, no funciona gens. Llegint aquest llibre m’ha donat la sensació que l’autor pensava que els adolescents són subnormals. Es dona tot tan mastegat tan al lector com als protagonistes que es fa incòmode de llegir a vegades.
Per sort els nous personatges surten més ben parats. Primer tenim a l’Aris, el misteriós noi del grup B(un grup de supervivents d’un altre laberint paral·lel) que resulta compartir poders telepàtics amb el nostre protagonista. Amb una personalitat tímida però decidida avança pel llibre amb força carisma fins que es converteix en un cabró pel be comú per després dir que no tenia altre alternativa i tornar a ser una ovelleta. El canvi no funciona i sincerament hagués preferit que fos un cabró fingint tota l’estona, hauria estat creïble al menys. Després tenim als dos acoblats del grup. En Jorge resulta ser molt carismàtic d’entrada, amb un xoc de personalitats contra en Minho molt afavoridor. Però immediatament després d’aquesta brillant presentació és esborrat d’escena i relegat a un dolorós segon pla que em fa preguntar per que mal gastar tan encertat personatge. I finalment tenim a la Brenda, una noia desperta i llançada que inexplicablement s’enamora de l’inútil d’en Thomas i que desprèn tendra carisma per tot arreu. Suposa una de les sorpreses més inesperades de la novel·la, tot i que sincerament, fins i tot la revelació final al seu respecte em va semblar massa anunciada. Tot i això un dels millors personatges de la sèrie i una fèmina que per fi mereix presencia en la novel·la.
En aquest cas els temibles grius són substituïts pels pirats, que bàsicament son gent que embogeix a causa de la malaltia que ha eradicat mitja humanitat. Tot i que en algun moment transmeten certa tensió, al final acaben per no suposar gran perill i no ser més que una excusa per no deixar altre alternativa al protagonista que cometre un homicidi (i les tedioses reflexions moralistes i conflictes interns que això suposa). Res a veure amb el temor que inspiraven els grius. Això sí, el conflicte intern que suposa saber-se infectat per la malaltia veient el que fa a les persones sí resulta interessant i (tot i que sobre explotat) és una de les reflexions més interessants de la novel·la.
El principal problema de la historia és potser que acaba exactament al mateix lloc on comença. O al menys és la sensació que em dona. D’acord, els personatges han passat totes aquestes penúries, fins i tot ara coneixen el pèssim motiu d’aquestes. Però la prova en si no aporta realment cap avanç en la historia. I que el 90% d’una novel·la sigui intranscendent per a la seva trama no és bona senyal. Amb una prosa que en el primer llibre resultava directe i en aquest obvia i infantil, el segon volum de la saga del corredor del laberint esdevé una total decepció. Definitivament i per desgracia, no puc recomanar aquest llibre.
«Jessica Jones» és la segona de les coproduccions entre Marvel i Netflix que desencadenarà en “The Defenders”. “Daredevil” (
Jessica Jones és una Newyorkina solitària i rebel. Alcohòlica, independent, forta i… amb algun que altre súper poder. Un accident al que ni tan sols la sèrie es molesta a donar massa transcendència li va donar a la Jessica habilitats notòries entre les que es compten la súper força i… de fet poc més. Salta molt alt, trenca panys, rebenta parets. Res massa impressionant. Però de fet, si no tingués aquests poders la sèrie seria en si la mateixa. Doncs no són les seves habilitats sobrehumanes el que l’ajuden a resoldre el conflicte. Impulsada per la força de la joventut Jessica Jones va intentar ser una súper heroïna en el seu passat, una justiciera que ajudés a la gent en perill. Seguia els ideals ingenus d’un nen i no va trigar a pagar-ne les conseqüències. Després d’un seguit de traumàtiques vivencies, la seva carrera coma súper heroïna va veure’s destrossada i la Newyorkina va passar a fer l’únic que sabia fer, destapar els problemes dels demés. Reconvertida en detectiu privada, Jessica Jones es passa la vida perseguint a marits infidels per destapar les seves aventures davant els clients que li ho sol·liciten. Acomodada en aquesta vida i l’amargor solidaria que s’ha autoimposat Jessica viu amb el seu alcoholisme i el seu mal temperament en un piset de pany trencat el qual ni tan sols es digna a reparar. Res que no pugui entrar de totes maneres atemoreix a Jessica Jones. Però el retorn dels monstres del seu passat fan miques aquesta absurda quotidianitat i l’obliguen a fugir o enfrontar-se a l’adversitat. I be, si fugís no hi hauria gaire sèrie que explicar.
Killgrave és l’antagonista d’aquesta producció. I com ha demostrat Netflix, un bona historia de súper herois necessita un gran antagonista. Wilson Fisk s’apoderava indiscutible el títol de millor enemic de l’univers (tampoc era tan difícil, Loky era l’únic adversari digne de menció), però Killgrave li discuteix el lloc. I és que a gustos, colors, però l’home púrpura(Killgrave) em deixa incapaç de decidir a qui cedir el tron. Durant una traumàtica infància que ell mateix s’entesta en deformar Killgrave va obtenir un do. El do de veure complida la seva paraula. Qualsevol cosa que digui, mencioni o ordeni si un pot la complirà. Ni tan sols te el poder de controlar-ho. No hi ha voluntat de veure complides les seves paraules. Quan ell diu, la resta obeeix, vulguin ells o no. Ho vulgui ell o no. Ens trobem doncs amb un home que tot el que demana li és concedit. Un nen capritxós acostumat a obtenir el que vol i per al que la vida no suposa cap repte ni diversió. Però no sols es un nen al que un no es pot negar a servir. És un nen astut, tremendament intel·ligent. Domina el significat del seu llenguatge amb una astúcia visceral, ordeix i maquina. Per què això és l’únic que pot omplir la trista existència d’ algú a qui mai res li és negat. Killgrave és víctima del seu propi poder. Un poder tan poderós, que d’ell s’apodera. En un passat el qual la sèrie va destapant lentament, plantejant més enigmes que respostes, Killgrave va encapritxar-se de la jove Jessica convertint-la en la seva súper poderosa joguina. Incapaç de negar les seves ordres Jessica es va convertir en la mascota d’un nen maquiavèl·lic disposat a semblar el caos per simple diversió. Killgrave però va semblar morir en un afortunat accident de transit que va permetre a la Jessica fugir d’aquell malson. Però pel que sembla, la seva mort no va ser més que un miratge. Killgrave és viu i ha tornat, disposat a convertir la vida de Jessica Jones en un infern. Però tot i l’odi que sent per la noia que el va abandonar. Per la joguina que el va trair. Jessica és l’únic que dona emoció verdadera al nostre antagonista. L’únic que fa de la seva vida vibrant. Així que Killgrave comença una obsessiva creuada per convertir a Jessica de nou en la seva joguina però aquest cop sense emetre cap ordre en sí (cap ordre directament a ella vaja, a la resta tantes com faci falta), un joc vertiginós i homicida que porta al nen maquiavèl·lic l’emoció que li manca mentre converteix la vida de la nostre protagonista en un infern. Al seu temps Jessica Jones veu com tot el que estima s’enfonsa al seu voltant i s’encamina en la impossible creuada per capturar a l’home que és impossible desobeir. Mereix morir pels seus crims, Jessica ho te clar. I matar-lo seria molt fàcil. Però si el matés, desapareixeria la prova vivent de que les víctimes dels seus poders no són culpables de cometre crims als que no es podien negar. Així doncs, comença una 
recargolada persecució mútua, que a vegades sembla no tenir fi per a l’agonitzant protagonista d’aquesta historia. Una trama trepidant, embolicada i tremendament disfrutable.
Patricia “Trish” Walker és la millor amiga de Jessica Jones. Trish va ser en la seva joventut una súper estrella infantil, sobre explotada per l’ambició inesgotable d’una mare tirànica. Tot i això Trish va sobreposar-se a l’infància traumàtica d’una estrella televisiva involuntària i és ara una reconeguda locutora de radio que presenta un dels programes radiofònics més importants de la ciutat. És famosa, rica i du una vida acomodada, lluny de les urpes de la seva mare. Amb la satisfacció de saber que ella sola s’ha guanyat la seva pròpia fama. Després de la mort dels pares de la nostre protagonista en l’accident que li va donar els seus poders. La mare de la Trish va adoptar a la desvalguda Jessica per tal de promoure la seva reputació estel·lar. Convertida en un trofeu d’humilitat a la jove Jessica li resultava impossible emfatitzar amb la súper estrella pija i estirada que li havia tocat per germana adoptiva. Fins que ambdues van descobrir que cap de les dos era on volia ser i de personalitats contraries en va néixer una amistat indissoluble. Per molts esforços que Jessica fes per allunyar a la seva amiga del perill. Trish es presenta com una dona forta, activa i social. Totalment oposada al model de vida alcohòlic i deprecio de la seva quasi germana. Amb la capacitat per enfrontar per si sola les seves adversitats com sobreviure a la fama de ser una estrella infantil ha demostrat, Trish es presenta com el pilar imprescindible que Jessica necessita per a seguir endavant. Poques dones tan fortes he vist com ella en pantalla i molt menys juntes, com mostra aquesta sèrie.
Hope és la nena espantadissa que inicia tota la trama. Una adolescent responsable que un dia desapareix seduïda per un misteriós home. Tot i que aparentment no s’ha comés cap delicte els pares de l’adolescent apareixen davant la nostre detectiu suplicant-li que els retorni a la seva filla. Així és com Jessica descobreix que Killgrave no estava tan mort com pensava. Un cop rescatada per fi, aparentment salvada de les urpes del nostre antagonista Hope assassina els seus pares sota les ordres encara funcionals de l’home porpra. És aquí quan Jessica Jones promet portar a Killgrave davant la justícia per evitar que víctimes del seu terror com la mateixa Hope paguin per crims dels que no són culpables. Traumatitzada i completament destruïda l’abans enèrgica Hope és ara un cadàver ambulant que ni tan sols arriba a ser una ombra de si mateixa. Tot i això, ella troba la força per enfrontar-se a l’home que la va violar, obligant-la a matar als seus pares. Un trauma profund del que només una dona forta com cap podria escapar per enfrontar-se a l’adversitat.
Els personatges masculins però, tampoc es queden enrere. En aquesta sèrie se’ns presenta a Luke Cage, el qual protagonitzarà la seva pròpia sèrie(Luke Cage) que s’alçarà com la tercera de les seies coproduïdes entre Marvel i Netflix. Luke Cage és un tiu dur(literalment de fet doncs te l’habilitat de la invulnerabilitat(que ve a ser indestructible, irrompible, resistent a tot)), gros i somrient. Un afroamericà que regenta un bar arrossegant amb si la mort de la seva esposa amb la que Jessica Jones te més relació de la que voldria. Aparentment lligats per l’atzar aquests dos personatges s’embarquen en una relació romàntica esdevenint fràgils pilars dels seus propis dols. Amb una química envejable es converteixen en la parella més entranyable del gènere (i això que de fet mai estan junts, i definitivament no acaben junts). Destacant especialment les escenes de sexe. On el contrast de la pàl·lida pell de Jessica contra la fosca de Cage, de les fines corbes de Jessica contra les grans proporcions de Cage mostren un art excels que de fet valdria la pena apreciar per si sol. M’atreveixo a dir que les escenes sexual estèticament més belles que he vist a la pantalla.
El Sargent Will Simpson és un agent de policia amb un passat menys pla del que pugui semblar que víctima dels poders de Killgrave intenta assassinar (sense èxit) a la nostre Trish. Pertorbat per les seves accions ell intenta a tota costa acostar-se a protegir a la dona que va intentar assassinar. La qual com resulta obvi no vol saber res d’ell. Tot i les aparents reticències de l’ex estrella infantil. Aviat s’embarcaran en una vertiginosa i perillosa relació romanticosexual(mes sexual que romàntica) amb unes conseqüències més tràgiques del que pugui semblar. Dur i implacable, Will Simpson demostra un temperament inestable i temerari que pot acabar per portar més problemes que solucions.
Destacar especialment a l’advocada lesbiana que porta el cas de Hope a petició de Jessica, la qual(junt a la seva exdona i la seva secretaria(la nova dona amb la que ha estat infidel a la primera i és causa de la separació d’ambdues)) es mostra com una dona forta, cruel i sense escrúpols disposada a qualsevol cosa per sortir-se amb la seva. Com he dit, un univers plegat de dones fortes. Que són fortes de debò i no per què el guió ho precisi. En Jessica Jones veiem l’autentica essència del feminisme, una dona forta i independent capaç d’afrontar per si sola els seus problemes. Un autentica mostra d’autèntic feminisme, sense pretensions de ser-ho.
Destacar també especialment la manera com al sèrie decideix presentar els poders de la protagonista, que se’ns mostren de forma natural com quelcom normal i sense importància. Ella no es molesta en amagar-los com tampoc els va esbombant pel món. Simplement no te por a utilitzar-los si aquest són precisos. La sèrie en cap moment n’abusa ni els amaga. Mai esdevenen protagonistes ni es mostren en pantalla per al lluïment de l’acció. Un tracte que em sembla totalment encertat i que dona a la sèrie un toc de normalitat respecte als poders molt refrescant.
«El corredor del Laberint» de James Dashner era un llibre en el que no tenia moltes esperances. Després de la decepció palpable que va resultar ser Insurgente no tenia gaire entusiasme per encetar la següent saga juvenil de torn. Però m’havien deixat el llibre (jo mateix l’havia demanat), així que com a mínim li havia de donar una oportunitat. Tot i això, o potser precisament per això, el llibre ha superat totes les meves expectatives. Potser no és una gran obra d’art de la literatura juvenil, però m’atreviria a dir que està bé. Bastant bé.
Pot pecar de simplista en alguns punts, però es sap portar a si mateix. Sap atorgar emoció a la trama i l’univers que desenvolupa. Sap ser coherent i no dona més voltes de les necessàries. No dona mai gran sorpreses i al menys en el meu cas totes les morts m’han semblat flagrantment previsibles. Tot i això el fet no els hi ha restat especialment el poder dramàtic. La trama és interessant i captivadora, aconsegueix endinsar-te en la situació semi angoixant dels protagonistes. I sens dubte l’argot creat per a la novel·la te una aire simpàtic i original que m’ha semblat un dels seus punts més frescos.
Els personatges no resulten especialment memorables. El protagonista es presenta com a algú intel·ligent i entusiasta però resulta obvi i lent. Un protagonista molt neutre com per desgracia sembla ser la costum d’aquestes sagues juvenils. No obstant he de destacat en Chuck, l’amic infantil i inseparable del protagonista que esdevé el seu suport i amb el qual és inevitable no encarinyar-se. I en Minho, el líder dels corredors(i de fet l’únic corredor amb presencia) l’humor directe i àcid del qual aconsegueix ser graciós i resulta molt carismàtic. Després tenim en Newt, un líder dur autoritari i pragmàtic, no especialment carismàtic però si convincent en el seu rol i totalment encertat. Després tenim a l’Alby, l’afroamericà. Simpàtic, alegre i comprensiu. El segon líder mes tou que tot grup necessita per contrastar la duresa del primer, força carismàtic també. I per acabat tenim a la Teresa, la noia. Que igual que el protagonista intenta ser una cosa i no se n’acaba de sortir. En teoria ha de ser dura, independent i forta. Ha de ser intel·ligent i viva. I tot i que al menys sembla intel·ligent, sembla més aviat una estirada malcarada que fuig de tothom. Un personatge que podria haver estat molt més ben portat.
“Daredevil” és la primera de les series coproduïdes entre Marvel i Netflix que pretenen desencadenar en una mini sèrie (The Defenders) la qual ens portarà a un grup de super herois a un món més complex, cru i urbà que el que Marvel ens te acostumat amb les seves pel·lícules. Una sèrie que tenia unes expectatives increïblement altes i que sorprenentment, les va superar totes.
Com correspon a un advocat cec de la cuina de l’infern (Hellskitchen) la historia ens presenta un entramat de corrupció, amb un seguit de conspiracions corporatives, apropiació de terrenys i moltes, moltes màfies que es reparteixen els monopolis del crim en una ciutat més decadent del que pot semblar a primer cop d’ull. La justícia dels tribunals mai és suficient per a acabar amb els criminals que germinen dins la ciutat. Per això el dimoni de la cuina de l’infern surt a passejar per les nits, assegurant d’inspirar als criminals la por a delinquir. Si la justícia no és suficient per salvar la ciutat, algú ho haurà de fer. No és una idea innovadora. Però sí està ben portada. De fet, mai l’havia vist tan ben portada. Un sol home travessa l’obscuritat i va desmuntant una per una les diferents màfies que controlen la ciutat: russos, xinesos, japonesos. Tots acaben caient a mans de la justícia. I per ambiciosa que sigui la proesa en cap moment resulta exagerada o antinatural. Daredevil és la justícia encarregant-se de netejar els carrers, a cops de martell(als tribunals) o a cops de puny si convé (als carrers).
Però el personatge més gran que ens porta aquesta sèrie és Wilson Fisk. El criminal sense escrúpols que aconsegueix fer-se amb el control de totes les enemistades màfies de la ciutat i fer-les seves (les quals, tot sigui dit resulten ser increïblement carismàtiques. No havia vist mai en una sèrie que les bandes secundaries d’una gran organització criminal tinguessin tanta presencia. En un altre producció aquests serien els massilles, els rellevistes. Però aquí brillen amb llum pròpia i les hi fan passar putes al nostre protagonista), el qual fins i tot es presenta a l’alcaldia de la ciutat i a poc queda de guanyar. Un enemic que a la seva manera és també un defensor. Un enemic que com Matt Murdock estima la ciutat que el va fer créixer i patir, però que en lloc de salvar-la, vol fer-la cremar per reconstruir-la de nou. Més esplendorosa que mai. És sense cap mena de dubte l’antagonista més profund i sòlid que he vist en el gènere dels súper herois. Que no el millor. El Jocker (el de Heath Ledger) és un personatge difícil de superar, però que tot i tenir una idea molt complexa i ben elaborada al darrere, no te una complexitat intrínseca en els seus motius, tot al contrari, és pura i simple anarquia. Un dels encerts de la sèrie es que triga a presentar-nos a l’antagonista. Primer es presenta el conflicte i fins varis capítols després no se’ns mostra la cara de l’home qui mou els fils de l’entramat. Però encara triga uns capítols més a presentar la seva veritable cara. Un home aparentment pacífic i seré, un mafiós sofisticat, quasi passiu. Un individu amb un cos enorme però que fins i tot pot semblar un bonachon del que aprofitar-te. Fins que el fas enfadar. Fins que treu la fúria i et tritura el crani amb una porta (una de les millors seqüències de la sèrie) o amb les seves pròpies mans. Un pou de violència amagat rere una mascara de sofisticació. Una personalitat maquiavèl·lica i complexa que enterra en el seu si un passat encara més traumàtic i interessant que el del nostre protagonista. Sens dubte el millor de la temporada.
La sèrie està connectada a l’univers cinematogràfic (UCM:
sortint-ne indemne(com el nostre capità), triga quinze minuts i surt tan mal parat que amb prou feines pot arrossegar-se. Fer especial menció a l’escena al passadís(un homenatge a Old Boy al·lucinant) que cinematogràficament em sembla per si sola una obra d’art.
Ara be, deixant enrere l’art gràfic de la portada centrem-nos en el capítol. Com va assegurar-se d’anunciar la Jump ens endinsem a la saga de la batalla amb els 4 emperadors. Vaig presagiar que una gran saga s’acostava, una macrosaga on veuríem involucrat a més d’un emperador, però tots quatre? Això definitivament supera totes els escales de grandesa que havia postulat i em deixa preguntant-me si potser no és massa aviat per això. Però be, tractant-se de l’Oda de ben segur que te un pla i jo al menys hi tinc confiança.
Finalment però he de parlar de les ultimes vinyetes. Tres vinyetes que tot i donar tan pocs detalls diuen molt. Sembla ser que l’Apoo ha traït l’aliança d’en Kid treballant en secret sota les ordres d’en Kaidoh. Dubto que en Hawkins no hagués estat capaç d’anticipar la traïció així que o be hi estava afiliat o be ha ordit algun estratagema. Fos com fos el misteri és suculent. Pel que fa al nostre Kid sembla ser que és ell qui apareix en un calabós al país de Wano. Això ens presenta una guerra de proporcions encara molt més gans del que m’imaginava. Recordant que en Drake també estava sota les ordres d’en Kaidoh, sumant-se-li ara l’Apoo i amb en Kid evidentment en contra. Molts dels grans personatges de la sèrie comencen a prendre un bàndol en aquesta batalla que s’acosta. Simplement ansiosos per veure el que ens espera i quina informació s’aproxima. Cosa que vol dir que segurament aquesta trigarà en arribar. Sens dubte un capítol curt però rodó.