ressenya – Pàgina 42 – El Bell cant d'un Somriure

Play Room

«Play Room» És la tercera novel·la eròtica que tinc el plaer de llegir. I en aquest cas, la pitjor de totes tres. Cosa que no vol dir que sigui dolenta. Però al contrari que les dues anteriors, no resulta una genialitat.

I es que desgraciadament el títol ofereix publicitat enganyosa. Play Room es ven literalment «escrita com quan et donen ganes de masturbar-te, per impuls». Vaig decidir agafar aquesta novel·la pensant en llegir alguna cosa diferent dins el gènere eròtic. Les dues novel·les anteriors:La Flor de Hanako(llegir ressenya) i Somiant amb Aleixa (llegir ressenya). M’havien deixat un increïble gust de boca, ambdues novel·les molt bones. Eren fresques, originals i molt ben escrites, amb histories interessants que complementaven perfectament el seu contingut sexual, el qual no era sols justificat si no imprescindible. Histories on el sexe feia girar el motor de la historia d’una manera madura, adulta. Eren novel·les amb art i amb propòsit, rodones. En aquesta novel·la tot i que la premissa dona el context perfecte per a elaborar fantasioses escenes sexuals, sento que sense elles la historia seria el mateix. Si en lloc de sexe fos un altre l’assumpte tractat, la historia seria la mateixa i això junt a unes escenes sexuals a vegades poc imaginatives quan haurien de ser tot al contrari, m’ha deixat un mal sabor de boca. Tot i així no tinc por en afirmar-ho: la novel·la és bona. Sols no és extraordinària.

M’agrada més la portada original, però mai està de més veure’n les variants.

La premissa és senzilla i la novel·la curta, diria que ronda el centenar de pagines, que es fan fàcils de llegir. La protagonista, escriptora sense carrera que viu en dificultats econòmiques és seleccionada per a ser una de les primeres persones en provar la nova joguina sexual que pretén revolucionar l’oci per adults: un simulador de realitat virtual capaç de fer realitat les fantasies més esfereïdores. Ella decidirà plasmar la seva experiència en una novel·la amb la que pretendrà introduir el seu talent dins el mercat literari. Però l’experiència resultarà ser no tan inofensiva com semblava i amb unes conseqüències molt més terribles del que es podria imaginar.

Quan em vaig decidir a agafar el llibre buscava alguna cosa diferent. Quelcom més impulsiu i sexual, menys dotat d’una bona historia. Per simple curiositat. I per aquest motiu em va cridar l’atenció aquest llibre. La premissa semblava interessant, i semblava esser la excusa perfecte per a deixar-se anar en pos de la burda morbositat en una successió de flagrants escenes eròtiques. I puc dir amb tota seguretat que en aquest context la novel·la m’ha enganyat i m’ha decebut. Les escenes eròtiques del llibre, no m’han semblat excitants en cap moment. Ben narrades, però simplistes. Com si d’un documental es tractés, exposant be el que hi passa però sense una passió més personal. Curiós tenint en compte que estan narrades en primera persona. Les experiències suposadament molt morboses m’han semblat fredes i al final poc imaginatives, exòtiques i variades potser, però força generalistes.Ara be, si la novel·la m’ha decebut per una banda, m’ha sorprès per l’altra. Més enllà de l’interessant premissa, no esperava cap mena de trama. I la novel·la m’ha sorprès amb una de força interessant, conspiracions empresarials, fraus literaris i alguna que altre reflexió sobre el que és real i el que no i si això importa al cap i a la fi. L’estil fosc cyberpunk amb el que està narrada em resulta molt afavoridor. Però potser aquesta historia tant interessant hagués estat una millor historia fora del context eròtic, doncs al cap i a la fi, com ja he dit, aquest no acaba jugant un paper rellevant dins la trama.

Els personatges estan ben escollits, amb personalitats escaients per al que la trama vol mostrar. Però en alguns punts m’han semblat massa plans i exagerats. Tot i això la historia és interessant i aconsegueix generar un xic d’hipnotisme. En definitiva, m’ha agradat molt més del que m’esperava.
Finalment ,el llibre m’ha acabat sorprenent positivament. Molt millor del que esperava però també molt diferent. Es curt i fàcil de llegir. Així que tot i que no sigui una lectura que recomani especialment, sí ho faig per a aquells que tinguin ganes de submergir-se suaument en el gènere, tant eròtic com de la realitat virtual, amb una novel·la senzilla i sense masses complicacions.

Kill la Kill

«Kill la Kill» és una sèrie a la que li havia posat l’ull ja fa anys. El seu disseny m’havia cridat l’atenció i n’havia sentit alguna que altre cosa. Més enllà d’algun petit comentari no tenia gaire idea de que anava, per algun motiu em va semblar que era el moment de descobrir-ho. Ara ja ho se, i sincerament… M’ha decebut.

La sèrie no és dolenta. Sap el que vol fer i ho fa. I ho fa be a més, quasi magistralment diria. Simplement no m’agrada el que vol fer. Es passeja pels topics del Shonen com li dona la gana i ho fa be. Però tan topic és que la seva trama resulta previsible i desgraciadament, avorrida. El disseny i l’estil és espectacular, amb un simplisme elaborat. Traços senzills però perfectament estètics que saben on han de ser a cada moment. L’animació és molt bona, bruta quan ho vol ser, minimalista quan ho precisa i amb algun moment de detallisme necessari. L’estudi te un estil molt definit, colors vius, proporcions exagerades, dissenys caricaturitzats i una fresca absència de babositat(que no erotisme) en la seva animació. I tot ell encaixa perfectament amb la sèrie, li atorga una comicitat molt bona que lliga perfectament amb el seu sentit de l’humor i li concedeix un epiquisme perfectament acorde al l’orgull molón de l’anime. Però no n’hi ha prou.

El context és ridícul tal com pretén i l’humor entre innocent i pervertit. M’agrada la manera en que decideix parodiar l’echi que tan abunda en el gènere convertint-lo en una mena de nudisme tan natural que quasi deixa enrere el seu erotisme deixant al seu lloc una suau i simpaticona comèdia.

Mako, Mako, Mako, el millor de la serie.

I la Mako, amiga inseparable de la protagonista, resulta ser una de les millors secundaries humorístiques que he vist mai.Les seves intervencions són estel·lars i per a mi és sens dubte el millor de la sèrie.

Ara be, el seu epiquisme imposat. Amb les imponents presentacions grandiloqüents a la japonesa se’m fan pesades. I es potser una de les coses que més abunden a la sèrie. Entenc el propòsit i queda be les primeres 5 vegades, però a la sisena ja se’m feia pesat i a la cinquantena… Comprenc que les presentacions imponents amb lletres grans i entrades magistrals formen part de l’ideal heroic japonès, però aquí estan exagerades fins i tot per tractar-se d’un anime i és l’objectiu. Però sincerament és innecessariament exagerat i absurdament reincident.

La protagonista és un bon personatge, se’l dota de certa profunditat i te la típica actitud rebel i lluitadora tan característica del gènere (sense que hi falti la seva profunda depressió puntual on perd les esperances i es deixa apoderar per l’obscuritat fins que l’amiga/amant la fa tornar més forta que mai), però la seva lògica em sembla a vegades inconsistent i plagada d’incoherències tot i el marc absurd en el que viu.
L’aparent antagonista principal fins que la sèrie decideix fer el seu sorprenent gir de guió que en realitat no ho és massa, compta també amb la típica personalitat freda imponent i indestructible de la clàssica antagonista sense escrúpols. Tot i que al meu parer aquesta és una personalitat molt més solida, ben construïda i desenvolupada. La resta d’antagonistes secundaris se’m fan tremendament avorrits i innecessaris. Se’ls presenta molt imponents i poderosos però al final mai arriben a sentir-se com un repte real. No arriben a ser gaire res més que argamassa amb la que emplenar la sèrie i donar context al seu humor. La seva antagonista final tot i tenir un disseny impressionant m’ha semblat també un pèl decebedora, folla i previsible, sense gens de profunditat. L’únic personatge rescatable és potser la granmodista. Que amb el seu aspecte loli i la seva personalitat psicopata-kawai capaç de burlar-se amb sarcàstica innocència de tot, dota a la sèrie d’un petit contrast que sincerament s’agraeix. La resta de secundaris com els pares de la Mako i de la mateixa protagonista compleixen perfectament el seu paper, essent tot i que completament plans, carismàtics i funcionals.

Les batalles, element insígnia del gènere, també m’han semblat avorrides. Buscaven ser somiques i impressionants, però no m’han semblat ni una cosa ni l’altre. Previsibles i poc creatives. O potser amb una creativitat absurda, però no en el sentit divertit que la sèrie pretenia.

M’ha costat seguir la sèrie. Soc conscient que el meu desagrad és majoritàriament fruit d’un gust personal i que l’absurditat i grandiloqüència mostrada a la sèrie poden fascinar a d’altres en lloc d’avorrir-los. Tot i que suposo que si m’ha motivat el suficient per acabar-la no pot pas ser dolenta. Tot i així Kill la Kill ha demostrat ser una petita decepció.

Setembre Zombie

«Setembre Zombie» És la meva primera capbussada lideraria en el gènere dels morts vivents. No se si el gènere en si gaudeix de grans proeses narratives. Suposo que com tot gènere deu tenir alguna joieta amagada. Però molt em temo que aquest no és el cas.

No és una gran obra d’art però diria que és una bona novel·la. Senzilla però coherent dins la seva pròpia lògica. I la incoherència era una de les coses que m’espantaven al endinsar-me en aquest món. No fa gala de grans proeses literàries però encerta en no caure en intents fallits d’aquestes. No aporta grans missatges, però tampoc cau en absurds topics ni flagrants anacronismes. No brilla per la seva originalitat, però tampoc fica la pota. L’únic que li podria retreure a aquesta novel·la és que sense entrar en topics ( i a vegades sortint d’ells) hagi anat sobre segur. La novel·la tenia unes idees molt clares de l’univers que volia plasmar i ho ha fet a la perfecció, però res més.

Ara be, estem parlant de zombies. I amb un apocalipsis zombie com a escenari, la supervivència és el tema principal. I això no sol deixar gaire lloc a l’originalitat. Tots els escenaris ja han estat retratats amb més o menys mestratge d’una o d’altre manera. Per això la novel·la no busca impressionar, busca explicar be una historia. I això m’ha semblat aquesta novel·la, una digne representant del que una novel·la de Zombies representa, sens més.
En una historia d’aquestes característiques el més important és com ho encares tot. En el món del cinema sagues com “Resident Evil” han basat els seus metratges en oferir la morbositat de les matances indiscriminades de morts vivents per al lluïment dels personatges, anul·lant sovint tota historia. En aquest llibre… en aquest llibre diria que pràcticament ningú mata a un zombie. Deixant de banda atropellaments, el llibre és sorprenentment poc violent contra els caminants. I això permet que la historia es centri en altres coses, prengui altres camins, i això és bo. Tot i que segueix sense ser massa original.
A la primera pagina et trobes amb que sobtadament el 99% de la població ha mort de cop. Deixant uns traumatitzats protagonistes amb les respectives histories agòniques i plenes de pèrdua que sols són la partida i que sol ser el més interessant del gènere. Però els cadàvers no s’aixequen fins a un quart del llibre. I fins que no vas pels tres quarts els zombies no ataquen a ningú, simplement caminen sense rumb. Això et permet veure que no cal un munt de cadàvers homicides per enviar el món a la merda i sembrar el terror. Però tot i que no és el meu cas, admeto que per a fanàtics de la morbositat de l’escenari zombie, el llibre pot arribar a esdevenir avorrit.

Les pors de la majoria de personatges son degudes a coses que no saben i que podrien comprovar fàcilment però que no s’atreveixen a fer. Aquesta por és justificada, però en certs punts m’ha semblat incoherentment exagerada.

Exaltada excessivament per al lluïment d’uns un pèl menys porucs protagonistes. No hi ha valents en aquest llibre. Com a molt hi ha trastornats que sense res a perdre es deixen caure en el buit de la follia. I això no te per què ser dolent, no crec que ho sigui. Permet mostrar una historia més humil, sense herois, més similar al que li podria passar a qualsevol. Suposo que això permet identificar-se amb els personatges, pensar: Doncs mira, jo això podria fer-ho sense problemes. I buscar identificar al lector és, crec, una clau especialment en aquest gènere. Però senzillament m’ha estat impossible pel fet que aquestes suposades persones “normals” tenien una quarantena de contraparts tan ridículament porugues que m’ha semblat impossible posar-me en context.

Els personatges són porucs. Si prenen una decisió arriscada és per que la lògica els dicta que és l’única alternativa (els que ho fan, la resta es queda… morint sense fer res?). Son pessimistes i poc imaginatius. Cosa que no vol dir que no siguin intel·ligents, es guien sempre per una lògica adequada i reflexionen de tant en tant sobre la moralitat dels actes que cometen imposant sempre la lògica a favor de la supervivència. Però en moments de tensió com els que l’escenari pot oferir, és d’esperar algun moment de genialitat ( igual que n’hi ha de moderada estupidesa, fruit de les justificades presses). Al menys una idea original. Però aquí tot és pura neutralitat, acompanyada d’un fred pessimisme que a vegades se’m fa encertat i a vegades absurd.

L’anulació total de qualsevol trama romàntica o sexual em sembla una bona decisió en un principi (trenca topics) però es fa estranya a la llarga. Arriba un punt de la novel·la on l’absència de cap afecte més enllà d’una abraçada frega la incongruència i em fa titllar de poc realistes als personatges. Ni que sigui per auto consol davant la tragèdia o per pura frustració, en algun moment els sentiments haurien d’explotar, de forma sexual afectiva, o de qualsevol altre mena, ni que fos una venjança contra un esser desconegut. Però no ho fan, la neutralitat impera i frega els límits de la intercadència.

Els personatges pateixen i pateixen molt, però a vegades és exagerada l’amocionalitat que mostren degut a això. L’únic personatge en el qual es justifica la seva carència emocional és al final el menys protagonista i més desaprofitat. Personatge (Carl, sí, com el de “Walking Dead”) al que personalment hagués donat molt més de joc.

En definitiva el llibre planteja un panorama interessant i uns personatges amb cert potencial. Però desaprofita els personatges i el panorama. Al final acaba per resultar un llibre tranquil i on de fet no passa gaire res. Un llibre agradable i entretingut si t’agraden els temes de zombies i supervivència. Que encara tot plegat amb una perspectiva que tot i no ser massa original sí és lleugerament diferent al que estic acostumat i que reflexiona amb serenor sobre la crisi dels morts vivents. Però tot i que crec que és un bon llibre i l’he desfruitat, no el recomanaria a algú que no es vol versar en aquest tema.

Kingsman: Servei Secret

«Kingsman» és, en la meva opinió, un perfecte homenatge a les pel·lícules d’espies. Però com diu el mateix film, no aquestes pel·lícules d’espies serioses d’avui en dia. Si no aquelles d’engany amb malvats megalòmans i plans absurds per destruir el món. Però més que això, aconsegueix transcendir l’homenatge i anar més enllà de la parodia, esdevenint una meravella per si sol.

Tenim un pla absurdament grandiloqüent per destruir la humanitat. Sols que el pla no és tan absurd com pot semblar i no pretén destruir la humanitat si no salva-la. D’una manera cruel i potser amb un camí incorrecte, però salvar-la. Vivim en un món amb una exagerada superpoblació i uns recursos limitats que cada cop són més minvants. Pot ser és un concepte absurd portat fora de la ficció, però evoca una idea: i es que estem condemnats a l’autodestrucció. I destruir-nos parcialment sembla una bona alternativa a la destrucció total. Assassinar en una purga massiva un gran percentatge de la humanitat és sens dubte un tall pel sà, vist des de la lògica més freda. I està clar que la moralitat d’aquest acte és indecent. Però en un món condemnat a l’extinció, pot arribar un punt on tallar pel sà sigui l’única opció de supervivència. L’única pregunta que em resta és si arribats a aquest punt, la humanitat la seria mereixedora d’aquesta supervivència.

Però més que l’absurd pla d’extermini mundial. El que més cal destacar és l’absurd personatge que el maquina. En la historia del cinema se n’han vist molts de malvats megalòmans, però diria que entre tots ells aquest és el meu preferit. Samuel L. Jackson és un milionari sociopata que planeja destruir a la humanitat i que al seu temps detesta la violència i l’aterra la sang.

No havia vist mai a l’actor en un paper tan còmic, realment ho borda.

No te cap problema amb exterminar el 99% de la població, però un simple cop de puny el farà saltar horroritzat del seu seient. És una dualitat que mal portada podria ser un dels efectes més cutres del cinema, però no està mal portada. Està portada magistralment. Si ajuntem això al seu rocambolesc vestuari (veure a un dels empresaris més rics del món vestit amb una gorra “modernilla” és una petita joia estètica) l’individu esdevé al meu gust el millor personatge del film. La resta de personatges segueixen estan molt ben portats. Però no deixen de ser força típics: un adolescent recelós d’orígens humils que ha d’escalar fins a aconseguir ser algú a la vida però que no pot permetre’s oblidar d’on prové, el corresponent mentor elegant i sofisticat que el guia amb paciència pel seu camí, la noia que…. la noia i el matón característic que esdevé la ma dreta del malvat megalòman, sols que aquest cop és una noia terriblement letal i rude ( i una de les rudeses femenines més ben aconseguides del cinema, doncs no per resultar terriblement ruda li resta feminitat) que tot i no allunyar-se especialment del topic que el seu personatge representa és també terriblement carismàtica (i això que pràcticament no parla).

No em referia a això quan parlava del carisma de la matona antagonista però… tampoc sobra, no?

La trama és senzilla i està ben portada. Aprofundeix més en d’instrucció com a espia del protagonista que no pas en la investigació del malvat pla, el qual al final és resolt amb relativa facilitat. Però be, en les antigues pel·lícules d’espies no podem dir que els plans fossin especialment laboriosos de destapar… Ara be, la pel·lícula si s’esforça en desenvolupar a la perfecció els personatges i ho aconsegueix. La majoria d’actuacions són molt destacables i la fotografia és alegre i acolorida amb el toc juvenil que hi aporta el protagonista i la sofisticació adequada per una peli d’espies.

Hi ha un gir de guió, en certa manera inesperat fins abans de l’escena en concret, un dels punts més forts de la pel·lícula. I cal destacar que aparentment el film sembla seguir el topic Disney actual d’amagar la sang i la violència explicita per a adequar el registre dels espectadors a un públic més ample i familiar. Aparentment… fins que de cop deixa de ser-ho. I aquest canvi brusc on de sobtadament es mostra una violència desmesurada i cap mena d’escrúpols per a fer ballar la sang en un dels punts més àlgids i dramàtics de la pel·lícula és també un altre dels seus majors encerts. Aquesta podria haver estat un altre de les grans pífies de la pel·lícula, però aquesta sap com portar-ho i ho converteix en una de les seves majors virtuts.

El film maneja un humor superb, una acció elegant i un to irònic molt ben aconseguit. Tot és lleument paròdic i tot és un petit homenatge. Com succeeix amb Deadpool(llegir ressenya) el fet de ser una parodia i un homenatge permet convertir aparents defectes en iròniques virtuts. Finalment, vull donar una especial menció a l’escena final i la seva coreografiada explosió capil·lar, amb uns efectes de llums i colors completament al·lucinants, una escena magistralment aconseguida.No deixa cap missatge especialment original més enllà de la reflexió ja esmentada. Però si un bon sabor de boca en el que estic segur que és un dels més dignes entreteniments.

Somiant amb Aleixa

«Somiant amb Aleixa» És una de les novel·les amb la premissa més interessant que he vist mai. I l’aprofita.
Aleixa és una noia que te la capacitat heretada de somiar el que els altres somien d’ella. Quan algú somia en ella, ella ho somia la seu temps. Tractant-se d’una dona amb un potent atractiu sexual, la seva ment s’omple de mons onírics i fantasies recargolades amb les persones i els indrets més insospitats. Qualsevol lloc és bo. Qualsevol persona que la rodeja, pot somiar-la. D’entrada aquest do sembla ser un avantatge, un avis de com realment són les persones que la rodegen. Però a la fi, acaba per esdevenir un mal són. La condueix a la paranoia i la desconfiança, al terror. Destrueix la seva vida. Mentre al seu temps, records amagats del seu passat afloren aportant més dubtes a una vida ja de per si caòtica i destructiva.

La premissa és sens dubte poderosa. I al meu parer segueix camins molt interessants. La novel·la t’enganya. Des de la primera pagina t’enganya flagrantment. T’enganya amb la malicia de saber que et deixaràs enganyar. I això és genial. Te una gran trampa. Les trampes a vegades funcionen be, i a vegades son uns desastres que destrueixen la credibilitat del relat. Aquí la trampa funciona meravellosament i aporta una qualitat inesperada a l’obra. A més de deixar-nos pensant en que és real i que no ho es. Un dubte que sempre deixa un regust especial en una novel·la, sobretot si està tan ben aconseguit.

Les escenes eròtiques són poderoses. Estan construïdes per a ser potents. Al cap i a la fi són les més descabellades fantasies portades a la realitat. I funcionen, funcionen de sobremanera. Són molt explicites en el que la mecànica del sexe es refereix, per sort, no arriben a ser-ho massa. Potser alguna escena se’m va allargar, però és una puntualitat sense rellevància. Ara be, algunes escenes podrien resultar fins i tot desagradables o escabroses, doncs no tots els somnis són bonics. Mai deixen de ser escenes en el fons força moderades, però algunes d’elles podrien ferir les ments sensibles. Ja que sens dubte trastornen completament a la protagonista. I crec que aquest punt és un dels més interessants de l’obra. El trastorn de la protagonista és exquisit. Avança lentament, acompanyat per la seva personalitat fins a portar-la a la paranoia i al frenètic terror. I això sens dubte flueix de manera natural i queda perfectament plasmat. Amb la lleugeresa justa que aquest assumpte mereix.

Ara be, cal destacar una curiositat. Tot i que el llibre està plagat d’escenes eròtiques molt potents, doncs la premissa mateixa ho requereix, sorprenentment no són les de la vida real les més eròtiques i impactants. No se si l’escriptora ho ha fet deliberadament per a donar a entendre que la realitat és més sublime que la ficció, que res com tenir un cos real i humà acaronant les formes del teu cos o simplement li ha sortit així, però el resultat és fantàstic. La novel·la te un parell d’escenes que… buf. Aconsegueixen transmetre un erotisme, una bellesa i una sensualitat que em fan envejar les mans que han estat capaces d’escriure-ho.
Els personatges estan ben portats, però a excepció d’Emma, que és extraordinari, cap destaca especialment. Doncs al cap i a la fi aquí l’únic que importa és la protagonista i com els somnis dels demés sobre ella la trastornen.
Al final la novel·la aconsegueix deixar un missatge interessant. La vida és al món real, un no pot viure dels somnis i menys deixar que aquests condueixin la seva vida cap a enlloc en concret. La vida és meravellosa i només depèn de tu saber-li trobar.