Gabriel Garcia Marquez és un dels grans autors de la literatura universal. Possiblement l’autor més cèlebre de llengua hispana del continent americà. I com a tal qualsevol obre seva és automàticament una obra de culte. Un clàssic per associació. Ja he parlat sobre el concepte del clàssic a la Plaça del diamant (veure ressenya), així que deixaré de banda les divagacions sobre si hem de fer cas o no a aquesta etiqueta de prestigi i em centraré una mica en analitzar la breu obra. Per que és breu, la novel·la, quasi un conte, te tan sols una vuitantena de pagines. Un la podria llegir fàcilment en una tarda si s’hi posés. Però com segurament ha dit algú important: breu no vol dir millor ni pitjor, breu vol dir breu. Parlem doncs d’aquesta obra.
La obra és un intent (i un aconseguit) de representar amb puresa un sentiment. Precisament per això aquesta necessita ser tan breu, per que si s’estengués més del que ho fa la importància d’aquest sentiment que hi impera potser es perdria entre altres divagacions. Aquest és el sentiment de la desesperança per l’espera de quelcom que mai sembla arribar. Un sentiment que l’autor sap impregnar amb tan mestratge en la seva obra que fa gebrar la sang només de pensar-hi. La premissa és senzilla. El coronel, un veterà de guerra, porta esperant des de fa quinze anys la carta que li anunci el cobrament de la seva promesa i merescuda pensió. Pensió que a cada any que passa es fa més necessària per sobreviure. Durant quinze anys el coronel ha estat acudint cada divendres al port per veure si la barcassa de correus li portava correspondència. Però tots els divendres durant quinze anys el coronel ha tornat amb les mans buides a casa. La historia ens narra simplement com després de quinze anys, el coronel segueix esperant la pensió, segueix anant cada divendres a buscar la carta que l’hi anunci, segueix defallint en la misèria sense el preu just per un servei prestat.
Desconec els conflictes que precedeixen al context de la obra. Però crec que no son necessaris, que és una narració universal que podria aplicar-se a qualsevol context de misèria. Marquez ens mostra la misèria, no la misèria absoluta i desesperada d’aquells qui amb prou feines es poden mantenir en peu, si no una misèria més lenta i decadent, que s’apodera pas a pas de la vitalitat de la gent que la pateix i la va enfonsant cada cop més en un desviure sense propòsit perduts en un rumb d’angoixa i incertesa cap a un futur que potser serà millor, que va ser promés com a millor, al que t’aferres per aguantar un present que t’ensorra poc a poc però que sembla mai no arribar. És una novel·la sobre la decadència gradual i inexorable d’un país que agonitza, però que ho fa lentament. Se’ns mostra que mentre uns es moren de gana amb dignitat uns pocs neden en l’abundància sense cap remordiment. Com sempre, els rics més rics i els pobres més pobres.
Aquesta desesperança apagada que impregna el llibre es mostra en una escala ascendent. Primer t’assabentes d’aquesta espera inexorable que dura quinze anys. I és dur. Però després, poc a poc, la vius. Marquez t’introdueix en una quotidianitat que tot i no ser mortal avança poc a poc cap a ser-ho, subjecte únicament per una esperança que mai arriba però que per altre banda no pots fer res més que esperar. I primer te n’assabentes, després la comprens i al final, acabes per viure-la. Et fiques dins del carismàtic Coronel que tossut com una mula creu fermament en els ideals del país pel que va lluitar. I creu, per tant, que algun dia arribarà la pensió promesa. Creu en va, però creu. I al comprendre aquesta esperança per un somni de llibertat és quan un no pot si no entendrir-se per aquest somni que ell segueix vivint amb fermesa i dignitat fins a les portes de la mort. El coronel és sens dubte un dels personatges més entendridors de la ficció. I segurament ho és per la contundència que el fet de ser un conte li dona. Per que al ser breu i contingut és de forma pura els sentiments que vol transmetre, sense embolicar-se en complicacions innecessàries representa amb puresa aquest ideal patriòtic de creure en una causa fins al final, fins que no et quedi res per donar-li. Tot i que Marquez podria ressaltar amb cinisme l’estupidesa de creure en una promesa que mai es complirà decideix intentar emmarcar la bellesa quasi infantil d’aquest esperit pur que no representa a una persona si no a tot un poble, a tota una humanitat. Per que tots, alguna vegada, hem tingut somnis i anhels davant els que només podíem esperar. Tots hem esperat amb convenciment veure complides promeses que mai arribaven, sovint caient en la desesperança. Però quan ets un nen, brilla en tu una il·lusió que mai s’apaga, una esperança enlluernadora en que a l’altre banda, sempre hi ha un món millor. I d’aquesta esperança, és de la que Marquez parla.
El final de l’obra em va deixar desconcertat. El bast de l’expressió que capitula la novel·la te un sentit i una expressió. Però d’entrada m’ho vaig prendre no com una expressió rotunda i absoluta de l’ideal d’aguantar per molt fatídica que sigui la situació si no com una expressió de desconcert davant la gravetat d’una idea que fins ara no se t’havia passat pel cap. Quan el coronel exclama merda aquesta paraula queda gravada, es recalca amb un èmfasi sobre dimensionat, expressant l’autentica angoixa i desesperança que pugna per amagar darrere l’idealisme punyent per una causa morta. I és així perquè la correcció de tot el llibre anterior, de totes i cada una de les paraules abans d’aquesta, de l’ultima, creen un abisme de diferencia. Tota la obra és correcte i mesurada, molt pulcre i educada, sense paraules malsonants ni grolleries de cap mena. Fins que la paraula final reverbera en els nostres caps com a expressió màxima de contrast per a denotar amb una imperiosa hipèrbole la gravetat de l’expressió. Ella li pregunta que menjaran i ell contesta que merda. Merda en el sentit màxim i absolut de la paraula. Merda, per que menjaran el que faci falta si no hi ha res més. Merda per que la situació és un merda i la novel·la t’ho ha estat expressant amb paraules subtils i profundes però ara t’ho expressa amb una sola paraula i ho fa amb una contundència embriagadora. Merda per que merda és el que deixen per als pobres aquells qui viuen amb plenitud. Merda és l’expressió absoluta del llibre. Merda n’és el resum, la síntesi. Merda és expressar en una sola paraula tot el que el llibre t’ha exposat abans. Merda.
En el present immediat i en el context immediat vivim de fet el mateix context que l’obra emmarca. Amb una crisi laboral amb milers de parats que esperen incansablement amb desesperança embriagadora l’arribada d’una oportunitat que mai arriba. I tot i que be és cert que potser la nostre no és una situació tan fotuda, també ho és que l’obra és un marc universal que vol englobar-nos a tots. Qualsevol de nosaltres s’hi podria identificar. L’obra és ineludiblement un imprescindible. És curt i assequible per a tothom. I tot i que be és cert que no serà la mena d’història d’aquells que consumeixen ficció basada en l’acció desenfrenada amb la que omplir el silenci, segurament ells també hauran sentit d’alguna manera o altre l’angoixa apremiant que aquest llibre et transmet. Per això, per que tots hem estat el Coronel alguna vegada, has de llegir aquest llibre. Si be no et donarà les solucions, al menys et farà companyia.
L’episodi comença amb un Nekomaru acompanyat per la seva tripulació a la certa de l’exiliat marco. Així doncs Oda deixa de banda la vista en la Reviere per enfocar-se en altres fronts que requereixen la seva atenció. Em semblava recordar que algun dels membres de la tripulació acompanyava al gat però ni tan sols han fet acte de presencia així que ara no les tinc totes, suposo que en sabrem més en els propers episodis. I això marca definitivament un canvi que tot i subtil resulta significatiu en la narrativa del manga. Fins ara Oda mai havia fugit de la visió del protagonista per a narrar els fets. No de manera perllongada. Podia dedicar-hi unes pagines, fins i tot un capítol. Però res més. La cosa ha canviat, fa molts episodis que no veiem en Luffy. I podeu dir que això ja ha passat abans. Però els flashbacks no compten. Fins ara eren l’únic recurs narratiu que excloïa el protagonista. Ara tenim la Reviere, la trama de Wano, la trama d’en Nekomaru i a saber que estarà fent el nostre capità. Ni tan sols sabem que està fent. I és genial. Això marca un punt d’inflexió. Un canvi narratiu en la sèrie que s’havia de produir tard o d’hora si volia fer un pas endavant. I crec que fer-ho coincidir amb la Reviere, l’imminencia d’aquesta guerra entre emperadors i l’entrada en escena del mític Wano és la millor opció possible per al nostre narrador. La trama es complica cada cop més i la narrativa en primera persona que enfocava la sèrie fins ara començava a veure’s limitada fins i tot amb el poderós recurs dels flasbacks d’Oda. La sèrie seguirà tenint una primera persona marcada en la seva narrativa és clar. Però a partir d’ara no serà difícil veure petits segments com aquests, sagues que passen en altres llocs i que ens expliquen com es mou el món lluny dels nostres protagonistes.
Però si alguna cosa brilla en aquest episodi és l’aparició per fi del mític Wano. No se quant de temps portàvem esperant veure aquest país. Segurament des d’abans que se l’esmentés tan sols, quan la seva presencia només s’insinuava. Però des de que la seva presencia va esdevenir oficial aquest ha estat un dels indrets més enigmàtics i desitjats. Per primera vegada des de l’inici del manga l’autor retrataria en una illa la cultura del seu propi país (que a veure, en totes les illes es respira part de la cultura japonesa com és obvi, però aquí podrem anar més enllà). Suposo que Oda voldrà aprofitar el paratge no sols per fer un homenatge a la seva pròpia cultura si no per fer-ne una critica (o això espero), però de moment és aviat per dir res. De moment portem unes pagines d’aquesta mítica terra i és… impressionant. L’estètica és impactant sense deixar de ser totalment japonesa i tenint en compte l’historial d’Oda no resulta res trencador. Però és nota, ja sols amb unes pagines, la profunditat que amaga. És nota en coses subtils, en els detalls més petits. I com podria ser d’un altre manera retratant la cultura amb la que s’ha criat, amb la que ha viscut? L’atmosfera, en definitiva, resulta impressionant.
L’episodi comença amb un recordatori no massa interessant dels últims successos del manga. Amb una princesa sirena recuperant-se de l’abús i un rei tritó arribant a la conclusió final de l’acte: hi han homes bons i dolents, com hi han tritons bons i dolents. Aquesta conclusió tan senzilla i evident és en definitiva una de les conclusions més difícils d’assolir per aquells als qui acusen els prejudicis i l’odi cap a col·lectius. Com quan un racista pensa que el col·lectiu contra el que esgrimeix el seu odi son gent dolenta per que a les noticies en surten alguns fent coses dolentes ignorant el fet que els del seu propi col·lectiu també hi surten fent coses fins i tot pitjors. Així doncs aquesta conclusió tan bàsica i evident és al seu temps una conclusió a la que costa arrelar i que a molts els convindria aprendre.
Llegir aquest episodi me l’ha posat molt dura. Els anteriors episodis eren una desfilada. Emocionant i plena de fanservice però amb una substancia lleu i diluïda entre un munt de pagines de presentació escènica. Era emocionant però senzill. Aquí…. Simplement explota tot. Salta pels aires. I part de l’efecte és la tranquil·litat induïda per la calma relaxada de les presentacions anteriors. Els artistes tenen molt clar que el contrast exalta les accions que s’hi representen. Una tempesta dantesca després d’una calma serena és sempre més colpidora. Oda ha jugat a això en certa manera i en certa maner a no. Per que en l’últim episodi ja havíem tingut una gran revelació. I aquesta gran revelació ens feia pensar que potser no n’hi haurien gaires més aviat. Al cap i a la fi la Reviere ja és aquí i el suc polític que potencialment te aquesta és prou revelació en si. Qui anava a pensar que amb tota la que hi ha muntada Oda afegiria especies a la recepta?
Per sort no tots els dracs celestials són iguals. I un salvador apareix per salvar a la princesa sirena i donar-nos un orgasme de satisfacció produït cada cop que algú pega a aquest home. I és que apareix un drac celestial, el mateix que la antiga reina va salvar de la mort amb amabilitat desinteressada i al qual el seu acte va semblar obrir els ulls. Un drac celestial bo sembla ser. I sembla que és cosa de família. Per que el seu cognom ens revela que aquest te segurament algun estret parentesc amb en Donflamingo i per tant amb el seu pare moralista que va renunciar al seu estatus per viure amb honor amb els seus ideals. Un aliat entre els dracs celestials sembla ser doncs la peça que faltava per posar en marxa per fi els engranatges de la Reviere. S’acosten els successos que canviaran el destí del món.
