Quan vaig veure el tràiler d’aquesta sèrie per Netflix em va deixar impactat. Semblava tan… diferent. Vaig posar-la immediatament a la meva llista per visionar-la algun dia, sense l’esperança de que aquest dia fos massa aviat. Estava veient ja moltes series a la vegada i era difícil trobar-li un forat. Però llavors va venir aquella fatídica tarda en la que amb ganes de veure alguna cosa però sense ganes de veure les series que tenia encetades vaig començar el primer episodi de Happy!. Poc després eren les quatre de la matinada i la sèrie estava acabada. Crec que mai havia fet un visionat ininterromput d’una sèrie fins a acabar-la. Només això ja t’hauria de dir molt d’aquest producte.
De que va Happy!? La premissa és senzilla. Un pertorbador pare noel (depravat disfressat de tal, no el de veritat) segresta a una nena en un concert d’un ídol infantil (una entre tantes òbviament). Per altre banda un ex policia, ara convertit en mercenari s’arrossega per la vida incapaç pràcticament d’aixecar-se de lo demacrat que està. Més ebri que sobri i més a la bora d’un coma etílic que ebri escomet la seva feina desapassionadament i amb l’aire cínic d’aquells que han perdut tota fe en l’existència. L’ex policia, a risc constant de patir una atac de cor en tot moment (en pateix varis durant la sèrie), és desperta un cop més al fil de la mort després d’una matança per encàrrec per notar al seu costat una animada criatureta voladora i fulgurantment acolorida tocant-li els nassos allà on va. Al principi amb cinisme i cada cop amb més gravetat l’home començarà a veure com aquesta criatureta sortida d’un conte de fades creat per un artista amb massa speed en vena és més real que fictici i que la missió que li encomana al menys te molt de real. Quina missió és aquesta? La de salvar a la nena desapareguda, doncs ell resulta ser l’amic imaginari d’aquesta (en Happy!) i ell l’únic al món capaç de veure’l i ajudar-la. Aconseguirà l’home més desastrosament demacrat de l’existència salvar a la nena del pertorbador pare noel de l’abocador amb l’ajuda del formidable amic imaginari toticolor Happy!? Be, per saber-ho hauràs de veure la sèrie és clar.
Però que fa d’aquesta sèrie una obra mestre? (spoiler de la conclusió). Tot i que el seu plantejament conceptual denota una sèrie de contrastos que ja supuren art de per si és en la seva execució on trobem com això es manifesta de manera molt més sobredimensionada. El que més destaca sobre qualsevol cosa a Happy! és la seva brutícia. Tot és brut, molt brut, molt molt molt brut. Mes brut del que recordo haver vist mai. El protagonista mateix (el bo de la pel·lícula sèrie), sembla que l’hagin banyat en oli fregit i despres l’hagin rebolcat per un abocador. Havent-li donat una pallissa abans d’això és clar. Be, unes quantes pallisses millor i un parell d’atacs de cor. I així és com comença la sèrie. Saps la típica pel·lícula del protagonista vell que està per retirar-se i amb problemes de salut que s’enfronta a una ultima missió reben pallisses i penúries per acabar semblant un quadre d’hematomes, ferides i contusions? Que quan acaba la pel·lícula dius, collons, que acabat està aquest home. Doncs en aquest punt és on el nostre protagonista comença la sèrie. I després d’això rep pallisses, ganivetades, bales, accidents de transit i tot amanit amb la ingesta massiva de substancies reconstituents i drogues varies per mantenir-se dempeus. Aquest és el personatge que la sèrie ens vol presentar, la decrepitud màxima, la brutícia absoluta feta l’heroi. I ho aconsegueix.
Però no resideix en el protagonista de la sèrie tota la brutícia que aquesta ens vol presentar. Igual que ell el segrestador de nens (en plural sí) te una pertorbadora indumentària conformada per un vestit de pare noel (de la basura) del que penjen milers de petites decoracions i joguines (de la basura també) amenitzat amb unes sabates que son bosses de basura (segurament també de la basura) i un rostre que te pinta de fer servir la basura com a dutxa. Però protagonista i antagonista a part la decrepitud es flaira en l’ambient, en la ciutat, en el comportament mesquí de les persones, en la corrupció més absoluta que va portar al nostre protagonista (abans potser més idealista) a abandonar el cos. Però potser el més brut de tot és el cinisme de la gent, la hipocresia i la falssa felicitat que disfressa el consumisme arrelat en els temps de Nadal (la sèrie passa durant els festivitats nadalenques, d’aquí el pare noel). Tota l’estètica bruta i immunda que envolta a la producció no és altre cosa que una expressió estètica d’aquesta brutícia social, d’aquesta immundícia de filosofia global que ens empeny a la mentida i l’auto engany. I que hi pinta l’amic imaginari? Tot colors i felicitat? Ell representa és clar, als nens. Els únics que de veritat viuen el Nadal en una il·lusió tendre i verdadera. Però els nens creixen per convertir-se en aquesta criatura aberrant i decrepita que la sèrie mostra com a l’esser humà adult. Els nens es perverteixen en la decadència d’una societat que pugna per convertir-nos en això. I d’això també va la sèrie.
Durant el transcurs dels capítols l’amic imaginari i el protagonista s’influencien mútuament. L’amic va fent recuperar a aquest una mica de la seva perspectiva infantil de les coses, de que pot haver-hi bondat, alegria i felicitat al món. Que potser sí, tot es una merda, però també hi ha coses bones, no? Però el preu a pagar és major que el benefici. Per que mentre el nostre protagonista arranca un somriure, l’amic imaginari es va pervertint, el seu pelatge de blau elèctric s’embruta i perd fulgor per acabar decaient en un gris apagat en una versió reduïda del que era al principi, pura felicitat infantil. El cavall representa en certa manera la il·lusió infantil que tots tenim a dins i com la realitat de merda acaba per sepultar-la amb la seva decrepitud. És una sèrie que va doncs sobre la infantesa i el dolorós i inevitable pas cap a l’edat adulta. Però sense quedar-se aquí la sèrie també ens parla de que és un pas necessari. Un pas que hem de fer tots. I que potser sí que el món es una merda, però només nosaltres el podem millorar, de nosaltres depèn tirar-lo endavant. I per això hem de créixer, els nens han d’esdevenir adults que facin d’aquest món un lloc una mica millor. Així potser els propers nens podran ser més feliços i algun dia convertir-se en adult no serà tan dolorós per que aquest mon de merda no serà tan merdós.
Però la sèrie no només va sobre això. Parla sobre corrupció és clar. Representa la decrepitud social a través d’aquesta. I per a fer-ho hi exemplifica el sempre efectiu cos policial i una pintoresca (satírica) màfia italiana que mou els fils d’aquesta corrupció. La màfia italiana, que sembla la parodia més acida de qualsevol màfia i a l’hora sembla una de les màfies més despietades que et puguis torbar, serveix a part d’això per parodiar i criticar un altre cosa: la televisió. O més que la televisió els programes del cor i merdes varies d’indole similar. I com ho exemplifica? Mentre la màfia viu submergida en un escabrós i pertorbador negoci de tràfic de nens, un dels membres de la família protagonitza un reality show familiar que ensenya al món la vida dins una família de mafiosos, programa que intenta hipòcritament evocar als vincles familiars de fraternitat i amor per la família. Sense tenir massa en compte que destrueixen les famílies a les que roben els nens per vendre’ls als rics i poderosos. Tot plegat és un absurd i un sense sentit hipòcrita en desmesura que evoca capa sobre capa una brutícia més a la immundícia visual, estètica i metafòrica que envolta tota la producció. L’absurd d’aquesta mena de programes surreals i artificiosos queda tan en evidencia que et fa perdre una mica l’esperança en una humanitat que els consumeix en dosis d’un cabal tan industrial.
La sèrie parla de molest coses més. Parla sobre ser pare, sobretot sobre com ser un mal pare (mostrant varis exemples molt, molt pertorbadors). Parla sobre ser un nen i sobre com tampoc és fàcil de vegades. Parla sobre fetitxismes, sobre psicòpates, sobre obsessions, sobre opulència i decrepitud. Parla sobre l’ambició sense mesura que corromp als poderosos i sobre l’esperança que un nen és capaç d’infondre al cor del més desesperat. Parla sobre per que portar nens a un món de merda. Parla sobre amics imaginaris i fantasies infantils. Parla sobre diols de masses i les seves dobles cares i dobles morals. I parla, finalment, sobre que potser sí, el món és una merda i el Nadal una mentida del capitalisme. Potser sí, tots fem veure que som feliços construint la gran carcassa buida que és la felicitat nadalenca que s’esfondra al més mínim cop per que la gent és egoista i només pensa en si mateixa. Però en part, al menys una mica, també existeix una micona de bondat, també és real alguna cosa en el Nadal. Potser els nens estúpids que creuen en aquestes coses no son tan estúpids. Potser els estúpids som nosaltres per haver deixat de creure-hi. Potser la clau de tot plegat és creure-hi per fer-ho realitat.
La sèrie és fantàstica. Excel·lent. Imprescindible. I te moltes coses més de les que podria parlar. Però tampoc em puc passar tot el dia aquí. Veieu-la, és un imprescindible que ningú s’hauria de perdre. El valor metafòric que envolta a tota la producció no te pèrdua. Però lluny d’això la sèrie no s’acontenta amb missatges metafòrics i dona cops de puny contundents amb missatges impactants i efectius que ja valen la pena per si sols. Potser no recomanable per a tothom, doncs és amarga i desesperançadora (tot i que al final la conclusió és que val la pena mantenir l’esperança en el món). Però si t’agrada la brutícia d’aquelles obres que parlen de la decrepitud, si ets fanàtica d’obres com podrien ser sin city, qualsevol western brut o la mateixa i més recent Logan. Mira aquesta sèrie. T’agradarà.
El llibre és un llibre dins un llibre. La historia comença amb un home que li explica un somni febril amb una dominant mussa vestida de pells. L’amic li explica amb to greu que aquesta mussa amb la que ha somiat (pintada en un quadre de la seva paret) és una dona que li va canviar la vida i a la que pertany una historia que li hauria d’haver explicat fa molt de temps. Llavors l’amic li entrega a l’home un llibre autobiogràfic titulat “diari d’un hipersensual”. Sort que aquest no és el títol de l’obra, de ser així dubto que hagués arribat mai a les meves mans. Crec que és important contemplar ambdós títols per comprendre del tot a l’obra. Per que aquesta novel·la és el diari d’un hipersenual (masoquista), que ens transporta dins el seu cap per fer-nos comprendre com troba la joia en el dolor i en el patiment, com més gaudeix com més el trepitges, com més l’humilies. Com més infeliç és a nivell físic i espiritual, més passió sent per dins. Per a ell l’amor i el plaer són una desgracia, una agonia, per que tot i el dolor que li produeixen, es veu incapaç de defugir-los. Al contrari, es veu incapaç de no acostar-s’hi sense remei. Per altre banda la novela és també el retrat de la venus de les pells, de l’ideal de sàdica amb la que només el més refinat i elevat dels hipersensuals podria fantasiejar. Una dona superba, elegant, formosa, però cruel i sanguinària, que més gaudeix com més tortura a l’esser que l’estima. Que el maltracta amb malicia i crueltat (que no amb vulgaritat) sense importar que el seu esclau sigui, com ella, una persona amb sentit i sentiments que pateixen i senten dolor. Així doncs la novel·la és a l’hora una definició del masoquista com un retrat de l’ideal de bellesa per a aquest.
La lluita contra el supernova ocupa unes bones deu primeres pagines. Però més que espectacular resulta il·lustrativa exposant i ampliant el que ja sabíem sobre les habilitats del personatge. No obstant no ens diu massa de nou més enllà d’aprofundir en aquesta habilitat per emprar les cartes del tarot que segueix sense estar molt ben definida. No obstant l’episodi te una segona part que tot i no ser tan agitada sembla que s’encamina a fer avançar la historia amb un ritme més decent.
L’episodi comença on ho va deixar amb la mítica batalla entre besties wanesques. Tot i que aquesta de seguida es veu succeïda per l’aparició de dos individus maliciosos que no triguen en caure víctimes de l’enganyosa aparença de nyicris del nostre protagonista. No son personatges que aportin gaire res més enllà de ser el detonant a través del que en Luffy coneix a la que sembla serà la secundaria estrella d’aquesta saga (especulo). Propietaris del babuí, no només l’obligaven a lluitar contra el gos wanesc si no que sembla que havien segrestat a la nena que n’és propietària. Per sort la nena amb una peculiar habilitat del diable calma els ànims de les feres i de seguida es fa amiga de’n Luffy (que estrany, en Luffy fent-se amic de la quitxalla). Per agrair-li la nena el porta a casa seva i li serveix tot el poc que te per menjar. I llavors a través d’un desenvolupament tan simple és quan Oda obra la màgia.
Un vell amb aparença de tengu irromp a la cambra colèric contra en Luffy que ha menjat el seu arròs. Al principi l’escena es còmica, però no triga a esclatar el drama. Doncs la nena, que per agrair al seu salvador li ha donat tot el menjar que tenia arriba al punt de veure aigua del riu per combatre un estomac que rugeix de gana. I tot i això, tot i aquesta gana atroç, ella ha donat tot el que tenia a en Luffy en un acte de pura bondat i agraïment. És imposable no entendrir-se amb un personatge tan pur. Però aquí oda incorre en el mestratge de connectar aquest drama directament amb en Kaidoh al desvetllar que l’aigua està contaminada per les activitats industrials de l’emperador. Així, amb unes poques pagines Oda aconsegueix que una nena apareguda del no res vinculi emocionalment a en Luffy amb en Kaidoh. Però per si això no fos suficient Oda encara ens te reservada una sorpresa que acabarà de consolidar el vincle ja fortament establert pel sacrifici de la nena.
I és que resulta que la nena no tan sols coneixia a l’Ace, si no que l’esperava (jo al principi em vaig pensar que era la nena d ela llet de les mini histories, però aquella era rossa, moltes nenes enamorava l’Ace…). Ja sabem com é sen Luffy amb el seu germà. Si aquest va fer una promesa ell n’agafarà la responsabilitat. S’endevina aquí un flashback del carismàtic Ace (de fet em zona que Oda anunciava que l’Ace sortiria aquest any en una historia) i part de les seves aventures no explicades. Dubto que hi hagi ningú que no vulgui veure a en puny de foc en acció altre vegada, encara que sigui en els records. Veurem quina narrativa empra l’Oda per transportar-nos a aquesta historia.
