Autor: atrapasomrriures

Esperit d’aventura Wanesc

Aquest episodi emprèn  la narrativa en primera persona del nostre Luffy que deia en l’episodi anterior. I trobo que és una llàstima. Crec que Oda es podria haver allargat uns episodis més tornant a la Reviere. La incògnita de deixar airejar al nostre protagonista unes setmanes li sentava be al manga. Però suposo que tot plegat és una qüestió de temps narratius, ens ha explicat el que volia que sabéssim abans d’arribar a Wano. En el cas de la Reviere es fa més difícil de dir. Suposo que no volia que sabéssim qui triava el rei de tot, però és tan fàcil com ignorar aquesta part i seguir amb la reunió. En el cas dels tripulants que ja son a Wano resulta evident que ja els te a tots a lloc  i només resta que la resta de tripulants els descobreixin. Tot i això he sentit aquesta aproximació a un canvi narratiu molt breu pel que podia oferir. Suposo que la cosa anirà evolucionant a mesura que la sèrie s’acosti al final i les accions del nostre protagonista siguin cada cop més i més globals. O no, potser aquesta era sols una excepció.

L’episodi comença amb el típic recurs de la recapitulació a través dels diaris on els personatges rememoren a vells coneguts amb tints d’humor, l’unic que normalment succeeix amb els que la tripulació ha deixat enrere recordant a al pròpia tripulació i no a li interessa. És curiós veure que per una vegada no son els barret de palla qui surt als diaris. A tot això i bromes a part la nostre tripulació arriba als mars de Wano esgrimint el també ja típic recurs d’un polissó evident als ulls del lector però màgicament ignorat per la tripulació. Fa gracia i el disseny del pop m’encanta, però la manera en la que passa inadvertit és potser massa exagerada. En qualsevol cas arriben als mars de Wano i el canvi es palpa en l’ambient.

M’agrada com Oda ha canviat fins i tot l’estil de les onades per a transmetre l’esperit wanesc d’aquestes terres i com fins i tot els propis integrants d’aquest món adverteixen el canvi de disseny. Oda parla una mica de metailustració en certa manera. I és quelcom que m’encanta. Trobo que el canvi estètic és molt encertat, casa molt be amb l’ambient wanesc i a l’hora no desentona ni es fa estrany en el món d’Oda. Estic impacient per veure com Oda perllonga aquesta estètica al llarg d’aquesta saga i com fa contrastar l’autòcton amb l’estranger.

El que segueix d’episodi és una sèrie de referències visuals a la cultura japonesa emprades per evocat el sentit pur de l’aventura. La típica situacions d’en Luffy llançant-se a l’aventura sense cap mentre tots es maleeixen per haver escollit aquest capità. Abocant-se al desastre imminent fins que el mateix capità troba en el mateix perill una solució encara més desastrosa del que era el problema en si i de la que d’alguna manera sempre aconsegueixen sortir vius.

Però a banda de l’increïble desplegament estètic i la vertiginosa però sempre alegre sensació d’aventura no hi ha res més a comentar. El vaixell acaba escorat i el nostre capità sol en mig de la platja topant amb una mena de lleó japo-mitologic-gegant i un babuí gegant amb una katana (gegant) que serveixen com a figures visuals per a transmetre el poderós d’aquesta regió i dels seus habitants. Segurament en Luffy acabi per domesticar-los (potser tenim sort i li posen les coses difícils) però en tot cas la intriga evident resulta: on han anat a parar la resta de tripulants?

Tweet

Wano

L’episodi comença amb un Nekomaru acompanyat per la seva tripulació a la certa de l’exiliat marco. Així doncs Oda deixa de banda la vista en la Reviere per enfocar-se en altres fronts que requereixen la seva atenció. Em semblava recordar que algun dels membres de la tripulació acompanyava al gat però ni tan sols han fet acte de presencia així que ara no les tinc totes, suposo que en sabrem més en els propers episodis. I això marca definitivament un canvi que tot i subtil resulta significatiu en la narrativa del manga. Fins ara Oda mai havia fugit de la visió del protagonista per a narrar els fets. No de manera perllongada. Podia dedicar-hi unes pagines, fins i tot un capítol. Però res més. La cosa ha canviat, fa molts episodis que no veiem en Luffy. I podeu dir que això ja ha passat abans. Però els flashbacks no compten. Fins ara eren l’únic recurs narratiu que excloïa el protagonista. Ara tenim la Reviere, la trama de Wano, la trama d’en Nekomaru i a saber que estarà fent el nostre capità. Ni tan sols sabem que està fent. I és genial. Això marca un punt d’inflexió. Un canvi narratiu en la sèrie que s’havia de produir tard o d’hora si volia fer un pas endavant. I crec que fer-ho coincidir amb la Reviere, l’imminencia d’aquesta guerra entre emperadors i l’entrada en escena del mític Wano és la millor opció possible per al nostre narrador. La trama es complica cada cop més i la narrativa en primera persona que enfocava la sèrie fins ara començava a veure’s limitada fins i tot amb el poderós recurs dels flasbacks d’Oda. La sèrie seguirà tenint una primera persona marcada en la seva narrativa és clar. Però a partir d’ara no serà difícil veure petits segments com aquests, sagues que passen en altres llocs i que ens expliquen com es mou el món lluny dels nostres protagonistes.

Pel que fa a en Marco… M’ha encantat que sigui metge. És quelcom que no esperava en absolut i que li senta molt be al personatge. És interessant com cada cop és més comú veure aparèixer metges poderosos en aquest món, en Law i en Marco només son els exemples més notoris. M’agrada que Oda vulgui donar notorietat a aquest rol de vegades passat per alt en histories com aquestes. La historia de la vila oculta és senzilla i grandiloqüent, un tribut que es dedica a exaltar a un dels personatges més exaltats de la sèrie. És un conte de fades, preciós i ple d’harmonia. Però a part d’exaltar la figura de l’antic emperador i mostrar-nos mé sobre l’interessant Marco no serveix de gaire. En marco es queda a terra i el gat se’n va sense haver obtingut res. Podria ser un mer recurs narratiu per a donar-nos a entendre la reticència que te en marco a abandonar la vila quan més tard ho faci. O un precedent per a donar lloc al dramatisme quan en Teach localitzi i destrueixi el paratge. Però de moment és només la menció d’un secret. Un missatge que el gat ha de donar als barret de palla. I per variar, és clar, no sabem de quin missatge es tracta.

Però si alguna cosa brilla en aquest episodi és l’aparició per fi del mític Wano. No se quant de temps portàvem esperant veure aquest país. Segurament des d’abans que se l’esmentés tan sols, quan la seva presencia només s’insinuava. Però des de que la seva presencia va esdevenir oficial aquest ha estat un dels indrets més enigmàtics i desitjats. Per primera vegada des de l’inici del manga l’autor retrataria en una illa la cultura del seu propi país (que a veure, en totes les illes es respira part de la cultura japonesa com és obvi, però aquí podrem anar més enllà). Suposo que Oda voldrà aprofitar el paratge no sols per fer un homenatge a la seva pròpia cultura si no per fer-ne una critica (o això espero), però de moment és aviat per dir res. De moment portem unes pagines d’aquesta mítica terra i és… impressionant. L’estètica és impactant sense deixar de ser totalment japonesa i tenint en compte l’historial d’Oda no resulta res trencador. Però és nota, ja sols amb unes pagines, la profunditat que amaga. És nota en coses subtils, en els detalls més petits. I com podria ser d’un altre manera retratant la cultura amb la que s’ha criat, amb la que ha viscut? L’atmosfera, en definitiva, resulta impressionant.

La missió era senzillasenzilla: Infiltrar-se sense aixecar sospites. Passar desapercebuts. I aquí be la situació irònica. I és que quan he vist a en Franky infiltrat de serraller no he pogut evitar en el CP-9 i com es van infiltrar a Water-7 passant completament desapercebuts. Sembla doncs que els ha arribat el seu torn de fer el mateix, guanyar-se la confiança de les gents de l’indret fins que un dia apareguin amb mascares per engegar-ho tot pels aires (seria una referència d’allò més interessant de veure). I de moment la infiltració sembla un èxit. En Franky està com un peix a l’aigua aprenent les tècniques de Construcción de Wano (admetem-ho, aquest home depenia massa dels Claus, tan tecnològic no li anirà malament tornar a les bases), l’Ussop sembla un timador de tota la vida (vale, potser ho és) i la Robin sembla haver nascut per interpretar a una Geisha. Però en Zoro…. Be, era evident que precisament  l’home que més relació guarda amb el país tindria més problemes per encaixar. Només s’havia de fer passar per espadatxí. Intentar entrar en un dojo, la seva tècnica faria la resta. Però entre la seva tendència a perdre’s en una línia recta i la seva propensió a la violència estava clar que no duraria ni dos dies dins aquesta societat aïllacionista sense armar rebombori. I efectivament aquí el trobem, acusat de varis assassinats segurament per protegir l’espasa merescudament guanyada que els wanesos (es dirà així? O wanins? O wanencs?) creien perduda i que torna de mans d’un foraster. És evident que aquesta podia ser l’única reacció possible al reconèixer l’espasa. Com és cert que en Zoro no era el millor responsable per camuflar-la. En qualsevol cas l’obliguen a fer el sepuku per restaurar el seu honor. I en Zoro arriba fins al final, a l’espera de trobar una alternativa millor que carregar-se’ls a tots. Per que ell vol complir amb la seva missió. Però al final no li queda més opció que recórrer a la violència o morir estúpidament. I això segon no fa molt per en  Zoro.

 

 

 

 

Abans d’acabar m’agradaria comentar una cosa que vaig veure en l’episodi anterior quan ja havia acabat la ressenya i que em va fer mandra afegir. Quan els quatre savis pregunten al rei de tot a qui s’ha d’eliminar una resposta es suscita poques pagines abans. I es que d’entre totes les fotografies apunyalades el rei de tot es queda amb una, la de la Vivi. Dubto ser el primer que arriba a questa conclusió, dubto que siguin pocs. Però en aquesta línia de pensament puc imaginar com aniran les coses. Matar la Vivi seria un element tràgic de dimensions molt notòries, però tots coneixem a Oda i dubto que vagi per aquí. Més aviat intueixo un intent d’assassinat que es veurà frustrat segurament per la intervenció tant de revolucionaris com dels propis aliats dels Nefertari. Així doncs la princesa aconseguirà fugir. Escoltada, especulo, per la tribu dels nans, que recordem formen part de les tripulacions aliades del barret de palla. I on portaran a la Vivi aquests quan s’assabentin que és en realitat una tripulant de dret del seu capità? La historia es construeix sola. I vagin o no per aquí els trets és quelcom que seria interessant de veure. No em costa imaginar una mini historia amb la Vivi i els nans. La idea de que la Vivi torni a la tripulació no obstant no m’acaba de fer el pes. Si de mi depengués jo la faria capitana  de la tripulació de nans convertint-la així en una solida aliada d’en Luffy que a l’hora en fos tripulant, una mica com m’agradaria que passés amb en Jimbe o per exemple amb en Law (quan acabin amb en Kaidoh seria interessant veure com aquest li jura fidelitat). Sens dubte la línea és temptadora, però es pot torçar per tants llocs que dubto molt que les trets vagin per aquí. Veurem fins on es compleix. Potser no encertem ni el primer pas.

 

Tweet

Bonney Returns

L’episodi comença amb un recordatori no massa interessant dels últims successos del manga. Amb una princesa sirena recuperant-se de l’abús i un rei tritó arribant a la conclusió final de l’acte: hi han homes bons i dolents, com hi han tritons bons i dolents. Aquesta conclusió tan senzilla i evident és en definitiva una de les conclusions més difícils d’assolir per aquells als qui acusen els prejudicis i l’odi cap a col·lectius. Com quan un racista pensa que el col·lectiu contra el que esgrimeix el seu odi son gent dolenta per que a les noticies en surten alguns fent coses dolentes ignorant el fet que els del seu propi col·lectiu també hi surten fent coses fins i tot pitjors. Així doncs aquesta conclusió tan bàsica i evident és al seu temps una conclusió a la que costa arrelar i que a molts els convindria aprendre.

Després ve el que als meus ulls i segurament als de molts més resulta el més emocionant i interessant del capítol i és la  emocionant infiltració d’una vella reina per internar-se a l’interior de la terra dels dracs celestials amb propòsits desconeguts. Fins que veiem aparèixer a un torturat Kuma que serveix de transport i divertiment dels dracs celestials que se’l roten impacients per posseir l’esclau invencible immune a qualsevol tortura, buit de qualsevol anima. Però la sorpresa be quan la velleta comença a plorar davant aquesta imatge mentre es transforma en la nostre misteriosa coneguda Bonney la golafre. Aquest misteriós personatge que no sabíem d’on venia i que insinuava tenir connexions familiars amb l’Akainu ara demostra tenir una evident connexió amb el shishibukai caigut. Les llàgrimes s’amunteguen en el rostre de la pirata desconeguda i tot i que podrien ser mil coses més aquí auguro que finalment la pirata podria ser ni més ni menys que la mare del nostre apreciat Shishibukai. Sigui com sigui te tota la pinta que més tard o més d’hora Oda ens oferirà un flashback que ens n’explicarà tota la historia.

I aquí Oda aprofita per enllaçar amb la trama dels revolucionaris amb els que la Bonney no sembla tenir cap vincle tot i semblar compartir el mateix objectiu. Al menys en part. Tot i que sembla evident que la pirata te com a únic objectiu rescatar a en Kuma, no se si podria dir el mateix dels revolucionaris. Sí, ell és el motiu per al que han vingut al cap i a la fi. Però que en sigui el motiu no vol dir necessariament que no hi hagin afegit de passada altres objectius secundaris igual o més importants. Perquè són l’exèrcit revolucionari. Lluiten contra la tirania del govern mundial. I s’han infiltrat ni més ni menys que a la seva seu. Limitar-se a rescatar al seu company no sembla la millor manera de perseguir els seus objectius.

I mentre totes aquestes trames es cuinen lentament la Reviere comença finalment. Els reis s’asseuen a la taula disposats a discutir sobre els assumptes del món. I el primer que sorgeix  més com a aperitiu que com a discussió oficial és el debat sobre el conflicte de Wano. El veredicte sembla clar: Wano no pertany al govern mundial, no tenim per que intervenir-hi. No obstant resulta evident que és un conflicte la importància del qual podria desestabilitzar al món. Per tant tot i no prendre-hi partit directe més els val estar preparats per actuar. Guanyi qui guanyi en aquest conflicte, potser seria el moment per acabar amb el debilitat emperador i acabar amb dos ocells d’un tret.

I finalment apareix en escena el rei de tot: Im-sama. Que voleu que os digui? La idea no em sembla la millor. El fet que els cinc ancians s’agenollin em sembla quasi ridícul. Sí que m’agrada la idea de que en realitat sí hi hagués un rei de tot. Però havia de ser un titella sense poder real, una figura secreta i sectària de la que els autèntics poderosos es desfarien si fes falta per col·locar la corona en un altre cap. Encara podria ser així. Podria ser que ell no tingués poder real sense saber-ho i que els ancians només s’hi agenollessin per seguir el protocol. Però l’ambient no em dona la sensació d’encaminar-se en aquesta direcció.

Tweet

Sempre mola pegar a un Tenryubito

Llegir aquest episodi me l’ha posat molt dura. Els anteriors episodis eren una desfilada. Emocionant i plena de fanservice però amb una substancia lleu i diluïda entre un munt de pagines de presentació escènica. Era emocionant però senzill. Aquí…. Simplement explota tot. Salta pels aires. I part de l’efecte és la tranquil·litat induïda per la calma relaxada de les presentacions anteriors. Els artistes tenen molt clar que el contrast exalta les accions que s’hi representen. Una tempesta dantesca després d’una calma serena és sempre més colpidora. Oda ha jugat a això en certa manera i en certa maner a no. Per que en l’últim episodi ja havíem tingut una gran revelació. I aquesta gran revelació ens feia pensar que potser no n’hi haurien gaires més aviat. Al cap i a la fi la Reviere ja és aquí i el suc polític que potencialment te aquesta és prou revelació en si. Qui anava a pensar que amb tota la que hi ha muntada Oda afegiria especies a la recepta?

L’episodi comença a lo gran, presentant-nos una discussió oberta entre la Big Mom i en Kaidoh, ambdós enemistats amb en Luffy i amb set de venjança per acabar amb ell. Però més interessant que això que ja sabíem, son totes les coses que s’endevinen i desconeixíem. Per que en les seves amenaces vetllades s’endevina un passat en comú. Oda ens diu, ens ensenya, que aquests dos es coneixien d’abans, que la seva historia és potser anterior al seu estatus. La presencia d’ambdós emperadors és intimidant i només de sentir la seva discussió l’escena et fa posar els pels de punta. Però la cosa  no s’atura aquí. No els importava que els sentissin, així que l’armada ha interceptat les seves comunicacions. I les escoltes d’aquests ens donen nova Informacion. En Garp sembla formar part d’aquest passat en comú al menys en part. Però no sols en forma part si no que hi deu la seva fama. Així doncs, en Garp forma part d’una equació que endevino Oda acabarà per explicar en un flashback d’aquí potser un centenar o dos de capítols. Sigui com sigui tot sembla abocar-se a una guerra de proporcions mai abans vista. Els dos emperadors enfrontats amb en Luffy i els seus aliats al mig, intentant derrotar a en Kaidoh junt amb els mink i els del país de Wano. L’armada aparentment observant els fets d’una batalla que no involucra a cap dels seus però que podria decidir fàcilment el curs de la historia. Sembla doncs que aquesta Reviere pugui ser la clau per decidir si l’armada participarà o no en aquest conflicte. Però per això, primer tenim el problema de la mateixa Reviere, on un exercit revolucionari podria tenir intencions de sabotejar-la mentre diferents països lluiten aferrissadament per defensar els seus interessos i fer-se sentir. Però això no és tot. Sembla ser que un nou pirata vol afegir-se a la formula. Qui sap quines sorpreses ens amaga el futur?

Però l’episodi no es diu el tron buit per casualitat. I si amb aquest cúmul dantesc d’informació amb la que entreveure els esdeveniments del futur no en tinguéssim prou, oda ens deixa anar una bomba d’informació amb la que entreveure els esdeveniments del passat. El tron buit un tron per a governar-los a tots. Un tron que ningú ostenta per evitar al món la tirania d’un dèspota suprem (per que és millor tenia una família sencera de dèspotes suprems que es creuen deus caiguts del cel). Però aquest tron amaga alguna cosa. I deixant de banda les molt gracioses bromes del germanastre d’en Sabo (és un recurs humorístic que l’Oda s’ha tret com si res de la màniga i que resulta contundentment graciós). Aquest tron sembla un objecte perillós, un pou d’anhel sense fons que amenaça amb empassar-se a tothom qui hi posi els ulls.

I l’acció continua desenvolupant una de les trames més esperades de la Reviere. L’esclavitud, la posició del regne de les sirenes i la catalogació d’aquesta espècie com a peixos. Així és que el drac celestial més odiat de tots els temps per voler comprar una preciosa sirena amiga dels nostres protagonistes es disposa ara a capturar sense més a una altre sirena també amiga dels nostres protagonistes. Amb la diferencia que aquesta bellesa és la princesa d’un regne la captura de la qual podria tenir conseqüències politiques a escala mundial. Però res s’hi pot fer contra un drac celestial. A no ser que siguis un altre drac celestial. Amb el cp0 (o sigui Lucci i companyia) el rei Neptú només pot plorar i encendre les flames del seu odi davant el capritx d’un mucós (mai millor dit, amb el moc penjant) que no atén a més lògica que el seu capritx. La Reviere sembla acabada només de començar i el conflicte centenari que aquesta Reviere havia de resoldre només farà que accentuar-se fins a catalitzar en un conflicte que potser no podrà ser altre cosa que bèl·lic.

Per sort no tots els dracs celestials són iguals. I un salvador apareix per salvar a la princesa sirena i donar-nos un orgasme de satisfacció produït cada cop que algú pega a aquest home. I és que apareix un drac celestial, el mateix que la antiga reina va salvar de la mort amb amabilitat desinteressada i al qual el seu acte va semblar obrir els ulls. Un drac celestial bo sembla ser. I sembla que és cosa de família. Per que el seu cognom ens revela que aquest te segurament algun estret parentesc amb en Donflamingo i per tant amb el seu pare moralista que va renunciar al seu estatus per viure amb honor amb els seus ideals. Un aliat entre els dracs celestials sembla ser doncs la peça que faltava per posar en marxa per fi els engranatges de la Reviere. S’acosten els successos que canviaran el destí del món.

Però això no és tot. Apareix en escena un tercer emperador. En Shanks, mentor  i figura a seguir del nostre protagonista, a qui va llegar el barret que un dial i va ser llegat pel mateix rei dels pirates. Qui va donar un braç per ell, posant la seva esperança en les noves generacions. Aquest pirata es mostra davant el gorosei, l’autoritat màxima del món. I més important que això aquests el tracten amb respecte. Així doncs, tot i ser l’enemic declarat del govern mundial, gaudeix del seu respecte. I s’adreça a ells amb una petició misteriosa. Serà la seva intenció ajudar al barret de palla demanant al govern que s’involucri en la batalla d’emperadors que s’acosta? O potser voldrà intervenir en la Reviere? Quines intencions amaga l’emperador més relaxat dels oceans?

Tweet

Crosover

Aquest episodi continua amb el llegat de l’anterior esdevenint una presentació del que en aquesta petita (o gran) saga succeirà. Però mentre que l’anterior suposava l’expectació anterior a que les grans estrelles entrin a la catifa vermella aquesta  posa tota la carn a les brases i fa desfilar a les estrelles més esperades d’aquest festival. És una cosa similar a com quan a la peli d’Avengers veiem reunits els nostres herois preferits. Formaven part d’un mateix món, pe`ro estaven desvinculats, ara  per fi tenim els protagonistes de cada historia junts i això resulta una emoció per si sol. Aquí passa quelcom semblant, els secundaris principals d’algunes de les sagues més icòniques de One Piece s’ajunten aquí per interaccionar. Quan estrelles de móns diferents, que mai pensàvem que es poguessin arribar a ajuntar, protagonistes de la seva pròpia historia, s’ajunten per fer cara junts a una historia més gran el fan no pot evitar que se li pugin els colors. I aquest capítol explota això amb contundència.

Però tot i això Oda no s’oblida de qui són els dolents. I entre emocions contingudes aprofita per mostrar una mic amés d’aquests misèria humana que l’esclavitud representa. Amb una sola vinyeta Oda eleva l’opulència desproporcionada dels dracs celestials a quotes mai vistes fins ara. Per que per que caminar si pots fer servir centenars d’esclaus per que moguin el terra sota els teus peus i t’acostin fins al lloc desitjat? No només és un exercici de vagància màxima. És un exercici de malbaratament de recursos. Per que podries aconseguir el mateix resultat emprant quatre esclaus  per portar-te en una llitera. Però no. Millor fer-ne servir centenars, total, ells no son res i nosaltres en podem tenir tants com vulguem. L’actitud que Oda dona entendre amb aquesta imatge fastiguejaria al mateix diable. Aquest malbaratament absurd sense propòsit ni sentit. Tanta misèria humana per aconseguir res en realitat. És quelcom que Oda ja va traslluir amb mestratge durant la saga de Sabaody. Però que aquí ens refresca. Ens recorda. Per que els dracs celestials són els mateixos que van esclavitzar a les pròpies sirenes i tritons. Son aquells que promulguen l’esclavitud i es passegen per la terra creient-se’n els amos amb un dret diví que els seus avantpassats celestials els van llegar. Que ni pensen ni es plantegen, per que no ho necessiten per tenir tot el que voldrien. Aquesta és la dimensió del seu mal i aquí Oda ens ho recorda. Per que en aquesta saga, és possible que els ciments del seu poder comencin a trontollar.

He de dir que els recordatoris de qui és cada personatge m’han irritat una mica. N’hi han tants que es fa pesat. Però entenc que és quelcom editorialment necessari. Fa molt de temps de la majoria de les sagues a les que aquests personatges pertanyen. I en casos com els de Wapol, la historia del qual només es va veure a les mini histories de portada, és probable que molts desconeguessin la seva condició. Tot i així és un plaer desproporcionat veure’ls junts actuant d’amagat per parlar d’aquell pirata que els va canviar la vida.

Però l’episodi dona un gir inesperat quan apareix en Donflamingo. Antany drac celestial, expulsat del paradís de l’opulència pels ideals bondadosos d’un pare que s’adonava que tot allò no podia estar be. Però tot i que ja no ho sigui, segueix sabent-ne alguns dels seus secrets. I això és perillós. Molt perillós. Aquí Oda ens ho recorda amb grandiloqüència mentre aprofita el fet per convertir-lo en narrador d’un succés més gran. Una ombra misteriosa apareix sòrdida en un paisatge emboirat, plena de misteriós secretisme. Porta tan sols uns cartells a la mà. La recompensa del nostre protagonista, amb el seu somriure immortal i un barret de palla sal del cap. I llavors l’ombra obre una cambra gebrada i apareix al bell mig un enorme barret de palla. Un barret de palla que dona a entendre una connexió. Existeix un secret. Alguna cosa connecta al barret de palla i els seus successors amb la historia antiga dels dracs celestials. Segurament la clau sigui la D. Aquells qui la porten en el seu cognom estan destinats a grans coses, doncs son successors d’aquells qui van perdre la guerra contra els dracs celestials que governen el món. I el barret de palla hi te alguna cosa  a veure.

Tweet