Dolces intrigues
Una cosa extranya m’ha passat amb aquest capítol i és que fa no gaire vam presenciar l’arribada dels barret de palla a una illa (Zou) i en certa manera en fa tan poc que un encara te present l’arribada a Dresrossa com l’ultima arribada a una illa. Tenint recent a la memòria el record dels dos abordatges anteriors, aquest tot i tenir uns protagonistes molt diferenciats no ha pogut evitar donar-me la sensació de déjà vou. La presentació com sempre és meravellosa, amb quatre vinyetes Oda se les enginya per mostrar-nos les normes particulars de l’illa a la que ens enfrontem i dotar-la d’un carisma propi i particular. Però l’extravagància acolorida amb una societat aparentment tolerant i multicultural em recorda massa al encara recent entrada a l’illa on homes i joguines no convivien feliçment. Zou em va semblar una illa fresca, molt fresca, un lloc completament nou i distint. El nou arxipèlag que se’ns presenta en canvi no pot evitar donar-me la sensació de ser una barreja de coses ja vistes, com una fusió estranya entre Sabaody, Dresrossa i d’alguna manera Zou (potser pel fet de veure-hi Minks no se, però m’hi ha recordat). Ni tan sols el fet de esser una illa governada per un pirata és novedosa (altre cop rememora a Dresrossa). I tot i que les preocupacions d’en Pekoms (igual que qualsevol nou personatge que no coneix en Luffy i cau en la temeritat de confiar en la seva sensatesa) són entranyables, això no aconsegueix deixar una certa sensació de poca coseta. No oblidem no obstant, que l’illa xocolata és sols una de les moltes que habiten l’arxipèlag i que el que realment importa és l’illa pastis on l’emperadriu descansa esperant l’arribada del barret de palla.
I és una llàstima. La diversitat d’espècies intel·ligents del món de One Piece ja se’ns va suscitar astutament en l’axhipelag Sabaody en una llista de preus d’esclaus de les diferents especies que apareixia en segon pla. Aquesta mena de petits detalls són els que fan One Piece un manga tan gran. Igual que l’aparició de la Lola fa pocs capítols com qui no vol la cosa, o la mateixa presentació de la Purin com a núvia d’en Sanji sense recordar-nos que ja avia aparegut abans. El món del manga és sovint sobre explicatiu, es creen elaborades intrigues però després sembla que els autors tinguin por que el seu públic no les pugui comprendre i tinguin la necessitat de sobre explicar-les com si fossin papilla per a nadons. Això és degut al pes d’una de les industries més competitives de la ficció que es mou estrictament per les vendes. El contingut intel·lectual ha de ser digerible per a tots els públics, doncs és on més diners oferirà, per aquest motiu el manga es sobre explica, no sigui que algú al no entendre-ho perdi l’interès. One Piece però, juga amb altres normes. És el manga més venut de tots els temps i la seva popularitat creix any rere any sense semblar conèixer la paraula límit (igual que la seva longitud). Oda es pot permetre explicar la seva historia com li doni la gana sense necessitat de rendir comptes a ningú. Però encara que ho hagués de fer, la quantitat de detalls narratius implantats episòdicament és tan gran que encara que l’audiència general no en capti alguns el manga seguirà estant infestat de més detalls (a més, One Piece tampoc és un manga amb unes trames intrincadament elaborades). També hi ha és clar el factor internet, on un munt de fans embogits es dediquen a buscar els secrets amagats en cada línea del dibuixant per què la gent que no tenim tant a temps a perdre aquesta afició puguem després veure coses que se’ns havien passat encerclades en un evident to vermell. Un exemple notori en aquest capítol és l’aparició (crec) del primer collofid de la historia del manga (d’esquenes i amb el coll astutament tapat, putu Oda) des que la seva existència se’ns va anunciar a la ja esmentada llista d’esclaus (era l’últim de la llista que faltava per aparèixer). Suposo que no trigarem gaire a conèixer en primer pla a un collofid, però aquests moments en que es deixa entreveure per primer cop i entre les ombres a una espècie nova no deixen de ser enèrgicament emocionants. I precisament per aquest motiu dic que és una llàstima que la presentació de l’illa tot i ser enèrgica i emocionant no hagi pogut evitar tenir cert regust a repetició. Per que el món de diversitat que Totland suposa (aquesta vegada el joc de paraules te molt sentit en català Totland la terra de tots, curiós) mereixia una entrada triomfal, fresca i innovadora i tot i que està molt lluny de fer-se avorrida o repetitiva no pot evitar tenir gust a poc (encara recordo com em va fascinar el primer cop d’ull a Dresrossa). Espero que la diversitat de la nova illa ens vagi sorprenent de manera creixent, doncs recordem que l’illa de xocolata és sols una petita parada en el viatge per aquest immens arxipèlag que és el cor del territori de la Big Mom.
La inevitable broma de l’episodi tractant-se d’un poble de xocolata ha estat que en Luffy i en Chopper (ja era hora que l’amant dels dolços protagonitzes un episodi de golafreria, no puc ni imaginar que passarà si aterren a l’illa del cotó de sucre. Es convertirà en Chopper Monstre només per poder menjar més?) acabessin per devorar un edifici. Era una broma que Oda no podia eludir tenint en compte la situació, quasi obligatòria, però no per això menys graciosa. Però ja que l’havia de fer, que aquesta donés peu a quelcom més interessant. I així és com Oda ens ha sorprès a tots presentant a un nivell més íntim i personal a la núvia d’en Sanji. El fet que l’hagi introduït aprofitant la broma de la xocolata m’ha semblat entendridorament astut i la seva presentació en si ha estat magistral. La criatura (suposo que és humana…) resulta ser molt més bufona del que havia cregut concebible, em segueix fascinant la facilitat que te Oda per donar tant carisma a alguns personatges amb un parell de vinyetes. Però no tot ha estat bo, doncs tot i que el personatge i l’escena han estat magistrals el moment no ha pogut evitar sentir-se forçat. I és que amb la presentació necessària dels germans d’en Sanji ja ens vam topar amb una casualitat un xic forçada, però la vam deixar passar, aquesta mena de coses passen, sobretot en un món com el de One Piece. Però en aquest cas ens trobem amb la segona presentació forçada en dos episodis i la cosa ja no es tan passable. Ambdues presentacions han estant magistrals, amb escenes brutals i personatges increïblement carismàtics. Però es noten les presses. Oda necessita introduir certs personatges abans de començar a explicar la historia, necessita que els coneixem i els ha de posar al guió com pot. I desgraciadament es nota. Aquesta presentació casual ha estat genial, però hagués estat millor si s’hagués col·locat en un altre moment, més endavant. Però sembla clar que més endavant no hi haurà moments, aviat començaran a passar coses i després ja serà massa tard. Per això Oda l’ha presentat ara, per que no hi havia més buits en el calendari. No m’estranyaria que en el proper episodi també se’ns presentessin un seguit de personatges aquest cop més secundaris per acabar de plantejar una base de personatges necessaris per a continuar amb el plantejament basic d ela saga. Tot i això Oda ha sabut sobreviure a les seves pròpies preses i ens ha donat una de les presentacions més entranyables que recordo.
Però anant a la mateixa Purin un no pot evitar pensar que sembla ser una noia molt més humil del que s’esperaria, es tracta ni més ni menys que la filla d’una emperadriu. Sincerament no m’esperava que Oda volgués fer-la amiga dels del barret de palla, resulta un gir argumental molt prometedor que tot i ser una mica forçat crec que donarà uns fruits molt interessants. És guapa, senzilla, alegre i apassionada, semblaria la noia perfecte per al nostre cuiner (amb lo de guapa n’hi havia prou de fet). Però si amb tot això no en tinguéssim prou resulta ser que la noia te una passió desmesurada per a la rebosteria i l’ambició necessària per estar a l’alçada del nostre cuiner. L’apassiona la xocolata (no de la mateix amanera que a en Chopper) i sembla tenir al respecte una forta ambició de elaborar els millors dolços del planeta. I es que potser mai hi havia caigut, però quina millor parella per a en Sanji que una com ell apassionada del món culinari, sobretot si es una vessant tant dolça com la de la pastisseria. La veritat, no m’estranyaria que aquests dos acabessin realment casats. Sens dubte tenir un tripulant casat amb l’enemic seria quelcom digne de veure. Potser sigui aquesta la clau per aplacar la fúria de la Big Mom?
Però el que definitivament es roba el capítol és la per fi definitiva presentació de Charlotte Linlin. Y és que sens dubte l’emperadriu és la més peculiar entre tots els Yonkou. És l’ensucrada reina de cors particular de One Piece, que amb una dolçor embafadora fa rodar tan caps com caramels. Que està disposada a qualsevol cosa per mantenir el seu melós i colorit estil de vida i es cobrarà els recursos que necessiti per a fer-ho, a sang i foc. La Big Mom és l’encarnació d’una Sweet Lolita edicte als dolços, però també és una despietada assassina que farà el que faci falta per satisfer el seu capritx més mins. Però tot i ser una persona que es guia per la gula i el sadisme segueix essent una emperadriu, i és ses dubte una política (molt semblant a Kaidoh de fet, que tot i ser un capritxos temerari inconscient segueix sent un polític manipulador i ambiciós). La prova és la meticulosa aliança amb el Germa 66, ella vol una boda per tot lo alt sí. Vol veure la seva preciosa i dolça filla casada amb un príncep de debò (es curiós pensar que en Sanji és de fet un príncep de debò, corre sang reial per les seves venes), amb el seu vestidet de núvia, la seva festa i el seu gran pastis i farà el que faci falta per aconseguir-ho, doncs és el seu capritx. Però no sols és capritxosa, es tracta també d’una astuta aliança política que li donarà, com vaig anunciar en la darrera ressenya, influencies dins la Reviere. I si hi havia algú que no estava convençut d’això, si hi havia algú que encara pensava que la política era mera coincidència i que la Big Mom era només una nena capritxosa que volia casar a la seva filleta, aquest capítol ens ha donat la prova de que no és així. La Big Mom és capritxosa i impulsiva sí, però també és pèrfida i manipuladora. I la prova és que sap perfectament que en Luffy s’acosta. De fet sembla tenir alguna sorpresa perfectament tramada per a ell. Però qui serà l’informant? Algú qualsevol? En Pekoms sembla el més evident, però precisament això me’n fa desconfiar. El Germa 66 podria haver informat a la Big Mom, però l’encontre sembla massa recent i l’emperadriu sembla portar temps maquinant la seva venjança. Potser la Lola? El seu paper no pot ser el de mera aparició i dubto que a aquestes alçades serveixi com a amiga dels del barret de palla per apaivagar la set de venjança de sa mare (tot i que potser entre ella i la Purin… Però be, això no ens traurà un èpic retrobament entre la Nami i la Lola que estic segur que es produirà).És sabut que els canals d’informació de la Big Mom són amplis. Però dubto que això ho hagi fet qualsevol. Em pregunto de fet si la casual trobada entre la Purin i els del barret de palla es tan casual, no em sorprendria que tot plegat fos un escenari més preparat per la Big Mom per dur als pirates fins a la seva trampa (això resoldria les presses amb que la Purin ha estat presentades capgirant aquest capítol en una obra d’art), però d’alguna manera l’actuació de la xocolatera sembla tan natural i bondadosa que em costa de creure que sigui una agent doble. Altre cosa és que sa mare l’hagi enviat allà sabent que no li costaria gaire intimar amb els pirates per aproftar-se’n més tard sense saber la pobre Purin que forma part de les intrigues de sa mare. Això no ho descartaria. No descarto tampoc la possibilitat que la caiguda (massa fàcil per cert) d’en Pekoms front al Capone estigués en realitat preparada per portar a en Luffy a una trampa mortal per a rescatar al seu estimat nakama. Essent així el casament forçat de’n Sanji una doble intriga, tant de venjança per l’illa submarina com de auge polític de cara a la Reviere. Per que si la Big Mom hagués volgut simplement casar la seva filla amb un Vinsmoke segurament la família no li hagués suggerit precisament el que estava en parador desconegut (be, semi desconegut). Tot em fa pensar que es una doble aliança, part política i part personal. Ambdós volen influencies l’un de l’altre i Sanji resulta ser la peça clau d’un pla de venjança de l’emperadriu i el membre perdut que els Vinsmoke volen recuperar. Es quelcom enrevessat sí, però sona força factible. El temps ho dirà.
Em queda una intriga personal que ja m’havia sorgit amb imatges anteriors però que en aquest capítol s’ha vist intensificada. I és els objectes animats (més propis de la bella i la bestia que d’Alicia al país de les meravelles(veure ressenya)). Una catifa voladora, flors, arbres núvols i muntanyes, fins i tot un sol amb cara. El territori de la Big Mom és ple d’objectes amb vida (em pregunto si el limo estrany de la Purin és una baba animada). La pregunta que se’m suscita és si això es una peculiaritat de l’indret o és, com a l’illa dels titelles vivents, fruit d’un poderós usuari d’una fruita del diable capaç de donar vida a l’inanimat. La segona opció sona força més valida, però altre cop ens trobem amb el fet que això recorda excessivament a la massa recent saga de Dresrossa. Sincerament m’agrada molt la idea dels objectes vivents, ja veurem com ho justifica Oda, pot ser més o menys decebedor però el que és indubtable és que aquest element tan estrafolari casa perfectament amb la personalitat díscola de Charlotte Linlin (m’encanta quan pots anomenar a un mateix personatge per 4 noms diferents).
En definitiva el capítol te elements fantàstics i presentacions molt ben aconseguides, desborda carisma i presenta de manera rapida i efectiva la nova illa a la qual ens hem d’enfrontar. Però lluny de ser perfecte es poden veure les presses amb que algunes coses es veuen obligades a succeir i la frescor que podria haver tingut la nova illa es veu dilapidada per la proximitat d’una de bastant similar. Desgraciadament no és la millor presentació d’una illa que hem vist però per altre banda no deixa de ser una presentació parcial. Sigui com sigui el capítol, és merament de transició i serveix simplement per posar les peces al taulell abans d’iniciar el conflicte. Definitivament ansiós de veure les peces que falten (com seran els generals de la Big Mom? Els que no coneixem ja vaja), confio en que Oda no decebrà.
Durant un moment, quan he vist la primera imatge, he pensat que el capítol no es centraria per quarta vegada en el combat entre els dos lluitadors. La primera sensació que m’ha assaltat amb aquest pensament ha estat la d’emoció. Nova trama! Però essent sincers tampoc podria definir com a decepció el que he sentit al abaixar els ulls i veure la prolongació de l’encarnissat combat. Amb això no vull dir que estigui cansat del combat, m’encanta. Simplement reitero la meva idea de que si el vol allargar gaire trobaria aconsellable fer-hi alguna parada al mig per mostrar-nos alguna trama. A poder ser després d’algun punt d’inflexió significatiu en el curs del duel.
Però anem al que ens interessa. Després del contundent cop de Hisoka, Chrollo es retira entre la multitud per deixar enrere l’agressivitat amb que aplicava la seva estratègia i donar lloc a la precaució. Emprant una horda de titelles assassins coma distracció aconsegueix perdre’s entre el públic i deixar a Hisoka amb la incògnita del seu parador. És llavors quan al aconseguir desfer-se de la distracció Hisoka es posa a buscar a Chrollo entre el públic i en el moment que el veu… en el moment que el veu ja he sabut com acabaria el capítol. Doncs ja vaig augurar fa dues setmanes que Chrollo empraria el canvi de forma combinat amb el control teledirigit per enviar falses versions d’ell mateix contra en Hisoka per crear una gran distracció mentre ell prepara els seus plans. De la mateixa manera que vaig dir que és probable que Chrollo adopti la forma d’un espectador qualsevol per atacar a un desprevingut Hisoka. De manera que de fet res del que ha passat en aquest capítol m’ha sorprès. Tot era no sols deduïble de l’exposició de les habilitats de Chrollo si no deduït de fet per mi (a grans traços). No obstant i ometent l’enorme satisfacció de veure complides les meves previsions estratègiques, el resultat m’ha semblat molt ben executat i disfrutable. M’ha semblat creïble que Hisoka caigués en la trampa. Aquesta era en certa manera obvia (coneixent com ell coneixia les habilitats de l’adversari), sobretot per algú que està acostumat a lidiar amb complexes habilitats de poderosos caçadors (tot i que encara que l’hagues vist a venir el resultat hagués estat el mateix, hauria hagut de perseguir el fals Chrollo fins a destruir-lo). Però tot succeeix molt ràpid, Hisoka lidia amb els titelles i de seguida veu al fals Chrollo i s’hi llença de cap. Durant el moment tot i que ja ho havia vist a venir el fet no m’ha molestat, però pensant-hi millor després de llegir l’episodi si que em sembla que no haver-se’n adonat ha estat una falta d’atenció per part de Hisoka (ell mateix ho ha admès al final del capítol de fet), que no de l’autor. Una falta que Chrollo segurament li farà pagar cara.
Per sort nostre (amb l’expectació que ha produït la llarga presentació el combat no podia ser tan breu) Chrollo es u tipus taimat i calculador. Juga lentament, prenent tantes precaucions com sigui possible. Sobretot després que en el final del darrer capítol Hisoka quasi l’atrapi amb el seu joc de caps. Si Chrollo ja sol ser meticulós i cautelós, després d’allò el doble. Però després del que acaba de passar, el triple. Ara mateix Chrollo acaba de cobrar consciencia (un pensament seu ho revela, astutament col·locat en un quadre fosc que ja ens indicava que el Chrollo real no era dins el que Hisoka estava atacant) de la seva fragilitat. El seu és un pla de desgast molt elaborat. Però si Hisoka l’atrapa ell està acabat. No em costa imaginar en un futur no gaire llunyà a Chrollo tallant-se un braç o una cama per escapar al poder de la goma d’en 
Després d’una setmana de descans el capítol es feia doblement desitjable. Tot i estar acostumat rere anys de seguir la sèrie (i rere anys de seguir HxH que be a ser el manual de l’espera) i als parons puntuals que aquesta presenta, cada cop que el manga s’atura una setmana l’expectació per veure el següent capítol s’incrementa notòriament. Aquesta no ha estat l’excepció. Doncs aquest capítol, gracies a Deu, ha estat doblement disfrutable.
Però si alguna cosa és important en aquest capítol aquesta és la família Vinsmoke. Sens explica que en algun moment van ser reis de tot un oceà, que van governar el North Blue. Ara però són reis d’enlloc, conservant tan sols un títol monàrquic sense terres sobre les que regnar, convertits en una organització paramilitar que poc sembla diferir de la pirateria. Però se’ns diuen coses importants. Tot i no tenir terres ni llar, el seu dret monàrquic segueix vigent. Son una nació sense terres. Amb poder militar y polític, encara que no geogràfic. I com a tal, tenen influencia en les altes esferes mundials. Fa poc se’ns va recordar el gran esdeveniment polític que era la Reviere. I molt astutament pocs capítols després se’ns presenta al que serà un dels assistents més interessants, la mateixa família d’en Sanji. El fet que un país que no es país tingui veu i vot en una reunió de països és en si una trampa política bestial en una organització de dimensions com és el govern mundial. Com utilitzarà això Oda encara no ho se, però em moro de ganes de veure-ho.
Tenim aquí un germà petit del nostre chef preferit. Molón, seriós, antipatic y molt badass. Amb el seu look de maton i el seu cabell engominat es presenta orgullós del seu llinatge ensenyant sense temor les celles en espiral informes i antisimètriques. Ell és un Vinsmoke i no podria estar més orgullós de ser-ho. Te mala llet, és despietat i no te problemes en fer el que s’ha de fer. Sembla la típica persona que s’ho pren tot massa seriosament. La feina és la feina, sols que en una empresa com la seva tot és la feina… tot excepte les dones és clar. Perquè és el germà d’en Sanji i no podria ser d’altre manera. Les dones el perden. Autoritari, malèvol i seriós es presenta com el perfecte sergent. La persona ideal per donar les ordres, però no per concebi-les. I la veritat, sembla mentida que es pugui treure tant de suc d’una aparició tan breu. Sembla ser, que al contrari que la seva germana gran el personatge no posseeix cap fruita del diable, doncs cau al mar i en surt pels seus propis mitjans. M’agrada que un equip com el Germa 66 aquest detall estigui balancejat. Una tripulació decent per simples motius estratègics sempre ha de tenir més d’un tripulant (els massilles no compten) no usuari duna fruita del diable. Definitivament el personatge aconsegueix contrastar sense problemes amb en Sanji i ser-ne a l’hora una versió alternativa. Amb personalitat pròpia però sense renunciar a certa essència conjunta. Un personatge magistralment presentat.
Sensual, elegant, mortífera i aguda, la germana gran del nostre cuiner és presenta com un personatge enigmàtic, potser més interessant i tot que la seva versió masculina i malhumorada. La qüestió que se’m presenta és si ella també perd els sentits davant els homes guapos. No ha semblat gaire afectada per en Luffy, però d’altre banda li a donat el primer morreig de la sèrie (ui si ho sabes la Hancock). Així que no sabria dir. M’agradaria veure-la perdent el cap per un noi. Per que darrere tot aquest aplom, tota aquesta elegància i control que desprèn, m’encantaria veure en el fons una pervertida com ho son els seus germans. Estèticament la mena d’ales que te al darrere em semblen genials i estilitzen la seva ja estilitzada figura (com la de totes les dones de One Piece admetem-ho) donant-li un toc d’elegància que d’alguna manera lliga amb l’extravagant indumentària del Germa 66. La seva capacitat per absorbir el verí sembla quasi de forma evident treta d’una fruita del diable, un apostaria per la fruita del verí, però al estar aquesta agafada ens queda el terrible interrogant de quina fuita posseeix la Vinsmoke. Auguro que serà una fruita tan curiosa i versàtil com la d’en Law. Però definitivament el que es roba el capítol és el vici de la noieta per succionar el verí d’en Luffy amb un peto libidos digne de Prision School.
Cal comentar que encara no estic segur de si el fer que a en Luffy l’afectés el verí m’ha encantat o no m’ha acabat de fer el pes. El fet que en Luffy sigui immune als verins gracies a en Magellan és una trama de guió molt ben col·locada i que personalment trobo molt encertada. No obstant no podem caure en l’error de fer-lo invencible. Que sigui immune a la majoria de verins no vol dir que ho sigui a tots. Així que m’agrada el fet que en Luffy hagi cedit davant el verí d’una cosa tan simple com un peix. O m’agradaria si això no fos una trampa de guió per mostrar les habilitats de la Vinsmoke i realçar la seva força en pos del nostre protagonista. Així que és un fet que en part m’agrada en part em grinyola una mica. Però be, recordant el petó tota molèstia s’esborra.
Però anem al que ha deixat a tothom impactat. I és l’aparició d’en Jimbei. O al menys l’aparició de l’únic sireno (que haguem vist) de la seva tripulació. De fet, no recordo cap altre personatge a destacar de la seva tripulació a part d’aquest. Tenim doncs el metge de la tripulació d’en Jimbei espiant els passos dels nostres protagonistes. Tothom que conec s’ha exaltat en sorpresa al veure la menció de l’ex Shishibukai. Però sincerament, ja m’ho esperava. No m’esperava que sortís en aquest capítol és clar. Però tenint en compte la situació política entre l’illa de les sirenes i la Big Mom i el fet que en Jimbei és pràcticament un ambaixador de l’illa submergida i un ministre d’exteriors el fet que aparegués en l’esdeveniment polític més important de la Big Mom era quasi una seguretat. Així doncs auguro que veure’m al seriós d’en Jimbei en l’incòmode posició d’ajudar a en Luffy a robar a la Big mom a l’hora que intenta asserenar la fúria d’aquesta. No semblen opcions gaire compatibles, així que estic segur que veurem al tritó suar (els tritons poden suar?). Coneixent en Luffy però, és força provable que tot surti malament i el veiem en fugida cap a Wano perseguit per la Big Mom i la seva cort. Traslladant així el conflicte a Wano i d’alguna manera acabant per enfrontar els dos emperadors. Això és clar son possibilitats molt llunyanes i coneixent la trajectòria de l’autor es poc provable que encerti a acostar-m’hi. Tot i això el futur de la sèrie em sembla suggerent. Molt més prometedor del que havia estat mai des del salt temporal. Sens dubte la cosa es posa interessant.
En aquest cas és important remarcar l’escenari on es va produir l’encontre. Era el dissabte 7 de maig i jo em trobava passejant pels vols inesgotables del saló del còmic. Havia portat varis sobres, sabent la de belleses que corren per l’indret. I sent com soc amant de l’extravagància, no dubtava en pensar que la possibilitat de topar-me amb la necessitat d’entregar un sobre urgís de forma quasi alarmantment freqüent durant l’estada a l’event. Per sorpresa i alleujament meu, la sensació no em va sobtar tan com pensava, suposo que estava submergit en l’experiència. Recorria incansable els extrems del pavelló contemplant la disbauxa i l’ambient jocós i amigable que hi regnava, repartint abraçades i generant amb el meu aspecte estrambòtic més d’una mirada de desconcert. Dedicat a nodrir-me de l’ambient, potser no vaig parar-me a contemplar les nombroses belleses que homenatjaven l’indret amb la seva presencia. Potser evocat a un altre mena de contemplacions no em vaig parar a escrutar la bellesa femenina. Potser l’alegria de l’indret no va esdevenir l’ambient propici per submergir-me en un transit de profunda apreciació. Fos quin fos el motiu, aquell dia, entre tantes belleses, només vaig entregar un sobre.
El primer cop que la vaig veure va ser acompanyant a ma germana a comprar un granissat. Estava asseguda sobre la seva cadira conversant amb una colla d’amics també asseguts en una colla de bancs. De seguida em va cridar l’atenció. Potser a altres no els ho hagués fet, hi havia en la seva companyia d’altres belleses d’atractius més comuns, però va ser la seva bellesa la que em va cridar l’atenció. Varies vegades he dit que el que jo veig i retrato aquí és poc probable que ho veiessin altres que espiessin els meus passos i contemplessin les meves imatges. La meva visió és molt personal, una contemplació de la bellesa molt pròpia i arrelada en detalls potser imperceptibles per a altres ulls. Jo en ella vaig veure alguna cosa, algun no se què brillant en aquells ulls que em van descobrir mirant-la. No obstant no li vaig entregar el meu sobre, suposo que em podia la timidesa i em feia vergonya irrompre en el grup que semblava conversar tan amigablement. Així que vaig marxar pensant que potser m’hauria d’haver atrevit a entregar-li la carta. Per sort els salons són sempre quelcom molt circular, qui hi hagi anat al menys una vegada m’entendrà de seguida. Dones voltes i voltes i si hi estàs gaire estona sempre t’acabes creuant a la mateixa gent varies vegades. Aquest és clar va ser el meu cas. No vaig trigar molt a tornar-me a topar amb ella, acompanyada aquest cop per una única amiga que per la meva sorpresa portava també un cartell de Free Hugs. Com mana la tradició vaig abraçar a ambdues. Va ser una abraçada càlida, alegre, com la majoria que es reglen en l’anonimat. I amb un somriure me li vaig parar al davant i li vaig demanar que esperés un moment. La veritat és que va ser una mica vergonyós, doncs com sempre portava el petit sobre amb la carta dins el llibre. Sols que aquest cop en comptes de portar el llibre a la mà, com acostumo a fer, el portava enterrat al fons de la motxilla. Així que vaig haver d’ajupir-me i treure’m la motxilla per rebuscar en el seu interior a la cerca del present desitjat. Però no sols vaig retenir-la a ella amb la meva acció si no que al mig del camí vam obstaculitzar parcialment el transit. Tot plegat més problemàtic del que havia previst. No obstant la petita incomoditat del moment a ella li va arrancar un petit somriure, potser maliciós. Així que de ben segur va valdre la pena. Un cop per fi trobat el sobre li vaig deixar sobre les cames i em vaig acomiadar. Ella em va mirar estranyada i va mirar al seu temps a la seva amiga. Suposo que el fet que un desconegut t’entregui un sobre no és quelcom normal. És clar que més la devia sorprendre descobrir que aquell petit sobre la coronava com la noia més bonica del món.
La seva cadira, com la roba, era senzilla, còmode, funcional. No es que hi entengui molt de cadires. Mai m’he vist en l’obligació de muntar-ne una. La seva tenia l’aspecte d’un afable company. Com el gos que ni gran ni bonic, amb aspecte vell i descuidat és el millor gos del món per què sempre està al teu costat. Així era la seva cadira, en certa manera un element inseparable, un company de viatge que ella no havia escollit. Però un company de viatge que l’ajudava a suportar els embats de les ones. Diuen que és absurd agafar carinyo a un objecte. Que un no s’ha d’entendrir amb un cotxe o un vaixell, que no s’ha de posar sensible per abandonar una casa o llençar un objecte que t’ha fet un llarg servei. Però gosaria dir que hi havia certa estima en com ella tocava amb els seus fràgils dits la superfície gastada d’aquelles rodes grises. La quotidianitat inseparable condueixen a un inevitable afecte, doncs ho vulguis o no, quan un t’acompanya en bons i mals moments, acaba per obrir-se una escletxa al teu cor.
