“Dune” de Frank Hubert és un dels clàssics més reconeguts de l ciència ficció. I sens dubte és mereixedor d’ostentar aquest títol. L’obra va caure en les meves mans fa uns quants anys per part d’una amiga que de forma entusiasta me la va recomanar titllant-la d’imprescindible. Jo vaig acceptar la recomanació prometent donar-li una oportunitat. Promesa que llastimosament he trigat més del compte a complir. La novel·la simplement va quedar oblidada al prestatge de les lectures pendents mentre més i més títols suggerents anaven caient a les meves mans. Finalment passejant per la biblioteca em vaig tribar amb un volum de la saga Dune que em va cridar l’atenció i llavors màgicament vaig recordar que de fet jo ja tenia aquell llibre i de fet havia premés llegar-lo. Així que sense dubtar-ho vaig treure’l del prestatge, vaig bufar-ne la pols i el vaig col·locar el següent a la meva llista d’espera. I gracies a Deu que ho vaig fer.
Dune, tot i ser una obra mestre de la ciència ficció, és una novel·la sobretot de política, religió i sorprenentment ecologia. Només amb Martin i la seva obra “Els viatges de Tuf” havia llegit abans una obra que expressés tan be els problemes del nostre món amb una metàfora aplicada en un planeta llunyà. Martin parlava sobre la sobre població en els seus llibres. Herbert parla sobre l’esgotament dels recursos, sobre donar als nostres fills un món millor que el que hem rebut, no un de pitjor. Amb la seva ploma Herbert ens trasllada a un món sense recursos on la supervivència és d’aquell qui menys despilfarra i més reutilitza, pràcticament una oda al reciclatge. Un tema sorprenentment avançat a la seva època tenint en compte l’edat del llibre (1966). Sens dubte la ment que va idear aquest univers és curada i metòdica doncs el realisme d’un món tan extensament fictici es pot sentir a la mateixa pell.
Dune és un llibre partit en tres parts, cada una d’elles essencial per narrar la historia que el complert del llibre suposa. Se que és una saga que te forces més títols al darrere i tinc la intenció de posar-hi un ull en quan el calendari m’ho permeti, tot i que de moment la meva llista actual d’espera és llarga i aquest moment s’albira llunyà.
Dune
El llibre primer, primera part d’aquesta obra te un títol un xic reiteratiu. Però no podria ser d’altre manera doncs ens presenta de fet a Dune. Arrakis, també anomenat Dune, és un planeta desèrtic on l’aigua quasi inexistent és el recurs més preuat que pugui existir. Un indret on escopir és un símbol de màxim respecte doncs implica de fet malgastar l’aigua del teu propi cos. Aquesta primera part ens submergeix en un intricat context galàctic que te com a estructura central un govern monàrquic basat en feus planetaris que s’estenen al llarg de tots els sistemes. Els viatges interplanetaris resulten ser la clau per mantenir el control econòmic i polític d’un imperi que ocupa el vast espai d’una galàxia. Secretament però, la clau per a l’èxit dels viatges interestel·lars cau en l’espècie, una preuada substancia només trobada en els deserts de Dune. Essent el planeta desèrtic la clau amagada de l’equilibri galàctic. En un constant joc polític entre les cases més influents de l’imperi, Dune acaba en mans de la casa Artrides. Però tot i que el planeta i la seva espècie és quelcom crucial per a l’estabilitat imperial, governar-lo no és cosa fàcil. El que en realitat semblava un regal és en realitat un estratagema per acabar amb la família Artrides i l’amenaça que suposa per als Harkonnen, la que és segurament la casa més influent de l’imperi. És en aquest context que el jove Paul Artrides, hereu de la seva casa, es veu arrossegat en un conflicte polític que estava destinat a batallar.
Aquesta és segurament la part més política, te la vital missió d’estructurar les bases del món que després es desenvoluparà. I ho fa de sobremanera. Ens introdueix en tot un univers de forma subtil i orgànica, fent-nos sentir part del mateix. Un univers amb la seva lògica i sobretot amb la seva serietat. Per què sí, tot i que el protagonista d’aquesta historia és amb prou feines un adolescent no ens trobem davant la lleugeresa de la guerra de les galàxies. Dune és una historia complexa i madura que molt a l’estil de cançó de gel i foc versa sobre intrigues i conspiracions, assassinats i regències que poden fer trontollar el destí de tot l’univers. Ens trobem davant un univers sòlid i ben construït que lluny està de qualsevol cosa semblant a la incongruència. Per què Dune és l’exemple perfecte per demostrar que la ciència ficció és també literatura (per a alguns pot ser ofensiu que ho posin en dubte, però la ciència ficció i sobretot la fantasia solen ser titllats genèricament de entreteniment simplista i sense profunditat que no mereix el títol d’obra literària). Dune ens demostra que les obres mestres també poden succeir a l’espai.
Maud’Dib
Si la primera part ens presentava la situació política del conflicte, la segona ens present la societat ecologista en la que el planeta es veu obligat a sobreviure. Les mancances que la falta d’aigua que en la part anterior se’ns mencionaven aquí es viuen a la pròpia carn. Tancats en robes hermètiques que recuperen la humitat de la respiració i la transpiració, fins i tot dels excrements per a impedir el més mínim malgast en una terra on vessar una llàgrima és o be un gran crim o be una mostra de respecte superior a qualsevol altre.
Traïts per un complot que no van saber veure a venir en Paul i la seva mare, únics supervivents de la casa Artrides es veuen obligats a fugir per un desert despietat del que no existeixen esperances de sortir amb vida. El destí però, tal com anuncien les visions profètiques del pobre Paul els te preparats un altre cosa. Així doncs, mentre els traïdors Harkonenn lluiten per recuperar el planeta que van cedir per poder eliminar els Artrides amb la seguretat de creure morts els seus enemics, els últims Artrides són acollits pels Fremen, el poble natiu dels deserts que miraculosament han sabut adaptar-se a les inhòspites condicions del planeta. Allà poc a poc el jove Paul i la seva mare es van guanyant el respecte d’un poble pacient i valerós que ordeixen en secret un pla gegantí per donar vida al planeta. Paul és acceptat pels Fremen i rebatejat amb el nom de Maud’Dib, començant la seva carrera per convertir-se en el mesies d’aquest poble del desert per encaminar-lo cap a la venjança per la seva família i evitar de pas un apocalipsis intergalàctic del que les visions profètiques no paren d’advertir. Paul Maud’Dib pot llegir el futur, però el futur és incert i difícil de llegir, els trencants es multipliquen al acostar-se i mai pots mirar massa lluny sense arriscar-te a perdre’t en els anals dels temps.
Amb una historia apassionant la segona part de Dune ens presenta una reflexiva posada en escena sobre un panorama ecològic desolador, un futur maquiavèl·lic de les possibilitats funestes d’un planeta que algun dia podria ser el nostre. No vivim en l’enorme estepa desèrtica d’Arrakis, però podríem estar condemnats a destins molt pitjors si no sabem tenir cura del que ens envolta. El poble Fremen amb la seva passió per l’ecologia i la conservació ens dona una lliçó d’humilitat i respecte cap al món natural que els rodeja. Endinsant-se en reflexions filosòfiques sobre l’existencialisme, el destí de l’home i la humanitat, l’ecologia i la religió la novel·la es nodreix del paisatge desèrtic per aprofundir en metàfores arrelades que ens mostren crues veritats del nostre propi món que sovint ens esforcem en ignorar.
Paul és anomenat sovint durant el llibre com el nen home, doncs tot i ser un nen parla i es comporta com un home adult. I sens dubte Paul és un adult, no obstant hi ha en aquesta part una maduració, no la d’un nen cap a un adult, si no la d’una maduresa fins a un altre més profunda i sàvia, més arrelada. Aprèn a conèixer les coses que abans només intuïa. El desert i la seva gent ensenyen a Paul a ser el messies que les seves visions apuntaven.
El Pofeta
La tercera i ultima part de la novella tanca definitivament amb els problemes anteriorment plantejats, tan politics com ecològics. Passats uns anys de l’arribada al poble del desert Paul ha passat de ser un estrany a pràcticament una divinitat.Sota el seu lideratge el poble Fremen està preparat per lluitar contra tot un imperi. Amb el poder de destruir l’espècie que a Arakkis es cultiva posen en escac a l’emperador, doncs la substancia es imprescindible per a garantir l’eficàcia dels viatges intergalàctics. I com tot sovint diu Paul, qui realment te el poder sobre una cosa és qui pot destruir-la. I ell pot i està disposat a fer-ho. Intentant complir la esperada venjança per la seva família i recuperar els honors que el seu cognom significa, Paul Maud’Dib s’enfronta a la possibilitat d’una cruenta guerra intergalactica cada cop més inevitable. Però en com jugui les seves cartes rau el futur d’aquest terrible destí. Si mor, esdevindrà un màrtir que enviarà a les seves tropes de Fremen a batallar i destruir per tota la galàxia. Però si viu, segurament es veurà obligat a començar una guerra contra els seus enemics que ni ell mateix podrà aturar un cop s’engegui. Per tant, l’única esperança és trobar una complicada victòria parlamentaria. Un destí entre milers, una possibilitat en la immensitat.
Vull fer no obstant, abans de donar la ressenya per acabada, especial menció als icònics cucs de l’arena que poblen els deserts de Dune. Part essencial de l’ecosistema planetari i un element sempre present i transcendent en tot moment en aquesta novel·la de culte. Els cucs encarnen en sí l’essència del planeta. Mentre que els Fremen els veuen quasi com deïtats a les que tot i emprar per la seva subsistència respecten i veneren amb cura i humilitat, lluitant per la seva conservació. Els estrangers que veuen Arrakis sols com una font de beneficis, els temen i els deprecien, somien amb aniquilar-los i destruir-los i no s’esforcen en comprendre la seva vital importància en el cicle de la vida. Els cucs que poden ser de la mida de pobles o ciutats, són titans que inspiren por i respecte. Son la saviesa del desert encarna en un animal que es baralla per mantenir en equilibri un delicat ecosistema. Els grans cucs del desert són la metàfora principal que encarna els terrors incompresos del món natural que ens dediquem a maltractar. Són un dels animals més icònics de la cultura de la ciència ficció i s’han guanyat aquest lloc a pols, dons son majestuosos, son apassionants i són sens dubte motiu de fascinació.
En Definitiva el llibre ens transporta a un univers fascinant ple de riquesa. Amb un planeta amb una ecologia irrepetible que esdevindrà en si un personatge més de la complexa trama plena d’entramats politics i enrevessades conspiracions. Dune és merescudament un dels clàssics més reconeguts de la ciència ficció. Dune és la prova vivent de l’excel·lència que el gènere pot aportar a la literatura universal. Un llibre que tot i la seva antiguitat, no ha envellit en absolut i presenta uns temes que son avui més actuals que mai. Dune és un llibre totalment imprescindible i especialment recomanable. No és potser un llibre per a tots, és complex i potser es podria fer difícil de llegir per aquells amb poc cabal literari a les seves esquenes. Però tenint en compte la riquesa i la complexitat que avarca la prosa és relativament senzilla i assequible, entenedora i molt disfrutable. Dune tot i la seva antiguitat es postula com la millor novel·la de ciència ficció que llegiré aquest any.
Sincerament el que resulta una decepció d’aquest capítol és el seu títol. Fins i tot sense entrar en l’espòiler de la resurrecció de l’arlequí després de l’anunciata mort en les primeres pagines el succeït durant l’episodi dona peu a un munt de possibilitats. Però si decepció era un títol que em grinyolava en l’anterior episodi, en aquest el grinyol passa a l’estrident irritació de les ungles esgarrapant la pissarra (a no ser que el capítol vulgui trencar la quarta paret i faci referència al que narrativament ha suposat aquest episodi). El més probable és que l’autor recordés a ultima hora que havia de posar un nom al seu episodi i sense meses ganes de pensar recorregués a la barroera tàctica de repetir el nom del capítol anterior, com si a banda de la continuïtat tinguessin res a veure. És curiós per què precisament d’això em queixava a la darrera ressenya setmanal de l’episodi de One Piece (
Suposant que al ser el nen una energia vital (i exceptuant els casos especials com el de l’habilitat explosiva) és lògic suposar que aquest no abandona el cos amb immediatesa després de la mort. Per tant el fet que el nen de Hisoka s’activés després de morir aquest no em molesta. I en si la tàctica de que el propi nen elàstic el reanimés reactivant el seu cor i pulmons és una petita genialitat que ens demostra un cop més la llegendària versatilitat de l’habilitat de la goma. No em queixo d’això, de fet m’encanta i ho trobo molt ben executat. La falla en la historia succeeix en que es forcen les condicions de la mort de Hisoka. Per a fer plausible científicament la reanimació de l’arlequí Togashi necessitava que aquest hagués mort per asfixia i no per l’explosió i el problema no és que Hisoka morís per asfixia. El problema és que Hisoka mor per asfixia per què Togashi necessitava que fos així i es nota. El fet que Hisoka es llanci contra la pila de titelles en posició fetal per protegir els seus òrgans interns i fer servir als seus atacants a l’hora d’escut humà per pal·liar en part l’efecte de l’explosió te sentit i entra dins la lògica de la sèrie, però que a causa d’estar rodejats de cadàvers en flames el portés a una asfixia letal està molt agafat per les pinces. En primer lloc s’esperaria de Hisoka que tingués una gran resistència pulmonar donats els seus dots de contorsionista. En segon lloc, tenint en compte el forat que l’explosió va deixar al terra del coliseu com se suposa que quelcom de tal magnitud el privés d’aire en absolut durant més d’uns segons? El problema doncs no és que Hisoka s’aconsegueixi reanimar, el problema es que per a poder se reanimar hagi hagut de morir per asfixia. Tot i suposant que l’explosió hagi cauteritzat les cremades impedint el dessagnament costa de creure que Hisoka hagi mort per asfixia i no per qualsevol altre cosa donada les circumstancies. Però com ja dic, és un tecnicisme petit. Quelcom en el que ni tan sols et fixes quan llegeixes el manga, amb prou feines molesta. Asfixia a part, la resurrecció de Hisoka està molt ben portada. El problema es el que passa després. El que hauria d’haver passat es que ni tan sols es pogués moure. El que hauria d’haver fet Togashi és que Hisoka fos cosit per la Machi i després aconseguís reanimar-se tot sol per arrossegar-se fins un lloc on poder recuperar-se. Hauria estat la solució perfecte per Togashi, la tornada a la vida més plausible. I fins i tot hauria pogut donar lloc de totes maneres a la persecució de les aranyes que Hisoka ha declarat en aquest capitol. Tot i tenint en compte que les aranyes marxaran aviat cap al robatori, Hisoka es podria haver recuperat a temps fent us de un dels especialistes de nen que van intentar sense èxit curar en Gon. Però Togashi ha hagut de ser estúpidament directe en una de les seves falls narratives més grarrafals de la seva carrera. Preferiria que s’hagués pres dues o tres setmanes de descans i que al tornar hagués solucionat l’assumpte d’una manera més elegant. El fet que en mitja i problemàtica missió de les aranyes els seus membres comencessin a desaparèixer per un Hisoka actuant des de les ombres sona molt més suggerent que el plantejament actual. Però el fet està fet i només queda seguir endavant.
Però el pitjor del capítol és el tracte que reben les aranyes. En primer lloc deixa viva a la Machi per que avisi a la resta d’aranyes. Després de ser apallissat pel seu líder, s’esperaria de Hisoka una mica més de cautela. Potser sigui més una sanadora que altre cosa, però per poc perill que suposi el fet de deixar-la viva és una temeritat fins i tot excessiva per a Hisoka. En segon lloc, carregar-se dues aranyes de cop? Amb el seu estat no hauria de poder carregar-se ni un cargol. Ja em sembla excessiu que pugui immobilitzar a la Machi, per molt que sigui per sorpresa. Em crec que pugui acabar amb en Kortopi per sorpresa, al cap i a la fi tampoc tenia la seva habilitat (tot i que fer copies no li hagués servit de gaire res i a jutjar per aquesta mateixa no semblava pas del tipus lluitador). És un personatge interessant que amb prou feines havia tingut temps de lluir, però be, havia de matar a alguna aranya per crear un impacte dramàtic. Però que mati a Shalnark em sembla excessiu. Entenc que aquest no tingui la seva habilitat (tot i que de nou tampoc li hagués servit de res en un atac sorpresa) entenc que no sigui un expert lluitador (tot i que va demostrar contra les formigues que si en sabia de lluitar, tot i que és clar, aquí no podia fer servir el super sayan, altre cop per que no te la seva habilitat. Ja podria Chrollo haver-les retornat als seus propietaris ja que estaven per allà prop), però no poder-se enfrontar a Hisoka després d’haver ressuscitat em sembla excessiu. Si Hisoka l’hagués assassinat per sorpresa des de les ombres seria altre cosa, si Hisoka estigués en plena forma seria altre cosa. Però li llança el cap de la seva anterior víctima en el que és clarament un avis. Essent un membre tan experimentat de la brigada li hauria d’haver donat temps a reaccionar. Sí, Hisoka li havia parat una trama enganxant-lo al terra (no entenc ben be com, però suposaré que mentre parlava pel mòbil ha llençat el nen i després ha aparegut com fent-se el despistat per que l’altre intentés atacar de cop i es desestabilitzés) però tot i així ha estat massa fàcil. Però be, han omès la batalla, així que potser ha estat més aferrissada del que sembla. Sigui com sigui el fet que a un Hisoka recent ressuscitat li resulti tan senzill acabar amb dos membres de l’aranya (encara que sigui per sorpresa i siguin dos membres dèbils) crec que és un error narratiu que li treu tot l’impacte a la seqüència. Però be, gaudim de la imatge final, per que aquest cadàver penjant dels gronxadors amb els corbs voleiant pel voltant és sens dubte una gran imatge que quasi compensa la desastrosa manera en que ens han conduit fins a ella.
Contràriament al títol que ostenta el capítol no ha estat una decepció. Com és usual en aquests darrers capítols plens d’acció no ha passat de fet gaire cosa al llarg de l’episodi. Però aquest cop sí, la cosa ha estat important. En la ressenya passada deia que ens acostàvem al clímax, sens dubte puc dir que amb aquest capítol definitivament hi hem acabat d’arribar. Vaig fer certes prediccions en la ressenya passada, algunes de les quals s’han vist o encara crec que es puguin veure complertes i algunes de les quals han demostrat ser errònies.
També vaig dir que en aquest capítol esperava que s’acabessin de resoldre els dubtes sobre el funcionament de l’habilitat. Ara ja queda del tot clar que la bomba explota quan el símbol més i menys s’ajunten. Qui ha d’ajuntar els símbols és el propi individu que els te marcat, no pas en Chrollo. Era quelcom que ja suposava de manera quasi segura així, però mai va malament una confirmació. El que seguia sense tenir clar és com marca Chrollo els cossos. Al tocar-los apareixen els símbols en la mà de l’individu com hem vist aquí? O apareixen allà o Chrollo els toqui? Rellegint el capítol on va explicar he vist que hi havia un exemple gràfic del dubte plantejat. Doncs en aquell moment l’àrbitre va tocar-se la mà amb l’esquena per fer-se explotar, on Chrollo va admetre haver posat els segells. De manera que el fet que els segells fossin a les mans és una simple comoditat de Chrollo, doncs les mans son de fet les parts més fàcils d’ajuntar entre si del cos. Però altres dubtes em sorgeixen. Si s’ajunta un símbol més i un menys d’individus diferents també exploten(de fet responc aquesta pregunta en el seguen paràgraf, però em fa pal esborrar-la)? I si els dos símbols han tingut diferents temps de carrega com es distribueix l’intransitat de l’explosió? Aquests petits tecnicismes son els que fan de les habilitats de HxH de les més elaborades i ben estructurades del món del manga.
No tinc molt clar com Chrollo va fer explotar el cap. Sí tinc clar que Chrollo havia marcat el cos amb un símbol i que controlant a un titella amb Black Voice ha fet que aquest toqués al simbol del cadàver amb el símbol oposat per produir l’explosió (d’aquí el dubte dels temps de carrega, ambdós estaven carregats a tope?). Però que el cos exploti implica que el cap separat exploti també?(hem de recordar aquí que quan l’àrbitre va explotar, a Hisoka li va semblar veure explotar la sang també) Això vol dir que si marques un objecte i el trenques en bocins que escampes per arreu i després el fas explotar explotaran tots els bocins? Sembla la resposta més obvia, però podria haver-n’hi una de més recargolada com que el cap tenia una marca amb l’altre símbol i això ha fet que explotessin ambdós, o que cap i cos al ser una copia de nen tot i estar separats continuaven estant lligats per ser una copia d’un mateix objecte real que seguia intacte. De poc serveix fer elucubracions sobre temes tan minsos, però sens dubte és divertit posar-se a pensar. I al cap i a la fi aquí puc escriure el que me doni la gana no?
Tal com he dit Chrollo envia immediatament després de fer explotar el cap una horda de 
Però no tot està perdut. Hisoka es pregunta si morirà, però ja sabem com és Hisoka, la perspectiva d’estar en un perill real de mort és per ell el més excitant que existeix. Ja vaig dir a l’anterior ressenya que si Chrollo continuava pressionant Hisoka no poda trigar gaire a treure les seves cartes. I vinga si l’ha pressionat. Per com Hisoka diu les seves ultimes paraules diria que és quasi segur que en el proper capítol veurem el que és la carta del triomf de Hisoka. Hisoka ve a dir: “Be, suposo que si moriré de totes maneres…”. Això pot voler dir o be que te una tècnica que sacrifica la seva pròpia vida per a ser emprada (cosa que dubto). O be que si de totes maneres ha de morir, millor fer servir tot el seu potencial i apostar-ho tot. Aquesta reticència a gastar la seva carta del triomf (si és que en realitat la te, vaja) ens diu unes quantes coses de la naturalesa d’aquesta. O be el seu orgull li impedeix fer servir el seu màxim potencial i per això no l’empara a no ser que vagi a morir (recordem que busca sempre la màxima emoció, com més dèbil sigui ell respecte el seu enemic més emocionant serà el combat), o be la seva tècnica secreta per un motiu o altre no pot ser vista per ningú. Si es donés el segon cas voldria dir que en cas de guanyar Hisoka hauria d’assassinar a tots els presents sense excepció. Però be, això ja és anar molt lluny amb les suposicions. Ja veurem que ens te preparat l’arlequí en el proper capítol que sens dubte serà explosiu.
Essent sincers, crec que Oda està una mica vago amb aquests títols (1 i 2 ? en serio no hi havia res més original que 1 i 2 ?). Però portar 828 capítols i fer títols frescos es una cosa que no lliga gaire (tot i que les mini histories de les portades tan fresques temps enrere es comencen a fer una mica repetitives, últimament no explica cap historia, només fa que repassar cíclicament una vegada i un altre tots els personatges que ha deixat enrere. Jo vull un altre mini historia de veritat, que l’ultima va ser d’en Caribou i em va deixar bastant fred), de totes maneres els títols mai han estat el fort del mangaka. És senzill i directe (només cal veure els títols de les seves pel·lícules: Strong World, Z, Gold) i això està be, lliga amb el seu estil narratiu. Però en certa manera una mica més d’originalitat en els titulars que encapçalen els episodis no aniria malament. Deixant nimietats a part el capítol és bastant correcte, segueix el desenvolupament de l’anterior i no te cap falla narrativa o moment forçat com si tenia l’anterior i vaig pensar que tindria aquest. No obstant el que més m’ha agradat del capítol (a part de la conya d’en Sanji rebutjant a una dona) ha estat en Pedro i això diu molt del capítol. Un capítol bastant ben portat però que m’ha deixat una mica tebi. No se exactament per què.
La Purin continua amb el seu recital d’adorabilitat fent cada cop menys plausible el fet de que la seva aparició sigui un pla de la seva mare. Dubti molt que Oda recorri a reconvertir-la en un personatge tan mesquí com per haver fingit la seva innocència i ser davant els del barret de palla una simple actriu que els deia el que volien sentir. Però no em sorprendria que com vaig dir la Big Mom l’hagués enviat coneixent-la i sabent que es faria amic dels pirates i que els aconsellaria seguir cert camí. Deixant de banda possibles conspiracions (que em semblen ja força poc probables) la Purin sembla disposada a trencar totes les barreres de l’adorabilitat i convertir-se en qüestió de quatre pagines en el personatge més mono i adorable de la historia del manga. La seva barreja d’idealisme romàntic i ingenuïtat, amb la seva personalitat tímida i entusiasta. La seva convicció per trobar l’autèntic amor tot i esta resignada a viure la vida que sa mare ha escollit per ella. La seva alegria contagiosa que d’alguna manera aconsegueix travessar les pagines del manga i inundar al lector. La seva bondat inspiradora que d’alguna manera, manipulada o no, estén una mà amiga en territori enemic. Però sens dubte el millor d’aquesta noia és la visió romàntica i encisada que presenta del nostre cuiner pervertit. Còmicament la bona de la Purin ens regala els que són humoristicament els moments mes còmics del capítol. Ella esgrimint marejada un ganivet que no sembla saber fer servir. En Pedro despietat acostant-se-li per darrere amb l’espasa al coll i preguntant-li a en Luffy que ha de fer amb la noia mentre la Nami perd els estreps. Els seus constants enrogiments. La Carrot llançant-se-li al damunt dient que també estima en Sanji (m’he mort d’amor amb aquesta vinyeta). Però el millor, el millor sens dubte és quan tots es sorprenen al descobrir com en Sanji ha rebutjat a una dona.
Abans he esmentat que, escena d’en Sanji a part, el que més m’ha agradat era en Pedro. Potser alguns os pregunteu per què. Doncs be, crec que el per què mereix un paràgraf a part. Pedro és un tipus seriós, en el darrer episodi la trobada amb un Mink de l’illa ja ens va alertar de que te més substancia de la esperada en primera instancia. Pedro no és un Mink qualsevol. Pedro és el típic subordinat disposat a fer la feina bruta del seu amo si és necessari. Diria que a qui més s’assembla és al nostre espadatxí. Però el que vull destacar d’aquesta escena es la fidelitat que Pedro ha demostrat. A la que s’ha presentat una amenaça per a en Luffy Pedro s’hi ha llençat l’ha desarmat i s’ha preparat per executar-la. Però Pedro no ha fet res més. Ha preguntat, ha preguntat directament a en Luffy que havia de fer amb la noia en lloc d’eliminar l’amenaça pel seu compte (cosa que per a ell semblava el més raonable). Pedro respecta a en Luffy, ja l’ha assimilat com el seu capità. No vull dir amb això que s’unirà a la tripulació, la Carrot veient el be que socialitza i lo simpàtica que cau em sembla tenir cada cop més números. A més a diferencia de Pedro no està lligat a cap altre lleialtat. Pedro és un servent del seu senyor Nekomamushi, Carrot és simplement una jove criada a Zou amb ganes de veure món i viure aventures. Però Pedro tot i que potser mai serà un integrant directe de la tripulació crec que demostrarà ser un personatge d’una lleialtat i carisma més notoris del que podríem haver imaginat. Per que Pedro, un personatge que tot i agradar-me molt estèticament m’havia deixat bastant tebi fins ara, amb aquesta simple pregunta cap al capità de que faig amb la noia s’ha guanyat tot el carisma necessari per entrar a les grans lligues de personatges carismàtics. Essent a moments d’ara el meu quart mink preferit (Inumashi, Carrot, Nekomamushi i Pedro per si os ho pregunteu). Esperem que el mink lleopard tingui molt més a donar-nos en aquesta saga i les que estan per venir.
Però passem d’un dels meus mink preferits a un dels que menys em convenç. Ja des de la seva presentació a l’illa de les sirenes la seva personalitat no em va acabar de quallar. El callat i estrafolari peus llargs que l’acompanyava, tot i tenir un disseny que m’agradava molt menys, em va deixar millors sensacions. Però amb la seva actuació a Zou Pekoms va empitjorar la seva presencia essent derrotat amb més facilitat que la Purin per enamorar en Sanji. La seva fidelitat sembla fràgil. Si està al servei de la Big Mom no pot dubtar per nostàlgia cap a la seva terra i menys si això implica ajudar a un dels enemics de la seva capitana. Un individu amb la posició que ell ostenta ha de tenir clares les seves lleialtats o no tenir-ne. Però Pekoms encara es pot redimir com a personatge. I l’única manera és que tal com vaig dir tot el seu paper fos en realitat una argúcia preparada per la Big Mom, llavors la seva derrota a mans de l’ex supernova no hagués estat una humiliació si no una jugada mestre. La seva lleialtat dubtosa no hagués estat això si no una lleialtat maquiavèl·lica i ferma i la seva personalitat de sensiblero amb pintes de xulo que no convenç a ningú hauria estat una actuació supèrbia per a servir a la seva capitana (no confondre amb en Franki, que no és un sensiblero que va de dur si no que es un sensiblero que a més és un tio dur). L’enigmàtic missatge que ha deixat podria ser degut a que l’han enxampat i la Big Mom l’ha fet tornar per castigar-lo. Però si fos així crec que el vaixell podria haver rebut alguns desperfectes, o no, al cap i a la fi la Big Mam vol veure en Luffy acostar-se. Però si se l’haguessin emportat a la força dubto que l’haguessin deixat escriure el missatge. Però jo em decanto més aviat per a que o be la Big Mom l’ha ordenat tornar doncs ja havia complert la seva part o be per què ha decidit tornar per si sol per no tenir res a veure amb el que passarà després. En ambdós casos el motiu del missatge seria el mateix, un destí terrible espera als del barret de palla i tot i estar decidir a complir les ordres de la seva capitana el mink lleó s’ha encarinyat amb la tripulació i els vol advertir en un intent desesperat per que no s’endinsin en la trampa que ell mateix ha preparat. Si realment fos així, si els hagués conduit des del principi fins a una trampa però al final s’hagués sentit culpable inspirat per al contagiós companyerisme dels mugiwara, el personatge es redimiria totalment i passaria a ser un mink força carismàtic.
Però deixant la primera part (i la millor) del capítol anem a la que injustament li ha donat el títol. I és que veure els dos germans que faltaven de la família Vinsmoke (els més grans i per ende els suposadament més poderosos) mola, però per algun motiu la seva presentació no m’ha acabat de convèncer. Al contrari dels dos germans més petits la seva entrada no es gens forçada. Ells estan fent les seves coses i després aniran a la boda, és natural, no s’han topat casualment amb els mugiwara tal i com li anava be al guió, però per algun motiu la seva presentació tot i ser més natural ha estat molt més pobre i ensopida. Després de veure els dissenys dels dos anteriors els dissenys d’aquest ja no sorprenen. En Yonji va sorprendre mostrant sense pudor i de fet amb orgull les seves celles informes, la seva germana essent la versió femenina de la família també va sorprendre amb el seu disseny sexy letal i estrafolari. Ambdós eren terriblement frescos i carismàtics només amb els seus dissenys. Els dons germans grans semblen terriblement seriosos amb tupes absurds i macares que tot i ser força molons mai podran superar a en Franki (mai ningú podrà superar els tupes d’en Franki, ha tingut pistoles, escarabats, balenes i ves a saber amb el que ens sorprendrà amb els anys que estan per venir). Però deixant de banda els seus dissenys ensopits (sabeu el que m’hagués sorprès? Un Vinsmoke calborota, sí, tot pelon i amb pinta de macarra, això m’hagués agradat, per que les necessiten tants cabells?) tenim una presentació que més que presentació resulta ser una confirmació del que ja sabíem (igual que la confirmació altre cop de que la Lola és la filla aventurera de la Big Mom). El Germa 66 és una organització paramilitar cruel i despietada que es dedica a anar finiquitant guerres allà on més beneficis els aporti. El germà gran resulta ser cruel i despietat, el líder sanguinari i mesquí sense escrúpols que el Germa necessita. La veritat es que no podia ser d’altre manera, Oda estava obligat a donar-li aquesta personalitat. El segon en canvi tenia més llibertat. Però el més probable era que fos un individu disposat a fer el que faci falta però amb més creativitat i ideals, amb la convicció de que les coses es poden fer d’un altre manera i que la crueltat gratuïta no és necessària. Com tenia total llibertat per crear als germans més petits, els grans estaven bastant subjectes a la historia del Germa. No se’ns ha mostrat gaire del segon, però sembla que els trets van per aquí. De fet el més interessant d’ambdós és la relació que aquests guarden amb en Sanji. El petit sembla tenir alguna mena de caire protector, no sabem en quines circumstancies va marxar en Sanji de la família, però si es va fugar, pot ser que ell fos qui l’ajudés. Pel que fa al gran sembla ser que li vol algun mal, possiblement el vol escarmentar per haver fugit. Com serà la relació ja ho veurem en un futur no gaire llunyà, però estic segur que el retrobament i contacte entre tots els membres familiars serà d’allò més interessant. Personalment el que més curiositat em dona és en Yonji, que segurament era massa petit per recordar en Sanji quan aquest va marxar així que trobarà en ell un germà que només ha sentit mencionat. Però no oblidem que encara falten per presentar els pares de tota aquesta quadrilla i fins i tot potser algun oncle. Però sens dubte el millor d’aquesta part i el que fa que valgui la pena són els maletins. El Germa no ha anat a acabar aquella guerra per diners, buscava quelcom en concret. I cap dins uns maletins (dubto que siguin diners, seria molt decebedor), m’atreveixo a sospitar que puguin ser una mena de regal de noces per a la Big Mom (per a ella i no per la Purin, encara que sigui ella la que es casa. Tots sabem que cada cop que una filla de la Charlotte es casa es com si fos la boda de la mare i no de la filla). L’alternativa seria una arma o recurs necessari per dur a terme algun pla, possiblement contra la Big Mom. Sigui com sigui, ja ho veurem.
Capitol ple d’acció. Com ja vaig dir en l’anterior ressenya les normes estan exposades i més o menys enteses. En aquest capítol Hisoka acaba per comprendre la totalitat de l’abast de possibilitats que vaig esposar varies ressenyes enrere. Chrollo pot enviar-li en qualsevol moment un titella explosiu i fer-lo explotar. Hisoka ho sap i pren mesures per evitar la fatal ferida que una d’aquelles explosions podria causar-li (fútilment). Ja al principi s’adona (finalment) de que si vol sobreviure no pot deixar que els titelles se li acostin (tot i que de poc li serveix). Hi ha un encertat moment de tensió especulativa que sense masses parafernàlies precedeix a l’acció més brutal que ens havia donat aquest combat fins ara. Sens dubte un autèntic delit visual.
Un petit detall m’ha cridat l’atenció sobre la resta i és el fet de que Hisoka es parés a sorprendre’s del poc exaltat que estava el públic. En una situació com aquesta, on els combatents es dediquen a assassinar indiscriminadament als espectadors el normal seria pensar que hagués condit el pànic. Però en canvi les grades resten expectants a l’espera dels emocionants esdeveniments que al quadrilàter es produeixen (tot i que de fet això de respectar l’espai del quadrilàter no se’ls havia donat gaire be fins ara). El pànic és una reacció en massa. A la que un corre tots comencen a córrer. El que no ho hagin fet em suscita la pregunta de per què. La resposta més immediata és que els espectadors afamats de sang busquin en aquesta mena d’espectacles l’adrenalina brutal que aquest els proporciona. Són doncs víctimes encegades per la seva pròpia fam de violència? Busquen una experiencia propera a la mort per sentir l’emoció del valor de la vida? Sona un cas provable si l’ajuntem amb la tendència humana de pensar que ell no serà la víctima. Sovint tendim a pensar que els accidents només passen als altres, que nosaltres no tenim tan mala sort. Chrollo i Hisoka mataran a uns quants espectadors sí, però mira quans n’hi ha, és impossible que em toqui a mi d’entre tants. A més és tan emocionant que no em puc ni aixecar del seient. Sens dubte no sembla una corrent de pensament molt desfasada per als espectadors de la torre celestial. I estic convençut que part de raó viu en aquesta explicació. Però crec que potser, part de raó també viu en un altre indret. Hisoka dedueix que Chrollo pot haver generat moltes menys copies del que havia estimat inicialment i que per tant no en poden quedar gaires més. Però poc després veiem com centenars de titelles es llancen embogits a la ordre del seu amo. D’on surten tants titelles? Realment ha tingut temps Chrollo de fer-ne tants? El meu suggeriment i ho aporto tan sols com una possibilitat, és que la majoria ja estaven allà abans que comencés el combat, esperant. Chrollo es un tipus calculador, va preparar acuradament l’estratègia i l’escenari. Pensar que abans d’arribar-s’hi havia preparat allà un parell de trampes o facilitats predisposades no sembla només lògic si no que quasi evident. I si Chrollo es va dedicar a fer copies en massa que anteriorment tenia preparades per a poder llançar contra Hisoka aquest brutal atac? 
N’hi ha tantes que es veu forçat a fer servir els altaveus per poder donar-los l’ordre a tots a l’hora. D’on surten si no? La distracció del capitol anterior podria justificar en certa manera un nombre relativament gran. Mentre Hisoka perseguia al fals Chrollo l’autèntic produïa copies en massa i les convertia en titelles explosives. Tot i això Chrollo ja va dir que per fer una explosió realment potent necessita de 3 a 5 segons per a carregar el segell. Això implica que donades les velocitats amb que es produeix l’acció entre usuaris de nen no ha pogut preparar-ne masses. Però això podria implicar també que hagués preparat en realitat un munt de bombes abans de venir. Certament aquest fet em causa un dilema. Doncs recórrer a això seria donar a Chrollo un avantatge brutal respecte al seu competidor. Però no donar-li seria convertir en certa manera a Chrollo en un estúpid que no sap aprofitar les oportunitats (sobretot si acaba perdent). No estic segur de si les seves habilitats li permetien complir totalment amb aquest procediment, encara no tinc molt clars algunes exactituds del seu funcionament (tot i que ho he buscat), suposo que només el temps ens donarà la resposta.
I que grans son les seqüències que venen a continuació. Hi ha un sadisme brutal en la tècnica que Hisoka fa servir per impedir que els titelles s’acostin, però no se m’acut cap de més efectiva. Lligant els primers en arribar amb el seu nen de goma, converteix les copies de cadàvers en un martell elàstic humà que girant a altes velocitats ho tritura tot al seu pas. El grafisme dels cadàvers destrossats els uns contra els altres (tot i no ser excessivament èxplicit) resulta sens dubte impressionant. Però el martell no tarda en quedar triturat quan els membres comencen a saltar pels aires. Amb la seva arma inútil Hisoka es troba amb que els enemics es continuen acostant en estampida. A més, menys efectiva del que hagués volgut, es troba amb que la seva tècnica només havia mutilat i destrossat els seus atacants, però no els havia pas aturat. Mentre no els arranqui el cap ells seguiran venint. No obstant Hisoka aconsegueix assimilar la situació, ja no queden tants adversaris amb mobilitat com abans així que no dubta en destrossar-los els caps i retornar-los a la mort. En aquest punt Hisoka quasi sembla haver oblidat les bombes, i no és d’estranyar, la precisió encasaria en els seus moviments reclama tota la seva atenció. Tot i això manté en ment el més important: mentenir els atacants allunyats. I això fa, però que me’n dius dels caps?
