Milenials
Tal com augurava a la ressenya anterior Oda ha centrat aquest episodi en el combat entre Luffy i Katakuri (de fet la totalitat de les pagines es dediquen a aquesta trama). I tal com deia faltava força per avançar fins al clímax on en Luffy aconsegueixi escapar. Però aquí s’ha fet un pas significatiu. Katakuri per fi reconeix al barret de palla com un adversari digne, el combat de debò comença aquí. Però no tenint-ne prou amb això Oda aprofita aquest episodi per parlar d’un tema totalment inesperat: les xarxes socials.
Per que sí. El capítol te un títol i no és casual. La tal Flampe representa tot el dolent associat a la generació en boga: els milenars. És superficial i basa el seu criteri vital en la popularitat. Tot gira en torn al que els altres pensin d’ella i el que és bonic. Burlar-se del que és lleig la fa ser més popular i admirar el que és bonic la fa ser més popular (clau, molt clau, el moment en que tots treuen el mobil denden mushi portàtil i comencen a fer-li fotos). Així que això fa. I que la podria popularitzar més que degradar quelcom que era bonic a la lletjor més absoluta i riures de la seva caiguda? Encarna aquí a molts “creadors de contingut” que basen la seva fama en destruir les obres dels altres en lloc de en construir-ne una pròpia. En riure i burlar-se d’allò que és lleig o patètic (no és casual, patètic és la paraula més emprada per la Flampe) per augmentar així la consideració comparativa que queda d’ells mateixos. La regla és senzilla, si fas semblar als altres pitjor, automàticament tu quedes millor. Però dediquem-nos a tirar bombes els uns als altres i al final no quedarà terra que bombardejar. És evident que és una actitud nociva i infantil. Prova n’és que molts d’aquest creadors de contingut últimament semblin estar reflexionant sobre les conseqüències que el seu contingut pot donar al món. I aquí Oda ho encarna a la perfecció posant a un personatge infantil per a representar-ho. La veritat només li falta dibuixar-li un mòbil a la mà. Però ojo, Oda no critica a les generacions que venen. Oda critica les actituds que sovint se’ls hi associen com a negatives. Està clar que el fet de tenir una mandíbula d’anguila no fa que Katakuri sigui millor o pitjor germà i molt menys més o menys molon (per que a mi al menys em mola), però sovint la simple diferencia és motiu suficient per rebre menyspreu.
I crec que Oda aconsegueix plasmar el concepte de manera magistral. I no es una tasca fàcil. Per que ell és algú molt allunyat d’aquesta generació. Més que la critica a la generació la critica és a les xarxes socials i la influencia que aquesta tenen sobre les persones. En com fan que valorem més que en pensa la gent de quelcom que no pas el que en pensem nosaltres. I això te sentit per que la influencia de les xarxes socials és quelcom que està molt més solidificat a Japó que no pas a la resta del món. Ells fa dècades que empren la missatgeria mòbil com a eina de text amb normalitat a escala nacional. Flampe és una nena inconscient que potser algun dia madurarà però quan aquesta manera d’entendre el món inunda tota una societat el mal és més difícil de revertir. Una prova n’és per exemple la mateixa indústria on Oda es presenta. El manga es basa en un estricte sistema de popularitat, on el popular que sigui una obra dicta si aquesta roman en la seva publicació o desapareix en l’oblit sense esperar a un final digne. Els sistemes de popularitat fan molt de mal, però son fàcils i accessibles per als joves que aprenen des de petits a guiar-se per aquests. Cada rialleta còmplice d’un dels subordinats de la germana petita representa un like en la nostre realitat. Però com a espectadors Oda ens deixa clar que tot això és un sistema, que en realitat no importa. I això ens ho fa veure amb en Katakuri.
Per que de manera similar a la Purin, en Katakuri es va veure acomplexat pel seu físic. I per culpa d’això va decidir amagar la seva peculiaritat i romandre en una actitud serena i freda que el fes semblar guay a ulls dels demés. Es va deixar emportar pel que els altres pensessin d’ell i hi va actuar en conseqüència mentre en secret els seus desitjos eren altres. Katakuri vivia pres de l’engany pel que s’havia deixat atrapar, per que al final per molt social que sigui una xarxa és una xarxa, i en una xarxa pots quedar atrapat. Katakuri havia viscut pres tot aquest temps, però gracies a en Luffy s’ha alliberat.
Ja no li importa el que pensin els altres d’ell. Per que ha torbat a algú que el reconeix per com és realment i no li importen les seves peculiaritats. Algú que el respecta. Sincerament no imaginava que Oda pogués portar-nos un missatge tan profund de mans d’en Katakuri. Estic sorprès. No només Oda ha aconseguit sobtar-me amb un tema tan profund a través d’un personatge del que no ho esperava. Si no que ho ha fet a través del combat. Potser ens hauríem de replantejar el potencial narratiu que te la lluita com a forma expressiva i aprendre del que Oda ens està ensenyant aquí.
Sigui com sigui al adonar-se del fútil de la seva existència anterior, Katakuri no pot si no reconèixer al barret de palla com un adversari digne. I el reconeix fins al punt de travessar-se l’estomac al adonar-se que si ha aconseguit ferir a en Luffy és només per la intervenció d’una tercera persona. En aquest acte hi ha la mostra màxima de reconeixement que en Katakuri podia oferir. Vol lluitar contra en Luffy en igualtat de condicions. Vol derrotar-lo amb les seves forces i demostrar-se a si mateix que és un home. A aquestes alçades de la sèrie dubtava que Oda ens pogués presentar del no res a un personatge tan carismàtic que servís d’antítesi d’en Lufy (Per que ja en tenim una llarga llista: barba negra, Akainu, Kobi, fins i tot en Bugy en certa manera), però ho ha fet. Ara el combat està a la par. Comença lo bo. Oda ho ha preparat tot per la recta final de l’enfrontament definitiu. Aquest serà el combat de la saga i potser trigarem a veure’n un d’igual. Ja podeu estar atents.
Però que passa amb en Capone? Podrà ell sortir-se’n amb l’emperadriu? Ja te el pastís. Però si la Linlin va devorar als seus germans adoptius sense voler que li impedeix menjar-se també el vaixell? És evident que un cop devorat el pastís podran fugir de l’emperadriu doncs la deliciositat d’aquest la copsarà (a no ser que intentin matar-la un altre cop). Però com sobreviuran fins llavors? Ells no tenen un Jimbe que aturi les envestides de la Big Mom. I tot i que en Capone va demostrar ser una defensa capaç de resistir els embats de l’emperadriu no veig com podrien tornar a jugar aquesta carta en la situació actual. Sembla que necessitin un miracle. Tinc ganes de veure com s’ho munta Oda. El pla de Capone sembla consistir en que tota la tripulació de l’emperadriu el persegueix a ell. El problema és que no veig com això el beneficia. Sigui com sigui la amb unes paraules molt ben triades executa la seva estratègia a la perfecció i atrau a la majoria de la flota Charlotte cap a si mateix. Recalco que aplaudeixo com Oda ha dut el discurs de Capone per fer palès que era gracies a la seva astúcia que la flota el perseguia. Però la majoria de la flota no vol dir tota. Doncs una força de dones es disposa a perseguir al Sunny. I no una força de dones qualsevol. Els dissenys de les dues noves filles de l’emperadriu son imponents. Però la jove Smoothie (en serio només te 14 anys? Si sembla de les més grans. Amb les edats que es porten això ja sembla cançó de gel i foc) s’ha presentat des dels principis de la saga com un dels fills més prometedors de la família. Ara sembla que ha arribat el moment de demostrar el seu potencial. Essent com és la família una societat matriarcal, el fet de veure un grup de dones llançant-se contra els barrets de palla reconforta amb el seu missatge feminista. Espero que al moment de la veritat Oda s’atreveixi a fer-les lluitar de valent i demostrar el que valen. Per ara es presenten com unes amazones Charlotte molt prometedores. A veure que ens tenen reservat.
Aquest és un capítol de transició. S’acosta lo gran i Oda necessita ajustar els temps narratius de les diferents trames per fer-los confluir en el gran moment final. Tenim a un Sunny a punt de ser esclafat per l’emperadriu mentre un Sanji es dirigeix cap allà per impedir-ho amb el seu pastís d’ensomni. Mentrestant un Luffy es proposa derrotar a en Katakuri abans que els seus tripulants hagin de fugir de l’arxipèlag cames ajudeu-me. Tot passarà d’una determinada manera i els temps han d’encaixar a la perfecció per que l’acció es desenvolupi d’una manera fluida i orgànica. Per això Oda necessita de tant un capítol com aquest, on reubicar les diferents trames i prepara-les per a fer-les confluir.
Primer se’ns presenta a una autodenominada adorable i una mica repel·lent germana petita dels Charlotte. No se que voldrà fer Oda amb aquest personatge però és evident que te alguna cosa pensada per a ella en aquest final que s’acosta. I aquest episodi de transició era el moment perfecte per a presentar-lo. Però mentre ella es presenta amb el seu posat de diva infantil en Luffy es atonyinat sense pietat. Però un raig d’esperança s’acosta al recordar les paraules d’un Rayleigh i la seva instrucció. Si Katakuri pot fer servir el haki per predir els seus moviments, potser en Luffy pot fer el mateix. Dubto que arribi al nivell del Charlotte, però potser sí aconseguirà tenir el domini suficient del haki d’observació per plantar-li cara i sortir victoriós amb alguna sorpresa final. Per ara Oda ens limita a deixar anar pistes i preparar el terreny pel que vindrà. Potser la cinquena marxa? (em semblaria molt aviat, però si mirem enrere les dues anteriors les va presentar en una mateixa saga, tot pot ser).
Per altre banda en Sanji acaba el pastís desmallant de l’extenuació a tota la seva plantilla de cuiners i mostrant-nos per fi el disseny final de la joia culinària. He de dir que molt satisfet amb el resultat final, hi havia molta pressió sobre el disseny del pastís però Oda ha sabut sortir-se’n. No és la cosa més espectacular del món, però compleix sense problemes amb el seu proposit. Ara només falta arribar fins l’emperadriu i fer-la morir de deliciositat. I en aquest punt Oda fa confluir les trames d’en Sanj i d’en Luffy per reiterar en el missatge que ambdós porten anunciant des de que es van reconciliar: la confiança. Per que en això es basa la família, la tripulació. En la confiança de que tots faran la seva part. En definitiva Oda parla dels equips, ja pot ser laboral, familiar o esportiu. L’única manera de tirar endavant un equip es treballar units i confiant amb els altres. Si cada un fa la seva part confiant en que els altres també l’hi faran, res podrà sortir malament (que a veure, en la vida real sí pot, però el que importa aquí és el missatge).
Finalment tenim un tercer front on els tripulants del Sunny lluiten desesperats per no veure el vaixell destruït abans que arribin els seus amics. En Chopper s’ha transformat inevitablement en monstre per fer-li front i per primera vegada des del salt temporal el disseny del monstre imposa. M’agradaria que Oda aprofités per imposar aquí que després d’un us perllongat de la tècnica la transformació es descontrolés com antany feia i cobrés noves quotes de poder inabastable. Però això és molt demanar. Per ara ens conformarem a que torni a semblar imponent. El que importa es que tenim a un enorme Prometeu disposat a calcinar el vaixell i ni tan sols el Chopper Monster ho podria impedir. Però llavors arriba l’aroma a deliciositat i la primera peça cap al final comença a caure.
